http://blogs.anoiadiari.cat// Wed, 12 Jun 2013 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2633/stopmotion-granpetit http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2633/stopmotion-granpetit Wed, 12 Jun 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2633/stopmotion-granpetit
Nosaltres no ho entenem així. Sabem el que som – tenim a penes el que tenim i prou, diu el poeta- i sabem el que volem i no ens ha de condicionar la dimensió, ans al contrari. Nosaltres, señor presidente, no ens fixem en la grandària, nosaltres ens hem de preocupar d'altres qualitats entre els quals les que van fer possible l'Estelada humana.

Sense pretendre fer aquí filosofia, sí que vull afirmar sense por a equivocar-me que el món -la vida, si m'ho permeteu- és un flux d'estira-i-arronsa, de moviment i estacionament, de saber moure's i aturar-se a temps i a l'inrevés: des d'una situació de repòs saber assolir el moviment generador d'energia fins a superar estadis més alts, per dir-ho d'una manera entenedora. Aquesta metàfora vital se m'acut davant l'experiència de la StopMotion “muntada” a la Plaça de l'Ajuntament d'Igualada: suma de persones, d'esforços, de voluntats; i amanit amb alegria i bon semblant al servei de la sincronització entre el moviment col·lectiu i la parada individual, pacient i necessària.

A la vida, en el nostre moment, a Igualada, a Catalunya, també hem de ser capaços de “gestionar” els tempos. Sense complexos d'inferioritat -n'hi ha de molt més grans que nosaltres, de països, però nosaltres tenim una il·lusió enorme, imbatible- hem de continuar avançant i fer avançar els responsables polítics cap a l'estat més complet, cap a l'Estat, i ja em passareu aquests jocs infantils de paraules, però entre tots ens hem de demostrar que som capaços amb dinamisme i perseverança de moure i decantar la Història cap al lloc natural que li correspon a Catalunya.

Som un país petit, prou que ho sabem, però la capacitat de fer coses grans i de moure energies ingents ningú no ens la prendrà. Si encara no fa un mes Igualada va captar l'atenció per la gran demostració de l'Estelada humana per la Independència, d'aquí no res catalans d'arreu, convocats per Òmnium Cultural, omplirem el Camp del Barça i l'11 de Setembre ens mobilitzarem per tornar-ne a fer una de grossa: la Cadena humana anunciada per l'ANC... I així anar sumant moviments fins al Stop més desitjat, l'estació que ha de marcar la Independència, el punt de partida -i, doncs, dinàmic- per treballar amb tot el potencial del nou Estat d'Europa pels seus ciutadans, per una societat catalana justa, cohesionada, amable i, si pot ser, “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”

I si us ve de gust, per acabar, poseu-hi allò d' Un poble en moviment... un poble en moviment.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2597/llengua-estelada http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2597/llengua-estelada Wed, 15 May 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2597/llengua-estelada
Darrere aquest pas, en què hi ha qui pot veure només el vessant tragicocòmic, si es queda en l'anècdota del nom increïble de LAPAO i del malabarisme de la llei per no esmentar el català, sapigueu que ens juguem molt. De fet ens trobem davant l'amputació d'una part del territori -digueu-hi PPCC o àmbit lingüístic català- perquè, fent el símil mèdic, som a les portes de perdre un territori membre, de poc pes demogràfic, però de gran importància estratègica per al conjunt de les terres de parla catalana.

De res no ha servit la bona feina de les associacions culturals per pressionar al llarg del temps des de l'arribada de la suposada democràcia; de res no ha servit arribar a la llei de llengües del desembre de 2009, aprovada després de tres legislatures (tres!) per l'últim govern del PSOE, presidit per Marcelino Iglesias, originari de la Franja, que mai no es va saber fer perdonar la seva condició de catalanoparlant. Ara, en un “plis plas”, el govern aragonès haurà complert, diu, el programa electoral i haurà aprovat una llei de no-llengües que esborra de cop la llengua catalana del mapa de la Franja.

Jo entenc l'episodi d'aquests dies com un fet molt greu per al catalanisme sencer –el que té en el català el tret més identificador- que ens ha de fer reaccionar i estar en alerta activa en aquests temps de bel·ligerància exacerbada dels governs del PP a les Illes i al País Valencià, on s'estan aplicant mesures anticatalanes insuportables per a una llengua tan tocada com la nostra i amb una competència tan desigual que ha de suportar de la llengua castellana

Davant la ignomínia de l'actuació contra el català a la Franja, i tot allò que significa, vull aprofitar els temps d'esperança que vivim al Principat i, en particular, l'esdeveniment muntat per al dissabte 18 a Igualada, per agafar-me a la immensa Estelada humana i fer-ne exemple de la fortalesa del Principat que ha irradiar energia arreu dels PPCC: fer-ne una llengua estelada que plani per tot el territori català.

Francesc Ricart
 ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2568/militancies http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2568/militancies Wed, 17 Apr 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2568/militancies
Aquest cap de setmana, amb la Mostra de Teatre (quin gran artefacte!), Igualada ens ha ofert un gran paisatge humà on podies distingir a ull nu, sobretot a la plaça de Cal Font, militàncies arreu: polítiques, literàries i dramàtiques i, oh!, miracle, ho vèiem amb tota la naturalitat pròpia d'un país normal... Però, no ho som un país normal, bé prou que ho sabem tots plegats, d'aquí que cal continuar militant, omplint els carrers per la Mostra i tot l'any, inventant estelades i penjant-les, recuperant país i mots arreu, aprofitant que “la ginesta floreix i arreu als camps hi ha vermell de roselles” .

Ara som en el “cicle de Sant Jordi”. Militància lingüística, militància política? Un lapsus d'algú va fer que el títol d'un meu article digués militància política on havia de dir militància lingüística. Pensant en la diada de Sant Jordi hi feia escaure l'adjectiu referit a la llengua perquè, hi deia, encara cal ser bel·ligerant en tot allò referit a l'ús de la llengua. Bé, de fet, el diumenge 7 d'abril, sense anar més lluny, mestres i pares de l'Anoia es van manifestar de manera festiva i contundent alhora a favor de l'escola pública i contra les retallades i la Llei que branda el ministre Wert, una llei del tot adversa als interessos lingüístics i educatius dels catalans. I dos dies després coneixíem una interlocutòria increïble del TSJC (sort que és de Catalunya) que resolia que un alumne pot condicionar la llengua de l'aula. La llengua!

La qüestió és que quan militem pel català tothom s'entén i sap en què es juga els quartos. D'ací l'interès de Madrid a fer tòrcer les nostres polítiques lingüístiques i a considerar casus belli la immersió lingüística a l'escola. I d'aquí la gravetat de la sentència del Tribunal Constitucional quan tombava el caràcter preferent del català a l'Estatut.

La importància de treballar per la llengua catalana és una prioritat inajornable, i ho és perquè ens hi juguem molt. De fet, molts catalans identifiquem la cosa de la llengua amb la de país i, a la fusteriana manera, diem que la llengua és la nostra Pàtria. I és que, al capdavall hi ha la realitat que, de la Pàtria dels catalans, despullada, espoliada des del 1714, gairebé només n'hem pogut mantenir la llengua. D'aquí l'actualitat del celebrat i militant poema “Inici de càntic” d'Espriu quan ens diu que “hem vingut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa”.

Ei!, i per Sant Jordi, el llibre, la rosa i l'estelada al balcó. (Que potser és redundant tot plegat?, doncs, siguem redundants!)


 ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2531/cadena-i-estrelles http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2531/cadena-i-estrelles Wed, 20 Mar 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2531/cadena-i-estrelles Com ho hem de fer? Començo per l'alimentació dels convençuts, la de la imaginació: des de fa dies, segur que heu vist l'anunci de la convocatòria per al dia 18 de maig a Igualada del primer StopMotion Independència ... Es tracta d'una manifestació ciutadana extraordinària per la magnitud de la població cridada a participar-hi -2.014 persones!- i pel resultat que s'ha d'obtenir: una estelada humana d'unes dimensions espectaculars, i amb un ressò a tot el país que ha de sumar de manera inequívoca a favor de la causa.
L'altra proposta “alimentària” va ser anunciada aquest dissabte a Girona, a l'Assemblea general de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que va tenir lloc al Pavelló Municipal-Fontajau: l'ANC -Carme Forcadell-, junt amb Òmnium Cultural -Muriel Casals- van anunciar, com a acte central de L'11 de Setembre d'enguany, la formació d'una gran cadena humana pertot el Principat, una demostració de força que voldrà ser determinant, com ho va ser la que van organitzar les tres repúbliques bàltiques en el preàmbul de la independència de la Unió Soviètica l'any 1989.

Amb la càrrega simbòlica indubtable d'aquestes propostes és del tot indispensable no descuidar-nos dels qui encara estan orfes i orbs de catalanitat i explicar-los el discurs del dret a decidir i els arguments perquè el dia que hagin de decidir sigui a favor de Catalunya. Tots estem d'acord amb la necessitat de tocar els racons més adversos, com els nostres barris de Montserrat o de Fàtima; d'aquí la importància extrema d'esforçar-nos i posar tot l'enginy per arribar arreu, fins als llocs més inhòspits.

Nosaltres tenim l'objectiu clar i ells ho saben. Des de les espanyes ens volen fer recular de l'aspiració nacional amb tota mena de campanyes, fins i tot amb col·laboracions de suposats amics, com la de José Montilla que no s'està d'afegir llenya amb declaracions tan innocents com la que va fer al diari Ara: “... i l'endemà de la Independència on anirem a cobrar les nòmines?, acudirem al senyor Montoro?” Es preguntava l'angelet. Mireu, Montillas i Montoros, l'endemà, els qui n'entenen ja ho tenen clar com ha d'esdevenir, no patiu... I si no, que escoltin la resposta en l'obra d'Isona Passola, per exemple.

Francesc Ricart.

 ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2495/cela-sappelle-laurore http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2495/cela-sappelle-laurore Wed, 20 Feb 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2495/cela-sappelle-laurore épater cap bourgeois. Vull parlar-vos del Teatre de l’Aurora que fa un servei impagable –també en parlarem, de diners- des de fa més de quinze anys. De l’aniversari dels quinze anys, el mes de maig de 2012, en recordo la participació d’Antoni Dalmau –el nostre escriptor– i de Jaume Piquer –el nostre Jimmy– en una taula rodona, o més aviat en un cara a cara de costat, que ens van il·lustrar sobre la vida i miracles de l’Aurora. En les intervencions, per recordar els antecedents de l’espai (Dalmau) i els inicis (Jimmy) de l’Aurora, ambdós van emfatitzar paraules i conceptes com cooperació, espai de llibertat i d’acollida...; paraules i conceptes que es poden atribuir sense cap mena de dubte a la trajectòria d’aquest espai clau al dia d’avui de la cultura teatral d’Igualada i de l'Anoia i dels circuits del teatre independent. Aprofito per reproduir el que deia Lluís Segura en un article a l'Anoia diari quan l'aniversari: ‘(la) nostra idea d’oferir un programa de proximitat i fer que els espectadors visquin de manera propera, directa i viva el teatre’.

Aquestes ratlles no descobriran res, només volen servir d'humil agraïment per l’experiència que hem pogut viure aquest cap de setmana: el muntatge i representació de l’obra 'Olor de gas' ha estat tot un esdeveniment teatral i ciutadà de primer ordre, és a dir, un autèntic fet cultural per a Igualada; un acte cultural on s’han congriat els elements necessaris. Olor de gas és el resultat de la conjunció ciutadana i del talent artístic –el dramàtic per part de Marc Hervàs i Joan Valentí, i el literari de Pep Elies– que han fet possible aquest regal cultural a càrrec de la tropa de l’Aurora que, a més a més, ens ha permès participar al personal fent-hi aportacions econòmiques –micromecenatge, en diuen– i demostrant la capacitat i el potencial col·lectius davant els reptes. Hi torno: gràcies a Unicoop Cultural SCCCL per la pensada i alhora em permeto encoratjar-los a continuar amb l’energia i les idees tan clares per a d’altres comeses que han de venir.

Sí, sí, el Teatre de l’Aurora, amb tot el que comporta l'aposta del teatre de proximitat, des d'ara engrandit per la peripècia marciana de l'Adam Valentí que captiva grans i petits, és un dels noms de l’esperança a casa nostra.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2460/any-espriu http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2460/any-espriu Wed, 23 Jan 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2460/any-espriu
Se m’acut compartir amb vosaltres un exercici de memòria: com i quan vau conèixer Salvador Espriu? Quins llibres teniu de l’autor de La pell de brau? Quins poemes triaríeu per a una antologia? Quins poemes seus heu sentit dels nostres cantants? Aquest Any, però, hi haurà un bé de déu de propostes i de possibilitats d'aprofitar Espriu perquè avui ens apareix com un autèntic recurs tot terreny per a cada moment; mai no li agrairem prou el llegat que ens permet gaudir de poesia d'alçada de premi Nobel i, alhora, ens permet alimentar civilment amb una quantitat ingent de material que els estudiosos garbellen i no s’ho acaben i els profans, simplement (!), ens en llepem els dits tantes vegades com tastem bocins de poesia, narracions, o gaudim de les obres de teatre.

En aquests moments de perills de la llengua catalana a l’escola, en particular, i a tots els PPCC en general, recórrer a l'obra espriuiana és una garantia d'enriquiment cívic i estètic que hem d'aprofitar tant com puguem. Aquest Any –i sempre - ens acompanyaran versos de Salvador Espriu i el seu món ens impregnarà dels rials, les ginestes que floreixen, indesinenter, del meu poble i jo, de rellotges i murs, cançons de capvespre, camins de cinc arbres, sagreres, inicis de càntics... Ara digueu!...... Tot plegat, un autèntic inventari d’instruccions per a viure i guanyar amb plenitud l’univers català. Un inventari que molta gent –els mestres sobretot- reconeixeran en aquest consell que era i és una llum enmig de la tenebra:

... Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran (...) els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans... (*)

Aquestes ratlles s’adreçaven als mestres, però no em negareu que el contingut és absolutament oportú i actual per a totes les condicions de catalanets: tothom i sempre, però més encara en aquests moments, hem de fer per bandejar el pessimisme, no enlluernar-se de falsos ecumenismes, ni embadalir-se en triomfalismes vacus i altres nicieses ... I complir les condicions per dirigir-nos “nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç !”

Amén.


(*) Fragment de les paraules del poeta als mestres en l’homenatge que va rebre en el si de l’Escola d’Estiu de 1981.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2428/bon-any-2014 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2428/bon-any-2014 Thu, 27 Dec 2012 09:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2428/bon-any-2014
Tot això passava l'endemà de la conformació del Parlament, la investidura del President Mas, l'inici de la legislatura que fa el número deu des de la Constitució Espanyola i que ha de ser l'última si som capaços de completar el procés de sobirania que demana el poble i que han signat entre CiU i ERC.

Per què ho poso tot en un mateix espai: la solidaritat nadalenca i la independència? Sóc dels que creuen que amb la independència els catalans tindrem més possibilitats de superar les crisis, la crisi econòmica asfixiant, però també les crisis estructurals, que ens han conduït a una societat de grans dèficits i diferències, inacceptablement injusta,... De fet, estic d'acord amb els qui expliquen i demostren que no eixirem de la crisi si no deixem de banda Espanya; dit altrament: amb Espanya ens quedarem en un pou de dissolució, és a dir, dissolts en el marasme i la mediocritat.

Què hi diuen al respecte els unionistes? Només criden contra el secessionisme, sense propostes, sense ni entrar a valorar en cap moment el preu tan elevat que hauria de continuar pagant Catalunya en solidaritat amb Espanya. Ja ho sabeu, una autèntica sagnia que ens enfonsa econòmicament i ens aboca a la desaparició de la nació catalana. Per tant, diguem no a la solidaritat espanyola, perjudicial i perniciosa, i dirigim tots els esforços cap a les solidaritats saludables i necessàries.
Avui per avui, i segurament encara durant molt temps, haurem de fer campanyes solidàries per les persones i els col·lectius socials més castigats per la ferotgia del capitalisme neoliberal desbocat; però ens hi hem d'enfrontar de manera decidida, sense retorn, i sense deixar de pedalar cap a l'objectiu nacional. Les dues coses alhora: treballar per superar la crisi i assolir la independència, sense dissociacions, sense autoenganys, vet ací el que tenim davant.

I no serà fàcil, com diu el president Mas i com diem tanta gent: les clavegueres de l'Estat no tenen aturador, els unionistes són un llast; poders fàctics com La Vanguardia o sectors empresarials han desplegat veles... No, el procés serà difícil, però l'hem de fer irreversible si volem ajudar la societat, si volem reeixir com a poble.

Per tant, ens cal desplegar solidaritats amb un braç i amb l'altre empènyer cap a la sobirania.

Que l'any 2013 ens sigui més propici i Visca el 2014!


]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2392/clau-nacional-i-clau-social http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2392/clau-nacional-i-clau-social Wed, 28 Nov 2012 08:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2392/clau-nacional-i-clau-social
Davant la convocatòria d'eleccions, aquestes setmanes hem estat pendents de les enquestes dels organismes encarregats i dels partits publicades en el període establert de la campanya electoral. Ja sabeu que aquesta vegada ningú no ha encertat els resultats i tothom ha anat lluny d’osques.
I ara és el moment de les lectures postelectorals: per què aquests resultats? Com es pot arribar a una majoria i per fer què? Quines actuacions de l’ exterior hi han incidit? Qui ha anat a votar i qui no hi ha anat? I qui ha tornat a votar qui i qui ha canviat el sentit del vot? Qui, que mai no vota, ara ha votat ...?

Un servidor, que també vull fer de sociòleg, lluny d’entrar al drap per contestar aquesta bateria de preguntes, vull llançar a consideració dos elements sociològics que afecten la clau nacional i la clau social: un interrogant i una certesa que esdevenen finalment dues preocupacions que van als dos platets de la balança:

L’interrogant és sobre la resposta electoral de la gent jove. Al marge del fenomen de les CUP, sens dubte un gran reclam per a la franja jove, m’ensumo que la participació del jovent haurà estat baixa. Ja sé que ensumar és molt poc sociològic, però tinc la temença que “els temps” no afavoreixen la participació juvenil i aquí tenim un problema molt greu que s'ha d'afrontar i que té a veure alhora amb el plat social de la balança i amb el plat nacional.

La certesa és la constatació de l’augment de la participació, saludat per tothom com una bona notícia democràtica, que respon a la mobilització de molta gent de les zones metropolitanes o, diguem-ho clar, dels barris de l’emigració espanyola que només vota a les generales, com passa als nostres barris de Fàtima, Sant Maure... El sentit del vot d’aquestes bosses de votants ja el sabeu, són vots unionistes, fruit del desarrelament a la terra que els acull i demostració d’una de les negligències històriques més greus d’aquest país. Feta la consideració, només vull acabar dient que cal incidir amb decisió i amb valor en aquests entorns, deixant de banda apriorismes nefastos com els que han presidit l’omissió vergonyant de tants anys dels partits grans, posem-hi CiU i PSC.

Conclusió de sociòleg neòfit: s'ha d'actuar en el vector de joves i en el de ciutadans desarrelats amb un mateix objectiu: per a assolir, com diu el poeta, l'accés al ple domini de la terra... Ara digueu!
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2356/tancs-i-coloms http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2356/tancs-i-coloms Wed, 31 Oct 2012 08:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2356/tancs-i-coloms
En fi, que viurem moments complicats, ens voldran confondre i ridiculitzar, diran que tremolem davant els tancs i avions de paper. Que s'hi posin fulles. Per nosaltres La conclusió és fàcil: el procés cap a la sobirania de Catalunya va lligat a la imatge del trio que toca música del barroc, que ens emociona i alimenta i ens forneix per afrontar-lo amb tota la serenor i contundència necessàries... I amb la resposta a les urnes pertinent –per a la sobirania, és clar- en cada moment, el primer, el 25 de novembre.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2311/convencer-per-vencer http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2311/convencer-per-vencer Wed, 03 Oct 2012 09:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2311/convencer-per-vencer Dues persones amb els cinquanta repicats conversen pel Passeig, són amigues de la infantesa, amb el futbol com a nexe “visible” d’unió. Interrompen la conversa i un dels dos s’atura a saludar algú amb qui celebra el gran moment que vivim al Principat des de l’Onze de Setembre. L’amic del futbol, frisós pel que sent, hi intervé i de manera abrupta els etziba: “jo sóc primer català i després espanyol i els catalans com vosaltres me la suen!” L’amic de l’amic queda astorat: “no ho entenc, mai no li n’havia notat res, de la cosa política; mai no se n’havia manifestat, i ens coneixem de petits; bé, jo del Barça i ell de l’Espanyol...”

No, no, el missatge no va de bons i dolents –culer/perico– , ni en sentit futbolístic ni en cap altre sentit; allò que m’ha fet pensar és que la resposta compulsiva de l’amic de l’amic és una mostra –com ho són les glopades de mala llet dels Alejos VQ, dels Mundos, de tertulians tocats d’espanyolisme rampant, etc– de l’anticatalanisme acumulat, alimentat per tants anys de postfranquisme i diletantisme que ha produït uns ciutadans (amb dret a vot, no ho oblidéssim pas) que faran tot el que puguin per espatllar la gran il·lusió de l’independentisme català.

Vénen temps de picar pedra, en què ens trobarem amb culers i pericos “de tota la vida” que ens sorprendran amb les negacions de les nostres conviccions, que ens faran explicar i repetir arguments per desvetllar-los dels dubtes; quan segurament allò que volen és justificar l’espanyolisme davant la seva feblesa nacional catalana. I marejaran la perdiu amb interrogants recurrents, dels quals no volen entendre les argumentacions dels qui n’entenen: i les pensions?, i el comerç amb els espanyols? I Europa?, i l’euro? I per què no un federalisme...?

No sé quin consell donar-vos per convèncer els dubtosos i convertir els agnòstics. En tot cas em ratifico que se’ns gira feina: en arribar el moment que s’haurà d’anar a votar a les votacions del 25 de novembre, o a un probable referèndum per fer el pas i necessitarem una gran majoria, ben segur que haurem de gruar molt i suar la cansalada (l’única accepció del verb que ens val) per decantar clarament la balança amb el sarró dels vots favorables a la causa de Catalunya.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2274/lonze-de-setembre-una-riuada-imparable http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2274/lonze-de-setembre-una-riuada-imparable Wed, 05 Sep 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2274/lonze-de-setembre-una-riuada-imparable
La recomanació: si no ho heu fet, llegiu les entrevistes a deu personalitats (ara van per la sisena) que està fent el portal Vilaweb a partir de tres preguntes. Les respostes us il·lustraran personalment i us proveiran d’arguments sòlids per convèncer tota mena d’agnòstics del sobiranisme, àdhuc els qui militen o simpatitzen en partits com el PSC, UDC i...., bé, de miracles tampoc no se’n fan. Me n’oblidava: les tres preguntes que fa Vilaweb a través de Pere Cardús són: En quin termini és raonable que Catalunya sigui independent? Com s’aconseguirà? Qui ho farà? No us ho perdeu.

La metàfora. Deia Jordi Pujol que entén la Independència –i la Manifestació de la Diada– com un riu amb tot d’afluents, amb cabals i tipologies diferents d’aigües: torrencials, calmades, riques en uns o altres components, i si voleu de colors també variats. El President volia transmetre la imatge d’un aiguabarreig que avui és incontrolable, ingovernable, sense possibilitats ara per ara de compondre unes aigües comunes clares, un punt de confluència. I, en conseqüència, la Manifestació no és el lloc per demanar el riu definitiu, i justificava la reivindicació del riuet anomenat pacte fiscal. Ja s’entén, oi? La desconstrucció, o metàfora complementària a la del President, em sembla relativament fàcil. Ja m’està bé la tria d’un riu. Un riu, un corrent continu d’aigua, és la suma de molts corrents que li fan les aportacions, afluències múltiples, que arriben a tenir noms propis, fins a constituir un cabal més o menys considerable en què es reconeixen totes les aigües i aquesta és la gràcia. I encara un final feliç de la metàfora seria que el riu avui ja té prou entitat per fer l’aportació al mar europeu; o un altre final simbòlic, el riu català està preparat per incorporar una estrella més –la de l’estelada– a la mar blava de la Unió Europea. La qüestió, que esdevé desmobilitzadora per part dels presidents Pujol i Mas, és considerar el riu actual com inacabat o per formar i sense aclarir quan el podrem considerar a punt, com en una mena de gran conte de l’enfadós.

Una bona part de la ciutadania, com s’ha vist aquests dies, que ja es va mostrar el dia 10 de juliol de 2010 i que es manifestarà amb contundència L’Onze de Setembre diu que el riu ja està definit, que no cal que les aigües siguin pures i cristal·lines, que la mar l’ha de poder acollir i que ja és hora que se’l reconegui en l’atles polític d’Europa. Amén.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2243/monzo-vs-hernando http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2243/monzo-vs-hernando Mon, 06 Aug 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2243/monzo-vs-hernando Per resumir-ho en forma de twit: Monzó va enviar Hernando a "cagar" i aquest li va respondre "quan tingui ganes sens dubte ho faré, potser fins i tot me'n recordo de tu". Fins aquí la lletra i no entraré a qualificar el contingut més o menys afortunat dels enfrontats ni us faré l'exegesi de la conversa. No es tracta de decantar-se per un o un altre, per bé que jo ho faig a favor de Quim Monzó per golejada: perquè l'he llegit i poc o molt el conec i a l'altre mai no el llegiré. No, no és aquesta la qüestió.
Allò que m'ha desvetllat i m'ha posat en guàrdia -com el programa de Catalunya Ràdio- és que el contendent regidor en l'intercanvi de twits o de piulades ha apel·lat als mil vots que va treure a Igualada, és a dir, ensenyant paquet democràtic a l'autor de La magnitud de la tragèdia a costa nostra. Aquí és on m'he esgarrifat: una quantitat de ciutadans van triar el partit d'aquelles sigles a les municipals i van permetre que el candidat s'instal·lés al nostre consistori, de manera que Igualada té l'honor més que dubtós de tenir un representant que representa principis xenòfobs.
Més d'una vegada he recordat les paraules de Matthew Tree en l'acte de presentació d'IGDecidim , quan les consultes de fa més de dos anys: el nostre anglès apuntava que, en ser independents, a Catalunya tindrem els nostres “xoriços”, com tots els honorables estats del món. És dolorós, però, amb la independència, ens haurem d'empassar gripaus com el del partit d'Hernando i ho hem de saber i estar-ne alerta com ho ha de fer la policia amb els delinqüents; els d'aquesta part de la democràcia hem de treballar de valent per desinstal·lar idees i actituds com les que defensen aquest personal i vèncer-lo i arribar a desautoritzar-lo tantes vegades com calgui.
Alerta twittaires i internautes vianants, en el camí cap a la independència, no ens deixem entabanar ni a la Terra ni a la Xarxa.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2209/oferta-a-igualada http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2209/oferta-a-igualada Wed, 04 Jul 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2209/oferta-a-igualada
Em permeto fer una petita crònica d'una conferència que es mereixia una concurrència més agraïda: Miquel Àngel Essomba, director d'UNESCO Catalunya, dijous de la setmana de la rebuda de la Flama del Canigó va parlar 'sobre reptes i oportunitats de la diversitat lingüística'. No em digueu que la proposta no era d'actualitat i que comptava amb un primera espasa.

La xerrada va tractar sobre allò anunciat, tenint present la sentència del Tribunal Suprem de Justícia espanyol d'aquests dies que rebat el TSJC i que mana que el castellà també sigui llengua curricular a l'educació infantil. Una barbaritat! Essomba hi va reflexionar de manera concloent i es va decantar sobre l'oportunitat d'aprofitar la diversitat de la societat catalana per fer-la més cohesionada i justa. I, és clar, en el paper que hi ha de jugar l'escola.

Tanmateix, va aprofitar per cridar l'atenció dels perills que comporta la situació actual de crisi econòmica devastadora que pot servir de catalitzadora de conflictes amb dos components que 'es busquen': el populisme i la xenofòbia. El director d'UNESCO s'hi referia en els termes de 'perill identitari' i de 'replegament fort' que acompanyen la maleïda crisi. La lògica del discurs va continuar posant sobre la taula les dificultats enormes de tanta gent empantanegada en la pobresa i com la ciutadania hi ha de respondre, deia Essomba, en dos plànols: en el del possibilisme particular, atenent els qui tinguem a prop i en el de la reivindicació davant les instàncies o sigui davant el govern de CiU, avui en el cas del Principat.

En el torn de paraules, el col·loqui va mostrar també la sensibilitat dels presents. Sobretot de les persones que treballen i es dediquen a la 'matèria primera' de l'exposició: mestres, membres d'entitats solidàries... Al final, una vegada convençuts dels arguments i reflexions que posaven l'accent en els perills que planen avui sobre la societat catalana, es va apuntar la necessitat que, alhora de treballar contra la pobresa i les desigualtats, cal treballar i de valent des de la reivindicació nacional per dotar-nos del poder polític necessari per a afrontar les crisis hagudes i per haver sense intermediaris i sense la xucladora de l'Estat espanyol.

Així vam acabar una conferència excel·lent que mereixia més audiència. No ens esquincem, però, les vestidures perquè aquests dies hi ha molta teca i més essombes; sense anar més lluny, si encara no us heu decidit o no n'heu estat al cas, aquest dimecres Josep M Terricabras, una altra star del firmament català, farà la conferència inaugural de la Universitat d'Estiu Ramon Llull: 'Estan en crisi els valors?'.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2174/tribunals-amics http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2174/tribunals-amics Wed, 06 Jun 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2174/tribunals-amics
Perquè, com hem d’entendre la “relació” del TSJC amb el bé comú dels catalans que és la llengua catalana? Ara, més d’un dels altres es frega les mans i dirà que m’ha agafat en contradiccions flagrants: qui sóc per parlar de bé comú quan es tracta del dret democràtic -del seu Estat de Dret, és clar- que té el ciutadà d’acudir a l’estament judicial perquè l’empari davant la profanació de la suposada llibertat d’elecció dels pobres ciutadans que es veuen discriminats...

Doncs accepto les meves contradiccions i aprofito per oposar-les a les mentides dels altres: la d'aquells ciutadans que viuen a Catalunya, des de la condició d'espanyols, que actuen contra el lloc on viuen els seus fills; i la dels tribunals que s’aferren al joc de la Constitució d’un Estat que, després de tants anys, fa adoració de la deïtat pagana que és la 'indisoluble unidad’ de l’article 2 i de la monarquia, les quals resisteixen a punta d’exèrcit (art. 8).

Doncs, un servidor apostata d'aquest joc constitucional pervers, tan perniciós als catalans com s'ha vist des de la maleïda sentència del Tribunal Constitucional, la que va escometre contra l'Estatut referendat (i ja ribotat de manera vergonyant amb anterioritat) .

Però permeteu que aprofiti un text acabat de publicar i que ens pot ajudar a enfortir en les nostres conviccions envers la llengua catalana davant la impostura de l'Estat espanyol i la seva força bruta: es tracta de la Declaració sobre la llengua publicada a la revista Reduccions, vinculada a la Universitat de Vic, amb motiu del número 100, de la qual són els fragments que reprodueixo:

No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble.

Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2134/elefants-i-euros-o-tot-saprofita http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2134/elefants-i-euros-o-tot-saprofita Wed, 09 May 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/francesc-ricart/blog/2134/elefants-i-euros-o-tot-saprofita
De la 'broma' del rei caçador d’elefants a Botswana, poca broma! És cert que tothom li ha tret punxa i fins i tot hem rigut a desdir amb els acudits apareguts arreu i sobretot a la xarxa, però el cert és que ha estat una gran lliçó i, si més no, ha estat una vacuna contra els malalts de monarquia (i espanyola) que, no ens enganyem, n’hi ha a bastament.

Pel que fa al bé de déu de bitllets que cridaven l’atenció de grans i petits que van visitar l’espai de l’ANC, estareu d’acord que l’impacte visual deixava pas de manera immediata a l’impacte, diguem-ne, moral o, directament, de mala llet en veure 'materialitzat' l’espoli fiscal a què estem sotmesos els catalans per part d'Espanya, la del rei del punt anterior.

Pels qui no vau arribar a visitar el petit estand, sapigueu que hi havia exposats uns feixos de bitllets de 50 € fins a sumar la quantitat espoliada en un dia per l'Estat espanyol; uns bitllets que atreien l'atenció dels nombroso simpatitzants que s'hi acostaven. En aquest cas també podem parlar de pedagogia, per exemple la que feien els grans amb els petits: 'fixa-t’hi nen, això ens ho fot Espanya cada dia i ja no en torna'. A continuació els adults començaven una rialla que aviat interrompien davant l'evidència del significat del, diguem-ne, poema visual que tenien davant.

Les relliscades monàrquiques i el reclam dels euros de joguina són exemples de recursos per guanyar ni que sigui quantitats petites o modestes d'argumentació i de convicció a favor de la causa de la sobirania; d'altres artefactes no són tan modestos, com ara la campanya del 'no vull pagar els peatges' o l'operació de la cada vegada més incident IGDxla Independència (ANC). Tot, tot és important per decantar la ciutadania cap al convenciment independentista en aquests temps d'ofensiva recentralitzadora tan desvergonyida del PP. Com diu el títol del recull de narracions de Pere Calders: 'Tot s'aprofita'.

I jo, permeteu-me, vull acabar aprofitant per recordar les celebracions del centenari de l'autor de les Cròniques de la veritat oculta i els 50 anys de la publicació de 'Nosaltres, els valencians', l'obra fonamental de Joan Fuster. Aprofitem-nos-en!
]]>