-Explica’m, tu, què és el sol. –El sol. / -Explica’m, què és la lluna. –La lluna. / I per què en Pere plora amb desconsol? / -Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. / -I les muntanyes què són? I els estels / -No són més que els estels i les muntanyes. / -I aquestes canyes? I aquestes arrels? / -Doncs no són més que això: arrels i canyes. / -I aquesta taula? I aquest balancí? / I aquestes mans que fan l’ombra xinesa? / Digues: i el món? I l’home? / -Heus aquí l’última forma de la saviesa: / Mira’t a fons, afirma sempre el que és / i aprèn amb seny que no pots fer res més.



(dedicat al Jordi Enrich, que el cantava)

 

 

A Grècia eren hipòcrites els intèrprets. Una persona hipòcrita interpreta un paper, fingeix, dissimula. ‘Hipòcrita’ deriva del llatí hypocrita, i aquest, del grec υποκριτής, (hypokrites), amb el significat de ‘actor teatral’, tot i que més pròpiament seria ‘el qui dóna una resposta’ perquè el mot es forma a partir del verb (υποκρίνομαι) ‘representar un paper en el teatre’, ‘donar la rèplica en un diàleg teatral’. El teatre clàssic tenia parts cantades i parts dialogades. De les cantades se n’ocupava el cor, els membres del qual s’anomenaven coreutes (15 coreutes en la tragèdia i 24 en la comèdia). El corifeu s’erigia en guia de tot el cor per expressar-ne el sentiment com un personatge col·lectiu. En les parts dialogades, els actors es contestaven vers a vers en episodis que dividien una acció dramàtica que va anar guanyant dinamisme a mesura que es van incorporar nous actors: amb Èsquil dos, amb Sòfocles, tres i amb Eurípides, un quart.

 

Qui dissimula, oculta el que no vol mostrar. Qui simula, mostra el que vol mostrar. L’impostor, el mentider, en definitiva, actors. Tota creació és una mentida. O poeta é um fingidor, escriu Pessoa: “Fingeix tan completament/ que fins fingeix que és dolor/ el dolor que de bo sent./ I qui llegeix el que escriu/ en el dolor llegit sent/ no els dos que el poeta viu/ ans només el que ell no té.” (trad. Sala-Sanahuja).

 

Però si prenem la idea barroca que el món és un teatre (la paraula theatron significa ‘lloc on es veu’), llavors tots en seríem intèrprets emmascarats d’un paper, amb més o menys fortuna. La impostura seria en la vida, com en el discurs de Macbeth: “La vida no és res més que una ombra que camina;/ un pobre actor, que gasta fums i consumeix/ el poc temps que està en escena, i que després/ ja no se’l sent mai més;/ és un conte explicat per un dement/ ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.” (trad. Oliva)

“Hipòcrita lector, germà que te m’assembles”, en l’avorriment de Baudelaire.

 

 

 

 

 

 

La història es remunta a l’antiguitat clàssica. Es conta que a Lícia, una regió volcànica de la costa sud-oest d’Àsia Menor, hi vivia un ésser mitològic de llinatge diví. Responia al nom de Quimera (χίμαιρα –khímaira-). Filla del monstre Tifó i de la vibra Equidna, Homer la qualifica de “monstruosa”. La descriu amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serpent, exhalant tota ella la terrible fúria del foc flamejant (Ilíada, VI). No hi ha fa res que Hesíode la vegi com una fera de tres caps (lleó, cabra i drac), o que en d’altres versions tingui cua de dragó, perquè sempre vomita flames. (Recordem que vivia en una regió volcànica i l’alè de foc devastava el territori). Homer narra com la Quimera fou morta pel fill de Glauc, el bell i viril Hipònous, a qui des del dia que havia matat Bèl·ler anomenaven -amb molta exactitud- Bel·lerofont (matador de Bèl·ler). Hipònous, doncs, (o Bel·lerofont, tant és), volant dalt del cavall Pegàs, va disparar unes fletxes contra el monstre.

Al món romà, la Chimaera“armada de flames” vivia amb altres monstres a l’Avern on la troba Eneas en baixar-hi. Allà deu ser encara, perquè ningú no l’ha vista més! En època medieval ‘chimera o ximera’ era un ésser fantàstic o irreal. La forma ‘cimera’ es va especialitzar en el sentit de ‘guarniment al capdamunt del casc del cavaller’, perquè solia ser la figura d’un animal fantàstic. Els reis de la corona catalanoaragonesa tenien per cimera un drac alat que representava Jaume I. D’aquí que ‘cimera’ s’associés amb cima (de cyma) per ‘part superior’.
 

Ara l’enginyeria genètica ha triat el nom de quimera per als organismes compostos per teixits genèticament diferents o híbrids d’humans i animals. Han pres el sentit més etimològic. Així també ha jugat el britànic Niall Ferguson, un professor d’història de Harvard (www.niallferguson.com) que partint de l’anglès chimera s’ha inventat el mot Chimerica per descriure el combinat de les economies xinesa i americana. Una relació que és –diu ell- una quimera. Una Chimaera monstrosa, com el peix gat o la rata de mar.

En la llengua catalana, a partir del verb ‘ignorar’ es va crear un duplicat -‘enyorar’- per especialitzar-ne el sentit (el grup consonàntic –gn- permeté el dígraf –ny-). D’aquesta manera, en la idea de ‘ignorar’ que implicava ‘no saber on és algú’ s’hi distingí ‘trobar-lo a faltar’ o ‘trobar a enyor’. En l’ús reflexiu, ’enyorar-se’, regit per la preposició de, sembla ampliar el seu significat amb una dosi de pena, tristesa o nostàlgia per veure’s privat de persones o coses estimades. Añorar i añoranza presenten la empremta catalana en el castellà, tot i que també disposa de l’expressiu extrañar i del molt gràfic echar de menos.

 

Com es pot observar, és molt petit el pas semàntic que va de ‘no saber’ a ‘no saber on para algú’ i d’aquí a ‘trobar-lo a faltar i sentir-ne enyorança’. Tots hem viscut -i ho diu molt ben dit Kundera- que l’enyor en té prou amb ell mateix.

 

Sovint, però, allò que no sabem i trobem faltar no pertany tant al reclam del passat com al dibuix de l’avenir. “Queda l’enyor del que mai no t’he ofert” (Feliu Formosa) o “Tot l’enyor de demà” (Papasseit). La degotejant enyorança (l’adjectiu és d’en Bartra) forada persistent.

 

‘Vagar’ vol dir ‘no estar ocupat’, tenir temps i lloc per fer alguna cosa, i ve del llatí vacare ‘ser buit’, ‘estar vagatiu, ociós’ o ‘estar lliure’ (culpa vacare, lliure de culpa, escriu Ciceró). Des de fi del segle XIII el verb vagar s’empra en el sentit de ‘haver-hi temps, venir bé”, com en l’ús impersonal que també donava el llatí encara que el català hi afegeix un datiu personal d’èmfasi curiós: “no em vaga” —diem—, no tinc temps d’ocupar-me en la cosa que sigui.

D’aquest vagar en deriven desvagar-se, desvagat, vagarejar, vagarós, vagància i vaga, que Narcís Oller usà en plural —les vagues— com a sinònim de vacances, i que a partir del XIX s’ha referit a la cessació voluntària en el treball. Alguns mots derivats hi sumen la idea de ‘errar a la ventura’: vagabund, vagabundejar, fins i tot divagar... En Llull ja trobem l’accepció ‘estar en vaga’, allò que està en vaga és una cosa que no es fa servir. Un temps més tard s’arriba a la noció de ‘reposar, habitar reposadament’ com llegim en Ausiàs March: “¿On és lo lloc on ma pensa repose?/ ¿On serà, on, que mon voler contente?/(...)/ Vagabund vaig la casa qui m’és certa:/ treball és gran en part on jo vagava”. I en un altre poema, apareix ‘vagar’ en el sentit d’estar inactiu: “si vac o pens, he temps en va despés”.

Els cultismes calquen l’arrel llatina i així tenim ‘vacar’ (no estar ocupat un càrrec, una plaça vacant), vacu (buit, d’on procedeixen evacuar o vacuïtat) i vacació. ‘Vacació’ és un terme avui desacostumat però ve directe del llatí vacatio (exempció, dispensa). De vacar ve la vacança, període de repòs i descans d’obligacions quotidianes. Al temps que dura és freqüent referir-s’hi en plural, amb sentit singular, des de principis del segle XX. Però recordem que ‘estar de vacances’ no implica haver d’anar de vacances o sortir de vacances, tal com molts infeliços associen.

 

Nosaltres, estrafent Pere Quart, prendrem el tren de les vacances pagades. I amb la seva barreja d’escepticisme i ironia, provarem d’estar lliures sense ser buits, de ser vagatius però no vacus.

 

En les religions antigues, ‘ser iniciat en els misteris’ era ser admès en un ritu secret, perquè ‘misteri’ ve del grec μυστήριον, un nom format a partir del verb ‘tancar’ que es refereix en particular a cloure els ulls o els llavis, talment com es manté un secret. La paraula passa al llatí amb el mateix significat mysterium, ‘misteri, secret’.

Les religions mistèriques, com l’orfisme o el culte a Demèter, celebraven ritus d’iniciació que avui dia continuen sent un misteri perquè els qui s’hi havien iniciat havien de complir vot de silenci, sovint sota pena de mort. Els misteris d’Eleusis, situada vora Atenes, recreaven el mite de la recerca de Demèter de la seva filla Persèfone, com a símbol del cicle de la vida, la mort i la renovació. Persèfone, filla de Zeus i Demèter, havia estat raptada per Hades, essent una donzella (Core), i duta al regne subterrani. Els Petits Misteris es feien a l’hivern per fer companyia a Demèter en el dolor de perdre la filla, perquè Persèfone passava un terç de l’any sota terra amb Hades i dos terços, amb la seva mare. Quan Core tornava a la terra, se celebraven els Grans amb un banquet a la primavera. Els misteris grecs els van assimilar els romans però el cristianisme els va aniquilar al segle IV. No obstant això, el dogma cristià que és inaccessible a la raó pren el nom de ‘misteri’; també s’anomena ‘misteri’ cadascun dels passos de la vida, passió i mort de Jesucrist; i cadascuna de les quinze sèries de deu Avemaries que formen el Rosari, distribuïdes en misteris de goig, de dolor i de glòria.

Un stilus era el punxó per a escriure o dibuixar damunt una superfície tova. La paraula llatina havia designat també qualsevol objecte punxegut (una estaca, la tija d’una planta). En sentit figurat, de seguida es va referir a la manera com s’escrivia, per metonímia, i així, un text podia ser escrit ‘a l’estil de’. Segles més tard, ja en el XV, Ausiàs March farà saber que ell té una ploma diferent i la seva distinció esdevindrà amb el temps, i gràcies al seu art, un nou estil: “Lleixant a part l’estil dels trobadors”. En època medieval conviuen tots els significats de la paraula: ‘estil’ és la manera o art d’escriure i la forma d’obrar o de parlar, però també és l’arma punxeguda que solien llançar els cavallers en les competicions (estilete en castellà). Per ser com una estaca o punxó, es diu ‘estil’ l’agulla o busca del rellotge de sol.
 

Quan a finals del segle XIX es va haver d’inventar un mot per caracteritzar la ploma, els anglesos van prendre stilus i el verb que en grec volia dir ‘escriure’, stylographic, tot i que la grafia amb la y grega és una confusió amb la paraula stylos que en grec significava ‘columna’. Prou que ho devia saber l’anacoreta Simeó, a qui anomenen l’estilita per haver-se passat trenta anys enfilat dalt d’una columna. Una altra feina hauria fet si hagués estat estilista!

 

Del segle passat ens arriben els derivats relacionats amb la teoria literària, ‘estilístic’ i ‘estilística’,  que es refereix a la part de la tècnica i la retòrica que exposa l’estil i els recursos expressius. Tenim moltes locucions: ‘per cap estil’ (de cap manera), ‘per tot estil’ (de tota manera) i ‘per l’estil’  (a semblança de tal o tal cosa). Estils de joc, estils de vida, estils musicals i llibres de estil. A propòsit de llibres, un de molt original (i això que va ser escrit el 1947) es diu Exercicis d’estil, de Raymond Queneau (a Quaderns Crema), i l’exercita escrivint de noranta-nou maneres diferents la mateixa anècdota. Molt divertit. 
 

El gust, l’elegància o la distinció d’una persona són ‘estil’. Com deia Paul Valéry, “L’estil és una facultat de l’ànima”. A tot el que és postís, bé en podríem dir istíl...

 

La paraula ‘queixa’ és un derivat del verb ‘queixar-se’ que, com que no es documenta fins al segle XV, se suposa que va entrar procedent del verb del castellà medieval quexar, que l’havia pres del llatí vulgar *quassiare ‘afligir-se’, a partir del clàssic quassare ‘rompre, sacsejar, crebantar, donar cops violentament’. Virgili parla de quassare, sacsejar el cap o els membres, mentre que Ciceró l’usa en sentit figurat i es refereix a l’Estat trencat (quassata res publica). Del verb quassare, direm com a curiositat que en surt l’italià fracassare i el francès casser ‘trencar’.

Com que l’origen del mot català es troba en últim terme en el llatí vulgar, és força probable que a l’hora d’escriure es considerés que era un verb massa familiar i que es preferís ‘plànyer-se’ (del llatí clàssic plangere). En els nostres dies, la prevalença de ‘queixar-se’ respecte a ‘plànyer-se’ és gairebé absoluta.

 

Josep Carner en “La queixa del mirall” segueix el sentit etimològic quan fa que el mirall es queixi, afligit de bon de veres, per no poder tenir la bella senyora que s’hi mira: “Què em fa tenir-te, si no puc amar-te?”. Si no és prou, sempre ens queda la Queixaen la veu de Caetano Veloso: Un amor assim delicado (...) Você pensa que eu tenho tudo / Eu vazio me deixa / (...) E eu te grito esta queixa.

 

De via, amb la preposició ob ‘davant’, va néixer obviare. El primer significat d’aquest verb era ‘anar al davant de, anar a l’encontre’. Tant és així que l’adjectiu obvius, ‘que surt al pas’, el podem llegir en un vers de L’Eneida de Virgili referit a una roca exposada al furor dels vents (rupes obvia ventorum furiis) o en Horaci, quan es refereix a qualsevol que es troba en el camí (quicumque obvius). Només figuradament obviare era ‘prevenir, obviar a alguna cosa amb la idea d’oposar-s’hi’.

Per tant, seguint el llatí, el significat per a aquest verb culte en català va ser sempre, i des del segle XIV, sortir al pas d’un efecte temut, prevenir i oposar-se a; així doncs un verb intransitiu que Pompeu Fabra, que era molt respectuós amb el significat i el règim dels mots cultes, exemplificava “per obviar a aquests inconvenients.”

D’uns anys cap aquí, però, aquest verb ha sofert una falsa interpretació provocada pel seu ús en determinades frases fetes, i aquesta interpretació errònia li ha ocasionat un canvi de significat. Ha prevalgut ‘obviar’ amb el significat de ‘evitar, eludir’: obviar un problema.

Avui, tant en català com en castellà, els diccionaris donen dues accepcions per a ‘obviar’ en la primera de les quals, la que procedeix de les frases fetes, és transitiu i significa ‘evitar’ i en la segona, intransitiu, ‘oposar-se a, destorbar’: “Ho farem per obviar a aquest inconvenient, a aquesta necessitat.” Aquesta segona està francament en desús, una prova més que anem abandonant el model humanístic en la llengua.

 

En l’entrada corresponent al dia de santa Llúcia de 1918, Josep Pla escriu en El quadern gris: “Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera.” Ens passa a molts, sobretot quan ens veiem obligats a escoltar obvietats com si fossin profundes meditacions.