Blog Jordi Cuadras

L’exemple del passeig Verdaguer

Jordi Cuadras — Tue, 14 May 2013 03:00:00 +0200

Igualada commemorarà al llarg d’aquest 2013 els 180 anys de la posada en marxa del projecte de construcció del passeig Verdaguer. L’activa regidoria de Promoció Cultural de la ciutat així ho ha anunciat i ha preparat un destacat programa d’actes per tal de celebrar aquest aniversari amb la voluntat de retre homenatge i conèixer millor un dels espais més singulars i referents de la trama urbana igualadina.

Tal i com s’explica al fulletó informatiu de l’Any del Passeig, aquesta via de comunicació va venir donada perquè en un moment de crisi econòmica a la ciutat en el qual moltes persones s’havien quedat sense feina al tèxtil, l’Ajuntament de l’època va decidir prendre la iniciativa i reactivar l’economia a través de la inversió pública, tot donant feina a aquells que no en tenien. Així que l’homenatge al nostre passeig arriba en el millor dels moments, ja que a escala local però també nacional i europea es discuteix si la recepta per sortir de la crisi ha de ser l’afebliment de la inversió pública o el seu enfortiment. Sembla, doncs, que en el passat la fórmula escollida i encertada va ser fer un esforç per part de l’administració pública per tornar fer circular l’economia.

La construcció del passeig Verdaguer també ens deixa una altra lliçó: la idoneïtat de que els nostres polítics pensin en gran, siguin ambiciosos i planifiquin la ciutat tenint en compte el llarg termini. A Igualada massa sovint es menysté i es critica allò que es fa amb visió de futur i pensant més enllà de 5 o 10 anys. I és que, a principis del segle XIX, quan el terme municipal de la ciutat encara no havia crescut i tot just arribava als peus del pla de Sant Magí, tirar endavant una via de comunicació d’1,2 quilòmetres de llargada i de 43 metres d’amplada en un dels límits de la ciutat devia ser tot un atreviment. Això posa en evidència la Igualada immobilista que sempre ha posat el crit el cel per obres i projectes molt menors. No sé si aleshores, aquesta mateixa Igualada, hagués paït fer el passeig Verdaguer que ara tan necessari veiem…

Necessari perquè la nostra ciutat dels darrers dos segles no s’entén sense el passeig Verdaguer. L’Hospital i el futur 4D Health, les fàbriques, les piscines del Casal, l’Escola Municipal de Música, els Jutjats, el Centre Republicà, l’Escola Mowgli, el Cafè Orient, Correus, la Mútua Igualadina, la Fundació Sanitària Sant Josep, l’Hotel Ciutat d’Igualada i el Casal de la Gent Gran són equipaments que li han donat o encara li donen un punt de centralitat i de referència. Tot això sense oblidar l’estació de tren que va passar de l’extrem est a l’extrem oest amb l’incomprensible ensorrament de l’antic edifici al 1978 que, ara recuperat, seria un referent patrimonial al servei de la ciutat.

El passeig va ser un invent igualadí que encara té més mèrit perquè va ser dissenyat 30 anys abans del Pla Cerdà de Barcelona, el referent de l’urbanisme modern. Gràcies als qui al seu dia van pensar en gran ara podem celebrar l’Any del Passeig: tot un homenatge a la línia que separa la Igualada nova de la Igualada antiga i a la vida social, cultural i econòmica que ha donat a la ciutat al llarg dels anys. Però també un homenatge a la inversió pública i a la necessària visió de futur que cal tenir a l’hora de planificar una ciutat, una fórmula poc de moda ara mateix.

Mirar la ciutat que ens envolta

Jordi Cuadras — Tue, 30 Apr 2013 03:00:00 +0200

Fa uns mesos que, al Twitter, el perfil @IgualadArq difon a fotografies d’espais de la ciutat coneguts i altres que els tenim tant integrats en la nostra quotidianitat que sovint ens passen per alt, a més de petits detalls arquitectònics de façanes i carrers. Es tracta de valorar l’entorn en el qual vivim per així estimar-lo una mica més. I conèixer-lo a fons perquè ens desperti curiositat és un necessari primer pas. De vegades només es tracta d’adoptar la simple actitud d’aixecar una mica la vista i ser conscients del que estem veient quan passegem pel carrer.

A Igualada tenim varietat d’estils i patrimoni. Des de les (poques) restes de l’època medieval que trobem als portals d’entrada del passeig de les Cabres fins a l’arquitectura contemporània de l’Hotel Ciutat d’Igualada o del Cementiri Nou d’Enric Miralles, mai prou ben valorat pels igualadins i igualdines tot i ser un dels espais més visitats de la ciutat per gent vinguda d’arreu del món. Tot això passant per la rica arquitectura industrial de la Cotonera i el barri del Rec en conjunt que espera, gairebé esgotat, que algú en planifiqui el seu futur d’una vegada, i el modernisme de les cases del centre o la monumentalitat de l’Asil del Sant Crist. Pel que fa a edificis públics, el pavelló de Les Comes o l’Hospital també tenen una personalitat arquitectònica poc habitual en aquests tipus d’edificis si ens comparem amb altres ciutats.

Menció a part mereixen les escultures de diversos estils artístics o els tractaments urbanístics de places, carrers i espais públics com el parc de l’Estació Vella o la plaça de Cal Font amb el seu paviment que representa el teixit de pota de gall. Una plaça contemporània que homenatja el passat tèxtil de la ciutat, tot i que algú ha tingut l’afany de posar-hi la grapa i desvirtuar-la com va passar amb les obres que s’hi van fer l’any passat modificant parts importants del projecte sense ser conscients (o potser sí, i encara és més greu) de que no estaven tocant una simple plaça, sinó que actuaven sobre una obra d’art arquitectònica firmada amb noms i cognoms i que tenia un sentit en el seu conjunt.

Les ciutats són paisatges d’arquitectura i aquesta és la que ens hi identifica de manera més explícita. D’entre totes les construccions, en el cas d’Igualada, jo destacaria les xemeneies que es mantenen immutables, integrades al paisatge però alhora aïllades perquè el pas del temps les ha convertit en obsoletes, i que són el testimoni d’un passat industrial esplendorós que sembla que no tornarà. I és que si haguéssim de dibuixar l’skyline d’Igualada no hi podrien faltar una, dues, tres o quatre imponents xemeneies.

No sé qui hi ha darrere del Twitter @IgualadArq però és gent a la que hem d’agrair la seva sensibilitat. Ara bé, el seu exercici és un exercici que podem fer tots i cada un de nosaltres, ja que tots podem mirar la ciutat a la nostra manera. Mirada a mirada estarem participant d’un joc que ens farà més rics i crítics culturalment. I parlant de mirades, aquests dies val la pena visitar l’exposició que ofereix la Biblioteca Central i que recull fotografies que va deixar fetes l’igualadí Josep Salat i que ens serveixen per fer un recorregut per un anomenat “Abecedari Urbà” a través dels diversos elements arquitectònics d’Igualada. No renunciem a mirar i a disfrutar de la ciutat que ens envolta.

Hispano punt i a part

Jordi Cuadras — Tue, 16 Apr 2013 03:03:00 +0200

Al mes de juny de l’any passat vaig publicar un article titulat “Hispano punt i final” en el qual exposava com el servei de la Hispano Igualadina havia tocat fons després l’incendi d’un autobús mentre pujava el Bruc, el que representava la cirereta del pastís d’un cúmul de mancances per part de Monbus, concessionària del servei. Si aquest el titulo “Hispano punt i a part” és perquè la Generalitat ha posat fil i agulla al tema i ha pactat amb l’empresa un pla de millora de la línia que es posarà en marxa el proper mes de juny. Monbus té una nova oportunitat, que hauria de ser l’última, d’esmenar anys d’incompliments i de prendre el pèl als usuaris i a l’administració.

Cal destacar que aquest pla de millora és un èxit col·lectiu amb diversos actors protagonistes: els centenars d’usuaris que han denunciat totes i cada una de les incidències amb l’aplicació de l’empresa Creagia que va crear, a iniciativa pròpia, i que ja supera les 700 queixes en només 11 mesos; el govern d’Igualada que ha entomat aquest tema amb determinació i diligència tot fent pressió a la Generalitat; i els mitjans de comunicació que hem mantingut el problema a l’agenda mediàtica. Per tant, és una victòria comuna que demostra que, quan totes les peces s’uneixen en una direcció, els resultats a obtenir poden ser positius i ens en podem sentir satisfets.

Caldrà esperar al mes de juny per valorar si els resultats són, en efecte, positius o no i si el pla de millora també inclou l’exigència de fer un correcte manteniment dels vehicles i de complir tots els horaris, però sobre el paper la situació sembla esperançadora. El servei de la Hispano Igualadina entrarà a la primera divisió del transport públic en autobús a Catalunya amb la seva inclusió a la xarxa Exprés.cat, un servei que la Generalitat està començant a implantar per comunicar amb 40 línies les principals ciutats de cada província amb la seva capital. La connexió Igualada-Barcelona serà la cinquena línia que s’incorpora a Exprés.cat i es dotarà de més viatges directes tot passant dels 6 actuals d’anada i tornada de dilluns a divendres, a 12. La previsió és que al 2014 n’hi pugui haver 25 els dies laborables, 3 els dissabtes i 2 els diumenges.

Aquesta segona fase està a expenses del pressupost de la Generalitat, tot i que espero que el departament de Territori i Sostenibilitat tingui els 900.000 euros necessaris per posar-ho en marxa. Si no, els recordarem que Igualada té la línia d’autobús més utilitzada de Catalunya amb una mitjana de 33 viatgers per expedició, amb el benefici econòmic que això supoosa, i pateix el greuge de no tenir un tren competitiu com el projectat Eix Transversal Ferroviari que no hauríem de deixar de reclamar per quan el moment econòmic permeti fer-lo. Així que estem carregats de raons perquè se’ns prioritzi.

L’entrada de la Hispano Igualadina a Exprés.cat permetrà aprofitar, finalment, una important via de comunicació com l’autovia A-2 pel transport públic en autobús. Una carretera que ara no amortitzem plenament perquè en la gran majoria dels viatges la Hispano fa parada als pobles que es troba al seu pas. Han hagut de passar molts anys per adonar-nos que disposar d’una autovia de primera era un fet que calia aprofitar amb més directes.

Espero que no hagin de passar tants anys per fer el mateix amb altres carreteres que han nascut o han millorat fa poc temps com és el nou Eix Diagonal i el seu enllaç amb el desdoblat Eix Transversal, o la mateixa A-2 fins a Lleida. Ho dic pensant, sobretot, en els estudiants universitaris de la ciutat que van a les universitats de Vic, Manresa o Lleida, ciutats a les quals hi seguim vivint d’esquena tot i la nostra privilegiada ubicació al centre de Catalunya que ens les situa relativament a prop. La carretera ens porta en una hora a Lleida, però l’Alsina Graells ens hi comunica en gairebé 2 hores i amb uns horaris imposibles de combinar, la carretera ens porta a Manresa en mitja hora però el bus de Masats tarda el doble amb un únic viatge d’anada a les 2 del migdia i un de tornada l’endemà a les 9 del matí, i som a poc menys d’una hora de Vic però no s’hi arriba amb transport públic.

Un cop embastat positivament el tema de la Hispano, ens hem de posar més deures i cal pensar en si és possible una xarxa de transport públic en autobús des d’Igualada cap a aquestes ciutats. El centenar d’alumnes igualadins que estudien a Lleida ara organitzen cotxes d’anada i tornada en un grup de Facebook: la ciutat no podria reclamar un autobús d’anada els dilluns i un de tornada els divendres? En els casos de Manresa i Vic es podria suplir la falta de transport amb autobusos de menys capacitat i que féssin expedicions diàries? Catalunya s’ha anat descentralitzant de Barcelona i Igualada no pot ser aliena a aquest canvi.

Fem-la medieval!

Jordi Cuadras — Tue, 19 Mar 2013 03:00:00 +0100

Igualada ha estrenat un nou esdeveniment a la seva agenda d’actes: la Fira Medieval, que es va celebrar fa dos caps de setmana. L’èxit de públic va ser notori i els carrers del nucli antic van estar plens a vessar durant els dos dies de la fira, sobretot el dissabte a la tarda. Som una ciutat amb història medieval, de fet Igualada va néixer a l’Edat Mitjana, i per tant m’esperava que la fira fos una excusa per furgar en aquest passat poc explicat de la ciutat. De medieval, la fira en tenia el nom i, més que un acte cultural, va ser un acte comercial disfressat del segle XIV.

Vista la tirada que ha demostrat tenir, que celebro i trobo positiva per la gran quantitat de gent d’aquí i de fora que va atraure (i això sempre és motiu d’alegria!), caldria aprofitar les següents edicions per afegir-hi una part cultural i divulgativa que servís per conèixer una època força desconeguda per la gran majoria d’igualadins i igualadines, ja que sempre hi ha hagut més esforços i publicacions centrades en explicar la Igualada industrial i més contemporània.

Per recórrer la Igualada medieval n’hi ha prou en agafar els primers capítols de les més de 1.000 pàgines que sumen els dos volums de la Història d’Igualada, escrita per Mossèn Segura i publicada al 1907, per tenir una guia que doti la fira d’uns continguts medievals genuïnament igualadins i que la diferenciï de les altres que es fan a tants i tants pobles d’arreu de Catalunya cada cap de setmana, on s’ha escampat com una moda. Conferències, exposicions o visites guiades als referents arquitectònics que en queden, poden ser un bon format per viatjar a la Igualada medieval sense deixar de fer la part comercial de la fira, que ha donat moviment al centre de la ciutat.

La creació de la ciutat i que Aqualata (o “Agualada”, com diu Mossèn Segura al seu llibre) ve del nom que els pagesos d’Òdena n’hi deien de la zona on ara s’aixeca la ciutat quan hi cultivaven les terres; la importància del Monestir de Sant Cugat i els seus pactes amb els senyors del Castell d’Òdena per donar la independència a la parròquia d’Igualada, el que va ser l’embrió de la futura ciutat; la utilització com a moneda de canvi que van fer reis, nobles i església d’Igualada en funció dels seus interessos; la mort del rei Ferran d’Antequera per malaltia a l’actual carrer Nou, on va parar camí de Castella; els lligams amb Barcelona… i tants altres passatges i curiositats de la nostra història medieval podrien ser divulgats.

Submergir-nos al passat de la ciutat i als seus orígens medievals seria una manera més d’estimar-nos allò que tenim. Conèixer la nostra història per saber d’on venim i anar mil anys enrere en el temps ens donaria un enriquiment cultural enorme que faria que grans i petits miressin la ciutat amb uns altres ulls. Una mirada molt més curiosa i que seria testimoni d’una ciutat que Jaume Boloix i Canela defineix de la següent manera al pròleg de la Història d’Igualada: “un poble que, a costa de sacrificis de tota mena, va refermant cada dia més i més la seva autonomia fins a igualar-se en drets i llibertats a la ciutat de Barcelona; pot admirar-se”.

És important tenir clar el nostre passat perquè d’aquesta manera s’hagués pogut evitar, per exemple, dedicar aquesta primera Fira Medieval a Pere III el Cerimoniós. Més que res, pel fet que, precisament, la fira que commemora un dels privilegis que aquest rei va concedir a la ciutat és la més antiga que tenim i ja la celebrem des de fa 640 anys: és la Fira de Reis que organitza Fira d’Igualada i que data del 1373. Tenim història per explicar i donar sentit a la nova i concorreguda Fira Medieval: aprofitem-ho i exprimim aquest patrimoni. Si nosaltres no ho fem, ningú ho farà per nosaltres.

Museu del Globus a Igualada

Jordi Cuadras — Tue, 05 Mar 2013 03:00:00 +0100

En un article publicat fa unes setmanes en aquest mateix mitjà, titulat“Marina, Jordi… em mullo!”, el Pep Valls ens interpel·lava, a la Marina Llansana i a mi, arrel d’uns articles que havíem publicat una dies abans amb els nostres punts de vista i preocupacions sobre el futur de la ciutat i la comarca. El Pep va aprofitar l’avinentesa per fer una positiva proposta sobre els posicionaments que pot tenir Igualada en l’àmbit dels globus aerostàtics i que s’estan treballant sota el paraigua de la marca “Igualada ciutat dels globus”. Recullo el guant que ens va deixar sobre la taula i ara sóc jo qui li dic: “Pep, em mullo!”.

Històricament, sempre s’ha volgut fer d’Igualada la capital de moltes coses. Una manera de fer que, lluny de posicionar-nos, ens han difuminat, ja que no hem estat capaços de projectar una marca potent que ens diferenciï respecte el que tenen els altres territoris del país i més enllà. Cal prioritzar. Al costat de la potenciació del clúster de la pell amb el qual ja s’està treballant per esdevenir la Capital Europea de la Pell de Qualitat, crec que l’altre gran àmbit que ens diferencia és el dels globus aerostàtics. Tenim la segona fàbrica del món d’aquest gremi i un festival de referència d’àmbit europeu cada estiu que atrau a milers d’espectadors.

D’entre les propostes industrials, turístiques i de formació que a través d’aquest sector es poden engegar per tal de dinamitzar la ciutat i que el Pep recollia al seu article, m’agradaria parlar d’una de les accions proposades: crear el Museu del Globus. Si el sector de la pell compta des de fa anys amb un referent museístic a la ciutat, per què no dotar d’aquesta instal·lació complementària, també, a la indústria dels globus aerostàtics?

Per tal de que el projecte no tardi a néixer seria idoni dotar-lo ja d’una seu i començar-hi a treballar, de bracet, la iniciativa pública i privada. Un espai que proposo per aquest museu és el de la Teneria, l’actual seu de l’Escola Universitària d’Igualada. El fet és que, tal i com està previst, al setembre del 2014 aquest edifici quedarà buit després del trasllat dels estudis univesitaris al futur campus del Pla de la Massa. De moment ningú ha dit en què ha de quedar convertida la Teneria un cop en marxi la universitat i no sé si algú hi ha pensat. És un edifici de propietat de l’Ajuntament en una ubicació inmillorable al centre d’Igualada i, per tant, no ens podem permetre el luxe de deixar-lo en desús ni un sol minut.

La seva estructura en forma de U i amb sostres alts pot ser propícia per crear-hi un recorregut museístic i el fet de comptar amb un pati o celobert interior pot ser aprofitat per mostrar algun dels globus del futur museu. Un museu únic al país que hauria de ser un pol d’atracció per tots aquells que, grans i petits, es queden amb la boca oberta quan veuen volar un globus però que moltes vegades no coneixen aquest món: la història, la fabricació, el funcionament… i tantes altres preguntes que ens poden venir al cap. En definitiva, un espai per projectar-nos arreu que recorri el passat, el present i el futur dels globus aerostàtics, pensat i fet des d’Igualada, tot aprofitant i posant en valor l’experiència i coneixement d’aquest món que té Ultramagic, juntament amb Globus Kon-Tiki i Camins de Vent.

El Museu del Globus a la Teneria seria el nucli central de la capitalitat dels globus aerostàtics d’Igualada i permetria donar un complement turístic i un atractiu més a la ciutat, amb els beneficis que això pot suposar pel sector comercial i de l’hosteleria, a més del posicionament de marca que ens donaria. Qui volgués volar en globus tindria un alicient més per fer-ho a Igualada, ja que podria visitar el museu. I no només això; el seu auditori podria acollir trobades de professionals en jornades de treball o mini-congresos per presentar nous productes o avenços tecnològics.

Podem convertir Igualada en la ciutat dels globus els 365 dies de l’any; tenim una ubicació possible i la gent del sector disposada a treballar-hi. La del museu potser és la més visible, però només és una de les accions possibles a desenvolupar. I posats a fer, també s’hi podria afegir una aposta general per tot l’àmbit de la indústria aeronàutica, tal i com vaig escriure fa uns mesos. Quan alcem el vol?

La Conca ha de ser indústria logística

Jordi Cuadras — Tue, 19 Feb 2013 03:00:00 +0100

Mercadona està a punt d’acabar les obres de la seva base de distribució per Catalunya, l’Aragó i la Rioja; es tracta d’un immens centre logístic que ocupa 200.000 metres quadrats, amb una inversió de 300 milions d’euros i que durant aquest 2013 aportarà 2 milions al pressupost municipal i que té previst crear 500 llocs de treball. De moment, uns 600 ja han treballat en la seva construcció. On els ha tocat aquesta “loteria”? A Abrera. Durant molt de temps hem sentit veus a l’Anoia, i concretament per part d’alguns que ara manen o manaran a la Conca d’Òdena, que la logística “no crea llocs de treball”, i li han tirat pedres al damunt i s’han quedat tan amples. Doncs vet aquí un exemple del què és la logística.

Si no volem anar en direcció contrària al pol logístic en el qual s’està convertint Catalunya, cal que des de la Conca d’Òdena es comencin a fer els deures per implantar aquest tipus d’indústria al territori. No ho dic perquè sí ni perquè haguem de pujar al carro senzillament perquè tothom en parla. Som uns privilegiats de tenir la situació geogràfica que tenim: al centre de Catalunya, amb l’autovia gratuïta A-2 que connecta Barcelona amb Madrid, a 25 minuts de l’AP-7, al mig de la connexió platja-muntanya amb l’Eix Diagonal i a 20 minuts de l’Eix Transversal. La nostra posició ens fa ser a prop de tot arreu, el que ens hauria de fer altament competitius per la indústria logística i els centres de distribució de les grans empreses. Qui ho va veure clar va ser Abacus Cooperativa que des del 2010 té la seva seu logística al polígon industrial de Vilanova del Camí ocupant 20.000 metres quadrats des d’on abasteix la seva xarxa de botigues.

La posició geogràfica és un avantatge que ens ha estat donat, però amb això no n’hi ha prou. Cal que ens ho treballem i d’entrada tenim dues grans mancances que, amb voluntat política, es podrien resoldre: una és l’absència de parcel•les grans de sòl industrial aptes per aquest tipus d’activitat i l’altra una connexió competitiva en tren per les mercaderies i que pogués ser aprofitada pels passatgers. Algú dirà que demanar tot això és fer volar coloms i que no ho tindrem fins d’aquí molts anys. Molt bé, compro aquest discurs però hi afegeixo: prefereixo tenir tot això d’aquí molts anys, que no pas no tenir-ho mai.

L’economista i eurodiputat Ramon Tremosa ja va publicar un llibre a l’any 2007 titulat Catalunya serà logística o no serà. Apliquem aquest eslògan a la Conca d’Òdena i pugem a aquest tren, creguem-nos-el com ho fan altres territoris del país sense una posició tan bona com la nostra. Les agrupacions empresarials i sindicals estan d’acord en traçar aquest camí i es queixen de que no troben l’acompanyament de les administracions. A què juguem? S’ha malgastat temps i diners en polígons industrials petits que no serveixen per atraure les empreses que poden tenir un interès a venir a la Conca per la logística. Com a Conca, hauríem de començar a encarar la construcció o, si més no, la planificació i reserva de sòl per tenir un gran polígon per aquest tipus d’indústria sempre i quan hi hagi inversions darrere. Empresaris i sindicats asseguren que aquest és el de la Zona Franca que hi havia projectat a Can Morera. No sé si ha de ser aquest o un altre, però el cert és que aquest és l’únic que s’ha plantejat.

Pel que fa al tren, m’alegra saber que l’exdiputat de CiU i ara president dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya ja s’ha encarregat de dir (per fi!) que qui pregoni que el futur passa per la millora del carrilet s’equivoca i que el que cal és un nou tren com l’Eix Transversal Ferroviari. A més, assegura que quan hi hagi diners per abordar-ne la seva construcció, caldria prioritzar la connexió d’Igualada amb Barcelona i el futur Corredor Mediterrani. És un pas molt significatiu, ja que, fins ara, molts companys del seu partit volien que el nostre futur seguís estan lligat en invertir els diners a retallar 5 minuts de l’actual carrilet i en menystenir el projecte del tren gran, com vaig escriure fa uns mesos.

La indústria logística ha de ser la mare del futur industrial de la Conca d’Òdena per crear ocupació de centenes en centenes. D’aquesta mare en poden penjar altres apostes com la de la pell, la salut, les arts gràfiques, les TIC o el comerç, que són apostes a un altre nivell però igualment positives i necessàries. Divendres passat, la Unió Empresarial de l’Anoia va organitzar un acte per fer pedagogia en aquest sentit. Espero que a base d’anar repetint el missatge i de portar professionals de la logística a explicar les seves experiències es pugui anar convencent els que no ho estan i fer pressió per suplir les nostres mancances: polígon gran i tren.

Si no ho fem així sempre ens tocarà la part petita del pastís. Igualada, Vilanova o Montbui es conformen en tenir obertures de nous supermercats de Mercadona, però hem de saber que el premi gros està en un altre lloc i se l’ha quedat Abrera. Per repartir a Catalunya, l’Aragó i la Rioja no els quedava també a prop la Conca? Reflexionem del perquè no vénen aquest tipus d’inversions aquí. No podem seguir “veient-les passar”.

Igualada a peu

Jordi Cuadras — Tue, 05 Feb 2013 03:00:00 +0100

Llegeixo amb certa alegria que els desplaçaments a peu i en bicicleta han augmentat de forma significativa des de l’any 2009 en general a totes les ciutats del país amb Barcelona al capdavant, on hi ha hagut un increment de fins el 4%. Potser el fet d’adonar-nos que podem prescindir del cotxe per moure’ns per la trama urbana serà de les poques coses positives que ens deixarà la crisi. I és que en ciutats de les dimensions com Igualada, per exemple, per què necessitem el cotxe pels desplaçaments del dia a dia si amb uns 15 o 20 minuts podem arribar, relativament, a peu a tot arreu?

És un canvi de xip que hauríem de fer; depèn de la voluntat de cadascú i de voler entendre que no hi ha necessitat d’agafar el cotxe sempre. Evidentment, si l’acció pública ens acompanya per aquest camí amb la creació de zones de vianants, eixamplament de voreres i eliminació de barreres arquitectòniques molt millor. Els darrers anys hi ha hagut moltes actuacions al respecte i recentment s’ha provat, positivament, la peatonalització del tram sud del carrer d’Òdena.

Ara bé, també és veritat que hi ha accions que el que fan és promocionar l’ús del cotxe. Ho dic pensant en la creació de les anomenades zones blanques d’aparcament gratuït que arriben sense anar acompanyades d’una campanya de conscienciació sobre l’ús del cotxe que en compensi la seva posada en marxa i sense aprofitar-les per pacificar el trànsit del seu voltant. En aquest sentit, per exemple, la zona blanca de l’avinguda Balmes podria permetre recuperar el barri de la Indústria (ple de voreres de només mig metre d’amplada) amb la reducció d’aparcament al servei del vianant o la de La Masuca es podria aprofitar per esponjar la zona i connectar, peatonalment, el mercat amb el centre de la ciutat.

No per oferir més aparcament tindrem una ciutat més endreçada, ja que moltes vegades el problema no és la manca d’aparcament, sinó la manca de consciència d’aquells que van amb el cotxe enganxat al cul sigui on sigui. I com que les zones blanques són una acció efímera, ja que deixaran d’existir quan els propietaris dels solars decideixin edificar-hi, seria més productiu invertir tots aquests diners en fer una política a llarg termini i fomentar una nova consciència col•lectiva en la mobilitat. Tenim la sort de viure en una ciutat que ho permet i valdria la pena aprofitar-ho amb camins segurs per anar a l’escola perquè els igualadins i igualadines més joves tinguin l’hàbit de moure’s a peu, amb carrils bici per connectar els principals equipaments, amb carrers amb velocitat 30 o accés limitat, amb ampliar la zona de vianants del centre o crear-ne de noves a altres punts, i amb regular, si cal, l’aparcament als espais de gran afluència.

I pensant també en el llarg termini, pel que fa a l’ús del cotxe, la prioritat hauria de ser treballar perquè la ciutat tingui uns bons accessos nord, sud, est i oest amb unes vies principals d’entrada i sortida i uns aparcaments soterrats ben repartits i útils amb els descomptes i ofertes que calguin per promoure el comerç.

Tot plegat podria donar com a resultat evitar de veure imatges com la de gairebé una vintena cotxes aparcats a una de les zones de vianants per excel•lència com és la plaça de l’Ajuntament en un matí qualsevol; la de molta gent caminant per la calçada del carrer dels Esquiladors o de Galícia perquè la voravia se’ls fa petita; o la de trobar-se el polígon de Les Comes vergonyosament ple de vehicles a les voreres amb el trencament de les llambordes que això suposa, fet que ha provocat les queixes de molts propietaris que no han obligat, abans, als seus treballadors a aparcar on toca. Són estampes que conviden a la reflexió.

Espero que l’increment dels desplaçaments a peu i en bicicleta no només sigui un efecte de la crisi, sinó que ho aprofitem com una oportunitat per posar-ho fàcil a aquells que vulguin deixar el cotxe a casa i convèncer els que encara no ho fan. A més, caminar és sa, allibera la ment i permet viure el brogit de la ciutat amb tots els nostres sentits i observar-la al 100%.

Xiclets a terra i més brutícia

Jordi Cuadras — Tue, 22 Jan 2013 03:00:00 +0100

Si quan passegem per la rambla, la plaça de Cal Font o el carrer de Sant Magí ens fixem en el terra veurem que té tot de taques negres. N’hi ha centenars, unes al costat de les altres. Són xiclets. Sovint no ens hi fixem perquè, inconscientment, ja les hem integrat al paisatge urbà, però si ens hi parem a pensar un moment t’espantes: com es pot ser tant porc? Tot aquest munt de gent que els llença al terra és conscient de que quedarà convertit en una taca que perdurarà 5 anys, com a mínim, a les llambordes de la ciutat si és que no hi ha una inversió extra per treure’ls? Tota aquesta gent sap que treure un sol xiclet del terra pot costar uns 30 cèntims de mitjana i que cal una maquinària especial?

Aquesta és una de les moltes actituds incíviques que bona part de la ciutadania té. A jutjar pel munt de taques negres que hi ha al terra dels carrers més transitats d’Igualada, fa adonar-nos que això no és un comportament de quatre, sinó que són uns quants els que llencen els xiclets al terra. Per més que m’hi trenco les banyes no puc arribar a entendre què passa pel cap de la gent, de totes les edats, que llença xiclets al terra, a més de papers, bosses i cigarrets. Es pensen que allò desapareix per art de màgia? No són conscients que algú haurà de netejar-ho? No tenen remordiments de consciència? A casa seva també ho fan? Costa molt guardar-s’ho fins a trobar una paperera?

El dels xiclets és un exemple i potser el més gràfic perquè són la brutícia que perdura més temps, però d’exemples d’incivisme en podem trobar molts més, a part del clàssic de les caques de gos. Per exemple, els cartells en pirulins improvisats. Què vol dir que els aparadors de comerços tancats com el de l’antic Bub’s de la rambla i l’antiga ONCE al carrer de Sant Magí, la caixa de la llum de l’antic Saló Rosa o els respiradors dels aparcaments soterrats de Cal Font i de la Creu s’hagin convertit en espais anàrquics de publicitat? Fins i tot una òptica del carrer de Sant Magí ha hagut de pintar fa molt poc una columna del seu edifici d’un color cridaner per allunyar enganxadors de cartells i deixar clar que allò no és un pirulí. I no només en parets, també al terra: al carrer de l’argent encara podem veure un adhesiu de la campanya de publicitat del Festival Zoom 2010 enganxat i al barri el Rec encara hi ha restes de la pintura que marcava els circuïts de les primeres edicions del Rec.0 Experimental Stores.

Sembla que qualsevol recó és bo per posar-hi publicitat. Aquí no només té la responsabilitat l’administració, que hauria de vetllar-ho amb una ordenança que ho impedís com ja es fa en les marquesines d’autobús, sinó que també la té qui fa l’acció d’empastifar. Tampoc li passa pel cap que allò quedarà allà? Ah, i no li demanem que pensi en anar-ho a retirar després! Seria demanar massa. Com a totes les ciutats, Igualada ja té espais per posar-hi cartells de publicitat: pirulins a la rambla, al passeig o a l’avinguda de Barcelona. Veure la resta d’espais plens de cartells és una deixadesa evitable, si el que volem és una ciutat ordenada i agradable. Ara bé, si falten pirulins, doncs que se’n posin més, però no pot ser aquesta mena de ciutat sense llei i amb, cada vegada, més parets empastifades.

Menció a banda mereixen les pintades. Una altra d’aquestes actituds incíviques que costen temps i diners de treure. Fa poc em vaig quedar estupefacte al veure com, al primer tram del passeig Verdaguer, algú havia pintat sobre les rajoles blanques i ben gros amb pintura negre “Felicidades 18” acompanyat de la data de l’aniversari, gairebé ocupant tot l’ample de la via. O al Parc de l’Estació Vella, on moltes de les rajoles grises han hagut de ser tapades amb pintura per esborrar grafitti’s.

D’exemples en podríem trobar molts. Com més gran és la llista més ens hauria de fer reflexionar en cuidar el nostre entorn i cridar l’atenció a qui no ho faci, alhora que l’Ajuntament també ha de tenir clar que hi ha de jugar un paper contundent: ha de conscienciar, aplicar o crear ordenances i, alhora, exigir la màxima eficiència als serveis de neteja. Cal respectar als qui tenim al costat i valorar allò que és comú. Una societat que no té en compte la conservació del seu espai públic, que és el major territori de convivència, és una societat egoista i poc solidària. Cal preservar i promoure una consciència col·lectiva de respecte per allò que és públic també en aquest àmbit.

La caritat és el Pla A?

Jordi Cuadras — Tue, 08 Jan 2013 03:00:00 +0100

La plataforma Igualada x Igualada va recollir, el passat 22 de desembre, 8 tones d’aliments pel Banc de Queviures de la ciutat. Una xifra que queda infinitament lluny de les 30 que s’esperaven per poder abastir el Banc per tot un any i de la vintena de l’any passat. Han transcorregut dues setmanes i no sabem com s’aconseguiran les 22 tones que falten. Davant d’això em pregunto: les administracions tenen un Pla B o la caritat és el Pla A que hi ha per construir l’Estat del benestar?

En una societat de l’anomenat “primer món” no puc entendre com es deixa en mans de la caritat una cosa tan bàsica com és el menjar i la lluita contra la pobresa, quan hauria de ser la prioritat número 1 dels pressupostos de les nostres institucions. Aquest no és el camí: l’engranatge de l’Estat del benestar marca que el seu finançament es fa a través dels impostos de tots els ciutadans. Per tant, el que cal és tenir una bona i justa política impositiva, sempre en funció de la renda i no amb impostos generalistes, per aconseguir una redistribució correcta de la riquesa. Per quan hi haurà, doncs, una revisió seriosa d’aquesta política que, d’altra banda, sempre s’hauria de poder anar modificant en funció de la necessitat i situació del moment?

Pagar impostos és l’acte més solidari que podem fer: destinar una part del que guanyem al bé comú i evitar, així, l’exclusió a través de polítiques socials, a més de permetre que hi hagi un seguit de serveis públics al nostre abast (educació, sanitat, seguretat, justícia, transport o comunicacions). És fred dir-ho, però molta gent està disposada a portar un pot de cigrons pel Banc de Queviures a les vigílies de Nadal però després negar-se a qualsevol augment impositiu o a preguntar-se perquè ens trobem en aquesta situació on cada mes, per exemple, 1.000 igualadins i igualadines mengen gràcies al Banc.

Les dades diuen que cada vegada els rics són més rics i els pobres més pobres, sumat a un afebliment accentuat de la classe mitjana. Deixarem que la nostra societat sigui cada vegada més desigual i acceptarem la caritat com una part més del sistema o començarem a demanar que, des de la política, es resolgui? Si no hi ha un canvi, els més febles depenen de que el senyor Zara de torn es desperti un bon dia i doni, per exemple, 20 milions d’euros a Càritas, com va fer fa uns mesos. Qui més té, més ha d’aportar, però no a través d’actes de bona voluntat com aquests, sinó a través dels impostos perquè l’Estat pugui cobrir les necessitats d’una manera ordenada i sense estar pendent de l’almoina.

La caritat no fa més que tapar forats a curt termini, netejar certes consciències i donar més temps als dirigents polítics perquè reaccionin. L’entenc com a necessària per ajudar, a través de les diferents ONG, a països on els seus governs no aposten per un Estat del benestar que els pugui garantir una igualtat d’oportunitats, però no en una societat com la nostra on, de mica en mica, s’està desmuntant tot el que s’havia aconseguit.

La recollida d’aliments d’Igualada x Igualada, aquest any, tenia un punt reivindicatiu, que celebro, a la plaça Pius XII on s’informava de les conseqüències de les retallades i de quines dades ens deixa la crisi econòmica. Una gran pancarta que deia “No volem caritat, volem justícia social”, resumeix de manera clara i diàfana tot el que he dit.

Ah, i per acabar-ho d’adobar, el mateix dia que se celebrava la recollida d’aliments, a Igualada li tocava una part de la Grossa de Nadal. N’hi havia que feien salts d’alegria i assegurant que, tot plegat, feia del 22 de desembre un gran dia per a la ciutat. A mi, què voleu que us digui; que les úniques esperances de futur que ens quedin siguin la caritat i la loteria no em fa gaire gràcia, més aviat em provoca tristesa.

L’Anoia perd el temps

Jordi Cuadras — Tue, 11 Dec 2012 03:00:00 +0100

Llegeixo amb incredulitat que el punt més destacat de l’últim ple del Consell Comarcal de l’Anoia o, si més no, l’únic punt que s’ha comunicat a la premsa a través d’un comunicat, és que s’hi va aprovar una moció que declara l’Anoia 'comarca catalana, lliure i sobirana'. El text aprovat també fa un seguit de demandes com la creació d’un banc nacional, la defensa del dret a decidir, que la Generalitat creï una comissió per defensar la independència a nivell internacional i, atenció: també requereix que el Consell dediqui uns dies a estudiar on aniria millor penjar una estelada a la seva façana.

Vagi per endavant que estic d’acord en tots els punts d’aquesta moció i comparteixo la defensa del país que en fa, però m’avergonyeix que el Consell d’una comarca amb 12.412 persones sense feina centri els seus plens en això i, a sobre, ho anunciï com la gran mesura presa.

A partir d’aquí penso quatre coses: que els polítics comarcals han acceptat, finalment, que el Consell té poca incidència i poca utilitat en la gestió i planificació de la comarca; que apliquen la màxima romana de 'pan y circo' per distreure’ns de la greu situació en caiguda lliure de l’Anoia; que una comarca dividida en tres realitats diferents és impossible de governar; o que no són capaços de pensar i tirar endavant propostes que ens facin sortir de la situació en la qual ens trobem. De veritat que no sé a què estem jugant.

El futur se’ns esmuny d’entre les mans perquè no sabem què volem ser de grans. Hi ha algú que pensi, planifiqui o visioni, com serà l’Anoia, Igualada i els altres municipis, per exemple, d’aquí 10 o 20 anys? 'L’Anoia serà industrial o no serà' és un titular que he sentit diverses vegades, però si ho volem tornar a ser caldria començar a treballar en una planificació de territori i un llistat d’infraestructures per poder-ho aconseguir. L’especialització és el primer pas per encarar aquest camí i, en aquest sentit, Igualada està treballant en potenciar el clúster del curtit que sempre ha tingut per ser la capital europea de la pell de qualitat i també en el centre de simulació mèdica 4D Health. Es confia en aquestes dues línies estratègiques per poder captar inversions el dia de demà. La pregunta és: estem preparats per captar aquestes suposades inversions?

Aquí és on expresso els meus dubtes perquè sense un gran polígon ni unes bones comunicacions, un territori no és competitiu per generar riquesa i atraure grans empreses. Aquesta és la mancança que tenim i crec que no s’està reclamant amb fermesa capgirar la situació. Tenim una Conca plena de polígons i poligonets, i alguns entremig de cases com el de Les Comes o el que es farà ara a Fàtima, que torna a aplicar el model igualadí de dubtós resultat de fer polígons al costat d’habitatges. A més, cada municipi ha volgut fer el seu i ara són buits i inútils. Més val tenir-ne un de gran, potent i ben comunicat, que no pas cinc de petits i sense infraestructures. Cal canviar el xip i algú haurà de renunciar al seu per poder començar a plantar una llavor que ens permeti fer un salt endavant en una comarca i una Conca on uns municipis hauran de ser residencials i de serveis i altres industrials, però anant plegats com una mateixa realitat territorial. Cal planificar l’endemà perquè si tots els projectes començats donen els seus fruits, estiguem preparats.

I tot això ho ha de liderar algú, ja sigui el Consell Comarcal, l’Ajuntament de la capital, una mancomunitat de municipis o les entitats empresarials i sindicals. Algú capaç de defensar els interessos de l’Anoia i de reclamar projectes sense por i per damunt de tot. La pell, el paper, les arts gràfiques, les empreses TIC o el tèxtil que queda poden ser vies de sortida per recuperar el pols industrial de la comarca. Menció a banda mereix el turisme rural o el comerç, també molt potents en l’àmbit dels serveis.

Per això m’agradaria que, d’una vegada, algú sortís i digués cap on anem. A banda d’organitzar les festes i esdeveniments de cada cap de setmana que dónen marca al territori i dinamisme als seus comerços i restaurants, hi ha alguna cosa més? Quin és l’horitzó que persegueix l’Anoia i els seus municipis? Tenim una meta a llarg termini per la qual il·lusionar-nos o senzillament 'anem tirant' amb les polítiques a curt termini? Encara que ens diguin que enlloc d’arribar-hi amb cinc anys, com potser desitjaríem, hi arribarem amb deu; és igual, però necessitem que ens expliquin cap on estem anant, si és que estem anant cap a algun lloc. No podem perdre el temps.

Qui parla de l’Anoia?

Jordi Cuadras — Tue, 13 Nov 2012 03:00:00 +0100

S’ha obert la campanya electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya i durant aquests dies, fins el diumenge 25, anirem escoltant els discursos i propostes d’uns i altres. Cada partit té els seus candidats comarcals; els polítics dels diferents territoris que opten a ser diputats al Parlament de Catalunya. He seguit amb atenció el que han dit fins ara els candidats de l’Anoia. Són les persones que hauran de defensar el nostre territori durant la propera legislatura a la cambra catalana i, per tant, crec que és important saber què diuen i quins plans tenen pel futur de Catalunya però, sobretot, pel futur de la nostra comarca. De moment, la decepció ha estat majúscula.

Si no som els periodistes els qui preguntem per les seves propostes en l’àmbit comarcal, cap d’ells en diu res, i tot i així, la resposta és molt poc concreta. Em sembla preocupant, altament preocupant, que en una comarca amb 12.264 aturats i amb un munt de famílies i empreses que viuen situacions desastroses, els qui opten a tenir representació al Parlament no diguin què tenen pensat fer i quin futur ens ofereixen. De moment, els nostres candidats a diputats al Parlament s’han limitat a repetir les consignes del seu líder, amb la diferència que els caps de llista tenen un discurs genèric perquè es dirigeixen al conjunt del país. Suposo que ho fan amb l’esperança que sigui el missatge de partit i del líder el que arrossegui els electors de la comarca cap a la seva formació. Crec que haurien de ser els candidats comarcals els qui proveïssin el seu líder de vots amb un discurs propi i convincent, i no al revés.

Mantenia l’esperança que a l’Anoia el debat en aquestes eleccions catalanes fos el de la independència i el dels drets socials, però els candidats també fessin un esforç per acotar-lo en l’àmbit comarcal: que ens parlessin de quina és la política industrial que hem de tenir; de com ajudar les entitats socials com Càritas o Creu Roja que treballen incansablement pels qui ho necessiten; de quin suport dóna cada partit als projectes engegats pels ajuntaments del territori, siguin o no del seu color, i el seu compromís a anar tots a una per defensar-los al Parlament; de quines han de ser les comunicacions pels propers anys, de si tindrem un transport en tren competitiu o una Hispano decent, o de si aposten per fer millores a l’autovia A-2 per evitar les cues de cada matí a l’entrada a Barcelona; de si algunes escoles del sud de la comarca seguiran tenint barracons; de si el turisme seguirà sent l’aposta per l’Alta Anoia; de si vindran més abocadors com el que s’està plantejant en aquests moments a Jorba; de si hi haurà canvis en les ajudes pel transport escolar dels pobles; de si creuen en la necessitat de reorganitzar la comarca en tres grans parts (nord, Conca, i sud) per funcionar millor…

No dubto de la capacitat política, valentia i ganes de tirar endavant de tots els candidats de l’Anoia al Parlament i la il·lusió que posen en aquest procés, però caldria que com a anoiencs i anoienques els demanéssim propostes clares pel futur de la comarca que enriquissin el debat electoral durant la campanya, tot obrint una nova perspectiva i donant-nos altres motius per votar per la seva formació. Al Parlament es decideixen moltes coses que afecten directament a l’Anoia i els seus municipis, així que hem de saber amb quina carpeta de propostes hi volen anar els nostres candidats.

Que haguem de demanar que facin aquest esforç és un senyal de que el sistema electoral català de llistes tancades no és eficient. Una evidència que es posa més de relleu després d’haver vist com funcionen les eleccions americanes, encara que les de dimarts fossin les presidencials. El candidat que no truca a les portes, que no parla amb els seus veïns, que no promet defensar el seu comptat per damunt de qualsevol altra cosa i per damunt del seu partit, que no fa trucades per demanar el vot, que no organitza actes, reunions i petits mítings per explicar el seu projecte per la seva gent, no guanya la plaça de senador.

Espero que aquest article quedi del tot obsolet abans del dia 25 de novembre, senyal que els candidats ens hauran parlat de l’Anoia i ens hauran donat esperances per creure en el futur d’aquesta comarca. Confio en la seva capacitat perquè això sigui així; els necessitem més a prop i connectats al territori que mai.

Horts a la ciutat

Jordi Cuadras — Tue, 30 Oct 2012 03:00:00 +0100

Fa uns dies, vaig descobrir L’Hortet de la Salut. Són 1.300 metres quadrats de pau i tranquil·litat al bell mig d’Igualada, al carrer de la Salut número 58; un oasi de calma dins la teranyina urbana. A part de tot això i de les excel·lents vistes que hi ha, ja que anar al Pla de Sant Magí sempre vol dir pujar al terrat d’Igualada, vaig trobar molt interessant el projecte d’horta ecològica que s’hi desenvolupa.

Un solar buit ha quedat aprofitat i aquest aprofitament reverteix en un benefici per la comunitat. D’una banda, es conrea i s’explota un espai de terra que fins aleshores no s’aprofitava, i de l’altra es genera ocupació per tres persones i es reparteix salut entre tots els seus clients amb productes frescos i de la temporada. En un món globalitzat i on el que mengem sovint ha viatjat quilòmetres i quilòmetres i rep tractaments químics abans d’arribar a casa (es calcula que una família normal, consumeix de mitjana aliments que han recorregut 5.000 km), cal valorar un espai on podem collir, carregar i posar a taula en poca estona.

Cada vegada hi ha més ciutats que aposten pels horts municipals urbans (Badalona, Sant Joan Despí, Vilanova i la Geltrú, Manresa...) i, tot seguint l’exemple de L’Hortet de la Salut, que és una iniciativa privada, Igualada també podria entrar en aquesta llista. De fet, l’anomenat Pacte Social que l’Ajuntament aprovar al setembre així ho preveu i vol crear uns horts socials pels anys 2013-2014 amb l’objectiu d’abastir d’aliments el Banc de Queviures de la ciutat. També apostarà per l’horta el projecte dels pisos amb serveis per la gent gran Viu B2 que estan a punt d’obrir-se a l’avinguda de Gaudí.

Són unes bones iniciatives, però caldria que s’enfoqués el tema de manera global, amb més recorregut i incidint en el tema ecològic, ja que no crec que es tracti d’una moda passatgera, sinó que, en part degut a la crisi, s’ha convertit és un fenomen que ha vingut per quedar-se. Es podria crear una xarxa de parcel·les que es poguessin llogar, com fan altres ciutats, a gent gran, desocupats o famílies. Igualada té espais aprofitables en aquest sentit com el pati lateral de Cal Boyer, a la seu del Museu de la Pell, el de l’antic Hospital, el de L’Escorxador o espais als parcs de Valldaura i Les Comes. Una horta urbana que consistiria en posar a l’abast de tothom el que ara ja fa molta gent, tot i que no sempre seguint les regles al cent per cent del cultiu ecològic, als seus jardins o terrasses, també algunes escoles, diversos pagesos a la zona del Rec i durant molts anys els frares caputxins o les monges de l’Asil del Sant Crist.

A més, es podria lligar amb projectes d’economia social com la creació de cooperatives d’hortalans i consumidors, que cada vegada estan agafant més força en un món que està passant de valorar allò que és gran i global a allò que és proper i amb quilòmetre zero. O també es podria relacionar amb projectes pedagògics amb col·lectius com persones tutelades, ja sigui a través de l’Escola Àuria o la Fundació Sanitària Sant Josep, per exemple. Cal posar en valor que al nostre país tenim un clima excel·lent per l’horta i que essent autosuficients s’eliminen intermediaris i hi guanya tothom: el productor perquè en treu més benefici i el client que menja aliments amb un gust exquisit, frescos i saludables.

Per cert! Tot visitant L’Hortet de la Salut i de veure-hi una nova panoràmica d’Igualada, vaig pensar en l’oblidada Torre de l’Aigua, al Fort de Sant Magí. Una construcció modernista única a la ciutat i d’una gran bellesa arquitectònica que espera, solitària, que algú la posi en valor. Recordo com durant la Festa Major de l’any 2002 s’hi van organitzar unes visites guiades que van servir perquè molts la redescobríssim tot somiant en que la zona podria convertir-se en un nou parc-mirador d’Igualada. La porta d’aquell entorn no s’ha tornat a obrir més i és una gran llàstima.

Locals buits a Igualada

Jordi Cuadras — Tue, 16 Oct 2012 03:00:00 +0200

Aquesta última setmana, Igualada ha estrenat un nou esdeveniment que ens ha convertit en una referència de la fotografia, a nivell nacional i més enllà. Es tracta del Fine Art, que ha omplert d’imatges la ciutat amb 37 exposicions i prop d’un miler de fotos, reunint l’excel·lent xifra de més de 6.000 visitants al llarg dels 10 dies que ha durat. El Fine Art ha ocupat, literalment, molts locals de la ciutat, alguns d’emblemàtics com el recuperat Escorxador o el claustre de l’Escola Pia, sales d’exposicions convencionals com el Museu o la Biblioteca i d’altres que són nous com els de la travessia de San Sebastià: antics locals comercials transformats en espais d’exposició efímers.

Malauradament, en la situació econòmica en la qual es troba Igualada, són diversos els locals comercials que veiem amb la persiana abaixada quan passegem pel centre de la ciutat. Una imatge que no convida a l’optimisme i que és la mostra més gràfica de quina és la realitat que estem vivint. Per evitar tenir aquesta imatge trista, grisa i apagada als carrers, potser estaria bé engegar un pla (una mena d’“Igualada, posa’t guapa”) per donar-los vida mentre no s’ocupen.

Són locals amb aparadors de primera categoria, amb ubicacions immillorables al nucli antic i que fan de molt bon aprofitar. Podrien servir per fer ciutat i difondre les activitats que organitza l’Ajuntament o les entitats, acollir exposicions de pintura, fotografia o escultura d’igualadins anònims o d’escoles, o ser un lloc on els alumnes de l’Escola Municipal d’Art Gaspar Camps poguessin exposar els seus treballs artístics. A part d’acollir activitats culturals, també podrien ser llogats com a espais de publicitat d’emprenedors, comerços o establiments que tenen la seu en altres punts de la ciutat i necessiten donar-se a conèixer.

Entenc que als propietaris d’aquests locals buits els costa el mateix tenir la persiana apujada que abaixada (només hi hauria el cost de la llum que s’hauria d’acordar qui se’n fa càrrec). En cap cas es tractaria d’obrir les portes del local, només de mostrar l’aparador; ja que no es poden aprofitar comercialment, almenys que s’aprofitin per fer cultura i promoció d’Igualada. Per exemple, l’antic Cal Perico del carrer de l’Argent està tancat però tot sovint el seu aparador esdevé un petit espai, gairebé museístic, de diverses curiositats de la història de la ciutat. Doncs es tractaria d’això, d’escampar cultura i que aquells igualadins i igualadines que fan coses o tenen ganes de muntar el que sigui i que potser no tenen cabuda a les sales d’exposicions oficials, tinguessin al seu abast uns espais on mostrar-ho. La difusió i potencial d’aquests aparadors és enorme.

Això també podria permetre que molts de nosaltres tinguéssim una excusa més per baixar al centre i, per tant, es podria convertir en un altre atractiu que segur que en major o menor mesura afavoriria el teixit comercial. Un teixit comercial que hi guanyaria perquè, sense cap persiana abaixada, gaudiria d’un entorn molt més animat i vital que el que hi ha ara en alguns punts. Ara bé, això hauria de ser una solució transitòria perquè el destí de tots els locals del centre de la ciutat és que s’omplin de negocis i de batibull. No es tracta, doncs, de tapar la realitat, sinó que es tracta de fer-la més passable i atractiva mentre no remunta l’economia.

1.000 euros a debat

Jordi Cuadras — Tue, 02 Oct 2012 03:00:00 +0200

Aquest és el suggerent nom del concurs que, per quart any consecutiu, Jove Cambra d’Igualada organitza per promocionar l’oratòria i la confrontació d’idees amb arguments entre els joves de la ciutat sobre temes d’actualitat. Una bona iniciativa per promoure el punt crític que tots hem de tenir respecte el que ens envolta, ja sigui per fer-ne una crítica positiva o una crítica negativa.

En un moment com el que vivim en el qual un president del govern (Mariano Rajoy) diu que reconeix a tots els que no es manifesten i menysté aquells que sí que surten al carrer, un eurodiputat (Alejo Vidal-Quadras) amenaça en fer tornar la Guàrdia Civil si Catalunya convoca una consultat per decidir si vol viure amb llibertat o que un exministre (Mayor Oreja) assegura que la televisió no hauria d’emetre imatges de les càrregues policials a les manifestacions, posar en valor el debat és una bona obra. I és que, sovint, el debat fa por a aquells que no tenen arguments sòlids per defensar el que fan i agrada als qui, amb el poder de la paraula, poden convèncer i deixar en evidència al seu adversari. És un exercici molt sa.

En un moment com l’actual de desconcert, por i desconfiança és quan cal fomentar en la societat, més que mai, el punt de vista crític de les coses perquè sinó som febles. Cal buscar una segona opinió i contrastar per no empassar-se allò que diuen els anomenats “poderosos”, que són els que controlen l’escena mediàtica. I és que l’opinió pública és un fenomen que fàcilment pot moure’s per beneficiar uns interessos o uns altres. Partits polítics i lobbies sempre l’han moldejat per treure’n un benefici propi, ja sigui a través de subvencions o publicitat donades a dit a determinats mitjans.

Fins ara aquest fenomen havia estat regit sempre només pels mitjans de comunicació, però gràcies a les xarxes socials 2.0 s’ha entrat en una nova dimensió en la qual el que diu qualsevol individu de la societat pot fer-se sentir igual o més que el que pregona un mitjà convencional. Gràcies a aquest fet, els qui s’escarrassen en tenir l’escena mediàtica controlada a la seva mida, cada vegada els és més difícil perquè la xarxa obre escletxes que se’ls escapen de les mans. Pràctiques com tancar un mitjà o retirar la publicitat d’una publicació com a mètode de pressió cada vegada són més inútils; la informació circula més lliure que mai i això és bo.

Ara bé, cal saber navegar en aquest mar ple de notícies en el qual hi ha una cursa catastròfica per veure qui és el que la publica abans, cosa que fa que moltes vegades es donin per bones informacions que corren per la xarxa sense el contrast necessari. Hi ha mitjans que han arribat a publicar la mort de mandataris com Fidel Castro o Hugo Chávez només perquè ho havien vist en un tuit i després han hagut de rectificar.

Precisament, per filtrar i pair tot allò que veiem cal haver desenvolupat un sentit crític de les coses: plantejar s’ho tot des d’una banda i des de l’altra per acabar escollint quina és l’opció més certa. La gran quantitat d’hipoteques que s’han donat de qui són culpa: de la gent que les agafava o del banc que les oferia? El dèficit públic és el culpable de les retallades o ho és el fet que els mercats del deute han tancat l’aixeta per afeblir el sector públic? La privatització de la sanitat es fa per necessitat o per afavorir interessos particulars que volen fer-hi negoci? La N-II de Girona no es desdobla per falta de diners o perquè una concessionària de peatges perdria part del negoci que ara fa amb l’existència de l’A-7 com a única via ràpida? Són alguns exemples de preguntes que ens podríem fer abans d’agafar una posició en un sentit o en un altre. I és que una societat sense opinió crítica s’acaba convertint en una societat feble i conformista.

Aquest dissabte a la tarda a la rambla de Sant Isidre veurem com joves de 18 a 40 anys sortiran a l’escenari d’una nova edició dels 1.000 euros a debat. Podrem comprovar com, a partir d’un tema que els hi és donat, formen una opinió a favor o en contra i troben els arguments per fomentar la seva posició. Com hauria de ser sempre: quan es defensa una cosa no es pot fer amb un simple sí o no, sinó que cal acompanyar-ho de les claus necessàries per convèncer i vèncer, i tenir en compte tots els punts de vista per posar-los a la balança i escollir amb quin ens quedem. Molta sort a tots els que hi participin.

Com posem les banderes a Igualada?

Jordi Cuadras — Tue, 04 Sep 2012 03:00:00 +0200

El darrer any hi ha hagut moguda de banderes al terrat de l’Ajuntament: de 4 vam passar a cap, de cap vam passar a la Senyera durant els dies de la Festa Major i de la Senyera ara ens hem tornat a quedar sense cap bandera. Un bon exercici perquè, d’aquesta manera, els igualadins i igualadines hem pogut veure els diferents formats per decidir quin ens agrada més. Deixo anar dues propostes.

Al terrat, a mi m’hi agrada una sola bandera. I per estalviar-nos discussions per decidir quina hauria de ser i perdre el temps amb debats del veure qui és més català, més independentista o més espanyol, crec que senzillament hi hem de penjar la nostra, la d’Igualada. Tenim la sort de tenir una bandera preciosa amb orígens a l’Edat Mitjana amb les creus del patró del país Sant Jordi, la Senyera i les aigües que ens remeten al nostre passat prehistòric i a l’origen del nom de la ciutat. Una bandera carregada de símbols locals, nacionals i de lligams senyorials amb Barcelona que no hauríem d’amagar, així que aprofitem-la i fem que presideixi el nostre Ajuntament.

Pel que fa a la Senyera catalana, la tractaria amb molta més solemnitat i li buscaria una ubicació idònia des d’on pugui lluïr, onejar amb força i ser admirada. I aquest lloc, per mi, no és la plaça de l’Ajuntament on sembla que se n’hi vol instal·lar una de permanent aquest proper divendres. La Senyera l’hauríem de plantar a la plaça de Catalunya d’Igualada. I és que sí; tot i ser una plaça oblidada i que molts pocs igualadins la reconeixen com a tal, a Igualada tenim una plaça de Catalunya! És l’espai que hi ha entre el final del passeig Verdaguer i l’inici del parc de l’Estació Vella.

Aprofitem que tenim una plaça dedicada al nostre país per col·locar-hi l’ensenya que ens identifica i d’aquesta manera dignificar un espai que ara mateix és només un lloc de pas de cotxes i vianants. En aquell punt de la ciutat, i tal i com mostra la foto que acompanya aquest article, m’imagino un alt màstil i la Senyera al capdamunt. La bandera de Catalunya coronaria el passeig i seria visible des de molts metres de distància i des de tres grans angles diferents: el parc de l’Estació, tot el passeig i tot el carrer de Santa Caterina.

És evident que la ciutat té problemes molt més urgents i transcendentals en els quals actuar abans que pensar en les banderes, només faltaria, però crec que és important cuidar els nostres símbols i posar-los en valor al lloc que els correspon. A vigílies de la Diada Nacional i abans que els problemes del nou curs ens vinguin a sobre crec que és un bon moment per ordenar-los i tenir una ciutat amb una càrrega simbòlica que ens ompli l’esperit quan la resta de coses ens el buidin.

I ja per acabar, encara una tercera proposta de símbols. El barri de Les Comes III, situat a l’oest de la urbanització, és un barri on tots els seus carrers i places remeten a personatges i institucions de Catalunya (carrer del Parlament, avinguda de la Generalitat, carrer del President Francesc Macià…). Ja farà dos anys que just davant del supermercat Carrefour s’hi va fer un parc que no té nom perquè abans era un simple solar buit. Doncs bé, entre tant de reconeixement a les institucions i presidents catalans crec que hi falta un espai dedicat a la nostra norma institucional bàsica: l’Estatut. Proposo que el bategem amb el nom de “Parc de l’Estatut” i que serveixi d’homenatge al de Núria de 1932, al del 1979, al del 2006 i al que pugui venir els propers anys afirmant que “Catalunya exerceix la seva plena sobirania política constituïda com a Estat en el marc de la Unió Europea”.

Ah! I hem de buscar, doncs, un espai per la bandera d’Europa i, quan es pugui, acabar el parc 11 de setembre al costat de l’avinguda de Catalunya on l’arquitecte hi havia projectat quatre cilindres que simbolitzaven les quatre barres… Bona Diada Nacional a tothom i fem onejar una bona Senyera!