Dimarts, 30.12.2008. 03:00 h
Vivim en l’era dels grans avenços tecnològics, abocats a un futur constant que es reinventa cada cinc minuts, saturant-nos de nous models de tot allò que ens resulta -teòricament- vital per a la supervivència. Vivim en l’era de la informació massiva, del consumisme impulsiu, del capitalisme més enllà de les nostres possibilitats, fins i tot al límit de l’autodestrucció... Vivim- o millor dit sobrevivim?- en l’era de la velocitat.
Aquest darrers dies, amb el compte enrere de Cap d’any en boca de tothom, la primera frase que més escolto és Feliç 2009; la segona: el 2008 ha passat volant...!. En ambdós casos, el comentari va seguit de la típica llista de propòsits i accions de cara a l’any nou: apuntar-se al gimnàs, deixar de fumar, fer dieta, aprendre idiomes,... Plantejaments de vida que ben aviat perdran la seva importància, diluint-se en el record. Passat Festes, tornarem a anar de bòlit a totes hores, menjant fast-food i precuinats de microones, sotmesos a la tirania autoimposada de les hores, els minuts i els segons. Oblidarem passar més estones amb els amics, la família, els nens; o amb nosaltres mateixos, a soles, gaudint d’un breu instant de calma i silenci... Tindrem sempre massa feina, masses cabòries, i mai prous diners per fer una altra cosa. A més, ja se sap... com diu el refrany: el temps és or. O no?
Potser per això en els darrers temps han aparegut idees revolucionàries al respecte com el moviment Slow i la Long Now Foundation a occident, o l’Sloth Club a l’orient*. Són col·lectius que intenten portar la contrària a una societat engolida per aquest ritme frenètic que ens porta a viure cada cop més i més ràpid i de forma menys conscient; persones que, per algun motiu, un dia van decidir aturar-se a olorar les roses del Carpe Diem; aquells a qui el conte de Cortázar* no els fa ni fred ni calor. En l’època que vivim, són bojos o revolucionaris? Potser les dues coses. El temps dirà...
“L’any 1899 un enginyer belga va construir el primer automòbil dissenyat exclusivament per a superar els rècords de velocitat. Tenia forma de torpede i estava impulsat per dos motors elèctrics. Fins i tot el nom del vehicle representava l’anhel insaciable de l’home per anar cada cop més de pressa... L’artefacte en qüestió s’anomenava La jamais contente.” *
* Slow significa lent; Long Now Foundation, llarg ara i Sloth Club el club de la vagància - aproximadament.
* Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj, Julio Cortázar.
* Un fragment de Elogio a la lentitud de Carl Honoré. La jamais contente significa el mai feliç o l’insatisfet.
Feliç 2010
La còmica nord-americana Lily Tomlin va dir una vegada “Per a obtenir un ràpid alleugeriment de l’estrès, prova d’anar més a poc a poc”. Sembla una broma, sí... però res més lluny de la realitat.
carregantVivim en l’era dels grans avenços tecnològics, abocats a un futur constant que es reinventa cada cinc minuts, saturant-nos de nous models de tot allò que ens resulta -teòricament- vital per a la supervivència. Vivim en l’era de la informació massiva, del consumisme impulsiu, del capitalisme més enllà de les nostres possibilitats, fins i tot al límit de l’autodestrucció... Vivim- o millor dit sobrevivim?- en l’era de la velocitat.
Aquest darrers dies, amb el compte enrere de Cap d’any en boca de tothom, la primera frase que més escolto és Feliç 2009; la segona: el 2008 ha passat volant...!. En ambdós casos, el comentari va seguit de la típica llista de propòsits i accions de cara a l’any nou: apuntar-se al gimnàs, deixar de fumar, fer dieta, aprendre idiomes,... Plantejaments de vida que ben aviat perdran la seva importància, diluint-se en el record. Passat Festes, tornarem a anar de bòlit a totes hores, menjant fast-food i precuinats de microones, sotmesos a la tirania autoimposada de les hores, els minuts i els segons. Oblidarem passar més estones amb els amics, la família, els nens; o amb nosaltres mateixos, a soles, gaudint d’un breu instant de calma i silenci... Tindrem sempre massa feina, masses cabòries, i mai prous diners per fer una altra cosa. A més, ja se sap... com diu el refrany: el temps és or. O no?
Potser per això en els darrers temps han aparegut idees revolucionàries al respecte com el moviment Slow i la Long Now Foundation a occident, o l’Sloth Club a l’orient*. Són col·lectius que intenten portar la contrària a una societat engolida per aquest ritme frenètic que ens porta a viure cada cop més i més ràpid i de forma menys conscient; persones que, per algun motiu, un dia van decidir aturar-se a olorar les roses del Carpe Diem; aquells a qui el conte de Cortázar* no els fa ni fred ni calor. En l’època que vivim, són bojos o revolucionaris? Potser les dues coses. El temps dirà...
“L’any 1899 un enginyer belga va construir el primer automòbil dissenyat exclusivament per a superar els rècords de velocitat. Tenia forma de torpede i estava impulsat per dos motors elèctrics. Fins i tot el nom del vehicle representava l’anhel insaciable de l’home per anar cada cop més de pressa... L’artefacte en qüestió s’anomenava La jamais contente.” *
* Slow significa lent; Long Now Foundation, llarg ara i Sloth Club el club de la vagància - aproximadament.
* Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj, Julio Cortázar.
* Un fragment de Elogio a la lentitud de Carl Honoré. La jamais contente significa el mai feliç o l’insatisfet.
708 lectures
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
 Santa Margarida de Montbui 1 de gener de 2009, 09.59 h |
Espero poder llegir sovint la Teresa Roig en aquest diari. Felicitats. Bon 2009! |
|
IGUALADA 30 de desembre de 2008, 09.22 h |
Tan de bó un els propòsits que ens fecim fos el de incorporar una mica més de lentitud i serenitat a les nostres vides, |
|
igualada 30 de desembre de 2008, 08.08 h |
L'enhorabona a anoiadiari.cat per aquesta col.laboració de la novelista Teresa Roig. Es un luxe. Espero que sigui periòdica. |
1
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Nascuda a Igualada el 1975, col·labora des de jove en publicacions, i edita contes en tot tipus de mitjans i reculls, pels quals ha obtingut diversos premis literaris. Després de treballar durant anys en el sector audiovisual, actualment es dedica a escriure. Teresa Roig té dues novel·les publicades, 'L'herència de Horst' (Premi Setè Cel 2008) i darrerament ha publicat 'Pa amb xocolata'.