Dimecres, 27.6.2012. 12:23 h

No n'hi ha prou

( 1 vot )

carregant

Fa força temps que el terme inclusió –acció de posar una cosa dins d’una altre- fa anar de

corcoll a molta gent. Inclusió és la paraula utilitzada per totes aquelles persones que treballen

perquè ningú quedi desplaçat de la societat ja sigui per raó de nacionalitat, edat, aspecte físic

o d’orientació sexual. Però aquest objectiu, la inclusió, és un terme que costa poc de definir i

molt d’aconseguir perquè depèn de tots plegats. Aconseguir que quan miris al teu veí hi trobis

més semblances que diferències és l’objectiu. Ben simple: acostumar-nos a veure la diversitat

com a natural. Amb aquesta finalitat, hem de tractar de proporcionar a aquestes persones un

tracte d’igual a igual i és molt necessari aconseguir una relació d’igualtat amb tots els joves que

no han nascut al nostre país essent aquest un col·lectiu nombrós.

I és que als nois i noies nouvinguts sovint els cansa haver d'actuar permanentment com a

tals, en comptes de com a joves, i haver de parlar sempre de la "seva cultura", com si la

cultura fos un paquet estrictament definit que s'arrossega immutable, arreu. Sí que els agrada

parlar del seu país, i tant!, a uns més que als altres, a alguns potser gens... i de l'enyor, i de les

dificultats i motivacions per fer la seva vida aquí, i de la seva experiència heroica com a

estudiants i com a moltes coses, i dels costums familiars i de la seva gent... com a tothom,

depèn del moment. Sobretot al principi, quan arriben, perquè sentir-se reconegut és

essencial per reconèixer, i copsar l'interès de l'altra per la llengua i cultura propis és senyal

d'acollida, ajuda a establir ponts amb els altres i a valorar allò que s'ofereix des del país

d'acollida.

Però no n'hi ha prou, cal anar més enllà, i de res serveix aquest valorar el que els és propi sinó

els oferim un tracte d'igualtat, oportunitats d'exercir ciutadania. La interculturalitat es confon

sovint amb el fet de promoure els intercanvis folklòrics. Que també convenen, si són font

d'apropament i no guettitzen. Però no ens confonguem. Tatuar-nos de henna i menjar cuscús

no ens compromet a tractar als veïns musulmans com a ciutadans de dret, cal doncs superar

aquest concepte fàcil, vistós i massa sovint enganyós. Per això, quan s’ofereix un taller

d'interculturalitat s’hauria d’aconseguir no poder reconèixer a moltes de les persones com a

pakistaneses, marroquines, xineses, ucraïneses, afganeses, russes, índies, armènies o

equatorianes sinó és que elles mateixes us ho expliquen o que ho descobriu per algun tret,

potser de vestuari, potser físic. Quina importància té?

Perquè totes elles parlaran, treballaran, riuran i patiran com tots els altres, perquè junts som

nosaltres. I això és interculturalitat. No es tracta d’abandonar la cultura d’on venim (què

pobres seríem, no us sembla?), sinó d’entendre el que és qualsevol cultura, un material

valuosíssim en transformació continuada, que cada cop és (i ha de ser) més rica. Treballar per

una cultura és, en realitat, treballar per totes les cultures. Començant per la teva per acabar

amb la del veí del costat de casa, o el veí que viu a 3.000 quilòmetres del teu portal.

Aquest text és una adaptació de l'article "interculturalitat és quan miro als altres com a mi mateix"
(http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/135116) del bloc Miozz Mirades de M. Dolors Sabater.

426 lectures comentaris

Cap comentari

Imprimir

Enviar article a un/a amic/ga

No n'hi ha prou

Taula per la cohesió social