http://blogs.anoiadiari.cat// Fri, 31 May 2013 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2618/entrevista-a-jordi-raventos-editor-dadesiara http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2618/entrevista-a-jordi-raventos-editor-dadesiara Fri, 31 May 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2618/entrevista-a-jordi-raventos-editor-dadesiara "Amb fosc esguard es miren els amants, / rossos, radiants. Dins la tensa tenebra / s'estrenyen gràcils els braços plens d'anhel." (Georg Trakl); "Deixa'm venir amb tu. Quina lluna, aquesta nit! / És esplèndida la lluna, no es veurà / que tinc els cabells blancs. La lluna / torna a fer daurats els meus cabells. Tu no ho / entendries. / Deixa'm venir amb tu." (Iannis Ritsos). Aquests són alguns dels versos que demà sentirem dels llibres Obra poètica, de l'alemany Trakl, i La sonata del clar de lluna, del grec Ritsos, publicats el 2012 per l'editorial Adesiara.

La lectura (organitzada per Llegim...? llibreria, Adesiara Editorial i Paranoia Accions) la faran els dos traductors, els poetes Feliu Formosa i Joan Casas. Abans de sentir demà la seva veu (a les 12 del migdia, a la capelleta de la Mare de Déu de Montserrat, al costat de Llegim...? llibreria), parlem amb l'editor dels llibres, un dels socis d'Adesiara, Jordi Raventós.

Adesiara és un projecte anterior (2007) a la moda actual de les editorials petites. Com veus la situació del món editorial?
 La situació és molt semblant, o fins i tot més precària, que la teníem el 2007. Hi ha editorials grans (pertanyents, la majoria, a grans grups espanyols) que solen fer llibres comercials en català, i després una llarga sèrie d’editorials mitjanes o petites com la nostra, que pretenen, amb mitjans extremament més reduïts, publicar llibres de qualitat. I quan dic “qualitat” no sols vull dir la qualitat literària, que em sembla que en el cas dels nostres títols és indiscutible, sinó l’estimació i la cura en tot el producte: revisions lingüístiques, traduccions acurades, gust en el disseny, etc. En aquest plus que nosaltres oferim, el de la qualitat en tots els sentits, és on no poden competir les editorials comercials: el seu objectiu és la butxaca; els nostres objectius són el gaudi del lector, el llibre en si i, també, el país. No oblidem que encara estem en un país anormal en què 8 de cada 10 llibres que es publiquen són en castellà i no en la nostra llengua. Però tampoc no és del tot culpa del món editorial: les xifres de lectura també són, si fa no fa, aquestes (8 de cada 10 en castellà), de manera que per publicar només en català, com ho fem nosaltres, hem de ser com a mínim atrevits.
 
Podem parlar de números en el vostre cas?
El nostre objectiu fundacional és treballar per la cultura del país, no pas el compte de resultats. Com que tots els membres de l’editorial teníem altres feines (relacionades molt directament, això sí, amb l’àmbit editorial), l’any 2007 vam pensar que en teníem ben bé prou si manteníem la independència a l’hora de seleccionar obres i traductors i no hi perdíem diners. Cinc anys després mantenim aquesta independència, hem encetat una col·lecció per recuperar clàssics catalans dels segles XIX i XX, i, a més, devem ser l’única editorial catalana que, en plena crisi, va facturar més el 2012 que el 2011, sempre tenint en compte, és clar, que la nostra estructura és volgudament artesanal i molt modesta.

Però ens pots dir xifres concretes d'algun títol?
Hi ha títols, com ara els mateixos de poesia, que som conscients que no es vendran tant com els de prosa, però la nostra intenció fonamental és publicar traduccions de llibres que no hi siguin en català (o que, si van ser traduïts fa anys i panys, ara són impossibles d’aconseguir), de manera que també apostem decididament per la poesia i el teatre, que semblen les germanetes pobres de la cultura d’aquest país. Després, t’endús sorpreses: de la mateixa Obra poètica de Trakl, que presentem demà, ja se n’han venut gairebé 500 exemplars, i això són unes xifres molt altes per a un llibre de poesia traduït en català. I qui ens havia de dir a nosaltres que faríem una segona edició de la monumental Saviesa grega arcaica, que recull tot el pensament grec antic fins al segle IV aC... en 934 pàgines! Doncs ja ens acostem als 1.000 exemplars venuts. ¿Què vol dir això? Que tenim un país petit, però on també hi ha molta gent a qui li agrada llegir literatura de cert nivell, i no succedanis edulcorats pel màrqueting.


Parlem de poesia. Què podem trobar en Georg Trakl i Iannis Ritsos, els autors de qui escoltarem poemes demà?
 Doncs és molt senzill, dos dels poetes més importants del segle passat. Un escriptor actual no gens menor com Claudio Magris va afirmar (i escriure) que Trakl ha estat el millor poeta alemany del segle XX. Quant a Ritsos, a més de ser una de les grans veus de la poesia grega moderna, juntament amb Seferis i Kavafis, és l’autor de tota una sèrie de monòlegs poètics realment sensacionals. La sonata del clar de lluna és el primer que publiquem, però aviat en vindran més.

Què ens pots dir de la feina de Feliu Formosa i Joan Casas a l'hora de traduir-los?
Tant l’un com l’altre són dos magnífics traductors de poesia. És habitual de dir que per traduir poesia, encara que coneguis a fons la llengua original i la teva, cal ser poeta de debò. Doncs amb ells en tenim la mostra. No seré jo qui relati les excel·lències de la tasca com a poetes i traductors d’en Feliu i d’en Joan, que han rebut premis incomptables en reconeixement d’aquesta labor.

Recomana'ns un llibre que no hagis publicat tu.
 Al gener una companya teva de Vilaweb em va fer la mateixa pregunta, i, com que la resposta que li vaig donar em continua semblant satisfactòria, aquí la tens: els contes de L’estiu no s’acaba mai, de l’Alba Deu, jove escriptora i traductora de qui em sembla que es parlarà molt i bé en un futur no gaire llunyà. El llibre el va editar Proa.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2590/fem-un-cafe-amb-guillem-alba-blai-rodriguez-i-anna-roig http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2590/fem-un-cafe-amb-guillem-alba-blai-rodriguez-i-anna-roig Fri, 03 May 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2590/fem-un-cafe-amb-guillem-alba-blai-rodriguez-i-anna-roig
Albà ens visita amb la tercera producció, vuit anys després d'haver fundat la seva pròpia companyia i haver estrenat Sketchofrenia, un espectacle de clown, de la qual el seu director, Jango Edwards, deia: “Cada pallasso té una obligació decisiva vers la seva professió. Un cop que ha trobat el seu talent com a còmic, quan se li demani, haurà de fer-li de guia al seu estudiant fins que aquest arribi al seu nivell. Jo ja he complert amb la meva obligació...”. Amb la segona creació, Flirt, Albà s'endinsa en la sàtira, la comèdia i tot allò entranyable que amaga un personatge sense parella, tímid, vergonyós, apocat, que recorre a les empreses de cites a l'hora de cercar l'amor.

A més d'un igualadí li sonarà la figura de Rodríguez i la seva companyia, Camaleònica d'Espectacles. Durant dos anys consecutius han estat visitant la capital anoienca, des de l'any 2011, dins la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil. Per la seva banda, com a actor, Rodríguez ha trepitjat com Albà els platons de TV3 posant-se a la pell del segon entrenador del Real Madrid, Aitor Karanka, o fent de Cesc Fàbregas, després que el director de Crakòvia, Pau Escribano, l'observés dalt de l'escenari del Teatreneu, a Gràcia. I com a persona vinculada amb les arts, però també com a barceloní que passà la seva infància entre els barris de Sant Andreu i el del Bon Pastor, tal com anhelà en una entrevista feta el mateix estiu del 2012, Rodríguez ha vist de prop com es projectava la rehabilitació de l'antiga Fabra i Coats en una fàbrica de creació i experimentació.

Anna Roig començà a sonar dins el panorama musical abans de treure el primer disc, intitulat com el grup, Anna Roig i l'ombre de ton chien, concretament uns mesos abans, quan guanyà aquell mateix 2009 el concurs Cançoners, Romancers i Cantautors de Bescaran. Des d'aquella data el grup ha tret un segon llarg, Bigoti Vermell (2011), continuista amb tot allò que defineix el característic estil del grup, si bé el registre abandonà un poc el to conformista que expressaven les cançons del primer LP. Després de 72 concerts van donar per acabada la gira d'aquest segon disc a l'espera de començar una tercera entrega que en aquests moments es troba en plena creació. Si bé en el primer podíem escoltar “Je t'aime, t'ho dic en francès, si vols pots fer veure que no m'has entès”, en el segon les orelles sordes van ser substituïdes per un “Corre, salta, brinca, vola i vés pels carrers cantant, jo també vaig ser petitona un dia i me n'estava oblidant”.

El Teatre de l'Aurora, juntament amb Paranoia Accions, ha organitzat un cafè amb aquestes tres figures del panorama musical i escènic actual. La cita és el dissabte dia 4 a les 18:00h., al petit cafè del teatre. Tots els assistents podran comentar l'obra, parlar-ne amb els seus protagonistes i conèixer tant Albà, Rodríguez com també la cantant de l'ombre de ton Chien. ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2550/a-la-recerca-dun-paradis http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2550/a-la-recerca-dun-paradis Fri, 05 Apr 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2550/a-la-recerca-dun-paradis
Blake es malfiava de la revolució industrial, Apollinaire abraçava les avantguardes. Amb tot, el primer s'inventà un tipus d'aiguafort en relleu, un tipus d'impressió semblant al tremp i il·lustrava novel·les, el segon encunyava paraules i etiquetes, com el mot orfisme, alhora que creava cal·ligrames. L'un va revisar la figura d'un poeta i compatriota seu, John Milton (1608-1674), l'altre va seguir les passes de Charles-Pierre Baudelaire (1821-1867). A la Gran Bretanya, Milton havia escrit Paradise Lost (El paradís perdut, 1667), on mostrava simpaties amb Ariel, el dimoni que provocà l'exili d'Adam i Eva del Paradís; a França, Baudelaire havia revisat aquests primers passatges del Llibre a Les fleurs du mal (Les flors del mal, 1857), on en alguns passatges s'adorava a Satanàs. Tres anys després publicava un assaig sobre l'experimentació amb les drogues, Les paradis artificiels (Els paradisos artificials, 1860). Blake intentava organitzar el present a partir de la tradició literària, Apollinaire cercava ordenar les tendències artístiques que sorgien al tombant de segle. El poeta anglès era proper al misticisme, el francès creà la paraula surrealisme. Blake va ser arrestat per blasfemar contra el rei i insultar els soldats fidels a la cort. Apollinaire va allistar-se al front durant la Primera Guerra Mundial i va tornar amb el front obert.
Sembla que Pereira i Ôe s'amaren de Blake: El poeta veneçolà accepta la condició d'estar atrapat en un laberint, el novel·lista japonès n'usa els esperits malignes dels passatges poètics per retratar la seva paternitat. Alhora ambdós s'apropen a la figura d'Apollinaire per representar allò que rebutgen: La follia el primer, la vergonya d'haver tingut un fill disminuït el segon. Pereira, tradicionalista, cerca compilar la tradició indígena en les restes culturals que la invasió europea no esborrà en el continent americà; Ôe, existencialista, situa la seva veu a mig camí entre la tradició japonesa i la del vell continent. En paraules de Pereira “la poesia és un salconduit d'allò humà davant si mateix i tant com una raó estètica una força moral”; Ôe reflecteix en els seus llibres el “[...] procés que em va conduir a acceptar aquesta realitat i després, a conviure-hi”. Pereira usa la tradició oriental per apropar-se al seu passat cultural, Ôe agafa figures històriques occidentals per entendre el seu present. Cadascú recrea el seu paradís perdut.

L'entrevista a Kenzaburô Ôe feta per Xavi Ayén i publicada a La Vanguardia 14/11/2005, recuperada per DDOOSS és consultable aquí.

L'entrevista a Gustavo Pereira feta per Fránklin Fernández i publicada en el núm. 64 de la revista Agulha, l'any 2008 pot ser recuperada aquí.
 ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2545/una-proposta-literaria-suggerent http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2545/una-proposta-literaria-suggerent Tue, 02 Apr 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2545/una-proposta-literaria-suggerent
L’acte, que comptarà amb la presència d’Albert Nolla, traductor de la novel·la del japonès al català, i del també traductor Josep Pelfort, servirà per donar a conèixer aquest clàssic contemporani de la literatura nipona. Una qüestió personal és una obra autobiogràfica en què l’autor descriu els sentiments contradictoris que li desperta el naixement d’un fill discapacitat. El protagonista del llibre (alter ego de l’autor) experimenta unes sensacions extremes que van des de l’instint autodestructiu fins a l’esperança i l’acceptació de la responsabilitat individual.

Durant l’acte, Nolla i Pelfort parlaran del contingut de la novel·la, però també del que significa traduir i llegir una obra d’un estil tan personal com el d’Ôe, basat en unes imatges punyents i tendres alhora, que no deixen indiferent cap lector.

Els assistents podran comprovar en directe la força del text d’Ôe gràcies a la lectura de fragments escollits de la novel·la, en la veu d’Alba Llobet, acompanyada del violoncel d’Edmon Bosch. ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2523/dangels-i-dimonis-divinitats-femenines http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2523/dangels-i-dimonis-divinitats-femenines Thu, 14 Mar 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2523/dangels-i-dimonis-divinitats-femenines
Aquest gir per a la transformació de l'imaginari religiós és el reflex de l'aparició de la tecnologia, sobretot, tota aquella vinculada amb la supervivència: L'aparició d'útils que permetessin crear l'agricultura sedentària, millorar la defensa i la possibilitat de convertir el nomadisme vinculat amb la ramaderia en uns incipients assentaments fixos. La veneració d'aquestes parelles en comptes d'una única figura femenina, té a Grècia un parentiu directe amb el què els astres i planetes representaven en relació amb les seves divinitats. Per exemple, el sol, que regulava el què es podria dir com a força de la il·luminació era regentada per Tía i Hiperió, l'aparellament, emparentat amb la lluna era governat per Febe i Atles, Metis i Ceo, representants de la saviesa eren associats amb Mercuri, la justícia, regulada per Temis i Eurimedont es vinculava al planeta Júpiter, Mart dirigia el creixement i el conformava la parella de Díone i Cria, Tetis i Oceà, regents de l'amor es vinculaven a Venus i la pau, representació de Saturn era regulat per Rea i Cronos.

De fet, és des d'aquesta última força d'on naixerà el Déu de l'Olimp, Zeus, enmig d'un Mar Egeu convuls, replè de diferents cultures, pobles i organitzacions. Es tracta d'un context social efervescent on les divinitats es solapaven i on d'alguna forma es va posar ordre a l'imaginari religiós de molts pobles sota un sol esquema comú a través de lluites fratricides, incestos, assassinats a traïdoria o aparellaments fogosos, raptes i enllaços matrimonials. El què en un primer moment havien sigut figures femenines van esdevenir principis andrògins o parelles matrimonials, per acabar estant sotmeses, a través d'aquesta genealogia, als tres principals Déus del panteó: Zeus, Posidó i Hades. Representant de la pau, Zeus acabarà amb la tradició mítica que narra l'assassinat dels fills per part dels pares -primer ho havia fet Urà i després ho intentà Cronos- gràcies a l'ingeni -allò que permet la inventiva, la tecnologia- ja que d'ell neix la idea d'enganyar a Cronos, el seu progenitor, fent-li empassar una pedra en forma de nadó embolcallat amb uns draps i que curiosament, va ser la part femenina de la justícia, Temis, qui li feu entrega del fals nadó. De fet, justícia i pau també són dos dels elements insígnia del Regne de Déu.

Per la part que ens toca, en un dels passatges de l'Antic Testament ens hi apareix un personatge: “Gossos i gats salvatges es reuniran allà, i s'ajuntaran allà els sàtirs. També allà Lilith descansarà i trobarà el seu lloc de repòs” (Isaíes 34:14). Aquesta figura és assenyalada per Maria Martha Fernández com la primera esposa d'Adam, abans de la creació de la submisa Eva. La desaparició d'aquesta figura en la Torà, dins el primer dels cinc llibres que conformen el Pentateuc de l'Antic Testament és l'engranatge que permeté canalitzar en la doctrina hebrea una organització patriarcal, ja que la figura mitològica de Lilith era en un primer moment, equiparable a les divinitats mesopotàmiques, Dees Mare com Ishtar, Inanna o Anat, Dees agrícoles vinculades amb la fertilitat -com ho era Eurínome en el mite pelàsgic grec-. Totes elles, igual que el Déu dels hebreus, entre d'altres figures mitològiques, formaven part d'un mateix conglomerat cultural etnolingüístic en conflictes constants, anomenat semític. Aquesta opinió sobre l'equivalència entre divinitats mesopotàmiques i Lilith es troba sustentada, segons Fernández, perquè en el Gènesis es recullen dos mites creacionistes de l'home i la dona: el primer, on ambdues figures, Adam i Lilith -segons Fernández, esborrada- serien d'origen diví (Gènesis 1:27) i el segon, on la dona, Eva, neix d'Adam, talment com Atena surt del cap de Zeus (Gènesis 2:22), tot i que amb atributs clarament diferents.

El càstig que Lilith rebrà de Déu és el d'esdevenir receptora de les ànimes dels nadons morts. El motiu és doble: Per una banda hi ha la causa, ja que Lilith no vol sotmetre's ni a les voluntats d'Adam ni a les recomanacions del Déu que suposadament l'ha creada; per l'altra la conseqüència, on el poder de donar vida, el misteri femení del naixement vinculat amb l'agricultura i que guardaven totes aquelles divinitats, el culte a les quals es perd en els annals queda així amputat, desvinculat, destruït. La Dea passarà de ser venerada com a principi creador de vida a veure's com un diable que s'endú les ànimes més pures, les dels infants. I solament aquella dona que es sotmet a la voluntat d'Adam és dadora de vida. D'ella en naixerà Abel, ramader, seguidor de l'estirp d'Adam, Caín, llaurador, assassí del seu germà, el qual encarnarà el desenvolupament tecnològic de l'agricultura i Sem, substitut d'Abel, en la genealogia del qual apareix el salvador dels humans, Noè i el qual donarà nom al mot semític, agrupador dels pobles del Creixent Fèrtil. D'aquesta forma, l'epifania femenina en el moment del part queda relegada únicament en els naixements de nonats, mentre que la dels infants vius provindrà de Jahvè.

En la mitologia grega aquest desplaçament de poders serà narrat a partir de la unió de Demèter, divinitat emparentada amb la fertilitat i l'agricultura, amb la figura de Zeus -en les mateixes narracions pelàsgiques-, de la qual naixerà Persèfone, esposa d'Hades -en altres fonts és filla de Demèter i Posidó-. Es crea d'aquesta forma una dissociació del cicle agrari de la mort i la resurrecció. Per una banda, durant quatre mesos, Persèfone serà raptada per Hades, mentre que la resta de l'any conviurà amb la seva mare. Aquesta mena de negociació és comuna en aquest tipus de relats i ve a retratar el solapament d'iguals creences amb distints protagonistes. Amb tot, el què era representat per una sola figura femenina -Demèter per uns pobles, Persèfone per altres- és ara disgregat, deformat a partir d'una relació de parentiu regulada a més, per una figura masculina. Existeixen altres versions sobre aquests desplaçaments de poders que transformaren les religions, amb tot creiem que els paral·lels son subratllables, ja que tant Lilith com Persèfone -l'encarnació de la meitat del poder que s'associava a Demèter- són condemnades a ser les receptores de les ànimes al món dels morts, alhora que són desterrades del moment del naixement. Però la tradició grega almenys va permetre seguir retent homenatge a una part de Persèfone sota el nom de Korê, la jove donzella.

L'estudi sobre la figura de Lilith fet per Fernández pot ser consultat en el següent enllaç: http://www.transoxiana.org/Jornadas/JEO2004/fernandez-lilith.php
 ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2498/aqui-hi-ha-roba-estesa-un-fragment-de-la-vida-de-salvador-espriu http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2498/aqui-hi-ha-roba-estesa-un-fragment-de-la-vida-de-salvador-espriu Fri, 22 Feb 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2498/aqui-hi-ha-roba-estesa-un-fragment-de-la-vida-de-salvador-espriu Primera Història d'Esther dins l'Antologia Catalana? Es podria haver trencat el contracte que Salvador Espriu tenia amb Edicions 62 per la publicació d'Obres Completes I. Poesia? Segons un article de Teresa Muñoz escrit ara farà uns quatre anys, dins el número 344 de la revista L'Avenç (pp. 36-42), rere aquestes publicacions hi ha tot un anecdotari de converses, retrets i epistolaris que evidencien per a l'escriptor que ens ocupa, si més no, un intent per la construcció d'un «mite Espriu». Es tracta d'un fet que desagradà en profunditat a l'escriptor del qual enguany en celebrem el centenari del seu naixement. Els fets se succeïren entre la defunció de Carles Riba, marit de Clementina Arderiu, l'any 1959 i el 1966, data d'emissió de l'“Informe de Salvador Espriu”, el testimoni irat que Espriu enviava a Edicions 62.

Segons Muñoz, l'autor de Ronda de mort a Sinera s'assabentà per boca de Maria Aurèlia Capmany que durant el transcurs d'un sopar celebrat al CICF -Centre d'Influència Catòlica Femenina- i al qual Espriu no havia assistit, Gabriel Ferrater l'havia desprestigiat en assenyalar un seguit de coincidències entre el seu drama, Primera història d'Esther i una sàtira teatral narrada per Goethe, La fira de Plundersweilern, també vinculada amb l'heroïna jueva de l'Antic Testament. En aquesta trobada, entre d'altres assistents hi havia segons el mateix Espriu, en Joaquim Molas, aleshores director de l'antologia que preparava Edicions 62 i Francesc Vallverdú, en aquells moments, l'enllaç entre l'editora i el poeta de Sinera, els quals havien sortit en defensa de l'originalitat d'Esther davant el poeta maleït. Però segons Joan Triadú, en una epístola enviada a Josep Anton Baixeras, traductor al català del text de Goethe, Ferrater parlà de coincidències però mai assenyalà que es tractés de cap plagi. És més, Vallverdú complementà aquesta informació posant a Capmany com a missatgera, però no sabem del cert si, tant aquesta darrera com Triadú assistiren o no a l'àpat.

La sorpresa de Salvador Espriu va ser majúscula quan Molas -ens trobem ja al 1966-, després d'assegurar que tampoc havia estat aquella nit en el sopar, li enviava l'original del pròleg de Primera Història d'Esther, escrit per ell mateix, on hi assenyalava no solament les semblances indicades per Ferrater durant aquella vetllada, sinó que a més n'afegia altres de tècniques, vinculades al teatre de Bertolt Brecht, concretament en les de l'obra Cercle de guix caucasià. Segons Molas, les coincidències entre la seva opinió i la de Ferrater eren pura casualitat, ja que ell les havia descobert al topar-se amb l'obra de Goethe en una biblioteca de Liverpool.

L'emprenyada va ser considerable. Vallverdú hagué de posar pau entre l'escriptor i l'editora, Molas retocà el pròleg i Espriu afegí un breu paràgraf a l'epígraf d'aquesta segona edició a l'estil de “Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència”. La lectura de l'autor de Primera història d'Esther sobre aquest afer, narrada en l'informe que apareix publicat juntament amb l'article de Muñoz i que l'escriptor envià a Edicions 62 aquell mateix any, no solament revela un ús de la seva figura com a escriptor, sinó també les sospites de trobar-se en el punt de mira d'aquells qui l'havien creat: “És també possible que hagi sonat l'hora de desinflar el globus d'aquest «mite». Si és així, m'hi avinc en absolut. Potser el meu moment ja ha passat, i cal que calli. Res no ha de costar-me menys. He entès la meva obra com un modest servei, no com un trampolí per a satisfer la meva ambició o la meva vanitat”.

Per fer-nos una idea de les visions oposades, podríem dir que gairebé impermeables, entre Ferrater i Espriu, del primer existeix un poema, “A través dels temperaments”, recollit dins l'antologia Les dones i els dies, on l'última cosa que s'advocaria per aquest poeta seria justament, la desesperació i el consol d'una Catalunya contemporània plena d'esperances. I és justament això el que fa d'Espriu, solament des del seu text, pel seu text i sense comparatives formals, un autor que salta del retrat local del món català vers la tradició literària universal, tot fent ús del relat clàssic, el retrat metafòric dels successos contemporanis. Així ho va fer al llarg de la seva obra i d'igual forma quedà recollit dins la Primera història d'Esther.

Per consultar la totalitat de l'article “En defensa pròpia. Espriu escriu a Castellet”, ja que aquest és un breu resum de la primera de les dues parts que el conformen podeu adreçar-vos a la pàgina web de L'Avenç.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2159/entrevista-al-poeta-marcel-riera http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2159/entrevista-al-poeta-marcel-riera Fri, 25 May 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2159/entrevista-al-poeta-marcel-riera
Sobre 'Llum d'Irlanda', el seu autor ha parlat d''una declaració d'amor a aquest país' i Sam Abrams de 'llibre excel·lent però subtil (...), de gran fondària i complexitat'. Demà, a les 12 del migdia, a la capelleta de la Mare de Déu de Montserrat (al costat de Llegim...? Llibreria) podrem escolta els poemes de Marcel Riera.

Com veus el panorama poètic català? Quin és el teu referent principal?
El veig bé. Però hi ha molta gent que escriu....i molt poca que llegeix. De fet si els que escriuen llegissin poesia –que no fos la d’ells mateixos i les seves colletes respectives– potser tindríem més lectors preparats i menys escriptors que tenen poca cosa a dir o que no saben dir-les. Això és el que em sembla a mi, tot i que puc estar equivocat o també pot ser que una cosa semblant passi a tot arreu i no només aquí.

Dit això, a mi m’agrada la poesia que entronca amb els corrents principals de la lírica moderna d’aquí i de fora i que, a més, pugui ser llegida arreu. D’aquesta n’hi ha poca. Uns quants noms: Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Susanna Rafart, Jordi Julià, Carles Miralles, Àlex Susanna, Pere Rovira, Jordi Llavina. Segur que me’n deixo, però no gaires.

Per què serveix la poesia?
No serveix per a res, aquesta és la gràcia. De què serveix l’amor? La poesia, com l’amor, és del tot inútil, per això és tan imprescindible.

El teu últim llibre, 'Llum d'Irlanda', vol ser polític?
Voler, voler expressament, no vol ser ni polític, ni ètic, ni identitari, ni moral. Però espero que tingui una mica de cada cosa, si més no! Bàsicament vol ser bo. I vol parlar de les coses que em commouen, que m’interessen, que combato, que m’emocionen, que defenso, que estimo. La política en forma part. I parlar d’una illa, de la identitat, de com ens conforma el passat, d’aquells de qui hem après (encara que no ho sàpiguen), de la llengua, de nosaltres i els altres.... tot això sempre porta brins de política, és a dir, de l’actitud de l’home davant les coses del món i la vida, del país i les persones. Crec que la literatura és això.

Com a codirector de la col·lecció El Cercle de Viena, de Viena Edicions, com veus el món editorial català? Comparteixes el pessimisme de Jaume Vallcorba, editor de Quaderns Crema?
Doncs no passem un moment gaire bo. Ara, és que és bo per a alguna cosa aquest moment tan llarg? Per a gairebé res... Crec que l’editor Vallcorba, que té gust, criteri i experiència, l’encerta en el seu judici de fons. És clar que ell ha pogut refugiar-se en l’edició en castellà. Però el país i la llengua es defensen des d’una altra trinxera i aquesta fa temps que està malmesa.

Tothom –tothom!– ens diu que el Cercle de Viena és una col·lecció fantàstica, que la tria, les traduccions i les edicions són immillorables, tothom la recomana i hi ha qui, sistemàticament, se’n compra tots els llibres: els que coneix perquè sap que són de qualitat....i els que no perquè està segur que no se’ls pot perdre. I tot i amb això sovint ens costa arribar a vendre mil exemplars dels nostres títols!

Jo no sóc pessimista: sent on som només podem millorar....

Últimament has traslladat al català Larkin i Brodsky. Si tradueixes, traeixes?
No, i ara! Tu ho has dit “trasllado”: interpreto, re-creo, transformo. El text t’arriba en estat sòlid, el transformes en líquid al teu cap i el retornes també sòlidament a la nova llengua. El seu cor ha de continuar bategant malgrat el transplantament. Sense traduccions estaríem morts (tots, els altres també, però nosaltres més). El nostre cor no bategaria prou bé. Acceptat això, cal que les traduccions dringuin com si haguessin estat escrites d’origen en la llengua a què han estat traduïdes. M’explico? Llegint-la has d’arribar a pensar que si l’escriptor hagués estat català hauria escrit aquell llibre exactament d’aquella manera. Això no treu que un llibre es pugui traduir de més d’una manera i, a la vegada, brillantment. Jo sóc un traductor esporàdic i privilegiat: només tradueixo allò que em ve de gust –i em deixen– però hi ha alguns traductors a casa nostra que fan filigranes. Si l’autor els llegís i entengués quedaria meravellat. Endavant amb les traïcions si són totes d’aquesta mena!

Per acabar, et voldríem demanar que ens recomanessis un llibre (de ficció, de poesia, d'assaig, de tots els tipus) i un vers que t'acompanyi en el dia a dia.
Demanes molt, saps. Va: de ficció, Digueu-ne son de Henry Roth i traduït per Xavier Pàmies. De poesia, Waiting for the moon. Poems of Bai Juyi en versió d’Arthur Waley (és clar que si algú sap xinès els pot llegir en la versió original). Uns versos? Aquests de W.H.Auden: “....per bé que mai no difereixin gaire/Amor i Veritat, quan semblen diferents/la veritat ha de ser el subaltern”. Amén. I gràcies!
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2116/medea-a-la-carta http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2116/medea-a-la-carta Sat, 21 Apr 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2116/medea-a-la-carta
A partir d'extractes dramàtics, com són la peça Medeamaterial escrita per Heiner Müller (1929-1995) i l'obra God-Dog (2006) composada per Toni Cots, entre d'altres fonts, l'obra teatral desenvolupada per l'associació CRA’P – pràctiques de creació i recerca artística és una proposta de recomposició, d'actualització i relectura del mite. Una obra pensada per ser executada en espais reduïts, familiars, privats, com poden ser el menjador de casa o una habitació àmplia.

La revisió que ens ofereixen l'Esther Freixa i en Toni Cots des de l'any 2009 és una obra que tracta d'apropar-se a una part d'aquest mite, al de la identitat de Medea, a la fecunditat i la maternitat d'ella. En la seva íntima posada en escena, on no més d'unes 20 persones són participants com a públic per cada representació, no hi apareix la figura masculina en positiu: L'actriu sola basteix l'escenari i dibuixa els perfils de la seva identitat i els límits a partir dels quals la figura masculina pot interpretar-se. A través de quatre peces -de les quals solament se'n mostren dues en cada representació-, la intèrpret ens mostra l'embaràs, el naixement d'una identitat, una mirada masculina, la mort i el renaixement d'ella mateixa. Una aproximació al mite forjada d'ingredients fugaços, detalls ínfims, monòlegs breus, nuesa extrema, mirada intensa, interrogadora. Esther Freixa es situa davant del públic amb la convicció d'ubicar-se en l'espai androgin on ni dones ni homes s'hi reflecteixen amb nitidesa, generant un diàleg en el si de cada participant del públic, des d'on en brollen afirmacions, dubtes i rebuig. I com s'aconsegueix això? Doncs amb el mínim comú múltiple, amb allò que ens emparenta a homes i dones: Amb la carn, la pell, el cos i l'afirmació senzilla, sense proves, d'unes veritats qüestionables. Aquesta és la matèria primera amb la què el públic treballa.

El mite de Medea perviu en la nostra actualitat d'una forma latent. La dona, dadora de vida, segons entrevistes fetes per Alain Touraine dins El món de les dones (2006) reivindica avui la seva identitat d'una forma més intensa durant l'embaràs, més que no pas en els processos que tenen a veure amb qualsevol altre aspecte de la seva vida, inclòs el de la maternitat. És un tema tangent a l'obra que ens proposen l'Esther Freixa i en Toni Cots, però alhora es tracta d'una dada que assenyala directament al centre d'aquesta identitat qüestionada i de retruc, al mite. Entre homes, dones i fills la propietat ha deixat d'existir alhora que s'estan desenvolupant espais de relació nous o potser, entramats emocionals que segles enllà ja existien. Medealacarta subratlla aquest context amorf, ambigu, mancat de realitats certes o pols oposats on el sí i el no, el blanc i el negre, el just i l'injust es desdibuixen com a valències: Jo sóc Medea, jo sóc una dona.

Amb tot, som hereus d'aquell individualisme punyent que s'alçà a occident no fa més de dos cents anys. Cadascú, doncs, hi veurà tot allò que duu a les seves espatlles.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2052/lengany http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2052/lengany Fri, 02 Mar 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2052/lengany
Les jornades es van encetar amb una xerrada del professor Ramon Alcoberro, el qual ens resseguir els primers passos del naixement de la bioètica, una disciplina de la filosofia aplicada centrada en el reconeixement del paper actiu que el pacient i la societat tenen davant els avenços tecnològics i les seves aplicacions mèdiques, no sempre focalitzades sobre les necessitats del malalt o el ciutadà.

L’endemà el Cineclub Ateneu va projectar el film Tren de sombras (1998), de Jóse Luis Guerin. La pel•lícula se centra en la història de l'advocat Fleury, que l’any 1930 desaparegué en el llac normand de Le Thuit. La troballa d'unes filmacions domèstiques deteriorades serveix d’esquer per endinsar l’espectador en el retrat dels estiueigs d'una família burgesa -la del protagonista- que actua com a testimoni d'una època lluminosa, dolça i farcida de somriures i joia.

El cap de setmana anterior el Teatre de l’Aurora va acollir l’obra El casament dels petits burgesos, de Bertolt Brecht. El text d’aquest reconegut dramaturg alemany posa de relleu els convencionalismes socials de l’època a través d’uns personatges que es reuneixen per celebrar un casament. Brecht aprofita la situació per fer un retrat mordaç i irònic de la societat del seu temps i posar en evidència la ferocitat de les relacions humanes.

L’ últim dels actes tindrà lloc avui divendres, a les 8 del vespre, a la sala de socis de l'Ateneu. Es tracta de la projecció del fanzine d’entrevistes Els habitants de Croatan, que comptarà amb la presència d'un dels seus creadors: Jordi Castells. En la sessió es podran veure dos capítols d'aquest fanzine, els dedicats al poeta i músic Ramon Mas i l'ex-baixista de Fugazi, Joe Lally, el qual publicà l'any passat el seu tercer disc en solitari Why should I get used to it.

Aquestes activitats s’han pogut dur a terme gràcies a la col·laboració d’altres entitats igualadines, com l’Ateneu Igualadí, Pantalla Oberta i el Teatre de l’Aurora.





]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2013/un-cafe-amb-bildelberg-club-cabaret http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2013/un-cafe-amb-bildelberg-club-cabaret Fri, 03 Feb 2012 03:03:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/2013/un-cafe-amb-bildelberg-club-cabaret
Tot pot ser tractat des del sisè sentit, absolutament tot. I no és que el sentit de l'humor sigui solament un canal possible per a la ingesta de segons quins drames. En alguns casos, el cabaret et dóna la distància justa per a la mescla exacta entre realitat i ficció. La nova producció de la Sala Trono substitueix el destí indefugible de la tragèdia, aquella catarsi aristotèlica, per una rialla hilarant, nerviosa, posada al límit de la comprensió. Sota la mirada de Grau, Ferré i Arza tot ha de poder ser acotat dins dels límits de l'humor. Fins i tot la possible acusació d'apropiació indeguda del nom Bilderberg, salvada per un error ortogràfic totalment involuntari -ens van assegurar-, fruit de la complexitat de les llengües germàniques.

Pels tres actors l'obra és un esforç de superació. Ferré recordava la duresa que al principi li suposava bastir el text en clau de sàtira. I és que a voltes, el cinisme amb estil, amb ànim de comunicar i fer-se entendre més que no pas restar en la vàcua paròdia o en el drama flàccid i fàcil és una cosa prou seriosa. Aquest treball, aquesta tensió que al llarg dels vuitanta-cinc minuts va teixint el retrat d'un poder irracional surt de l'escenari i es va apoderant del públic, com recordaven alguns dels assistents a l'estrena del dia anterior. D'aquesta forma, que ningú pensi amb una resposta eloqüent per part de qualsevol membre de la platea quan un dels actors li apropa l'orella després d'interpel·lar-lo: Amb un breu baboiada inconnexa, fruit dels nervis, el personatge en té prou per donar-se l'entrada del següent diàleg. Cabaret, sàtira, miscel·lània i fregolisme són els elements que defensa Bildelberg Club Cabaret. -Què teniu, fòbia? Doncs fília us donarem!- Responen a l'escenari. Instantànies com aquesta que s'escapen en els moments de l'actuació són el moll de l'os d'aquests cafès.

Siguem feliços i riguem amb el Bildelberg Club Cabaret. Ben aviat ens tocarà votar. I potser, la ficció de la representació de les democràcies actuals aquesta vegada ha estat superada per la realitat d'una república participativa a ritme de cabaret burlesc i vodevil.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1910/entrevista-a-la-carme-junyent-i-a-la-laura-borras-sobre-joan-sola http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1910/entrevista-a-la-carme-junyent-i-a-la-laura-borras-sobre-joan-sola Fri, 11 Nov 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1910/entrevista-a-la-carme-junyent-i-a-la-laura-borras-sobre-joan-sola
Les intervencions de l’escriptora igualadina Maria Enrich i les professores universitàries Carme Junyent (de lingüística general a la Universitat de Barcelona) i Laura Borràs (de teoria de la literatura i literatura comparada, també a la Universitat de Barcelona) ens serviran per presentar el llibre pòstum de Solà, L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics (publicat per l’editorial Empúries al juny) i conèixer més la vida i els llibres del filòleg català. Junyent i Borràs han respost les nostres preguntes una setmana abans de l'homenatge (es farà dijous vinent, 17 de novembre, a les 8 del vespre, a la sala de socis de l'Ateneu. Des de dilluns a la Biblioteca Central d'Igualada hi haurà una exposició de llibres de Solà i l'anoiadiari·cat publicarà frases seves a la portada).

Podeu presentar breument Joan Solà?
Carme Junyent: Fabra, Coromines, Solà.

Laura Borràs: Em fa l'efecte que Joan Solà no necessita presentació. És un cas paradigmàtic de professor universitari carismàtic, que adorava la seva feina i que va aconseguir traspassar la seva convicció i el seu saber de les aules a la societat. La seva dimensió pública, d'home compromès, amb intervencions valentes a la premsa i als mitjans, el va acostar al gran públic, perquè als seus estudiants ja ens tenia a la butxaca

Què recordeu d’ell pel que fa a la relació personal?
C. M.: Joan Solà era una persona que escoltava i que prenia en consideració el que se li deia. Això sempre em va commoure, el que m’admirava era que tot el que rebia dels altres ho reconvertia i ho retornava, aquesta és la grandesa de la seva obra, la generositat del seu llegat.

L. B.: El recordo amb un gran afecte perquè era una persona molt cordial i propera i amb mi, molt afectuosa. Era un gran home i sempre el consideraré un gran mestre. Jo que vaig tenir el privilegi de tenir-lo de professor i, després, com ell deia, de 'col•lega', tot i que per a mi mai no va deixar de ser el Dr. Solà, el recordo amb admiració i respecte, d'una banda, i amb agraïment per la deferència que sempre em mostrava.

Quina és la seva aportació en l’àmbit de la lingüística que la gent no hauria d’oblidar?
C. M.: La Gramàtica del Català Contemporani. Poques llengües tenen un instrument tan eficaç.

L. B.: Jo crec que més enllà d'obres concretes, que també, lògicament, a Joan Solà se l'hauria de recordar i se'l recordarà per la feina incansable al servei de la llengua. Pel fet de 'pensar' la llengua i d'ajudar a mantenir-la viva, plena, digna.

Compartiu el seu model de llengua, la seva aposta per un català menys purista?
C. M.: No en sé prou per respondre aquesta pregunta.

L. B.: Hauríem de matisar molt aquesta consideració de 'menys purista' perquè Joan Solà estava per la llengua, pel seu ús, per la seva dignificació i la veia com un ens viu i, per tant, en evolució permanent. No em sembla que això hagi de ser considerat negatiu com el 'menys' indicaria.

Joan Solà era força pessimista pel que fa a la salut del català. Quina és la vostra opinió? En què podem dir que estem molt bé?
C. M.: No crec que fos un pessimista. Era un lluitador i lluitava perquè s’adonava que la llengua no para de recular en tots els àmbits. Estem molt bé justament en allò que ell va aportar, el coneixement de la llengua, hi ha grans professionals que s’hi dediquen, i en això estem en primera línia internacional.

L. B.: Joan Solà era pessimista perquè després d'un determinat període de 'normalització' l'ús del català no havia estat completament normalitzat. Li preocupaven les tebieses polítiques que per miraments del políticament correcte no donaven el pas endavant que com a país ens cal i així ho va fer saber als parlamentaris el dia que se'ls va dirigir en una sessió extraordinària, convidat pel President del Parlament, Ernest Benach, després de la Concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Se'm demana que digui en què estem 'molt bé', parlant de llengua. Clar, és una mena de pregunta trampa perquè òbviament si pensem en termes del que passa al País Valencià respecte de l'ús públic de la llengua (recordem que hi ha persones que, si ho fan, arriben a demanar disculpes per parlar en català) o a les Illes Balears on la substitució lingüística, per exemple a Eivissa, és una realitat perfectament audible; la situació del català al Principat és millor. Però em preocupa la llengua, que és una, al llarg i ample del territori, i doncs, encara queda molt de camí per fer. No hi ha temps per a cofoismes de cap mena.

Sempre demanem, a les persones que entrevistem en aquesta secció, que ens diguin un vers que els acompanya en la vida diària. Però també us volem demanar dues recomanacions: una novel·la i un assaig.
C. M.: 'Assaig de càntic en el temple', de Salvador Espriu; 'Maletes perdudes', de Jordi Puntí; 'Livro do Desassossego', de Fernando Pessoa (si voleu un assaig pròpiament, After Babel, de George Steiner).

L. B.: Cita poètica:
'Vivim de mort i no ens és grat.
Morim d'amor i no s'hi pensa.'de Carles Riba.

Novel·la: Buf! Que difícil haver-ne de triar una. Recomanaré L'amor foll, de Pere Rovira, una gran novel·la.

Assaig: Aquí ho tinc més fàcil. Puc escombrar cap a casa i recomanar el meu:'Per què llegir els clàssics, avui' (Ara Llibres, 2011)?




]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1854/entrevista-a-david-castillo http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1854/entrevista-a-david-castillo Fri, 30 Sep 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1854/entrevista-a-david-castillo
1 Ens pots presentar Bob Dylan?
Un músic d'una capacitat increïble, una mena de cosmonauta entre èpoques canviants, referent per a tothom menys per a ell mateix. Dylan ha superat els conflictes generacionals, ideològics i culturals per mostrar-se en plenitud dins dels nombrosos cicles que ha viscut, la majoria d'ells molt interessants. L'únic espectacle superior a Dylan –exclosos els grans músics negres– és Dylan & The Band.

2 Què diries als que opinen que està sobrevalorat?
Que no tenen ni puta idea.

3 Un dels actes dels deudiesDylan és una sessió de dj titulada “De Dylan a Manel”. Hi arribem, de Dylan a Manel?
No crec que els Manel, un grup destacat del nostre panorama, puguin suportar una pressió d'aquesta mena.

4 Per què titules la teva conferència 'Dylan: autobiografía en ficció'?
Perquè és molt divertit com s'inventa personatges des de bon començament, els transforma i els converteix en el seu jo personal. Ficció i realitat es confonen i el mateix viatge acaba sent el protagonista de la seva epopeia per l'univers inabastable de la seva obra. Dylan és un forçut i d'aparença sembla un ocellet que ha caigut del niu.

5 Què hi ha de Dylan en la poesia de David Castillo?
Em vaig criar amb les seves lletres i segurament és un mestre, però no es pot dir gaire alt.

Parlem d’altres coses. Preguntes per al David Castillo poeta, novel·lista, periodista, crític, opinador…

6 Quin és millor poemari en català del 2011?
El meu, Doble zero, que acaba de sortir.

7 Com veus el panorama de la premsa en català (diari Ara, La Vanguardia, El Punt Avui… )?
La premsa viu un moment delicat, però crec que el món seria pitjor sense els diaris. Hauríem de tornar a fer un esforç a les escoles i universitats perquè els nois d'habituessin a llegir-la. El que li passa a la premsa és un dels problemes de l'analfabetisme..

8Jo confesso, de Jaume Cabré, és…?
Un novel·lot, sens dubte.

9 Residuals o independents?
Si no aconseguim ser independents continuarem sent residuals.

10 Com en l’entrevista que et vam fer el desembre 2009, et demanem un vers (no cal que sigui de Dylan) que t’acompanyi en el dia a dia. Llavors ens vas parlar d’Horaci i Virgili..
En aquest cas, citaré un vers d'una cançó de The Band: “El que més m'agrada és que la meva noia mulli el seu dònut al meu café”.




]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1798/bona-festa-major http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1798/bona-festa-major Fri, 19 Aug 2011 09:35:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1798/bona-festa-major
Va semblar una metàfora del text que el pregó de la Festa Major havia expressat uns moments abans, allò que la situació actual és difícil però que poc a poc ens refarem perquè tenim prous arguments i recursos per reeixir.

Va ser un pregó col•lectiu en les formes i en el fons, fent participar la ciutat i la plaça, donant veu a uns i altres que ens representaven a tots.

A vegades va bé dir en veu alta qui som i què tenim, quins són els nostres referents i quins són els nostres èxits, allò pel què se’ns coneix i reconeix arreu, però també, i sobretot, allò que ens defineix i ens fa qui som com a ciutat, quan cal treballar i quan cal fer festa. I grossa que la farem, ens ho passarem de collons, farem Festa Major!

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1759/entrevista-a-elia-susanna http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1759/entrevista-a-elia-susanna Fri, 15 Jul 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1759/entrevista-a-elia-susanna
En quin moment vas començar a interessar-te per l'Afganistan?
De fet, que jo hagi anat a parar a l'Afganistan és ben circumstancial. Com tants d'altres, a mi m'interessava la nostra guerra, la que l'avi i la iaia m'explicaven quan era una nena. En aquell temps recordo que les guerres no em despertaven els sentiment d'horror, sofriment profund i misèries que ara entren instantàniament en mi només sentint a parlar d'un lloc que n'ha patit una. Aleshores era només curiositat, i ben bé que no sabia on em posava, perquè no sé ben bé quan n'he pagat de treballar en això. Si ara hagués de triar, potser no estudiaria guerres.
El cas és que després de recuperar-me d'un greu accident de trànsit i tornar a agafar la tesi, el lloc adient per fer treball de camp en una zona de violència era l'Afganistan. Era el centre del terror del món global i hi provaven d'instaurar una democràcia de postguerra que no estava funcionant; el meu estudi necessitava aquestes circumstàncies. Em va semblar aleshores que era l'entorn correcte i potser ho vaig encertar. Podríem dir que si ara m'estimo l'Afganistan és pel que ells m'han donat a mi, no perquè sempre fos un somni anar-hi ni res semblant. Jo l'únic que sabia abans de començar a veure guerres, la primera fou Palestina fa una pila d'anys, era que m'interessaven, com em tractaria a mi la guerra després no m'ho podia pas imaginar.

2. Com s'interpreta la teva tasca al país?
Com totes les coses a l'Afganistan no hi ha una sola versió de res; les posicions són duals i normalment força confrontatives. Jo també hi tinc varies identitats, pels altres i per mi mateixa. Per una banda, qualsevol estranger blanc és un objectiu de les crítiques pel paper de la comunitat internacional, l'exèrcit, la mala gestió; però a l'hora també hi som benvinguts. Per exemple, ara que Obama anuncia la retirada de les tropes americanes, quantes veus no s'alcen a Kabul i part del país en pro de les tropes internacionals i amb por pel que pot passar sense elles. Per altra banda, ser dona òbviament representa un tracte concret en un país tan estricte. L'estrictesa és molt hipòcrita i interessada. Però com que amb els estrangers algunes pautes se salten, tot depèn del nivell d'educació; aquells que no en tenen, observen amb menys respecte perquè veuen en el que tu ets aquelles imatges simbòliques de la televisió, aquells més educats i especialment les dones tenen unes maneres de fer molt agradables.
Els afganesos valoren la feina dels estrangers depenent del que facis. Com a professora, sempre comenten 'Allah era professor, és la feina més respectada'. Taxistes o estudiants de màster, tots diuen el mateix. Però en el cas de la recerca les coses són diferents. Les dones cerquen complicitat amb una dona estrangera, tenen molt interès i pregunten sobre les nostres vides. Parlar persa només ho fa més fàcil. Els homes poden ser molt agradables, però tot depèn de l'educació. Alguns, com és inevitable, cerquen beneficis.

Quan Karzai fa discursos parla dels estrangers com un ens tot ell, però en el dia a dia és molt diferent una persona que treballa en una ONG petita que un tècnic o un cap de Nacions Unides o un contractista (molts exmilitars americans) que guanyen projectes de construcció de carreteres de l'exèrcit americà per fer-se rics. Per als segrestos, el cas és ser estranger.

Quin és el pes actual de la religió en el dia a dia?
Omnipresent. Els minarets són a la vora de totes les cases i tots sonen a cada pregaria cinc cops al dia, el primer a quarts de cinc del matí. El vel el porten totes les noies i només cau en ocasions concretes, en cercles d'amics, entre persones educades i obertes, molts d'ells fills de militars dels temps dels russos. La carn de porc és impossible de trobar al país i només entra de contraban als restaurants estrangers. És il•legal. Les begudes alcohòliques es van a buscar a la nit a certes botigues concretes al rovell de l'ou de la ciutat, com en temps del maccarthisme o l'estraperlo. Però el més important és que als pobles paixtuns o tadjiks conservadors (Panjshir), més aviat entre els pobres, les normes socials, religioses i de codis culturals, se segueixen de manera molt rigorosa. Les escoles mixtes només es donen entre alguns sectors de les classes altes de Kabul (i estan a punt de ser prohibides amb aquest gir conservador que fa el govern perquè entrin els talibans), i les nenes deixen d'anar a l'escola a una edat molt prematura. Però en aquest sentit, la religió es barreja plenament dels codis culturals i l'una es nodreix de l'altra per fer-ho tot molt més conservador. Només en dues ocasions un estudiant ha dit 'En nom d'All-ah' a l'hora de començar una classe. La seva fórmula de respecte.

I la dona, quin paper hi té? Quina relació hi has tingut, amb elles?
Aquesta pregunta és impossible de respondre en menys de dos llibres, perquè aquesta és important i imprescindible, i els matisos són immensos. Per exemple, una estudiant de màster, mare de quatre filles, directora de l'hospital de maternitat més important de Kabul, m'explica que li cal cobrir-se molt i anar molt ben vestida perquè si no, a la seva professió, els homes no la respectaran. Les dones amb una professió important són minoria, però sens dubte va en augment. Als pobles són les mestres i les directores de les escoles de nenes les més respectades de les comunitats, com al nostre país fa cent anys. Un altre exemple, una noia que ha crescut com a refugiada al Pakistan, la majoria de la població ha estat refugiat, em diu: 'L'altre dia parlant amb la mare li vaig dir que tu portaves un hijab negre [òbviament és un tema de seguretat] i ella em va dir que com podia ser que jo, sent musulmana, anés amb texans i tu que no ho eres portessis la roba adient'. Però la noia ha continuat vestint-se així. A les cases, la darrera paraula l'acostuma a tenir el marit, o l'home de la casa, i tot depèn de l'obertura de mentalitats de cada família; les veus de les dones poden comptar poc o estar en peu d'igualtat, la immensa minoria. Un altre tema de l'educació. Jo mai he fet una sola classe de la universitat en què nois i noies no anessin a les mateixes aules, encara que seguin, més o menys, separats.

Coneixen i entenen el paper de la dona aquí, a casa nostra?
Probablement hauria de respondre que no i que el món global els ha portat només els mites. Ens veuen a la televisió i senten com se'ns descriu i ens jutgen, és clar, en base als seus valors i normes, que no són pas els nostres. Però el país és tant divers, i això el fa tan interessant, que uns van estudiar a Rússia becats ara fa trenta anys, i per tant tenen una visió russa, però entenen les dones d'Occident; els refugiats a l'Iran, especialment tadjiks i hazares, volen les seves dones educades, com nosaltres, i només tenen problemes a l'hora d'entendre les nostres normes socials que per a ells són massa obertes, desvergonyides. Alguns fan escarni, però aquells que més poc respecten la dona occidental són els que mostren menys deferència a les dones del país.

Com veus el futur del país?
Si aquest punt l'he de valorar des d'una perspectiva de la teoria dels conflictes, diria que quan la quantitat de tropes internacionals s'hagi reduït al mínim ens quedarà un país sense estat, especialment a les valls del sud, i un descontrol de violència i armes petites al carrer. Potser no hi tornarà a haver guerra, no ho sé i penso que és força imprevisible, però per un temps el caos hi senyorejarà... i el que és més trist, les normes socials es faran més dures.
Però no puc negar que part de la joventut, de Kabul i les dones més fortes, que van a la universitat al sud on fer-ho és un heroisme diari, els joves que fan de periodistes amb els estrangers i alguns universitaris amb moltes ganes d'aprendre fora del país, obren els ulls a les esperances. El que no sé és si seran suficients i si tindran les idees prou clares per enfrontar-se als valors i les maneres de fer enquistades dels que ara els barren el pas tant a bones posicions del govern com a les empreses i així canviar les normes, les relacions, els valors i el país.

Com es veu Igualada des de l'Afganistan?
Per mi o per ells? Per ells és un altre món i els costa d'entendre. És el paradís i és Sodoma i Gomorra. El mitifiquen o el menyspreen. Per mi, vist des d'allà, el dia a dia és Disney Land.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1640/entrevista-amb-ernest-farres-autor-de-ernest-farres-els-efectes-imprevisibles-dels-camps-m http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1640/entrevista-amb-ernest-farres-autor-de-ernest-farres-els-efectes-imprevisibles-dels-camps-m Fri, 06 May 2011 11:14:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/paranoia-accions/blog/1640/entrevista-amb-ernest-farres-autor-de-ernest-farres-els-efectes-imprevisibles-dels-camps-m
Vam parlar amb l’autor per conèixer més detalls del llibre i de la poesia.

-Què t'ofereix la poesia que no t'ofereixen altres gèneres?
M'ofereix molta llibertat expressiva. Subscric unes paraules recents d'Ana María Matute amb motiu del premi Cervantes que li acaben d'atorgar. Opinava que la literatura és egoista, ja que ella -afirmava- escriu per a ella mateixa, sense preguntar-se si allò que escriu està de moda o agradarà. Si apliquem aquesta opinió al gènere poètic, ja tens la resposta a la teva pregunta.

On i quan trobem els teus inicis literaris?
A nivell de publicació els trobem el 1996, quan guanyo el premi Octavio Paz de Barcelona per a poetes joves i de resultes d'això em publiquen el primer poemari, Clavar-ne una al mall i l'altra a l'enclusa. Aquest fet em va engrescar poderosament a compondre més llibres de poesia.

Com has evolucionat des dels inicis fins ara?
Un mateix sovint no té prou perspectiva per apreciar la seva evolució, és més fàcil percebre-ho de fora estant, però sempre, des del primer dia, he procurat escriure poesia impulsat per les mateixes ganes d'expressar-me literàriament i de la manera més original possible, intentant no repetir-me mai.

Els efectes imprevisibles dels camps magnètics: quina relació té el títol amb els poemes que integren el poemari.
Confesso que vaig triar deliberadament títols curiosos per a cada poema del llibre, alguns d'ells semblen fins i tot aforismes, però considero que els títols no han de ser explicatius del contingut del poema. El títol n'és un complement, i és important que sigui original, que defugi el tòpic, per tal de cridar l'atenció, per singularitzar-se de la resta de poemes. Potser en aquest llibre els títols tenen una funció semblant a la dels titulars d'un diari. I Els efectes imprevisibles dels camps magnètics també.

Quina temàtica segueixen els poemes?
Són trenta poemes que abracen temes diversos, però sobretot el que tracto de transmetre és la necessitat que té la raó humana, en una societat complexa i confusa com la nostra, de desempallegar-se de dogmes, ideals o apriorismes per aconseguir ser més lliure i crítica.

En quin moment vas trobar la inspiració per escriure aquest nou poemari?
La inspiració em va venir just després de compondre l'anterior poemari, Edward Hopper: si aquell era un treball inspirat completament en l'obra pictòrica de l'artista nord-americà amb poemes més aviat llargs, descriptius i a vegades amb un inevitable to narratiu, aquí em va venir de gust elaborar una obra diferent, amb poemes un xic més breus, col•loquials i de temàtiques, estils i punts de vista diversos.

Quina acceptació ha tingut el poemari?
El més temible sempre és la indiferència, i com que de moment han aparegut bones ressenyes del llibre a la premsa, a la ràdio i a internet, no tinc la més mínima queixa al respecte.

Esperem, doncs, que aquest nou recull de poemes, que ja podeu trobar a les llibreries, continuï aplegant bones crítiques i ajudi a divulgar un gènere literari que és capaç d’oferir-nos agradables moments lectors.

]]>