Blog El poema de la setmana

Destret

El poema de la setmana — Fri, 17 May 2013 03:00:00 +0200

Si alces els ulls i contemples la volta
de l'oblit, com una tomba que el cel
guarda del vol incert, no posaràs el temps
en ordre ni dibuixaràs amb traç
més feliç el camí que et suggereix
l'esquelet pesarós de les acàcies.

Ni és bo deixar de viure un sol instant
ni res podrà refer la llum que ara fereix
l'aigua del llac.
No sé si el món, com deia
el poeta, és un núvol i quatre
turons, però convé que deixes els ulls
als vidres, contemplant, mentre camines
en cerca de les coses.
Com l'espill, a vegades,
la mirada ens atansa el fred inhòspit,
pobra i trista semblança del que no pots saber,
dels anhels perduts, dels anys que s'enfugen.

Poema de Vicent Alonso (Godella, 1948), del llibre En l'aspre vent del nou món, coeditat per Cafè Central i Eumo Editorial, col·lecció Jardins de Samarcanda, Vic, 2012

Nu

El poema de la setmana — Fri, 19 Apr 2013 03:00:00 +0200

Una immòbil bellesa alaba
l'àgil fatiga resplendent
de l'assalt d'un profús argent
que, només presagi, ja acaba,
quan un poder avar, mirall
d'una llum passada i futura
i present, cisellada, atura
ales de prodigi i estrall
i allibera la carn trement
de les presons del pensament.

Madrid, març 1936

Poema de l'autor mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), del llibre
Imitació del foc (1938), inclòs a Obra poètica, Editorial Moll, Palma, 2009

COS DE QUI?

El poema de la setmana — Fri, 22 Mar 2013 03:00:00 +0100

Cos
apropa't a mi sense malfiar-te'n apropa't
El teu cos és el teu crit
als confins
dels plaers de l'amor

Cos
apropa't des del teu cos
Mira els òrgans
diluir-se
fondre's

Cos
el teu crit és la teva font
Té branques
arcades
Naixien els seus rius
de les goles de l'etern

Cos
que la dispersió no t'aturi
Avança nu cap als meus ulls
un i ardent
Siguis petjada al bell mig dels remolins
Triomf meu triomf teu
pels solcs del plaer
Que la llengua s'extasiï
en dissoldre's
entre les esquerdes
d'un núvol on s'atia la flama

Cos
sigues per a mi
un sojorn d'aigua
Sigues una espiga
i que s'aboleixin
mort i no-res
amb què la tarda ens amenaça

Poema de l'autor en llengua àrab Mohammed Bennís (Fes, 1948), publicat a la revista Poetari, novembre del 2012, número 2, Edicions Curbet, Girona, traducció de Jaume Pont i Josep Maria Sala-Valldaura

"48", un poema de Marc Romera

El poema de la setmana — Fri, 08 Mar 2013 03:00:00 +0100

Quan t'equivoques et confirmes.
Al punt tancat l'error s'ofrena
a alimentar. Com sense no,
com si les coses ja no fossin
a tocar. Cal seure entre dunes
i esgarrapar la sorra encesa
mirant a mar. Pell que s'enganxa
a l'aire, a sal, al riu que es perd,
des dels canells, de sang espessa,
sobre la sorra, filtre obert
de desmemòria que va al mar
a equivocar-se en un encert
definitiu. L'encert de l'aigua.

Poema de Marc Romera (Barcelona, 1966), del llibre L'aigua, labreu edicions, Barcelona, 2009

Poema de Feliu Formosa

El poema de la setmana — Fri, 08 Feb 2013 03:00:00 +0100

XIII

DEL PIANO QUE HI HA DINS LA CASA VORA EL PENYA-SEGAT ARRIBEN ELS SONS D'UN "STACATTO" DESTINAT A ACOMPANYAR-NOS PELS CARRERS BUITS ON ELS COLORS VIUS LLUITEN CONTRA ELS EFECTES DEL VENT I EL POBLE NO HAURÀ ESTAT MAI TAN NOSTRE JA NO ES VEUEN LES ANTENES VORA LA COSTA MÍTICA

No es el viento, es el retrato
de un viento que se murió
sin que yo le conociera

Retratar un vent que no podrà orejar-nos
o fer-nos por, retratar un vent del nord
que fa tancar les portes de les cases
de pescadors, dels casinos i hostals
(portes vermelles, blaves, verdes, negres)
a la cala on volem plantar-li cara
i on ens sentim voltats de llum incertes
que il•luminen cortines, xarxes, vels
onejants, i mirem els pals que oscil•len
de quillats i balandres, tot bevent
el líquid que escumeja, i tot cantant
contra el brogit. Com aquest marc proper
pot perdre la familiaritat,
en sentir el vent com el retrat del vent!
Mirem les crestes blanques de les ones
sentint l'influx del vent, però cantant,
resistint-nos al vent, però no sols,
plorant la mort del vent amb un retrat
del vent. ¿Veus? És aquest! Mira'l i torna-me'l.

Poema de Feliu Formosa (Sabadell, 1934), del llibre Semblança, inclòs a l'antologia Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2004

Mal temps

El poema de la setmana — Fri, 25 Jan 2013 03:00:00 +0100

Això que passa en les petites gotes
(ja portem tres dies), no ho esclareix.
I no ho pronosticarà. Totes s'equivoquen
a llarg termini, i a curt termini arriben tard,
perquè ens parlen d'allò que ja sabíem.

No sé per què, però ho diem així.
Mai no ens acostumarem al temps
invariable, altrament parlaríem
altrament. Si existeix algun altre
món, diferent, ho aconseguiríem.

Però no ho arribarem a saber,
com se sap sols en un pressentiment.
Amb el seu tacte setinat. Si existeix
algun món així, de fet, ho podríem
aconseguir. Sense mentides ni amenaces.

Així. Voldria fer-te un regal
que he guardat per a tu, però no sé
si aniré enlloc o si et convidaran
a passar per aquí, encara que en forma
de gotes salades de llàgrimes o de pregunta.

Poema de l'autor eslovè Primož Čučnik (1971), inclòs a l'article de Xavier Farré "Primož Čučnik i la revelació dels objectes", revista Poetari, març del 2012, número 1, Edicions Curbet, Girona, traducció de Xavier Farré

La mica d'aigua

El poema de la setmana — Fri, 11 Jan 2013 03:00:00 +0100

A aquest floc
Que tinc damunt la mà, li voldria
Assegurar l'etern
Tot i fent de ma vida, del meu esclaf,
Del meu passat, dels dies presents,
Un instant solament: aquest mateix, sense límits.

Però ara ja és només
Un poc d'aigua, que es perd
En la boira dels cossos que trepitgen la neu.

Poema de l'autor francès Yves Bonnefoy (1923), del llibre Principi i fi de la neu, El Gall Editor, Pollença, 2006, traducció de Susanna Rafart

(versió en francès:

LE PEAU D'EAU

À ce flocon
Qui sur ma main se pose, j'ai désir
D'assurer l'éternel
En faisant de ma vie, de ma chaleur,
De mon passé, de ces jours d'à présent,
Un instant simplement: cet instant-ci, sans bornes.

Mais déjà il n'est plus
Qu'un peu d'eau, qui se perd
Dans la brune des corps qui vont dans la neige.)

Invocació al riure

El poema de la setmana — Fri, 28 Dec 2012 03:00:00 +0100

Oh, rialleu, riallers!
Oh, rigueu fort, riolers!
Que rieu amb riallades i us enrialleu riallísticament -
Oh, riallegeu enrioladament!
Oh, dels riallòdroms surriguts - el riure dels riallers írrits!
Oh, riu que riu per les butxaques surriallísticament, riure de ridículs surriguts!
Riolera, riolera -
Riu que riu, riolents i riallents,
Riallins i riallets -
Oh, rigueu fort, riallers!
Oh, rialleu, riolers!

Poema de l'autor rus Velimir Khlèbnikov (1885-1922), inclòs al llibre d'Arnau Pons, Nissaga d'abolits. Seguit de Rúfol de Khlèbnikov, Lleonard Muntaner editor, Palma, 2010, poema traduït per Xènia Dyakonova i Arnau Pons

Poema de Jordi de Sant Jordi

El poema de la setmana — Fri, 30 Nov 2012 03:00:00 +0100

'Un cors gentil m'à tant enamorat'

I Un cors gentil m’à tant enamorat
lo cor e·ls ulls e mon fin pensamén,
que nit e jorn n’estan en gran debat
qui l’amarà d’ells tres primeramén,
e vey tan fort a cascun d’ells ençés,
que no mi val saber a remeyar;
e vets com m’à e·n quin joch ella mes,
que mon las cors no u porà soportar!

II Disen los ulls que no y cal debat jes,
qu·ells foren, cert, primers en lo triar
e qu·e son alt la vòlgron mays que res,
car manta nit los cové despertar
al lit ploran, per desir que·ls ne ve
d’ella veser, que·ls fa viure y morir;
e per ayçò han gran raysó, per què
null hom del mon no·ls pot res contradir.

III Diu lo cor cert que·ls ulls saben molt bé
qu·en lo començ lo vench primer ferir
un dolç esguart; d’equell sol, las!, sosté
lo foch d’amor, qui·l fa tots temps languir,
sens que remey no sent d’alguna part,
qu·ell ha l’afan y els ulls han lo plaser;
per qu·és raysó qu·ell n’aya mellor part
de sobre tots, si dret li volen fer.

IV Lo pensamén diu, que sí Déu lo guart,
que·ls ulls ne·l cor no poran sostener
nengun bon dret, que jorn, matí ne tart,
incessantment jamés no·s pot mover
d’ella pensar, en durmén ne vetlan,
què fa, hon és, ne si·l desamarà,
e qu·ell de tots sofer lo més afan;
per què tot sol, sens pus, la servirà.

V E vets açí en quin treball ten gran
visch quescun jorn que bella dona fa:
vey d’una part los ulls qu·estan ploran
e d’autra·l cor angoxós que·s perdrà,
y el pensament en pensar occupats,
tant que no say qui m’ajut en est cas,
si donques ley qui·ls ha tals adobats
no·m vol aydar a l’afan qu’eu ben pas.

           Tornada

VI Na Ysabel, si mon bé desirats,
eu vos sopley declarets en tot cas
qual de tots tres deu ser de vos amats,
pus que·ls havets axí trets de compàs.
Altra tornada

VII Qu·en bona fe tant me suy malmenats,
des que no us vi, que·ls tres m’an dit tot ras
que, si donchs vós ayçò no declarats,
qu·en breu de temps me faran dur al vas.

Poema de Jordi de Sant Jordi (final del segle XIV-1424), dins del llibre Poesia, Editorial Barcino, versió de Carles Duarte, col·lecció Tast de Clàssics, Barcelona, 2011

(versió de Carles Duarte:

"Una dona gentil m'ha enamorat tant"

Una dona gentil m'ha enamorat tant
el cor, els ulls i el pensament,
que nit i dia mantenen un debat
sobre quin dels tres l'estimarà millor,
i els veig tan encesos cada un d'ells
que no en sé prou per posar-hi remei.
Vegeu en quin joc ella m'ha ficat!
El meu pobre cos no podrà suportar-ho!

Diuen els ulls que no cal cap debat,
que ells van ser els primers a fer la tria,
que la volen, per al seu plaer, més que cap altra,
i moltes nits els passa que els desperten
plorant al llit, pel desig que els ve
de veure-la, que els fa viure i morir;
i en això tenen tota la raó,
que així ningú no els podrà contradir.

Diu el cor que els ulls saben molt bé
que a l'inici el va venir primer a ferir
una dolça mirada, i que, sol i trist, sosté
el foc d'amor, que el fa sempre llanguir
sense que trobi enlloc cap remei;
ell en sent l'afany, i els ulls, el plaer;
escau, doncs, que ell en tingui la millor part
per damunt de tots, si es vol fer justícia.

El pensament -que Déu el guardi- diu
que ni els ulls ni el cor poden sostenir
cap bon dret, que de dia, matí o vespre,
incessantment no pot mai deixar
de pensar en ella, tant dormint com despert,
en el que fa, on és i si deixarà d'amar-lo,
i que ell de tots és el qui pateix més l'afany;
per això tot sol, sense cap ajuda, la servirà.

I vet aquí en quin trasbals tan gran
visc cada dia que la bella em concedeix:
veig d'una banda els ulls que ploren
i de l'altra el cor que es perd d'angoixa,
i el pensament enderiat a pensar;
tant és així que no sé qui em pot salvar,
si doncs ella, que tant els ha malmès,
no em vol ajudar en l'afany que passa.

          Tornada

Na Isabel, si el meu bé desitgeu,
us suplico que decidiu clarament
quin de tots tres ha de ser amat per vós,
perquè per vós estan descompassats.

          Altra tornada

Que en bona fe estic tan malmenat
des que no us veig, que els tres m'han dit
que, si vós sobre això no decidiu,
ben aviat em faran dur a la tomba.)

'Final!'

El poema de la setmana — Tue, 20 Nov 2012 03:00:00 +0100

-Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

Poema de Joan Brossa (1919-1998), del llibre de 1995 Poemes escollits, interpretat per Miguel Poveda al disc Desglaç, Taller de Músics i Discmedi, Barcelona, 2005

'Oda a Espanya'

El poema de la setmana — Fri, 02 Nov 2012 08:00:00 +0100

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana;
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren;
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh, trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

¿On són els barcos? – ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

¿On ets, Espanya? – No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Poema de Joan Maragall (1860-1911), del llibre Visions i cants (1900), inclòs a l'antologia Adéu, Espanya, Edicions 62, labutxaca, Barcelona, 2010

Cançó de tarda

El poema de la setmana — Fri, 19 Oct 2012 03:00:00 +0200

A la tarda, quan per senderes fosques caminem,
les nostres pàl·lides figures apareixen davant nostre.

Si tenim set,
bevem les aigües blanques de l'estany,
la dolçor de la nostra infància trista.

Reposem com difunts sota el saüc,
esguardem les grises gavines.

Núvols de primavera s'alcen damunt l'ombrívola ciutat,
que els temps més nobles dels monjos silencia.

Quan les teves mans primes agafava,
pausadament vas obrir els ulls rodons.
D'això fa molt de temps.

Però si una obscura harmonia envaeix l'ànima,
apareixes tu, blanca, dins del paisatge autumnal de l'amic.

Poema de l'autor alemany Georg Trakl (1887-1914), dins Obra poètica, Adesiara Editorial, Martorell, 2012, traducció de Feliu Formosa

(versió en alemany:

ABENDLIED

Am Abend, wenn wir auf dunklen Pfaden gehn,
Erscheinen unsere bleichen Gestalten vor uns.

Wenn uns dürstet,
Trinken wir die weißen Wasser des Teichs,
Die Süße unserer traurigen Kindheit.

Erstorbene ruhen wir unterm Hollundergebüsch,
Schaun den grauen Möven zu.

Frühlingsgewölke steigen über die finstere Stadt,
Die der Mönche edlere Zeiten schweigt.

Da ich deine schmalen Hände nahm
Schlugst du leise die runden Augen auf,
Dieses ist lange her.

Doch wenn dunkler Wohllaut die Seele heimsucht,
Erscheinst du Weiße in des Freundes herbstlicher Landschaft.)

Oda al Piadós Baró Perfet

El poema de la setmana — Fri, 05 Oct 2012 03:00:00 +0200

Sortosa la nissaga que té un baró perfet!
Cada obra d’ell apar millor que totes.
La llum divina el ruixa, metòdica, a raig fet,
a llum que els altres copsaran a gotes.

Ell sa fillada, càustic i alhora idíl·lic, mena
(a cada banda un rengle de perills).
I encara als ulls li posa, asèptica, una bena,
car res a aprendre no tindrà dels fills.

Ell nuarà el Decàleg de son proïsme al coll
com un collar de pues salvatgines.
Els pecadors capbussa, irat, a l’aiguamoll
per suca-mulla d’àvides beguines.

Armada, si no d’ales, d’un rafegut bigoti,
la dida seca d’alter ego té.
Massa amb els xics farien, ingràvids, poti-poti
els àngels de la guarda; i no convé.

L’estudi porta cua, la cama ensenya l’art,
i, la política, l’orella.
No hi ha com el no viure. L’home que es lleva tard
no es pica el dit ni es cremarà la cella.

No blasmaria el luxe: un diamant és sòlid
fins entelat de pols.
Els mobles són un límit. ¿Qui jugaria a “bòlit”
dins una casa que en té molts?

Mesura pel domèstic estrenes i consells
després que la soldada regateja.
Patern, arrecerava col·legues a parells
amb un retòric paravent d’enveja.

La hisenda, amb sos escrúpols, arrodoneix, invicte.
Al seu molí totes les aigües duu.
Fins endolceix a estones el to del veredicte,
car la virtut és ser madur.

Per l’ànima seguici, de clergues té un estol,
i fins hi juga a cartes.
I pel carrer tolera, ja que no hi va tot sol,
que la muller porti un abric de martes.
Si el Crist un dia truca, li allargarà una almoina
per una escletxa del cancell.
Ves què faria a casa, si el món ara va en doina,
de massa bo que és Ell!

Vindrà l’apoteosi de terra i cel estant?
Segur que a l’altre món farà patxoca.

(Ai que la bugadera li passarà al davant
i esbullarà, davant de tots, la troca!)

Guerau de Liost (1878-1933), poema inclòs a Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, Antologia general de la poesia catalana, Edicions 62-diari Ara, Barcelona,2012.

'Por'

El poema de la setmana — Tue, 18 Sep 2012 03:00:00 +0200

por de la mare
por de la pipa del pare
por de l’oncle
por del matrimoni de l’oncle
por de la cosina que mira amb els pits crescuts
por de ser la cosina a qui el cosí endinya verga
por de ser el cosí que ha d’endinyar verga a la cosina
por de ser un pare fidel
por de ser un progenitor i estimar amb extrem la criatura dolcíssima
por de ser una mare servicial
que alimenta un desconegut:
que alimenta un terrorista,
que alimenta un membre d'una secta,
que alimenta un ionqui,
que alimenta un camell de barri,
que alimenta un artista carregat d'àcids,
que alimenta un visionari,
que alimenta un lladre,
que alimenta un policia.
por de ser mare i no poder encaixar la pistola quan el fill arriba amb
l'uniforme tacat
por del pa
por del vent
por de les olives farcides d’anxova
por de ser una oliva farcida d’anxova o encara pitjor:
una gamba
por dels qui parlen i por dels qui no parlen
por d’odiar els skaters
por d’odiar ikea
por d’odiar els sindicalistes
por d’odiar la santa església catòlica i tots i cadascun
dels seus parroquians
por d’escriure les cartes al pare
por de ser kafka
por de ser heterosexual
por de ser homosexual
por de no ser bisexual
por de no ser multicultural
por de no ser demòcrata
por de ser stalin
por de tenir res a perdre
por
por de no ser tu
por de no ser tu
por de no ser tu

Poema d’Eduard Escoffet (El Poblet, Barcelona, 1979), inclòs al llibre Terra i cultura (III Premi Miquel Martí i Pol), antologia feta per Helena Morén Alegret i Joaquim Vilarnau, coeditada per Cossetània Edicions i Grup Enderrock, Valls-Barcelona, 2011.

Revolta

El poema de la setmana — Fri, 31 Aug 2012 03:00:00 +0200

Si calia no calia?
-Poesia.
Lligada per lleis ignotes?
-Ganyotes.

Multituds arremorades
viades
de silencis purs em calen.
Prevalen
tots els meus sentits i frisa
-bardissa
d'un vol d'ales percudida-
ma vida.

Ànima, la via nova
no es troba
sense corbes ni marrades.
Debades
sento clams. No vull guiatge
Miratge
m'és donat de meravelles,
i d'elles
com d'un opi la requesta
em resta.

Poema de Clementina Arderiu (1889-1976), del llibre Cants i paraules, inclòs a Contraclaror. Antologia poètica, La Sal Edicions de les dones, Barcelona, 1985, introducció i selecció de Maria Mercè Marçal