Del Palau Sant Jordi al Palau de la Música Catalana

Vaig ser present a l’acte d’homenatge que es va fer al Palu Sant Jordi a les víctimes del franquisme el dia 14 d’octubre. Un acte necessari, mesurat, emotiu, just i equilibrat. Però ara no vull parlar essencialment d’aquest acte, sinó d’un fet que va passar i que, per bé que no pas sorprenent, no era el centre de l’homenatge.
 

Van actuar Joan Manuel Serrat i Quico Pi de la Serra, que van cantar cançons individualment i plegats. Actors i actrius [Carme Sansa, Lluís Homar, Juan Diego, Juan Echanove, Julieta Serrano i Mercè Samprieto] van llegir poemes de Joan Vinyoli, de Pere Quart, de Manuel Vázquez Montalbán, de Jaime Gil de Biedma, de Salvador Espriu i de Joan Brossa... i va cantar l’Orfeó Català. El cor va interpretar cançons que ja es poden interpretar com a “himnes” per la llibertat: “Què volen aquesta gent”, de Maria del Mar Bonet; “A galopar”, de Paco Ibáñez; “Com un arbre nu”, de Lluís Llach, i “Al vent”, de Raimon. Després d’uns minuts de silenci en homenatge a Lluís Companys i per reclamar l’anul.lació del judici al president màrtir, va cantar el “Cant de la Senyera” i amb ell les 5.000 persones assistents van cantar “Els Segadors”.
 

Però abans, el públic, posat dret, va retre un llarg i calurós homenatge a l’Orfeó Català, fet que va emocionar visiblement als cantaires i al seu director. I aquest homenatge a l’Orfeó, sorgit de manera espontània, si bé no va desplaçar l’objectiu central de l’acte, que era l’homenatge a les víctimes del franquisme, crec que va posar de manifest diverses coses que m’agradaria comentar, més enllà de les informacions que anem seguint dia a dia per la premsa diària sobre el Palau.

 

En primer lloc, que la societat catalana es sent tremendament molesta i incòmode pels fets que han succeït al Palau de la Música Catalana, i dels que, pel que sembla, encara no se’n sap tot. Aquesta incomoditat és fruit de la magnitud dels fets que s’han sabut des de l’estiu ençà, però també pel que representa per a la societat i per a la cultura catalana la institució. També per l’important paper que juga la música en el nostre patrimoni cultural. I l’aliança establerta entre la nostra societat i els músics, el món de la música, s’expressa amb un sentiment de solidaritat envers els músics del nostre país. Crec que aquest sentiment es va percebre al Palau Sant Jordi, i en tot cas, les llàgrimes que van aflorar als ulls de molts cantaires i del seu director eren la manisfestació que aquest sentiment els arribava al cor.

 

Això em porta al segon punt que volia comentar. Els ponts amb la institució Palau de la Música Catalana només es poden refer del tot per part del conjunt de la societat catalana si s’arriba a fons de l’escàndol i si es depuren les responsabilitats. Jo no vull entrar en la polèmica sobre si el jutge del cas actua bé o no, o en la polèmica entre el ministeri fiscal i el jutge, que ha sortit aquesta setamana als mitjans de comunicació. Però que cal arribar al fons de la qüestió, saber la veritat i depurar les responsabilitats em sembla (ho hauria de ser sempre en tots els casos) una condició necessària per refer els vincles de confiança i per tornar a les finalitats genuïnes del Palau de la Música Catalana, que no són altres que la música, i només aquestes, tal com han expressat de forma explícita i amb molt d’encert els nous directius de la institució.

 

I un tercer element que poso sobre la taula: sempre es critica els polítics i la política. Darrera d’aquesta crítica, moltes vegades injusta, hi ha un diagnòstic que jo anomeno seràfic de la societat civil, que és com a mínim tan injust com la crítica indiscriminada a “la política”. En els darrers anys de creixement desmesurat, desenfrenat i irracional hi ha hagut fortes temptacions per desviar fons (públics, de les institucions, i privats), cap al negoci immobiliari i cap a l’enriquiment personal. Tan sols és responsabilitat de la política? No hi ha hagut també aquest fenomen en el món de la societat civil? Aquesta reflexió sé que pot ser polèmica, i que ens portaria molt més enllà de l’àmbit d’aquest modest comentari meu. Però a mi és un tema que m’inquieta, i molt.
 

He comentat amb alguns amics, arran d’aquests fets, que crec que hi haurà un abans i un després arrel de la situació creada al Palau de la Música Catalana. Potser expresso amb aquest aafirmació més un desig que una realitat. Serem capaços d’extreure’n lliçons, d’aquesta situació i d’altres de semblants, i de revisar els nostres comportaments com a col.lectivitat? Serem capaços de posar a sobre de la taula tot els nostres actius com a societat, o bé ens començarem a culpar-nos els uns als altres per no quedar esquitxats per aquest o altres escàdols? Serem capaços d’aprendre i d’avançar per no caure en els mateixos errors i en les mateixes pautes de funcionament que hem vist que ens porten a la crisi, econòmica, i a la dissolució dels valors que ens uneixen com a col.lectivitat, crisi espiritual?