<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss version="2.0" 
     xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
     xmlns:wfw="http://wellformedweb.org/CommentAPI/"
     xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
 >
<channel>
	<link>http://blogs.anoiadiari.cat//</link>
	<title>Blog Jordi Quintana Serradell</title>
	<pubDate>Mon, 13 May 2013 03:00:00 +0200</pubDate>
	<language>ca</language>
	<item>
		<title><![CDATA[30 de gener del 2013]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2596/30-de-gener-del-2013</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2596/30-de-gener-del-2013</comments>
		<pubDate>Mon, 13 May 2013 03:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2596/30-de-gener-del-2013</guid>
		<description><![CDATA[<span style="font-size: 12px;">Sí, sí, el Barça ja és campió de lliga des del sofà. Hem guanyat un títol que no sembla que tingui la rellevància d’altres temporades, sobretot la dels anys 70 i 80 on conquerir un campionat com aquest s’aconseguia en comptades vegades. Aquest és un triomf d’un equip que ha estat capaç de superar-se dia a dia, malgrat que –i això ha de quedar molt clar– hem patit un seguit de contrarietats que, ni de bon tros, hi comptàvem i que ens ha fet abaixar el cap, potser perquè era el que els calia als enemics.</span><br /> <br /> Ara m’agradaria que feu un viatge en el temps i us centreu en una data concreta. Hem quedat eliminats a les semis de la Copa i la Champions i ens ha deixat un mal regust de boca. Però la data és molt rellevant. El meu company Xavi Dàvila em recorda un dia concret que els culers com jo oblidem massa ràpidament. És un dimecres; el 30 de gener d’aquest any. El Barça juga al Bernabéu l’anada de les semifinals de la Copa del Rei. A la lliga, els blaugranes són superlíders a 11 punts de l’Atlético de Madrid i a 15 del Real Madrid després que Messi marqués 4 dianes contra l’Osasuna en l’enèsima exhibició d’aquest crac. En aquells moments el Barcelona continua sent un equip que enamora mundialment; té un entrenador que se l’enalteix i se’l merita per davant de l’antecessor i continua sent l’equip de moda del planeta. <br /> <br /> Però en aquell 30 de gener va passar l’impensable. Cesc marca als 5 minuts de la segona part el 0 a 1 al camp del Madrid. Però és que abans i després l’equip va fallar l’impensable i, sense exagerar, hagués pogut acabar 1 a 4 o a 1 a 5 en un partit on un etern suplent anomenat Varane va brillar a la defensa i va acabar marcant el gol de l’empat.<br /> <br /> I partir d’aquí ens van tremolar les cames. L’equip va començar a fer figa, el Madrid ens va eliminar de la Copa, al cap de mitja setmana ens va guanyar a la Lliga, vam caure aclaparadament a Munic i vam sucumbir a la tornada i van aflorar dubtes. I l’espiral va ser cada vegada més vertiginós fins al punt que ens vam oblidar massa ràpidament del que estàvem fent i vam començar a demanar dimissions i canvis de jugadors i entrenadors quan estàvem a punt de certificar la millor primera volta de la història i a punt de veure una nova animalada de Messi en forma de Pitxitxi i de rècord mundial excepcional. La data potser la podrem oblidar, però hem de pensar que el que pot venir a partir d’ara pot ser encara més gran. ]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[I a part de tot, sort!]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2490/i-a-part-de-tot-sort</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2490/i-a-part-de-tot-sort</comments>
		<pubDate>Mon, 18 Feb 2013 10:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2490/i-a-part-de-tot-sort</guid>
		<description><![CDATA[Aquest dissabte va debutar un jugador anoienc a la lliga BBVA. El que hauria de ser una simple anècdota s’ha convertit en un fet absolutament especial. I és que a la comarca hi hagut poquíssims casos com el de l’igualadí Adrià Carmona, un jugador que després de passar-se tres anys a la Masia va tenir poca fortuna amb el Milan i ara, després de ser cedit, s’ha convertit en una bona opció per a un Saragossa que busca fer els impossibles per no retornar a la Segona Divisió. Ara s’ha sumat al llacunenc Josep Palau i el masquefí Alejo Indias, com un dels pocs exemples de la comarca en poder assolir la màxima categoria del futbol estatal.<br /> <br /> Adrià Carmona ha aconseguit el somni de qualsevol esportista de base. Arribar a dalt de tot en el món del és una tasca feta només per a uns quants. I entremig hi ha un gran component de treball, el suposat talent i sobretot, i això segurament és el més important, moltíssima sort. Perquè tal com diu el tòpic molts són els cridats i poquíssims els escollits. Una frase absolutament certa que demostra la quantitat de drames que hi ha a qualsevol escola de futbol de primer nivell, quan els nens que han visionat el seu futur tot vivint dins d’un conte de fades, envoltats del glamur de la fama i molts, molts diners, s’han quedat amb un pam de nas abocats a una depressió que consideren injustificada.<br /> <br /> Carmona sembla que sap tocar de peus a terra. Va marxar del Barça a provar sort a un Milan ple de futbolistes antediluvians i després de quedar-se al segon equip ha tingut la sort d’aterrar a un Saragossa que necessita molta il•lusió per romandre a Primera. Si continua lluitant tal com ho va fer en la mitja hora del debut, ho té molt a favor per acabar sent titular. Sort, molta sort!<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Ecosistema]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2388/ecosistema</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2388/ecosistema</comments>
		<pubDate>Mon, 26 Nov 2012 11:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2388/ecosistema</guid>
		<description><![CDATA[La lliga espanyola de futbol, com qualsevol ecosistema, sempre ha tendit a igualar-se. Hi ha una xarxa tròfica amb un parell o tres d’elements que dominen la situació i que sempre han tingut cura de mantenir-s’hi. És difícil que elements acabin deixant pas a la resta. Com que la vida d’aquesta competició és molt llarga, i ja ens acostem a la centúria, amb més o menys mesura hi ha hagut de tot. Però també, com li passa a l’aigua amb l’oli, aquest sempre queda per damunt d’aquell. I aquí és on rau el problema de tot plegat. Si la situació hagués continuat igual, ara la lliga espanyola hauria tendir cap a una desacceleració dels de dalt. Segurament l’Atlètic de Madrid ho farà. La història ens diu que, malgrat alguns anys a l’infern, ha guanyat prou lligues (9, per les 21 del Barça i les 32 del Real Madrid) per continuar lluitant-ne per una altra. Però la mateixa història, i el que succeeix a l’actualitat, també ens diu que als matalassers els costa mantenir la pressió en moments decisius. El que no queda clar és si el Barça patirà aquest alentiment. De moment, sembla que aquest equip va tan embalat que és capaç d’acabar sense perdre al final del campionat. I no perquè tingui un fenomen com el Messi; sinó perquè l’engranatge és tan perfecte que si se li trenca un pinyó l’acaba suplint amb un d’encara millor.<br /> <br /> Suposo que com que res no és etern, al final tot tornarà a lloc. Però com a gran depredador, aquest Barça del segle XXI encara té prou força per continuar lluny de les preses que té per sota. I com continuï així, se’ls pot cruspir a tots abans que arribem al febrer.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La lliga en rosa]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2339/la-lliga-en-rosa</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2339/la-lliga-en-rosa</comments>
		<pubDate>Mon, 22 Oct 2012 03:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2339/la-lliga-en-rosa</guid>
		<description><![CDATA[Aquest divendres es va celebrar el Dia mundial contra el càncer de mama, una efemèride que pretén conscienciar totes les dones perquè passin proves rutinàries d’una malaltia on està constatat que el percentatge de curació cada vegada és més alt, sobretot si s’aconsegueix agafar  a temps. I aprofitant això, als Estats Units ja fa quatre anys que han aconseguit signar un acord que ha estat crucial en aquest sentit. La Societat Americana contra el Càncer i la Lliga professional de futbol americà (NFL) han establert uns lligams que donen fe que la grandesa i la misèria han d’anar agafats de la mà. <br /> <br /> Des de l’any 2009, cada mes d’octubre, tots els equips, jugadors, estadis, àrbitres i entrenadors de la lliga americana de futbol americà es vesteixen amb tints roses per anar tots a una contra aquesta malaltia. El resultat ha estat espectacular, no solament a través de la recaptació econòmica que s’ha aconseguit, i que ha estat impressionant, sinó amb el percentatge altíssim de dones majors de quaranta anys que gràcies a aquesta col·laboració s’han preocupat per anar al metge i no haver de deixar la seva sort en mans de la providència.<br /> <br /> El més important és que en aquesta lliga –la que mou més diners del planeta–, tots els efectius hi han pres part. A l’NFL el mes d’octubre és el mes del rosa i per tant no és gens estrany veure jugadors de 150 quilos lluint aquest color a les samarretes, les gorres, els cascs, els guants o les botes de manera altruista i sense que hi posin cap objectivitat. Ja sé que això teòricament no hauria de suposar cap mèrit. Si ho mana la lliga, només cal obeir. El que passa tothom ha acceptat el repte sigui quin sigui el seu rol i quin hagi estat el resultat del partit. I tots sabem que en un esport altament competitiu, molts jugadors no estan per punyetes i no volen fer cap cosa que no s’adigui al contracte. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[La primera graderia del Gol Sud]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2307/la-primera-graderia-del-gol-sud</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2307/la-primera-graderia-del-gol-sud</comments>
		<pubDate>Mon, 01 Oct 2012 17:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2307/la-primera-graderia-del-gol-sud</guid>
		<description><![CDATA[Mai un Barça-Madrid havia tingut una connotació politicosocial com la d’aquest proper diumenge. En més de cent anys n’hem tingut de tota mena: des d’avorrits a més no poder, en què l’únic al·licient ha estat el nom del cartell, fins a autèntics partits del segle que ja perduren als annals del futbol. I no només pel que dura un partit o pels meravellosos gols que s’hi han marcat sinó per tot el que l’ha envoltat. <br /> <br /> Diumenge viurem un episodi que segurament s’haurà d’escriure en un nou apartat. Els crits d’independència que vam sentir ara fa dues setmanes al Camp Nou es repetiran i amb altaveu. Ara bé, el que no deixa de ser curiós és que el que estem escoltant darrerament a tot l’estadi (encara que només sigui al minut 17 i 14 segons) ja existia molt abans. Crits d’independència s’escoltaven sovint a la primera graderia del Gol Sud qualsevol dia de partit entre els anys setanta i vuitanta en un moment on la UEFA no obligava els estadis a tenir totes les localitats amb seients. Aquell indret va ser un santuari d’independentisme on la resta de l’estadi observava els seus components com si es tractessin d’un autèntic reducte.  Aquell va ser el lloc que als anys noranta el president Núñez va aconseguir clausurar i deportar els seus inquilins ben escampats al Gol Nord. <br /> <br /> La primera graderia del Gol Sud va resultar ser molt més que un simple amfiteatre. A inicis dels vuitanta va aconseguir que en els moments tediosos tot l’aforament del coliseu blaugrana es posés a cantar i acabés amb les llargues estones de silenci que hi havia i que ara, desgraciadament, continuen existint. Abans que allà hi nasquessin els Boixos Nois, aquella primera grada de darrera la porteria al cantó de la Travessera on segons estiguessis emplaçat costava veure la porteria de l’altre cantó, va sortir un embrió autoanomenat Gol Sud Boys que va tenir moments de glòria impossibles d’oblidar. <br /> <br /> I allà ja es cantava independència. Això sí, amb una tonada de sis síl·labes en comptes de les cinc que hi ha ara, coses de l’evolució. Ara bé, no es tractava d’un fet espontani. No era res més que la continuació dels orígens dels que parlava el president Rosell. Com aquell moment memorable de l’any 1925, en què el capità general Milans del Bosch (avi del colpista) va clausurar el camp de les Corts perquè el públic va xiular la Marxa Reial en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català entre el Barça i el Júpiter. <br /> <br /> Ara fa trenta anys a la primera graderia del Gol Sud es cantava independència; diumenge es corejarà a tot l’estadi i com que es veurà per la tele, a tot el país.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Que no ens ho aturin més!]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2269/que-no-ens-ho-aturin-mes</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2269/que-no-ens-ho-aturin-mes</comments>
		<pubDate>Mon, 03 Sep 2012 09:57:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2269/que-no-ens-ho-aturin-mes</guid>
		<description><![CDATA[Ara que el Barça ha redreçat el rumb i comença a dominar el futbol espanyol, la setmana que ve ens aturen la lliga. Ja se sap que fa molts anys que els amics de la UEFA, amb el beneplàcit dels clubs i més per mesells que per altra cosa,  s’han endut l’ansiejat calendari únic al seu terreny i han aconseguit fer tot el que han volgut .<br /> <br /> No deixa de ser curiós que els que bramen cada vegada que els prenen jugadors siguin els mateixos que després es rendeixen a aquesta mena de cacics que fan i desfan sense donar comptes als equips i, això que quedi clar, amb el consentiment dels jugadors que no hi posen cap pega a l’orgull de jugar amb el seu país i naturalment a les sucoses primes que esgarrapen.<br /> <br /> El que és més impressionant de tot plegat és que als llocs productius, -l’esport entès com a negoci-espectacle-, les lligues no s’aturen. Quan el beisbol va ser esport olímpic a tots els efectes en cinc  les edicions que va durar, les federacions van fer els impossibles per portar-hi els millors jugadors. Excepte els Estats Units que, amb el que hagués sigfnificat una potència impossible d’aturar, només hi va deixar anar els jugadors universitaris. El per què? Doncs perquè la lliga professional es disputa en primavera i estiu i allà no estan per punyetes.  La lliga s’atura a l’octubre i d’anar-se’n a la meitat, ni parlar-ne. Els jugadors cobren per jugar als equips que els paguen i el patriotisme es demostra de moltes manera, menys per fotre el negoci.<br /> <br /> Ara fa uns mesos la Federació Internacional de Bàsquet va suplicar que poguessin imitar el futbol tot situant les prèvies dels Campionats del Món enmig de la temporada. Una bona manera per fer calerons. Sort que aquí al menys impera el seny. De moment.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El somni es va acabar fa vint anys]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2238/el-somni-es-va-acabar-fa-vint-anys</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2238/el-somni-es-va-acabar-fa-vint-anys</comments>
		<pubDate>Mon, 30 Jul 2012 10:35:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2238/el-somni-es-va-acabar-fa-vint-anys</guid>
		<description><![CDATA[L’any 92 vaig tenir la sort de veure en directe el llegendari equip de bàsquet dels Estats Units que amb raó es va batejar com el Dream Team un autèntic, i únic, equip de somni que mai més es tornarà a repetir. És veritat que el filòsof Carl Popper va garantir que l’única manera que fa que les coses evolucionin és que es puguin falsejar perquè cap situació quedi perpetrada en la memòria com una espècie de teocràcia. El que passa és que tot necessita el seu temps i hauran de passar al menys un parell de segles perquè allò es torni a repetir.<br /> <br /> Recordo aquell equip com una multitud de figures completament compenetrades, ni que fos per a l’ocasió, i amb un entrenador, Chuck Daily que, amb un mètode al més pur estil Aíto, va ser capaç que ningú es quedés sense jugar fos quin fos el seu cognom. Des de Michael Jordan fins a Chris Laetner, una figura universitària que, com per art de màgia, va defenestrar el també col·legial Shaquille O’Neal i el va deixar que es quedés buscant pis a Los Angeles, pràcticament tots van jugar els mateixos minuts.<br /> <br /> Aquell equip era immortal. Ho va guanyar tot, des del Preolímpic de Portland fins a la final contra Croàcia i amb diferències insultants i un estil més que elegant. Encara hi havia algun ciència-ficcionista que deia que si Iugoslàvia encara existís –tan sols feia un any que havia esclatat el conflicte–, hauria pogut guanyar-los a la final. Res més lluny de la realitat. Aquell era un equip imbatible, una fortificació composta pel bo i millor no del moment sinó de la història. I és que Chris Paul, Lebron James, Kevin Durant, Melo Anthony i companyia segurament acabaran guanyant la medalla d’or amb solvència, però mai no seran com allò... perquè allò era no era de la Terra, era d’un altre món.<br /> <br /> Recordo el Dream Team com un equip que sortia a jugar com ho fan els gats amb les preses. Sense apresurar-se; perdien de bon començament, però acabaven amb una apoteosi impressionant que rondava els cinquanta punts de diferència. L’únic equip que li va fer ‘ombra’ va ser Croàcia amb qui a la fase regular ‘només’ va poder guanyar per 33 punts de diferència i a la final per 32. Recordo més d’un jugador demanant auxili sol a la pròpia ampolla veient que al davant li venia una contra amb Magic Johnson pel mig i Larry Bird i Michael Jordan pels costats. Recordo el duel entre aquest darrer amb Drazen Petrovic que va fer furor a la gran final de Badalona i que ha quedat immortalitzat en un dels memorables un contra un del bàsquet mundial, tot i que si es fila prim, es veurà que al capdavall no va haver-hi color. Recordo les fotos que es feien els rivals amb l’USA Team quan en una època en que els jugadors de fora dels Estats Units arribaven amb comptagotes. I sobretot recordo les ganes que tenien tots aquells jugadors de perpetrar-se a l’Olimp. No eren uns angelets, ni de bon tros, els seus problemes d’adaptació al planeta terra van ser més que sonats, però van ser capaços de començar un periple cap a l’infinit on ningú més hi podrà arribar. Sobretot perquè el comissionat de l’NBA, David Stern, amb el beneplàcit de la FIBA s’està plantejant deixar les estrelles a casa per tornar a enviar als Jocs Olímpics, jugadors de menys de 23 anys. El que havien de demostrar, ja ho van fer al noranta-dos.<br /> <br /> Etiquetes: Dream Team, Michael Jordan, Magic Johnson, Larry Bird, Chris Paul, Lebron James, Kevin Durant, Barcelona 92<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[L’impossible món de triar bé]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2205/limpossible-mon-de-triar-be</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2205/limpossible-mon-de-triar-be</comments>
		<pubDate>Mon, 02 Jul 2012 03:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2205/limpossible-mon-de-triar-be</guid>
		<description><![CDATA[Ara que ens hem posat les mans al cap perquè algú va explicar que un tal Balotelli va estar a la Masia ara fa uns anys i que hem repescat un altre tal Jordi Alba amb un muntant sobre la taula de catorze milions d’euros, també és moment de recordar que entre la multitud és força fàcil anar agafat de la mà de la providència, però de la mateixa manera, espifiar-la. Fins i tot vam tenir a prova el Bekham quan encara era un nen. És clar que aleshores ni era un Spice Boy ni venia samarretes de cap mena.<br /> <br /> És molt probable que el cas del Jordi Alba es pugui semblar als de Cesc i Piqué, dos fills pròdigs que van tornar a la casa i, encara que va ser maneres diferents, han acabat adaptant-se a un joc que ja coneixien. Perquè això es del que es tracta. Que tot el que s’ha fet de petit es pugui retenir de gran. Ara bé, de la mateixa manera que la gent alaba els directius i entrenadors que van apostar pel Messi, tampoc no cal recrear-se amb la filera de futbolistes que els vam contractar per fer-nos grans i que l’únic que van aconseguir és sortir per potes de l’entitat. Al capdavall, tot funciona tan ràpid que les decisions s’han de prendre amb una immediatesa tan acurada que irremeiablement t’aboques a la glòria o al fracàs pràcticament a parts iguals. En el seu moment, el fitxatge d’un semidesconegut Stòitxkov va sortir molt bé; el del Goikoetxea del Barça també i, si m’apureu, el del Koeman, flirtejat pels dos Madrid alhora, també va acabar funcionant. <br /> <br /> Però, ¿i els que no van acabar de rutllar? ¿Què hagués passat si quan ja estava fet algú s’hagués desdit que l’Ibrahimovic recalés a can Barça i hagués continuat triomfant a l’Inter? O fins i tot, si aquell Bogarde que havia passat sense pena ni glòria pel Milan, hagués anat a parar a l’Ajax, via Barcelona i, ben acompanyat, s’hagués convertit en un estendard de la defensa. Tenim tendència a recordar-nos de personatges com Romerito, Escaich, Kodro, Korneiev, Henrique, Hleb i molts d’altres; futbolistes que figuren en l’ideari del que no ha de ser i d’igual manera tendim a fer escarafalls quan jugadors que al seu moment no van quallar en l’esquema d’un entrenador o un director tècnic, tornen a casa i acaben fent-se un lloc entre els referents mediàtics. <br /> <br /> Estic absolutament a favor de refitxar jugadors que en un moment determinat no van ser el gust dels tècnics i que van anar a parar a un altre club. No em fa res que hagin tornat ni el Piqué ni el Cesc ni l’Alba. És més, tampoc no és dolent que aquests futbolistes s’hagin format a un altre lloc i que hagin tornat en la immensa plenitud. Aneu a saber si no hauran estat ben invertits els calers que s’hi ha abocat. Potser algun dia tornarem a fitxar l’Adrià Carmona. Si triomfa amb el Milan, ves que no en fiquem un altre a la llista dels vellvinguts. <br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Ai els resultats; aquest cony de resultats!]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2130/ai-els-resultats-aquest-cony-de-resultats</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2130/ai-els-resultats-aquest-cony-de-resultats</comments>
		<pubDate>Mon, 07 May 2012 03:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2130/ai-els-resultats-aquest-cony-de-resultats</guid>
		<description><![CDATA[Ara que se n’ha anat el Guardiola és el moment de fer un recompte i d’adonar-se que si a Can Barça els entrenadors quasi mai no han sortit per la porta gran, potser no és només per qui és president, sinó d’allò tan banal que acaba dient que els que manen sempre són els resultats.<br /> <br /> Perquè ara tot és molt bonic. Però potser hauríem de fer un simple exercici d’autoconsciència i pensar què hagués succeït si després d’aquella fatídica derrota al camp del Numància i el consegüent empat contra el Racing, haguéssim sumat tan sols tres o quatre punts de les, per exemple, cinc jornades posteriors d’aquell inici de lliga de la temporada 08-09. La del debut del Pep. I no cal que donem res per suposat, eh!; que a aquest club n’està ple de situacions d’aquests tipus. De temporades que havien de ser meravelloses i que acabaven com el rosari de l’aurora.<br /> <br /> Va, recordem què va succeir quan el ja quasi beatificat va decidir acceptar una proposta del club perquè deixés la Segona Divisió B que acabava d’aconseguir i es fes càrrec del primer equip d’un Barça que patia el declivi més sorprenent tan sols quatre dies després d’haver tocat el cel. Per què aquell era un equip desquiciat, tornem a fer memòria. Era el del gimnàs del Ronaldinho, el dels merders de l’Eto’o tirant en bala des de Vilafranca, el del Laporta cridant ‘Al loro’ i escenificant el que podia ser el principi d’una nova fractura social d’un club malauradament massa acostumat a aquest tipus de situacions.<br /> <br /> Així que Guardiola va arribar, va prometre que la gent treballaria i que estava segur que tot aniria bé. Però ja hi som! En aquells moments ningú no donava ni un duro per aquest suposadament entrenador novell. Ningú. Podria caure simpàtic, podrien donar-li una bestreta de fiabilitat. Però poca cosa més. Perquè si després del Numància i l’empat contra el Racing hagués arribat una altra derrota contra l’Sporting, i un empat davant el Betis i l’Espanyol potser el marge no hagués estat tan gran. Si no, pensem el que va arribar a costar que el Cruyff entrenador pogués fer guanyar la primera Copa d’Europa. Si en l’assemblea més recordada del barcelonisme, la d’aquell dimarts i 13 de febrer del 1990, el president Núñez no hagués pogut convèncer els socis que el Johann era l’elegit, ara no tindríem Dream Team, ni Copes d’Europa ni segurament Pep Team. Tot plegat perquè el Madrid ens portava massa punts i massa títols de marge. Que no són els resultats? Per desgràcia, en aquest coi d’esport, rotundament sí.<br /> <br /> .<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[El 'cruyffisme', ressuscitat]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2102/el-cruyffisme-resucitat</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2102/el-cruyffisme-resucitat</comments>
		<pubDate>Mon, 09 Apr 2012 01:15:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2102/el-cruyffisme-resucitat</guid>
		<description><![CDATA[El futbol es pot veure des de molts punts de vista. No només el que diuen els diaris, es parlen a les ràdios, es veuen per la tele o, fins i tot, es gaudeixen des dels estadis. El futbol, el professional, aquell a qui l’empaiten una pila de mitjans al davant i al darrere, és molt complex. <br /> <br /> Això ens ho va ensenyar el Cruyff entrenador quan va arribar l’any 87. Era un paio singular, una persona capaç de creure’s que és el millor, encara que les coses que fes no estiguessin ben fetes. Ell se suposava (imagino que encara s’ho creu) per damunt del bé i del mal. De fet, quan va arribar com a jugador l’any 73 ja tenia aquest tarannà. Només aterrar a Barcelona es va posar a fer de director d’orquestra. Era impressionant veure un noi que duia el número 9 a l’esquena (perquè no li deixaven portar el 14), el genuí davanter centre de tota la vida, en un moment on els dorsals havien d’anar correlatius, fent de migcampista i el que calgués i fent moure tothom qui tenia al costat. Manava, manava i ordenava, i no hi havia més pebrots que creure’l. Fins i tot, als últims anys de la seva etapa com a jugador va convèncer els entrenadors que no li calia fer la feina dels altres companys. En tenia prou d’anar a uns quants rondos i vinga, cap a casa, que el migdia és per gaudir-lo. Era brutal.<br /> <br /> I potser va ser per això que aquest paio que tenia l’autoestima sobreposada va ser capaç de fer que els culers ens creguéssim, com per art de màgia, que tot és possible encara que sembli que no pugui ser. Vaja, una espècie d’argument ontològic aplicat al barcelonisme i una nova demostració que mentre hi ha vida hi ha esperança. I això, no ens oblidem, vist a qualsevol dels estadis, els físics i els metafísics. <br /> <br /> Aquest holandès que ens va canviar la manera de veure el futbol –d’ell n’és la frase ‘fins que el públic del Camp Nou no vagi a patir sinó a gaudir no guanyarem’ (sense tantes rimes)–, també va ser capaç d’ensenyar-lo a d’altri. Això, i sobretot, exigir als que manaven que tot el futbol base havia de jugar de la mateixa manera que ho feia el primer equip. El <em>seu </em>primer equip. Vet aquí, doncs, que Núñez i companyia li van fer cas en un moment en què a diferència d’ara les directrius futbolístiques eren molt més verticals, i per tant gràcies a això, actualment totes les categories tenen el mateix tarannà que la plantilla professional.<br /> <br /> Però a més a més de tot plegat, Cruyff va voler deixar al club de la seva ciutat les seves idees com a llegat i com que al seu equip hi havia un noi que venia del Gimnàstic de Manresa i que de seguida es va saber adaptar com a capità del primer equip del Barça, a mode <em>cruyffià</em>, l’holandès va voler que aquest bagenc fos la persona que el representés quan hagués finat. De manera que no us estranyi que, si a quinze jornades per al final, el Guardiola us diu que no cal que us amoïneu per la lliga perquè ja està perduda, la situació canviï radicalment només amb quatre setmanes de marge. El profeta, ara fa vint anys, també ho feia; i des de Tenerife.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Tot a prendre pel sac!]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2025/tot-a-prendre-pel-sac</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2025/tot-a-prendre-pel-sac</comments>
		<pubDate>Sun, 12 Feb 2012 20:43:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/2025/tot-a-prendre-pel-sac</guid>
		<description><![CDATA[Doncs sí senyors, la vida s’ha acabat. Ja podem llençar-ho tot. Se n’ha anat tot a fer punyetes. Hem de començar a fer-nos la idea que per molt que mirem enrere, el que ens queda per davant són anys d’angúnies i misèries. Una tornada al passat, vaja. No gaire llunyà, eh! Posem-hi uns dotze o tretze anys. Va fem-ho, fem-ho. Mirem què ens va passar en èpoques pretèrites en les que els fitxatges de conills i gallines ens havíem de salvar de fer el ridícul. Fixem-nos en què tot era un anar i venir de problemes que sempre s’acabaven igual: Amb l’equip destrossat, els entrenadors destituïts i els presidents marxant per cames.<br /> <br /> Ja ho sé. Ja sé que tampoc no hem d’amagar el cap sota l’ala. Que això no va amb nosaltres i que el que hem de fer de debò és mirar endavant i reconèixer que a vegades les coses es fan bé i d’altres malament. Que el que va passar dissabte és un accident. Fotut, perquè ens ha costat la lliga (els miracles existeixen, però m’agradaria pensar que és millor que ens succeeixin per situacions de veritable necessitat). Però al capdavall un accident. <br /> <br /> I per tot això ara el que toca és mirar endavant. Tot reconeixent i arreglant els errors que hem fet. Però mirant endavant. Que dimarts hi tornem i si ja n’hem desgraciat una, més val que fem els possibles perquè no en siguin dues. (Ehem) Ni tres.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Marranades paral·leles]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1987/marranades-paralleles</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1987/marranades-paralleles</comments>
		<pubDate>Sun, 15 Jan 2012 19:28:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1987/marranades-paralleles</guid>
		<description><![CDATA[Juan José Enríquez era un defensa madrileny molt fort, conegut com a Juanjo i iconitzat per una gran barba negra, que el 1977 va aterrar al Barça de Johan Cruyff (jugador) provinent del Salamanca i que va ser apartat de l’equip en un moment on les coses no eren, ni de bon tros, una bassa d’oli i en un club que ja estava massa acostumat a haver de lidiar escàndols un darrere l’altre i a conformar-se en aixecar una trista Copa per lustre. Juanjo va protagonitzar un dels casos que han quedat arxivats en els anecdotaris lamentables del món del futbol i que, si m’ho permeteu, el recordo com una de les injustícies vergonyoses que ha hagut d’aguantar el barcelonisme.<br /> <br /> A Juanjo el van fitxar perquè era un defensa atlètic capaç d’aturar qualsevol davanter de la manera que fos i que acostumava a enganxar-se a l’home que se li posava al davant sense cap mania. Eren uns moments en què la rereguarda l’havien de composar jugadors que apostessin per ser forts i durs per davant de la tècnica. Aquí ja hi actuarien els migcampistes i els davanters, que per això els tenien. Migueli o Gallego, del Barça, o Benito o Camacho, del Reial Madrid, van fer fortuna a la defensa central d’un sol home actuant com a futbolistes contundents on es demostrava el perquè es deia en aquelles èpoques que aquest és un esport d’homes. <br /> <br /> Però a part de ser un bon defensor, Juanjo també tenia la llengua massa llarga. I això el va trair. En un dels tants moments convulsos que s’han viscut a Can Barça, el defensa madrileny, condemnat a no jugar, va fer unes declaracions en què assegurava que Núñez era un hipòcrita i que l’entrenador, Lucien Muller, un tècnic dèbil incapaç de prendre decisions que molestessin al president. El resultat, tres mesos marginat de l’equip i una ferida que va costar molt de tancar.<br /> <br /> Naturalment que Juanjo la va dir massa grossa i que, per garantir la disciplina, les situacions anòmales s’han de tallar de soca-rel. Però també és veritat que una cosa és apartar un jugador i deixar-lo abandonat i defenestrat i una altra molt diferent és fer-lo fora. Perquè per molt que bramés, a Juanjo el van deixar ben desgraciat fins que, amb el càstig aixecat, va poder fitxar pel Recreativo de Huelva on, dit de passada, com que tampoc no era un sant i es va barallar amb mig equip, allà sí que el van despatxar sense miraments.<br /> <br /> I ara anem a l’actualitat. A Carlos Kameni no li han fet el mateix que li van fer a Juanjo. Ni tan sols al malaguanyat Bio, que el van apartar al mateix moment que el barbut perquè es va negar a entrenar. A Kameni l’han <em>ningunejat</em>. Per tenir la llengua llarga, perquè una cosa és fer una denúncia i una altra emprenyar-se davant els micròfons. Però també l’han castigat en un acte d’aquí-mano-jo-i-la-resta-se-me’n-fot. I això no va bé a cap col·lectiu, sobretot el del futbol ultraprofessional, on totes les coses es reflecteixen amb llum i taquígrafs. Segur que a Kameni l’havien de renyar, però humiliar-lo com el que han fet, això no. Pochetino potser acabarà sent un entrenador dels bons, però com no tingui més mà esquerra, és possible que l’Espanyol li quedi massa gran.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Apa, campions del que faci falta]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1951/apa-campions-del-que-faci-falta</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1951/apa-campions-del-que-faci-falta</comments>
		<pubDate>Mon, 19 Dec 2011 03:00:00 +0100</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1951/apa-campions-del-que-faci-falta</guid>
		<description><![CDATA[Apa-li, ja som campions del món. Arxiguanyadors d’una competició planetària de la que, pel que sembla, a sud-Amèrica la tenen com el gran paradigma del que ha de ser un autèntic campió. Però aquí no. Aquí les coses no van així. Home, hauríem de ser sincers. <br /> <br /> Hi ha pocs barcelonistes que quan comença la pretemporada s’imaginin que hem de bolcar tots els esforços per guanyar això que hem conquerit aquest diumenge. Pocs, mmmmmmm, potser cap. Un parell de frikies si molt m’apureu. Al capdavall, aquest campionat del món clubenc no deixa de ser un Carranza traslladat a l’hivern. Una competició d’un partit i mig que s’enllesteix ràpidament. Molt ràpidament.<br /> <br /> Ara bé, malgrat que el que hem guanyat tingui el mateix rangle que el Trofeo Linense, per arribar-hi cal ser campió del torneig continental. I aquí és on canvien les coses. Això sí que són paraules majors. El Mundial és igual que un Gamper. Però un Gamper que ha hagut de passar per una selecció esplèndida on només els millors hi han pogut arribar.<br /> <br /> I és que al cap i a la fi aquest Mundial no deixa de ser un premi per a tots els equips que s’han guanyat a pols la possibilitat de jugar-lo. I això sí que té valor. Un gran valor. Un valor immens.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Fatal, fatal!]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1886/fatal-fatal</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1886/fatal-fatal</comments>
		<pubDate>Mon, 24 Oct 2011 03:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1886/fatal-fatal</guid>
		<description><![CDATA[La mort del Simoncelli ens torna a demostrar que la vida és plena de fatalitats. Ja sé que és un tòpic i que sempre surt quan ens toca alguna cosa de prop. Perquè no ens oblidem, qualsevol personatge famós que tingui una quota de pantalla rellevant a televisió es converteix automàticament en un dels nostres. Si no, només cal fer una ullada a tots els nois i noies que sistemàticament surten en breus de diaris anunciant que acaben de matar-se a la Ronda de Dalt després que els hagi marxat la moto amb un cúmul de mala sort.<br /> <br /> Amb això no vull dir que hi hagi morts de primera,que acaparin portades, i uns altres de segona, en els que la història no els deixarà ni treure el cap. Ni de bon tros; la meva consciència no m’ho permet. Tant sols és la meva visió del que suposa aquesta gran fragilitat que té la vida. Precisament, aquests alts tòpics als que em referia al començament.<br /> <br /> Ah!, I tampoc no faig cap apologia en contra de les motos de competició. L’esport és l’esport i els riscos també formen part de la vida. Al capdavall, si no se’n correguessin tot seria força més avorrit. Són, insisteixo, aquests engranatges que fan, diga-li destí o atzar, que un cúmul de circumstàncies s’enduguin del davant un paio que tenia un avenir esperançador i esplendorós. En fi, ja ho veieu; que dèbil que és la vida.<br />]]></description>
	</item>

	<item>
		<title><![CDATA[Anem en compte, no ens hi féssim mal]]></title>
		<link>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1846/anem-en-compte-no-ens-hi-fessim-mal</link>
		<comments>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1846/anem-en-compte-no-ens-hi-fessim-mal</comments>
		<pubDate>Tue, 27 Sep 2011 03:00:00 +0200</pubDate>
		<dc:creator><![CDATA[Jordi Quintana Serradell]]></dc:creator>
		<guid>http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1846/anem-en-compte-no-ens-hi-fessim-mal</guid>
		<description><![CDATA[Si hi ha una persona que sap més bé que ningú que la merda de la muntanya no fa pudor però la de la ciutat sí, és el nostre venerat i mai ponderat Guardiola. Que té raó de dir que la querella que es va posar sobre la junta de Laporta no és pròpia d’un club que ha d’estar agermanat? Oi tant que sí. Que la directiva del Rossell té tot el dret a exposar els socis la possibilitat de demandar l’expresident? Rotundament també. Però compte, de la mateixa manera que aquestes parts han de fer el que creuen oportú,  és veritat que hi ha un seguit de persones que han de ser garants de la responsabilitat. El que ha fet Guardiola és un exercici de sinceritat i, si m’apureu, d’elegància amb els amics. Però també pot ser la clau que obre una caixa de trons que, precisament, a Can Barça ja fa anys que és massa plena. <br /> <br /> En aquest club les escletxes s’obren massa fàcil. Només hem de fer una ullada als últims anys per veure que per molt bé que vagi el club, qualsevol guspira encén de seguida els encenalls que s’hi troben . I aquí és on Guardiola hauria de tenir cura del que diu. Perquè sap que qualsevol paraula de més que digui els rivals la interpretaran, la comentaran, l’escorxaran, li trauran el suc que vulguin. I precisament ara, en aquests moments, no estem per collonades.<br /> <br /> Només hem de fer una ullada per recordar que ens va passar quan Maradona va sortir per la porta del darrere; del ball de cadires de la vigília de l’acomiadament de Cruyff entrenador i del seu enfrontament amb Núñez; o del merder que ens va suposar l’adéu de Ronaldo un parell d’anys més tard. Tot plegat va suposar un tou de carnassa per a una premsa mesetaire que esperava amb candaletes que ens anés tot a prendre vent. <br /> <br /> O sigui, que si hem de les coses, les hem de fer en petit comitè. Si ens eixuguem el cul amb els draps de cuina, no cal que els duguem a la bugaderia, n’hi ha prou de rentar-los a casa. Amb tant sabó com s’escaigui; però a casa.<br /> <br />]]></description>
	</item>

</channel>
</rss>
