http://blogs.anoiadiari.cat// Thu, 12 Aug 2010 09:45:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1186/estiu-de-toros http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1186/estiu-de-toros Thu, 12 Aug 2010 09:45:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1186/estiu-de-toros
Una altra conseqüència de la sequera de notícies abans esmentada és l'aprimament dels diaris. D'allà on no n'hi ha no en raja, diuen, i, lògicament, si bona part del país s'està torrant a la platja i bona part del món –si més no de l'occidental o occidentalitzat– fa el mateix, no es poden demanar miracles. Sort n'hi ha hagut –i que ningú se m'enfadi, parlo des del punt de vista de qui ha d'omplir pàgines– dels focs que han assolat mig Rússia i han arribat ben a prop de la capital, o dels aiguats que s'han emportat centenars de vides i han sembrat la destrucció i el caos al Pakistan i a l'Índia.

Aquestes desgràcies ens han permès aprofundir en les diferents realitats d'aquests països. A Rússia la falta de previsió i la ineficàcia exhibida allunyen de la nostra ment la imatge de país modern i fins i tot pròsper que ens en volen vendre les seves autoritats. Algú ha arribat a dir que si no fos pel seu arsenal nuclear i perquè Europa en depèn en matèries primeres tan bàsiques com el gas, la comunitat internacional consideraria aquest immens país un Estat en fallida. Al Pakistan i l'Índia la desgràcia s'acarnissa amb la pobresa endèmica d'aquestes zones. Rússia, algunes inundacions a l'est d'Europa i els esmentats successos de l'Índia i el Pakistan, també han permès a alguns fer alguns apunts sobre canvi climàtic, un tema que també ven molt. Aquests temes, a més, es van allargant en el temps, duren més que les "alkalines", una altra característica típicament estiuenca.

Al nostre país, a part dels primers símptomes clars de tardor preelectoral –com per exemple el possible finançament irregular de CiU a través del Palau de Millet i Montull–, ens han cridat l'atenció algunes de les seqüeles de la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. En el fons és un tema que no ens fa fred ni calor. No admetem que sigui una tradició catalana amb segles d'història. El llenguatge de la ‘fiesta’, per començar, és intraduïble al català. Però potser prohibir aquesta mena d'espectacles no era una cosa especialment urgent. Algú ha dit que ja s'haurien mort tots sols. Ara bé, el que ens ha cridat l'atenció han estat determinades reaccions: la voluntat de blindar l'espectacle dels toros a tot Espanya o l'afirmació que el fet que en determinats territoris no es puguin veure corrides de toros és una limitació de les llibertats fonamentals. Quines penques! Curiosament, aquests abrandats defensors de la tauromàquia són els mateixos que han aconseguit que es mutilés l'Estatut i que en bona part es desvirtués; els mateixos que no troben que sigui conculcar les llibertats fonamentals no respectar els drets lingüístics dels no-castellanoparlants.Des de Catalunya s'ha volgut insistir que la prohibició dels toros no té res a veure amb temes identitaris. Els altres, en canvi, consideren la ‘fiesta’ com a pilar fonamental de la seva essència pàtria. Francament, aquesta Espanya no ens interessa. La trobem poc seriosa i enormement injusta.






]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1104/la-veritat-oficial http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1104/la-veritat-oficial Wed, 16 Jun 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1104/la-veritat-oficial
No resulta gens difícil traslladar a la realitat aquest joc literari. De fet, potser l'origen de tot plegat es troba precisament en la nostra vida de cada dia. Tothom sap que hi ha una veritat oficial imposada des del poder o des de determinats grups de pressió o d'opinió de la qual convé no apartar-se si no es vol prendre mal. ‘Per què has de pensar si ja n'hi ha que pensen per tu?’, vindrien a dir els defensors de l'oficialitat. Recordem que durant un temps no es va poder parlar de crisi econòmica perquè algú -o alguns- que manava molt va decidir que no n'hi havia. Després, quan la gent va travessar determinats llindars i va topar de morros amb el monstre, va començar a emergir la veritat oculta i es va començar a parlar de recessió. Al final s'ha hagut d'admetre sense embuts que hi ha crisi, i no pas qualsevol crisi, sinó una de molt profunda. La realitat s'ha acabat imposant i ara correm-hi tots.

En molts altres àmbits de la vida social, política, esportiva, etc., del país hi podem veure reflectida la dualitat a la qual fem referència des de l'inici de l'article. Per exemple, per a un determinat grup polític i per als seus seguidors, el castellà és una llengua perseguida a l'escola, a les sales de cinema, a l'administració i fins i tot al carrer, no ve pas d'un pam. Es tracta de la veritat oficial que s'intenta imposar al nombre més gran de persones possible i que obté un èxit més que notable més enllà de l'Ebre. Mentrestant el català pateix la veritat oculta. D'altra banda durant aquests dies de juny plujosos i en alguns casos fins i tot freds, és fàcil interrogar-se sobre la veritat oficial que cada vegada hi haurà menys pluges i que tots plegats acabarem més rostidets que uns pollastres al forn. Allunyar-se d'aquesta veritat oficial, discrepar-ne, és ara mateix —-i malgrat tot— enormement perillós. Ara toca creure això i punt. Hi ha un veritat oculta en forma d'interessos inconfessables de mil menes diferents segons el grup? De moment, no és el juny que tocaria segons les prediccions. Tampoc és el juny més corrent, el més habitual. Però és un juny amb molts precedents, que podem incloure perfectament en l'anomenada normalitat. En definitiva, sempre trobarem una veritat oficial que ens intentarà imposar qui remeni les cireres o defensi uns interessos determinats, una veritat que es veurà matisada o obertament contestada o desmentida per la realitat quotidiana i per l'experiència. És fàcil travessar llindars. I també higiènic.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1052/nuvols-de-tempesta http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1052/nuvols-de-tempesta Wed, 19 May 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/1052/nuvols-de-tempesta
Ens referim, és clar, al seguit de mesures anticrisi adoptades pel Govern espanyol sembla que a instàncies de la Unió Europea i, sobretot, del president nord-americà Barack Obama, que d'aquesta manera demostra un cop més que també és el nostre president, el de debò diguéssim. No entraré a analitzar les diferents mesures adoptades. Segurament són absolutament necessàries atesa la situació econòmica del país, i això malgrat la ferma oposició que han despertat en diferents sectors de la societat. Els funcionaris no estan contents, lògicament. I els pensionistes tampoc. Els sindicats treuen foc pels queixals i tothom té por de retallades severíssimes en tots els àmbits. Tot això passa quan fa quatre dies s'assegurava que l'economia espanyola començava a alçar el cap i que el cas d'Espanya no té res a veure amb el cas grec. La situació ha de ser realment greu. Caldria preguntar-se com s'hi ha pogut arribar i si s'ha estat conscient de l'empitjorament a mesura que es produïa. Perquè sembla que no. Es va començar negant la crisi i després se'n va reconèixer l'existència i s'hi van anar aplicant diferents pegats que a la llarga s'han revelat inoperants. Com ja hem dit, fa quatre dies se'ns negava l'abast real de la crisi. De cop i volta, posant-se tothom en contra, el president del Govern espanyol dicta un seguit de mesures d'emergència.

No sabem com s'acabarà tot plegat, però la situació creada no fa gràcia i no sembla fàcilment reversible.I sobretot ens queda la sensació d'estar governats per persones no només incompetents, sinó incapaces de fer-se càrrec de la realitat que les envolta. No es tracta només d'imperícia.Hi ha miopia, improvisació, aposta gratuïta, salt en el buit... És una mica com dir: 'Provem això. A veure què passa. Aviam com surt'. No és aquesta la manera de tractar els afers públics ni d'honorar la confiança dipositada pels ciutadans en una determinada persona, grup de persones o partit. No es pot anar pel món, i menys quan es tenen càrrecs de tanta responsabilitat que afecten el conjunt de la població d'un país, fugint constantment endavant sense cap mena de nord, repartint diners als uns i als altres per fer-los contents, prenent decisions incomprensibles o contraproduents de les quals després hom s'ha de desdir... Qui actua així forçosament ha d'acabar estimbant-se, fent-se mal, perdent les eleccions. És una llàstima i resulta incomprensible, però és així. I, a més, no hi ha recanvis vàlids.

El problema ara mateix és que la ciutadania no sap si els aspectes més cantelluts i punyents de la crisi encara s'han de manifestar, ara potser en mesures d'austeritat draconianes. Encara ha de venir el pitjor? Aquestes són les nuvolades a les quals ens referíem al començament de l'article que tenim a l'horitzó. Unes nuvolades plenes d'incertesa i d'un aspecte realment inquietant, tant o més que una tronada de primavera.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/965/nens-aparcats http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/965/nens-aparcats Wed, 14 Apr 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/965/nens-aparcats
Les conseqüències d'aquesta situació anòmala ja s'han començat a detectar en diferents àmbits. Els nens que passen massa hores a la guarderia comencen a comportar-se d'una manera anormal. Reclamen més atenció de l'educadora, més contacte i afecte, el que no reben dels pares. En el cas de nens més grandets, ha aparegut la figura del nen clauer. Ja hi ha una generació de menors que reben el nom de nens clauer, perquè duen un joc de claus a sobre sense tenir l'edat adequada i quan pleguen de classe se'n van sols a casa i s'hi estan hores fent els que els dóna la gana, sense cap mena de control. Els perills, no només emocionals, dels nens que pugen sense la guia dels pares són realment enormes.

Espavilats a banda —pares que ni tan sols treballen però que miren, per exemple, que el seu fill o filla passi el màxim temps possible a l'esplai perquè d'aquesta manera no els amoïni—, la veritat és que el problema existeix i que cada vegada està més generalitzat. Els experts estan preocupats per aquesta tendència creixent que està provocant trastorns a un nombre cada vegada més gran de menors. Una mostra d'això és la jornada celebrada a Barcelona sota el títol 'L'abandó familiar en la societat del benestar?', en què es va emmarcar el problema en el debat genèric sobre la conciliació de la vida familiar i laboral. La racionalització del horaris és una reivindicació històrica de pares i mares i hauria de ser presa seriosament pel conjunt de la societat. Potser caldria més flexibilitat i permissivitat per part de les empreses. Passar més hores a la feina no necessàriament vol dir produir més. En tot cas el problema està plantejat i el debat obert. Tothom —pares, mestres, empreses— hauria de fer un esforç per trobar una solució.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/909/freds-tardans-i-travetes http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/909/freds-tardans-i-travetes Wed, 17 Mar 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/909/freds-tardans-i-travetes
En canvi, sí que estem avesats a veure com els polítics estan sempre a punt per aprofitar les desgràcies i les contrarietats que afecten el país per tirar-se els plats pel cap i, per tant, per treure'n profit. En ocasió d'una altra gran nevada, ja fa uns quants anys, que també va paralitzar el país —recordem l'autovia A2 tallada al Bruc uns quants dies—, que es va produir a primers d'hivern, recordem que l'aleshores conseller en cap de la Generalitat i ara cap de l'oposició va ser acusat per membres d'un dels partits —no recordem què van fer els altres— que actualment detenen el poder, de ser a la discoteca mentre el país se sumia en el caos. Ara, l'actual oposició, és a dir, el Govern d'aleshores, acusa exactament del mateix l'actual Govern, és a dir l'oposició d'aleshores. Bé, en aquesta ocasió no se sap de ningú que es fiqués en una boîte per oblidar el que passava al carrer, però sí que s'atribueix al conseller d'Interior un viatge a Mallorca quan hauria d'haver estat el peu del canó, o el responsable d'Emergències d'haver-se'n anat tranquil·lament a dormir a casa seva la nit de la tempesta i d'haver tornat l'endemà a la feina en un tren que es va aturar suposadament per culpa de la neu. En realitat, el tren simplement es va espatllar.

No sabem qui té raó, si el Govern d'ara —el tripartit— o el Govern de llavors, l'últim Govern Pujol; o l'oposició d'ara —CiU— o l'oposició de llavors —PSC, ERC, ICV—, però sí que advertim la mateixa estratègia: acusar l'adversari de negligència en un moment en què la població està cabrejada per obtenir rèdits electorals sense tenir en compte en absolut si un hauria estat capaç de controlar la situació si l'hagués hagut de gestionar. Perquè la qüestió essencial no és saber la veritat, cosa sempre molt difícil en aquest casos, sinó treure profit de la desgràcia o de les inclemències meteorològiques. És una mica el que ha passat amb el famós incendi d'Horta de Sant Joan de l'estiu passat, és a dir, el del llamp que no solament no va calar foc, sinó que ni tan sols se sap si va existir. Aquelles llargues sessions parlamentàries, aquelles declaracions interminables feien pudor no pas de fum, sinó de socarrim. Naturalment, és lògic preguntar-se per què algú es va inventar un llamp piròman, però pensem que s'ha anat molt més enllà del que calia. En definitiva és la constatació que dretes i esquerres, a l'hora de fer política, se serveixen d'estratègies i d'eines semblants. Amb això no volem pas arrogar-nos el mèrit d'haver descobert el secret de la sopa d'all, però sí que volem remarcar un dels costats més foscos de la política, un dels que ens fa més fàstic: el de les insídies, les maquinacions, les conspiracions, les mitges veritats, les tergiversacions, els tripijocs, les travetes...]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/861/lherencia-del-23-f http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/861/lherencia-del-23-f Wed, 24 Feb 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/861/lherencia-del-23-f Ja fa 29 anys d'aquella història —mala història— de tricornis i militars. Aleshores érem joves. Anàvem a la Universitat. Teníem el cap ple de projectes i d'esperances, i estàvem orgullosos d'haver viscut uns anys històrics, irrepetibles, absolutament decisius per a la història i l'esdevenidor del nostre país. Havíem viscut —i en certa manera havíem contribuït a fer possible, o ens ho pensàvem— un canvi no solament en l'àmbit polític, sinó en totes les esferes de la vida. Ens sentíem hereus, propagadors i impulsors d'una sèrie de valors que tenien molt a veure amb la humanitat, la justícia, la llibertat —individual i col·lectiva—, la dignitat de les persones, la igualtat social, la cultura i l'educació enteses com a parts indissociables en el desenvolupament d'una persona integral, la informació veraç i contrastada, etc. Tots aquests valors tenien en comú que havien estat trepitjats i menystinguts durant els anys de la dictadura. Potser per això, perquè havien estat proscrits i menyspreats durant dècades, ara tenien un aire de cosa nova, de joguina a estrenar. També hi devia contribuir el fet que nosaltres acabàvem de sortir de l'ou i estàvem vivint un moment d'efervescència vital. En certa manera ens crèiem que el món era nostre —el nou món almenys— i que sobretot el futur ho era.

Però el somni en què estàvem immergits es va trencar de sobte amb la irrupció de la música militar als estudis de Ràdio Nacional d'Espanya, de la Guàrdia Civil amb el tinent coronel Antonio Tejero Molina al capdavant al Congrés dels Diputats —recorden allò de: ‘!Al suelo, todos al suelo!’—, del tancs amb Milans del Bosch —quin cognom més català que lluïa el general colpista!— al capdavant als carrers de València, de la Brunete als carrers de Madrid... Durant unes quantes llargues hores molts vam tenir la sensació d'haver reculat en el temps cap a un passat obscur. El professor Joan Solà, va dir als seus alumnes que el que estaven fent seria l'últim examen de català durant molt de temps a la Universitat. Hi havia hagut un cop d'Estat. Tot se n'anava en orris i potser caldria tornar a començar des de zero.

El cop no va triomfar. Recorden allò de: ‘Tranquilo, Jordi tranquilo’ que diuen que va dir el rei Joan Carles a l'aleshores president de la Generalitat? Almenys teòricament, es va poder salvar la democràcia, una democràcia ja llastada pels pactes de la transició que van permetre als responsables del règim anar-se'n tranquil·lament a descansar a casa seva. Els principals capitostos del cop fallit —o almenys això es va dir— van ser empresonats i posteriorment jutjats. Tot i que alguns deien que ja els agradaria gaudir de les comoditats i luxes de què gaudia Antonio Tejereo a la seva presó del castell de Figueres a casa seva. I coses semblants es van dir d'Alfonso Armada, una altre general colpista. Sembla que la seva presó no va ser, doncs, excessivament dura ni exemplaritzant.

I és que, de fet, diríem que el 23-F va fracassar formalment, però moltes de les coses que amagava al darrere van quedar en l'ambient i encara hi perduren. Recordem la LOHAPA. Des del nostre punt de vista, hi ha un abans i un després del 23-F. Allò va ser un avís i va servir per fer avinent que un sector molt important de la societat espanyola –no només l'exèrcit franquista, que després va ser desmantellat– no estava disposat a permetre que determinats límits, tant en l'àmbit de les llibertats democràtiques com, sobretot, en el de les llibertats nacionals dels diferents pobles d'Espanya, fossin traspassats. Pensem que la classe dirigent del país ho va entendre així i també ho va entendre així el poble en general, cada vegada més instal·lat en una desmobilització exasperant, que ha arribat al seu punt culminant aquests últims anys I, naturalment, una part important de la societat espanyola va quedar satisfeta amb la nova situació.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/791/immigracio http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/791/immigracio Wed, 27 Jan 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/791/immigracio
Però més enllà de l'anècdota i de la polèmica suscitades, hi ha una dada aclaparadorament real: un 25% de vigatans són estrangers. Això és molta gent i és lògic que una societat determinada es pugui sentir inquieta davant aquest panorama per les implicacions socials, culturals, laborals i de tota mena que comporta. I cal no oblidar que Vic, malgrat el seu 25% d'immigració, no encapçala pas la llista. Castelló d'Empúries té un 51% d'immigració; Guissona, un 48%; i Salt, un 43%. Per tant, el problema de la immigració no és exclusiu de Vic ni tan sols és allà on es planteja amb més virulència.

Més enllà de posicions demagògiques –els immigrants eren tan meravellosos que ni tan sols podien cometre delictes, o no es podia dir que en cometien-, més abundants anys enrere que no pas ara, cal buscar solucions. No empadronar els que ja són aquí només amaga el problema i l'agreuja. Tal volta l'actual contracció del fenomen podria tancar el tema si, en temps de més bonança econòmica, no es produïssin més onades, p'erò això és improbable.En tot cas, qualsevol política d'immigració hauria de tenir en compte que aquí no hi cabem tots, malgrat el que diguin alguns, per una qüestió d'espai i també de recursos. Per tant, els límits de la immigració es podrien situar en la gent que realment es necessita per fer les feines que aquí ningú vol fer. Per evitar noves allaus de ciutadans estrangers, Occident hauria de fer un gran esforç per ajudar al desenvolupament dels països d'origen dels immigrants, per tal de possibilitar que els ciutadans d'aquests estats poguessin guanyar-se la vida a casa seva sense necessitat d'emigrar. S'hauria de veure també quin volum d'immigració és tolerable per a una societat determinada sense que es produeixin conflictes. I convé no frivolitzar mai amb temes com la integració i el mestissatge, que ningú pot imposar a ningú, i que no necessàriament han de constituir una mena de setè cel per a tothom. S'haurien d'evitar misticismes sense cap mena de fonament en la realitat.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/608/al-colle-fins-als-18 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/608/al-colle-fins-als-18 Tue, 17 Nov 2009 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/608/al-colle-fins-als-18
Algun dels darrers canvis, que no ha estat pas degut a canvis de color polític, sinó que pretén respondre a una certa demanda social, reuneix les característiques damunt apuntades. Ens referim a la normativa que diu que el curs haurà de començar una setmana més aviat i que aleshores, al febrer, les escoles faran una setmana de vacances. Ja fa anys que es diu que els escolars tenen unes vacances massa llargues. Pot ser que sigui cert, però no veiem que ara aquesta qüestió quedi resolta. Més aviat trobem que la setmana de vacances del febrer pot arribar a comportar un verdader problema per a moltes famílies. Si els pares treballen, què en faran aquells dies dels nens? D'altra banda, les vacances d'estiu no s'escurcen significativament: continuen sent molt llargues.

La progressiva substitució dels llibres de text per ordinadors portàtils és una altra de les innovacions que ens semblen discutibles. La imatge d'un nen endollat des de petit a una màquina no ens acaba de fer el pes. Lògicament s'ha de procurar que els nens i nenes, els nois i noies, dominin al màxim les noves tecnologies, però això hauria de ser compatible amb la utilització i lectura de llibres. D'altra banda, se'ns fa estrany que un nen estudiï la lliçó en un ordinador. Algú ens dirà que això és el futur, que els llibres pertanyen al passat, però siguin quins siguin els resultats pedagògics del nou sistema pensem que humanament s'hi perd.

Finalment ens volem a referir a una idea que de moment encara només és objecte de debat: l'escolarització obligatòria fins als 18 anys. La va llançar el ministre Gabilondo fa relativament poc en el transcurs d'una tertúlia, si no ho tenim mal entès, i el conseller d'Educació de la Generalitat, Ernest Maragall, hi va donar suport. "Com més temps puguem retenir els nostres joves a les aules, més ben formats estaran", va venir a dir. La idea és bona si és que realment els nois i noies -tots els nois i noies- surten més ben preparats; si realment volen preparar-se millor. Perquè el que no veiem clar d'aquesta proposta encara en fase de debat és l'obligatorietat.

A partir d'una certa edat no es pot obligar ningú a continuar estudiant història, matemàtiques o rus. En primer lloc s'hauria d'establir què es considera una formació bàsica, però no sabem si s'hauria d'allargar fins als 18 anys. Després cadascú s'hauria de continuar formant en les seva especialitat, en la professió triada. Però tot i així hi pot haver qui no vulgui anar a escola i s'estimi més fer de manobre. Per què l'hem de tancar en una aula? Quan es va passar l'escolarització obligatòria dels 14 als 16, ja hi havia professors que es queixaven que molts dels seus alumnes anaven a classes forçats, que no els interessava res del que s'hi explicava.

D'això se'n derivaven problemes disciplinaris, de rendiment i de tota mena. Què pot passar ara si allarguem la situació fins al 18? Cal que aquesta idea es pensi molt bé si és que finalment un dia es vol convertir en norma. Naturalment, posar-la en pràctica suposaria fer baixar les xifres de l'atur, però això no justificaria la mesura en absolut. Convertir els instituts en aparcaments de joves dedicats a avorrir-se i a allargar artificialment l'adolescència, no ens sembla una bona cosa. Insistim que és bo que es treballi perquè els nostres joves estiguin cada vegada més ben formats, però no veiem clar que la manera d'arribar a aquest objectiu sigui tancar la gent als col·legis fins als 18 anys
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/569/es-veia-a-venir http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/569/es-veia-a-venir Tue, 20 Oct 2009 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/josep/blog/569/es-veia-a-venir
Ara, en comptes de ficar-te directament a la presó pel fet de no voler ser com ells, t'expliquen, per exemple, que els drets individuals predominen sobre els col·lectius a l'hora d'oposar-se al fet que el català sigui llengua vehicular de l'escola. No hi ha drets dels territoris, sinó drets dels individus. Dels seus individus, per ser exactes.De tal manera que si un nen és castellanoparlant, té dret a exigir que se l'ensenyi en castellà i només en aquesta llengua. Els nens catalanoparlants, en canvi, només tenen dret a acceptar aquesta situació i a suportar-la, a ser ensenyats en castellà des de la primera infància per respecte als altres, a ells, als que criden, naturalment. I això que també són individus i com a tals deuen tenir drets lingüístics i dels altres, i també deuen tenir dret a ser respectats. O no? "¡Es que estamos en España!", vociferen. Admetem-ho, però en altres punts d'Espanya ens respectaran com ells volen ser respectats aquí?

El recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts espanyoles i el poble de Catalunya, encara no resolt, és una bona mostra d'aquesta mentalitat tancada, intransigent i intolerant –allò que ells anomenen cerrazón–, que rebutja qualsevol tipus de diferència o de pluralitat, i també dels mètodes ara en vigor per perseguir els objectius de sempre: esborrar-nos del mapa. Res de polítiques inegradores: ells i prou. I també ho és el recurs d'inconstitucionalitat presentat contra la LEC (Llei d'Educació de Catalunya) aprovada per àmplia majoria al Parlament. Tant se val que s'hi asseguri el coneixement i el domini en igualtat de condicions de les dues llengües cooficials i que la política lingüística menada des de Catalunya sempre hagi estat respectuosa amb la diversitat. Els rebenta que no tot sigui en castellà, que encara no s'hagi imposat el monolingüisme. I no pararan fins a aconseguir-ho.Del que es tracta és que no aixequem el cap, que l'ajupim per sempre. Tenen un fixament especial contra la llengua però no obliden pas altres aspectes.I si durant algun temps van dissimular, ara s'han tret la careta i van a totes. Com abans. I és molt probable que d'aquí un temps no gaire llunyà tornin a manar ells, malgrat la seva afició als rellotges de 25.000 euros o als cotxes de 60.000;malgrat els vestits del senyor Camps; malgrat el 'cas Gürtel'. Tindran molts vots. En part perquè la gent, sobretot enllà de l'Ebre, és així, i en part per la incompetència dels actuals governants. Quan governin, sobretot si ho fan en solitari, faran anar en orris consecucions que han costat molts anys de lluita i d'esforços, recularem unes quantes dècades. I ho faran, no en dubteu. La seva determinació és absoluta. Ja es veia a venir, deia un.
]]>