La història es remunta a l’antiguitat clàssica. Es conta que a Lícia, una regió volcànica de la costa sud-oest d’Àsia Menor, hi vivia un ésser mitològic de llinatge diví. Responia al nom de Quimera (χίμαιρα –khímaira-). Filla del monstre Tifó i de la vibra Equidna, Homer la qualifica de “monstruosa”. La descriu amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serpent, exhalant tota ella la terrible fúria del foc flamejant (Ilíada, VI). No hi ha fa res que Hesíode la vegi com una fera de tres caps (lleó, cabra i drac), o que en d’altres versions tingui cua de dragó, perquè sempre vomita flames. (Recordem que vivia en una regió volcànica i l’alè de foc devastava el territori). Homer narra com la Quimera fou morta pel fill de Glauc, el bell i viril Hipònous, a qui des del dia que havia matat Bèl·ler anomenaven -amb molta exactitud- Bel·lerofont (matador de Bèl·ler). Hipònous, doncs, (o Bel·lerofont, tant és), volant dalt del cavall Pegàs, va disparar unes fletxes contra el monstre.

Al món romà, la Chimaera“armada de flames” vivia amb altres monstres a l’Avern on la troba Eneas en baixar-hi. Allà deu ser encara, perquè ningú no l’ha vista més! En època medieval ‘chimera o ximera’ era un ésser fantàstic o irreal. La forma ‘cimera’ es va especialitzar en el sentit de ‘guarniment al capdamunt del casc del cavaller’, perquè solia ser la figura d’un animal fantàstic. Els reis de la corona catalanoaragonesa tenien per cimera un drac alat que representava Jaume I. D’aquí que ‘cimera’ s’associés amb cima (de cyma) per ‘part superior’.
 

Ara l’enginyeria genètica ha triat el nom de quimera per als organismes compostos per teixits genèticament diferents o híbrids d’humans i animals. Han pres el sentit més etimològic. Així també ha jugat el britànic Niall Ferguson, un professor d’història de Harvard (www.niallferguson.com) que partint de l’anglès chimera s’ha inventat el mot Chimerica per descriure el combinat de les economies xinesa i americana. Una relació que és –diu ell- una quimera. Una Chimaera monstrosa, com el peix gat o la rata de mar.

En la llengua catalana, a partir del verb ‘ignorar’ es va crear un duplicat -‘enyorar’- per especialitzar-ne el sentit (el grup consonàntic –gn- permeté el dígraf –ny-). D’aquesta manera, en la idea de ‘ignorar’ que implicava ‘no saber on és algú’ s’hi distingí ‘trobar-lo a faltar’ o ‘trobar a enyor’. En l’ús reflexiu, ’enyorar-se’, regit per la preposició de, sembla ampliar el seu significat amb una dosi de pena, tristesa o nostàlgia per veure’s privat de persones o coses estimades. Añorar i añoranza presenten la empremta catalana en el castellà, tot i que també disposa de l’expressiu extrañar i del molt gràfic echar de menos.

 

Com es pot observar, és molt petit el pas semàntic que va de ‘no saber’ a ‘no saber on para algú’ i d’aquí a ‘trobar-lo a faltar i sentir-ne enyorança’. Tots hem viscut -i ho diu molt ben dit Kundera- que l’enyor en té prou amb ell mateix.

 

Sovint, però, allò que no sabem i trobem faltar no pertany tant al reclam del passat com al dibuix de l’avenir. “Queda l’enyor del que mai no t’he ofert” (Feliu Formosa) o “Tot l’enyor de demà” (Papasseit). La degotejant enyorança (l’adjectiu és d’en Bartra) forada persistent.

 

‘Vagar’ vol dir ‘no estar ocupat’, tenir temps i lloc per fer alguna cosa, i ve del llatí vacare ‘ser buit’, ‘estar vagatiu, ociós’ o ‘estar lliure’ (culpa vacare, lliure de culpa, escriu Ciceró). Des de fi del segle XIII el verb vagar s’empra en el sentit de ‘haver-hi temps, venir bé”, com en l’ús impersonal que també donava el llatí encara que el català hi afegeix un datiu personal d’èmfasi curiós: “no em vaga” —diem—, no tinc temps d’ocupar-me en la cosa que sigui.

D’aquest vagar en deriven desvagar-se, desvagat, vagarejar, vagarós, vagància i vaga, que Narcís Oller usà en plural —les vagues— com a sinònim de vacances, i que a partir del XIX s’ha referit a la cessació voluntària en el treball. Alguns mots derivats hi sumen la idea de ‘errar a la ventura’: vagabund, vagabundejar, fins i tot divagar... En Llull ja trobem l’accepció ‘estar en vaga’, allò que està en vaga és una cosa que no es fa servir. Un temps més tard s’arriba a la noció de ‘reposar, habitar reposadament’ com llegim en Ausiàs March: “¿On és lo lloc on ma pensa repose?/ ¿On serà, on, que mon voler contente?/(...)/ Vagabund vaig la casa qui m’és certa:/ treball és gran en part on jo vagava”. I en un altre poema, apareix ‘vagar’ en el sentit d’estar inactiu: “si vac o pens, he temps en va despés”.

Els cultismes calquen l’arrel llatina i així tenim ‘vacar’ (no estar ocupat un càrrec, una plaça vacant), vacu (buit, d’on procedeixen evacuar o vacuïtat) i vacació. ‘Vacació’ és un terme avui desacostumat però ve directe del llatí vacatio (exempció, dispensa). De vacar ve la vacança, període de repòs i descans d’obligacions quotidianes. Al temps que dura és freqüent referir-s’hi en plural, amb sentit singular, des de principis del segle XX. Però recordem que ‘estar de vacances’ no implica haver d’anar de vacances o sortir de vacances, tal com molts infeliços associen.

 

Nosaltres, estrafent Pere Quart, prendrem el tren de les vacances pagades. I amb la seva barreja d’escepticisme i ironia, provarem d’estar lliures sense ser buits, de ser vagatius però no vacus.

 

En les religions antigues, ‘ser iniciat en els misteris’ era ser admès en un ritu secret, perquè ‘misteri’ ve del grec μυστήριον, un nom format a partir del verb ‘tancar’ que es refereix en particular a cloure els ulls o els llavis, talment com es manté un secret. La paraula passa al llatí amb el mateix significat mysterium, ‘misteri, secret’.

Les religions mistèriques, com l’orfisme o el culte a Demèter, celebraven ritus d’iniciació que avui dia continuen sent un misteri perquè els qui s’hi havien iniciat havien de complir vot de silenci, sovint sota pena de mort. Els misteris d’Eleusis, situada vora Atenes, recreaven el mite de la recerca de Demèter de la seva filla Persèfone, com a símbol del cicle de la vida, la mort i la renovació. Persèfone, filla de Zeus i Demèter, havia estat raptada per Hades, essent una donzella (Core), i duta al regne subterrani. Els Petits Misteris es feien a l’hivern per fer companyia a Demèter en el dolor de perdre la filla, perquè Persèfone passava un terç de l’any sota terra amb Hades i dos terços, amb la seva mare. Quan Core tornava a la terra, se celebraven els Grans amb un banquet a la primavera. Els misteris grecs els van assimilar els romans però el cristianisme els va aniquilar al segle IV. No obstant això, el dogma cristià que és inaccessible a la raó pren el nom de ‘misteri’; també s’anomena ‘misteri’ cadascun dels passos de la vida, passió i mort de Jesucrist; i cadascuna de les quinze sèries de deu Avemaries que formen el Rosari, distribuïdes en misteris de goig, de dolor i de glòria.

Un stilus era el punxó per a escriure o dibuixar damunt una superfície tova. La paraula llatina havia designat també qualsevol objecte punxegut (una estaca, la tija d’una planta). En sentit figurat, de seguida es va referir a la manera com s’escrivia, per metonímia, i així, un text podia ser escrit ‘a l’estil de’. Segles més tard, ja en el XV, Ausiàs March farà saber que ell té una ploma diferent i la seva distinció esdevindrà amb el temps, i gràcies al seu art, un nou estil: “Lleixant a part l’estil dels trobadors”. En època medieval conviuen tots els significats de la paraula: ‘estil’ és la manera o art d’escriure i la forma d’obrar o de parlar, però també és l’arma punxeguda que solien llançar els cavallers en les competicions (estilete en castellà). Per ser com una estaca o punxó, es diu ‘estil’ l’agulla o busca del rellotge de sol.
 

Quan a finals del segle XIX es va haver d’inventar un mot per caracteritzar la ploma, els anglesos van prendre stilus i el verb que en grec volia dir ‘escriure’, stylographic, tot i que la grafia amb la y grega és una confusió amb la paraula stylos que en grec significava ‘columna’. Prou que ho devia saber l’anacoreta Simeó, a qui anomenen l’estilita per haver-se passat trenta anys enfilat dalt d’una columna. Una altra feina hauria fet si hagués estat estilista!

 

Del segle passat ens arriben els derivats relacionats amb la teoria literària, ‘estilístic’ i ‘estilística’,  que es refereix a la part de la tècnica i la retòrica que exposa l’estil i els recursos expressius. Tenim moltes locucions: ‘per cap estil’ (de cap manera), ‘per tot estil’ (de tota manera) i ‘per l’estil’  (a semblança de tal o tal cosa). Estils de joc, estils de vida, estils musicals i llibres de estil. A propòsit de llibres, un de molt original (i això que va ser escrit el 1947) es diu Exercicis d’estil, de Raymond Queneau (a Quaderns Crema), i l’exercita escrivint de noranta-nou maneres diferents la mateixa anècdota. Molt divertit. 
 

El gust, l’elegància o la distinció d’una persona són ‘estil’. Com deia Paul Valéry, “L’estil és una facultat de l’ànima”. A tot el que és postís, bé en podríem dir istíl...

 

La paraula ‘queixa’ és un derivat del verb ‘queixar-se’ que, com que no es documenta fins al segle XV, se suposa que va entrar procedent del verb del castellà medieval quexar, que l’havia pres del llatí vulgar *quassiare ‘afligir-se’, a partir del clàssic quassare ‘rompre, sacsejar, crebantar, donar cops violentament’. Virgili parla de quassare, sacsejar el cap o els membres, mentre que Ciceró l’usa en sentit figurat i es refereix a l’Estat trencat (quassata res publica). Del verb quassare, direm com a curiositat que en surt l’italià fracassare i el francès casser ‘trencar’.

Com que l’origen del mot català es troba en últim terme en el llatí vulgar, és força probable que a l’hora d’escriure es considerés que era un verb massa familiar i que es preferís ‘plànyer-se’ (del llatí clàssic plangere). En els nostres dies, la prevalença de ‘queixar-se’ respecte a ‘plànyer-se’ és gairebé absoluta.

 

Josep Carner en “La queixa del mirall” segueix el sentit etimològic quan fa que el mirall es queixi, afligit de bon de veres, per no poder tenir la bella senyora que s’hi mira: “Què em fa tenir-te, si no puc amar-te?”. Si no és prou, sempre ens queda la Queixaen la veu de Caetano Veloso: Un amor assim delicado (...) Você pensa que eu tenho tudo / Eu vazio me deixa / (...) E eu te grito esta queixa.

 

De via, amb la preposició ob ‘davant’, va néixer obviare. El primer significat d’aquest verb era ‘anar al davant de, anar a l’encontre’. Tant és així que l’adjectiu obvius, ‘que surt al pas’, el podem llegir en un vers de L’Eneida de Virgili referit a una roca exposada al furor dels vents (rupes obvia ventorum furiis) o en Horaci, quan es refereix a qualsevol que es troba en el camí (quicumque obvius). Només figuradament obviare era ‘prevenir, obviar a alguna cosa amb la idea d’oposar-s’hi’.

Per tant, seguint el llatí, el significat per a aquest verb culte en català va ser sempre, i des del segle XIV, sortir al pas d’un efecte temut, prevenir i oposar-se a; així doncs un verb intransitiu que Pompeu Fabra, que era molt respectuós amb el significat i el règim dels mots cultes, exemplificava “per obviar a aquests inconvenients.”

D’uns anys cap aquí, però, aquest verb ha sofert una falsa interpretació provocada pel seu ús en determinades frases fetes, i aquesta interpretació errònia li ha ocasionat un canvi de significat. Ha prevalgut ‘obviar’ amb el significat de ‘evitar, eludir’: obviar un problema.

Avui, tant en català com en castellà, els diccionaris donen dues accepcions per a ‘obviar’ en la primera de les quals, la que procedeix de les frases fetes, és transitiu i significa ‘evitar’ i en la segona, intransitiu, ‘oposar-se a, destorbar’: “Ho farem per obviar a aquest inconvenient, a aquesta necessitat.” Aquesta segona està francament en desús, una prova més que anem abandonant el model humanístic en la llengua.

 

En l’entrada corresponent al dia de santa Llúcia de 1918, Josep Pla escriu en El quadern gris: “Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera.” Ens passa a molts, sobretot quan ens veiem obligats a escoltar obvietats com si fossin profundes meditacions.

 

En català la paraula ‘farmàcia’ es documenta tard, no fins al segle XIX. Abans se solia usar ‘apotecaria’ per a l’establiment i ‘apotecari’ per a la persona. Dos mots que tenen un fil curiós: el grec clàssic apothéke, que vol dir ‘dipòsit, magatzem, celler’ evoluciona a apothíki. Es llatinitza com apotheca (apothecarius) amb el mateix significat que en català acaba donant ‘apotecari’ (potecari en alguns dialectes) i ‘botiga’; i en castellà, botica i boticario. Fins i tot dóna ‘bodega’! Amb el sentit especialitzat de botiga del farmacèutic també ha quedat en l’alemany apotheke o en el francès apothicaire.

Com diu la dita mallorquina, “Val més menjar que anar d’apotecaris.” I si podem menjar en companyia de bons amics, millor encara. A la farmàcia, si de cas només pel que canta Kiko Veneno: “Anda,corre y ve a la farmacia de guardia y pregunta si el negocio va bien.”

Pobre Ciceró, que en el seu cognom ja duia un mal nom a causa —diuen—d’una berruga al nas semblant a un cigró (cicer, cigró ). Els seus descendents italians li afegirien el sentit de txitxerone. L’èxit de la paraula té a veure amb la seva paronomàsia, pel sentit de l’humor de què parlàvem, perquè els sons evoquen una estrident xerrameca repetitiva; però és evident que hi ha hagut un canvi semàntic dins la brometa italiana.  

 

Com a advocat, polític, orador, filòsof i escriptor, Ciceró va realitzar una quantitat tan gran de feina que sembla inconcebible. I això que no conservem tota l’obra que va escriure! Més de quaranta llibres de cartes documenten la seva personalitat, els sentiments i les preocupacions.

Força temperamental, molt intel·ligent, clar i ordenat, els seus dots d’orador són evidents en les Catilinàries i les Filípiques. El primer dels quatre discursos contra el conspirador Catilina, pronunciat davant del senat, s’inicia sense cap preàmbul (ex abrupto) amb aquella coneguda pregunta:  Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?) i segueix amb unes quantes interrogatives ràpides per expressar la seva més absoluta indignació. Un estil que molts polítics han plagiat sense gràcia ni talent oratori.

La mort de la seva filla Túl·lia el va impulsar a dedicar-se plenament als tractats, el millor de la seva obra, sobretot, les Discussions Tusculanes, diàlegs sobre la manera d’alliberar-nos de la por de la mort, el dolor, el domini de les passions... i els llibres Sobre l’amistat i Sobre la vellesa. La prosa occidental li deu molt. Fins i tot arriben ecos ciceronians en algunes frases dels discursos d’Obama.

Per contra, ‘adult’ es forma a partir del participi de passat (adultus) que expressa una acció acabada: adult és l’ésser viu que ha arribat al seu major creixement, a un cert grau a partir del qual se’n començarà a derivar decadència (dit així, sense por). Com feia el llatí, l’adjectiu ‘adult’ es pot aplicar a un animal o una planta en plena capacitat reproductora i també metafòricament a una nació o fins i tot a la nit, quan és avançada —adulta nocte, segons Tàcit.

 

En els diccionaris actuals, es defineix l’adolescència com el període de la vida que segueix la infància i precedeix l’adultesa, de manera que els límits entre els períodes queden així força difusos. Fent una volta per buscar ‘adultesa’, trobarem que és l’etapa de la vida que segueix l’adolescència. Ciceró, que va escriure coses admirables sobre la vellesa en el seu tractat De senectute, havia fet notar que la vellesa s’esdevenia insensiblement després de la joventut i la joventut, de la infantesa. Volat aetas, deia. En la recopilació de dret medieval, Costums de Tortosa, els notaris del segle XIII escrivien “pubill és dit tro a 14 ans complits [...] adult és dit de 14 ans complits ensús tro que ha 25 ans; et fembra, de 12 ans complits ensús tro ha 25 ans”, considerant així que eren adults els joves fins que tenien 25 anys.

 

Les definicions d’aquestes dues paraules, més o menys precises, mostren que qualsevol etapa de la vida és només un tram que anem deixant enrere sense retorn. En conseqüència, s’imposa seguir els consells clàssics. Dum vivimus, vivamus (mentre vivim, visquem), en una inscripció antiga. O si es prefereix Horaci, Carpe diem, cull el dia d’avui. Tots els llibres savis ho formulen a la seva manera. Però sobretot no s’ha de perdre de vista l’advertiment del Cohèlet (3, 1-15): Tot té el seu moment, i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.

 

 

En canvi, l’escriptura amb un alfabet de signes consonàntics volta els tres mil anys d’història. Entre l’alfabet fenici i la lectura en silenci hi ha un llarg període d’oralitat. Perquè en el principi fou el verb: Déu, Buda, Jesús, Sòcrates parlen, es neguen a escriure. La comunicació humana s’entén encara dins l’oralitat, en l’espai social. Haurem d’esperar que algú reculli les seves paraules i faci lectura proclamada: les expliqui en veu alta, les ensenyi a ‘llegir’. Per això l’arrel grega i llatina de ‘llegir’ (leg(u)ein i legere) s’usava primer amb el significat de ‘collir, triar’ i d’aquí va venir l’evolució semàntica en el sentit de ‘recollir amb l’oïda o amb la vista’, ‘examinar’, ‘anunciar’. ‘Llegir’, entès com el fet de distingir i anar dient oralment o mentalment els sons i paraules figurats per les lletres d’un text per saber-ne el contingut, serà una activitat que durant molt segles s’esdevindrà en públic.
 

A partir d’aquests inicis la nostra civilització s’ha edificat sobre l’escriptura: des de les tauletes d’argila o cera, el papir, el pergamí, fins al paper. Els llibres aniran arribant a mesura que la literatura oral vagi cedint terreny a l’escriptura. La primera biblioteca pública de què tenim notícia, fundada per Pisístrat a Atenes, és del segle VI aC. La mítica biblioteca d’Alexandria es construí per ordre de Ptolomeu tres segles més tard. Del II aC és la de Pèrgam i l’edificada per Juli Cèsar a Roma és del segle I aC. La nostra és, doncs, una memòria escrita, tot i que abans del segle XV, quan la impremta s’introduí al món occidental, teníem una capacitat mnemotècnica més gran.
 

Fins ben entrada l’època medieval, ‘llegir’ va continuar en els dos sentits en paral·lel: triar i fer lectura (lectio> llicó, lectum> lector), és a dir, ensenyar públicament la matèria d’un llibre o d’un autor. En els nostres dies l’exercici silent ha deixat de ser un fenomen marginal però tanmateix llegir bé continua sent difícil de fer. (I difícil d’ensenyar.) No conec cap experiència més transcendental.
 

Des que llegir es va convertir en una relació intima, secreta i absorta, entre llibre i lector sabem que no són els ulls els qui passen per les pàgines sinó les pàgines per la ment. Gràcies a les legenda, les coses que s’han de llegir, hem après a desxifrar el món, a comprendre el que vam ser, a saber el que som. I som el que hem llegit.