http://blogs.anoiadiari.cat// Tue, 04 Jun 2013 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2620/si-us-plau-dibuixam-un-xai http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2620/si-us-plau-dibuixam-un-xai Tue, 04 Jun 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2620/si-us-plau-dibuixam-un-xai - Els baobabs, abans de créixer, comencen essent petits.

- Exacte! ¿Però per què vols que els xais es mengin els baobabs petits?

Em va respondre: "A tu que et sembla!", com si fos ben evident. I em va caldre un gran esforç d'intel·ligència per entendre el problema jo tot sol.

Efectivament, al planeta del petit príncep hi havia, com a tots els planetes, bones herbes i males herbes. Per tant, bones llavors de bones herbes i males llavors de males herbes. Però les llavors són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se... Aleshores s'estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic. Si és un branquilló de rave o de roser el podem deixar creixer com vulgui. Però si és una planta dolenta s'ha d'arrencar de seguida, així que la reconeixes. I al planeta del petit príncep hi havia unes llavors terribles... eren les llavors de baobabs. El terra del planeta n'estava infestat. I d'un baobab, si no s‘hi està a temps, ja no te'n pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és massa petit i hi ha massa baobabs, el rebenten.

És una questió de disciplina -em deia més tard el Petit Príncep-. Al matí, quan has acabat d'arreglar-te, has d'arreglar amb compte el planeta. T'has d'obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingeixes dels rosers, amb els quals s'assemblen molt quan són molt joves. És una feina molt pesada, però molt fàcil.

I un dia em va aconsellar que tractés de fer un bon dibuix i ben maco perquè els nens del meu país ho entenguessin ben bé.

Si un dia viatgen -em deia- potser els serà útil. De vegades deixar la feina per més tard no té cap inconvenient. Però, si es tracta dels baobabs, sempre és una catastrofe. Vaig conèixer un planeta habitat per un gandul. No s'havia ocupat de tres arbusts i...

I, seguint les indicacions del Petit Príncep, vaig dibuixar aquest planeta. No m'agrada gens prendre un to de moralista. Però el perill dels baobabs és tan poc conegut, i els riscs que corrien els qui es perdessin en un asteroide són tan considerables, que, per un cop, faig una excepció a la meva reserva. Dic: Criatures! Pareu esment als baobabs!

Fragment del llibre "El Petit Príncep", d’Antonie de Saint-Exupéry]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2592/pot-ser-imitada-pero-mai-igualada http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2592/pot-ser-imitada-pero-mai-igualada Tue, 07 May 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2592/pot-ser-imitada-pero-mai-igualada
A tall d’exemple, podem dir que plantem en una “torreta”, “tenquem” la porta, bevem “grasiosa” o “xampú”, fiquem el peu en un “toll”, gairebé fins al “ginoll” i en ple “istiu”. Ens quedem sense “electra”, agafem la “motxilla” per anar a l’escola, posem llibres a la “postada”, calcem “espardenyes de set penques”, el malestar ens fa “rojar”, llencem molles de pa als “mixons”, treballem de “blanquers” o “anem a veure la moixiganga” el diumenge que n’hi ha.

Hi ha gent que també té assumides paraules del món pagès com “cunya” o “asmari”... tot i que, com a tals, són paraules que podem trobar arreu perdudes entre masies i sembrats.

Diem que “per Sant Faust els diables rebentats” a més de la típica “Igualada pot ser imitada però mai igualada”, d’entre d’altres.

I tu, quines paraules o expressions igualadines dius? ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2555/el-circuit-urba-digualada http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2555/el-circuit-urba-digualada Wed, 10 Apr 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2555/el-circuit-urba-digualada
I és que ell es creia que circulava pel Circuit Urbà d’Igualada, un tram de fórmula ú o bé un espai d’entrenament per pilots d’aquesta modalitat esportiva. El pitjor de tot és que encara em digué que el culpable era jo, que no m’havia aturat i que, a més, l’havia avisat amb el soroll estrident de la botzina. Quins pebrots!

El noi, entenc que forani, no sap de la no adaptació del nostre circuit urbà a les senyalitzacions vigents. Per desgràcia aquest xicot no és l’únic que pensa això. Per tant, des d’aquí, demano a l’Ajuntament d’Igualada que pinti els vorals dels revolts amb franges vermelles i blanques, se situïn comptadors amb banderes de colors per marcar les voltes de cada “fitipaldi”, es facin uns “boxes” allà a l’estació d’autobusos mateix a més de construir un pòdium en algun espai ben destacat. Ah, i a més, deixant que la circulació normal d’Igualada, ja de per sí caòtica, es barregi per entre els pilots participants.

Aviat sortirem al canal d’esports de TV3 i, junt amb els altres circuits interciutat, voltarem la ciutat de publicitat de pneumàtics, olis de motor i ens farem famosos pels nostres pilots que, diàriament, s’entrenen pels nostres carrers. ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2516/he-escrit-un-llibre http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2516/he-escrit-un-llibre Wed, 13 Mar 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2516/he-escrit-un-llibre
La història es basa en les peripècies que uns germans, el Ton i el Salvador Cos, van passar arran de la Guerra del 1936 i anomenada Civil. Obligats per uns i altres van ser portats a l’Aragó a cavar trinxeres, fugiren a França, tornaren a la masia Castellanes, on es basa la novel·la i que existeix a Castellfollit de Riubregós, foren presos pels franquistes i reclosos en un camp de concentració...

Cal dir que aquesta història em vingué caiguda de les golfes de la masia Castellanes, una casa que llogaren els meus pares ja fa una pila d’anys. La família Cos està agraïda a algú que hagi narrat part dels seus moments més durs fent que aquest relat sigui, tan sols, la seva història, potser sí una més, però una història única, com totes aquelles que s’esdevingueren durant aquella guerra i que la gran majoria han quedat, tan sols, explicades oralment pels seus protagonistes.

De tot se n’aprèn i, en aquest cas, jo he après aspectes de la realitat d’aquell temps que, potser, m’eren desconeguts o fins i tot menystinguts. No puc dir que hagi reviscut una època però sí puc dir que el plaer de l’escriptura l’he trobat en cada frase i cada descripció, en cada escenari i en cada record. Jo, només, espero que si mai teniu la possibilitat de llegir-lo, em digueu què us ha semblat sincerament.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2483/els-focs-de-sant-joan http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2483/els-focs-de-sant-joan Wed, 13 Feb 2013 10:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2483/els-focs-de-sant-joan
Aquests grups es van reunir aquest passat cap de setmana al Museu Comarcal i, en aquesta trobada, s’abordaren aspectes organitzatius que, normalment, queden ocults quan les coses funcionen bé. Gent vinguda de Perpinyà, de les terres més profundes de l’Urgell, de les planes del camp de Tarragona o la vall d’Uixó... donaren valor i enfortiren el significat d’aquest gest que, any rere any, porta als responsables de la Ruta d’Igualada a travessar el Principat des del Coll d’Ares fins a Igualada i d’aquí al Monestir de Montserrat.

Una flama que ja fa anys que reclama un lloc cèntric on poder cremar una foguera, un espai on petits i grans puguin dansar al voltant de la pira absorvits per músiques i cançons. La Flama del Canigó, que encèn les fogueres de Sant Joan, espera que, aquest any, tingui una foguera pròpiament igualadina en un espai cèntric de la ciutat.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2472/passejar-amb-un-sobre http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2472/passejar-amb-un-sobre Mon, 04 Feb 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2472/passejar-amb-un-sobre
El programa Quinto Milenio està abocat en la investigació d’aquest cas que s’escapa de la lògica coneguda, atribuïda a l’efecte dels fantasmes que circulen pel nostre voltant o dels esperits de polítics que van 'morir' en l’intent de crear una societat millor. La Sobrística Paranormal està captivant a molts curiosos i, fins i tot, a diaris que obren edicions amb alguna notícia d’aquesta temàtica en portada.

Científics de tot el món aviat recomanaran no utilitzar sobres ni per enviar cartes no fos cas que algun dia, per sorpresa de tothom, arribessin carregats de diners d’un cantó a un altre. Es prioritzarà el correu electrònic i, en cas d’enviar alguna tramesa en un full, es demanarà que sigui per fax o, si s’escau, amb un paquet postal. La indústria 'sobrera' caurà en recessió, la població reciclarà sobres antics i ens trobarem alguna carta amb segells d’abans de la Guerra del Francès.
Aquest cas, junt amb la noia de la corba, els armaris que xiuxiuegen i els reparadors d’armaris, cal que anem seguint la seva evolució no fos cas que ara, a més, ens trobéssim amb el cas de 'les carteres que s’omplen de diners' o 'les saques que s’omplen de bitllets'. Anem alerta!
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2448/he-anat-a-likea http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2448/he-anat-a-likea Wed, 16 Jan 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2448/he-anat-a-likea
Mentre buscava alguna sueca a qui preguntar-li on eren certs productes, la megafonia em regalava flamenc modern i l’ascensor em parlava tot i que en un altre idioma (i no era cap llengua escandinava). Però va ser un instant, una benvinguda estranya però benvinguda al cap i a la fi que es va arreglar igual com s’havia espatllat, ràpid, de sobte i sense avís. Les mandonguilles del dinar i un pastís de llimona van salvar qualsevol demanda que pogués tenir. Només quedava fer-me el suec quan toqués pagar.

La primera volta amb aquella llista i el llapis escurçat em va deixar una mostra de tot allò que podia muntar o crear amb fustes i peces empaquetades a pressió. I mira això! I mira allò! Fins que finalment trobes un moble que s’escau al racó a on el volies posar.

Amb l’armariet aquell que ens vam comprar la cara de suec la vaig fer quan vaig veure les instruccions. Volia trucar a la Universitat de Barcelona per si feien algun mòdul d’interpretació de plànols ikèics, també vaig cercar per internet si algun institut oferia també aquesta variant. Però no. T’espaviles i aconsegueixes, finalment, muntar el moble tot buscant a on collons va aquell cargol que t’ha sobrat. Un cop amagat a sota l’estora recordes, orgullós, la gesta, i el paladar et retorna el gust d’aquell dinar i d’un somiat sopar en l’oferta mcdonald, de pans amb companys i d’altres establiments internacionals de menjar ràpid que envolten el lloc.
Bona nit cargol sobrer! Godnatt köttbulle!

Bona nit cargol sobrer! Godnatt köttbulle!
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2412/simular-ser-discapacitat http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2412/simular-ser-discapacitat Wed, 19 Dec 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2412/simular-ser-discapacitat
La notícia és, si més no, d’un interès podríem dir-ne que humorístic ja que amagar objectes en una cadira de rodes és quelcom complicat. Perquè, a on? A sota el seient? Enrotllant com un canut qualsevol cosa i intentar posar-la a dins dels tubs que formen l’estructura? Al respatller? Amb els braços de la jaqueta robada sobresortint del darrere com si anessis assegut a la falda d’algú altre?

La broma és fàcil i la mofa encara més però és que... ja els val! Podrien fer cadires de rodes amb compartiments, com un armariet amb rodes, amb calaixos i penjadors. Ja posats a fer, es podria instal·lar un remolc al darrere per anar omplint-lo amb els objectes més grossos, tipus tràiler. A aquest ritme, tots aquells que anem en cadira, ens veuríem revisats, perseguits i vigilats. Arribarem a les botigues i ens diran: 'Perdoni, es podria aixecar que li he d’escorcollar la cadira?' o 'Que li faria res, que li hem de desmuntar el respatller?'

Encara sort que no podem sortir corrent!
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2378/carai http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2378/carai Wed, 21 Nov 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2378/carai
La única candidata present va esgrimir cartes amb lectures desviades de declaracions de mandataris europeus, va abanderar el discurs de la por, del no pagament de pensions, ni sous... fins i tot va dir respondre que aquells que no s’atinguessin a la llei serien efectivament trets del Sistema Solar.
I és que n’hi ha per llogar-hi cadires! Quan veuen que el motor de la seva economia vol marxar, quan veuen que aquells que s’han esllomat durant segles per aportar a un estat que, durant anys, va voler viure a costa dels territoris més derrotats, quan es troben amb els papers del divorci gairebé al davant, s’espanten, i molt, perquè veuen que la seva butaca desapareixerà, perquè creuen que el seu país no serà res sense nosaltres... I s’equivoquen.

Perquè Espanya és un país fet i dret, amb suficient energia per tirar endavant projectes de futur, per continuar essent un dels motors de la Unió Europea. I no ens enganyem, els espanyols i espanyoles disposen de centenars de quilòmetres de costa, de pescadors, d’espais d’atractiu turístic; tenen muntanyes, boscos, serres i valls, rius, planúries de diversos i bonics colors, esglésies, catedrals i monuments. Espanya té un atractiu turístic especial en la seva regió andalusa, a Extremadura, a Leon, a Asturias... Té una cultura rica conservada amb cert delit que representa passos i evocacions, tradicions ancestrals i mantingudes tant oralment com escrites.

I per molt discurs de por que ens vulguin fer creure, per molta falsedat i invencions, la seva desesperació es fa palesa i el nostre convenciment augmenta en relació a l’augment de les seves mentides. Malgrat tot, quan el mar s’hagi encalmat i cadascú estigui on vol estar, la relació de veïnatge serà correcte perquè, n’estic segur, ambdós pobles som madurs i responsables.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2337/no-deixar-opinar http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2337/no-deixar-opinar Wed, 24 Oct 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2337/no-deixar-opinar
La manifestació d’aquest passat Onze de Setembre, dos milions de catalans i catalanes van sortir al carrer per donar una opinió: la independència de Catalunya o un canvi de model polític. Així com el dotze d’octubre la societat catalana va permetre una concentració d’aquells que opinen que el model ja està bé com està, la societat espanyola crida cada dia en contra del nostre país demanant que se’ns faci callar, prohibint que puguem opinar. I nosaltres ens enfurismem i els acusem de feixistes, franquistes, cavernícoles... i, a més, si ens permeten opinar després ens desacrediten, ens titllen de mal educats, d’incultes.

Perquè deixar opinar és un tret bàsic de la raó i aquesta, és clar, és el tret característic de l’Homo Sapiens Sapiens. He trobat, en multitud d’ocasions, gent que sí et deixa opinar però després, a l’estil espanyol, et desacredita, se’t mofa o et titlla de ruc, sense aportar res constructiu sinó destruint i adjudicant-se la totalitat de l’argument. I cada cop que em trobo amb aquesta situació em venen al cap frases i situacions on estats, governs o col·lectius han trepitjat l’orgull de ser català, o de formar part d’un moviment, o han intentat anul·lar l’opinió d’algú mitjançant la rancúnia, l’amenaça o erigint-se com els únics que tenen raó. I m’avergonyeixo alienament.

I no passa res quan algú, en un atac ferotge mogut per l’enveja o la seva pròpia ignorància desmereix l’opinió d’algú altre, perquè sempre és un bon dia per demanar perdó i rectificar. Com deia aquell, rectificar és molt honorable.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2299/la-festa-major-de-sant-felix-digualada http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2299/la-festa-major-de-sant-felix-digualada Wed, 26 Sep 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2299/la-festa-major-de-sant-felix-digualada
Algunes poblacions han preservat la representació d’aquest sant d’una forma gelosa, formant-hi un simbolisme especial, propi i, és clar, encabint aquesta figura en la pròpia tradició cultural. En el temps en que la ciència no tenia cap mena de rellevància sinó que s’atribuïa a la bruixeria, el fet de “culpar” a algú d’una gràcia o desgràcia es podia focalitzar en aquests símbols celestials intangibles. Un exemple és la processó del sant que se celebra cada festa major de Vilafranca del Penedès.

Sant Fèlix té, en la capital de l’Alt Penedès, una simbologia única. Aquesta ve atribuïda al fet que la coincidència fes que la sequera acabés amb l’arribada de les restes d’aquest sant a la ciutat. El tenir la imatge a la casa pròpia, com passa a les llars dels prohoms, és un motiu de rellevància ciutadana. El fet de ser un dels administradors de la festa major és, a Vilafranca, un privilegi. Ara bé, a Vilafranca.

L’evolució dels temps ha fet que els estendards dels grups s’hagin substituït per escuts, colors o logotips. Ara és inconcebible veure un noi amb una bandera alçada amb el grup representat al seu darrere. Trobar-se la còpia d’una cultura veïna, propera, gairebé germana, en la pròpia casa és la significació més clara que la pròpia cultura algú creu que és una merda com un piano. “Com que allò que tinc no m’agrada, com que allò que es fa no en sóc protagonista, doncs ho canvio i dic que allò que es fa no val per a res i tothom, menys jo, s’equivoca.”

Ordenar una cercavila amb les banderes gremials, en cert punt, és una bona opció. Ara bé, si el Gremi de Blanquers duu l’estendard ha de dur, al seu darrere, el Tonet el Blanquer; si la Fagepi duu l’estendard, ha de dur la Conxita la Teixidora; si surten els bessons, han d’anar rere l’estendard del Gremi de Flequers; i si surt una representació de l’església igualadina i els seus fidels, han de dur al davant la imatge del patró de la ciutat. Aquest patró té la simbologia d’antany, la que té per ser el patró dels blanquers. Ara, intentar copiar la processó de Vilafranca amb l’entrada del seu Sant Fèlix a l’església és ja no només insultant sinó vergonyós. Perquè Igualada té una forma de fer la Festa Major que no té res a veure amb la de Vilafranca. I això no vol dir que la nostra cultura no s’assembli a res perquè sí s’assembla a les representacions culturals penedesenques, així com tot el territori de la regió Penedès històrica, però no en la forma de festa major. Perquè el sant manté la seva importància a dins de l’església, al seu lloc. Quan surt és només per ser el símbol d’un grup i, com la resta de símbols, se’n torna a casa solet.

El fer un Protocol de Cercaviles és quelcom que la ciutat necessita. Però necessita que sigui fet pels grups que representen una acció, que tenen una tradició com a entitat i en allò que representen, també aquells grups que representen balls o accions vuit o noucentistes. No s’han d’agafar opinions de gent que menysprea allò que es té, alguns gegants que es treuen, alguns balls que es representen... La conversa ha de ser de grup a grup, no entre un conjunt d’aquests sinó entre tots. Hem d’aconseguir mantenir pròpia la cultura igualadina com a símbol inequívoc de la nostra manera de ser, sense mirar a casa del veí sinó mirant a dins de casa nostra.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2252/queixar-se-o-no-queixar-se http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2252/queixar-se-o-no-queixar-se Wed, 29 Aug 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2252/queixar-se-o-no-queixar-se
Però el cert és que amb aquesta excusa molts comercials entren a les cases dels benaventurats amb la promesa d’una tarifa millor, d’un estalvi energètic i econòmic amb, a més, algun regal de promoció que, casualment, el dia que vénen està vigent.

Però continuem amb l’assalt a la fortificació que hauria de ser casa meva. Quan els demanes que s’identifiquin, ells t’allarguen un carnet plastificat, amb un logotip molt ben fet d’Endesa, o d’Iberdrola o de pots comptar quin consorci d’empreses. I els dius:
- Ah, tu no ets de Gas Natural, ets d’Endesa.
- Sí... bé... és clar... és que...

I llavors veus que ja havia començat amb mal peu, amb mentides. Llavors li dius que hauria de marxar perquè el senyor ha dit una mentida i que tu, amb els mentiders que enganxes a la primera, no hi vols estar ni te’ls vols escoltar. El noi, noia, senyor, senyora comença a disculpar-se, a no reconèixer exactament que t’ha mentit, a dir que és una oferta obligatòria, que t’has de canviar amb ells perquè... I et coaccionen. Et sents com un passarell que no aprofita una oportunitat que li porten a casa... i llavors saps, és clar, que estàs a punt de picar i que signar aquells papers et comportarà maldecaps, multes de l’empresa que ja tens i encara més comercials que et diran que ells ho fan millor i a més bon preu, tot i saber que l’estalvi és d’un màxim de cinquanta cèntims al mes.

Penses amb les persones grans, de bona fe, que es creuen allò que tothom els diu i que s’empassen allò de canviar per millorar. I amb el primer pal de la companyia que acaben de signar, o bé amb el pal que els clava la companyia que acaben de deixar, ells se senten indefensos. I pensen “A mi qui em protegeix d’aquests enganys?”.

Doncs ells, igual que tots els altres i d’edat indiferent, han de reclamar. Com? A qui? Doncs, per als qui dominem internet, tenim la possibilitat de presentar la reclamació via telemàtica a través de la web www.consum.cat. Per als qui la societat de la tecnologia la veuen lluny o incomprensible, han de buscar l’adreça de l’empresa que acaben de contractar i enviar-los una carta certificada, fer-ne una fotocòpia i grapar-la a la conformitat de l’enviament. En aquesta queixa hi ha de figurar, a més de les dades pròpies, una explicació del perquè volen rescindir el contracte enumerant-ne les raons i tot allò que no els han dit, i finalment, per acabar la carta, demanar que els donin de baixa, que volen desestimar el contracte (en els següents 2 dies) o que els tornin els diners ja pagats.

Perquè queixar-se és un dret que tenim des que tenim llengua i raó, i no ens el poden prendre. Si no ens queixem acotem el cap, paguem quotes o multes radicades en la desinformació, la nostra ignorància d’una llei feta per a ells, per a aquells qui volen diner fàcil, trepitjant a qui sigui, eludint qualsevol responsabilitat. Queixem-nos... o no.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2232/ens-estan-fent-fora http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2232/ens-estan-fent-fora Wed, 25 Jul 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2232/ens-estan-fent-fora
Només cal que ens ho diguin: “Fora, collons!”. I amb tots els gestos que fan nosaltres seguim agafant Espanya de la maneta, com si fóssim els salvadors del seu país, com si fóssim els sacrificats del col·lectiu... I Espanya s’estiba els cabells veient com no marxem i clamen, amb lleis cada cop més fortes, que no ens hi volen amb ells, que ens independitzem i els deixem en pau.

I, tan a prop del precipici com estem, el nostre president intenta apaivagar les lleis que ens estampen dient que si “pacte fiscal”, que si “no ens feu enfadar”... I jo em pregunto: no n’estem d’enfadats ja? Què cal que facin més? Que ens omplin els camps de toros i sevillanes? És que no està clar encara?

M’agradaria que el govern del nostre país veiés aquesta tàctica barroera però, clarament, espanyola, sense un rumb clar però amb la seva llibertat com a fita; ja no ens veuran més a les seves corts incordiant-los.

Amb mig peu al carrer, gran part de la societat catalana veu que ens estan fent fora però, el pitjor, és que qui no ho veu és qui més ho ha de veure: els nostres dirigents. Perquè els treballadors els retallen el sou, els pugen impostos... als empresaris els faciliten l’acomiadament però no els deixen expandir-se, ni investigar, ni crear recursos nous. I amb la gran majoria de l’empresari català completament desencisat, amb gairebé tots els treballadors catalans farts de pagar i no rebre, tothom ho veu cada cop més clar, en l’idioma que sigui, de l’origen que sigui, del lloc de Catalunya on estigui.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2199/els-herois http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2199/els-herois Wed, 27 Jun 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2199/els-herois
A Igualada, últimament alguns membres de grups de recent creació han virat el seu pensament seguint el fil de les entitats que fa anys que existeixen, i han aconseguit reduir les diferències que les dues vessants de cultura popular tenien. Els membres d’un i altre corrent han tranquil·litzat els ànims i les opinions, però alguns membres d’entitats històriques encara es creuen en aquell estatus passat, per incapacitat de saber que aquell atac s’ha anat diluint amb el temps.

L’incapacitat d’entendre que aquell corrent que mou la cultura popular cap endavant comporta, evidentment, sacrificis per una i altra part. La part pròpia, acceptar que altres grups sorgeixin d’entre les cendres d’aquell incendi compaginant llurs virtuts, ara i adés, amb els grups nous de cultura popular de la nostra ciutat.

I no cal ser gaire viu per veure que els grups més nous han entès que el camí l’havíem de fer tots junts, i aquells que seguien el camí també s’havien de fer a un costat, unint els grups que s’han afegit. Però encara algun heroi d’algun grup de cultura popular centenària es creu superior, se sent traït per aquells qui l’hem ajudat a fer-lo important, que no heroi ni erudit, no reconeixent-se absurd, no trobant el bosc rere els arbres.

Cal acceptar els nous grups i llur adaptació a la realitat, de constant canvi, no veient-se com a únic savi i impedint que els membres del propi grup participin, també, d’altres on al propi heroi no s’ha convidat. L’heroi, és clar, no vol demanar l’acceptació sinó que vol ser proclamat com a déu, redimint els membres del grup al seu pensar fent creure al seu ego, d’aquesta manera, que és l’heroi que vol ser. No cal intentar agafar el timó de tota una entitat sinó reconèixer que s’és només una persona, una persona més.

Cal veure les coses en el seu conjunt, com una càpsula de successos i opinions, amb l’adaptació de les pròpies creences a la realitat, al present, mirant endavant, no creient-se rei de res, ni heroi de cap batalla.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2162/in-dives http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2162/in-dives Wed, 30 May 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/2162/in-dives
M’havia costat trenta anys arribar a aconseguir una taula en aquell lloc. Tres dècades d’estalvi, d’apretar-se el cinturó per fer un raconet, mes a mes, any a any, per poder, ni que fos llavors i tan enllà, menjar un àpat senzill en aquell lloc tan privilegiat.

A les parets, el color salmó hi feia unes aigües. Enmig d’aquestes, entre portalada i portalada, quadres majestuosos que explicaven escenes viscudes, segurament, per algun príncep en el passat quan, anant de cacera, havia mobilitzat un bon gruix de súbdits.

Els cambrers i les cambreres anaven impecables. Pantalons de pinça negres, sabates de xarol també negres, camisa blanca i corbata negra. Tots iguals, amb un únic uniforme, mostrant-se com als servents dels nostres desitjos culinaris d’aquell dia en aquell moment. Els cuiners, així com algun que havia aparegut al menjador per a ésser felicitat per algun comensal, duien aquell barret característic, en forma de pastís allargat. A la falda, un davantal també blanc ocultava els pantalons negres de pinça, així com els de la resta del personal, igual que la camisa blanca.

Però just llavors, en aquell moment en el qual m’havia acabat d’engolir un bistec tàrtar, cru com la mare que el va parir però deliciós gràcies a les innombrables espècies que hi duia, m’havia d’aixecar. Podria haver estat per una festa sorpresa, o pel lliurament d’un xec regal... però no. Sortosament estava sol, per alegria de la meva cartera.

Vaig alçar-me i vaig veure, en la llunyania, el cartell que m’indicava el meu destí. Era evident, de fet. Al costat d’aquest, un cartell amb el dibuix d’una maleta, un altre amb el dibuix d’un gos amb una ratlla vermella que el travessava i, finalment, el d’una pilota amb el mateix tipus de línia.

En dirigir-m’hi un cambrer em passà pel davant amb una safata enorme, plena de plats, carregada fins a l’últim centímetre. A sobre hi duia algun llobarro, un garrí ajagut amb una poma a la boca, plats plens d’exquisiteses que jo ni tan sols podria somiar. En una de les taules rodones ja l’esperaven i, en veure el meu alçament i la possible col·lisió, alguns aguantaren la respiració fins veure que, finalment, el cambrer havia sortejat l’obstacle. El cambrer rebufà mirant-se la llagosta que, a sobre un dels plats, el felicitava per la destresa.

Augmentant la velocitat del meu pas vaig continuar la meva travessia. Tanmateix, i alertat per l’accident que la sort m’acabava d’evitar, caminava més atent. I aquesta fou la sort perquè una cambrera, alta i rinxolada, duia una safata també d’aquelles gegants, lleugera com un paper però plena dels plats buits que en la taula que acabava de deixar a la meva dreta, havia agafat. En la cara dels acabats de menjar, felicitat. En la cara de la cambrera, pànic. El xoc fou gairebé inevitable però fou suau, gairebé intangible, però feu que la noia perdés, ni que fos per un segon, l’equilibri. Jo, atent, vaig agafar-li la safata pel cantó que vaig veure més inestable i que es dirigia, inequívocament, al terra. Amb la safata frenada i la caiguda de plats, amb l’evident rebombori i soroll que hagués provocat, anul·lada, vaig continuar.

En obrir la porta a la qual havia acabat d’arribar vaig trobar-m’hi un dilema. Rera la porta hi havia una sala, rodona com una pilota, amb tres portes més al meu davant. “Quina serà...” “quina serà...” pensava mentre buscava algun indici que em fes dirigir-me cap al lloc indicat.

Vaig girar-me i vaig sortir altre cop al menjador. Allí, la cambrera que havia salvat de la trencadissa em respongué com podria arribar-hi. Vaig tornar a obrir la porta i, entrant a la sala rodona, vaig obrir la porta del mig. En tancar-la vaig trobar-me, al meu davant, un passadís llarguíssim, blanc de terra i grogós de parets. A dreta i esquerra hi havia més quadres malgrat, aquests, eren més banals. Tot i això, com que el meu pas era més accelerat, la crítica pictòrica vaig decidir deixar-la per més endavant o, si hi hagués ocasió, en sortir de l’àpat que tant m’havia aconseguit gaudir.

El passadís era com una cova, anava passant pel meu costat així com els quadres de les parets. Les rajoles es comptaven entre elles i es mofaven del meu pas decidit però errant.

Vaig recordar la conversa amb la cambrera del menjador: “la tercera porta de l’esquerre”. I continuava caminant, com un atleta de marxa, a un pas si fa no fa. Veia una foscor a la paret, cada cop més a prop, que podria ser una porta. Però, en arribar-hi, era només la primera. Vaig continuar la marxa ara potser una mica més veloç.

Vaig arribar a la segona porta i, per la paret, no se n’hi veia una tercera. “I si la noia s’ha equivocat?”, vaig plantejar-me. Però no ho vaig creure. Algú que treballa en un lloc com aquell ha de tenir clars els llocs importants: la cuina, la sala dels cambrers, la caixa de cobrament... i estava convençut que la noia no s’havia equivocat.

Encara em quedava trobar la tercera porta i en entrar-hi, així com m’havia indicat la noia, una segona a mà dreta. La vaig veure quan vaig començar a córrer, sense manies, sense vergonya. Vaig arribar-hi derrapant les sabates sobre aquelles rajoles blanques encerades i, en obrir-la, un altre passadís.

Vaig posar-me a córrer com un boig, com si em perseguís el diable. Els talons em tocaven el cul, els peus gairebé no tocaven el terra i, com un atleta olímpic, vaig veure la primera porta passar pel meu costat i, en veure la segona, vaig frenar deixant lliscar els meus peus per sobre el terra.

Vaig etzibar un cop de peu a la porta mentre, amb una mà, em descordava el cinturó. Amb l’altra em descordava els pantalons i, amb l’esquena, obria la porta d’un lavabo que m’estava esperant. Els pantalons i els calçons ja els tenia als turmells i, en ple vol, vaig notar com el meu ventre descarregava un pes important de dins del meu cos. Quin plaer... quina tranquil·litat...

Mentre volava vaig veure, al terra, una revista oberta amb el títol d’un reportatge que en aquells moments vaig trobar ben significatiu: “Caguntot, manual del buidatge ventricular”. Al meu darrera una veu que deia: Ocupat.
]]>