Dimarts, 26.1.2010. 03:00 h

Tenir o no tenir pedigrí

Quan era petit tothom em preguntava: ‘tu ets fill del Sr. Olivé?’ I jo responia: ‘sí, el meu pare es diu Olivé’. Però jo ja sabia que volien dir si era fill del Sr. Olivé del Punto Blanco, a qui recordo baixant l’Avinguda Balmes per anar a la fàbrica quan jo anava als escolapis. Amb el temps, curiosament jo vaig acabar essent també l’Olivé del Punto Blanco, però sense el tractament de senyor. Els temps han anat canviant i les formes s’han anat perdent. També recordo que quan a casa vam tenir telèfon, molta gent trucava pensant-se que trucava a casa del Sr. Ramon Olivé i Rius. El fet objectiu és que els Olivé del Xipreret eren una família molt coneguda i la meva família no ho era gens. En podem dir pedigrí, d’això? (Espero que la família Olivé i Rius no es molesti per una referència el to de la qual he pretès que sigui afectuós en tot moment).

Que a casa no teníem pedigrí ho vaig acabar de veure clar quan em vaig anar a inscriure per fer de patge. Tenia divuit anys i el vestit a punt, i no em van acceptar de patge negre amb l’argument que el primer any s’havia de fer de blanc i el segon any de ros. Jo sabia del cert que la majoria de nois començaven de negre i vaig atribuir que no em deixessin començar de negre al fet que no venia d’una família coneguda o que no tenia cap conegut influent dins l’organització. Sense trobar la paraula adequada, ja vaig intuir llavors que m’havia fallat el pedigrí. Per sort, aquest episodi no m’ha causat mai cap mena de frustració ni m’ha impedit de ser un entusiasta de la cavalcada.

Això del pedigrí no és ni bo ni dolent. Se’n té o no se’n té, i en tot cas l’important és veure com l’administra qui en té i com intenta tenir-ne qui no en té. Si qui en té l’utilitza en benefici de la comunitat o per fer-ne ús i abús. I si qui no en té procura adquirir-ne fent serveis a la societat o a cops de colze. Perquè el que sembla clar és que, a diferència del pedigrí autèntic, el de les bèsties, aquest altre es pot anar adquirint si no es té del néixer. També pot passar de pares a fills. I es pot perdre si es neix amb pedigrí i no s’exerceix. I no té a veure amb la riquesa material. Es pot ser d’una família rica i no tenir pedigrí i es pot tenir pedigrí i venir d’una família humil.

Em pregunto si ara, amb els anys, tinc pedigrí o no. I si la meva família en té. I si les meves filles en tindran, i si serà perquè en tinc jo o perquè elles s’han fet mereixedores de tenir el seu pedigrí. També em pregunto si això del pedigrí és molt igualadí, com d’altres coses que tenim en exclusiva, o si es dóna a tot arreu perquè en el fons la pregunta ‘i tu, de quina casa ets?’ és força catalana i potser força universal.