En els anys anteriors es donaven 45€ a totes les famílies per cada nen en etapa escolar obligatòria (primària o secundària) per ajudar a comprar els llibres. La universalitat de l’ajuda era, com a mínim, paradoxal. Es donava el cas que una família amb el pare i la mare a l’atur rebia d’ajuda exactament el mateix (45€) que un diputat que cobra 75.497,85€ (ser membre de la mesa) més 20.060,45€ (dietes per distància al parlament), més 32.445€ (per ser portaveu del seu grup a tres comissions i secretari a dues comissions del parlament), o sigui, que un igualadí que cobra 128.000€ a l’any (bruts eh?!) més el seu sou de regidor (que no l’he comptat) més les futures comissions de les que pot ser membre.

Aquest any, però, les coses s’han fet diferents: S’ha obert un període per sol·licitar aquesta ajuda (que per cert, gairebé s’ha doblat i serà de 75€), i es prioritzarà la seva adjudicació a les famílies amb més dificultats econòmiques, com per exemple que els pares siguin a l’atur, o que les seves rendes no hagin superat un topall prou alt com per no necessitar aquests diners.

I, sincerament, no entenc per què el PP es mostra tant contrari a aquest nou mètode. Primer diu que és per tapar ‘les vergonyes’ del govern de la Generalitat, però després diu que ha estat ERC-RCat Igualada els que han fet cedir al govern de Marc Castells en aquest aspecte. La falta de coherència conflueix en perfecte harmonia amb l’esquizofrènia del PP, que a Igualada diu que es deixa gent fora d’aquesta ajuda però que a Madrít retalla l’educació, incrementa taxes universitàries (que per cert, les –poques- beques que ells donen també segueixen un criteri de ‘requisits’), apuja l’IVA de la majoria del material escolar (un 17%!!!) i, en definitiva, es posa un antifaç de botxí per guillotinar el futur dels seus ciutadans.

Matthew Tree remou consciències amb un títol, i sobretot un llibre, que no deixa a ningú indiferent. En el transcurs d’una brillant classe d’història desmunta tòpics racistes, ensorra rumors i transforma els discursos electoral(istes) i populistes de 'Le Pen' o de l’alcohòlic i violent Anglada en paper de vàter (ja usat).

A través d’anècdotes personals i vivències properes a ell, ressegueix amb un pols carregat de coneixements la història de la humanitat i del racisme, recordant que “els primers homo sapiens sapiens eren negres”. Les 200 pàgines estan carregades de reflexió i ens conviden a mirar-nos el nostre entorn no amb uns altres ulls, sinó amb els ulls oberts.

Catalunya, la Gran Bretanya i Europa són tres escenaris amb carregat protagonisme, així com l’anàlisi de l’auge de l’ultradreta europea. Respon i recava preguntes que sovint donem per evidents, però que resulten no ser-ho tant, preguntant-se què és el racisme, quin és el seu origen i quina ha estat, és i pot ser la seva màxima expressió.

En definitiva, “Negre de merda” és un llibre intel·lectualment ben documentat i gens demagog que hauria de servir com a harakiri per als racistes professionals i que revela una història i uns fets que hom hauria de conèixer. Afegir-lo als llibres d’història serviria per evitar més clons d’en Breivik. 

Al meu avi no li podria fer ni un retret. Cap. Ha estat un avi, senzillament, excel·lent.

El passat 1 d’abril ens va deixar, amb només 69 anys, després de 20 anys combatent contra la leucèmia. I aquesta malaltia, en comptes d’ensorrar-lo, crec que li donava més força per tirar endavant. Que li feia un paladar encara més fi, que assaboria els moments d’avi més que mai, gaudint  amb i dels seus tres néts, sobretot dels dos més petits, el Pau i la Laia, de 3 anys i que esperava fogós el naixement de la Bruna, la seva quarta néta.

A la Bruna, i també al Pau i a la Laia, els hi explicarem que l’Eduard Jorba va ser el millor avi que haguessin pogut tenir. Que els estimava amb bogeria i que desitjaria, fos on fos, que siguessin molt feliços. Que l’avi tenia moltes ganes de passar molts anys amb ells, al seu costat, fent-se vell mentre els veia creixent. Que clamava per poder anar de bòlit al darrere de la canalla, que desitjava impetuosament poder peixar-los, portar-los a dormir i acaronar-los. Els hi direm que l’avi era una persona senzilla, discreta, bromista, humil i respectuosa. Que estimava als seus amics i a la seva família, i que s’hi bolcava en cosa i ànima. Que era un amant de la seva ciutat i que anhelava el seu país lliure. Que tot i tenir leucèmia, hi va plantar cara i va decidir ser feliç i viure la seva vida amb entusiasme. Els hi direm que el seu avi va guanyar a la malaltia, i que li encantava ser avi. Era un avi incansable.

Avi, els teus tres néts, el Pau, la Laia i el David, t'estimen, et ploren i et recordaran.