Blog Joan Pinyol

Defensem el que és nostre!

Joan Pinyol — Mon, 05 Sep 2011 11:29:00 +0200

Perquè quedi vist i se'n tingui coneixement, he proposat des de les xarxes socials que tothom pengi senyeres i estelades als balcons des d'ara i que les mantingui fins que no ens independitzem de l'Ecspanya.

M'han animat a fer-ho els darrers atemptats legislatius contra la llengua catalana a l'ensenyament i contra el sistema d'immersió lingüística en l'única manera de comunicar-nos que és pròpia d'aquesta terra. D'oficial n'hi haurà una altra, d'acord, però pròpia, només la catalana. I qui ho discuteixi és que desconeix la història i només actua amb maniobres politiquetes de ben curta volada.

Els meus pares no van poder estudiar en la llengua que parlaven a casa els meus avis. Per què ara un tribunal espanyol vol segregar el meu fill a l'escola només per aprendre en català, l'única llengua que els dos tenim al cor, i és oficial, i és pròpia de la nostra terra?

També he proposat avançar la col·locació de les banderes i estelades pensant que diumenge vinent ho farà gairebé tothom en el pitjor sentit de la paraula. Perquè fins i tot els partits nacionalistes espanyols, com el PP de la somrient Alícia Sanchez Camacho - que ja es veu de protagonista d'un país de les meravelles de la dreta més rància-, a la Diada tenen la barra de lluir el símbol que durant la resta de l'any miren de minar a base de recursos contra l'Estatut, contra la nostra llengua i contra la nostra història.

Queda clar doncs, que en uns moment en què el desig d'escapar-nos de l'ofec econòmic a què ens sotmet la una, grande y libre és més viu que mai, una manera d'aferrar-nos a les nostres conviccions i desitjos d'independència és fer voleiar senyeres i estelades i fer-les presents arreu de territori.

Ara bé, sense traspassar els límits de la decència.

Vull una Catalunya també lliure d'agressions i de pintades com la que mostra la imatge. Una imposició visual enmig del bosc que hi ha entre Capellades i Cabrera d'Anoia i, el que és pitjor, damunt la pedra que separa els dos termes municipals i en la qual encara es poden veure gravats els noms antics.

Si volem fer-nos respectar, respectem primer la nostra manera de ser, i aquestes pedres entre termes constitueixen un llegat ben peculiar que hem de saber conservar

El PP dóna medalles al mèrit macabre

Joan Pinyol — Fri, 02 Sep 2011 13:41:00 +0200

CARTA PUBLICADA AL DIARI "ARA" DIJOUS, 1 DE SETEMBRE I AL DIARI "EL PUNT-AVUI" DIVENDRES, 2 DE SETEMBRE

El govern de la ciutat autònoma de Melilla, en mans del PP, continua subratllant que allí és ben vigent el franquisme. No només perquè manté carrers amb noms lligats a la dictadura i també alça l'única estàtua de Franco que continua dreta enmig d'una ciutat. Ara mateix també per un altre gest que considero entre indignant i macabre. Acaba de concedir la medalla d'or de la Policia Local a Ramón Antón Mota, exconseller de Seguretat Ciutadana de la Ciutat que curiosament quan governava va instaurar aquesta condecoració. Però això és una anècdota. El que m'omple de ràbia, d'impotència i em fa pensar que la dictadura franquista és més viva que mai és el fet que aquest exconseller presenta dins el seu currículum el fet d'haver assistit com a funcionari de l'Interior a l'execució l'any 1974 de Salvador Puig Antich.

Tal com ho llegiu. L'actual conseller de Seguretat Ciutadana de Melilla, el senyor Francisco Javier Calderon Carrillo, del PP, ha atorgat una medalla al mèrit macabre a un franquista que s'enorgulleix d'haver vist com moria Puig Antich. Com que ja veig a venir que el govern espanyol ni s'immutarà (això passaria en estats normals!), espero i desitjo -com a mínim abans que del 20-N- que el govern de Catalunya denunciï el que considero un atemptat contra la intel·ligència humana i contra els sentiments de tots els que vam perdre tant en aquella maleïda guerra del 36 i durant la dictadura de vora 40 anys que la va seguir. Gestos com aquest diuen molt poc a favor del partit que fa mesos que es veu ja com a alternativa de govern a l'Estat Espanyol o no, Alicia Sanchez Camacho?

Els meus veïns, ambaixadors de somriures.

Joan Pinyol — Mon, 29 Aug 2011 10:30:00 +0200

A tocar de casa viuen el Jordi i la Raquel, grans amics i excel·lents veïns que més que sovint se les empesquen per repartir la seva alegria per un planeta que al final els quedarà petit.

Per això, abans que vagin a trobar altres cossos celestials aprofitant les merescudíssimes vacances, em ve de gust esplaiar una circumstància lligada al seu darrer viatge, a l'Índia.

La Raquel, apassionada i practicant de les danses orientals, i el Jordi -que també és una mica "índio", acaben d'arribar no fa gaire d'aquell país de contrastos i de vaques sagrades.

Un cop allí, i per no aprofitar les mateixes petjades dels milers d'encuriosits occidentals que hi posen els peus per veure de prop aquella cultura, van decidir emprendre una ruta alternativa, fora dels circuïts marcats, i van fer cap a la població de Lohargal acompanyats d'un indi.

Van visitar la població, van entrar en un temple i allí dins el guia particular va retrobar un amic periodista que càmera en mà, no va desaprofitar l'ocasió per immortalitzar el moment i posteriorment va elaborar-ne una crònica per al diari on treballa. Això passa aquí, a Lohargal i a la selva equatoriana meridional...

Jo no he estat a l'Índia però deu ser com aterrar en una illa de fama estiuenca a l'hivern per fer-hi alguna activitat. Als periodistes els sembla tan extraordinari el que hi vas a fer que surts a la premsa segur. Però deixem les meves minúcies baleàriques i tornem a Lohargal.

El 4 d'agost va aparèixer en un diari indi (el de la imatge) la notícia de la visita dels meus amics al temple, amb fotografia del moment en què a la Raquel li posen un braçalet ple de significacions profundes i amb indicació del seus noms i cognoms i de la seva procedència barcelonina (suposo que si fer entendre que Catalunya no és Espanya ja és un clàssic de cada estiu quan vas pel món, concretar que, més que a Barcelona vius a Capellades, entre la Baixa Anoia i l'Alt Penedès, ja deu ser tota una quimera!).

Tampoc no domino la llengua en què està escrit el diari (és de les que em falten per aprendre, llàstima!), però em fio molt dels meus grans veïns, i entre fresques i terrasses de finals d'agost m'han assegurat que es tracta d'una crònica que vol donar a conèixer una part de l'Índia molt desconeguda i poc freqüentada per persones d'altres terres, de manera que la Raquel i el Jordi -que han estat els primers turistes en anar-hi- no siguin pas els darrers.

Gràcies per convidar-me a viatjar l'Índia a través dels vostres comentaris i alegries convertides en exclusives de premsa, i és que una de les gràcies que té aquesta vida és la possibilitat d'envoltar-te de persones interessants que t'omplen d'allò més.

Les que proven de buidar-te a disgustos no valen per a res, ni aquí ni a l'Índia.

Amb el dit, dit, dit...

Joan Pinyol — Thu, 18 Aug 2011 03:35:00 +0200

El Mou petit quan brama....
brama brama brama!
El Mou petit quan brama...
brama amb el dit,
amb el dit dit dit,
així brama el malparit!...

Franco, jo et beneeixo en el nom del pare... (Papa Pius XII)

Joan Pinyol — Sun, 14 Aug 2011 18:40:00 +0200

El Vaticà va beneir la pel·lícula de Franco "Raza"

Pius XII va dir que li agradava en una projecció privada

L'aristocràtic Papa Pius XII no incorria en frivolitats com anar al cine. Però va fer una excepció quan l'ambaixador d'Espanya a la Santa Seu, José de Yanguas, li va sol·licitar un favor: projectar-li, si no tota almenys un tràiler, una pel·lícula molt especial, Raza. Aquesta projecció privada, i el beneplàcit del Pontífex a l'epopeia patriòtica escrita per un Francisco Franco camuflat sota el pseudònim de Jaime de Andrade, és una de les revelacions que conté una capsa de l'Arxiu de Salamanca i un lligall del Ministeri d'Exteriors explorats per l'historiador Magí Crusells, secretari del Centre d'Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona.

A la imatge Alfredo Mayo, en un fotograma de 'Raza'.

El 6 de maig de 1942 -gairebé sis anys després de l'inici de la guerra civil-, l'ambaixada espanyola va projectar Raza en una sala d'actes de la Companyia de Jesús, davant el cos diplomàtic de l'Eix, cinc cardenals, diversos dignataris vaticans i els superiors i generals dels principals ordes religiosos: jesuïtes, dominics, trinitaris, agustins i franciscans.

La projecció, amb crítica positiva de L'Osservatore Romano, ja era coneguda per investigadors que s'havien endinsat en la intrahistòria d'aquesta la superproducció, com Román Gubern. Però la carta localitzada per Crusells als arxius d'Exteriors explica el perquè de tanta atenció (d'altra banda, lògica quan el Papa Pius XII havia acollit la victòria de Franco amb immensa alegria).

En una projecció prèvia, el Pontífex, va explicar l'ambaixador, «va quedar altament complagut per l'alt esperit que la informa, malgrat que només va presenciar les escenes de més alta emoció religiosa». Això sí, Pius XII va expressar «el desig que no se li doni publicitat, ja que és un cas excepcional».

EL 'DOSSIER RAZA' / Aquest episodi vaticà, recollit en un capítol del llibre col·lectiu Vidas de cine. El biopic como género cinematográfico, (TB Editores) és només una part de la informació extreta per Crusells. A l'arxiu diplomàtic espanyol es poden seguir els rastres de l'activitat del Govern espanyol per aconseguir un ressò internacional a la pel·lícula, i la capsa extraviada a Salamanca sobre la pel·lícula conté infinitat d'informació recopilada per l'almirall Jesús Fontán, ajudant de Franco i posat al capdavant de la Sección Cinematográfica del Consejo de la Hispanidad per fer realitat el capritx del dictador.

El dossier Raza de Salamanca conté informació exhaustiva sobre el pressupost, producció i exhibició de la pel·lícula, dignes d'una superproducció. Les condicions a les quals es va arribar per distribuir-la a Alemanya i els territoris ocupats tornen a demostrar, considera Crusells, fins a quin punt el film era prioritari per a Franco: la distribuïdora alemanya Transit, després d'un any de negociacions pel desinterès alemany, es quedava el 50% de la recaptació i obtenia permís per projectar 10 films a Espanya. Traduïda amb el nom de Blutzeugen (Màrtirs), Raza es va projectar el 1944 en 218 cines alemanys.

«GENT SENSE MORAL PRIVADA» / Entre la documentació de Fontán, Crusells ha identificat diverses petites joies. Entre elles, un informe que recull que Franco va acceptar el repartiment que se li va proposar, modificacions del guió original que, amb l'excusa de millorar el ritme, es carreguen escenes que resultarien ruïnoses (com una fugaç visió d'almogàvers a bord d'una galera) i un informe dirigit a la Casa Militar del cap de l'Estat que podria haver resultat clau en l'elecció del director, José Luis Sáenz de Heredia. Ja que la gairebé totalitat de directors són «gent sense moral privada, comercial ni professional», l'autor de l'informe considera que l'únic amb «bona formació espiritual» i «decència» seria Sáenz de Heredia, malgrat que només tindria un defecte «que per cert és bastant comú en gairebé tots els artistes: és bastant desordenat i no gaire actiu». Tot i amb això, «el seu pur patriotisme» i la vigilància a la qual el sotmetria «un home fred i meticulós» com el seu col·laborador Antonio Román haurien de fer-lo «treballar a un ritme al qual no ha treballat mai»....

Font : El Periodico. ERNEST ALÓS

Cròniques capelladines, un nou assalt en el temps

Joan Pinyol — Thu, 11 Aug 2011 14:16:00 +0200

Demà divendres 12 d'agost, després que a Ciutadella un company de feina -de nom artístic D.J Morrison- hagi fet saltar d'alegria els clients del Limoobar i mentre a la mateixa ciutat una bona amiga estarà inaugurant la seva exposició de pintures titulada Mars, fars, ones i sal, a la galeria Retxa, a Capellades presentarem el llibre Cròniques d'aquí, que ha coordinat el capelladí i un dels fundadors dels Joglars, Ton Font.

Aquest llibre col·lectiu compta amb l'aportació d'onze autors diferents que, a partir del mateix denominador de Capellades, tracten diversos aspectes lligats a la vila. Per ordre alfabètic es tracta del tunissià i resident a Capellades Aman Ben Nasr que en l'article "Visc a Capellades" parla de la seva pròpia experiència al poble com a nouvingut; de l'arqueòleg Eudald Carbonell, que dóna compte dels més de cent anys d'excavacions dutes a terme a l'Abric Romaní i de la singularitat mundial del jaciment; del músic i compositor Xavier Cassanyes que a l'article "La música, unió i comunió de cultures" subratlla la veritable força unificadora d'aquest art universal; l'antropòleg Jordi Castellví, que dóna compte de la tradició secular del mercat figueter de Capellades; la filòloga Maria Teresa Costas, que descobreix els trets específics de la parla capelladina; el mateix Ton Font, coordinador del llibre, que fa un homenatge a la capelladina Maria Rosa Rotllant de Franch i a l'empremta especial que va deixar en aquest món; l'historiador Miquel Gutiérrez, que descobreix la trajectòria singular del capelladí Jaume Castells i Muntal que al segle passat es va establir a la ciutat de Guayaquil (a l'Equador); la periodista Montse Ibañez que, amb l'article "Capellades i els nouvinguts. Els tòpics són tots reals", analitza el fenomen de la immigració en el nostre municipi; l'il·lustrador i cronista local Toni Miquel que homenatja la mort en majúscules a partir de diferents exèquies capelladines plenes de vida; l'escriptor Joan Pinyol (és a dir, qui signa aquest apunt), que dóna a conèixer la història sentimental dels veïns d'un dels carrers més veternans de Capellades i la directora del Museu Molí Paperer, Victòria Rabal, que dóna compte de la commemoració dels cinquanta anys d'un dels museus més visitats del país.

La presentació tindrà lloc a la sala de teatre de La Lliga a les vuit del vespre i comptarà amb diverses actuacions musicals i sorpreses afegides...

Vindreu?

Sigui amb la mort una major naixença (del franquista PP?)

Joan Pinyol — Sat, 06 Aug 2011 18:58:00 +0200

El 20 de novembre de 1975 va morir el dictador i alguns il•lusos van
creure que, amb ell, moriria també el franquisme. Justos trenta-sis anys
després, el postfranquisme que sempre ha representat el PP pot tornar al
poder de l’Estat. Sense haver condemnat mai la vulneració dels drets
humans que infringí Franco, sense voler saber res de les causes que
defensem els familiars de les víctimes de la guerra civil i de la
dictadura, milers de les quals usades un cop mortes per omplir el mausoleu
franquista del Valle de los Caídos –una vegada profanades de llurs tombes
i traslladades allí entre els anys 50 i 60 amb nocturnitat i traïdoria pel
Règim franquista-, i després d’haver de sentir, per part de dirigents
populars com el diputat a Madrid Jorge Fernández Díaz, que aquell mausoleu
–meca ideològica i actual parc temàtic del feixisme espanyol- és
equiparable al memorial de víctimes de països com els Estats Units
–obviant que el greuge macabre de l’ús de morts en benefici del govern
allí continua latent-, el proper 20 de novembre a tots els electors ens
pertoca contribuir o no al resorgiment d’una manera de fer que liquidarà en dos dies tots els esforços dedicats a la memòria històrica.

Fulminem fronteres, diumenge a Vall-de-roures.

Joan Pinyol — Thu, 04 Aug 2011 22:25:00 +0200

Aquest proper diumenge 7 d'agost, una bona colla d'escriptors catalans, castellans i aragonesos, la farem grossa al voltant de la llibreria Serret, a Vall-de-roures, que comana una bèstia dinamitzadora de la nostra cultura i de la nostra llengua, que és l'Octavi.

Digueu-me optimista però des de fa anys aquest incansable divugador de les lletres és capaç de congregar en ple mes d'agost, o de la guirilàndia universal, tot d'autors a la seva llibreria. I després la festa continua sempre en un altre lloc, on es fa un dinar i una sobretaula de presentacions literàries, lectures, actuacions musicals, descobriment del patrimoni, i un etc exquisit.

Diumenge hi tornem, en la que serà la 6a Trobada d'autors ebrencs al Matarranya, durant la qual, i entre altres, es presentarà el llibre POESIA A LA FRONTERA. Antologia de poetes en llengua catalana, castellana i aragonesa, que ha coordinat el poeta Santi Borrell i que acaba de publicar March Editor.

El llibre inclou els meus poemes "Entre dos estats, un país", "De mal en pitjor" i "D'amor veritable" i tot i que avui m'he desaïllat d'una terra que m'he endut al cor, d'una illa en vers veritable, d'arena fina i de blau turquesa immillorables, em ve molt de gust assistir a una trobada d'escriptors que, pel que he sabut també avui mateix, ja passa del centenar de persones confirmades. Una bona collada, vaja. Sobretot si tenim en compte que l'antologia recull l'obra de més de 90 poetes de procedències ben diverses.

El següent és el programa d'actes previstos en la 6a Trobada d'autors ebrencs al Matarranya...

Vall-de-roures

12 h Concentració d’autors participants i signatura de llibres, llibreria Serret

Torre del Compte

14 h Vermut a l’Hotel Parada del Compte (antiga estació de ferrocarril), actuació musical de Montse Castellà

14,30 h presentació de la trobada, breus parlaments:

benvinguda de l’alcalde de Torre del Compte
intervenció del president de l’ESCUMA
salutació d’Octavi Serret, llibreter

14,45 h presentació dels llibres:

- La Val de Zafan, de Editorial Gara de Edizions

Chusé Aragués, editor

Juli Micolau, coordinador

- Poesia a la frontera, de March Editor

Francesc Sanchez, editor

Santi Borrell, coordinador

15,15 h Dinar literari, amb lectura de textos dels autors/es dels respectius llibres.

17,15 h presentació projecte conjunt llibreria Serret / March Editor, a càrrec d’Octavi Serret i Francesc Sanchez.

17,45 h els autors del llibre: Verb i gràcia, faran una dissertació del seu llibre

18,30 h el món literari de paraula ebrenca.

- Intervindran:

Artur Quintana
Jordi Pijoan, projectes negres, present i futur
Javier Aguirre, el Matarraña y la Terra Alta, remansos
Emigdi Subirats, escriptor i poeta

19,15 h col·loqui sobre la frontera.

- Intervindran:

Santi Borrell, moderador
Juli Micolau, moderador i autor, La Franja, llengua catalana
Philippe Lavaill, escultor i escriptor, Catalunya Nord
Antón Castro, escriptor i periodista, Aragó, llengua castellana
Francho Nagore, escriptor, Aragó, llengua aragonesa
Manel Alonso, escriptor, Països Valencians
Cinta arasa, escriptora, Catalunya
Graciela Giráldez Pérez, Argentina arrelada a l’Aragó.

Al finalitzar música en viu.

Si continueu llegint trobareu les paraules de Santi Borrell per a la presentació del llibre POESIA A LA FRONTERA (March Editor, 2011)...

PRESENTACIÓ POESIA A LA FRONTERA, de Santi Borrell

.... la iniciativa del llibre parteix d’Octavi Serret, conegut llibreter de Vall-de-robres, de la comarca del Matarranya........ la intenció del llibre es poder apropar cultures.... fer un encreuament de camins.... de llengües.... de comunitats.... de realitats també.... un llibre per caminar junts damunt una frontera..... una frontera que per molt imaginada o inventada que es digui.... aquesta frontera existeix....

..... la comarca aragonesa del Matarranya que té frontera amb Catalunya és un punt geogràfic que pot unir molts altres punts .... punts que es mouen per tots els mapes..... fronteres que corren pels mapes.... el llibre parteix d’aquesta idea... la idea de poder conjugar.... la frontera.... de viure damunt d’ella......

.... el llibre.... la frontera.... els poemes.... un camí que passa per la frontera..... els poetes.... una frontera entre el llibre i els lectors..... entre la poesia i la realitat.... els lectors.... la frontera final... la frontera real... la frontera per veure que no hi ha una frontera possible...

...... escriure la frontera.... sentir, investigar, treballar la frontera.... aquest és el tema del llibre..... quina frontera som i quina frontera sentim..... quina frontera fem..... quina frontera volem... quina frontera som....

......... durant els primers contactes que vaig tenir per coordinar aquest llibre i buscar poetes que volguessin escriure sobre la frontera..... molts poetes preguntaven de quina frontera s’havia de parlar... si de la frontera geogràfica... política... o de la frontera mental.... doncs això... la frontera mental és la que marca i decideix totes les fronteres... els límits de la ment per inventar la realitat de les fronteres.....

......... es podria parlar de fronteres o viure sense fronteres..... però abans, s’ha de separar la realitat del desig..... perquè la frontera és una realitat...... és la frontera del poder... la frontera dels reis..... la frontera dels castells... la frontera de les possessions... la frontera de les propietats del rei o dels amics del rei.... aquesta és la història de la frontera explicada en vint paraules... la frontera que no es veu des del castell... la frontera per marcar un regne o lligar un casament i unir altres regnes.... les fronteres entre un príncep i una princesa que no es van estimar mai i van haver de dibuixar les seves pròpies fronteres privades....... la frontera per establir les diferències entre tots els éssers.... la frontera que existeix en cada punt de l’espai..... en cada punt de cada d’ésser.... la frontera com un tot.... tot l’espai com si fos una frontera.....

.... si hagués d’escriure una altra presentació d’aquest llibre... parlaria d’un altre concepte de la frontera.... parlaria de les fronteres que s’allunyen o s’aproximen... parlaria de les noves fronteres.... de l’actualitat política.... de les noves majories.... de les noves fronteres del silenci.... parlaria de les fronteres que es fan amb guants de seda.... les fronteres de l’odi.... les fronteres del menyspreu cap a les altres cultures... .... segurament veuria unes altres fronteres.... les fronteres de les empreses, de la realitat laboral.... les fronteres dins d’una ciutat..... les fronteres socials.... les fronteres de la ciència .... les fronteres entre els éssers i els animals....

.... alguns poetes que participen en aquest llibre no s’han ajustat al tema de la frontera.... com una demostració del valor tant estrany que té la frontera.... la frontera com una metàfora... la frontera com una realitat desconeguda o potser inventada... potser inventada per tenir por a conèixer la realitat...... no obstant, les fronteres encara fan més por.... potser, per això, les fronteres expressen la por dels pobles, del passat, de la tradició...... potser sí, potser no.....

..... ara que les fronteres han desaparegut en les seves imatges més comunes, en les imatges de les barreres, amb les seves franges vermelles i blanques... aquestes imatges continuen existint en altres fronteres.... perquè la por continua existint.....

.... llegint aquest llibre, veig els poetes i tots els lectors damunt la frontera, escrivint paraules damunt la frontera...... per alguns, les fronteres poden desaparèixer escrivint paraules.... per altres, només poden existir amb pedres, murs i ciment...... per tant, les fronteres donen per escriure molts poemes i molts llibres...... esperem que siguin llibres bons.... llibres per fer bondat..... i donar-los les mans com a bons germans.....

.... per finalitzar... deixaré els fragments d’un poema que voldria llegir.... algun dia... damunt una frontera...........

la frontera és el boto d’una camisa

el desig d’obrir aquesta frontera

la frontera entre l’alegria i la tristesa

la frontera entre una pedra i un nen

la frontera entre l’amor i la guerra

totes les fronteres que hi ha en una frontera

la frontera és un tall damunt la terra

una ferida que respira sota la terra

una ferida per tots els dies entre tots els éssers

la realitat és una frontera de portes i més portes

la frontera no la veig, la busco i no existeix

miro el meu propi cos i tampoc

miro dins meu i aleshores sento alguna cosa

jo visc dins d’una frontera

el meu cos és una frontera

entre el que sóc i crec que sóc

entre el que sento i expresso

jo sóc la meva frontera

la frontera està dins meu

la frontera està en la partícula més petita del meu cos..

en la partícula que no pot separar res.....

camino damunt la frontera

i veig com les paraules desapareixen

tot desapareix en una frontera

quan un home travessa una frontera

les cames se li tallen durant un instant

Santi Borrell

El llibre que teniu a les mans, és fruit de la compilació per part de Santi Borrell dels treballs que 95 autors/es sense fronteres, han escrit en la llengua que millor reflecteixen els seus sentiments: en llengua castellana, aragonesa i,o catalana, sense tenir en compte els seus orígens i que millor que aquest treball; poesia a la frontera, esdevingui en el llibre que anyalment s’edita coincidint amb la Trobada d’autors al Matarranya.

March Editor
marcheditor.blogspot.com/

El meu pare no és l'Artur Mas

Joan Pinyol — Mon, 18 Jul 2011 10:29:00 +0200

Aquest del costat és el meu pare i es pensa que és com el Mas, que va guanyar a la tercera.

Després de dos anys com a finalista torna a presentar-se als Premis Blocs Catalunya 2011 i us anima a votar-lo. A entrar a www.stic.cat,
a registrar-vos com a usuari i, dins la categoria MISCEL•LÀNIA/PERSONALS, a deixar el vot per al penúltim bloc, el seu, el www.joanpinyol.net (Des de la terra del Paper).

Si voleu és clar, perquè el meu pare, més que el Mas, ÉS UN BON CAS!

Bernat Pinyol

Teleevidències i sobredosi esportiva

Joan Pinyol — Sun, 17 Jul 2011 19:59:00 +0200

No sé vosaltres però jo començo a ser de la colla d'espectadors del TN de TV3 que quan comença la informació esportiva, aprofita per fer mil coses per a mi molt més pràctiques i interessants. Hi ha molt temps per fer-les...

No és que no m'agradin els esports i sóc dels que creuen fermament que hem de bellugar el cos per tenir-lo en forma. Per això, abans d'estar-me més d'un quart d'hora escarxofat al sofà sota un allau de notícies lligades a clubs esportius prefereixo fer exercici i sentir-me com a nou per quan la NOSTRA difon les comptadíssimes notícies lligades a la cultura, a les estrenes teatrals, als espectacles, a les actuacions musicals i a tot allò que penso que val més la pena i que la televisió pública catalana ens ofereix en comptagotes i al final de l'informatiu, com si fos prohibit. Per molt que enriqueixi l'esperit i no faci suar mitjons de color blanc.

Sí, ja sé. Em direu que sóc coses que interessen a quatre i que la gran majoria prefereix saber si la Gramenet canvia de segon entrenador o de tercer accionista. Però trobo que la televisió, amb els seus tentacles poderosos, ens ha encaminat cap aquí i hi ha una gran massa que no es planteja la llàstima que significa que treguin de la graella "L'hora del lector" i augmentin la difusió de l'APM, un programa que, quan el veig, que no és gaire, em deixa sempre amb el cor encongit de la vulgaritat humana que ens envolta, en un país on l'empresa amb més treballadors és l'atur i on sembla que els funcionaris -que hem guanyat la nostra condició laboral a base d'esforços i de lluita personal, i que en molts casos no hem tingut res a veure amb l'esclat de la bombolla immobiliària- ara hem de solucionar els problemes de molts, també del govern català post tristpartit, com si haguéssim de purgar el fet de tenir feina.

Tornant als esports de TV3, quan en el seu dia vaig queixar-me públicament del fet que la televisió catalana es mostrava del tot supeditada a les retransmissions de la Fórmula 1 i era capaç de desplaçar horàriament el TeleNotícies del migdia fins que l'Alonso de torn es banyés amb cava dalt del podi, la Mònica Terribas em va contestar que sempre tenia el recurs del 3/24 per estar informat (això en un moment en què a Capellades no rebíem ni el senyal d'aquest canal). Doncs bé, ara tinc molt clar que, havent un canal d'esports específic dins la mateixa TV3, l'Esport 3, podrien promocionar-lo per als amants de les notícies lligades a l'esport i no ocupar tanta estona valuosa d'un informatiu general a aquestes activitats...

Que el Madrid comenci la pretemporada i després surti a menjar un gelat pels carrers de Los Angeles a mi me la refum olímpicament.

Idees contra la crisi

Joan Pinyol — Sat, 16 Jul 2011 11:32:00 +0200

Si tots els consistoris acorden, amb les principals empreses de jardineria de llurs municipis, que aquests negocis locals es facin càrrec de col·locar i mantenir les plantes dels parterres centrals de les rotondes de cada població -a canvi de la possibilitat que s'hi anunciïn amb un cartell publicitari-, tres d'una : L'aspecte de les rotondes de molts racons del país millorarà ostensiblement, es promouran els negocis locals i el manteniment d'aquests ajardinaments urbans no haurà d'anar a càrrec de les brigades municipals de jardineria. O, dit d'una altra manera, tindrà un cost zero per als contribuents de bons costums de cada lloc en forma d'impostos...Com ho veieu?

Ecspanya, la guardiola trencada de Catalunya

Joan Pinyol — Thu, 14 Jul 2011 16:05:00 +0200

Se'ns rifen, ho sabem, se'ns rifen.

Ho vam veure fa quatre dies en un reportatge sobre la nefasta gestió que ha omplert de vies de tren d'alta velocitat un estat espanyol que malgasta de portes endins. Quilòmetres i quilòmetres de vies per a l'AVE, que intercomuniquen Madrid amb la resta de l'Estat però que han descuidat la connexió amb Europa. Resultat? Ara tenim trams que han de tancar perquè hi viatgen quatre rics i un parell de comercials. I al connexió amb França no és gaire diferent de la dels anys 80, en què els joves que viatjàvem amb interrail per conèixer món, a Portbou ens calia canviar d etren perque`canviava l'amplada de la via.

Deixant de banda l'AVE -un càncer per a l'economia espanyola segons alguns entesos en la matèria que fa anys que reclamen el corredor mediterrani- fa un parell de dies, el diari francès Le Monde dedicava la pàgina tres a una altra perla de la corrupció econòmica espanyola : l'aeroport de Ciudad Real, un equipament aeroportuari d'última generació que compta amb una de les pistes més llargues d'Europa, de quatre quilòmetres, capaç de poder-hi fer aterrar l'Airbus A380, l'avió comercial més gran del món, amb unes intal·lacions dissenyades per acollir dos milions i mig de passatgers l'any i que gestionen 91 treballadors directes i més de 200 indirectes pertanyents a diferents empreses.

Doncs bé, sabeu quin és el rendiment de tot plegat?

Avui aquest mastodòntic aeroport només té concertats tres vols setmanals, gestionats per Ryanair gràcies a una subvenció pública. La cafeteria és d'ús exclusiu dels treballadors que es passen la jornada laboral donant voltes absurdes per l'aeroport. I tanta joia infraestructural pel mòdic preu de 500 milions d'euros aportats per Caja Castilla-La Mancha (per dir-ho políticament correcte), una entitat bancària que ha estat intervenida pel Banco de España, que ha hagut d'avalar-la amb 9.000 milions d'euros de diner públic, en bona part provinents de Catalunya.

I la desgràcia econòmica no acaba ni aquí. Fa poc la Junta de Castilla-La Mancha ha injectat a l'aeroport de Ciudad Real 140 milions d'euros més per compensar les enormes pèrdues que genera aquesta infraestructura.

Tot en una població que, amb 75.000 habitants, no arriba ni a la categoria de ciutat, però disposa d'aquest aeroport i d'una estació de l'AVE, i això que no té a prop cap ciutat gran o cap reclam que justifiqui aquesta connexió aèria.

I la pregunta, a l'estiu d'aquell tristot entrenador del Madrid és... per què? com s'explica aquesta monumental bajanada? Molt senzill!...

El benefici ha estat per als constructors de les instal·lacions, segons indicava Le Monde, el president de Castilla-La Mancha, José María Barreda i el seu íntim amic i constructor Díaz de Mera, president de l'equip de handbol campió d'Europa Renovalia Ciudad Real. Ells han obtingut els beneficis i per a la resta queda la vergonya d'un Estat que és mirat amb lupa per les autoritats europees.

Una raó més per a la independència!

Hi ha una cervesa amb regust català, molt a pesar de l'Alejo...

Joan Pinyol — Wed, 13 Jul 2011 00:54:00 +0200

Moritz envia a Brussel·les una cervesa etiquetada en català per a cada eurodiputat

La marca reivindica l'etiquetatge només en la llengua pròpia, que no encaixa amb el reglament europeu de 1997 renovat ara, contra el qual han intentat presentar una esmena els parlamentaris catalans

Moritz ha enviat a Brussel·les un camió carregat de cerveses, una per a cada parlamentari europeu, acompanyades del lema "Beure una cervesa catalana, és beure una cervesa europea".

Amb aquest gest, la marca vol reivindicar el dret a etiquetar en la llengua pròpia de Catalunya, després que el Parlament Europeu hagi rebutjat una esmena dels eurodiputats catalans per retirar d'aquest text un punt que permet a l'Estat impedir l'etiquetatge només en català. La norma existeix des del 1997 i és una recomanació perquè els estats obliguin tots els fabricants a etiquetar amb almenys una llengua oficial a la UE. El català no és oficial a la Unió, de manera que l'aplicació estricta d'aquesta regla impedeix l'etiquetatge només en català, fins i tot encara que es tracti de productes que només es distribueixen a Catalunya.

En el cas de Moritz...

des de l'any 2004, quan es va rellançar al mercat el segell, la companyia ha apostat per l'etiquetatge en català. L'any 2007 va rebre el Premi a la Normalització Lingüística en el món empresarial, atorgat per Pimec. L'any 2010 va rebre el Premi Pompeu Fabra. Ara, davant de la polèmica provocada per la renovació del reglament europeu i el rebuig de l'esmena que intentaven presentar a última hora els eurodiputats catalans –excepte Alejo Vidal Quadras–, Moritz ha fet aquest gest simbòlic i promocional.

Font : ACN

Felicitats per la iniciativa! Si tothom fes el mateix!
I us ho dic amb una Moritz al costat i una calor que ofega.

Passió per les mares socialistes

Joan Pinyol — Sun, 10 Jul 2011 13:08:00 +0200

Recentment han canviat les maneres però fins no fa pas gaire, a la nostra cultura occidental, s'imposava el cognom de la mare sempre darrera el del pare, com si no valgués el mateix. D'aquesta manera els nascuts al segle passat sempre se'ns coneixia amb el nom i l'identificador de la família paterna. Però això canvia, per llei i per tradició. Si ens fixem en l'encara president del govern espanyol, és a dir Jose Luís Rodríguez, sempre ha potenciat la marca Zapatero. Una manera de fer que hereta també el pretendent a succeir-lo dins les files del PSOE, el senyor Alfredo Pérez que ha començat la seva candidatura a president espanyol amb la marca Rubalcaba com a distintiva. No sé vosaltres, però si de primer cognom em digués Rodríguez o Pérez

em sentiria una mica incòmode. És que no són prou bons per anar pel món?

El PP: Així que governen, prou de democràcies!

Joan Pinyol — Fri, 08 Jul 2011 17:42:00 +0200

La derrota dels socialistes al seu bastió històric d'Elx a mans del PP, després de 32 anys de governs progressistes ininterromputs, ha començat a comportar canvis per la via dels símbols, que al País Valencià aixequen més passions que en cap altre lloc. La conservadora Mercedes Alonso, una de les grans vencedores del passat 22-M, va tombar el vicesecretario general del PSPV, Alejandro Soler, i ja ha obert antigues ferides mai tancades: la històrica avinguda del Ferrocarril es dirà a partir d'ara avinguda de l'alcalde Quiles, l'últim batlle franquista de la ciutat, i l'avinguda del País Valencià es dirà avinguda de la Comunidad Valenciana. El portaveu del PP a l'ajuntament, Pablo Ruz, va justificar divendres aquests canvis perquè...

"Elx té un deute amb Quiles" per l'impuls que va donar a la ciutat amb la construcció de l'aeroport de l'Altet, l'hospital general o el barri dels Palmerars. Ruz va justificar l'eliminació de País Valencià per l'adequació a les referències de l'Estatut, un dels arguments clàssics del PP per eliminar tota referència de país. El PP també ha decidit rebatejar els jardins de la Passionària pels de República Argentina i convidarà els argentins d'Elx a posar-hi una estàtua.

Font : Diari ARA, 3 de juliol de 2011

A la imatge, la Pasionaria, una figura que a Elx també volen esborrar de la nostra història.