http://blogs.anoiadiari.cat// Mon, 13 May 2013 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2596/30-de-gener-del-2013 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2596/30-de-gener-del-2013 Mon, 13 May 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2596/30-de-gener-del-2013 Sí, sí, el Barça ja és campió de lliga des del sofà. Hem guanyat un títol que no sembla que tingui la rellevància d’altres temporades, sobretot la dels anys 70 i 80 on conquerir un campionat com aquest s’aconseguia en comptades vegades. Aquest és un triomf d’un equip que ha estat capaç de superar-se dia a dia, malgrat que –i això ha de quedar molt clar– hem patit un seguit de contrarietats que, ni de bon tros, hi comptàvem i que ens ha fet abaixar el cap, potser perquè era el que els calia als enemics.

Ara m’agradaria que feu un viatge en el temps i us centreu en una data concreta. Hem quedat eliminats a les semis de la Copa i la Champions i ens ha deixat un mal regust de boca. Però la data és molt rellevant. El meu company Xavi Dàvila em recorda un dia concret que els culers com jo oblidem massa ràpidament. És un dimecres; el 30 de gener d’aquest any. El Barça juga al Bernabéu l’anada de les semifinals de la Copa del Rei. A la lliga, els blaugranes són superlíders a 11 punts de l’Atlético de Madrid i a 15 del Real Madrid després que Messi marqués 4 dianes contra l’Osasuna en l’enèsima exhibició d’aquest crac. En aquells moments el Barcelona continua sent un equip que enamora mundialment; té un entrenador que se l’enalteix i se’l merita per davant de l’antecessor i continua sent l’equip de moda del planeta.

Però en aquell 30 de gener va passar l’impensable. Cesc marca als 5 minuts de la segona part el 0 a 1 al camp del Madrid. Però és que abans i després l’equip va fallar l’impensable i, sense exagerar, hagués pogut acabar 1 a 4 o a 1 a 5 en un partit on un etern suplent anomenat Varane va brillar a la defensa i va acabar marcant el gol de l’empat.

I partir d’aquí ens van tremolar les cames. L’equip va començar a fer figa, el Madrid ens va eliminar de la Copa, al cap de mitja setmana ens va guanyar a la Lliga, vam caure aclaparadament a Munic i vam sucumbir a la tornada i van aflorar dubtes. I l’espiral va ser cada vegada més vertiginós fins al punt que ens vam oblidar massa ràpidament del que estàvem fent i vam començar a demanar dimissions i canvis de jugadors i entrenadors quan estàvem a punt de certificar la millor primera volta de la història i a punt de veure una nova animalada de Messi en forma de Pitxitxi i de rècord mundial excepcional. La data potser la podrem oblidar, però hem de pensar que el que pot venir a partir d’ara pot ser encara més gran. ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2490/i-a-part-de-tot-sort http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2490/i-a-part-de-tot-sort Mon, 18 Feb 2013 10:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2490/i-a-part-de-tot-sort
Adrià Carmona ha aconseguit el somni de qualsevol esportista de base. Arribar a dalt de tot en el món del és una tasca feta només per a uns quants. I entremig hi ha un gran component de treball, el suposat talent i sobretot, i això segurament és el més important, moltíssima sort. Perquè tal com diu el tòpic molts són els cridats i poquíssims els escollits. Una frase absolutament certa que demostra la quantitat de drames que hi ha a qualsevol escola de futbol de primer nivell, quan els nens que han visionat el seu futur tot vivint dins d’un conte de fades, envoltats del glamur de la fama i molts, molts diners, s’han quedat amb un pam de nas abocats a una depressió que consideren injustificada.

Carmona sembla que sap tocar de peus a terra. Va marxar del Barça a provar sort a un Milan ple de futbolistes antediluvians i després de quedar-se al segon equip ha tingut la sort d’aterrar a un Saragossa que necessita molta il•lusió per romandre a Primera. Si continua lluitant tal com ho va fer en la mitja hora del debut, ho té molt a favor per acabar sent titular. Sort, molta sort!
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2388/ecosistema http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2388/ecosistema Mon, 26 Nov 2012 11:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2388/ecosistema
Suposo que com que res no és etern, al final tot tornarà a lloc. Però com a gran depredador, aquest Barça del segle XXI encara té prou força per continuar lluny de les preses que té per sota. I com continuï així, se’ls pot cruspir a tots abans que arribem al febrer.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2339/la-lliga-en-rosa http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2339/la-lliga-en-rosa Mon, 22 Oct 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2339/la-lliga-en-rosa
Des de l’any 2009, cada mes d’octubre, tots els equips, jugadors, estadis, àrbitres i entrenadors de la lliga americana de futbol americà es vesteixen amb tints roses per anar tots a una contra aquesta malaltia. El resultat ha estat espectacular, no solament a través de la recaptació econòmica que s’ha aconseguit, i que ha estat impressionant, sinó amb el percentatge altíssim de dones majors de quaranta anys que gràcies a aquesta col·laboració s’han preocupat per anar al metge i no haver de deixar la seva sort en mans de la providència.

El més important és que en aquesta lliga –la que mou més diners del planeta–, tots els efectius hi han pres part. A l’NFL el mes d’octubre és el mes del rosa i per tant no és gens estrany veure jugadors de 150 quilos lluint aquest color a les samarretes, les gorres, els cascs, els guants o les botes de manera altruista i sense que hi posin cap objectivitat. Ja sé que això teòricament no hauria de suposar cap mèrit. Si ho mana la lliga, només cal obeir. El que passa tothom ha acceptat el repte sigui quin sigui el seu rol i quin hagi estat el resultat del partit. I tots sabem que en un esport altament competitiu, molts jugadors no estan per punyetes i no volen fer cap cosa que no s’adigui al contracte. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2307/la-primera-graderia-del-gol-sud http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2307/la-primera-graderia-del-gol-sud Mon, 01 Oct 2012 17:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2307/la-primera-graderia-del-gol-sud
Diumenge viurem un episodi que segurament s’haurà d’escriure en un nou apartat. Els crits d’independència que vam sentir ara fa dues setmanes al Camp Nou es repetiran i amb altaveu. Ara bé, el que no deixa de ser curiós és que el que estem escoltant darrerament a tot l’estadi (encara que només sigui al minut 17 i 14 segons) ja existia molt abans. Crits d’independència s’escoltaven sovint a la primera graderia del Gol Sud qualsevol dia de partit entre els anys setanta i vuitanta en un moment on la UEFA no obligava els estadis a tenir totes les localitats amb seients. Aquell indret va ser un santuari d’independentisme on la resta de l’estadi observava els seus components com si es tractessin d’un autèntic reducte. Aquell va ser el lloc que als anys noranta el president Núñez va aconseguir clausurar i deportar els seus inquilins ben escampats al Gol Nord.

La primera graderia del Gol Sud va resultar ser molt més que un simple amfiteatre. A inicis dels vuitanta va aconseguir que en els moments tediosos tot l’aforament del coliseu blaugrana es posés a cantar i acabés amb les llargues estones de silenci que hi havia i que ara, desgraciadament, continuen existint. Abans que allà hi nasquessin els Boixos Nois, aquella primera grada de darrera la porteria al cantó de la Travessera on segons estiguessis emplaçat costava veure la porteria de l’altre cantó, va sortir un embrió autoanomenat Gol Sud Boys que va tenir moments de glòria impossibles d’oblidar.

I allà ja es cantava independència. Això sí, amb una tonada de sis síl·labes en comptes de les cinc que hi ha ara, coses de l’evolució. Ara bé, no es tractava d’un fet espontani. No era res més que la continuació dels orígens dels que parlava el president Rosell. Com aquell moment memorable de l’any 1925, en què el capità general Milans del Bosch (avi del colpista) va clausurar el camp de les Corts perquè el públic va xiular la Marxa Reial en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català entre el Barça i el Júpiter.

Ara fa trenta anys a la primera graderia del Gol Sud es cantava independència; diumenge es corejarà a tot l’estadi i com que es veurà per la tele, a tot el país.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2269/que-no-ens-ho-aturin-mes http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2269/que-no-ens-ho-aturin-mes Mon, 03 Sep 2012 09:57:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2269/que-no-ens-ho-aturin-mes
No deixa de ser curiós que els que bramen cada vegada que els prenen jugadors siguin els mateixos que després es rendeixen a aquesta mena de cacics que fan i desfan sense donar comptes als equips i, això que quedi clar, amb el consentiment dels jugadors que no hi posen cap pega a l’orgull de jugar amb el seu país i naturalment a les sucoses primes que esgarrapen.

El que és més impressionant de tot plegat és que als llocs productius, -l’esport entès com a negoci-espectacle-, les lligues no s’aturen. Quan el beisbol va ser esport olímpic a tots els efectes en cinc les edicions que va durar, les federacions van fer els impossibles per portar-hi els millors jugadors. Excepte els Estats Units que, amb el que hagués sigfnificat una potència impossible d’aturar, només hi va deixar anar els jugadors universitaris. El per què? Doncs perquè la lliga professional es disputa en primavera i estiu i allà no estan per punyetes. La lliga s’atura a l’octubre i d’anar-se’n a la meitat, ni parlar-ne. Els jugadors cobren per jugar als equips que els paguen i el patriotisme es demostra de moltes manera, menys per fotre el negoci.

Ara fa uns mesos la Federació Internacional de Bàsquet va suplicar que poguessin imitar el futbol tot situant les prèvies dels Campionats del Món enmig de la temporada. Una bona manera per fer calerons. Sort que aquí al menys impera el seny. De moment.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2238/el-somni-es-va-acabar-fa-vint-anys http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2238/el-somni-es-va-acabar-fa-vint-anys Mon, 30 Jul 2012 10:35:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2238/el-somni-es-va-acabar-fa-vint-anys
Recordo aquell equip com una multitud de figures completament compenetrades, ni que fos per a l’ocasió, i amb un entrenador, Chuck Daily que, amb un mètode al més pur estil Aíto, va ser capaç que ningú es quedés sense jugar fos quin fos el seu cognom. Des de Michael Jordan fins a Chris Laetner, una figura universitària que, com per art de màgia, va defenestrar el també col·legial Shaquille O’Neal i el va deixar que es quedés buscant pis a Los Angeles, pràcticament tots van jugar els mateixos minuts.

Aquell equip era immortal. Ho va guanyar tot, des del Preolímpic de Portland fins a la final contra Croàcia i amb diferències insultants i un estil més que elegant. Encara hi havia algun ciència-ficcionista que deia que si Iugoslàvia encara existís –tan sols feia un any que havia esclatat el conflicte–, hauria pogut guanyar-los a la final. Res més lluny de la realitat. Aquell era un equip imbatible, una fortificació composta pel bo i millor no del moment sinó de la història. I és que Chris Paul, Lebron James, Kevin Durant, Melo Anthony i companyia segurament acabaran guanyant la medalla d’or amb solvència, però mai no seran com allò... perquè allò era no era de la Terra, era d’un altre món.

Recordo el Dream Team com un equip que sortia a jugar com ho fan els gats amb les preses. Sense apresurar-se; perdien de bon començament, però acabaven amb una apoteosi impressionant que rondava els cinquanta punts de diferència. L’únic equip que li va fer ‘ombra’ va ser Croàcia amb qui a la fase regular ‘només’ va poder guanyar per 33 punts de diferència i a la final per 32. Recordo més d’un jugador demanant auxili sol a la pròpia ampolla veient que al davant li venia una contra amb Magic Johnson pel mig i Larry Bird i Michael Jordan pels costats. Recordo el duel entre aquest darrer amb Drazen Petrovic que va fer furor a la gran final de Badalona i que ha quedat immortalitzat en un dels memorables un contra un del bàsquet mundial, tot i que si es fila prim, es veurà que al capdavall no va haver-hi color. Recordo les fotos que es feien els rivals amb l’USA Team quan en una època en que els jugadors de fora dels Estats Units arribaven amb comptagotes. I sobretot recordo les ganes que tenien tots aquells jugadors de perpetrar-se a l’Olimp. No eren uns angelets, ni de bon tros, els seus problemes d’adaptació al planeta terra van ser més que sonats, però van ser capaços de començar un periple cap a l’infinit on ningú més hi podrà arribar. Sobretot perquè el comissionat de l’NBA, David Stern, amb el beneplàcit de la FIBA s’està plantejant deixar les estrelles a casa per tornar a enviar als Jocs Olímpics, jugadors de menys de 23 anys. El que havien de demostrar, ja ho van fer al noranta-dos.

Etiquetes: Dream Team, Michael Jordan, Magic Johnson, Larry Bird, Chris Paul, Lebron James, Kevin Durant, Barcelona 92
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2205/limpossible-mon-de-triar-be http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2205/limpossible-mon-de-triar-be Mon, 02 Jul 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2205/limpossible-mon-de-triar-be
És molt probable que el cas del Jordi Alba es pugui semblar als de Cesc i Piqué, dos fills pròdigs que van tornar a la casa i, encara que va ser maneres diferents, han acabat adaptant-se a un joc que ja coneixien. Perquè això es del que es tracta. Que tot el que s’ha fet de petit es pugui retenir de gran. Ara bé, de la mateixa manera que la gent alaba els directius i entrenadors que van apostar pel Messi, tampoc no cal recrear-se amb la filera de futbolistes que els vam contractar per fer-nos grans i que l’únic que van aconseguir és sortir per potes de l’entitat. Al capdavall, tot funciona tan ràpid que les decisions s’han de prendre amb una immediatesa tan acurada que irremeiablement t’aboques a la glòria o al fracàs pràcticament a parts iguals. En el seu moment, el fitxatge d’un semidesconegut Stòitxkov va sortir molt bé; el del Goikoetxea del Barça també i, si m’apureu, el del Koeman, flirtejat pels dos Madrid alhora, també va acabar funcionant.

Però, ¿i els que no van acabar de rutllar? ¿Què hagués passat si quan ja estava fet algú s’hagués desdit que l’Ibrahimovic recalés a can Barça i hagués continuat triomfant a l’Inter? O fins i tot, si aquell Bogarde que havia passat sense pena ni glòria pel Milan, hagués anat a parar a l’Ajax, via Barcelona i, ben acompanyat, s’hagués convertit en un estendard de la defensa. Tenim tendència a recordar-nos de personatges com Romerito, Escaich, Kodro, Korneiev, Henrique, Hleb i molts d’altres; futbolistes que figuren en l’ideari del que no ha de ser i d’igual manera tendim a fer escarafalls quan jugadors que al seu moment no van quallar en l’esquema d’un entrenador o un director tècnic, tornen a casa i acaben fent-se un lloc entre els referents mediàtics.

Estic absolutament a favor de refitxar jugadors que en un moment determinat no van ser el gust dels tècnics i que van anar a parar a un altre club. No em fa res que hagin tornat ni el Piqué ni el Cesc ni l’Alba. És més, tampoc no és dolent que aquests futbolistes s’hagin format a un altre lloc i que hagin tornat en la immensa plenitud. Aneu a saber si no hauran estat ben invertits els calers que s’hi ha abocat. Potser algun dia tornarem a fitxar l’Adrià Carmona. Si triomfa amb el Milan, ves que no en fiquem un altre a la llista dels vellvinguts.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2130/ai-els-resultats-aquest-cony-de-resultats http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2130/ai-els-resultats-aquest-cony-de-resultats Mon, 07 May 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2130/ai-els-resultats-aquest-cony-de-resultats
Perquè ara tot és molt bonic. Però potser hauríem de fer un simple exercici d’autoconsciència i pensar què hagués succeït si després d’aquella fatídica derrota al camp del Numància i el consegüent empat contra el Racing, haguéssim sumat tan sols tres o quatre punts de les, per exemple, cinc jornades posteriors d’aquell inici de lliga de la temporada 08-09. La del debut del Pep. I no cal que donem res per suposat, eh!; que a aquest club n’està ple de situacions d’aquests tipus. De temporades que havien de ser meravelloses i que acabaven com el rosari de l’aurora.

Va, recordem què va succeir quan el ja quasi beatificat va decidir acceptar una proposta del club perquè deixés la Segona Divisió B que acabava d’aconseguir i es fes càrrec del primer equip d’un Barça que patia el declivi més sorprenent tan sols quatre dies després d’haver tocat el cel. Per què aquell era un equip desquiciat, tornem a fer memòria. Era el del gimnàs del Ronaldinho, el dels merders de l’Eto’o tirant en bala des de Vilafranca, el del Laporta cridant ‘Al loro’ i escenificant el que podia ser el principi d’una nova fractura social d’un club malauradament massa acostumat a aquest tipus de situacions.

Així que Guardiola va arribar, va prometre que la gent treballaria i que estava segur que tot aniria bé. Però ja hi som! En aquells moments ningú no donava ni un duro per aquest suposadament entrenador novell. Ningú. Podria caure simpàtic, podrien donar-li una bestreta de fiabilitat. Però poca cosa més. Perquè si després del Numància i l’empat contra el Racing hagués arribat una altra derrota contra l’Sporting, i un empat davant el Betis i l’Espanyol potser el marge no hagués estat tan gran. Si no, pensem el que va arribar a costar que el Cruyff entrenador pogués fer guanyar la primera Copa d’Europa. Si en l’assemblea més recordada del barcelonisme, la d’aquell dimarts i 13 de febrer del 1990, el president Núñez no hagués pogut convèncer els socis que el Johann era l’elegit, ara no tindríem Dream Team, ni Copes d’Europa ni segurament Pep Team. Tot plegat perquè el Madrid ens portava massa punts i massa títols de marge. Que no són els resultats? Per desgràcia, en aquest coi d’esport, rotundament sí.

.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2102/el-cruyffisme-resucitat http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2102/el-cruyffisme-resucitat Mon, 09 Apr 2012 01:15:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2102/el-cruyffisme-resucitat
Això ens ho va ensenyar el Cruyff entrenador quan va arribar l’any 87. Era un paio singular, una persona capaç de creure’s que és el millor, encara que les coses que fes no estiguessin ben fetes. Ell se suposava (imagino que encara s’ho creu) per damunt del bé i del mal. De fet, quan va arribar com a jugador l’any 73 ja tenia aquest tarannà. Només aterrar a Barcelona es va posar a fer de director d’orquestra. Era impressionant veure un noi que duia el número 9 a l’esquena (perquè no li deixaven portar el 14), el genuí davanter centre de tota la vida, en un moment on els dorsals havien d’anar correlatius, fent de migcampista i el que calgués i fent moure tothom qui tenia al costat. Manava, manava i ordenava, i no hi havia més pebrots que creure’l. Fins i tot, als últims anys de la seva etapa com a jugador va convèncer els entrenadors que no li calia fer la feina dels altres companys. En tenia prou d’anar a uns quants rondos i vinga, cap a casa, que el migdia és per gaudir-lo. Era brutal.

I potser va ser per això que aquest paio que tenia l’autoestima sobreposada va ser capaç de fer que els culers ens creguéssim, com per art de màgia, que tot és possible encara que sembli que no pugui ser. Vaja, una espècie d’argument ontològic aplicat al barcelonisme i una nova demostració que mentre hi ha vida hi ha esperança. I això, no ens oblidem, vist a qualsevol dels estadis, els físics i els metafísics.

Aquest holandès que ens va canviar la manera de veure el futbol –d’ell n’és la frase ‘fins que el públic del Camp Nou no vagi a patir sinó a gaudir no guanyarem’ (sense tantes rimes)–, també va ser capaç d’ensenyar-lo a d’altri. Això, i sobretot, exigir als que manaven que tot el futbol base havia de jugar de la mateixa manera que ho feia el primer equip. El seu primer equip. Vet aquí, doncs, que Núñez i companyia li van fer cas en un moment en què a diferència d’ara les directrius futbolístiques eren molt més verticals, i per tant gràcies a això, actualment totes les categories tenen el mateix tarannà que la plantilla professional.

Però a més a més de tot plegat, Cruyff va voler deixar al club de la seva ciutat les seves idees com a llegat i com que al seu equip hi havia un noi que venia del Gimnàstic de Manresa i que de seguida es va saber adaptar com a capità del primer equip del Barça, a mode cruyffià, l’holandès va voler que aquest bagenc fos la persona que el representés quan hagués finat. De manera que no us estranyi que, si a quinze jornades per al final, el Guardiola us diu que no cal que us amoïneu per la lliga perquè ja està perduda, la situació canviï radicalment només amb quatre setmanes de marge. El profeta, ara fa vint anys, també ho feia; i des de Tenerife.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2025/tot-a-prendre-pel-sac http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2025/tot-a-prendre-pel-sac Sun, 12 Feb 2012 20:43:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2025/tot-a-prendre-pel-sac
Ja ho sé. Ja sé que tampoc no hem d’amagar el cap sota l’ala. Que això no va amb nosaltres i que el que hem de fer de debò és mirar endavant i reconèixer que a vegades les coses es fan bé i d’altres malament. Que el que va passar dissabte és un accident. Fotut, perquè ens ha costat la lliga (els miracles existeixen, però m’agradaria pensar que és millor que ens succeeixin per situacions de veritable necessitat). Però al capdavall un accident.

I per tot això ara el que toca és mirar endavant. Tot reconeixent i arreglant els errors que hem fet. Però mirant endavant. Que dimarts hi tornem i si ja n’hem desgraciat una, més val que fem els possibles perquè no en siguin dues. (Ehem) Ni tres.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1987/marranades-paralleles http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1987/marranades-paralleles Sun, 15 Jan 2012 19:28:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1987/marranades-paralleles
A Juanjo el van fitxar perquè era un defensa atlètic capaç d’aturar qualsevol davanter de la manera que fos i que acostumava a enganxar-se a l’home que se li posava al davant sense cap mania. Eren uns moments en què la rereguarda l’havien de composar jugadors que apostessin per ser forts i durs per davant de la tècnica. Aquí ja hi actuarien els migcampistes i els davanters, que per això els tenien. Migueli o Gallego, del Barça, o Benito o Camacho, del Reial Madrid, van fer fortuna a la defensa central d’un sol home actuant com a futbolistes contundents on es demostrava el perquè es deia en aquelles èpoques que aquest és un esport d’homes.

Però a part de ser un bon defensor, Juanjo també tenia la llengua massa llarga. I això el va trair. En un dels tants moments convulsos que s’han viscut a Can Barça, el defensa madrileny, condemnat a no jugar, va fer unes declaracions en què assegurava que Núñez era un hipòcrita i que l’entrenador, Lucien Muller, un tècnic dèbil incapaç de prendre decisions que molestessin al president. El resultat, tres mesos marginat de l’equip i una ferida que va costar molt de tancar.

Naturalment que Juanjo la va dir massa grossa i que, per garantir la disciplina, les situacions anòmales s’han de tallar de soca-rel. Però també és veritat que una cosa és apartar un jugador i deixar-lo abandonat i defenestrat i una altra molt diferent és fer-lo fora. Perquè per molt que bramés, a Juanjo el van deixar ben desgraciat fins que, amb el càstig aixecat, va poder fitxar pel Recreativo de Huelva on, dit de passada, com que tampoc no era un sant i es va barallar amb mig equip, allà sí que el van despatxar sense miraments.

I ara anem a l’actualitat. A Carlos Kameni no li han fet el mateix que li van fer a Juanjo. Ni tan sols al malaguanyat Bio, que el van apartar al mateix moment que el barbut perquè es va negar a entrenar. A Kameni l’han ningunejat. Per tenir la llengua llarga, perquè una cosa és fer una denúncia i una altra emprenyar-se davant els micròfons. Però també l’han castigat en un acte d’aquí-mano-jo-i-la-resta-se-me’n-fot. I això no va bé a cap col·lectiu, sobretot el del futbol ultraprofessional, on totes les coses es reflecteixen amb llum i taquígrafs. Segur que a Kameni l’havien de renyar, però humiliar-lo com el que han fet, això no. Pochetino potser acabarà sent un entrenador dels bons, però com no tingui més mà esquerra, és possible que l’Espanyol li quedi massa gran.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1951/apa-campions-del-que-faci-falta http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1951/apa-campions-del-que-faci-falta Mon, 19 Dec 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1951/apa-campions-del-que-faci-falta
Hi ha pocs barcelonistes que quan comença la pretemporada s’imaginin que hem de bolcar tots els esforços per guanyar això que hem conquerit aquest diumenge. Pocs, mmmmmmm, potser cap. Un parell de frikies si molt m’apureu. Al capdavall, aquest campionat del món clubenc no deixa de ser un Carranza traslladat a l’hivern. Una competició d’un partit i mig que s’enllesteix ràpidament. Molt ràpidament.

Ara bé, malgrat que el que hem guanyat tingui el mateix rangle que el Trofeo Linense, per arribar-hi cal ser campió del torneig continental. I aquí és on canvien les coses. Això sí que són paraules majors. El Mundial és igual que un Gamper. Però un Gamper que ha hagut de passar per una selecció esplèndida on només els millors hi han pogut arribar.

I és que al cap i a la fi aquest Mundial no deixa de ser un premi per a tots els equips que s’han guanyat a pols la possibilitat de jugar-lo. I això sí que té valor. Un gran valor. Un valor immens.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1886/fatal-fatal http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1886/fatal-fatal Mon, 24 Oct 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1886/fatal-fatal
Amb això no vull dir que hi hagi morts de primera,que acaparin portades, i uns altres de segona, en els que la història no els deixarà ni treure el cap. Ni de bon tros; la meva consciència no m’ho permet. Tant sols és la meva visió del que suposa aquesta gran fragilitat que té la vida. Precisament, aquests alts tòpics als que em referia al començament.

Ah!, I tampoc no faig cap apologia en contra de les motos de competició. L’esport és l’esport i els riscos també formen part de la vida. Al capdavall, si no se’n correguessin tot seria força més avorrit. Són, insisteixo, aquests engranatges que fan, diga-li destí o atzar, que un cúmul de circumstàncies s’enduguin del davant un paio que tenia un avenir esperançador i esplendorós. En fi, ja ho veieu; que dèbil que és la vida.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1846/anem-en-compte-no-ens-hi-fessim-mal http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1846/anem-en-compte-no-ens-hi-fessim-mal Tue, 27 Sep 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1846/anem-en-compte-no-ens-hi-fessim-mal
En aquest club les escletxes s’obren massa fàcil. Només hem de fer una ullada als últims anys per veure que per molt bé que vagi el club, qualsevol guspira encén de seguida els encenalls que s’hi troben . I aquí és on Guardiola hauria de tenir cura del que diu. Perquè sap que qualsevol paraula de més que digui els rivals la interpretaran, la comentaran, l’escorxaran, li trauran el suc que vulguin. I precisament ara, en aquests moments, no estem per collonades.

Només hem de fer una ullada per recordar que ens va passar quan Maradona va sortir per la porta del darrere; del ball de cadires de la vigília de l’acomiadament de Cruyff entrenador i del seu enfrontament amb Núñez; o del merder que ens va suposar l’adéu de Ronaldo un parell d’anys més tard. Tot plegat va suposar un tou de carnassa per a una premsa mesetaire que esperava amb candaletes que ens anés tot a prendre vent.

O sigui, que si hem de les coses, les hem de fer en petit comitè. Si ens eixuguem el cul amb els draps de cuina, no cal que els duguem a la bugaderia, n’hi ha prou de rentar-los a casa. Amb tant sabó com s’escaigui; però a casa.

]]>