Dimecres, 4.7.2012. 03:00 h

‘Sou una colla d’inútils’

Tenim els quatre duros estalviats a Catalunya Caixa (abans Caixa Catalunya) perquè quan va ser el moment d’escollir entitat el director de l’oficina de CC que tenia més a prop de casa era molt més simpàtic i servicial que el seu homòleg de la Caixa. La meva lleialtat ha durat gairebé vint-i-cinc anys. Fins que he descobert, fa pocs dies, que una decisió unilateral de CC presa el 2010, m’ha fet perdre els estalvis equivalents a tres nòmines mensuals. O sigui, tres mesos treballant per les putes.

El gener del 2010 tenia un fons d’inversió de renda fixa. L’havia obert uns anys abans i hi havia anat fent aportacions. Però malgrat que es tractava d’un fons de renda fixa el seu valor de liquidació havia baixat un 18%. M’estranyava la davallada essent un fons de renda fixa, però vaig pensar que el valor ja remuntaria quan remuntés l’economia i que era millor no tocar-lo ja que els guanys i les pèrdues en fons d’inversió no es materialitzen fins que es ven. Es tractava, com amb les accions, de deixar de mirar el valor del dia per no posar-se nerviós. El cas és que CC va decidir fusionar aquest fons amb d’altres i per fer-ho va liquidar el fons, amb la qual cosa la minusvàlua es va realitzar. Aquesta operació es va fer, segons he sabut després, amb el vistiplau de la CNMV, cosa que em deixa més tranquil. Això ho he sabut ara, quan m’ho ha fet veure la persona que m’atén ensenyant-me una carta que suposadament vaig rebre llavors. En la carta, però, no es dóna opció al client. Només s’explica un fet ja consumat. Tampoc no s’especifica que la meva inversió ha experimentat una minusvàlua.

Ara he enviat una carta al ‘servei d’atenció al client’. Els demano que m’expliquin com és possible que un fons d’inversió de renda fixa hagi tingut una minusvàlua tan important (s’ha de ser molt bo!) i els demano què pensen fer amb els meus tres mesos de treball volatilitzats. No n’espero resposta perquè en aquesta entitat els màxims directius estan pendents del dia que tocaran cuixa en forma d’indemnització i la resta d’empleats pendents del dia que tancaran la parada i no tornaran a treballar mai més.

Fa uns mesos al pica-pica d’un acte acadèmic vaig tenir a tocar, a menys d’un metre, el pianista expresident de l’entitat. Es va girar i em va mirar amb aquells ulls de besuc darrere uns culs d’ampolla. No li vaig dir res perquè no tenia res a dir-li. Però si ara es tornés a donar la mateixa situació, m’hi acostaria i a cau d’orella li diria, de manera que no ho sentís ningú: ‘sou una colla d’inútils’. Ell no em diria res. Continuaria amb la mateixa mirada. Però jo hauria tingut el meu instant de glòria. Això sí, una mica car.