http://blogs.anoiadiari.cat// Tue, 27 Jul 2010 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1174/de-qui-de-que-te-por-catalunya-radio http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1174/de-qui-de-que-te-por-catalunya-radio Tue, 27 Jul 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1174/de-qui-de-que-te-por-catalunya-radio
Ara, el Cercle Català de Negocis volia fer unes falques publicitàries dintre la campanya ‘Els beneficis de la independència’. Els han estat vetades. La llibertat d’expressió fa encara por moltes vegades. El poder és poruc i el control de la paraula és també una forma de censura. De qui, de què, teniu por a Catalunya Ràdio?.

De la llibertat d’opinió? Que algú pugui ajudar a reflexionar, a pensar, a debatre un tema que és a les converses?Un tema que va mobilitzar centenars de mils persones fa poques setmanes a Barcelona. Una qüestió que acaben d’estudiar vint-i-una universitats d’Europa de manera seriosa. Sembla que amb les decisions que es prenen d’un temps ençà a Catalunya Ràdio, la pluralitat fa nosa. Cal que sigui vigilada. No fos cas que la gent sabés massa.

La por a la llibertat és una por antiga i repetida que té sempre noves formes, adaptades a cada circumstància. I ara, a Catalunya Ràdio, en nom d’una democràcia fràgil i que cal tutelar encara, creuen que no és moment de dir certes coses. Mai és el moment de dir certes coses.

El Cercle Català de Negocis volia fer conèixer alguns dels beneficis que, segons els seus estudis i la seva opinió, podria assolir Catalunya amb la independència. Una llista pel debat. Es tractava, només, de falques publicitàries. Ni així. El control de la llibertat te sempre guardians,, gent de partit, sectaris al servei de consignes, mercenaris amb poder de decisió. Aquest anunci no. Es veta i santes pasqües, No és de la nostra corda. A aquest altre, facilitats, el que calgui, diu el que volem que digui.

La decisió de Catalunya Ràdio pot obrir un debat. I el debat podria anar més enllà del fet, prou significatiu, de prohibir unes falques. S’hauria d’estendre sobre qui, realment, ha de controlar els mitjans públics i fins i tot si els mitjan públics garanteixen realment aquesta llibertat que tan diuen defensar.

Catalunya Ràdio, teniu ara una altre crosta, ben visible, que no es demostra molt millor de la que vareu foragitar perquè la llibertat de dir certes coses feia i fa por als que et manen. Quina llàstima!

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1127/aquesta-abracada http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1127/aquesta-abracada Wed, 30 Jun 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1127/aquesta-abracada
S’escoltava la música pels altaveus del pati, s’escoltava el cant dels adéus i us imaginàvem a tots -nens i nenes- en rotllana, donant-vos les mans com la cançó demana i amb les mirades transparents i amb el regust meravellós d’aquestes hores d’infància. A fora, pares i mares, avis i àvies, alguna tieta o potser la cangur esperant-vos. Darrer dia de curs per a molts, darrer dia d’escola per a uns quants. Hora màgica per a tots.
S’escoltà també com tantes tardes el timbre de les cinc. I s’obriren les portes i vosaltres, com sempre, baixàveu contents però avui més carregats. Motxilles i bosses replenes i amb àlbums gegants dels treballs de curs a les mans i l’alegria nova de saber que l’estiu, per a vosaltres, comença just en aquesta hora.

Molts encara no havíeu travessat la porta i us foníeu en una abraçada. Una abraçada espontània, en algun cas llarga i emocionada. Set, vuit, potser nou anys -ai, que difícil precisar en edats així!- però hi havia l’autenticitat que només donen les llàgrimes. Els adéus sempre tenen aquest punt de tristor. Les vostres en algun cas eren visibles i impressionaven a aquells que les miràvem. Desprenien la màgia de la companyonia feta al llargs dels dies, dels dies d’aquest curs d’escola que aquesta tarda s’acaba. Temps d’escola, primers lligams, primeres arrels. Unes amistats potser tendres encara però que aquesta abraçada, qui ho sap, pot fer profundes i duradores.

No ho sabeu encara. Les arrels i els lligams neixen a vegades d’estones com aquestes. De moments, com aquest d’ara. Aquesta abraçada és neta. Aquesta abraçada és fraterna. Aquesta abraçada, a la porta de l’escola, just aquesta tarda, ens ha semblat tan espontània, tan bonica que no podia ser cap adéu, tot i que amb la mà ho féssiu

Aquesta abraçada és un signe més d’esperança, com tants d’altres, que neix a l’escola.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1075/nina-nineta-ninona http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1075/nina-nineta-ninona Tue, 01 Jun 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1075/nina-nineta-ninona
Tens nou anys i has volgut fer la primera comunió. I mentre la claror entra pels finestrals de l’església, els pensaments dels que t’envolten ara voleien indeturables com aquesta oreneta que, sorprenentment, és dintre la nau de l’església i no s’adona, o potser sí, de quanta il·lusió hi ha en aquesta hora encara tendra.

Vas néixer nina. Just l’endemà de començar una primavera. Vas néixer nina i van inundar de flors la teva mare mentre els teus primers plors ressonaven en una habitació blanca. Vas néixer nina i els petons t’acompanyaren des de l’hora primera.

Aviat els cabells se’t van tenyir d’or i aviat també es tornaren d’un blau transparent els teus ullets de nina dolça. Vas créixer com creixen les princesetes de les cases, gronxada cada nit amb cançons de bressol i amb els petons de la mare. Eres la nina de tots, nina pels avis —que t’acompanyen ara amb llàgrimes amagades—, nina per la família, nina per tothom que et mirava.

Nineta des dels primers passos. Nineta de pocs anys. Acomboiada per tanta gent que t’estimava i que seguia els teus dies, tots el teus dies i totes les teves hores amb una mena de cotó fluix fet d’estimació, de protecció potser, com tota nineta demana.

Ninona, de nou anys, avui. Vius una hora blanca, una hora transparent, qui sap si una de les últimes hores meravelloses de la teva infantesa abans de passar a l’adolescència. Però has volgut viure-la tu d’aquesta manera. Ho vas decidir fa temps i ho vas demanar amb insistència. Volies fer la primera comunió. Una il·lusió sembla que responsable i serena en la teva vida de nena. No has volgut una gran festa. La família només i les amiguetes més properes. I amb el mateix vestit que la teva mama guardava en una capsa des de fa no saps quants anys com a lligam potser perfecte.

Nina, nineta, ninona, que els déus t’acompanyin en les teves hores blanques i en les de tots els colors que la vida et regali perquè no totes seran tan blanques, ni tan roses, ni tan dolces. El teu camí de l’adolescència tot just ara comença.

Nina, nineta, ninona...

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1064/retalleu-retalleu-pero-on-son-els-responsables http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1064/retalleu-retalleu-pero-on-son-els-responsables Wed, 26 May 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1064/retalleu-retalleu-pero-on-son-els-responsables
Ells estan reunits i la taula rodona permet que es vegin les cares i com en un joc de nens, a veure qui la diu més grossa. Retallem salaris, sí, sí, aplaudeixen. Congelem pensions, això, això, coregen tots alhora. Apugem impostos, i tant, assenteixen, i algú aixeca la veu i diu, i depressa! abans no sigui massa tard i no els puguin pagar. I l’impost de successions?, el peatge de la mort?, aquest robatori és segur, ressucitem-lo i riuen. Ei, ei, —la taula esta esvalotada—, i els rics, la nostra ineptitud la poden pagar el rics, que paguin els rics, criden tots. Només els rics una mica rics. Els grans rics, les gran fortunes, les empreses que acumulen beneficis a l’ombra del poder, aquests no, no els toquem gaire, xiuxiuegen amb complicitat. Estan governant. Tots somrients, tots feliços, tots contents. Les mesures són en marxa. Gran dia.

El país, però, cau a cada hora una mica més avall. Que tanquin fàbriques, una darrera l’altra, que pleguin comerços asfixiats, que els autònoms es donin de baixa perquè no poden resistir més, que pugi de manera paorosa l’atur tot i el maquillatge, quina importància té? Estan reunits i en estat d’èxtasi. Han pres mesures. La transformació de la societat és un fet. Avança de manera progressista cap a un empobriment general.

La vella faula torna. Les formigues pagaran els plats trencats de les cigales. Aquell que ha treballat i ha estalviat haurà d’ajudar el gandul. La mala gestió té sempre solucions demagògiques. Han gastat el que tenien i el que no tenien en nom del progrés. L’estalvi era malvist. Els deures no existien. Només el drets, tots els drets. I l’endeutament galopant ha estat i és la bíblia encara per a alguns amb responsabilitats de dirigir un país. Ara, prenen mesures i la taula no tremola. Ningú dels reunits tremola.

De lladres, mentiders i pocavergonyes no en parlen. Tampoc de la corrupció que ho han envaït tot. Però, que ningú no pateixi. Mireu-los com somriuen prenent decisions. Del desastre, no en parlen. Del desastre ningú se’n sent responsable. Es veu que no hi ha responsables.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1046/pep-gracies http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1046/pep-gracies Sun, 16 May 2010 23:47:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1046/pep-gracies Fins i tot el no aficionats, els indiferents si n’hi ha, es rendeixen al teu magnetisme, a la teva revolució. Ets diferent i has fet d’un equip molt més que un equip. Has fet una pinya humana. I has donat lliçons d’intel·ligència, d’humanitat, d’estratègia, de respecte.
Mira, Pep, la gent t’estima. T’estima molt, Pep. Gent d’arreu del país i gent d’arreu del món. Gent humil i gent poderosa. Ets un líder però sobretot ets una persona sàvia i una bona persona que ha fet que el futbol tingui una altra dimensió en el joc i en l’espectacle. Un model que pot fer del futbol un altre esport, una mena d’art nou.
La gent ha embogit aquest capvespre de maig després de tanta tensió i tanta passió acumulada. Ha estat llarg, ha estat difícil, i potser per això té més regust de triomf i l’esclat d’alegria ha arribat a tots el racons que s’han tenyit de blaugrana. El país és una alegria. Un oblit de tantes misèries que ens envolten aquests temps, de tants núvols negres que no ens deixen i ens assetgen cada dia.
Mira, Pep, els nens, sobretot els nens, senten l’orgull de pertànyer a un club i viuen l’alegria d’uns colors que has enlairat com mai ningú havia fet fins ara. Els nens, Pep. I els grans. I els avis també. Homes i dones d’un país que embogeix aquesta nit. Ets un psicòleg que ha tret el millor de nois extraordinaris a qui has ajudat a fer encara més extraordinaris. I això, ho sap tothom, no és gens fàcil encara que ara, després de guanyar, pugui semblar-ho.
Ressonava l’himne cantat pel Cor Jove de l’Orfeó Català al mig del camp, vestits de blaugrana, i l’emoció es traslluïa a tot l’estadi ple, content. I en les teves paraules no hi ha faltat la generositat de donar les gràcies a un president que acaba.
Talent, joc net, unitat. Això, no és fàcil, Pep. I els herois sortint d’un a un per rebre els aplaudiments, l’aclamació i l’entusiasme desbordat d’una afició contenta. D’un poble, per una estona, feliç.
I tu, Pep, discret i mig amagat, deixant el protagonisme. Un altre exemple. Un més.
Però la felicitat aquest nit és completa per a la gent blaugrana i per a molta gent del país també.
Gràcies, Pep. Sobretot pel teu treball i per les maneres.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1041/una-ciutat-commoguda-i-adolorida http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1041/una-ciutat-commoguda-i-adolorida Fri, 14 May 2010 19:07:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1041/una-ciutat-commoguda-i-adolorida Vessava l’església de gent i vessaven les llàgrimes. Una ciutat commoguda. Una ciutat adolorida. Quatre taüts junts —una parella jove i els seus dos fills, un en edat tendra i tendríssima l’altre— entraren a l’església gran en una impressionant imatge que quedava en la memòria d’Igualada.
Quatre vides trencades —una família sencera— perquè la nit del dimecres era de pluja i la carretera havia esdevingut perillosa. Tragèdia a les cases i dues famílies més destrossades. I un regueró de tristesa que va escampar per tota la ciutat amb urgència.
I a les quatre d’aquesta tarda, l’església i la mateixa placeta eren plenes amb una presència que volia compartir el dolor si es que aquest desconsol por ser compartit quan és tan tràgic.
El violoncel tractava, amb una música preciosa, de contenir tanta emoció, tanta tristesa, tan absurd, tan silenci... El capellà no ho tenia gens fàcil. Hi ha moments que les paraules semblen més difícils que altres vegades. I tanmateix, van ser serenes i amb el bri d’esperança que donaven uns versos de Péguy perquè les famílies hauran d’aprendre a viure amb el bagatge d’aquestes absències des d’ara.
Era una ciutat adolorida en els moltíssims ulls plorosos d’amics i en la moltíssima gent trista fent costat, l’impossible costat potser, als que sofreixen la sotragada amb tanta duresa. Només silencis i llàgrimes i poquíssimes paraules.
Quatre taüts junts —dos de blancs— parlaven de l’etern viatge d’una família sencera.
La tarda era grisa. No plovia. Però, la ciutat era una llàgrima.
Per vosaltres, Xavier i Laia, Lluc, Martí...

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1030/dues-creus-dues-vergonyes http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1030/dues-creus-dues-vergonyes Tue, 11 May 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1030/dues-creus-dues-vergonyes
Vas ser instaurada el 1981. I vas ser objecte de polèmica, alguna vegada de manera escandalosament partidista i interessada. D’altres, de manera subtil. Se t’acusava de ser massa pròdiga i d’anar a parar a massa mans. Oblidaven que calia recuperar anys de silenci.

En aquest 2010, vés per on, els mateixos que deien tot això n’acaben de concedir 32 a persones i 13 a entitats. És a dir, 45 creus amb el teu nom de Sant Jordi.. 45. Déu n’hi do, si es tractava de restringir-ho una mica per fer-te encara més valuosa.

Però, quina vergonya!... Quina vergonya veure’t, estimada creu de Sant Jordi, el més gran reconeixement simbòlic del país, en mans dels senyors José Maria Mena i Carlos Jiménez Villarejo.

Qui t’ho havia de dir a tu, Creu de Sant Jordi, que un dia series lliurada a aquestes persones. Que et portarien, si mai arriben a portar-te, reproduïda a la seva solapa. Perquè ets la mateixa creu que ha estat atorgada a tanta gent, a tantíssima gent —la llista és extraordinària— que t’han merescut de manera inqüestionable en tants àmbits.

Mira, Creu de Sant Jordi, els senyors Mena i Jiménez Villarejo poden tenir molts mèrits. I poden merèixer altres reconeixements sens dubte. Però, el de servei a Catalunya, home, més aviat no... La Creu de Sant Jordi, no.
Potser la teva dignitat es torna, en aquest casos, silenciosa. Potser no vols soroll. La teva timidesa té aquest vermell de vergonya d’aquells que haurien de parlar i callen. Però, alguna cosa falla i sap molt greu quan aquestes coses passen. Com s’han de sentir, ara, totes les persones que et porten amb tota justícia i et porten sobretot al cor?...

Amb quin criteri t’han lliurat als senyors Mena i Jiménez Villarejo, Creu de Sant Jordi? Serà perquè com tothom sap, s’han distingit sempre pel seu amor al país, a la seva llengua, a la seva cultura, a la seva identitat? O serà perquè és una manera subtil, una estratègia, per anar devaluant, també en això, un símbol més d’aquesta terra?

Dues creus, dues vergonyes.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/987/si-creus http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/987/si-creus Fri, 23 Apr 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/987/si-creus Si creus que callar no és cap camí o és senzillament el camí de la renúncia
Si creus que a vegades quedar-se a casa pot ser una visible dimissió cívica
Si creus que per damunt dels partits hi ha d’haver el poble
Si creus que el futur dels nostres fills depèn també de canviar el nostre present
Si creus que no has nascut per ser súbdit i aspires a ser ciutadà
Si creus que la història, la cultura i la llengua són valors no negociables
Si creus que es poden canviar les coses de manera pacífica i democràtica com han fet tants altres pobles
Si creus que el futur es pot construir de manera diferent
Si creus que els somnis són possibles perquè depenen moltes vegades de nosaltres
Si creus que la diferència és una riquesa i no la uniformitat imposada
Si creus que un pas petit pot ser la llavor d’un gran pas
Si creus que encara que el camí sigui llarg i gens fàcil, s’ha d’emprendre alguna vegada
Si creus que hi ha moments a la vida en què cal defensar la dignitat sense complexos
Si creus que s’ha de dir prou d’alguna manera a tant d’espoli i a tant d’odi atiat de manera irresponsable, a tant joc brut, a tantes mentides i a tantes humiliacions
Si creus que tot té un límit i hi ha més camins que ens esperen
Si creus que un i un i un més pot ser important per ser molts a dir el mateix
Si creus que no és prohibit encara somniar en un trosset de cel en els cels de les nacions lliures
Si creus que el dret a decidir és un dret irrenunciable
… pots dir sí o pots dir no, lliurement, democràticament, amb una papereta. Perquè aquest dret és teu. Només teu. I per això se’t consulta, a Igualada, el 25 d’abril.
I una papereta, més una, més una, i més una altra, i una altra i una altra, poden convertir-se en una veu que haurà de ser escoltada un dia o altre.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/957/divendres-a-esparraguera http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/957/divendres-a-esparraguera Wed, 07 Apr 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/957/divendres-a-esparraguera
Divendres Sant. Fa uns anys, a tot el país, un divendres de silenci. Avui, un dia més d’evasió i de vacances. A Esparreguera però, per a molts, moltíssims, aquest divendres era un dia més de treball, de responsabilitat, d’il·lusió. Perquè La Passió, aquí, és una cosa de tots. Són quatre-cents anys almenys representant la història de Jesús de Natzaret. Una història que ha sacsejat el món i que ens havien explicat a l’escola, quan a l’escola s’explicaven aquestes coses... Veient-la ara escenificada, ens sembla una mena de retorn als nostres anys d’infància.

La Passió d’Esparreguera és un gran espectacle, un preciós muntatge, una lliçó de constància, una obra d’art popular en el més ampli sentit de la paraula. El vostre esforç, gent d’Esparreguera que ho feu possible, té més mèrit encara en els nostres dies tan àvids d’històries noves i alhora tan gasius en rememorar velles cròniques.

I tanmateix la vostra Passió mereix ser vista sigui amb ulls de laic o de creient. Feu de la representació un patrimoni cultural i una manifestació artística completa. Hi poseu drama, hi poseu emotivitat, hi poseu fidelitat. I el valor afegit de les coses ben fetes. Música i cors en directe embolcallen els actors i actrius i figurants. Gent tota d’Esparreguera que l’endemà de cada representació treballeu en qualsevol botiga, oficina o fàbrica. Aquesta generositat de gairebé un miler de persones que des de qualsevol lloc de manera voluntària contribuïu a la grandiositat de l’espectacle, és admirable. Equips de tramoia, d’iluminació i so, persones que acullen i atenen els espectadors, responsables de vestuari, de maquillatge, del manteniment i de l’administració, famílies senceres compromeses en qualsevol tasca, perquè cada any La Passió sigui una expressió visible de la capacitat humana d’Esparreguera. Sou hereus i transmissors d’una tradició de segles, extraordinària, que us fa extraordinaris també a tots vosaltres.

La gent us aplaudia amb entusiasme aquesta tarda de divendres, com tantes tardes us aplaudeixen en les deu representacions de la temporada. Tothom sap que la Passió d’Esparreguera —excepcional patrimoni del país— viu gràcies a vosaltres i a la vostra generositat.

Senzillament, admirable.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/924/flama-en-temps-de-resistencia http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/924/flama-en-temps-de-resistencia Tue, 23 Mar 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/924/flama-en-temps-de-resistencia
Però la teva flama, Flama del Canigó, és molt jove per claudicar d’aquesta vergonyant manera. Són temps de resistència encara. Tornen a ser temps de fermesa, justament per poder passar la torxa sense la vergonya de tantes morts en silenci.

Flama del Canigó, des del primer dia, carregada de símbol i d’esperança. Des del primer dia, joveníssima manifestació d’entusiasme. Des del primer dia, pacífica i joiosa desfilada atlètica que travessa tot un país només amb l’esforç i suor de molta gent jove. Joves molt joves il·lusionats per portar-te encesa, i passar-te d’una mà a una altra mà, en aquest dia d’estiu —la vigília de Sant Joan— que ja s’apropa i que ara sembla en perill, pel que diuen els teus responsables.

No podem deixar que t’apaguis, Flama del Canigó. Un símbol sempre és més que una flama. Hi ha gent disposada a treballar generosament fins on calgui. Gent compromesa. Aquesta és també una gran força, no sempre reconeguda, però necessària quan es tracta d’evitar allò que alguns sembla que volen.

La teva flama té la força de la constància, de recordar, mentre travesses muntanyes i valls, pobles i ciutats, des del Canigó a Montserrat, que hi som encara. Que hi volem ser encara. Que el temps de resistència no s’ha acabat i que hi ha actes, com el teu, que esdevenen signes de presència i d’esperança.

El país està malalt d’incompetència i en hores baixes. Ho sap tothom. Maltractat fins a límits que voregen la ignomínia. Però, de la brasa i de les cendres en pot sortir de nou la flama que el país espera i necessita amb urgència. L’esperit que tu has tractat de portar sempre, Flama del Canigó, guspireja en molta gent que no accepta que t’apaguis sense lluita. El teu símbol, ben mirat, és humil però carregat d’esforç, de voluntat, de sentit de grup, on tota passa i tot relleu té la seva importància.


I a més, ho saps, ajudes a recordar que existim com a poble.

Flama del Canigó, sense adonar-te’n esdevens cada any, des de fa anys, símbol i ara també exigència. No podem deixar que t’apaguis, no podem abandonar-te als vents hostils que bufen.

Temps de resistència encara.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/893/tota-la-tarda http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/893/tota-la-tarda Tue, 09 Mar 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/893/tota-la-tarda Tota la tarda jugant perquè estàs malaltó i són dies de convalescència. Llargs dies de restabliment a casa després d’una setmana a l’hospital. Jugues a tot, ara amb els cotxets que baixen pel tobogan —el blau, el vermell, el verd i el groc són els colors que més t’agraden—, ara amb el tren de fusta, ara volent que t’expliquin contes o el mateix conte repetit tantes vegades que quasi saps de memòria, ara una estona de dibuixos animats a la tele, ara berenar una llesqueta de pa, ara amb una disfressa. La tarda d’hivern és una tarda llarga per a tu sense poder sortir de casa.

Una llarga tarda, d’hores serenes. El rellotge podria fer vaga. Tot el silenci de la casa és teu i de l’avi que et fa companyia. Tu i l’avi jugant, ell amb més de seixanta i tu amb dos anyets tendres i la carona encara molt blanca. La tarda passa i el miracle de veure com parles, com repeteixes cada nova paraula, d’escoltar com rius, d’observar com imites els grans i com tu, de mica en mica, avances, la fa senzilla i alhora extraordinària.

Tota la tarda jugant de manera incansable. Ara una cosa, ara una altra. I de tant en tant, t’arreceres com demanant un petó, o potser només una mirada. Saps que una mirada pot ser també una carícia com les mil que tothom et regala, cada dia, tan petit i tan estimat a la vegada.

El foc de la llar et crida l’atenció i te’l quedes mirant llarga estona. El foc —moviment incessant, espetecs de la llenya que crema—, petit espectacle d’aquesta tarda també.

Fas gargots i més gargots sobre un paper blanc. I demanes, en algun moment, cançons o cançonetes. Una tarda llarga, d’hores serenes. Tu i l’avi. I totes les esperances del món posades en la teva rialla.

I ara dorms. Dorms plàcidament. Dorms con un angelet al seus braços. Com l’angelet que ets mentre els ulls de l’avi et miren i miren també com l’hivern s’allarga, sembla que sense cap presa. Els ametllers, però, s’han vestit ja de blanc. Potser com aquesta tarda tan tendra.

Tota la tarda amb l’avi. El pare i la mare treballen.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/859/requiem-per-un-barri http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/859/requiem-per-un-barri Tue, 23 Feb 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/859/requiem-per-un-barri
En realitat, la proposta és enderrocar-te, foc nou i a una altra cosa. Un despropòsit més en temps de devastació econòmica.

Però, hi ha reacció ciutadana per sort. Hi ha sensibilitat de gent que estima la ciutat i t’estima, a tu, vell barri del Rec. Gent que valora no només la teva història, també els teus vells carrers, les teves construccions singulars, les voltes d’algunes adoberies, una colla de façanes, per tot allò que has significat, signifiques i pots significar encara. Ets gairebé un barri únic a Europa. Això sol ja mereixeria l’esforç de conservar-te, d’arranjar-te, de fer de tu un barri amb futur conservant la teva essència.

Barri del Rec. Et vas anar fent com es fan totes les coses. Amb el pas dels anys, en el teu cas dels segles. De fet, però, fa temps que fas nosa. Molta nosa. Has resistit segles i ara potser et queden poquíssims anys de vida.

Els poders han esgotat les idees. En realitat, no n’han tingut mai cap que no sigui enderrocar-te i fer allò que ara en diuen una àrea moderna. Es a dir, pisos, avingudes, més pisos, places i més fredes avingudes. Massa fàcil. La cultura del totxo, una vegada més encara.

Hi ha veus, moltes veus, però, que aquests dies s’alcen i diuen que no. Que no d’aquesta manera. Creuen que és possible rehabilitar-te de manera més respectuosa i també més humana. Defensen que ets un conjunt històric i que així ha de ser considerat. I que cal mostrar la teva autenticitat. Troben en falta un llibre d’estil arquitectònic com es fa en altres ciutats europees. I pensen també que és del tot possible que lideris amb ambició un futur harmònic per una ciutat que es mor a poc a poc perquè així, des de fa un temps, es van morint les seves indústries.

Barri del Rec, ets centre de debat ciutadà i has aconseguit que la teva mort no sigui sense que molta gent, molta més gent de la que alguns voldrien, digui que no. No d’aquesta manera. Sí a la rehabilitació, sí al respecte, sí a les idees —que existeixen i són possibles, si alguna vegada s’escoltessin—, sí a fer-te atractiu i generador també de treball i de riquesa.

Qui t’ho havia de dir, vell barri del Rec que serien ciutadans joves aquells que més lluitarien per evitar, fins allà on sigui possible, el teu rèquiem en silenci i el teu enterrament amb l’embolcall de la paraula progrés.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/823/40-anys http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/823/40-anys Tue, 09 Feb 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/823/40-anys
Quantes vivències, quanta joia, quanta il·lusió, quants somnis, quantes llàgrimes, quants silencis, quants esforços, quanta constància, quantes nits i quants dies, quanta ajuda, quantes mans donant-te la mà sempre, quanta gent al teu costat, quants amics, quantes persones t’has anat guanyant amb el temps, quanta tendresa, quants petons, quantes carícies, quantes mirades, quantes pregàries, quantes angoixes, quants interrogants, quantes respostes han calgut per fer d’aquell petit príncep que eres des del néixer, una persona, i una persona profundament estimada per tantíssima gent.

40 anys aquests dies. I tu no mires enrere perquè potser no pots, o qui sap, perquè tal vegada, les teves limitacions no ho aconsellen. Vas venir al món, limitat. No series com els altres. I no ho ets ni ho seràs. Tu també ho saps des de fa temps, quan t’adonares que era difícil seguir-los a l’escola i a la vida també. Però, mil mans et donaren la mà, mil somriures acompanyaren el teu somriure, mil gestos fraterns i diversos t’ajudaren sempre i t’ajuden encara cada hora de tots els dies.

Potser és el moment per donar-ne les gràcies. Ben mirat, ho fas cada dia i cada hora a la teva manera. Des de la teva capacitat, aquesta il·limitada, de voler ser útil, d’interessar-te per les coses, de col.laborar en entitats ciutadanes que t’obren les portes i t’accepten com un més de la colla, d’estimar les persones.
Febrer és un mes fred, de ple hivern amb dies de pluja, amb cels grisos. I amb nits per escriure postals que potser no s’han d’escriure.

Però, saps?, 40 anys d’infinita tendresa, de tendresa infinita, bé mereixen un llarg, infinit, petó.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/807/mans-enlaire http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/807/mans-enlaire Tue, 02 Feb 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/807/mans-enlaire
Mans enlaire!. T’esperen els lladres. Uns lladres especials, difícilment visibles, amagats quasi sempre en despatxos, sempre reunits, amb informes a la vora que s’han pagat sense cap control moltes vegades. Preparen lleis, dicten decrets, redacten normes, fixen controls i t’asfixiaran amb l’exigència de documents, declaracions i permisos de tota mena. Hauràs de superar una barrera darrera l’altra. No et desanimis.

Aquests lladres no et diran mai, mans enlaire!, perquè són educats en el llinatge del poder i no els fa falta cap violència. Però, mans enlaire!. Són gent de camisa blanca, de cotxe oficial, de grans sous, de moltes paraules de cara a la galeria en hores que haurien de ser de treball i d’eficàcia. Perquè els problemes del país són immensos i algú els ha de resoldre. La realitat és una altra. Tenen només dos objectius, controlar-ho tot, absolutament tot, i cobrar taxes, impostos, el que sigui i com sigui, amb qualsevol excusa. Si cal, i sovint cal, s’inventen els pretextos. Tenen només aquests dos objectius. Els importa poc que tu arrisquis, que tu vulguis fer el pas. I mil passos com el teu podrien ajudar a aquest país a tirar endavant.

No els importa encara que per la televisió i els diaris diguin que la seva màxima prioritat és fer sortir el país de la crisi. Mentida. És mentida. Has de saber-ho. Allò que els interessa és sobretot mantenir el seus càrrecs, augmentar el seus sous, crear més burocràcia. I si alguna cosa els neguiteja és trobar més escletxes on poder aplicar decrets i més controls. El control sobretot com a paradigma de la llibertat que després gosen predicar sense cap pudor.

Abusen de la teva necessitat de tirar endavant, de voler ser alguna cosa, de no dependre sempre dels altres a l’hora de guanyar-se la vida. Ets jove i creus que és el moment . Ànim.

Aquesta és una postal plena de dolor i de ràbia. Perquè el país depèn del teu coratge, dels teus somnis, dels teus projectes. El país en depèn i no d’aquells que de fet t’estan dient a cada pas que vols fer, mans enlaire!.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/768/tu-tambe-seras-vell-estupid http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/768/tu-tambe-seras-vell-estupid Tue, 19 Jan 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/768/tu-tambe-seras-vell-estupid Però, vas tocar el clàxon. Una, dues vegades de manera impacient, tot i que les persones que l’ajudaven et van fer, amb el gest, que tinguessis una mica de paciència. Gest inútil per a la teva supèrbia jove i maleducada, per a la teva estultícia impossible d’amagar darrera uns vidres foscos. Vas tocar el clàxon una altre vegada encara. Els teus minuts eren d’or, sembla. Vas abaixar el vidre de la finestra i vas cridar alguna cosa. Tan se val el que vas dir. No valia la pena escoltar-te.

Plovia. La velleta patia per donar tanta molèstia. Em sap greu, repetia a les persones que l’ajudaven mentre li deien, vostè no pateixi, ja s’esperarà. I passet a passet, perquè no eren passes, va creuar fins a l’altre cantó del carrer. Quan vas passar pel seu costat, l’àvia no va poder estar-se’n i et va dir, sense cridar, com una sàvia advertència: Tu també seràs, vell ...Hi havia, malgrat tot, una dolça tristesa en la forma de dir-t’ho.

Plovia. I el matí s’havia tenyit d’un gris estrany, incòmode. Tu també seràs vell. Potser no ho vas entendre perquè es va escoltar algun só gutural que sortia del teu vehicle. Vas arrencar amb un cop de gas sec, prepotent, com a signatura incívica i un signe inequívoc va sortir de les teves mans dedicat a les persones que, veient l’escena, t’increparen i et digueren pocavergonya. Ningú no podia acceptar aquesta escena increïble.

No vas escoltar la veu de la velleta o potser no vas voler-la escoltar. Tan se val. De fet, difícilment la podies entendre. Et va voler recordar, amb la tendresa infinita que només donen els anys i el dolor al cos de tants dies que també arribaràs vell i algun dia potser necessitaràs un o potser dos minuts per baixar del cotxe i també uns braços que t’ajudin.

Per si no ho vas sentir, t’ho diem ara, en el teu llenguatge, i en nom de les persones que no es creien el que veien: Tu també seràs vell, estúpid!.
]]>