Blog Punt de llibre

Mònica Ibáñez recomana ‘El consol de la filosofia’ d’Alain de Botton

Punt de llibre — Fri, 10 May 2013 03:00:00 +0200

Mònica Ibáñez és igualadina, exerceix de mestra d'anglès a l'escola Maristes d’Igualada, feina que compagina amb la de consultora de francès a la UOC. És mare d'un nen de poc més d'un any i a qui dedica tot el temps que pot. L'apassiona ensenyar, a grans i a petits, i li agrada parlar en anglès i francès, la música, llegir, passejar, anar amb bicicleta... i ara mateix jugar amb el seu fill.

Un llibre que podria recomanar-vos és ‘El consol de la filosofia’, del filòsof suís Alain de Botton. El vaig llegir fa un temps i, ara que el torno a tenir a les mans, veig que hi vaig fer petites anotacions en paràgrafs que em van cridar l’atenció. No me’n recordava en absolut, d’haver-hi escrit. De fet, no acostumo a marcar els llibres, però aquest és especialment ric en reflexions, i penso que una lectura atenta i aprofundida d’aquest llibre es pot convertir en tot un aprenentatge de la vida.
En el llibre, Alain de Botton presenta, de manera excepcionalment clara i entenedora, el pensament de sis filòsofs com a solució o consol als nostres problemes d’impopularitat, de frustració, de diners, de mals d’amors... I qui són aquests filòsofs? Els més importants de tots els temps: Sòcrates, Nietzsche, Epicur, Sèneca, Montaigne i Schopenhauer.

Permeteu-me que citi un fragment sobre Sèneca i el consell que ens dóna per resoldre la frustració que genera l’angoixa: ‘(...) la confiança pot ser el pitjor antídot de l’angoixa. Les nostres prediccions esperançadores poden deixar l’angoixat desprevingut per al pitjor i, alhora, implicar que seria un desastre que el que tem passés. Més assenyadament, Sèneca ens demana que considerem les coses dolentes probablement esdevindran, però afegeix que no és probable que siguin tan dolentes com temem’.

Sobre Sòcrates i la crítica: ‘(...) escoltem tothom i, a una paraula poc amable o una observació sarcàstica, ens ensorrem. No ens fem la pregunta cabdal i que més consol ens donaria: sobre quina base ens critiquen? Donem el mateix valor a les objeccions d’aquell que ha reflexionat seriosament i honestament les seves crítiques que aquell que ha actuat per misantropia i enveja’.

Una molt bona introducció a la utilitat de la filosofia.

Paulina Jordan Hidalgo recomana 'El infinito en la palma de la mano' de Gioconda Belli

Punt de llibre — Fri, 26 Apr 2013 03:00:00 +0200

Paulina Jordán és periodista especializada en comunicació empresarial. És equatoriana, es va casar amb un català i va venir a viure a Catalunya ara fa cinc anys. Va venir a viure a Igualada per temes professionals, gràcies a un projecte de desenvolupament tecnològic del sector del cuir quan va ser directora de l'Asociación Nacional de Curtidores del Ecuador. Actualment treballa a Tenigram i Biscuits i juntament amb un grup d'emprenedors tenen el seu 'lab' a Ignova.

'Si morimos ya no veremos todo esto dijo.
Yo te acompañé a comer la fruta dijo Adán- Acompáñame tú ahora.

Tras un lacónico y fugitivo momento de duda y lástima, Adán se lanzó al vacío desde el promontorio. La mujer se lanzó tras él.

Caían precipitadamente, el aire silbaba en sus oídos, Eva cerró los ojos, apretó los labios.

Adán alcanzó a ver el polvo rojizo del suelo al agitarse y convertirse en un túnel de viento que, girando vertiginoso, los envolvió deteniendo su caída y los transportó por los aires hasta depositarlos en una corriente de agua.

Otra vez la VOZ habló dentro de ellos.
-No es hora de morir -les dijo_

Conocerán la muerte en su momento. Y cuando llegue querrán que tarde un poco más. '

Si creuen que és possible unir màgia i història amb l'inici de la humanitat, és moment per a llegir “L'infinit a la palma de la mà” de Gioconda Belli.

Aquesta poetessa nicaragüenca ens deleita amb un exquisit sentit de la pulcritud en recrear la història d'Adam i Eva, que va més enllà de creences religioses o estudis científics, i normalment és simplifica amb la idea de “falta original” o posen en dubte la seva existència.

A més, l’autora aconsegueix donar vida a la por, a la sexualitat, a lliuta per la supervivència, al descobriment del món en què vivim i a tots els instints bàsics que ens envolte i dels quals no som plenament conscients, llevat que no ens trobem davant d’una situació extrema.

El llibre passa gairebé de puntetes pel relat de la creació com un motiu religiós i el converteix en un manual de curiositat i il·lusió de dos éssers humans que han d'aprendre a viure, sense que ningú més ho hagi fet abans.

De partida, es replantegen la seva comoditat al paradís. S'adonen, que són els amos i senyors d'un espai que no sembla tenir límits, amb tot allò que poden imaginar, a la seva disposició i sense més esforça que desitjar-ho. En mig d’aquesta estranya pau, trien deixar-se seduir per la serp o pels seus molt humans sentiments de permanent inconformitat.

La sortida del paradís marca el veritable inici del llibre, ja que els ensenya que la vida es requereix tots els esforços del món, i més si s’està envoltat pel realisme màgic de paisatges bells però alhora perillosos. Aprenen a estimar, a fer-se companyia, a lluitar pels seus fills que els lliguen, de forma ineludible, a l'inici de la nostra història cultural, ja sigui religiosa o científica.

David Ymbernon recomana ‘El romanço d’Anna Tirant’ de Josep Pedrals

Punt de llibre — Fri, 15 Mar 2013 03:00:00 +0100

David Ymbernon és un artista visual igualadí, treballa amb diferents mitjans. Mostra per primera vegada la seva obra en públic als quatre anys. Posseït pel color taronja, cursa estudis de pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Tàrrega. Exposa regularment en galeries d'art, museus i altres espais d’art. Ha realitzat nombroses accions i muntatges escènics. Ha estat premiat en diferents ocasions. Participa en festivals internacionals i d'altres esdeveniments artístics amb diverses disciplines.

"–A veure, Pedrals, jo no nego la teva capacitat de sacrifici, però vull aclarir si ho fas per afecte o per ambició.
– Ja està bé que reconeguis que ho faig per amor a l'art!
–Exacte, per amor a l'Art! No per amistat, simpatia o estima... Aquesta és una altra de les teves culpes, poeta: l'amor no el dirigeixes a l'Home, sinó a la Poesia!"

‘El romanço d'Anna Tirant’ és una passa més de l'anar tirant de Josep Pedrals. En aquest llibre brillen els diàlegs que l'autor manté amb Quim Porta tot passejant. Llegint-los, un s'adona d'algunes coses, de coses que podem parlar nosaltres amb ells i de coses que només poden parlar ells entre ells, i t'adones que de les coses mundanes a les coses extraordinàries de la vida només cal fer el pas de la poesia. I la poesia d'en Pedrals té humor, enginy lingüístic, gosadia, ironia i intel·ligència, i a mi em captiva, llegint-lo sobretot, la sensació d'estar volant fregant el terra.
.
Tot el que sé ho he après a l'hora del pati. Ho recordo ara mateix, ara que em veig obligat a dir per què d'entre tots els llibres del món n'he triat un de Josep Pedrals. La veritat és que no ho sé. No ho sé. Escullo sense pretendre saber per què, amb la poesia del perquè sí i del perquè m'agrada. I penso que és en no voler saber-ho on hi ha la màgia, la gràcia de suggerir un perquè sense concretar-lo, i suggerir és ampliar qualsevol cosa fins allò que cadascú pugui pensar d'aquesta, tot al contrari que voler fer pensar una sola cosa reduint-la a una explicació.

Judith Guàrdia recomana 'El son dels volcans' de Sílvia Soler

Punt de llibre — Fri, 15 Feb 2013 03:00:00 +0100

Judit Guàrdia i Torrents és d’Igualada tot i que no hi treballa. Fa de mestra en una escola concertada de Sant Cugat del Vallès, on ensenya Llengua i literatura catalana i Llatí a Batxillerat –va estudiar Filologia clàssica, especialitat Llatí, a la UB-. Té quatre fills als quals també agrada llegir.

Si haig de ser sincera, no tinc un punt de llibre, en tinc uns quants; alguns als llibres que estic llegint –per vocació o per feina-, però d’altres als llibres de la capçalera. Molts d’aquests són els de la Sílvia Soler perquè els pots agafar i obrir per qualsevol punt, i te’n vas a dormir més reconciliada amb tot plegat. Per què més m’agrada la seva literatura, tota? Perquè està plena de vida, de tots els 'gustos' de la vida: amor, amistat, família, dolor, malaltia, alegria, color, humor,...

Seria molt fàcil recomanar qualsevol dels seus llibres més comercials, o els que han estat premiats, però no. M’he decidit –i no ha estat fàcil- per un de fa més temps: 'El son dels volcans'.

'Penso si és el moment apropiat perquè finalment tu i jo parlem i puguem dir en veu alta tots els pensaments que hem callat els últims mesos. Han passat tantes coses i n’hem parlat tan poc! La distància, el pudor, el famós caràcter Rabert ens ho han impedit. Ara mateix, m’ho està impedint. Les paraules se m’aturen quan estan a punt de ser pronunciades; [...]
He vençut la batalla interior i he dit:
No et sembla que podríem parlar, tu i jo?
Has tardat uns segons a moure negativament el cap. Has mirat el teu fill, adormit encara, i has dit el somriure al fons de les ninetes:
No voldria despertar-lo.
No pateixis he fet jo, tenen el son molt fort, els nens.
Has tornat a brandar el cap, ara ja amb el somriure als llavis:
Em referia al Croscat'.

Igual com aquesta novel·la té tots els temes de les obres de la Sílvia Soler, aquest fragment té tots els elements del llibre: Els protagonistes, els dos germans Rabert, la Joana i el Pau, viuen uns mesos que els canvien la vida. És des d’aquest moment que, a través d’allò que ells pensen que podrien dir al seu germà o germana, anem coneixent la família Rabert, els cosins, els oncles i els pares. Recorden el passat i viuen el present en tots els seus “colors”, perquè els colors per als dos germans, que són artistes, tenen molta importància. El lloc comú i de reunió de tota la família és can Rabert, una masia de la Garrotxa, i els seus volcans i voltants.

Quan el llegeixo m’agrada pensar que aquests els dos protagonistes són la mateixa Sílvia i el seu germà Toni; i amb aquest aspecte me’ls imagino.

Ramon Cuadras recomana ‘Victus’ d’Albert Sànchez Piñol

Punt de llibre — Fri, 18 Jan 2013 03:00:00 +0100

Ramon Cuadras és llicenciat en geografia i història, especialitzat en prehistòria i història antiga. Actualment és professor de l’Institut Joan Mercader del qual en va ser director durant sis anys. Col·labora a Òmnium Cultural realitzant cursos d’Història de Catalunya. A més a més col·labora en entitats sense ànim de lucre del seu poble i comarca.

‘Si el hombre es el único ser que posee una mente geométrica y racional,
¿por qué los indefensos combaten al poderoso y bien armado? ¿Por qué los
pocos se oponen a los muchos y los pequeños resisten a los grandes? Yo lo sé.
Por una palabra.’

‘Victus’ d’Albert Sànchez Piñol (2012)

‘Victus’ és una novel·la històrica, situada en els inicis del segle XVIII. Narra la Guerra de Sucessió a través d’un jove barceloní, Martí Zuviría. És una tragèdia que ens mostra el recorregut d’un noi que amb el pas del temps es converteix en un geni de les arts de fortificació i de l’expugnació pròpies del segle XVIII. La novel·la acaba l’11 de setembre de 1714 amb l’assalt a Barcelona.

Tenia la intenció de no llegir ‘Victus’. Suposo que la meva formació acadèmica i el haver llegit moltes versions de la guerra de successió hem feien tenir una certa cautela vers la novel·la d'Albert Sánchez Piñol. De fet l'últim llibre que havia llegit sobre el tema és ‘La guerra de Sucesión de España’ (1700-1714) de Joaquim Albareda (un gran llibre). Però finalment m'hi vaig llençar, i l'experiència ha estat molt bona.

Jo en distingiria dos àmbits, un sobre els fets històrics i el seu possible desenvolupament i un altre més transversal que és sobre l'experiència de la vida.

En el primer, la novel·la té dues parts diferents, la primera ens presenta el personatge (Martí Zuviria) i com va discorrent la seva vida i formació que justificarà que es trobi en els llocs que finalment es troba. La segona part és sobre el setge de Barcelona i les actituds dels que s'hi troben, tant les elits polítiques com la menestralia i el poble pla. És molt aclaridor.

En el segon àmbit, el personal, a través del personatge, un veu discórrer una part del que és la nostra pròpia vida. La discussió eterna de si hem de passar per la vida com a espectadors o ens hi hem d'implicar. I quan ens impliquem, perquè ho fem?

La resposta al llibre.

Marta Vives Sabaté recomana ‘Com el riu que flueix’ de Paolo Cohelo

Punt de llibre — Fri, 23 Nov 2012 03:00:00 +0100

Marta Vives i Sabaté va néixer a Igualada el 1960. Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i en la especialitat de Paleografia i Diplomàtica. Actualment és la directora de l'Arxiu Comarcal de l'Anoia, des d'on fa difusió de la història de la ciutat amb els diferents projectes que es porten a terme i amb l'edició de llibres com D'Aqualata a IGD, en col·laboració amb M.Teresa Miret. És membre del consell de redacció de la Revista d'Igualada. A més, és mare de família nombrosa, escolta música clàssica mentre treballa i no pot anar a dormir sense haver llegit unes pàgines d'algun llibre.

‘Com el riu que flueix’ és el recull de relats que Paolo Cohelo ens proposa en aquest llibre. Si el teu estat d’ànim està prou receptiu, tens ocasió de subratllar, tatxar i anotar tot allò que la lectura es suggereix.
Relats i pensaments que es poden llegir en tres o quatre minuts i que repassa la seva història personal, observacions de la natura i de l’home, sobre el bé i el mal, però també, històries d’altres cultures que sempre tenen la seva dita o ensenyament moral. Escriu sobre les reflexions que en els seus viatges per tot el món ha aprés i que vol transmetre, només pel simple fet de fer-ho.
Diuen alguns que és un autor de segona, però potser és també per això, i per la simplicitat de les seves construccions lingüístiques, que es fa més proper i entenedor.

A La historia del llapis, una dona explica al seu nét les qualitats d’un simple llapis amb el que escrivia; aquestes qualitats li serveixen per donar unes lliçons per ser feliç:
‘… Segona qualitat: de tant en tant, necessito deixar d’escriure i utilitzar la maquineta. Això fa patir una mica el llapis però, després, té més punta. Per tant, has de saber acceptar alguns dolors perquè et faran ser una persona millor.’
‘...Tercera qualitat: el llapis sempre ens permet utilitzar una goma per esborrar les equivocacions. Has de comprendre que corregir una cosa que hem fet malament no és necessàriament negatiu, sinó una cosa molt important que ens manté en el camí de la justícia.’
‘… Cinquena i última qualitat: el llapis sempre deixa marca. Per tant, tingues present que tot el que facis en la vida deixarà empremta i procura ser conscient de cada acció’

Josep Maria Solà recomana ‘Incerta Glòria’ de Joan Sales

Punt de llibre — Fri, 26 Oct 2012 03:00:00 +0200

Josep Maria Solà i Bonet va néixer a Calaf el 1961. És llicenciat en Filologia Catalana per la UB (1984) i Diploma d’Estudis Avançats per la Facultat d’Humanitats de la UPF (1999). És professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Alexandre de Riquer de Calaf. Ha exercit la docència universitària en l’assignatura de 2n cicle d’Humanitats, “Grècia i la modernitat” (UPF), i també ha coordinat (i impartit, amb Salvador Oliva i Josep Pelfort) tres cursos transversals sobre literatura, mitologia i cinema a la Universitat d’Estiu d’Igualada (URL). El 1995 obtingué el 1r Premi Pere Calders de Literatura Catalana per la novel·la “Llibre de les quatre metamorfosis” (Columna, 1997). La seva darrera obra és un conte, “Brief an den vater”, dins el recull “De tot cor. 32 narradors de la Catalunya central” (L’Albí, 2012). És membre del consell de redacció de la Revista d’Igualada.

La intel·ligència ha passat a la història com una antigalla del segle XVIII; ¡el futur és dels imbècils!” “Ja veig –li vaig dir amb sorna- que et prepares per dominar el futur.” “¿Per què no? D’altra banda, ¿què té més desenterrar frares de la Mercè que faraons egipcis? ¿Per què els qui han desenterrat Tutankamen ens han de merèixer més respecte? Tots els desenterradors, de la mena que siguin, busquen el mateix: veure quina cara fa un mort que ja hi tingui pràctica, que ja hi dugui un cert temps –algunes dotzenes d’anys o alguns mil·lenaris. La nostra època, que és imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la naixença, l’obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens res de la nostra època.

'Incerta glòria' (1956), Primera Part, de Joan Sales

Incerta glòria no és només la millor novel·la que s’ha escrit a Europa sobre la guerra civil espanyola (Josep Maria Solé i Sabaté dixit), sinó que és, també, una escruixidora història d’amor de tres joves (Lluís, Soleràs i Cruells) enamorats de la mateixa noia, Trini. Aquesta immensa novel•la, fruit de més de 20 anys de treball, va tenir diverses edicions: l’única definitiva és la quarta, apareguda el 1971 (Club dels Novel·listes), que és la que es pot trobar al mercat ara mateix.

La novel·la té tres parts: la primera són les cartes que Lluís de Brocà envia al seu germà gran, Ramon, des del front d’Aragó; la segona són les cartes que envia Trini, la companya de Lluís, a l’amic Soleràs (tal volta el veritable protagonista de l’obra: fascinant!), des de la Barcelona de la rereguarda; i la tercera part són les memòries de joventut del seminarista Cruells, també des del front. Sales va escriure una quarta part, intitulada “El vent de la nit” (els records del capellà Cruells en la postguerra de Franco), que ja es ven separadament. El títol, explicat per l’autor en una Confessió al capdavant de la novel·la, és perquè Sales creu, al costat de Baudelaire, que la joventut és una “tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria (incerta)”.

Com que Joan Sales, a més d’escriptor, editor (de Rodoreda i de Villalonga!) i patriota, era republicà, catalanista i catòlic, aquesta inoblidable novel·la no s’ha entès mai (malgrat haver guanyat tres premis (el Joanot Martorell (1955), el Ramon Llull (1969) i el Ciutat de Barcelona (1970)): critica amb la mateixa contundència a republicans i feixistes, per entendre’ns. No feu cas del que diu la “Història de la literatura catalana” (volum 11) sobre “Incerta glòria”. Aprofiteu que celebrem els 100 anys del naixement de l’autor (i també el fet de saber que el gran cineasta (de “Pa negre”, entre d’altres obres mestres) Agustí Villaronga està preparant el guió per fer-ne la pel·lícula) i llegiu-la a poc a poc: de sobte ho entendreu tot sobre la nostra guerra civil, sobre vosaltres mateixos, i us preguntareu per què dimonis no l’havíeu llegida fins ara.

Francesc Duocastella recomana ‘Moments estel·lars de la humanitat’ de Stefan Zweig

Punt de llibre — Fri, 07 Sep 2012 03:00:00 +0200

Francesc Duocastella i Cortadellas va néixer el 1949 l’any a Calaf. Va estudiar Teologia i Filosofia i Lletres. Posteriorment i professionalment s’ha dedicat a treballar amb persones amb discapacitat intel·lectual. Ha fet una feina que l’ha omplert de satisfacció. Actualment està pre-jubilat i combina el temps entre l’alcaldia dels Prats de Rei, cultivar un hortet i anar a la muntanya o fent excursions amb amics.

'Cap artista no és ininterrompudament artista les vint-i-quatre hores del dia. totes les obres essencials i duradores les assoleix en els pocs i extraordinaris moments d'inspiració. De la mateixa manera, la història, que admirem com la més gran poeta i actriu de tots els temps, tampoc no crea constantment. En aquest ''misteriós taller de Déu'', tal com Goethe va anomenar respectuosament la història, gran part del que s'hi esdevé també és irrellevant i quotidià....... Es necessiten els milions de persones d'un poble perquè neixi un sol geni, han de passar milions d'inútils hores universals abans no es produeixi un moment veritablement històric, un moment estelar de la humanitat"

‘Moments Estel·lars de la Humanitat’, d’Stefan Zweig

‘Moments estel·lars de la humanitat’ aplega catorze miniatures històriques fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la relació de Ciceró amb Juli Cèsar, la caiguda de l'imperi d'Orient a mans dels turcs, el descobriment de l'oceà Pacífic, el naixement d'El Messies de Händel, la derrota de Napoleó a Waterloo, l'indult de Dostoievski poc abans de l'execució, el viatge de Lenin a Rússia el 1917 o la creació de la melodia de la Marsellesa entre d’altres.
Tots ells són moments universals que, quan es produeixen, segons paraules del mateix Stefan Zweig, resulten decisius durant segles i segles.

Un llibre deliciós que t'endinsa en els detalls i en la profunditat del ser humà, i en les conseqüències que tenen les seves decisions per a la humanitat. El cant a la vida i a la llibertat, la crítica directa i lògica als egoismes i a les ànsies de poder, l’elogi objectiu i reflexiu a les honestes intencions d’individus utòpics pels lluitadors i impossibles i/o irreals pels conformistes, es desprenen de la sosegada i diàfana narració de Zweig.

El fet de poder-lo llegir per capítols amb inici i fi et permet gaudir de cada història com si estiguessis mirant una pel·lícula. Si algú no l'ha llegit que no es perdi aquesta joia de la literatura.

Arian Casellas recomana ‘Afirma Pereira’ d’Antonio Tabucchi

Punt de llibre — Fri, 13 Jul 2012 03:00:00 +0200

L’Arian Casellas va néixer el 23 de gener a Igualada. Està estudiant Filologia Catalana, ha marxat d’Erasmus a Lisboa, d’on tot just fa unes setmanes que ha tornat. De Portugal ens porta la recomanació d’un llibre anomenat ‘Afirma Pereira’ d’Antonio Tabucchi.

‘Afirma Pereira’ és un retrat de Lisboa durant la dictadura militar de Salzar, mostrada a través, de Pereira, un periodista portuguès encarregat de la secció cultural del ‘Lisboa’ un diari local.
Pereira és un home que sempre ha viscut al marge de la política, lligat a l’església i a la literatura. La seva vida tranquil·la fa un gir quan coneix a un jove estudiant, Monteiro Rossi, que l’ajudarà a la secció de necrològiques d’escriptors.

Malgrat que la mort sigui un tema tant present en tot el llibre, Pereira reflexionarà sobre la vida. En aquesta introspecció Tabucchi farà un retrat de la situació política del moment, el feixisme Italià i la Guerra Civil Espanyola.

Tota una aventura que ens fa reflexionar sobre literatura, la moral, les responsabilitats i les prioritats davant d’una dictadura com la del Salzar.

Tot això, acompanyat dels mil i un detalls portuguesos, una descripció de Lisboa dels anys 30: les seves places, les olors, la cultura….

En definitiva, un convit a la lectura d’un llibre breu, carregat de contingut, d’un passeig per Lisboa. Un llibre traduït al català, un homenatge a Tabucchi, l’escriptor Italià mort fa uns mesos, un dels millors especialistes i traductors de Pessoa. Un conglomerat de cultures de revolució i reflexió, tant de l’ànima com de la presa de consciència moral.

Lumi Garcia recomana ‘Quan érem feliços’

Punt de llibre — Fri, 22 Jun 2012 03:00:00 +0200

Nascuda fa 64 anys, casada i mare de tres fills, resident a Sant Martí de Tous. Va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. Ha estat mestra en actiu durant 41 anys a l’Escola Mowgli d’Igualada, actualment pre-jubilada. És membre del Grup de Mestres i col·laboradora en realitzar materials per diferents projectes educatius. Voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Li agrada llegir, la natura, el cinema i viatjar.

'Quan plou, Girona agafa vida. No em pregunteu per què. Potser és la pedra grisa del Barri Vell, que sembla que es desperta i pren matisos brillants.
O els teulats de teules vermelles i taronges, que també agafen tons diferents quan són molls. Potser també ho fa que tots els carrers són en pendent i la pluja baixa formant dolls d’aigua, com petits rius.
I els patis i els jardins baixen en terrasses esglaonades, que formen cascades. I tota l’aigua dels teulats, dels patis, dels jardins i dels carrers en pendent del Barri Vell baixa amb força a buscar els Quatre Rius de Girona, que són el Ter, l’Onyar, el Galligants i el Güell.
La pluja a Girona s’ha de veure, no es pot explicar'.

Basada en les peripècies d’una família nombrosa de dotze germans a la Catalunya de postguerra, Quan érem feliços és una història real plena d’emocions, d’humor i de tensions en la qual l’autor evoca en primera persona els paisatges de la seva infantesa.
Un recorregut de vegades íntim i de vegades panoràmic, gairebé cinematogràfic, ple d’imatges poderoses dels carrers de Barri Vell de Girona, l’estiueig a la Fosca, els setembres a pagès al mas d’Aiguaviva i els anys d’internat al Collell.

He triat aquest llibre per dues raons, primera pel seu autor, el periodista Rafel Nadal. M’agraden els seus articles a la columna de la Vanguardia. Els temes que tracta sempre són actuals i molt entenedors. Segona raó, el tema del llibre parla del temps de post-guerra i de la ciutat de Girona, dos temes prou interessants. La post-guerra viscuda per mi, encara que en un altre ambient i Girona ciutat entranyable que visito sempre que tinc ocasió, sobre tot en temps de flors.

El llibre no m’ha decebut gens, els relats de la vida de la família estan tan ben explicats que al final sembla que tu també formes part d’aquesta família, les vivències, els patiments, els moments feliços, el pas del temps, els canvis en la família, tot és entenedor i molt ben redactat.
Les descripcions de la ciutat són del tot reals, les flors del jardí de la seva àvia, les pastisseries i els pastissos típics de la ciutat, les festes i tradicions, estan relatats amb tanta estima a la ciutat que fan que tornis a tenir ganes de visitar-la, tenint com a guia la novel.la i seguir tots els racons que encara no coneixes.

Un apartat important és la descripció de paisatges de la Costa Brava, una costa on arriben els primers turistes i no sempre són benvinguts pels residents. Interessant també el tema de la pesca, la riquesa del vocabulari que utilitza en les descripcions , fa que encara que coneguis molt poc la vida a la mar et sentis a prop de cada situació.
Per tot això i més, us animo a llegir-lo i gaudir d’una bona escriptura, no en debades és premi Josep Pla 2012.

Cristina Domènech recomana 'Brooklyn'

Punt de llibre — Fri, 18 May 2012 09:17:00 +0200

'Brooklyn' és un dels darrers llibres que he llegit i ha estat una gran sorpresa. L’autor és Colm Tóibín, un escriptor irlandès. És una novel.la de les que m’agraden a mi, de personatges. Bé, de fet, aquesta és una història d’una protagonista absoluta i tot gira al seu voltant. 'Brooklyn' se situa als anys cinquanta, en un període de temps que comprèn uns dos anys. Explica la vida d’una noia irlandesa, l’Eilis, que es veu obligada a emigrar a Brooklyn (NY), on l’espera una feina i una nova vida. Allà veurem com, poc a poc, es va adaptant a una situació nova i diferent, alhora que va madurant i descobrint-se en petits conflictes que la fan créixer.

És una història de gestos, de mirades i frases, de sentiments. No hi ha grans trames, sinó un relat amb personatges que es tornen reals perquè tenen la fortalesa i la debilitat, l’alegria i la tristesa… són complexos com ho som la gent a la vida real. A 'Brooklyn', l’Eilis està vivint en una minúscula part d’una Nova York que intueixes (i saps) que és immensa, i li voldries explicar. L’Eilis no és una heroïna de conte, és una noia amb les seves contradiccions que ens convida a acompanyar-la, a entendre-la i a sentir-nos partíceps del seu petit món.

M’ha agradat, i molt. No hi ha ni una frase fora de lloc, ni res que sobri, ni res que li falti. Cada paraula és la que ha de ser, i cada adjectiu arrodoneix un llenguatge càlid i precís. 'Brooklyn' és un gran novel.la que explica una història sense pretensions que aconsegueix emocionar-nos de manera subtil i gens evident.

'Brooklyn' de Colm Tóibín. Ed. Amsterdam. Trad. Ferran Ràfols

Sònia Mestre recomana ‘El Perfum’ de Patrick Süskind

Punt de llibre — Fri, 09 Mar 2012 03:00:00 +0100

Sònia Mestre Descarrega va néixer l’any 1991 a Santa Coloma de Queralt. Actualment viu i estudia a Barcelona. Estudia llengües aplicades, una grau força recent i desconegut. A part d’això, la Sònia és una apassionada de la música i ha tocat la flauta travessera des dels sis anys. Avui la Sònia ens recomana ‘El Perfum’.

Aquesta novel•la tracta d’un noi que es diu Grenouille, el qual té la particularitat de desenvolupar el sentit de l’olfacte de forma exagerada. Coneix el món a partir de les olors, gràcies a les quals palpa les sensacions i les relaciona amb emocions. Un dia, perdent-se pels carrers de París, persegueix l’olor d’una noia pèl-roja que l’encanta i el transporta a un món de percepcions noves i agradables. El fet de voler retenir aquella olor per sempre, el porta a assassinar-la. Més endavant, però, s’adona que només matant-la no li és possible immortalitzar aquella fragància que tant l’havia encisat. Per aconseguir-ho, es fa aprenent dels millors perfumers de França, els quals li ensenyen com convertir en perfums aquelles olors que semblen tan efímeres i volàtils.
D’entre els molts llibres que la Sònia ha llegit, ha triat ‘El Perfum’, perquè?

‘Ara ja fa uns quants anys vaig agafar un llibre de la prestatgeria de la petita biblioteca que tinc a casa. I, a l’atzar, vaig treure la pols d’un llibre que es deia El perfum. N’havia sentit a parlar i en girar-lo i llegir a la contraportada que era una novel·la que s’ambientava a la França del XVIII, em vaig acabar de convèncer.

El perfum és una novel•la que té quatre parts. La primera i la segona són les més descriptives i la tercera i la quarta tenen més acció. Personalment, aquesta novel·la em va marcar, més que per l’argument, per la capacitat de Patrick Süskind de descriure quelcom tan abstracte com són les olors. És extraordinari poder definir amb paraules una percepció sensorial que és tan difícil d’expressar amb mots. D’alguna manera, llegint aquest llibre, t’adones que les olors són una font de sensacions i sentiments interminables, i que cadascú té una essència que pot ser llegida per mitjà de l’olor que posseïm, la qual és única i irrepetible.

Indirectament, mentre llegia el llibre, reflexionava sobre el fet que molt sovint vivim deixant passar el temps, obviant les petites coses de la vida com pot ser el fet de gustejar un plat, d’olorar una olor amb passió, de veure postes de sol, de tocar i palpar superfícies, d’escoltar música i deixar-te emportar per les sensacions que aquesta et pot provocar, etc. Segurament, si la gent es plantegés valorar aquestes petites coses de la vida, viuríem més feliços, perquè se’ns obririen les portes a un món de sensacions infinites. Aquest llibre, doncs, em va despertar les ganes de ser conscient del poder que poden arribar a tenir els cinc sentits, en especial el de l’olfacte. Francament, és un llibre que recomano, tant per la vessant literària, com per l’argument i la història pensada curosament per l’autor.’

Pere Pascual recomana ‘La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820’

Punt de llibre — Tue, 14 Feb 2012 03:00:00 +0100

Pere Pascual i Domènech va néixer el 1945 a Igualada. És llicenciat i doctor en Filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona Catedràtic de la Universitat de Barcelona a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, on actualment encara hi imparteix classes. Pere Pascual ens recomana un llibre de Josep Fontana, ‘La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820’.

‘El salto hacia arriba de los gastos del Estado no podía a largo termino más que si se producía una etapa paralela de crecimiento de la riqueza nacional. Pero tal conocimiento, y la relación entre economía nacional y hacienda que se establecia dentro de él, se produjo de acuerdo con dos modelos distintos, por lo menos: una vía de transformación evolutiva (el modelo británico) y una via de transformación revolucionaria (el modelo francés)’

És un llibre actual, explica profundament la hisenda de l’antic règim espanyol i la monarquia absoluta. A causa d’una situació semblant a la que estem patint actualment. El pagament d’impostos obligava que el sistema fiscal es decantés com l’actual. A través d’un increment de l’impost i les taxes en el consum. Tot i això, les reformes no van permetre tenir un nivell d’ingressos suficients. No tansols per mantenir l’estatus de gran potencia sinó inclús per mantenir la cohesió social interna. Es contrasta amb el model anglès. Davant aquesta situació, van implantar un impost sobre la renda i van prendre un seguit de mesures com ara suspendre la convertibilitat de la lliure. El model francès va aconseguir que la revolució acabés amb el bloqueig de la resistència del sistema fiscal. Les reformes, van permetre la implantació d’un sistema fiscal mixte, impostos directes sobre la propietat.

Pere Pascual recomana aquest llibre ja que reflexiona sobre quines conseqüències va tenir per Espanya, com a gran potència, l’incapacitat de reformar el sistema fiscal i una etapa de suspensió de pagaments que va implantar un gran període d’inestabilitat política i social que fa inevitable la Guerra del Francès.

Aquest llibre reflecteix una situació que avui dia es dóna en aquesta societat en crisi on l’Estat és incapaç de comprar seguretat pels ciutadans.

El Mossén Josep Maria Pujol recomana Agenda llatinoamericana mundial

Punt de llibre — Tue, 17 Jan 2012 03:00:00 +0100

'Hem confessat sempre que les nostre causes ‘valen’ més que la nostra vida, perquè són elles les que donen sentit a la vida. Som allò que estimem, allò que fem, allò que somiem. Una paraula somiadora i militant ve acompanyant l’Agenda en totes les seves conjectures i propostes: <> . Som impenitentment somiadors; creiem; amb el proverbi etíop, que < >.

Introducció de Pere Casaldàliga

El Mossèn Josep Maria i Pujol, va néixer l’any 1942 a Avinyó, un petit poblet del Bages. Va estar estudiant teologia al Seminari de Vic. Més tard va viatjar a Rwanda, a l’Àfrica, per una causa solidària, lloc on va estar-hi vint anys. Tornant del viatge i fins l’actualitat ha estat exercint de Mossèn a diferents parròquies, actualment al nucli antic de Montbui. Un poble on el Mossèn és reconegut i estimat per les generacions més gran i també per les més petites. En Josep Maria és un home interessat en les causes solidàries, la justícia i els problemes humans.

Avui ens recomana un llibre, ‘Agenda Llatinoamericana Mundial’. Tal i com ens explica el Mossèn, és una eina de treball per reflexionar individual i col·lectivament. És un llibre que en format d’agenda ens proposa una sèrie de textos i crítiques sobre la situació mundial i enfocat a un tema concret. Els textos ens fan reflexionar a partir del punt de vista del ‘Bon viure’ i ‘Bon conviure’. Mentre que nosaltres vivim en una societat capitalista i de consum, diferents tribus africanes pensen en el viure bé. La seva filosofia es basa en que la natura forma part del nostre viure. Per altra banda, també ens fan una sèrie de propostes utòpiques per canviar el rumb de la nostra manera de viure. Tal i com ens el defineix el Mossèn Josep Maria, Una barreja de filosofia, utopisme, teologia i esperança.

Li demanem que ens expliqui el perquè ha triat aquest llibre d’entre els molts que ha llegit. Ell ens explica que és un bon llibre a tenir en compte en aquests moments en que vivim. Vivim en una societat capitalista i consumista, plena de preguntes sense resposta. No tenim cap moment per parar, aturar-nos i reflexionar. I això és una cosa molt important, el fet de pensar. Aquest llibre, ens ajudarà a veure les coses d’una altra manera, a entendre el món on vivim.

Joan Valls i Piqué recomana Veinte poemas de amor y una canción desesperada

Punt de llibre — Fri, 18 Nov 2011 03:00:00 +0100

'Puedo escribir los versos más tristes esta noche. Escribir, por ejemplo: 'La noche esta estrellada, y tiritan, azules, los astros, a lo lejos". El viento de la noche gira en el cielo y canta.’

Quan li demanem al Joan que ens recomani un llibre, pensa, esbufega i diu; 'Demanar un sol títol és gairebé una crueltat. Mai no hi ha un sol títol. És com si et pregunten - estúpida pregunta- a qui t'estimes més, al pare o a la mare. Si escollir entre dos és impossible, imagineu-vos escollir-ne només un, d'entre els centenars o milers de llibres llegits'

El Joan ha exercit com a profesor de Llengua i Literatura castellana en diversos centres d'Igualada. No és estrany doncs, que li sigui difícil l'elecció.

Jo sóc molt de Machado, segurament per deformació professional, i també de García Lorca, com a poetes els dos i també com a dramaturg el segon. I en el camp de la narrativa, la meva novel·là per excel·lència és 'Tiempo de silencio', de Luís Martín Santos. Ja està dit. Però si hem de posar el dit a la llaga, posem-li: Pablo Neruda, concretament amb 'Veinte poemas de amor y una canción desesperada'. I concretant més encara, la número 20, la darrera, 'Puedo escribir los versos más tristes esta noche'.

No ens sobta que la seva decisió sigui recomanar un llibre de poemes, i d'entre tants, escull Pablo Neruda, per què?
Tot té una explicació. Descobreixo Neruda l'any 1968, quan feia el curs Preuniversitari, el que després s'anomenarà COU i avui equivaldria al 2on. de Batxillerat. Un curs que a Igualada només es feia en un pis del carrer Nou, muntat pels quatre col·legis religiosos d'Igualada, amb un ambient d'allò més liberal i que segurament tots tenim molt idealitzat, tant per l'edat de disset o divuit anys no es tenen sempre-, com per les circumstàncies.

Les classes de Literatura Castellana rebudes fins aleshores de Literatura Catalana, res de res-, s'havien limitat a memoritzar autors i obres. Això, òbviament, no era Literatura, però jo no ho sabia encara. I a Preu varem tenir una professora nova, una professora absolutament responsable dels estudis que després cursaria i que em va ajudar a descobrir tot un món. Mai no li he pogut agrair, perquè no l'he vist mai més. Ara em sap greu. Però potser és millor així, ja que tot allò que idealitzes en un determinat moment de la vida, potser és millor deixar-ho en la plenitud de la idealització. És tractava de la Mare Lluïsa, una monja escolàpia, que si no recordo malament era aleshores la superiora de les Escolàpies d'gualada i la vantraslladar al cap de poc. Encara la veig: era una dona molt alta, esvelta, maquíssima, amb uns ulls blaus preciosos i unes mans i uns dits llargs que movia amb una expressivitat extraordinària. Tota ella desprenia una sensibilitat exquisida. M'hipnotitzava. Neruda, amb la seva veu, sonava com els àngels. Amb ella, i amb disset o divuit anys, descobria la poesia amorosa. Dedicar els cinc anys següents de la meva vida a estudiar Llengua i Literatura castellanes 'Filologia Catalana encara no existia- era el mínim que podia fer. Ho vaig fer. I li dec. A ella, a la Mare Lluïsa, i a Neruda.'

La poesia és un gènere literari molt personal, malgrat això, us deixem sobre la taula la recomanació de Joan Valls Piqué.

Joan Valls Piqué. Casat, amb dues filles. Llicenciat en Filologia Romànica Hispànica per la UB i Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB.

Núria Olivé