Dilluns, 9.7.2012. 03:00 h

La derrota ideològica dels unionistes

El que encara estic esperant és que els líders dels partits unionistes catalans, davant del debat sobre la independència de Catalunya, facin declaracions d’amor a Espanya i ens diguin que els catalans hem d’estar encantats de ser espanyols i compartir el mateix projecte polític. És el que passa quan estimes una persona, que dius que estàs encantat de ser la seva parella i vols fer-hi vida en comú. Crec que serà una espera vana. Darrerament, quan l’Alícia i en Pere ens han volgut convèncer dels beneficis de romandre a Espanya només han dit (tot i que no ho han justificat gaire) que si fóssim independents seríem més pobres, no ens voldrien a Europa i ens vindrien tot un seguit de desgràcies. No és un argument positiu d’amor i convivència, sinó l’argument de la por. La por a la incertesa sobre el que pugui passar i, sobretot, la por a la represàlia per haver gosat fer un gest d’emancipació. Són arguments més castradors que engrescadors, francament.

Crec que aquesta manca d’arguments en positiu és un símptoma de la derrota ideològica de l’unionisme a Catalunya. M’explico. En les actuals circumstàncies, els líders dels partits espanyolistes a Catalunya han arribat a la conclusió que és més efectiu, des del punt de vista electoral, fer por a la gent que desvetllar-los el sentiment patriota espanyol. I segurament tenen raó. El sentiment patriòtic espanyol fa molts anys que no és cavall guanyador en el debat polític al nostre país. En canvi, la por i la recança davant de les situacions desconegudes ens afecta a tots i és una arma molt poderosa en mans dels defensors de l’statu quo. Els que sou més grandets recordareu com, de manera similar, es resistien els hereus de la dictadura franquista a la liquidació d’aquell règim criminal.

Els independentistes en poden treure algunes lliçons de tot això. Segurament la més important és ser conscients que, fins i tot si s’està guanyat la batalla ideològica, això no vol dir que s’estigui guanyant la batalla decisiva, que és la política. En aquest sentit, encara hi ha molta feina per fer en molts altres àmbits, com ara elaborar un pla detallat de com s’arribarà a la independència, negociar el suport (o com a mínim la no-oposició frontal) dels principals grups de poder o aconseguir visibilitat i legitimació als principals escenaris internacionals. Amb l’avantatge afegit que qualsevol d’aquestes accions ajudaria a esvair dubtes i, en conseqüència, a fer perdre la por de molts ciutadans. El problema, des del punt de vista de l’independentisme, és que aquesta feina, de forma efectiva, només la pot fer el govern del país i, de moment, el govern d’aquest país no té cap pla d’actuació independentista. Però em fa l’efecte que, tard o d’hora, se’ls acabaran les excuses per no posar-s’hi.