http://blogs.anoiadiari.cat// Wed, 24 Dec 2008 03:00:00 +0100 ca http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/163/la-fortalesa-americana http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/163/la-fortalesa-americana Wed, 24 Dec 2008 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/163/la-fortalesa-americana
Quan van caure les torres bessones es va tornar a parlar de la fortalesa americana, el Ford. Des de Pearl Harbor malgrat que Estats Units havia fet moltes guerres no n’havia patit cap a casa. I altra vegada es tornaven a confinar i detenir persones aleatòriament, sense garanties, per la seva procedència i raça (menys a la familia Bin Laden, clar). Als japonesos i als àrabs respectivament. I es que ni Estats Units ni Rússia tenen regulats els estats d’excepció. Quina casualitat, oi?

He de reconèixer que a la Columbia també seguia una assignatura que es deia “Jazz and Law” que, la veritat, m’estimulava més. Entrava el professor a classe, ballant, movent-se, es deia Parker, i tot tocant el saxo cridava: “this is jazz, this is law”. I tots cantant i picant de mans i peus. I així ens explicava als alumnes que sèiem en enormes sofàs de colors, la història dels afroamericans a Estats Units. Com havien utilitzat els tambors per rebel•lar-se i la música per expressar les injustícies. Gràcies al professor Parker vaig conèixer algunes de les cançons més properes del soul americà. D’aquelles que et sents com si se t’eixamplés l’ànima. Per ell vaig saber que tot i que durant els anys d’esclavitud als afroamericans no se’ls considerava persones podien casar-se i tenir un mínim de propietats molt menors, com ara les seves eines i els seus quatre vestits, parracs. Com ha canviat Estats Units.

Si podeu mireu el curt de Javier Fesser: “Binta y la gran idea”
El podeu trobar també a Youtube.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/73/batuda-a-la-whiskeria http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/73/batuda-a-la-whiskeria Wed, 05 Nov 2008 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/73/batuda-a-la-whiskeria
Tant costa adonar-se’n que es tracta d’un greu abús? Que les dones prostituïdes són les esclaves del segle XXI? Que les reixes en les whiskeries no hi son per raons decoratives? Aquest tracte denigrant està aquí, entre nosaltres. Ningú ho veu? Recordo un reportatge d’en Bru Rovira a La Vanguàrdia on explicava la història d’una dona que havia estat reiteradament violada i forçada a prostituir-se. Una entre tantes, denunciava ella, “com gairebé totes”. Per sortir-ne va haver de tirar-se d’un cotxe en marxa enmig de la nit. Un text tan clar. Preciós.

M’explica l’amiga Noemí Serrano, professora de Dret a la Universitat de Valladolid, que potser sí que n’hi ha algunes que ho fan voluntàriament, “de luxe”, però són tan poques. No arriba al 3%. A la immensa majoria les han traficat. Jo he vist això en llocs de conflicte com ara a Tetovo amb la frontera amb Kosovo. Es dediquen a fer negocis amb dones i nenes. Per no parlar de Cambodja. Occidentals abusant de noietes. De fet, les màfies avui fan l’agost amb les drogues, les armes i les dones, com un objecte més, que porten a pinyes i enganyades de les zones de conflicte als polígons immaculats de les nostres ciutats. L’experta m’indica que l’Informe anual sobre Tràfic de Persones d’EEUU (2008) posa de manifest que el 80 % de les persones traficades són dones i que, d’aquestes, la meitat són nenes. Cada any, es traginen 800.000 persones al món; que fent comptes surt a 640.000 dones; 320.000 nenes (Trafficking in Persons Report (TIP), June 2008). Jo m’esgarrifo.


La Dra. Serrano defensa la prohibició de la prostitució en tot cas: “Les dones no són un objecte” subratlla. Ha constatat que hi ha dones, que es dediquen a la prostitució per raons econòmiques i socials i que informes de Metges del Món i altres estudis revelen que la gran majoria de les que han entrat en el món de la prostitució ho han fet després d’haver patit incestos, abusos sexuals o violacions per part d’algun conegut durant la infància. De ben petites ja s’han adaptat a la violència i a l’explotació sexual. Tan és així que ho arriben a concebre com quelcom “normal”, com la forma de guanyar-se la vida.

Quan jo li dic: “Ja que passa regulem-ho, no?” Em contesta: “Sí, i la pederàstia, i els assassinats si et sembla, també passen, no?”. Vist així... En les entrevistes a les dones prostituïdes aquestes es lamenten de que els clients cada cop són més joves, agressius, exigents i les tracten de forma més vexatòria. Com un tros de carn. Personalment crec que si una persona ADULTA es dedica a la prostitució lliurement sense que ningú la tragini potser no s’hauria de perquè prohibir. I si el o la client és també una altra persona adulta doncs sí, trist i depriment, però res a dir. Però clar, em diu aquesta amiga, “és com si algú decideix fer-se esclau d’un altre. Això està prohibit pel Dret oi? La prostitució no”. Tenint en compte els antecedents d’aquestes dones no sé què pensar. Des del 1999 existeix a Suècia una llei que prohibeix la compra de serveis sexuals. És un delicte. No és que se’ls multi, si no que els clients, aquells que volen utilitzar una dona com un trasto, els puteros, se’ls pot arribar a condemnar a sis mesos de presó. Tot i que normalment acaba només en una sanció pecuniària. Jo només volia reflexionar sobre aquest tema. No ho tinc clar. El que també em té molt impressionada és que gairebé tots els clients siguin homes casats. Quanta doble moral!

D’aquesta autora vegin, juntament amb altres autors: Fernando Rey Martínez, Ricardo Manuel Mata y Martín y Noemí Serrano Argüello, Prostitución y derecho, Madrid, Editorial Aranzadi, 2004, on es recull la informació recollida en els seus estudis.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/25/ciment http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/25/ciment Tue, 07 Oct 2008 04:00:57 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/mar-aguilera/blog/25/ciment
L’última vegada que el perruquer va esplaiar la seva imaginació en el meu cap semblava la Rocio Jurado en les seves primeres gales. Jo només em volia pentinar, anava de casament; però l’estilista fins i tot em va preguntar: “Com vas vestida?”: “Que com vaig vestida?! Horrorosa, mudada, de casori”. I així vaig acabar com si m’haguessin arreglat els enemics amb un tocat ben carregós. Impactant.
Si un entra a una classe de Belles Arts i mira les obres una o dues són bones; i d’aquestes només alguna te la  posaries a casa; la resta, es cremen.

El pitjor que li pot passar a una ciutat és que es trobi amb un regidor que aprecií l’art d’un arquitecte-geni. Un visionari. Tots dos creatius. Els habitants ja no aixecaran el cap. Per construir, sí construir, parcs amb ciment, tamisats i jocs de llum es tallaran arbres i s’asfaltaran camins i els edificis, de ciment també, es tancaran al carrer, a la llum. On hi podrien haver espais de trobada verds per passejar i seure –no demanem pas gaire més la gent– hi hauran  edificacions, impressionants, sí! però edificacions.

Per exemple, quan veig els jutjats nous d’Igualada que donen a sud, al preciós passeig, tot ciment, negant uns dels principis més bàsics de la justícia: el fàcil accés, la transparència, la claredat; com si estiguessin enmig d’un polígon, amb els finestrals als laterals, sense obertures cap als plàtans del passeig, amb el que això suposa de rebuig de llum i energia; un bloc fred, distant, com una fortalesa, penso... a qui coi van convèncer?

Podria ser pitjor, una vegada vaig anar a la perruqueria més barata que vaig trobar i quan per donar una mica de  conversa a la antipàtica perruquera li vaig preguntar on havia estudiat em va contestar: “no, si jo en realitat sóc ballarina”.


]]>