Blog Carmel·la Planell

El Panteó d'Agrippa

Carmel·la Planell — Thu, 10 Jun 2010 07:49:00 +0200

Una memorable presència mil.lenària

Qualsevol passeig per les entranyes de l’antiga Roma no pot defugir la descoberta d’aquells vells edificis que són tot un referent de gloriosos episodis de la història de la ciutat; però, si n’hi ha un que s’esdevé del tot inexcusable aquest és: El Panteó d'Agrippa, el popular Panteó que -emplaçat al bell mig de la Plaça de la Rotonda- s’ha perpetuat com a un dels grans edificis de la Roma imperial.

De lluny estant, la seva silueta t’apropa al dibuix que serveix de base d’una espectacular cúpula. I no és altra cosa que una mena de tambor la que permet sostenir aquell extraordinari sostre semiesfèric capaç d’albergar l’admirable cuca de llum -única entrada de claror- que il.lumina el clos intern de l'edifici. I a la mateixa distància t’és possible d’advertir també, mig desdibuixat, el seu únic accés a través d’una majestuosa pronaos que a banda i banda deixa entreveure la marca d’unes motllures indicadores dels tres sectors superposats sobre el veritable mur. Això no obstant, malgrat que l’edifici, ha experimentat alguna transformació, aquestes fileres evidencien una façana, bella i enginyosament concebuda, amb la doble funció d'amagar tot el sistema de suports i arquitravats que mantenen dempeus l'edifici.

A unes passes, la seva primera aparença és la pròpia d’una construcció sòlida i implacable, edificada a partir d’aquest sorprenent mur -de configuració cilíndrica- que més enllà de l’eventual percepció d’un enorme cos massís t’evidencia un conjunt estructural basat en l’equilibri i l’harmonia. I tan bon punt com hagis creuat la seva refinada pronaos i les seves esveltes columnes sentiràs de debò l’emoció d’internar-te en el cor d’una de les grans meravelles de l’antiguitat.

En el seu interior, una ullada et permet d’endevinar tot un teixit de formes i estructures que es combinen en una magnífica composició arquitectònica destinada a acollir des de dies immemorials l’autèntica creació de l'edifici, la seva immensa cúpula; una peça d’una majúscula perfecció i d’una inequívoca autoritat, alhora una anticipació de les cúpules del Renaixement.

En aquest sentit, en el sí d’aquest recinte espiritual, la mirada contemplativa -al costat d’unes estimables impressions de pau i serenor- et suggereix de resseguir la singular concordança d’unes proporcions que igualen l’alçària de la cúpula amb el diàmetre de la rotonda, uns quaranta-quatre metres. I des d’una perspectiva global no se’t fa difícil de copsar una altra equitativa distribució d’aquelles càrregues que permeten entre la sensualitat del cilindre l’obertura de vuit nínxols; un ocupat per la porta d’entrada i els restants te’ls trobes en una compensada alternança de rectangles i semicercles. A l’entorn, dues artificioses columnes tanquen els respectius orificis d’aquests nínxols i, al voltant, tot es converteix en un preciós embolcall de parets revestides de marbres incrustats de fastuoses i brillants policromies.

Després, molt especialment si t’ubiques sota aquella admirable lluerna (d’uns nou metres de diàmetre) que s'eleva a la cúspide de la cúpula i que et proposa una connexió absoluta entre les intimitats del temple i tots els estadis de l’univers celestial; un desorbitat efecte de supremacia t’envaeix per a evadir-te d’aquest món terrenal i guanyar dimensions astronòmiques amb l’encís de les cendroses radiacions que et regala la lluerna. Tal vegada, aquesta devia de ser la seva destinació final, una fantàstica invitació al traspàs metafísic i espiritual envers una vida perdurable.

La importància històrica de l'edifici

El Panteó va ser projectat com a un temple per a honorar a tots els déus de la mitologia romana, transformant-se en la principal significació del llegat d’un emperador que va saber mantenir-se prou al marge dels anhels de glorificació de la Roma imperial. En el marc d’una ciutat mil.lenària, va ser edificat en el mateix enclavament d’una anterior bastiment. Els dies del mandat de l’emperador Adrià van veure la gran aposta de la seva construcció per a més tard rebre el nom de Panteó d'Agrippa, atès que va ser el gendre d'August, Marc Agrippa, el que va projectar l'edifici original a l'any 27. Si més no, però, multitud de components de l’obra apunten a què la seva inauguració devia produir-se entre el 125 i el 128 de l'era cristiana, reconeixent-ne com a probable creador l'arquitecte Apolodor de Damasc. D’aquesta època ençà, havien de passar bastants centúries per a què aquest temple veiés dignificada la seva presència i participés d’un rellevant testimoniatges en l’acte d’allotjar la tomba del cèlebre pintor Rafael.

Text i fotografies: Carmel.la

Auschwitz: una arquitectura per a l'extermini

Carmel·la Planell — Wed, 17 Feb 2010 01:07:00 +0100

Un any més, amb motiu del Dia Internacional de la Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust, em reafirmo en una testimonial adhesió amb tots els gestos vindicadors dels drets humans i amb qualsevol activitat en què, a més de recordar, es vetlli per a què tothom conegui aquest tràgic episodi de la història... perquè “hi ha un dia abans, i un dia després, de conèixer Auschwitz”.

Auschwitz és la denominació “nazi” del colossal complex format pels tres camps d’extermini, localitzats a l’entorn d’un meravellós enclavament paisatgístic, en el sí d’una pròdiga regió de Cracòvia. Allí, les generoses aigües del Vístula i del Sola ha anat dibuixant una extensa planura, sempre tenyida de rabioses verdors que contribueixen a dissimular les grisors de la veïna i industrial Oswiecim. I a propòsit d’Oswiecim, aquesta modesta població -després d’un silenci secular- va veure sobtada la seva tranquil.litat a l’instant en què va ser escollida pel govern de les “SS” per a ubicar-hi el grandiós Camp d’Extermini d’Auschwitz; un univers de tenebres que, malauradament, passaria a ser el més conegut del segle XX.

Tanmateix, ni una lectura anticipada ni qualsevol assessorament preventiu no t’estalvien que un passeig per aquestes paoroses instal.lacions s’esdevingui una experiència tan corprenedora com inimaginable, capaç de provocar-te una esparveradora repulsió, mentre carrisqueges un alarit desagradós contra la vergonyosa història de la humanitat. Amb tot, el testimoniatge ressuscitat d’allò que va ser Auschwitz no val a escatimar-lo i és bo que arribi íntegre -i sense pretextos- al coneixement de tothom.

Allà estant, malgrat les inversemblants i colpejadores sensacions que se’t van produint tan bon punt com et fas ressò de les milers de veus que encara delaten l’òbit d’un poble; tu vas endinsant-te –sense escapatòria- per les entranyes del martiri indescriptible de què van ser objecte tantes ànimes. I, tot just a les portes d’accés al recinte, t’adones –des de l’absència- d’una presència esfereïdora, aquella que et descobreix un dels “cementiris” més grans del món; perquè es tracta del camp d’extermini on l’anihilament en massa va escalar cotes mai vistes, fins a reconèixer-se com a l’exemple més descabellat de “genocidi” planejat contra un enemic inventat, el poble jueu. Nogensmenys, doncs, val a dir que té la seva lògica que per als jueus, Auschwitz, s’hagi convertit en l’indicador de la tragèdia de l’Holocaust, a pesar que els camps també testifiquen les cicatrius d’altres pobles, i dels mateixos polonesos. La vastitud i el grau de crueltat dels crims que s’hi van arribar a cometre han propiciat que tot Auschwitz, s’hagi reconvertit no sols en un commovedor “monument al martiri”, sinó en una representació simbòlica de la tremenda força d’un règim totalitari, delerós de domini del món i favorable (segons les tesis de Ratzel) a perpetuar la raça ària.

Els primers Camps d’Extermini van ser construïts a la pròpia Alemanya del “nacional socialisme”, anterior a guerra, amb la pretensió inicial d’empresonar-hi a qualsevol alemany contrari al règim. Més endavant, també s’hi van afegir totes les persones que –per motius xenòfobs- les autoritats nazis volien aïllar, segregar, destruir psicològicament i físicament fins al punt d’atènyer la xifra descomunal de presoners que va decidir a al govern hitlerià a crear nous camps, com: Dachau, Flossenburg, Mauthausen i molts d’altres. Però, arran de la invasió alemanya de Polònia el 1939, va ésser en aquest país -considerat per Hitler com a un domini alemany- on es va instaurar una política de brutal persecució i posterior extermini de tots els membres de la comunitat jueva; amb la finalitat de convertir aquella anomenada colònia en una província exclusivament alemanya.

Tan bon punt com bona part del territori polonès va ser incorporat al Tercer Reich, aquella esplèndida regió de Cracòvia va veure una successiva instal.lació de quarters de la Gestapo. I així, amb els ulls posats en tota aquesta demarcació d’Oswiecim, el govern nazi va trobar-hi el marc apropiat per a la creació d’una extensa xarxa de camps, disposats estratègicament per a satisfer l’anomenada “solució final”, l’extermini de milió i mig de jueus. En aquest sentit, Auschwitz, poc després de la seva creació, el 1940, pel general Himler i sota el mandat de Rudolff Hess, va passar per un creixement tan espectacular que en un any es van construir els camps d’Auschwitz II i d’Auschwitz III; annexos dissenyats per a pal.liar tanta massificació i racionalitzar les distintes seccions, segons es tractés de Camps d’Extermini, de Camps de Treball i de Camps de Presoners de Guerra.

Una altra Viena t’espera... a l’ombra de florides nissagues

Carmel·la Planell — Wed, 06 Jan 2010 00:10:00 +0100

Lluny de les impressions que et produeix la seva monumentalitat i el seu atresorat passat, Viena és una exposició permanent que se’t presenta com a un immens espai per a ponderar –i si cap assimilar- fins a quin punt va esdevenir-se inventora d’una nova Europa; pionera de la modernitat o bé la lleial dipositària d’unes capitalitats tan captivadores com decadents.

De Viena, però, sempre se’n parla en passat, potser perquè els protagonistes del segle XX no han deixat ni successors, ni hereus, ni uns pensadors capaços de resoldre els interrogants que la història els havia plantejat. D’ençà la significació dels Habsburg, les elucubracions d’en Freud, l’enigmàtic romanticisme de Mahler o els mètodes més rompedors del Cercle de Viena, per arreu, endevines el tarannà d’una societat que encara deambula entre religiositat o laïcisme, entre provincianisme o cosmopolitisme, entre exuberància o simplicitat i, sobretot, entre raó o subconscient.

Tanmateix, tot i odiar la seva complicitat silenciosa amb un món de velles traïcions, Viena no dubta a ensenyar-te la cara menys amable de tanta distinció secular, bo i proposant-te una suggerent mirada a unes funestes catacumbes, a unes escatològiques clavegueres o a la sinistra cripta catedralícia. També és suggerent la Catedral de Sant Esteve, una joia del gòtic –quasi des ubicada- enmig d’un opulent paisatge barroc... i tan sols, des de les seves apuntades prominències, podries endevinar els sòrdids episodis medievals que van enterrar-se arran de la invasió dels turcs. A peu pla, però, sota les seves agulles, tot és perdre’t per uns antics habitatges d’alegres patis oberts a dos carrers i deixar-te temptar per una porció de Sacher o un vienès, en un descans en què -sense empatxar-te- podràs endevinar en la cremositat dels pastissos, la sublimació d’un barroc que ho banya tot. Mentrestant, aquests recintes de novel.la que són les cafeteries són un seductor aparador per a embadalir-te amb el batec quotidià d’un veïnatge que tant sembla burlar la seva pròpia sort, com desafiar els signes de futur.

Sense caure en el tòpic de perseguir artificiositats arquitectòniques i atmosferes d’antany, una guia de metro et proposa parades de certificada personalitat com: l’Avinguda del Ring, un punt de referència de les antigues muralles que t’acompanya, amable, fins a tocar les aigües del Danubi o s’entesta a recordar-te, en el sí d’un Stadt Park inundat d’escultures, que et trobes a la capital de la música. I al seu entorn, l’austeritat exhibida pels palaus vuitcentistes se’t fa imperceptible amb l’audició de la Banda Municipal, davant de l’Ajuntament; més tard, un passeig amb tramvia et retorna cap a inequívocs ambients del passat.

Al costat de l’Òpera i la Filharmònica, l’estació de Karlplatz –en marbre i or- és la popular obra d’Otto Wagner, l’ideòleg del modernisme austríac, el moviment “secessió”. Mentre el seu novador llegat et saluda per diferents racons de la ciutat, el màxim exponent d’una consolidada estètica secessionista és aquell enorme cub blanc que veus coronat per una cúpula de fulles de llorer, daurades. La construcció, que intueixes aparentment hermètica, t’obsequia amb una gran explosió de llum segrestada per unes colossals i decoratives claraboies.

Des d’un altre enfoc, el metro i el tramvia et passejaran per uns indrets en què des de la plaça més senzilla fins als esplèndids jardins de Schönbrunn, la naturalesa és una fidel amiga del traçat urbà; i en un còmode accés, no desestimis d’apropar-te a Schönbrunn i -si cap- deixar-te impressionar per aquella fastuosa reproducció versallesca que va ser residència estiuenca d’emperadors; però, que va servir -més tard- de seu per a dibuixar el mapa dels futurs estats europeus. I una orientació, també als afores, et suggereix d’admirar les sorprenents perspectives de la Hunderwasser-haus, edifici de noves tendències, construït en un motlle de cinquanta estàncies, maquillades amb un pintoresc cromatisme i amb el segell singular de dues torres daurades que s’enfilen per unes fantasioses terrasses irregulars. Aquesta genial creació del pintor Hunderwasser, on triomfen diversitat i pluralitat, va ser pionera a respectar el vincle entre paisatge urbà, home i medi. Tot i això, per les seves intestines dependències -entre murals, frescos i enrajolats- allò més fascinant és la fabulosa lluerna que va tancant totes les seccions de l’immoble... l’obertura al cel i tanta brillantor et regalen una estampa inimaginable de debò .

Per últim, el Danubi, considerat com a una via d’aigua internacional, a la capital austríaca ha sabut perpetuar l’excels protagonisme que li va conferir en Johan Strauss. Tanmateix, des del 1896, la medalla a l’excelsitud, se l’endú el fenomenal complex d’atraccions que és el Parc del Prater, del qual recinte veus emmirallada sobre les tèrboles lluïssors danubianes aquella espectacular sínia que mai no ha parat de rodar, per a magnificar l’enginyeria del ferro.

Una Viena inexcusable, a l’entorn del Nadal i Any Nou

Carmel·la Planell — Sun, 20 Dec 2009 00:00:00 +0100

Cada cap d’any, em permeto de deixar-me segrestar per les memorables impressions que em va provocar una escapçada permanència a la capital austríaca, en uns dies d’un hivern geliu en què el sol et permetia algunes caminades complaents pel bell mig d’aquella Viena clàssica. I em reitero amb cada cap d’any i en particular amb el dia d’any nou perquè no puc menys –em trobi on em trobi- que perseguir la puntual sintonia del Concert d'Any Nou de la Filharmònica de Viena, que es retransmet per a tot el món des del majestuós Saló Daurat de la Musikverein i que –val a dir-ho- dirigeixen els millors directors d'orquestra del món. I és que, a Viena, el calendari s’estrena al compàs d’aquesta esplendorosa musicalitat i, tu, encara que no en participis perquè l’entrada és prohibitiva, acabes compartint unes versemblants emocions amb un concert a La Capella Imperial –un dels símbols de la tradició musical vienesa- amb aquelles veus angelicals dels Nens Cantaires de Viena, que s'han format dins d'aquesta institució i fins i tot acaben convertint-se en cèlebres compositors.

Més enllà d’aquesta retrospectiva melòdica, però, per les entranyes de la ciutat històrica tot és una invitació a un magnífic itinerari per reclams que abracen totes les expressions de l’art, de la literatura, de la música i del ball –per descomptat-... i fins i tot aquelles que et presenten una perspectiva complaent de l’antiga Viena Imperial.

Tanmateix, malgrat aquest segell de ciutat il.lustre, Viena és –i m’ateveixo a certificar-ho- la capital europea de més elevada escala humana, una urbs -de les de sempre- però, dissenyada amb la idea de oferir la millor qualitat de vida per als tots els seus residents, així com una agradosa estada per a tots els visitants. És tracta d’un recinte urbà que se t’esdevé accessible i còmode de recórrer, que no t’afeixuga amb aquelles proporcions desmesurades d’altres arquitectures i el trànsit rodat és francament respectuós i atent amb el vianant.

En dies d’hivern, doncs, Viena és del tot recomanable, no solament per la resplendent lluminositat dels seus carrers –que no sé si, enguany, la crisi retallarà (?)- sinó per la pròpia atmosfera acollidora del fantasiós Advent que embolcalla els seus mercats nadalencs, bo i transferint-te un singular alè de romanticisme en les seves paradetes i –si cap- de nostàlgia a l’entorn de les sovintejades audicions de nadales. I, en canvi, enmig de tanta harmonia, a la Nit de Cap d'Any -nevi o glaci- el poble vienès es llença als carrers i amb la més desangelada intempèrie participa d’un ambient de gatzara i cridòria sorprenents, amarant-se de cava tot entonant i ballant melodies de vals, barrejades –això sí- amb peces de música electrònica.

I res més suggeridor que inaugurar l’any imaginant les històries de la Sissí o bé els escenaris dels valsos d’Strauss, mentre degustes un deliciós cafè. Un estat contemplatiu i somiador t’abandona en aquests oasis acollidors que són els cafès vienesos; i, no cal dir el saborós assortiment de coques i dolços amb què et poden temptar les clàssiques pastisseries; uns i altres, una gran institució del paladar i de l’exquisidesa estètica. I, al capdavall, se’t fa difícil de determinar fins a quin punt Viena és clàssica, o fins a quin punt és contemporània, perquè també han emergit amb força la Viena del disseny, de les excentricitats, de les noves tendències; però, moure’t uns dies per Viena és un bany de pulcritud, d’oxigen, d’ordre i de civisme. En definitiva, un prodigi de ciutat per a tothom.

A mode de presentació

Carmel·la Planell — Thu, 17 Dec 2009 23:27:00 +0100

La meva pròpia experiència com a dona viatgera m’ha abocat a l’aventura de descobrir el món -sempre que les circumstàncies ho han permès- a la meva manera, des d’una perspectiva d’eixamplar les fronteres del coneixement i compartir-me amb gent d’altres cultures. En aquest sentit, considero d’imperatiu categòric aquelles escapades personalitzades que defugen els paquets turístics en què –tu- no ets més que un número i se’t submergeix a l’estrès de visites cronometrades i se’t confina a uns complexos hostalers retirats dels centres neuràlgics.

Aquesta manera personalitzada de descobrir món s’inscriu en una categoria de viatges d’una selectiva especificitat, que fa de cada visita una experiència apassionant i memorable a l’entorn de reclams que van des de conèixer el tarannà i el batec de les ciutats i els pobles; passejar per zones històriques que no moren mai; endevinar les meravelles i els somnis que s’amaguen per carrers i carrerons; i apropiar-te fotogràficament d’aquelles instantànies que són tot un referent arquitectònic, pictòric, literari, musical... o d’aquells altres que han estat protagonistes de la gran aventura de la història de la Humanitat.

M’agradaria que aquesta lectura sobre viatges s’esdevingués -per a cada lector o lectora- una manera de viatjar amb la imaginació; una manera de recrear o reconstruir la quotidianitat de cada indret, les seves efemèrides, els avatars de les societats, les seves creences i, sobretot, les seves creacions. I, si s’escau, que cadascuna d’aquestes “visites memorables” que em serveixo a presentar-te fos susceptible de ser una estimable recomanació per a què tu persegueixis a la teva manera unes destinacions que són del tot inexcusables.