http://blogs.anoiadiari.cat// Thu, 19 Jul 2012 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2229/actituts-personals http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2229/actituts-personals Thu, 19 Jul 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2229/actituts-personals
És aquesta una de les tendències: la de la retallada i l’estalvi que compta, evidentment, amb seguidors i detractors.

L’alternativa que se’ns planteja és la del consum i el creixement: Sinó fomentem el consum i l’augment del poder adquisitiu de la població, diuen, difícilment crearem llocs de treball i no podrem sortir de la situació actual de desgavell.

La veritat és que ni un ni altre plantejament em convenç. M’imagino que tots dos tenen la seva part de raó. Però també penso que són gairebé incompatibles. Si les retallades i la situació de pobresa en que estan quedant moltes persones i famílies fan por, el tornar a basar tot el nostre futur en un augment indefinit del consum fa pànic. Més terror em fa encara que, tant un com altre plantejament tenen, com a objectiu final, el tornar a la situació anterior, és a dir, fer renéixer les vaques grasses que tant se’ns han indigestat.

I la veritat també és que no sé donar un plantejament que pugui ser millor. Em sembla que són problemes que ens passen tant amunt que difícilment els podem copsar. Quan ens parlen d’un préstec de cent mil milions d’euros la majoria hem de pensar una bona estona per tal de poder dir quants zeros porta aquesta xifra (i segurament molts ens equivocarem).

Crec que l’aportació que podem fer nosaltres és la de les actituds personals.

Segurament que “els de dalt” ténen més culpa que ningú en tot el que està passant i a més no tenen cap actuació exemplar a l’hora de predicar. És veritat i se’ls hi han de demanar responsabilitats per tot el que ha passat encara que només sigui com a mesura dissuassòria o exemplificant.

Però em sembla que això de que la culpa només és dels de dalt és la solució fàcil que tots adoptem i que ens és còmoda ja que ens permet descarregar les culpes en un “més culpable” que nosaltres i ens permet a nosaltres seguir amb les nostres “petites” irregularitats.

És el país del Lazarillo, ho sabem. La picaresca d’aconseguir una prestació pública sense tenir-hi dret està ben vista. Aconseguir no declarar uns ingressos a Hisenda i que no t’enxampin és heroïcitat. El facturar –i demanar que ens facturin- sense IVA està a l’ordre del dia.

Sóc dels que penso que sinó comencem per nosaltres difícilment podem anar a exigir res als altres per molt més dolents que siguin –que ho són-.

I és que, en definitiva, aquestes són les nostres “petites culpes” més que res per que no tenim ocasió de tenir “culpes més grans”.

Després de discutir si els sous dels consells d’administració d’alguns bancs són delictius em van preguntar fa pocs dies: si a tu t’haguessin nomenat conseller del consell d’administració d’un banc i s’hagués aprovat un sou de 300.000 euros anuals per a cada conseller, hi haguessis renunciat?. Cadascú es pot respondre amb sinceritat a la pregunta.

(No cal que ningú faci la brometa de que si aquest nomenament s’hagués produït segurament la situació dels bancs seria encara pitjor).

PD. Vaig començar a escriure a l’anoiadiari.cat el mes de novembre de 2010. Em vaig proposar escriure durant un any i ja estem a juliol de 2012. Estaré un temps sense escriure. Ja hi tornaré més endavant si els de l’anoiadiari.cat ho creuen oportú. Només em cal agrair els responsables del diari per permetre’m escriure cada mes sense cap condicionament, als qui m’heu llegit i als qui heu comentat els meus articles. Gràcies i a reveure.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2202/meigas http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2202/meigas Thu, 28 Jun 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2202/meigas
Potser servirien aquí els versos del poeta quan dèia:
'Hoy la tierra y los cielos me sonríen,
hoy llega al fondo de mi alma el Sol,
hoy la he visto... la he visto y me ha mirado...
¡hoy creo en Dios!'.

És cert i no us enganyo: he vist un cotxe dels Mossos d'Esquadra ben aparcat!

No estava ni aparcat contra direcció a la Rambla, ni al mig de la Plaça de Cal Font, ni a la Plaça de l'Ajuntament en l'operació 'cafè urgent', ni davant del jutjat en doble fila, no!!. Estava on aparquem els humans!!.

Encara que jo sigui l'únic que ho he vist, si us plau, creieu-me.No sé si les 'meigas' existeixen, però 'haberlas, haylas'.

I els de l'anoiadiari·cat, tossuts, em posaran a la pàgina d'opinió en lloc de posar-me com a notícia de portada...
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2166/aqui-sabem-de-tot http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2166/aqui-sabem-de-tot Thu, 31 May 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2166/aqui-sabem-de-tot
Era el temps en que el 'poderío' -a l'igual que el nivell cultural de l'individu- es demostrava amb el cotxe més car, més potent, més gran o amb el vaixell al port. La mida del vehicle era inversament proporcional a la mida del cervell. Però els tontos érem els altres.

Ara resulta que, en la nova època que vivim, també el més tonto és doctor en finances. Aquí tots sabem el que passarà amb Grècia, amb l'Euro, tothom sap donar receptes per a “sortir de la crisi”, tots som capaços de saber en què s'ha de retallar i en què no i tots sabem com evolucionarà la prima de risc -concepte que fa un any ni sabíem el que era-. Som uns genis. I certament és bo que tots opinem i tots hi diguem la nostra. El que passa és que, sovint, escoltes com alguns pontifiquen i saben, sempre de “bona font”, el que passarà i el que no passarà i no n'endevinen ni una. Semblen economistes.

I mira quina cosa, els que més en saben són aquells que eren els reis del mambo. Ja s'ha de tenir poca vergonya. És com quan els banquers ens donen lliçons de com hem d'invertir els estalvis o encara tenen la barra de seguir amb la seva activitat quasi delictiva (l'intercanvi “forçat” de deute subordinat de Bancaja peraccions de Bankia és un dels últims robatoris  perpetrats per l'estament bancari al ciutadà. Doble robatori: primer els hi venen un producte totalment il-líquid i després els hi “fan el favor” de canviar-els-hi per accions de Bankia que s'han desplomat en quatre dies). Gairebé prefereixo estar en mans dels anomenats “mercats” que en mans d'aquests individus que el millor que podrien fer és amagar-se sota la taula. Els uns i els altres ens han portat on som.

Encara que sigui un dels tontos que no va entrar a 'fer-se ric' amb el totxo-tampoc després m'he fet pobre com ells- i a qui els bancs li fan un cert repelús -tot i que evidentment els necessito- i amb el handicap de que sé fer la “o” amb un 'canuto' -poca cosa més-, també m'atreveixo a donar la meva opinió encara que resulti reincident.

Penso que la qüestió passa per les actituds individuals. I en el tema bancari, si volem deixar de tenir la sensació de que es gasten els nostres diners en les jubilacions o els sous milionaris dels directius o que inverteixen i trafiquen amb coses que no ens agraden, ho tenim bastant fàcil. No val la hipocresia de criticar constantment els bancs i tenir accions de l'un o de l'altre.

És ben fàcil posar els estalvis a la banca ètica (Triodos Bank) i no colaborar amb aquells que ens han portat on som. Té els seus avantatges i inconvenient. Avantatges: és un banc que no ha invertit en totxo, no té 'actius tòxics', m'informa cada més de a què han destinat els diners que els clients hi dipositem, no trafiquen amb coses rares, té la garantia del Fons de Garantia holandès (els mateixos 100.000 euros que garanteix el Fons de Garantia espanyol). Inconvenients: no té oficines a cada cantonada (cal mantenir un compte en un banc 'tradicional') i dóna un interès més baix.

Sobre la prima de risc, l'euro, Bankia, la sortida de la crisi i totes aquestes altres coses veig que tenim milers d'experts i en podem seguir parlant al cafè, que així ens distraiem... o ens amarguem. O potser podem buscar altres temes de conversa i pensar altres actuacions personals que realment siguin útils en lloc d'anar donant sempre la culpa 'als altres'. Estaria bé que tothom n'apuntés alguna.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2097/pero-que-diu-ara-aquest http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2097/pero-que-diu-ara-aquest Thu, 05 Apr 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2097/pero-que-diu-ara-aquest
O sigui que els ajuts per a menjadors poden anar a immigrants o a 'la bona gent de casa'. I, a més, els ajuts aniràn 'a mans d'immigrants o als seus fills que és el mateix'. Els immigrants han de tenir drets i deures, sí senyor. Faltaria més. Ni més ni menys que els drets i deures que ha de tenir la 'bona gent de casa', la 'dolenta gent de casa' i fins i tot vostè. Que els drets i deures no es mesuren segons si un és bo o dolent.

Miri. Només ens faltaria que continuéssim considerant immigrants els fills dels qui han vingut de fora. Fins quan són immigrants?. Fins unes quantes generacions després?. O fins que vostè els hi doni el carnet de 'bona gent de casa'?. A vostè ja l'hem de considerar 'gent de casa' o encara li falta alguna generació?. Hem de parlar també d'això?. O és que a partir d'ara els nens que vulguin menjar s'hauràn de fer anàlisis de sang per demostrar que són 'bona gent de casa'? Hem d'entrar ja en la puresa de sang?. O és que quan vostè parla d'immigrants només es refereix a 'negres' i 'moros'?. El despropòsit no és l'acord que va adoptar el Consell Comarcal. El despropòsit és vostè.

És vostè també qui atorga títols de 'bona gent de casa'?. Com els atorga?. D'acord amb els seus criteris?. Segur que no tinc mai aquest títol, ni ganes. I també
és vostè qui diferencia entre immigrants dolents i 'bona gent de casa'?. Quina barra!.

Però, escolti, el més greu no són totes aquestes barbaritats que diu. La més
grossa la diu vostè quan, amb el seu criteri, la 'bona gent de casa' té dret a rebre ajut per una cosa tan elemental com menjar i els immigrants i els seus fills -i suposo que tampoc la 'gent dolenta de casa' entre els que em compto- no ténen aquest dret.

Vostè no és identitari, com vostè mateix es defineix. Vostè -sigui o no de casa és senzillament dolent.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2056/i-si-es-posen-a-treballar http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2056/i-si-es-posen-a-treballar Thu, 08 Mar 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2056/i-si-es-posen-a-treballar
A cada petita empresa que ha de tancar i als seus treballadors que es queden sense feina tot això que fan vostès els fa una gràcia que no es poden ni imaginar... Si volen els contracto a vostès “en pràctiques”, és a dir, gratis -no m'hauran de pagar res, no sigui que ara m'entenguin malament- al meu despatx i veuran els comentaris que es fan sobre vostès.

Els hi proposo una solució que potser podran acceptar les dues bancades de l'Ajuntament. A veure si serveix:
Srs. Convergents i Esquerrans, repeteixin amb mi el següent: “L'anterior govern liderat pel Jordi Aymamí va fer la gestió que va creure millor per a l'Ajuntament. Es van millorar moltes coses i es van fer inversions útils per a la ciutat. Al mateix temps, com en tot govern, es van fer inversions i despeses opinables o, fins i tot, discutibles o innecessàries. En això consisteix l'acció de govern, en prendre decissions que per a uns seran encertades i per a d'altres no. Ho van fer, ningú ho pot dubtar, amb tota la legitimitat democràtica d'unes eleccions i amb el suport dels regidors que entre tots vem escollir. També és cert que van estirar més el braç que la mànega, cosa, d'altra banda, que van fer la gran majoria d'ajuntaments del país. Ara ens cal passar pàgina i tirar endavant mirant de fer el millor per a la ciutat, que per això ens han escollit. Ens posem a treballar”.

Srs Socialistes i Iniciatius, ara els toca a vostès: “El nou govern de la ciutat ha de mirar de fer el que cregui millor per a tots, sempre buscant el màxim acord. Durant la nostra etapa de govern liderada pel Jordi Aymamí, sense dubte el millor alcalde que hem tingut a la ciutat, vem intentar fer el que ens va semblar millor per a la ciutat. Segurament unes vegades vem encertar i unes altres no. Això és ben normal. Que vem gastar més del que hagués estat correcte?. És possible. La ciutat necessita moltes coses i les ganes de deixar-la millor de com la vem trobar segurament va portar a fer despeses que s'hauríen d'haver controlat més. Els ciutadans ara han donat el govern a unes altres formacions polítiques i amb el govern estarem per tot allò que sigui bo per a la ciutat. Ens posem a treballar”.

Tanquin, si us plau, totes aquestes estúpides batalletes i retrets que ens tenen més que cansats -com a mínim em tenen cansat a mi-. No els hem escollit per això. Les històries de bons i dolents poden funcionar bé al cinema. A la vida real -la que vivim la majoria i que sembla que a vegades vostès no visquin- això no funciona així. El que crec que busquem la majoria és que la ciutat funcioni, que els diners que paguem s'administrin bé, que amb els mateixos recuros siguem capaços de fer més coses, que tothom qui ho està passant malament tingui un recolzament en el nostre Ajuntament -ho poso com a prioritat número 1-, que vostès facin propostes per a millorar -estiguin al govern o a l'oposició- i que, en definitiva, quan arribin les properes eleccions tinguem el dubte de triar entre uns bons i uns altres millors. No com ha passat en moltes ocasions que triem entre un dolent i un menys dolent.

Si vostès no són els primers en posar-s'hi no ens en sortirem.

Els ciutadans, quan hem tingut bones propostes, hem demostrat que responem majoritàriament bé. Poso un exemple -amb totes les seves mancances-: quan se'ns ha facilitat la recollida selectiva de deixalles amb contenidors propers per a les diferents fraccions de residus em sembla que em respost prou bé. No és possible que ens sentim tots responsables en moltes altres coses?. Vostès decidiran.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2021/danys-col-laterals http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2021/danys-col-laterals Thu, 09 Feb 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/2021/danys-col-laterals
Tots hem tingut notícia de les aventures del Nani Roma i del Marc Coma, dels reporters que cobreixen el raid, de la dificultosa infraestructura, de les condicions climàtiques adverses i de les espectaculars imatges de cotxes clavats al fang o de motos enfonsades a la sorra del desert d'Atacama. Això ven bé. Tots ens quedem enganxats davant aquesta aventura. No ens enganyem, tots ho mirem.

Hem sabut també de la duresa de la prova per la mort d'un pilott argentí de motos. És el participant número 21 que mor a la cursa en el anys que porta en funcionament -des del 79, del segle passat, és clar-.
Eps! Aturem les màquines! O la wiquipèdia enganya o enganyo jo. Si la wiquipèdia em diu que en la història del Dakar han mort 57 persones i jo dic que han mort 21 participants, o a mi em falten 36 morts o a la wiquipèdia n'hi sobren 36. Alguna cosa falla.

No us preocupeu! Ho he esbrinat!. La wiquipèdia compta també els negres!. Resulta que els 36 que em falten són persones que no participaven a la prova, molts d'ells ciutadans dels llocs per on passava la cursa. Home, haver-ho dit abans, que això no compta. Segur que es van posar al mig del camí per tal de ser atropellats. Mira que en són de 'raros' aquests africans: es posen als camins per on han de passar els cotxes a veure si els atropellen.
Ja ho deia un dels organitzadors: 'hem millorat molt la seguretat, ara hem d'educar els espectadors dels llocs per on passa la cursa'. Poca-vergonya. Però sembla que no n'aprenen mai i se situen -segurament de manera intencionada- al lloc adient per tal de ser atropellats. Com deia aquell altre... 'que n'aprenguin!'.

I els herois toranran a casa. I els hi donarem premis. I si algún català hagués guanyat segurament el rebríem a Palau, que hi ha foto.

I els atropellats -tontos que són, i, a més, negres- no ténen nom.
I ens seguim divertint.
Ja ho sé, Sr. Roma, ja ho sé, Sr. Coma, vostès no han matat ningú. No volia dir això. Però... potser hi han col-laborat una miqueta, com tots els qui patrocinen algun o altre equip del ralli, inclosos ajuntaments i entitats 'solidàries'?.

Algun país occicental permetria una prova “esportiva” on cada any es maten 1, 2, 3 o 4 ciutadans que no hi tenen res a veure?.
***
L'any 1982 hi va haver el primer mort “oficial” no participant a la prova. Fins el 2006 hi va haver 16 morts més. Els noms?. Ni se sap. El primer nom que es va donar d'un mort no participant va ser l'any 2006, Boubakar Diallo, guineà de 10 anys. Segurament li van explicar que el Dakar porta desenvolupament a la zona i que patrocina també projectes de cooperació. Però ell i 35 més són morts per la nostra “generositat”.
Vergonya.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1982/amancio-bebe http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1982/amancio-bebe Thu, 12 Jan 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1982/amancio-bebe D'entrada: m'agrada el futbol i sóc del Barça.
Després: visc a Catalunya i m'agrada que TV3 sigui una bona televisió.
Per últim i més difícil de creure: no sóc tonto.

Que el Messi hagi estat triat el millor jugador del món i el Guardiola el millor entrenador és notícia de portada, sí senyor!. Que el Barça guanyi un parti de vuitens de final de la Copa del Rei també ho és, sense dubte. Que el Barça s'hagi entrenat... home, ja no és tanta notícia de bandera -suposo que s'entrenen cada dia-. Que l'Iniesta ha tornat als entrenaments no sé si és la notícia més important del dia. Que el Valdés tingui grip abans d'un partit que no ha de jugar.... doncs, de notícia de portada ja no en té gairebé res. Que el Valdés segueixi tenint grip al vespre tampoc em sembla que sigui la notícia que hagi d'obrir el bloc esportiu d'un telenotícies una altra vegada. I que el Messi ha tornat de vancances, més que una notícia em sembla una tonteria.

Aquesta és la nostra TV3.
M'he entretingut a mirar quina era la primera notícia del bloc esportiu dels telenotícies -migdia i vespre- de TV3. Dilluns -migdia i vespre-, dimarts -migdia i vespre-, dimecres -migdia i vespre-, dijous -migdia i vespre-, divendres -migdia i vespre-, dissabte -migdia i vespre-, i diumenge -migdia i vespre- la primera i més destacada notícia ha estat, en totes les edicions, el Barça. Ja sé que som molt bons i que hem de donar al Barça el tracte que s'ha guanyat però, voleu dir que aquesta és la televisió pública que ens cal?. No hi ha hagut durant la setmana cap altra notícia prou important com per desbancar el Barça com a primera i més important notícia?.

No hi ha hagut una notícia esportiva més interessant que la tornada del Messi de les seves vacances o la grip del Valdés?. En un país on tenim esportistes de primer nivell en tants esports -hoquei, bàsquet, handbol, tennis, atletisme, escalada, motociclisme, natació, waterpolo...- ha de ser la primera notícia d'un informatiu que el Messi té cagarrines? -'Me dolía la panza', va dir-. Per analitzar les cagarrines del Messi hi ha altres canals públics o privats -Barça TV o el mateix canal Esports 3- que han d'omplir 24 hores d'esports per als qui vulguin tots els detalls.
Estem al nivell de la Televisió espanyola dels anys 70, de Tele Madrid o de Punto Pelota. Alguns diràn que si els altres ho fan doncs nosaltres també. Però, mira, a mi no m'agrada aquest provincianisme de la que ha de ser la nostra televisió pública. Penso que una televisió pública és una altra cosa i no el papanatisme d'alguns comentaristes esportius de la casa.

* * *
Pels anys 60 i 70 jugava l'Amancio Amaro -mític 8 del Reial Madrid anomenat 'el Brujo'- i en la retransmissió d'un partit que feia la TVE del règim, el comentarista dèia, com a cosa extraordinària, quan el devanter estava a la banda: 'Amancio
bebe!!!'. Els estem avançant per la dreta i sense intermitent. Ara ja no és 'Amancio bebe!!!'. Ara és “Messi té cagarrines!!!.

Aquesta televisió serà 'La teva', però no 'La meva'.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1949/els-tres-porquets http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1949/els-tres-porquets Thu, 15 Dec 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1949/els-tres-porquets d'ells 100.000 euros.

El primer porquet va decidir invertir els 100.000 euros a la loteria Nacional -d'Espanya- i, al llarg de l'any anava comprant dècims i fent primitives. Unes vegades guanyava i unes altres perdia però, al cap de l'any, va fer un resum de com li havia anat i resulta que havia guanyat uns altres 100.000 euros. No estava malament.

El segon porquet, el mitjà, amb els seus 100.000 euros va decidir jugar a la borsa. Invertia i desinvertia segons veia els mercats. Guanyava, perdia, però, en definitiva, a 31 de desembre va fer números i va veure que havia guanyat 100.000 euros amb les seves inversions. Igual que el seu germà gran.

El tercer porquet era més català. Va decidir que amb els 100.000 euros muntaria un restaurant per a porquets. Els porquets mengen molt, es va dir, i va suposar que s'hi guanyaria la vida. Així va ser. Després de pagar els sous dels cambrers, els proveidors, la llum, l'aigua, les taxes de l'ajuntament..., va veure com el seu resultat a final d'any era de 100.000 euros. Igual que els seus germans. I n'estava satisfet.

Tots contents. Fins que va venir la hisenda pública a cobrar els seus impostos. Era el mes de
juny.

Així, doncs, cadascun d'ells va fer la seva declaració de la renda i el resultat va ser el següent: Un porquet va haver de pagar 19.798 euros, l'altre va pagar 32.730 euros i un tercer va pagar -no va pagar- 0 -patatero- euros. Els números són reals d'acord amb la declaració de renda del nostre país.

Sabríeu endevinar què és el que va pagar cadascun dels porquets havent
guanyat el mateix?. Hi ha premi per a qui ho encerti.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1920/l-compte-55 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1920/l-compte-55 Thu, 17 Nov 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1920/l-compte-55
Els Bancs també són societats amb els seus accionistes i potser seria interessant que activéssin el compte 55 en lloc de recòrrer al diner públic. Així, de la mateixa manera que el Sr. Josep s’ha de rascar la butxaca quan la seva empresa no va bé –ja sigui perque no ho ha fet bé o per altres raons-, també estaria bé que els socis del banc es rasquéssin la seva.

Tot i que aquests bancs que cito són segurament els que necessiten menys ajut públic, algú ja està pensant que es tracta de que els Botín (Santander), González (BBVA), etc... posin els diners. Únicament els poso com a exemple ja que és la idea que ens ve al cap quan parlem de bancs.

Parlem dels bancs com d’una cosa abstracta, com si fóssin ens amb els que no tenim res a veure. Són “ells” els dolents. Però el que passa és que aquest “ells” està format per molts de “nosaltres”. Ho podem veure amb l’exemple del Banco Santander.

El banc Santander té uns 3.265.000 accionistes que es reparteixen les més de 8.500.000.000 d’accions. És a dir, no tot són peixos grossos, no hi ha tant peix gros al mercat. Més aviat molts són peixets petits: uns 2.000.000 d’accionistes ténen menys de 200 accions cadascún, és a dir, ténen petites inversions. La família Botín, que tots tenim pels amos del banc, té poc més del 2 % de les accions. I, anant més enllà, un 32 % del capital del banc està en mans d’inversionistes no gaire grans.

Posaria la ma al foc dient que d’aquests 3.265.000 accionistes n’hi ha molts que despotriquen contra els bancs –dels quals ells mateixos en formen part- i, fins i tot, uns quants més que han vist com el seu propi banc –dels quals ells mateixos en formen part- els hi ha embargat i subhastat el seu pis.

Què vull dir amb tot això?. Doncs home, que això dels bancs no és cosa de que tres o quatre persones siguin els amos. Com a mínim sabem que hi ha més de 3.000.000 de persones que, en major o menor mesura, són també “amos” d’aquest banc. I si les coses van malament seria bo que els mateixos accionistes, petits i grans, que s’han anat repartint, any rere any, els beneficis que s’obtenien –i que se’ls segueixen repartint sense que haguem escoltat que cap d’ells renuncii a fer-ho, en concret l’any passat més de cinc mil milions d’euros- posessin alguns dinerons al compte 55 tal i com fan els propietaris de qualsevol petita empresa. Només que posessin un euro per cada acció que ténen, aquest banc en concret recaptaria més de vuit mil cinc cents milions d’euros.

Ja sé que algú dirà que el petit accionista del banc poca cosa té a dir-hi i a fer-hi. N’hi ha una, però, de molt senzilla que sí que es pot fer: deixar de ser “propietari” d’una empresa d’aquest tipus posant a la venda les accions. D’altra manera, ens agradi o no, l’accionista és còmplice del que s’està fent. És molt bonic anar criticant els bancs i anar parant la mà cada any.I és que em sembla que sinó comencem a fer accions individuals –per petites i simbòliques que siguin- no canviarem res.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1879/a-favor-dels-politics http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1879/a-favor-dels-politics Thu, 20 Oct 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1879/a-favor-dels-politics
La frase que sempre m'ha cridat més l'atenció és aquella que diu 'que ho paguin ells!', referint-se als polítics. És l'estupidesa en grau superior. Sona a república bananera on és habitual que, efectivament, els polítics, a l'hora de fer campanya electoral, financiin obres públiques. No és estrany veure-hi cartells que anuncien “Obra realizada por fulano para el pueblo”. Potser és això el que volen alguns. Jo no.

El curiós és que no podem triar ni el director que ens mana a la nostra empresa, ni el jutge que ens jutja, ni el mestre que ensenya els nostres fills ni l'escombriaire que neteja el carrer. En canvi, aquells a qui podem triar, els polítics, resulta que els considerem els més dolents de tots. Som una mica tontos, no?.

A mi em sembla que dir que els polítics són corruptes és una generalització sense sentit. És com dir que tots els advocats són lladres -mal exemple he posat oi?- o que tots els funcionaris són uns escaquejats -un altre mal exemple. No estic afortunat-. Hi ha advocats lladres?. Sí home, més d'un, en dóno fe. Hi ha funcionaris escaquejats?. També, és clar, més de dos. Hi ha polítics corruptes?. Com no, podríem dir que més de tres.
D'aquí a estigmatitzar tot un col-lectiu hi va un abisme.

Penso que la immensa majoria dels polítics són honestos. I hi afegiria que són treballadors, que hi deixen moltes hores i que fan tot el que poden i, en molts casos, més.

Ho faràn millor o pitjor, com el director de l'empresa que no he triat, el mestre que no m'han deixat escollir o l'escombriaire que la companyia ha contractat sense preguntar-m'ho.

Abans, doncs, de fer crítiques fàcils i generals seria bo que fóssim capaços de voltar per qualsevol dels Ajuntaments de la comarca i veure la dedicació i l'esforç de molts i molts regidors i alcaldes que tiren endavant, amb honradesa, dedicació i esforç, els seus pobles i ciutats, molts d'ells compaginant-ho amb el seu treball. Al meu entendre, té mèrit.

I em sembla que han de ser precisament aquesta immensa majoria de polítics honestos els qui lluitin per fer fora tots aquells altres -els més sorollosos- que van a la seva bola i a cercar el seu profit personal. Segurament, com en qualsevol altra feina - ni més ni menys- d'aquests darrers també en trobarem a la comarca. De la mateixa manera que trobarem advocats que facturen sense IVA -molts i molts i això també és corrupció-, escombriaires que no escombren o mestres que encara van amb uns ronyosos apunts de fa 20 anys.

Segurament ens resulta més còmode trobar un culpable a qui responsabilitzar de tots els mals. Nosaltres mai tenim culpa.

Val la pena recordar aquella frase que ha passat de moda sense haver estat mai de moda: “No et preguntis què pot fer el teu país per tú, pregunta't què pots fer tú per al teu país”. I la política, sense cap mena de dubte, és un servei al país.

Acabo amb un petit exemple: És corrupció que un polític pagui amb diner públic un dinar als seus 'amiguetes'. Certament ho és. És orgull que s'explica a sobretaules que un policia “amic” ens ha “perdonat” una multa quan parlavem pel mòbil conduint. És curiós que encara que la quantitat defraudada sigui la mateixa, una actitud mereix reprobació i l'altra aprovació.

Potser si dediquéssim esforços a altres coses que no fossin buscar culpables i lamentar-nos ens aniria millor a tots.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1842/comparat-amb-qui http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1842/comparat-amb-qui Thu, 22 Sep 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1842/comparat-amb-qui
Sempre tenim a punt aquella frase tant nostra que diu. '...i tú més'. Si dius a algú que viu molt bé sempre tens la resposta del “...i tú més!”. La tenim molt arrelada. Com aquell cas que s'explica de dos amics que es troben pel carrer i un li diu a l'altre: “Bon dia!” i l'altre, sense pensar-ho, li diu, enfadat '... i tú més!!!'.

Vé això al cas de que he estat aquest estiu al Paraguai -guai per alguns no tant guai per a molts que hi viuen-. Hi he estat de vacances i aprofitant per a la iniciació d'un projecte de cooperació jurídica finançat pel Col-legi d'Advocats de Barcelona (no us preocupeu, les vacances les he pagades jo, no les ha pagades el projecte). Si a algú interessa ja ho explicaré en un proper article doncs ha estat una història realment curiosa.
Allà m'he trobar amb la mateixa filosofia del '...i tú més!'.

Vaig estar als “Bañados”, barris de barraques de la capital, Asunción, on s'ha de desenvolupar el projecte. “Bañados” doncs són zones properes al riu que, quan aquest creix, queden “banyades”, és a dir, inundades. Allà em deien que si els rics paguéssin els seus impostos sense trampes tot seria diferent. Ells no són rics.

Vaig veure els indígenes guaranís -les indígines més aviat- venent artesania a les voreres del Carrer Palma i els homes acampats -tipus 15-M- a la Plaça Uruguai, reclamant terres. Ells no són, ni de lluny, rics.

Vaig pujar a molts autobusos i, per sort, cap va caure a trossos. El conductor d'algun d'ells deixava pujar persones a les que no els donava bitllet sinó que els cobrava 'en mà'. Es feia uns ingressos extres doncs oficialment cobrava poc. Ell no era ric.Vaig estar, evidentment, a hotels on em deien que la vida està difícil i cara i que si els rics paguéssin el que toca tot seria més fàcil per a tots. Ells tampoc no són rics, diuen.

Vaig reunir-me amb advocats -que són els qui hauran de fer el projecte-, amb la Junta del Colegio de Abogados del Paraguay on comentaven que es planejava establir l'Impost sobre la Renda Personal -fins ara no tenen aquest impost- per tal que els rics paguéssin impostos del que guanyen. Ells, com no, no són rics. Com ho poden ser si són advocats?.

Em van ensenyar els barris benestants de la capital. I la persona que m'ho ensenyava -ella vivia allà- em parlava de que es tractava de la classe mitja, patidora ella, com totes les classes mitjes del món i que complia amb les seves obligacions. Caram, vaig pensar, deuen complir, però les cases a mi no em van semblar de classe mitja. Rics ells?. Segons diuen, no ho són. Això ja em sonava a quelcom proper. Vaig pensar que aquí també tenim aquesta autoproclamada classe mitja. No deuen ser rics tampoc. No seré jo qui digui el contrari.
Vaig viatjar també al Chaco, la regió ramadera de l'Oest del país on hi ha els grans productors de carn que exporten a tot el món. La premsa venia plena de la notícia d'un impost sobre l'exportació de carn i soja que el govern vol imposar. Els ramaders hi estan totalment en contra. Tampoc es consideren rics. Com pot ser ric qui tracta amb animalons?. Descartat. No són rics.

Vaig tenir oportunitat de visitar la zona ocupada pels mennonites -alemanys que van arribar al Paraguai a principis del segle XX i s'hi van establir, suposo que com a terra promesa-. Al mig del desert sobreviuen amb cabells rossos, ulls blaus, escoles i diaris en alemany -al-lucinant-. Ells tampoc eren els rics. Jo només apunto que els que traginaven amunt i avall no eren rossos ni amb ulls blaus. Els que treballaven al banc amb aire condicionat sí que eren rossos i amb ulls blaus. Allà, curiosament, em vaig trobar amb uns turistes catalans, de Sant Cugat concretament. Tampoc devien ser rics, com jo, que tampoc ho dec ser, vist el panorama.

On eren, doncs, els rics del Paraguai?.
Les persones dels “bañados” no són riques. La indígena que ven artesania no és rica. El “pàjaro”de l'autobús no és ric. El de l'hotel no és ric.
L'advocat del “estudio jurídico” no és ric. Les persones del barri de cases “guai” -del Paraguai- no són riques. El ramader del Chaco no és ric. L'alemany mennonita no és ric. Jo tampoc sóc ric.
Qui es declara ric al Paraguai?. Ja ho has endevinat: ningú.

Més o menys com aquí. O és que quan parlem de rics no pensem en els “capos” d'Apple, Ikea o Inditex?. És més còmode així, oi?. No fos cas que ens adonéssim que formem part del 20 % més ric del món.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1804/gats-digitals http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1804/gats-digitals Thu, 25 Aug 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1804/gats-digitals
N'hi ha algun, però, que us vull recomanar i que penso que seria bo que també vosaltres recomanéssiu a coneguts, parents i amics. Són els digitals de la caverna. Jo en miro normalment dos: La Gaceta -del Grupo Intereconomía- i Libertad Digital -inspirat per l'ínclit Federico-. No us penseu que és broma. Els recomano de veritat.

Igualment m'atreveixo a recomenar aquell programa de televisió que quan algú anomena en una tertúlia resulta que tothom ha vist. Em refereixo, naturalment, a El Gato al agua. Reconec que, en un principi, tant aquests digitals com el Gato em feien
enfadar. Llegir el que s'hi llegeix i escoltar el que diuen em semblava indignant. D'un temps ençà, però, em semblen, tots ells, divertits. I he pogut comprovar que quan una persona que no es caracteritza per tenir idees independentistes llegeix aquests diaris o veu aquest programa -entre d'altres- veu les coses d'una altra manera i se sent ofès pel simple fet de ser català doncs, com us podeu imaginar, les diuen ben grosses.

Deixeu-me, doncs, que, per una vegada, us recomani alguna cosa. Llegiu els digitals que us dic, no us perdeu els comentaris que fan els lectors -res a veure amb els de l'anoiadiari.cat- i mireu algun día El Gato pel canal d'Intereconomía. I sobretot
no deixeu de recomanar-ho a aquells parents, amics i coneguts que encara necessitin veure com ens estimen alguns -que afortunadament no són majoria- per allà al centre.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1746/efectes-collaterals-de-la-supressio-de-limpost-sobre-successions http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1746/efectes-collaterals-de-la-supressio-de-limpost-sobre-successions Thu, 07 Jul 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1746/efectes-collaterals-de-la-supressio-de-limpost-sobre-successions
Ara, amb la pràctica supressió de l'impost en les herències entre familiars directes, la situació és una altra. Si hom hereta un bé que té previst vendre tard o d'hora, la solució és simple. A l'hora d'acceptar l'herència podem valorar el bé ben alt. No haurem de pagar Impost sobre Successions sigui quina sigui la valoració que li donem. Amb aquesta valoració ben alta, quan el venguem, no tindrem cap benefici a declarar a l'Impost sobre la Renda.

Així, per exemple, si heretem un bé que, segons l'Administració, ha de tenir un valor mínim de 100.000, res ens impedeix que nosaltres el valorem per 200.000. Dubto que l'Administració es dediqui a fer el contrari del que feia fins ara en que la “guerra” era sempre que ens valoraven els béns molt alts. I, en tot cas, la mateixa llei de l'impost preveu que si l'administració dóna un valor a un bé i jo n'hi dóno un de més alt, prevaldrà el més alt.

D'aquesta manera tenim que durant la plena vigència de l'impost -abans de la reforma del tripartit- haguéssim pagat la quota de l'Impost sobre Successions (en l'exemple que hem posat sobre un bé que hem valorat en 100.000 Euros, aproximadament uns 9.000 Euros) i si després ens veniem el bé per 175.000 Euros haguéssim pagat aproximadament 15.500 Euros pel benefici obtingut. En total uns 24.500 Euros.

Amb la regulació actual ja us podeu imaginar que el cost fiscal és zero. Hereto
un bé que valoro en 200.000 Euros i no pago Impost sobre Successions. Després el venc per 175.000 Euros i no tant sols no pagaré a l'Impost sobre la Renda ja que no he tingut benefici sinó que, fins i tot, hauré tingut una pèrdua que podré compensar amb beneficis que hagi tingut aquell any o durant els quatre següents.

Això que aquí hem descobert fa poc, a molts altres llocs de l'estat porten anys fent-ho.
Potser, doncs, són més greus els efectes col-laterals de la supressió de l'Impost sobre Successions que la supressió mateixa. No són els milions de què ens parla el Govern, són uns quants més.

Si el petit exemple que hem vist el traslladem a patrimonis mitjans o grans podrem imaginar les conseqüències.

Potser abans de prendre decissions s'han de valorar una mica més les conseqüències.
Ni la situació anterior a la reforma del tripartit era justa ni la nova regulació s'adapta a les necessitats actuals.


*Resum d'un article més extens publicat a la revista QUINCENA FISCAL, Editorial Aranzadi.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1725/que-fem-amb-manresa http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1725/que-fem-amb-manresa Thu, 23 Jun 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1725/que-fem-amb-manresa
Tot plegat l'estupidesa mútua. Ara ja no anem a esperar els àrbitres de futbol al Bruc, entre altres coses perque ja no competim a la mateixa categoria, sinó... vés a saber... Em sembla que se'ns presenta una bona oportunitat per tal de refer ponts, de construir una relació que mai s'hauria d'haver trencat i que, a més, en els moments que passem, pot resultar fonamental per a les dues ciutats.

Aquesta oportunitat de la que parlo té noms i cognoms. Sempre he pensat que, en el món de la política, a més de les idees o les realitzacions, resulten fonamentals les relacions personals i el tarannà de les persones. I en aquest punt juguem amb avantatge.

El nom i cognoms són els del nou alcalde de Manresa. En Valentí Junyent va passar una etapa intensa a Igualada. Va ser gerent de l'Igualada Hoquei Club de l'època que podríem anonemar 'gloriosa', la dels Folguera's, Llorach, Benito, Gimeno... (ja tenim una edat, oi?) Va ser -penso- el primer pas de professionalització d'un club a casa nostra. I amb èxit. Desconec els intríngulis del seu pas per Igualada però la impressió que jo en tinc, tot i l'escàs tracte que vaig mantenir amb ell, és la d'una persona tolerant i oberta. No sé si m'equivoco però aquesta és la imatge que me'n va quedar. Em sembla aquest un fenomenal punt de partida de cara a plantejar un nou tipus de relació entre les dues ciutats. I el nou alcalde de Manresa és qui té la responsabilitat d'iniciar aquesta nova relació en base a la seva vinculació amb la nostra ciutat. No dubto que un primer pas de l'alcalde de Manresa seria immediatament recolzat pel nostre nou alcalde.

Seria tot un detall dels nostres governants acabar amb aquesta tonteria històrica entre dues ciutats tant properes i tant llunyanes. L'ocasió em sembla única. Molts factor hi ajuden: els nous alcaldes, la propera obertura del tram de la C-15 entre Igualada i Manresa, la paralització de la llei de vegueries, la necessitat de trobar sortides a la crisi...

Si us plau, aprofitint-ho. Sr Junyent, és el seu torn.

Oscar Jorba

PD. No em puc estar de dir-ho. Davant les destrosses que es fan amb el català
als comentaris que apareixen en aquest diari proposo dues solucions: o 1-la redacció
corregieix, ja no les faltes de català, sinó fins i tot la mateixa sintaxi o 2-els destralers
de l'idioma escriuen en espanyol que també l'entenem i potser no el destrossaran tant
(i no passa res).
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1673/bones-noticies-lendema http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1673/bones-noticies-lendema Thu, 19 May 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ojorba/blog/1673/bones-noticies-lendema més profitós que tots els regidors electes tinguin responsabilitats de govern. Per això s’ha decidit que els diferents departaments estaran dirigits per dos o més regidors –segons el cas- que prendran les seves decisions conjuntament (es procurarà que aquests regidors siguin de diferents partits per tal que les actuacions siguin el més consensuades possible). L’Alcaldia de la ciutat també serà exercida de forma col-legiada per tots els caps de llista que han tret
representació.

Vista la situació econòmica i social de la ciutat també hem acordat fixar un pla d’actuació on s’han establert les prioritats per als propers quatre anys. Aquest programa ha estat aprovat per unanimitat dels 21 regidors electes i es basa en l’austeritat, el sentit comú i l’atenció a les persones més necessitades i l’hem elaborat agafant el millor de cada programa electoral dels  diferents partits”.


PD. També es comenta –encara que no s’ha pogut confirmar- que els
responsables d’un partit que tenia com a lema “primer els de casa”, a la vista
dels resultats obtinguts, estaven valorant canviar el seu slogan per un altra que
dèia “primer els que no tenen casa”.
]]>