http://blogs.anoiadiari.cat// Blog El fil del mot Fri, 27 Apr 2012 03:00:00 +0200 ca <![CDATA[LABERINT]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/2122/laberint http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/2122/laberint Fri, 27 Apr 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/2122/laberint
El laberint es manifesta en totes les societats i en totes les cultures com a una imatge del reconeixement de l’enigma de l’existència humana. Si en féssim un recorregut històric, començaria pel de Creta, d’aquí que el mot tingui un origen minoic: del grec λαβύρινθος, ídem en llatí (labyrinthus). Dels camins intricats saltem al sentit figurat: un laberint és també una complicació inextricable, un conjunt de coses embullades, de difícil solució. Umberto Eco ha classificat el disseny de laberints en tres tipus: clàssic, manierista i en xarxa. En el clàssic només hi ha un recorregut possible (unicursal i circular), per més entortolligat que sigui, i el perill no és perdre’s sinó ensopegar amb el monstre mític. L’anomenen nus de Salomó i es troba en monedes antigues, en la decoració de temples i dissenys fets amb herba, molt de moda per l’art de podar plantes ja des del Renaixement que també es delia per la mitologia. En canvi, el manierista disposa els múltiples camins com una estructura d’arbre, i si no triem l’opció correcta, les seves bifurcacions ens extravien o ens porten a un cul-de-sac. El tercer és en xarxa o rizomàtic, no té centre ni perifèria: imaginem un poderós centre comercial o l’espai virtual.

És probable que la fascinació que suscita la imatge del laberint es degui al fet que la nostra vida s’ha construït seguint la seva forma. Només cal que ens mirem els capcirons del dits i resseguim la peculiar disposició de la nostra empremta, que imaginem el nostre cervell, l’interior de l’oïda o el ronyó. Com qualsevol organisme viu, venim d’un laberint genètic, la doble hèlix del nostre ADN. Som, parafrasejant el títol d’una composició de Bach, un petit laberint harmònic. No necessitem que la princesa Ariadna ens doni un fil de seda per trobar la sortida: el laberint de la nostra vida és unicursal, de l’entrada al centre i del centre a la sortida sense desviació possible. Només hem de ser hàbils per acabar amb el monstre i per encertar amb l’únic camí per sortir-ne. Potser passa com en el relat de Borges (“La casa de Asterión”) i resulta que el minotaure és mansoi. Potser al centre hi ha Eros, com al Parc del Laberint d’Horta. O potser som en l’enginy de Leonardo da Vinci i la càmera de miralls converteix cadascú en el seu propi minotaure. La més inquietant noció de laberint la devem a Walter Benjamin: el laberint és “la pàtria del que dubta”. Queda clar, doncs, que per perdre’ns ens cal ben poca cosa: un aparcament o una xarxa de metro, una mica d’alcohol o els braços d’algú. D’oca a oca i tiro perquè em toca.
]]> <![CDATA[PARADOXA]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/2083/paradoxa http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/2083/paradoxa Fri, 23 Mar 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/2083/paradoxa
Així, Ciceró, a De l’amistat, lloa els amics perquè 'Fins i tot absents són presents, fins i tot en la pobresa abunden, fins i tot quan són febles són forts, fins i tot —quelcom més difícil de dir— quan són morts, viuen'. Si s’oposen dos mots aïllats (com ‘absent’ i ‘present’) es tracta d’un oxímoron. Tant la paradoxa com l’oxímoron amaguen sempre una antítesi i es consideren figures idònies per a la delectació.

El mot ve del grec παράδοξον, un adjectiu que significa ‘increïble, inesperat’, format a partir de ‘contrari’ i ‘opinió’; després passa al llatí ‘paradoxon’ i fa fortuna en plural (paradoxa) potser gràcies al títol d’una altra obra de Ciceró, Paradoxes dels estoics, que va traduir el mallorquí Ferran Valentí ja al segle XV. En aquesta obra Ciceró seleccionava i argumentava sis proposicions admirables, sorprenents i contràries a l’opinió comuna. Les paradoxes estoiques són de l’estil 'Que només és bo allò que és honest' o 'Només el savi és ric'.

S’entén també, la paradoxa com un judici que a primera vista sembla fals, però la seva veracitat es revela amb una anàlisi més detallada. Aquestes paradoxes s’anomenen semàntiques o lingüístiques i consisteixen en una autoreferència. El filòsof i matemàtic Tarski les va distingir el 1936 entre un 'llenguatge objectiu' i un 'metallenguatge': quan s’afirma 'Igualada és un nom' no ens referim a la ciutat, sinó a la paraula. L’interès per resoldre les paradoxes, les primeres de les quals es troben en filòsofs grecs (si un home diu que menteix; el que diu, és vertader o fals?), ha generat quantitat de pàgines en treballs de semàntica, lògica i filosofia.

Si bé és cert que hi ha paradoxes en moltes ciències, aquí ens ha interessat presentar la paradoxa com un mecanisme per curtcircuitar les neurones tot expressant el que sembla inexpressable. Valgui com a prova tota la poesia mística: des de la de l’igualadí Ramon Castelltort passant per la dels religiosos d’Àvila —Santa Teresa i San Juan de la Cruz— fins al primer, Ramon Llull, qui en el Llibre d’amic e amat ens presenta 365 reflexions metafòriques que són una delícia. Les trobareu fàcilment en aquest enllaç, iniciativa de David Cos, al qual us podeu subscriure a través de facebook, twitter o correu electrònic: 'En un temps mateix vivia i moria': en un clic, del segle XXI al segle XIII.
]]> <![CDATA[AVORRIR]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1996/avorrir http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1996/avorrir Fri, 20 Jan 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1996/avorrir
Els sociòlegs analitzen l’avorriment com un símptoma social negatiu. Se l’ha considerat la causa de molts mals i la manifestació del buit existencial. Avui és el producte de la societat de l’oci, esclava de la distracció. L’avorriment el definiríem com l’instant de sentir el temps en estat pur: quan es nota com passa el temps com si no volgués acabar de passar. Si hi poséssim imatges, seria com si ens fessin esperar en un d’aquests nous aeroports, buits, insultants. Deia Pascal que tots els problemes de la humanitat provenien de la incapacitat de l’home d’estar assegut, sol i en silenci. No és casual que siguin els tres estats que provoquen pànic en molts joves: la soledat, l’avorriment i el silenci.

‘Avorrir’ deriva del llatí abhorrere (ab, horrere) ‘prendre en horror’. En temps antic tan sols tenia l’accepció de ‘odiar’. Més endavant ja es troba un ús reflexiu, ‘sentir tedi’ ‘fastiguejar-se’. Ausiàs March el fa servir així, però aviat apareix com a sinònim de ‘causar tedi’, amb la idea de no suportar una persona o una cosa. Molts recordem haver sentit de boca d’avis expressions com “em fas avorrir!”, em fastigueges. De la mateixa arrel llatina, en castellà hi ha primer aborrecer i segles més tard, aburrir.

En l’esfera privada, però, el fet “que no passi res” pot ser una palanca per a la creativitat. Quan es pateix aquest estat d’ànim produït per la falta d’estímuls, és el moment d’aturar-se a examinar la perspectiva: i si el problema està dins d’un mateix? Els qui tenen alguna cosa al cap mai no han de matar el temps. Mai no s’avorreixen i si de cas, ho fan en unes dosis tan petites que saben trobar un antídot ràpid en la curiositat i l’interès.

Ben mirat, els científics de Cambridge van aconseguir treure de la grisor el dia més ‘avorrit’ de la història. El van mirar d’una altra manera.
]]> <![CDATA[TERTÚLIA]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1966/tertulia http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1966/tertulia Fri, 30 Dec 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1966/tertulia tertulia que era la llotja petita del pis superior del corral de comèdies, el teatre instal•lat al pati intern de les cases plebees, on se situaven els religiosos i els nobles del XVII per veure i comentar les obres, sovint protegits amb gelosies perquè no els veiessin. Segons d’altres, el terme va néixer de reunions de gent culta que discutia i comentava qüestions que havien preocupat Quintus Septimus Florens Tertullianus.

Tertullianus (c.155-222) era un cartaginès, fill d’un centurió romà, molt hàbil amb la llengua, l’oratòria volem dir. De tan hàbil com era, el nom de Tertul•lià es va interpretar com ter Tullius, ‘tres vegades Tul•li’ a partir d’un passatge d’Agustí d’Hipona en què tracta Marc Tul•li Ciceró de philosophaster Tullius ‘filosofastre o mal filòsof Tul•li’, que es va acabar convertint en philosophus ter Tullius, amb evident ironia.

Aquest pare de l’Església cristiana, apologeta i sectari, menystenia la filosofia perquè la considerava un camí desencertat per arribar a la Veritat. I malgrat menystenir-la, Tertul•lià filosofava sobre el concepte de Pare, Fill i Esperit Sant, defensant que no són el mateix tot i que “són un perquè provenen d’un, per unitat de substància”. Se li atribueix haver dit “crec perquè és absurd” (credo quia absurdum est), i encara que no sabem si eren seves les paraules, devia dir alguna cosa semblant perquè era seva la idea segons la qual només una doctrina que s’oposi a la raó és candidata apta per a la fe religiosa.

Haurem d’esperar uns anys (segle IV) perquè Agustí d’Hipona sigui el primer que des de la posició d’home de fe procuri aclarir quin paper ha de jugar la raó en la vida d’un creient. Agustí va descobrir la retòrica a Cartago, i Ciceró li va canviar la vida. Més endavant experimentaria un segon canvi a partir del seu contacte amb el bisbe de Milà, Ambròs, que el preparà per al cristianisme: un bon dia, del jardí estant, va sentir la veu d’un nen que li deia “aixeca’t i llegeix”, i va llegir el que tenia a la vora, una epístola de sant Pau que el va convertir a la fe. (Però això és una altra història.)

Tant si la paraula ve del pis superior com de l’habilitat de l’apologeta, com de philosophaster Tullius, philosophus ter Tullius, el cert és que molts tertulians del teatre televisat d’avui en dia ens provoquen l’efecte de la veueta que va sentir Agustí. És preferible córrer a buscar un llibre.
]]> <![CDATA[DIVENDRES]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1938/divendres http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1938/divendres Fri, 02 Dec 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1938/divendres
La malastrugança del cinquè dia laborable de la setmana és molt recent, només té uns dos mil anys. En fa quatre mil, en canvi, que l’estudi del cel va ajudar els babilonis a establir la mesura del temps. L’any babilònic tenia 360 dies repartits en dotze mesos. La setmana la van establir atorgant als set dies el nom del sol, de la lluna i dels cinc planetes coneguts; creien que hi havia astres fixos i d’altres que canviaven de posició, per això els van considerar déus i els van anomenar segons la seva aparença. Els seus coneixements van passar als grecs i després als romans. Uns i altres van traduir el nom dels planetes pels dels seus déus, i nosaltres conservem els dels romans. Quan al segle XVIII es van descobrir altres planetes, invisibles abans a ull nu, els astrònoms van seguir el costum de batejar-los amb noms del panteó romà. Assignats els astres, els dies van quedar dedicats a Saturn, el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter i Venus (en llatí Saturni dies, Solis dies, Lunae dies, Martis dies, Mercurii dies, Iouis dies, Veneris dies). El dia de Saturn es va canviar per l’hebreu xabbat (festa jueva del sàbat). Més endavant, l’emperador Constantí va consagrar el dia del Sol a la resurrecció de Crist i el va posar al primer lloc de la setmana amb el nom de Dominicum, dia del Senyor.

Els dies de la setmana en català guarden la primera síl·laba del llatí vulgar dia. ‘Divendres’ és dia de Venus (Veneris dies) ja en el català de les Homilies d’Organyà (‘divenres’). L’influx de Venus es nota com mai tots els divendres. Ningú no es podia resistir als encants de Venus: l’Afrodita grega, nascuda adulta de l’escuma del mar, era deessa de l’amor, la bellesa i la sensualitat. De la seva relació amb Mart (Ares) en va néixer Cupido (Eros). I si Déu creà l’home en divendres, els homes van dedicar aquest dia al planeta de nom femení, a l’estrella que just després la posta marca l’inici del cap de setmana. Celebrem-ho com cal, rendits als encants venusians. I que els supersticiosos s’acullin a refranys de l’estil 'Bon divendres, mal diumenge' o 'Qui riu en divendres, plora en diumenge'.

]]> <![CDATA[LUCIDESA ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1882/lucidesa http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1882/lucidesa Fri, 21 Oct 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1882/lucidesa
El nom deriva de l’adjectiu ‘lúcid’, del llatí lucidus (de lux i lucere, lluir) brillant i lluminós, esclatant. ‘Lúcid’ apareix en textos medievals amb el mateix significat que en llatí: resplendent, com els ulls o el sol, per exemple. Més tard, i per extensió, ‘lúcid’ passarà a qualificar un raonament, un estil i fins i tot un moment, quan es tracti de referir-se a espais de temps enmig de deliris o febre. La qualitat de lúcid s’aconseguirà afegint a l’adjectiu dos sufixos: lucidesa o luciditat. De la mateixa arrel (*luc-) tenim mots com ‘dilucidar’, ‘elucidar’, ‘elucubrar’ i ‘translúcid’, entre d’altres. ‘Lúcid’ es pot prendre com a sinònim de ‘conscient’: un somni lúcid és aquell en què el somiador és conscient d’estar somiant.

La lucidesa ben entesa hauria de començar per un mateix, seguint aquella inscripció al frontispici del temple de Delfos, “Coneix-te tu mateix”, encara que s’arribi a descobriments poc afalagadors o directament decebedors. Per a Sòcrates va significar el reconeixement de la seva pròpia ignorància que li va permetre iniciar el camí de la veritat. La lucidesa, doncs, comporta l’amor de la veritat, per molt que no resulti amable, o precisament perquè no ho és. Com deia Bob Dylan a la cançó “Don’t think twice, it’s all rihgt” 1962), “Es pot ser molt feliç tenint els ulls tancats, el temps que hi puguis estar; es pot ser molt feliç tenint els ulls tancats, si els obres la llum et farà mal.” I aquest mal és el preu de la lucidesa. Quan Joan Margarit va presentar el seu Misteriosament feliç, explicava que la màxima lucidesa permetia arribar a la felicitat perquè mai no era una disfressa de les inevitables adversitats.
La societat necessita persones que en siguin membres responsables i lúcids. Són mals temps per votar. Una consciència lúcida com la de l’escriptor José Saramago ho va imaginar l’any 2004 a la novel·la Assaig sobre la lucidesa. En un país indeterminat la immensa majoria decideix exercir el seu dret al vot d’una manera inesperada: el dia indicat no van a votar i quan les eleccions s’han de repetir, voten en blanc. El govern, desesperat, busca conspiracions i intrigues. “Pot succeir que un dia ens haguem de preguntar Qui ha firmat això per mi”, especula el narrador. Aquest dia està a punt d’arribar.



]]> <![CDATA[RUÏNA]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1830/ruina http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1830/ruina Fri, 16 Sep 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1830/ruina En un viejo país ineficiente,/ algo así como España entre dos guerras / civiles, en un pueblo junto al mar, / poseer una casa y poca hacienda / y memoria ninguna. No leer, / no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, / y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia.

Aquest ‘arruïnat entre les ruïnes’ de la intel·ligència té tot el poder d’evocació del doble sentit del concepte ‘ruïna’. La paraula ‘ruïna’ ve del llatí ruina amb idèntica pronúncia i significat que avui té en català i castellà. Venia del verb ruo: ensorrar, demolir, esfondrar-se, desplomar-se. Al principi es referia a desastres i catàstrofes en sentit literal, però ben aviat es va usar en sentit figurat: ja Virgili parla de caeli ruina, l’esfondrament del cel.

Des de Llull, ‘ruïna’ és l’aigua que cau del cel o que corre impetuosa. Si la pluja és menuda i seguida en diem roïna, un mot que admet una variant amb l’accent desplaçat a la primera vocal: roina. Tant roina com roïna vénen de la mateixa paraula llatina ruina . I en tenim més, rovina i rovinada, que es refereixen al fang que deixa la riuada.
Tot el que cau i s’esfondra, es derrueix i s’arruïna. Es desfan construccions i al conjunt de trossos destruïts els anomenem ruïnes. Es visiten les d’Empúries, per exemple, però no les d’empreses o els països que se’n van a la ruïna. Quan una persona ha perdut el seu vigor, la bellesa o les bones qualitats diem que és una ruïna. Si la destrucció és d’ordre moral direm que algú és roí que des del segle XIV significa desastrós, mesquí, de baixa qualitat.

A De vita beata (any 58), Sèneca tracta de la felicitat. El seu estoïcisme ens arriba amb la claredat del seu pensament moral. Mireu, si no, què recomana: Que (l’home) confiï en la força del seu esperit, que estigui preparat per als canvis de la fortuna i que sigui artífex de la seva pròpia vida. I també confessa: “Mai no inverteixo millor que quan dono”. Aquesta deu ser l’única manera de no anar-se’n a la ruïna!

]]> <![CDATA[SALVATGE]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1775/salvatge http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1775/salvatge Fri, 29 Jul 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1775/salvatge
En època medieval es qualifiquen de salvatges tota mena d’éssers, animals i plantes que viuen i creixen sense intervenció humana, fins i tot onades, trons o pecats. El concepte es va engrandint i empitjora notablement a partir de la conquesta d’Amèrica quan pobles sencers són fagocitats per aquest tòpic.

Des del segle XIX els avenços científics han anat proporcionant un coneixement del món que fa impensable descriure un salvatge com un assilvestrat amb una banya al front. Ja no és l’home elefant o la dona barbuda que els avantpassats podien haver contemplat a la gàbia d’un circ ambulant. Fa tres-cents anys, quan Lemuel Gulliver va arribar al país dels Huyhnhnms, va descobrir que a la terra dels cavalls els homes s’anomenaven yahoos i eren considerats unes bèsties perverses i repulsives. Des de llavors, la sàtira misantròpica de Swift no ha parat de créixer i quan ens aturem a mirar dins la gàbia, hi veiem un mirall que ens ensenya el salvatge que tenim amagat a l’interior. És el Desconegut. I continuem caminant pel costat fosc.
]]> <![CDATA[REBEL·LIÓ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1704/rebellio http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1704/rebellio Fri, 10 Jun 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1704/rebellio
El rebuig de la obediència es pot manifestar de manera molt diversa en una escala de comportaments que van des del silenci passant per la resistència pacífica fins al motí o la revolta més cruenta. L’etimologia dóna el senyal de la violència inherent al terme: ‘rebel·lió’, ja documentat en català al segle XV, està format pel prefix re- amb valor de repetició i pel substantiu bellum —guerra— que origina rebellio. (La doble ela llatina es pronunciava geminada i per això la nostra grafia amb el punt volat.) En Cèsar i en Virgili, pren el sentit d’agafar les armes (rebellionem facere) però en uns versos d’Ovidi apareix amb el sentit figurat: un rebel és un indòcil. L’adjectiu ‘rebel’ està documentat ben aviat, en Llull. ‘Rebel·lia’, en canvi, és de confecció més recent. L’anglès, el francès i l’alemany també l’agafen del llatí.

Quan Rosa Parks va pujar a l’autobús a Montgomery, no sabia que aquell seria el dia en què sortiria un prou de dins seu, tan contundent com per negar-se a cedir el seient per als blancs. L’arrest de Parks va provocar que els negres boicotegessin els autobusos públics fins aconseguir abolir la llei de segregació. Aquell mateix 1955, a Rebel without a cause, potser el personatge de James Dean no en tenia, de causa, però no li faltaven motius per rebel·lar-se: la seva inseguretat i la desorientació eren prou. 'Sóc un estranger de mi mateix', afirmava Nicholas Ray, el director de la pel·lícula. D’una manera menys estrident i sobretot, més desolada, Joseph Roth descriu la causa d’un rebel a La rebel·lió (1924). Andreas Pum, un mutilat excombatent de la Primera Guerra Mundial que ha merescut una medalla i una llicència per tocar l’orgue al carrer, encara creu en la justícia fins que un dia, per un incident estúpid a l’autobús, és empresonat sense raó. Ho perd tot, la llicència, la dona, la fe. Descobreix que no pot confiar en l’Estat totpoderós, que és el culpable de la injustícia. És la novel·la dels qui creuen en uns valors que senten d’una manera que no correspon al temps que viuen.
En silenci o amb paraules, amb cassoles o cançons, a places, aules o cases, de joves, dones, homes o animals. Hi ha un moment en què s’ha de dir prou. La causa dels rebels és més que indignació, és una crida. Endavant les atxes!

]]> <![CDATA[INTIMITAT]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1616/intimitat http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1616/intimitat Fri, 29 Apr 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1616/intimitat My Bed és una de les obres de la polèmica artista britànica Tracey Emin. Es tracta d’una instal•lació que recrea la seva intimitat: llençols arrugats i tacats, roba interior, preservatius, ampolles... En una altra obra, Everyone I have ever slept with (1963-1995), es veu una tenda de campanya amb els noms de tots els que han dormit amb ella. L’art sobre les interioritats del cos humà, en què s’inscriuen molts dels Young British Artist com Damien Hirst, aixeca polèmica. Qüestiona els hàbits que l’exhibicionisme dels últims anys va multiplicant: l’autopromoció descarada, el voyeurisme... alhora que obliga a reflexionar sobre la frontera entre públic i privat. Encara que el dret contra la invasió a la intimitat estigui garantit per la Constitució, el concepte d’intimitat, tal com s’havia entès abans d’Internet, s’ha desdibuixat.

‘Intimitat’ es forma a partir del llatí intimus, un superlatiu de interior, el que està endins. Ciceró s’hi referia als amics i familiars en qui es confia. El verb ‘intimar’ (de intimare), significa ‘fer conèixer’ (una acció de dins a enfora) i també ‘entrar en l’afecte d’algú, connectar amb vincle estret’.
Les xarxes socials han modificat la construcció de la identitat i han establert nous codis de conductes íntimes. La pregunta, ingènua i despreocupada en boca de massa joves, sona més o menys així: Què m’ importa que qualsevol pugui accedir a la meva intimitat si no tinc res per amagar? És inútil argumentar que temps a venir podria ser que canviessin d’idea, però més preocupant resulta el concepte 'no tenir res per amagar'. Tan pobres som? Bolcats a l’exterioritat i com en una competició, els seguidors addictes a les xarxes es bombardegen amb comentaris que haurien fet envermellir fa uns anys. Javier Marías en diu la vida transparent. Abans la gent dissimulava, es preservava, i a tothom li semblava convenient. Avui la majoria comet l’error de mostrar-se tal com és davant d’una multitud. La divisa es resumeix amb frases com ara 'I què? Jo sóc així! No m’importa'. Compartint sense remei l’espai públic sentim monòlegs a través del mòbil que ens fan testimoni de misèries, secrets i fatxenderies. Fins i tot una empresa d’automòbils està fent una campanya en què es veu un jove parlant pel mòbil, amb la pregunta 'Amb qui està trencant?' i tres respostes per marcar: 'amb la seva dona, amb la seva amant o amb el seu passat.' Glups!

La vida privada transformada a l’exposició pública ha donat lloc a un fenomen que s’ha batejat amb un neologisme manllevat de la psicoanàlisi: extimitat. El que es veu o es diu ja no és dins (in-) sinó fora (ex-). I un cop és fora, no ens pertany. I què?

]]> <![CDATA[ESTUPIDESA]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1540/estupidesa http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1540/estupidesa Fri, 18 Mar 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1540/estupidesa Allegro ma non troppo. Sempre se subestima el nombre de gent estúpida, i el seu poder. La probabilitat que una persona ho sigui és independent de cap altre dels seus trets. La persona estúpida és la més perillosa que hi ha, tant des del punt de vista del benestar individual com social, perquè la llei d’or, —que permet classificar les persones en intel·ligents, desgraciades, malvades o estúpides—, estableix que aquestes últimes es perjudiquen elles mateixes alhora que als altres. I així com d’intel·ligent, malvat o desgraciat se’n pot ser i actuar segons les circumstàncies, els qui són estúpids tendeixen a ser-ho de manera constant i sorprenent.

‘Sorprès’ és el significat de l’adjectiu llatí stupidus, que conté la idea de desorientació i astorament (stupiditas) que venia del verb stupere, ‘estar atordit, estabornit’. La mateixa arrel és compartida per la família que formen ‘estupor’ (estat d’insensibilitat, sorpresa, estranyesa) i ‘estupend’ (digne de causar estupor, admirable) o ‘estupefacte’ (atònit) i ‘estupefaent’ (que causa desorientació). Podem sospitar que hi devia haver un moment en què el significat es va omplir de connotacions negatives fins a pervertir el sentit primitiu. No és arriscat conjecturar que devia ser una hipèrbole a partir del que semblava una debilitat de les facultats intel·lectuals. El que queda clar, però, és que es necessitava una paraula per definir l’estultícia associada a la ignorància. I n’és una prova que l’anglès, el francès, el castellà i el portuguès utilitzin la mateixa arrel llatina.

Cipolla considera que la gent estúpida forma un grup que, sense tenir líder ni manifestos ni reglaments, aconsegueix ser més poderós que una gran organització. Per tot això, si mai volem lluitar contra l’estupidesa quan es presenta unida a qualsevol altre perill, el més aconsellable serà tocar el dos.



]]> <![CDATA[HEROI]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1471/heroi http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1471/heroi Fri, 11 Feb 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1471/heroi Com si només pogués tenir contorn i nom enmig de l’adversitat, la seva figura creix en la lluita seguint un patró. Un dia sent una mena de crida que l’impulsa a passar per proves que haurà de superar fins arribar a l’objectiu. Si li és possible, retornarà a la comunitat i aquesta reaccionarà a la categoria dels seus fets. Pel camí trobarà savis que l’ajudaran, però també gent que li voldrà mal. Quant més obstacles, més força reunirà.

N’hi ha hagut tants, d’herois i heroïnes, que la seva tipologia arrenca en l’origen mític i arriba fins als nostres dies. Herois de nissaga divina, semidéus, membres de genealogies il·lustres, fundadors de ciutats, civilitzadors, lluitadors, guerrers, tràgics, salvadors, humanitaris, apassionats, maleïts, missioners, antisistema i fins i tot, antiherois. A tots ells, però, la fama els ha arribat amb la mort i el seu destí post mortem, perquè no ha estat possible comprendre la dimensió de la seva gesta fins que algú no l’ha cantada, fins que algú no l’ha escrita. Poemes èpics, tragèdies i cròniques aconsegueixen fixar la seva empremta com a memorable, digna de ser distingida i recordada entre els seus. La condició heroica necessita sempre la paraula; sense ella, l’heroi cauria en l’obscuritat de l’oblit, l’autèntica mort.

Un heroi (en grec ᾕρως, ᾕρωος; en llatí, heros, herois) és un mort de bella mort. D’aquí el prestigi que ha tingut l’ideal heroic i que el culte heroic hagi estat sovint funerari. L’excel·lència d’Aquil·les era la consciència que havia de fer front a la mortalitat (no en va li deien ‘de ràpid destí’). Se li va adjudicar la responsabilitat de triar una vida breu i gloriosa abans que una existència llarga i obscura. En un moment donat, Aquil·les va sentir aquella temptació que es presenta en totes les empreses que valen la pena de ser portades a terme, és a dir, la de deixar-ho córrer tot. Només ell era el protagonista de la seva sort i com a heroi, sabia que la seva empresa tindria valor sempre que pogués ser qüestionada.

Avui, quan la nostra avidesa d’heroisme ens pot fer aplaudir herois de pa sucat amb oli, aquestes paraules les dirigim a tots els herois gairebé anònims de les mobilitzacions d’aquests primers mesos de l’any a Tunísia i a Egipte. A tots els qui omplen carrers, places i presons cridant llibertat, des de l’humil venedor de fruita de Sidi Bouzid fins a l’executiu egipci de Google. 'Malaurat el país que necessita herois', va dir Bertoldt Brecht.

Avui hem descabdellat el fil del mot gràcies a l’admiració que sentim per cadascun dels periodistes que dia a dia informen al món des dels clots més incòmodes. Sense el seu valor i les seves qualitats morals, no sabríem d’heroïcitats.


]]> <![CDATA[MELANCOLIA]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1400/melancolia-1 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1400/melancolia-1 Fri, 07 Jan 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1400/melancolia-1 “Ode to Melancholy”. El sol negre de la filòsofa Julia Kristeva.

El mot ‘melancolia’ (en llatí melancholia) deriva d’un compost grec format a partir de l’adjectiu ‘negre’ i el substantiu ‘bilis’(kholé): μελαγχολία.El terme ‘bilis negra’ es convertí de seguida en sinònim de tristesa perquè era una forma morbosa de la bilis que influïa en el caràcter fent-lo tornar trist i irascible. Els grecs explicaven l’origen de les malalties a partir del fet que els quatre elements de què es componia el cos humà –terra, foc, aire, aigua- s’enemistaven i destruïen els òrgans (Plató, Timeu, 83). Segons Hipòcrates, els canvis de temperament (‘mesura’ en llatí) es devien a l’excés o defecte dels quatre líquids corporals anomenats ‘humors’. També ho diu Ramon Llull, “Axí com cors animat qui significa en si còlera e fleuma e sanc e malencolia”. Molta sang ens faria sanguinis o emocionals; molta flegma, equilibrats; molta bilis groga, colèrics (de kholé); i un excés de bilis negra, melancòlics. En llatí també l’anomenaren bilis obscura, atra bilis, i d’aquí que l’adjectiu ‘atrabiliari’ signifiqui ‘irascible’. La paraula ‘melancolia’ va sofrir diverses transformacions fonètiques en català antic que van donar ‘malenconia’ i ‘melangia’ tal com les tenim al diccionari.

Aristòtil va observar que molts homes eminents patien de melancolia i va assajar d’estudiar la relació que tenia amb el geni i la creativitat. Ficino, un metge florentí del Renaixement, afirmà que la bilis negra dotava per a la creació artística (“Melancolia” es titula un famós gravat al·legòric de Dürer), una idea que els romàntics s’afanyaren a considerar. La felicitat d’estar trist, en deia Victor Hugo. Lord Byron, Leopardi, Chateaubriand l’uniren al sentiment de tristesa en pensar en els mals del món, visió que l’escriptor alemany Jean Paul va sintetitzar amb el terme Weltschmerz, la sensació que una persona experimenta quan entén que el món físic mai no es pot equiparar amb el món tal com és imaginat. En aquesta dècada deu ser hikikomori.

En l’antiguitat la melancolia va ser descrita com una fredor de l’ànim originada a l’estómac, se’n van analitzar tipologies i es van proposar teràpies basades en la distracció amb contes, jocs, viatges, sagnies i purgues estomacals. Sant Isidor de Sevilla la definí com “angoixa de l’ànima, idees negres, absència de futur i profunda desesperança.”

Sense considerar-la el símptoma d’una malaltia, la preferim en l’encert de l’actor Juan Echanove que un dia va dir que era un estat d’ànim situat entre el melic i la llàgrima.
]]> <![CDATA[BADAR]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1365/badar http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1365/badar Fri, 03 Dec 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1365/badar Al principi hi devia haver una onomatopeia. Algú devia voler estrafer el so incontrolat de les mandíbules obrint-se d’admiració o de sorpresa, o de manera més prosaica, per fer un badall:  *bat! Suposem que així se sentia en llatí vulgar i que per això la síl·laba va acabar per formar el verb *batare. Devia tenir tots dos sentits: d’una banda, obrir la boca o els ulls, i d’altra, badallar. ‘Badar la boca’ per parlar, ‘no badar bocar’ per no dir res i ‘badar un pam de boca’ si un es queda aturat d’admiració. Una flor es bada o s’esbadella quan es desclou; portes i finestres es baden quan s’obren; unes sabates baden si tenen clivelles, i el cap es pot badar d’un cop.

Del verb *batare en derivà bataculum, d’on ve ‘badall’ i ‘batall’. Un badallés una fissura en un cos, una roca, una paret; un espai o una escletxa, i una eina per a fer obrir la boca a les bèsties. El batall fa sonar la campana. El castellà n’ha derivat ‘badajo’, ‘badal’ i ‘badallo’, el morrió. Una antiga locució verbal “echar a alguien un badal a la roca” significava ‘deixar algú sense dir ni fava’.
Els vertebrats tenim badallera. La son o la gana, la fatiga o el tedi ens reclamen oxigen: la inspiració bucal involuntària, mandíbules separades, seguida d’una expiració profunda, pot ser a vegades incòmoda, sorollosa i llarga. Tan llarga que s’ha establert que de mitjana un badall dura sis segons i, quina casualitat, són els mateixos sis segons que diuen que han de durar les abraçades perquè el nostre cervell en retingui els beneficis.  
En època medieval, ‘badar’ es feia servir molt expressivament com a sinònim de ‘guaitar’ perquè guaitant les parpelles s’obren. Ara bada qui s’encanta, abstret, mirant alguna cosa, qui no s’adona del que convé, qui deixa escapar una avinentesa. Es pot fer badar algú i embadocar-lo, però també un mateix pot fer de badoc i embadocar-se. L’advertiment “no val a badar” i el compost ‘badabadoc’ mostren que l’acció té mala premsa.
En canvi, ‘embadalir-se’, encantar-se amb l’ànim suspès contemplant alguna cosa, hauria de tenir més prestigi. La pressa i la persecució de la productivitat són obstacles que impedeixen l’embadaliment. Si provem d’abstreure’ns de la rutina que ens fa córrer vés a saber on, trobarem lapsus de temps que ens permetin badar. Reivindiquem els beneficis d’obrir la boca per badar o deixar-nos embadalir. Sis segons de fer-nos badaires cada dia fins al darrer badall poden ser molt creatius. Busquem sense culpa aquests sis segons d’oxigen i d’abraçada. Llavors no caldria pelegrinar fins a una Amma, la darshan hindú.
(...) que els anys / com el vi, guanyen amb els anys / (fins que s’esbraven), i que el jove / és pobre perquè no té forma / d’embadalir-se amb un passat / i donar el món per perdonat (...) diu Gabriel Ferrater al “Poema inacabat”. El temps vola però badar pot ser un bon conjur.
]]> <![CDATA[SERENDIPITAT]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1291/serendipitat http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1291/serendipitat Fri, 29 Oct 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/el-fil-del-mot/blog/1291/serendipitat Un impressor venecià publica al segle XVI un antic conte persa de probable origen hindú que transcorre a l’illa Serendib (l’antiga Ceilan, avui Sri Lanka). La fascinació per les històries, i l’exotisme que conté el seu títol “Peregrinació dels tres fills del rei de Serendib”, s’estén a d’altres segles i llengües fins que al segle XVIII el llegeix un escriptor anglès, Horace Walpole, antiquari, editor d’exquisideses i amant del gènere epistolar. El 1754 Walpole escriu una carta a un amic anglès que viu a Florència en què, per il·lustrar-li un tipus de descobriment, li parla del que ell anomena serendipity. Li diu que ha llegit el conte de tres prínceps de Serendib que se’n van a veure món i van fent descobriments, per accident i per sagacitat, de coses que no buscaven: com ara que una mula cega de l’ull dret feia sempre el mateix camí perquè l’herba del costat esquerre no creixia.
 
Aquí tenim un fil ben curiós: ‘serendipitat’, l’aptitud de descobrir casualitats felices per accident i sagacitat. Una qualitat que el metge Arthur Conan Doyle volia per al seu Sherlock Holmes. Una aptitud que va tenir el mateix Walpole incorporant la paraula a l’anglès, però que molts segles abans havien tingut àrabs i perses quan havien anomenat Serendib, troballa inesperada, a l’illa de Sri Lanka (‘illa resplendent’ en sànscrit).
 
Nombroses llengües s’han afanyat a calcar la paraula, usada sobretot en l’argot científic. El DIEC la defineix com “el descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents”. Una mena de ‘eureka’ (del grec ‘ho he trobat’) per als Arquimedes, Newton, Watt, Volta i tants d’altres en qui la ment preparada preval sobre el caràcter accidental del descobriment.
 
Com va dir Leonardo da Vinci, “Hi ha tres classes de persones: les que saben observar; les que observen el que se’ls ensenya, i les que no observen res.” Per a les últimes, la serendipitat és una xamba, una carambola. Per a les primeres, la serendipitat es troba en aquell moment d’inspiració enmig de munts d’hores de transpiració. 
 
 
 

]]>