http://blogs.anoiadiari.cat// Wed, 12 Jun 2013 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2630/la-normalitat-de-sumate http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2630/la-normalitat-de-sumate Wed, 12 Jun 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2630/la-normalitat-de-sumate Han començat a aparèixer pàgines web i perfils de Facebook i Twitter de castellanoparlants favorables a l’exercici del dret a decidir i a la independència, cosa que palesa, per si algú encara ho dubtava, que l’independentisme català no entén d’orígens ni de llengües; que es pot defensar la independència de Catalunya havent nascut a la resta d’Espanya o parlant exclusivament en castellà. Fa quinze dies es va constituir a Sant Boi de Llobregat l’entitat SÚMATE, que es presenta en castellà com a associació independentista formada per gent de cultura i llengua castellanes que desitja una Cataluña (amb “ñ”) millor i que vol fer arribar als castellanoparlants de Cataluña el missatge del dret a decidir i dels beneficis d’un estat propi.

Castellanoparlants que parlen en castellà a d’altres castellanoparlants de la independència de Catalunya, que és un tema de tots. Ei, una normalitat que no ens hauria de sorprendre gens. Friso per conèixer-los i portar-los un dia a l’Anoia perquè s’expliquin. Segur que ho faran molt millor que nosaltres, catalanoparlants que no hem sabut veure l’obvietat fins fa poc i als quals sempre ens ha fet mandra –i també por, siguem francs- anar a fer apostolat als llocs on la gent suposadament és més contrària al dret a decidir i a la independència de Catalunya.

Fa uns dies vaig assistir a una jornada de portes obertes en una escola de Barcelona. El director va fer una salutació en català de menys d’un minut i es va passar al castellà, i la resta de la jornada es va fer exclusivament en castellà, malgrat que tots els professors eren catalanoparlants i tots els assistents fèiem les preguntes en català. Algú va preguntar quina era la llengua vehicular de l’escola, i la persona que llavors parlava va contestar amb un ambigu “depèn del professor”, rematat dubitativament amb la frase “en castellà i en anglès... i a vegades també en català”.

A les dues escoles on he exercit de professor les classes són en castellà (o en anglès per als alumnes estrangers). I tota la comunicació –piulades, conferències, sessions informatives als alumnes, jornades de portes obertes a les famílies, discursos institucionals- és en castellà, malgrat que la majoria d’alumnes són catalanoparlants.

No entenc per què en aquests centres de Barcelona (cosmopolitisme?), en què els alumnes són majoritàriament catalanoparlants, la llengua per defecte és el castellà. O sigui, catalanoparlants que parlen en castellà a catalanoparlants. M’agradaria que aquests centres es contaminessin de la normalitat de SÚMATE.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2600/el-pendol-del-textil http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2600/el-pendol-del-textil Wed, 15 May 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2600/el-pendol-del-textil
Es vivia una mena de “febre de l’or”. Tothom deia que el futur de la manufactura era a la Xina, i les empreses que no tenien un peu a l’Àsia gairebé eren motiu de menyspreu i humiliació a les reunions del sector. El tancament de seccions senceres de maquinària es vivia gairebé com una celebració. Tothom cantava la supremacia del disseny i el màrqueting per sobre de la tècnica de producte i de procés. Calia obrir botigues i passar de les màquines de teixir a les màquines de vendre, el veritable motor de les empreses. Calia concentrar-se a servir el client i deixar que fossin els xinesos els que s’embrutessin les mans amb la manufactura. Ens rèiem de la trista fi d’una espècie en extinció, l’enginyer industrial branca tèxtil, i li reservàvem un darrer servei al sector: ensenyar els xinesos a fabricar com Déu mana. Era, també cal dir-ho, l’època en què tothom deia que els calés es feien amb el totxo.

Encara no han passat deu anys i jo he defensat públicament el retorn a la manufactura tèxtil, i fa uns dies polítics locals i antics companys meus en un acte a Barcelona van promoure l’Anoia com a pol d’atracció del tèxtil que ha de tornar. No sé si el tèxtil tornarà. No sé si les empreses que han subsistit deslocalitzant tornaran a fabricar a l’Anoia. No sé si alguna patum hi farà sèries curtes. Potser tot plegat haurà estat fum mediàtic. Però calia fer el pas i reivindicar-se. Tanmateix, em faig creus que el sector hagi passat de defensar una cosa a defensar la contrària en menys de deu anys. ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2569/la-marca-forcades http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2569/la-marca-forcades Wed, 17 Apr 2013 09:39:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2569/la-marca-forcades
La setmana passada vam saber, amb la cooperació necessària de Barberà, que Forcades i Oliveras han fet el salt a la política, amb l’anunci de la creació d’un moviment polític amb l’ideari de la indignació que ha de culminar en una candidatura a les eleccions al Parlament, quan es convoquin. Tanmateix, Forcades i Oliveras ja s’han afanyat a assegurar que ells no formaran part de la candidatura.

Comparteixo algunes de les idees de Forcades i Oliveras i celebro aquest salt, però crec modestament que aquest projecte pot malbaratar les seves respectives marques, per més que hagin dit d’entrada que no seran a la llista. Abans de cada contesa electoral alguns famosos –la majoria, artistes i escriptors- donen suport a una candidatura, però deixen als polítics la responsabilitat d’ésser-hi. El moviment de Forcades i Oliveras és diferent. Amb el prestigi assolit en els darrers anys estan patrocinant una nova formació política i estan lligant les seves marques al resultat d’una operació política que no deixa de ser una aventura incerta, a la vista de la manca de concreció de la proposta i dels noms per liderar-la, i de l’enorme competència amb què es trobarà el seu producte en el mercat de la política catalana.

Si la nova formació acaba en un bluf, els costarà recuperar el valor de les seves marques, i la gent potser veurà més en ells el fracàs d’aquesta operació i el seu oportunisme que no pas el prestigi guanyat a base d’anys d’estudi i divulgació. ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2528/una-esglesia-per-als-pobres http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2528/una-esglesia-per-als-pobres Wed, 20 Mar 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2528/una-esglesia-per-als-pobres
Segurament aquest episodi, que vaig lamentar per la incomoditat que devia sentir el mossèn de Montbui, s’ha de circumscriure a l’àmbit de les actituds individuals i té la seva explicació en el fet que els sacerdots també són humans. Però no em puc estar de pensar que potser és un reflex dels dos corrents que hi ha en el si de l’Església.

Malgrat que la parròquia dels meus pares és en un barri popular, alguns dels seus feligresos pertanyen a l’ala conservadora de l’Església. Aquest corrent sempre ha controlat la parròquia, però en els darrers anys, sobretot d’ençà d’aquest rector, sembla com si l’hagués abduïda totalment. Per contra, el mossèn de Montbui, que ho és de les parròquies del Nucli Antic i del Barri, amb el seu tarannà personal i amb la seva manera d’entendre la litúrgia, representa per a mi una Església més progressista i més propera a la gent, especialment als dèbils i als vulnerables.

Això va passar uns dies abans de l’elecció del nou Papa, que celebro perquè és jesuïta i químic, però també perquè ha dit que li agradaria tenir una Església al servei dels pobres. Perquè agafa l’autobús, paga el compte de l’hotel personalment, trenca el rígid protocol vaticà, no se sent còmode amb l’or i les joies, s’ha enfrontat als poderosos del seu país per haver-se oblidat dels pobres i ha tingut un discurs combatiu amb el neoliberalisme que converteix treballadors en aturats. Però sobretot perquè es fa dir Francesc en honor del sant que millor encarna la pobresa, l’austeritat i la humilitat. No sé si aquest papa va ser tou amb la dictadura argentina i si és o no inflexible respecte a alguns assumptes, però espero que passi a la història per ser dur amb la jerarquia eclesiàstica, amb la cúria romana i amb els sectors de l’Església que han oblidat el veritable missatge de Jesucrist. ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2492/leducacio-com-a-experiencia-transformadora http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2492/leducacio-com-a-experiencia-transformadora Wed, 20 Feb 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2492/leducacio-com-a-experiencia-transformadora
Em sorprèn aquest ‘i la vida en si’ perquè no sóc conscient d’haver-li donat consells sobre altra cosa que no fos el treball. Rellegeixo la dedicatòria diverses vegades i penso que potser el dia a dia de les classes ens impedeix d’adonar-nos que a vegades exercim una influència determinant en alguns dels nostres alumnes, amb allò que diem dins i fora de l’aula, sobre la disciplina que impartim però també sobre les coses ‘de la vida en si’. Llavors em vénen a la memòria les paraules que els dic cada any en acabar l’última classe (‘lluiteu per aconseguir una feina que doni sentit a les vostres vides’) i els consells que els he anat donant al llarg del curs, sobre com dirigir persones i organitzacions però també sobre com orientar la seva trajectòria professional i sobre com ser feliç a la feina i també a la vida.

La dedicatòria em confirma que el que valoren els nostres estudiants –els que valoren alguna cosa del sistema educatiu- no és la transmissió de coneixements, ja que avui es pot accedir als continguts fàcilment, sinó la interacció amb el professor. Valoren que els dediquem una part del nostre temps, que consideren preciós, i que els ajudem a sortir de l’atzucac, els donem consells desinteressats ‘de germà gran’ i els ajudem a reflexionar sobre les coses importants. Valoren l’acompanyament del tutor.

Aquests dies alguns mitjans han parlat dels MOOC, cursos gratuïts i massius per internet oferts per les millors universitats nord-americanes. Abans de Nadal em vaig matricular –millor dit, registrar-, junt amb trenta-cinc mil estudiants més, a un MOOC de la Stanford University. Vaig seguir el curs dues setmanes i ho vaig deixar estar. Els MOOC són una eina fantàstica de transmissió de coneixements, però l’educació entesa com a experiència transformadora és una altra cosa i no es pot fer amb robots que enviïn missatges i corregeixin qüestionaris. S’ha de fer amb bons professors que interactuïn amb els alumnes, cara a cara.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2458/la-historia-dun-alcalde-que-va-ser-ministre-duniversitats http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2458/la-historia-dun-alcalde-que-va-ser-ministre-duniversitats Wed, 23 Jan 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2458/la-historia-dun-alcalde-que-va-ser-ministre-duniversitats
Va passar el temps i el meu amic, després de dos mandats amb més llums que ombres i sumant a d’altres mèrits el d’haver conjurat el perill de trasllat de l’EEI a Manresa, va assolir una certa notorietat en el si del partit, i va ser nomenat ministre d’universitats del govern del president Santi Vila. I com a ministre d’universitats li va tocar posar ordre a la universitat pública del nou estat català. En aquell moment hi havia nou universitats públiques que impartien els mateixos estudis, i gairebé cada ciutat mitjana tenia el seu centre universitari que oferia els seus graus i els seus màsters. Com a resultat d’aquest desgavell, originat per una política de descentralització mal entesa, en molts graus i màsters el nombre d’alumnes estava molt per sota del llindar de rendibilitat, els docents i investigadors estaven dispersos per tot el territori i Catalunya no disposava d’una universitat reconeguda mundialment.

Al meu amic li va tocar la tasca galdosa d’empènyer el sistema universitari català a la supressió de graus i màsters, al tancament de centres universitaris i d’alguna universitat sencera, a l’acomiadament de professors associats... El rector de la UPC, quan va signar l’ordre de suprimir l’Escola d’Enginyeria d’Igualada, va deixar escrit que era l’exalcalde d’Igualada qui l’empenyia a fer-ho.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2427/la-indumentaria-de-la-cup http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2427/la-indumentaria-de-la-cup Wed, 26 Dec 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2427/la-indumentaria-de-la-cup
Tot i que, insisteixo, em sembla bé que els diputats de la CUP vagin com van al Parlament, em pregunto si algun dia els votants de la CUP admetran que un representant seu vagi als llocs amb americana i corbata perquè li agrada aquest estil de vestir. És a dir, es pot ser de la CUP sense anar com qui va a fer senderisme? A mi, que de tant en tant m’agrada dur americana i corbata, m’admetrien a la CUP? Permetrien que fos representant seu?

Aquest debat em recorda alguna discussió que he tingut amb els meus caps, a la universitat privada on treballo. Descartats per mi mateix els texans, a mi m’agrada fer classe ‘arreglat’ però amb la camisa per fora dels pantalons i amb les meves Munich. Ells em retreuen –els caps sempre t’han de retreure alguna cosa- que no vagi amb americana i corbata i jo els retrec que vagin amb agulla a la corbata i amb botons de puny en lloc d’anar com el Guardiola, que és com van els alumnes quan es vesteixen bé. Finalment hem pactat de manera tàcita que jo aniré com vaig a classe i em posaré americana i corbata quan representi la institució, als actes acadèmics i als tribunals de tesis doctorals i de treballs de final de carrera. No m’ha costat cap esforç perquè crec en la solemnitat dels actes acadèmics i dels tribunals, en els quals la litúrgia és molt important; tant que més d’una vegada he fet entornar algun alumne que en una defensa de treball de final de carrera ha vingut amb texans.

El meu pare, obrer manual, quan arribava el diumenge es posava corbata i no se la treia en tot el dia. I orgullós deia: ‘el diumenge l’amo i jo ens intercanviem els papers: jo em vesteixo com un senyor i ell es vesteix com un obrer’. Avui, dia de Sant Esteve, ell s’asseurà a taula amb corbata i jo amb texans i sense afaitar.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2390/alteza-dejanos-votar http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2390/alteza-dejanos-votar Wed, 28 Nov 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2390/alteza-dejanos-votar - ¿Qué asignatura imparte, profesor Olivé?
- Podéis tutearme, Alteza.
- Tú a mi también.
- Soy profesor de Dirección Estratégica. Se trata de que los chicos aprendan a pensar; a pensar estratégicamente.
- ¿Un ejemplo?
- Hace unos días les pedí que se pusieran en la piel de un directivo de una empresa catalana que vende en toda España y que analizaran qué le pasaría a la empresa si se proclamara la independencia de Catalunya.
- ¿Y que salió?
- Salió de todo. Desde que no pasaría nada hasta que nadie en el resto de España les compraría.
- Y tú, ¿qué piensas que pasaría?
- No hay modo de saberlo. Podemos especular todo lo que queramos, pero sólo sabremos lo que pasaría si se llega a proclamar la independencia.
- Y los chicos, ¿qué piensan de la independencia de Catalunya?
- Hay de todo. Los que piensan que sería buena, los que piensan que sería mala y los que no piensan… en la independencia.
- Y tú, ¿qué piensas de la independencia de Catalunya?
- Lo que yo piense, Alteza, es irrelevante. Yo estoy aquí para que los chicos piensen. De todos modos, si me lo permites, te diré que deberías hacer todo lo posible para que el pueblo de Catalunya pueda expresarse en referéndum sobre su futuro. Sea cual sea el resultado. Serías el primer monarca español que ha dejado que los ciudadanos de Catalunya decidan libremente si quieren seguir formando parte de España o no. Y esto los catalanes lo apreciaríamos mucho. Tal como están las cosas, ese gesto mejoraría la percepción que tenemos en Catalunya de la monarquía española.

De cua d’ull veig les cares d’estupor del seguici del Príncep Felip, que assisteix a la porta del meu despatx a la conversa improvisada amb Sa Altesa. També em sembla veure la mirada iracunda de la Delega del Govern. És llavors quan em desperto i veig que tot plegat ha estat un somni, provocat segurament pel fet que d’aquí a uns dies el Príncep Felip visitarà el centre universitari on treballo per inaugurar l’edifici nou.

A vegades els meus somnis són premonitoris, com vaig explicar en públic fa poc.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2353/es-lestrategia-pere http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2353/es-lestrategia-pere Wed, 31 Oct 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2353/es-lestrategia-pere
Tot i que hi ha d’altres lectures, les eleccions del 25-N són un plebiscit entre sobiranisme i unionisme. Entre els partidaris i els detractors d’un eventual procés d’independència. Entre els favorables a un referèndum i els que s’hi oposen. D’una banda, hi ha CiU, ERC, ICV, SI i CUP. De l’altra, PP i Ciutadans. Aquests són els competidors. Després hi ha el PSC del Pere Navarro, que està seguint una estratègia inconsistent i erràtica. No és sobiranista ni unionista. I tot i que és contrari a la independència, s’ha mostrat favorable a la celebració d’un referèndum en uns llocs i contrari en d’altres. Aquesta estratègia respon als lligams amb el PSOE i a la voluntat de no deixar fora ningú, ni els catalanistes ni els més unionistes. Però la manta és curta i sempre hi haurà algú que es quedarà a la fresca. Llavors el PSC del Pere Navarro ha optar pel camí del mig, aquesta entelèquia del federalisme. Però el camí del mig no existeix.

Si el Pere vingués a classe li diria que l’opció sobiranista és complicada perquè ERC, ICV i CUP ja ocupen l’espai que va del centre-esquerre a l’esquerra extrema, però que en l’unionisme hi ha un espai de mercat no cobert, l’unionisme d’esquerres. Llavors l’unionisme tindria una veu d’esquerres, el mateix Pere, i una veu de dretes, l’Alícia. Amb aquesta aposta, i dins de l’unionisme, qui es quedaria ‘stuck in the middle’ seria Ciutadans, que no se sap ben bé si és esquerres o de dretes.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2306/carta-als-meus-veins-que-pengen-la-bandera-espanyola-al-balco http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2306/carta-als-meus-veins-que-pengen-la-bandera-espanyola-al-balco Wed, 03 Oct 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2306/carta-als-meus-veins-que-pengen-la-bandera-espanyola-al-balco
M’adreço als que pengen la bandera espanyola al balcó. I també als que duen el toro d’Osborne al cotxe. I als no parlen mai en català. I als que només miren canals de televisió estatals. I als que tiren coets quan guanya el Madrid o la selecció espanyola. I, especialment, als que es refereixen als catalans com si ells no en fossin, de catalans. Vivim en dos mons diferents, perquè jo tinc l’estelada al balcó i al cotxe, només miro TV3 i el 33 i sóc del Barça. Però tenim en comú que d’aquí a un temps serem cridats a decidir el nostre futur com un sol poble. I tot i que jo em sento català i no em sento gens espanyol i alguns de vostès potser només se senten espanyols, el fet és que serem convidats a votar en referèndum o consulta popular si volem que Catalunya tingui un estat propi o no.

No sé com veuen vostès el que està passant ara mateix a Catalunya. No sé si ho veuen amb por, amb menyspreu o amb indiferència. Puc intuir per on van els trets, però em puc equivocar. Per això els deia abans que m’hagués agradat parlar amb vostès a La Vinícola. L’única manera de saber com pensa la gent és parlant-hi.

Em puc imaginar que en alguns de vostès el sentiment és de rebuig a la convocatòria d’un referèndum o consulta en aquests termes. Potser perquè van néixer en algun lloc de la resta d’Espanya. O perquè hi van néixer els seus pares o avis. O perquè hi tenen lligams personals i sentimentals. O, ras i curt, perquè consideren que el seu país és Espanya i per tant ni el referèndum o consulta ni la pregunta són pertinents.

M’agradaria convèncer'ls que, arribat el moment, vagin a votar i que votin que sí. Però ja sé que per més que parlem no els podré convèncer, i és que el que pensen vostès és tan legítim com el que penso jo. Però sí que els demano que, arribat aquest moment, vagin a votar. Que no es quedin a casa com si vostès no tinguessin res a dir en tot això. I que, un cop davant l’urna, pensin si Catalunya és viable com a país formant part d’una Espanya que es queda la meitat dels impostos que paguem i pensin en els seus fills o néts, que viuran i hauran de prosperar en aquest país.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2268/un-prius-per-caritat http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2268/un-prius-per-caritat Wed, 05 Sep 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2268/un-prius-per-caritat
Fa uns dies vaig dinar amb un amic meu que és directiu de SEAT. Em va confessar que estaven desesperats per la debilitat de les vendes. Els mateixos dies el diari deia que les vendes de vehicles a Espanya havien baixat un 20% i que en nombre d’unitats es venien a Espanya tants vehicles com al Marroc. Jo li vaig dir que no em creia ni els seus laments ni les notícies del diari. Per experiència pròpia...

Pels volts de Setmana Santa vaig anar al concessionari Toyota d’Igualada. Em va sorprendre que no tinguessin cap Prius a l’exposició, essent com és el model emblemàtic de la marca. El venedor em va començar a posar pegues. Em va dir que tots els Prius que surten de la fàbrica ja estan venuts i que en surten menys dels que haurien de sortir per atendre la demanda mundial d’un vehicle que només es fabrica al Japó. Jo li vaig comentar que els japonesos bé podrien ampliar la fàbrica o fer-ne una a cada continent... Després de parlar-me del model amb poc entusiasme, em va dir que al cap de quinze dies rebria un Prius i em trucaria perquè el poguéssim veure i provar. I es va apuntar el meu mòbil en un full de paper. No cal dir que, en contra de la brama que corre sobre els venedors de cotxes, que et truquen a cada moment, en aquests mesos he pogut viure molt tranquil sense la trucada del venedor de la Toyota.

Fa uns anys vaig anar al concessionari Toyota d’abans. Vaig poder provar un vehicle, però no hi va haver manera que me’l venguessin. Recordo que gairebé em vaig posar de genolls, amb el xec a la boca i les mans en posició de pregar! Al cap d’unes setmanes el concessionari va deixar distribuir la marca Toyota.

A les postres al meu amic li vaig dir que la cosa estava entre la consciència ecològica i les ganes de vendre que el venedor de la SEAT d’Igualada sempre ha exhibit.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2241/les-taxes-universitaries http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2241/les-taxes-universitaries Thu, 02 Aug 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2241/les-taxes-universitaries
Ingressem més perquè hem apujat les taxes i dediquem un terç d’aquests diners de més a beques per compensar la pujada de les taxes. Et felicito, fill! Però encara té més delicte la qüestió de pagar un 25% del cost de la plaça, bàsicament perquè l’administració no té ni idea del que costa una plaça universitària perquè no ha implementat cap sistema de comptabilitat de costos que permeti determinar-ne el cost amb exactitud. En absència d’un sistema de comptabilitat de costos, el govern agafa el pressupost anual de cada universitat i calcula l’aportació percentual que hi fan les administracions i els alumnes. Això només requereix saber calcular percentatges. Fins ara els alumnes aportaven un 14% del pressupost, i les taxes del curs vinent s’han calculat de manera que l’aportació de l’alumne pugi al 25%.

Els que afirmen que ningú no es quedarà fora de la universitat per no poder pagar la matrícula són els mateixos a qui molesta l’accés universal als estudis superiors, que és la conquesta social més gran de la meva generació. El sistema de beques no funciona. Cal ser gairebé pobre de solemnitat perquè et donin una beca que no sigui xavalla. A més, les autoritats s’obliden que la matrícula només és una part del cost dels estudis. Cal afegir-hi el cost dels materials i, sobretot, el cost del desplaçament o l’estada. Un estudiant que agafi cada dia la Hispano per anar a Barcelona es gastarà 1.600 euros a l’any. Però viure a Barcelona perquè per horaris o per localització no pots utilitzar la Hispano et pot costar uns 5.000 euros a l’any. Segur que hi ha famílies que no són al llindar de la pobresa que no es poden permetre una despesa anual d’entre 7.000 i 8.000 euros per fill.

S’han de calcular bé els costos de les places universitàries, fer pagar un preu equivalent al seu cost, superior per tant a les taxes actuals, disposar d’un bon sistema de beques en funció de les possibilitats econòmiques de la família i sobretot aixecar el llistó de l’exigència, de manera que només puguin graduar-se els bons estudiants, tinguin o no tinguin mitjans econòmics. Així és com funcionen les universitats nord-americanes, que són les millors del món.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2206/sou-una-colla-dinutils http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2206/sou-una-colla-dinutils Wed, 04 Jul 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2206/sou-una-colla-dinutils
El gener del 2010 tenia un fons d’inversió de renda fixa. L’havia obert uns anys abans i hi havia anat fent aportacions. Però malgrat que es tractava d’un fons de renda fixa el seu valor de liquidació havia baixat un 18%. M’estranyava la davallada essent un fons de renda fixa, però vaig pensar que el valor ja remuntaria quan remuntés l’economia i que era millor no tocar-lo ja que els guanys i les pèrdues en fons d’inversió no es materialitzen fins que es ven. Es tractava, com amb les accions, de deixar de mirar el valor del dia per no posar-se nerviós. El cas és que CC va decidir fusionar aquest fons amb d’altres i per fer-ho va liquidar el fons, amb la qual cosa la minusvàlua es va realitzar. Aquesta operació es va fer, segons he sabut després, amb el vistiplau de la CNMV, cosa que em deixa més tranquil. Això ho he sabut ara, quan m’ho ha fet veure la persona que m’atén ensenyant-me una carta que suposadament vaig rebre llavors. En la carta, però, no es dóna opció al client. Només s’explica un fet ja consumat. Tampoc no s’especifica que la meva inversió ha experimentat una minusvàlua.

Ara he enviat una carta al ‘servei d’atenció al client’. Els demano que m’expliquin com és possible que un fons d’inversió de renda fixa hagi tingut una minusvàlua tan important (s’ha de ser molt bo!) i els demano què pensen fer amb els meus tres mesos de treball volatilitzats. No n’espero resposta perquè en aquesta entitat els màxims directius estan pendents del dia que tocaran cuixa en forma d’indemnització i la resta d’empleats pendents del dia que tancaran la parada i no tornaran a treballar mai més.

Fa uns mesos al pica-pica d’un acte acadèmic vaig tenir a tocar, a menys d’un metre, el pianista expresident de l’entitat. Es va girar i em va mirar amb aquells ulls de besuc darrere uns culs d’ampolla. No li vaig dir res perquè no tenia res a dir-li. Però si ara es tornés a donar la mateixa situació, m’hi acostaria i a cau d’orella li diria, de manera que no ho sentís ningú: ‘sou una colla d’inútils’. Ell no em diria res. Continuaria amb la mateixa mirada. Però jo hauria tingut el meu instant de glòria. Això sí, una mica car.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2173/futbol-angles-i-valors http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2173/futbol-angles-i-valors Wed, 06 Jun 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2173/futbol-angles-i-valors
El futbol del Barça s’ha utilitzat per exemplificar valors com l’esforç i el sacrifici, la humilitat i el respecte al rival, el treball en equip i la cooperació, l’audàcia i el joc ofensiu. I d’altres futbols s’han utilitzat per fer el mateix amb el valors contraris. En un país assetjat per tot arreu i amb una situació econòmica catastròfica el bon joc del Barça ha estat l’únic motiu d’alegria per a molta gent. I les repetides victòries contra l’etern rival han actuat de bàlsam contra la frustració fins al punt que hem pensat en els èxits del Barça com a pal·liatiu de la plenitud que no podíem atènyer políticament i institucionalment. És lògic, doncs, que per tot això el futbol i el Barça venguin.

L‘anglès també ven. I és penós que encara avui vengui. I ven perquè el nivell d’anglès dels nostres adolescents i joves és deplorable. Tenim un problema de país i no en som conscients. Potser perquè els nostres dirigents, amb algunes excepcions, també tenen un nivell d’anglès deplorable. És frustrant que els meus alumnes de vint anys tinguin menys nivell d’anglès que jo, que en tinc cinquanta.

I els valors també venen. Potser perquè la manca de valors està tan instal·lada a la nostra societat. La cobdícia, l’ambició desmesurada, la corrupció, la ganduleria... són tan presents a tot arreu, i els valors contraris tan trepitjats, que ha emergit una nova estratègia comunicativa a l’hora d’anunciar productes formatius: associar-los als valors. ‘Futbol, anglès i valors’, diu la publicitat d’aquesta escola. ‘De l’emprenedor amb valors a la gestió amb criteri’, diu la publicitat del grau ADE de la meva escola.

A veure quin dia no necessitarem el Barça de reclam ni caldrà que ensenyem anglès perquè els nostres fills ja el duran incorporat gairebé d’origen ni caldrà que eduquem en valors perquè la manca de valors ja no estarà tan instal·lada a la nostra societat... Potser aquell dia els campus d’estiu podran fer futbol al matí i ciència o humanitats a la tarda. ‘Futbol i ciència’ o ‘futbol i humanitats’. Tinc el dubte de si això vendria...
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2133/de-qui-es-el-fill-de-lalicia-sanchez-camacho http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2133/de-qui-es-el-fill-de-lalicia-sanchez-camacho Wed, 09 May 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/toni-olive/blog/2133/de-qui-es-el-fill-de-lalicia-sanchez-camacho
La meva pretensió pot semblar grollera, i ho és. Aquestes coses no es pregunten si no hi ha confiança. I si es pregunten, no s'acostumen a respondre. Però és que la presidenta del PP català manifesta orgullosa, sempre que pot, que la seva és una família monoparental, i fa ús i abús de la seva maternitat en solitari. En una entrevista en format d’enquesta que li van fer en una ràdio, en deu minuts 'el meu fill' va sortir fins a trenta-dues vegades. I el d’aquest cap de setmana no ha estat el primer congrés al qual ha assistit amb el seu fill. Al de Sevilla hi va arribar amb el nen agafat de la mà i en aquest algú va deixar que el nen agafés el micròfon per cridar la seva mare.

En política res no és casual. Tot està calculat al mil·límetre per aconseguir un objectiu, i l'Alícia Sánchez-Camacho ha explotat abastament 'el meu nen' per augmentar la notorietat de la seva marca personal i l'estima dels seus votants. Fins i tot arran de la seva particular batalla per trencar la immersió lingüística i imposar el castellà com a llengua vehicular no ha dubtat a treure 'el meu fill' com a exemple del suposat greuge que suposa no poder educar els fills a Catalunya en castellà.

Aquest ús obscè del seu fill i de la seva maternitat en solitari em legitima a preguntar-li detalls de la seva vida privada, com la identitat del pare de la criatura i les circumstàncies de la seva concepció. Això no se m'acudiria de fer-ho amb algú gelós de la seva intimitat i de la dels seus.

De quants polítics de primera fila coneixem les parelles i els fills? Avui al nostre país és fàcil mantenir la família al marge de la popularitat. Una mena de codi deontològic, escrit o tàcit, impedeix als mitjans publicar imatges o parlar dels familiars directes dels famosos, tret que ells ho vulguin. Quina diferència entre l’Alícia Sánchez-Camacho i els altres protagonistes del moment, Mònica Terribas i Pep Guardiola! Ells sempre han volgut preservar els seus del soroll mediàtic.
]]>