http://blogs.anoiadiari.cat// Wed, 01 May 2013 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2587/emprenedors-empresaris-i-amb-urgencia http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2587/emprenedors-empresaris-i-amb-urgencia Wed, 01 May 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2587/emprenedors-empresaris-i-amb-urgencia
La reflexió es gairebé obligada tot i saber que parlem del que volen que parlem i que res és casual. Tampoc el canvi de denominacions que responen sovint a criteris de modes socials o potser més aviat a interessos polítics i també econòmics, que van lligats quasi sempre. 

Ara es busquen, sembla que desesperadament si es mira la quantitat de cursets, trobades, convocatòries i altres crides: emprenedors. D'un temps ençà, es veu que fa vergonya dir-ne empresaris. 

L'empresari va ser denostat arreu, mal vist socialment, sectàriament acusat de tots els mals, font d'explotació inhumana, insensible al fet social. Els dolents de la pel.lícula en poques paraules. El dimoni era poca cosa comparat amb un empresari. Se'n recorden?. No fa pas tants anys perquè s'hagi esborrat de la memòria. 

Però, allò que el país necessita ara amb urgència són empresaris. Agradi més o menys el nom, la greu situació no la salvarà cap polític, ni els anomenats agents socials, ni els sindicats tampoc perquè fa falta gent que arrisqui, que vulgui progressar i fer progressar. I això, ara mateix, només passa per la creació de llocs de treball.

Emprenedors? És clar que sí, tots. Però sobretot empresaris. Cal recuperar l'estima i el respecte a les persones que d'una empresa en volen fer mitjà de progrés i d'obteniment de beneficis també, si es possible. I és urgent facilitar les coses a aquells que tenen aquest esperit d'empresa avui tan necessari. Gent que miren més enllà del petit taller, de l'anar fent, de la idea ara extesa de mirar de sobreviure en mig de la tempesta.

Igualada, i l'Anoia, va ser durant anys i anys, un niu d'empresaris que sortien d'allò que ara en diríem de la base. És massa fàcil dir que no tots eren empresaris, però la majoria ho eren i a més pencaires. Persones que obrien les fàbriques de bon matí i les tancaven al vespre, que arriscaven la casa en avals bancaris, que rivalitzaven a vegades -temps era temps- en veure qui tenia més treballadors al seu càrrec. Igualada va ser un exemple de petita ciutat industrial amb moltes possibilitats de treball i un nivell de vida envejable.

Ja sabem que el món ha canviat i els temps són uns altres. Es pot culpar fàcilment a la crisi, als polítics que ens han manat i als que ens manen i també als bancs i a qui faci falta de la gran davallada, sense oblidar-se del fet d'haver estirat tots plegats més el braç que la màniga. 

Èrem el millor país del món -de primera divisió o de champions va dir un imbècil- i ens rèiem dels altres, fins i tot dels que ens ajudaven. Ara, joves preparats i famílies senceres han d'emigrar a alguns d'aquests països i a d'altres per trobar feina. I una altra imbècil, des del poder, té el valor de dir que es tracta de mobilitat exterior, només.

Enyorem els empresaris. Potser no s'ha de dir així, ara que els noms canvien. Empresaris i emprenedors. Tots són necessaris amb urgència. Amb molta urgència.


Carles Ma. Balsells  ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2578/el-venedor-de-globus http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2578/el-venedor-de-globus Wed, 24 Apr 2013 09:22:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2578/el-venedor-de-globus
Quina llum i quin color té la plaça!. Extraordinària estampa d'un dia també exraordinari. El sol acompanya els crits, les paraules i les rialles dels infants que miren dels llibres només les portades. A l'escola els han explicat el significat i el simbolisme del dia. La història del drac, de la donzella i del cavaller. I perquè la gent surt al carrer i es regalen roses i llibres i tot sembla una festa, una festa cívica, exemplar i no per repetida cada any, menys extraordinària.

A la tarda, el paisatge és de gernació a les parades. Gairebé es impossible apropar-se als llibres. La gent es troba, es saluda, fa rotllanes, parla. Unes hores boniques que tothom sembla voler més amables encara. Sant Jordi al carrer. Sant Jordi a la gran plaça. I un cel net d'abril que hi posa un lleuger blau a la tarda.

Mirem els ulls extasiats d'un inmigrant paquistanès que porta un manat de globus per vendre. Globus de mil colors i mil formes que en veurel's, els nens demanen als pares amb insistència. Qui ho sap, potser és la primera vegada que acut a la plaça el venedor i es sorpren de la gentada, de tants llibres, de tantes roses vermelles, de tantes senyeres i estelades i potser d'ell mateix, al mig, amb els seus globus per a la quitxalla

Li compren un globus i se li ilumina la cara. I just despres d'haver cobrat el preu que en demanava corre cap a una noia del seu mateix color de pell, també venedora de globus, i li fa un petó als llavis. Màgic instant. Es feliciten contents l'un a l'altre per la venda i sembla que el món sigui per a ells, ara, com món nou amb més esperança. S'abracen i els globus voleijen alegres i es donen topades fràgils.

Els observem una estona. Hi ha més vendes, no moltes. Però a cada globus venut, es repeteix el ritual com una mena de dansa. Ell exulta i s'apropa a noia. Li regala un petó sempre als llavis sense perdre molta estona. Potser la feina es la feina i de dies així no se'n troben gaire. De fet, potser cada globus es la promesa d'un nou petó als llavis.

L'imatge ens porta una hora nova, una tarda diferent entre llibres i roses perque si es la noia la que ven un globus, se'n va també corrents cap al noi i li fa un petó tendre. Son petons de color brú perquè bruna es la pell i brillants les mirades dels ulls ben negres de tots dos. Potser, tot plegat, és una història d'amor, o potser un miracle més d'un dia de Sant Jordi a la tarda.

Un dubte només. És un petó per cada globus venut?, o és un globus que es ven per cada petó que es dona i es rep?. Sant Jordi que ho ha vist tot, no ho sap encara ara.



Carles Ma. Balsells
23.04.2013 ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2546/el-mateix-crist-del-mateix-poble http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2546/el-mateix-crist-del-mateix-poble Wed, 03 Apr 2013 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2546/el-mateix-crist-del-mateix-poble
Es la mateixa esglèsia dels seus anys d’infància, de catecisme de diumenge a la tarda. La mateixa esglèsia grisa, trista, fosca dels anys 50 que separava els nens a un costat i les nenes a l’altre de quatre a cinc de la tarda de cada diumenge. Difús record, que contrasta amb la magnificència de la llum d’avui, amb la música i els càntics, amb la gent que omple el recinte sagrat que els pares li havien explicat que havia estat mercat en temps de guerra.

Tracta de comprendre. Escolta també els silencis, recorda els anys de privacions visibles a les cases, potser de pobresa, i d’aquelles hores de diumenge a la tarda se li apareixen en imatges els records de les corredisses, en acabar la catequesi, per anar al cinema per a infants del passeig, o els jocs a la plaça propera a l'estiu o la tristesa de tantes mirades i l’estranya sensació de que el món era un altre.

Mira la gent. Es gent gran, de mitja edat els més joves. Un menut ploriqueja i, per no molestar, el treuen una estona a la placeta. Cerimònia llarga, pausada. El bisbe predica i el sermó te resonnàncies d’un llenguatge potser antic que vol acostar-se fraternalment als fidels que escolten. Demana una mirada nova, una mirada compromesa.

Hauria d’estar atent i tanmateix els pensaments també volen cap enrera. És el mateix temple i tracta de veure-hi aquell Crist que de petit li havien explicat a casa. Han passat anys, molts anys, i la memòria no es perfecta o tal vegada, per segons què, és més precisa del que no sembla. La vida començava a dibuixar-se amb ratlles i arrels. I d'aquell Crist que va suar sang li admira la fe que desperta en tot un poble.

Es el mateix dimarts, després del dilluns de pasqua però la ciutat no és la mateixa. Hi ha els mateixos carrers, i la placeta, i el campanar on ara no es veuen les campanes. Hi ha el mateix poble però, el mateix poble que es renova fidel des de fa centùries. Ben mirat, també un miracle. A la tarda hi haurá la processó, una proccesó que li sembla de sempre. La processó d’un poble que conserva la fidelitat admirable a una promesa de poble.

Amb uns altres ulls potser mira el mateix Crist que miràven els pares i els avis. El mateix Crist que de nen van ensenyar a mirar. I sent una profunda nostàlgia. Potser, qui ho sap, en aquesta mirada hi ha encara el filet, cada cop més prim, cada cop més fràgil li sembla, heretat de la fe dels pares, de la fe del mateix poble que es renova en cada mirada.

Carles Ma. Balsells ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2510/una-historia-dara http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2510/una-historia-dara Wed, 06 Mar 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2510/una-historia-dara
La maquinària burocràtica feia temps que s'havia posat en marxa. Com quasi sempre de manera que sembla lenta i és implacable a la vegada. En aquest cas, no es tracta de cap hipoteca no atesa sinó d'un lloguer, un lloguer pel que diu més aviat baix que des fa alguns mesos no pot ser satisfet perquè la pobresa ha deixat pas ja a la misèria en molts casos i tot esdevé més dramàtic quan una persona es vella, viu sola i no te família.

Qui ho explica diu que es una història trista que la va colpir no fa gaire en viure-la de prop. Se li trenca a vegades la veu i vol dissimular-ho però els ulls també la delaten. Una història trista perquè es tracta d'una velleta que malviu sola des de fa anys en un pis antic i que algú qualificaria potser fins i tot d'insalubre. Les parets no li escalfen el cos ni tampoc l'ànima. Una soledat que tothom del veïnat coneix perquè s'arriba a haver-li de portar més d'un dia el plat a taula sense que ella ho demani, però la gana es veu als ulls i sobretot a la cara. Cabells blancs, rostre arrugat, poques paraules perquè les paraules poden ser també sobreres quan falten tantes coses a casa.

Hi ha un gran silenci a la taula escoltant el relat. La llei ha dictat que ha de deixar l'habitatge i un matí li truquen a la porta. Un home amb un paper del jutjat i uns mossos d'esquadra, tal com sembla que es legislat. Truquen una, dues, tres vegades sense cap resposta. Insisteixen en la trucada i el silenci és la única resposta, però el silenci no es mai acceptat com a resposta en aquests casos. S'activa el mecanisme legal i hi ha testimonis perquè la porta s'haurà d'obrir per força. A l'escala, algun veí s'hi afegeix dient tímidament que potser l'àvia es fora de casa. S'escolta una veu que diu que va ser avisada que avui havia de deixar el pis lliure i que si no ho feia hi estaria obligada. Truquen una altre vegada encara. El mateix silenci. Unes eines i unes mans destres fan saltar el pany i s'entra a la casa. L'home dels papers al davant, els mossos al darrera. Sembla que no hi ha ningú i avancen demanant si hi ha algú a la casa.

Rebedor, estret passadís, cuina. Ningú. Arriben al menjador i es paren. Un menjador sense gairebé rés, una estança que gelaria més d'una ànima. La imatge provoca un altre silenci, diferent i inesperat i hi ha un mosso -ho diu el testimoni d'aquesta història- que fa esforços per no arrancar a plorar.

Arrecerada a la pared, una velleta -la velleta- és asseguda en una cadira. Sembla absent. No mira els que han entrat a casa seva. No diu rés. Només mira i acarona, una i mil vegades, el gat que arraulit a la seva falda tampoc diu rés. No mira als que entren. Mira i acarona el gatet només.

La història es real. Es una història d'ara. I ara, el pis es buit i és tancat. Ja no hi la velleta. La velleta, però, conserva el gatet i l'acarona com sempre a la falda.


Carles Ma. Balsells
 ]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2477/la-presumpta-corrupcio-a-igualada-de-pas http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2477/la-presumpta-corrupcio-a-igualada-de-pas Thu, 07 Feb 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2477/la-presumpta-corrupcio-a-igualada-de-pas
Però això millor que no ho escrigui. El meu negoci vol gent que es cregui que és honesta. Malfiïs dels que prediquen que ells sí que són honestos, és com els que diuen en una conversa que ells no són racistes i engeguen la seva llista de prejudicis i ignoràncies, perquè quedi clar que ells no són racistes … Miri, en la meva feina es tracta només de trobar que el fi justifiqui els mitjans, per això tinc negoci amb tanta i tanta gent, amb tants poders i arribo on vostè no sap ni sabrà mai. No puc explicar-li més coses, potser vostè no seria prou discret. Sempre que passo per Igualada tinc el costum saludar amics i coneguts. Perdoni que el deixi ara. Fa una ventada fortíssima en tots els sentits i m'agrada gaudir-la. Somriu al dir-li que hi ha l'impressió que res es casual i que de fet tot plegat sembla només la punta interessada d'un iceberg que navega per tots els mars. Calli, calli, no exageri, exclama sense perdre el somriure. El meu negoci no es d'ara i ha de durar molts anys, no en dubti. Tenim mil camins diferents sempre. Però ja em disculparà que no els hi expliqui. No sent la ventada?. Haig de deixar-lo. No fos cas que els meus amics de l'Anoia es molestin si li dono tanta conversa o se m'escapa alguna confidència. I recordi, Presumpta, Presumpta Corrupció, sempre, per servir-lo, que jo sóc educada, senyor.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2440/potser-la-lluna-plorava http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2440/potser-la-lluna-plorava Wed, 09 Jan 2013 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2440/potser-la-lluna-plorava Un nen de quatre anys ha estat rescatat amb vida després de passar la nit en el cotxe estimbat de la seva mare que va morir en l’accident (Noticia dels diaris de fa un temps)

Potser algun dia, quan siguis més gran, Montserrat no serà per a tu la muntanya sagrada, sinó la serralada traïdora que va deixar-te sense mare. Tenies quatre anys, et recordaran un dia, i vas passar tota la nit al costat de la mare. La cridaves mil vegades i ella no et contestava. Havia començat la nit i feia molt fred, un fred que glaçava la carretera i les ànimes que amb neguit us buscaven.

Potser la boira amaga a vegades les mirades de nens desesperats que criden a la mare. Quatre anys i tota la nit dient mama a la mama. Tota la nit, cridant-la. Les hores, tenies quatre anys, no les contaves per que no podies comptar-les encara. Volies la mama com volen tots el nens del món quan tenen quatre anys i el fred i la fosca i el silenci omplen les nits de pors estranyes.

Potser Montserrat plorava també, però tu no podies adonar-te’n. Quatre anyets només i la mare no responia cap vegada, ni et mirava, ni t’acaronava, ni et deia no ploris que aviat vindrà a buscar-nos el pare. Quatre anyets nomes per a una nit massa llarga.

Potser plorava tothom mentre us buscaven. L’angoixa de la foscor, del temps que passa, del silenci absolut no poden deturar-se quan la nit amaga en un barranc, dintre un cotxe estimbat, un nen petit al costat de la mare que no respon ni vessa cap llàgrima.

Potser quan siguis gran aniràs al lloc on vas caure amb el cotxe que guiava la mare i miraràs si hi ha alguna llàgrima teva encara per que les altres les portaràs sempre a l’ànima.

Potser amb el temps tot serà un record borrós o ni això perquè la memòria de mica en mica potser no ho esborra tot però ho agrisa i allunya com si hagués estat un mal somni només.

Potser la mare va tancar els ulls per no veure el teu patiment, per no veure com el fred volia abraçar-te a tu també, per no sentir el teu plor desesperat i els teus crits de mama, mama …

Potser hi ha nits que una muntanya sagrada no hauria de viure mai. Quatre anyets tendres i, des d'aquella nit, una vida sense mare.

Potser la lluna plorava.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2411/aquell-vol-de-nit http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2411/aquell-vol-de-nit Thu, 13 Dec 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2411/aquell-vol-de-nit
Aquella nit, -el temps de Nadal fa que els pensaments no quedin del tot amagats- potser dormíeu sense dormir mentre l'avió travessava els núvols i mig món alhora. Deixàveu el petit país dels anys més tendres i al cap d'unes hores, pensàvem, quan aterreu, se us n’oferirà un altre de diferent i nou als vostres ulls d'infant encara. Una aventura per vosaltres, un repte pels pares.

Vol de nit, cap a l'altre punta del món, lleugers d’equipatge però carregats amb els petits records que ningú mai podrà arrabassar-vos. A poc a poc, -els nostres pensaments també volaven- trobareu gent diversa, parles diferents, costums noves, una altre escola i de tot, sense adonar-vos. En fareu també bagatge.

Conservem la imatge inesborrable aixecant les mans, tots tres contents, en l’adéu a l’aeroport. Un adéu que de fet era ja una espera pel retorn. La vida té mil camins. I aquella nit, vosaltres, menuts encara, - 9, 7 i 6 anys- n'emprenieu un que vèieu sortosament com a màgic i ple d'esperança.

Potser us adormireu amb placidesa mentre a l'avió hi havia, segurament, gent desvetllada, que no pot aclucar els ulls perquè hi ha viatges llargs que porten sempre una mena de desassossec fins que s’albira l’arribada. No hi ha terres promeses enlloc. Hi ha interrogants sempre. Però hi ha també horitzons per aquells que creuen en que res és impossible i que cal assumir el risc com una part de la vida.

Havíeu viscut uns dies d'estiu pleníssims. Els companys de l'escola, els amics de cada dia, us havien volgut dir adéu en tardes de joc i de joia. I hi va haver nits màgiques pel bosc a la recerca de tresors quan el tresor sou vosaltres. Tot plegat, records que potser us feien companyia, qui ho sap, en els somnis d'un llarg vol de nit.

Els adéus, -abraçades llargues, llàgrimes amagades i tants desigs de sort-, son sempre instants difícils per a tots. Però crèiem i creiem que aprendreu moltes coses, moltes. Aprendreu que la distància apropa més del que us penseu. Aprendreu que els records son una mena d'equipatge que es porta sempre al cor. Aprendreu que les paraules no s’esborren i que els moments de felicitat de la infantesa són vostres ja per sempre. També aquest petit país que ara deixeu el sentireu més vostre en la llunyania. I la parla de sempre, la dels avis i pares, la de casa, la de l'escola, la veureu com una riquesa càlida i pròpia, tot i que aviat en parlareu d'altres que arribareu també a estimar de manera profunda.

Els pensaments dels que us estimen, els sentireu a prop vostre cada dia com una mena de miracle incomprensible. El món és petit i és immens a la vegada. Aquell vol de nit esdevé una mena de símbol per vosaltres, un símbol que un dia descobrireu també entre tantes descobertes. Cal volar. Volar per tornar un dia al niu que deixeu ara. Cal plorar cor endins per somriure al retorn. Cal ser valent per fer un pas i un altre perquè els camins mai s’acaben.

Descobrireu a estones allò que vol dir sentir nostàlgia tot i que sou molt infants encara per mirar enrere. I les imatges dels dies feliços se us apareixeran més d'una vegada. La il•lusió del retorn us ajudarà en les hores baixes. Fareu nous amics i potser algun dia els hi explicareu com es el vostre petit país. El país al que torneu per passar els dies de Nadal a casa.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2370/visio-de-futur http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2370/visio-de-futur Wed, 14 Nov 2012 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2370/visio-de-futur
Volien una ciutat de serveis. Una ciutat nova, diferent, divertida, cultural però no massa, funcionària, de papers, dossiers, informes i bonics despatxos. Una ciutat perfecte.

Però el problema -un problema gens minúscul per altra banda- no es va voler contemplar. Qui pagaria això tan idíl·lic, tan in-sostenible, tan de progrés?. Amb subvencions?. Amb més impostos?. I qui donaria les subvencions? I a qui es cobrarien més impostos?.

Els empresaris eren mal vistos, on s’és vist fer-se rics?. Quan se’n feien es deia que eren lladres, quan s’hi deixaven la pell i el patrimoni en molts casos, se’ls qualificava de mals gestors, de no saber portar l'empresa. I sempre eren gent poc preparada, poc moderns. Sobretot ho deien els que mai havien creat rés ni arriscat un euro en fer alguna cosa pròpia. La seva era una visió de futur per damunt dels mortals que, pobrets, valoraven el treball de cada dia, l'anar creixent de mica en mica, movent-se i viatjant pel món per tal de trobar feina i poder pagar els sous, els impostos i tenir algun benefici, lògicament, de tot això.

No es farà mai, però queda per a la història local el reconeixement a molts d’aquells empresaris que obrien la fàbrica a les set del matí i la tancaven a les nou del vespre. Mai reconeguts, sempre criticats. Però donaven feina i amb la feina la gent progressava encara que fos a poc a poc que es com el sentit comú diu que s’ha de prosperar i millorar les coses.

Ara, no tenim gairebé fàbriques ni tampoc la ciutat de serveis, el somni d’alguns.

El paisatges es desolador. Naus tancades, poquíssima activitat industrial, atur creixent, drames en moltes famílies. Però, el més trist es que no queda gran cosa tampoc d'aquell esperit de tirar endavant, de plantar-se, d'emprendre projectes i assumir riscos creant una empresa. Qui es el boig -sentim dir- que vol embrancar-se amb el panorama actual i els obstacles que es posen -diguin el que diguin les propagandes enganyoses- a qualsevol intent il·lusionat?... De fet, potser només es recull allò que s'ha sembrat durant anys.

Que bé que la crisis sigui general per amagar o desvirtuar la realitat d'una visió equivocada!. No hi ha fàbriques, però tampoc hi ha la ciutat de serveis. Magnífic. Amb tanta visió de futur es van oblidar de dir que seria també una ciutat més pobre i més trista encara del que deien que era i d'on molta gent n'ha de marxar. Visió de futur.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2332/gent-sense-por-gent-illusionada http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2332/gent-sense-por-gent-illusionada Wed, 17 Oct 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2332/gent-sense-por-gent-illusionada
No cal ser gaire llest per adonar-se que l'ofensiva es total i en tots els camps contra aquest petit país. Es a dir, per terra, mar i aire cau una pluja forta d'improperis, d'insults, de desqualificacions, de mala fe, de mentides i d'ignoràncies, de boicots més o menys declarats però certs. Tot s'hi val. Un xàfec també d'amenaces, de pors -de totes les pors del món juntes-, de negres, molt negres presagis i sense cap escletxa. Ara fan veure que pateixen per nosaltres i pel nostre futur.

Però, sobretot, la turmenta que des de fa anys i panys impulsen sense cap mena de vergonya, esclata en trons i llamps de tota mena i la gent ja se'n adona que així no es va enlloc, mentre cada acte, cada decisió, tingui, com té, l'objectiu de l'asfíxia econòmica i deixar, si cal, una terra cremada. Una manera -potser la manera- de fer més fràgil i més submisa la colònia.

La sagrada unitat trontolla. Entreveuen, sense voler-ho veure, que les coses poden canviar i segurament canviaran. De fet, només a Europa, en pocs anys -des del 1990!- han canviat catorze vegades. Catorze països, catorze estats nous. I ara, un altre, un altre que no esperaven, expressa el ferm desig i amb veu molt clara de voler ser el nou estat d'Europa.

Estan nerviosos, sense arguments raonables. El desconcert es visible. No s'ho esperaven.

I s'afanyen en un diluvi de campanyes excitades i previsibles. Cada dia una declaració, una acció, una llei, una ofensa si cal, per desacreditar i desgastar la diferència. S’emparen en les sagrades unitats quan no han fet més que atiar la desigualtat de tracte. Han teixit un entramat d'opinió que pensaven inexpugnable. Però el poble -aquest poble- va sortir al carrer sense por a expressar pacíficament allò que vol. I van canviar de la nit al dia les coses.

El país bull i es mou i per això no pertoca, ara, ni l'evasió ni la indiferència.

El debat és al carrer i tothom en parla d'una manera o l'altre. Tothom. També al món i amb una visió que no controlen com voldrien aquells que des dels seus altaveus mediàtics criden, criden molt i amaguen els que no els convé i difonen només allò que volen. La democràcia es una assignatura encara difícil d'entendre per a molts que l'han viscut molt poc en la seva història. Tampoc s'hi esforcen gaire ni estan massa avesats al diàleg. Menys a la negociació i al pacte. Acostumats a tenir la paella del poder, i el mànec també, els fa por la discrepància. I la reflexió no té cabuda en les seves veus cridaneres i més aviat incendiàries.

Però ja rés és com era. I el món camina per altres camins aquest segle. I en aquesta petita terra hi ha molta, moltíssima, gent sense por de dir el que pensa. I molta, moltíssima gent, il·lusionada.

Una tardor de mil colors nous com a pòrtic d'un hivern apassionant. I la primavera que s'anuncia perquè ara no toca ni l'evasió ni la indiferència.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2291/el-clam http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2291/el-clam Wed, 19 Sep 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2291/el-clam
Els altaveus del món l'han escampat arreu aquest clam i Catalunya, Cataluña, Catalogne, Catalogna. Catalonia, Katalonien o el nom que pertoqui en cada llengua, ha estat escrit i pronunciat i ha entrat en moltes cases i molts han descobert que la dignitat, el desig de llibertat, de voler ser, a vegades pot fer sortir un poble al carrer.

Impressionava ser entre la gernació que omplia carrers i places de manera cívica, absolutament pacífica i democràtica. Una festa, acolorida per les estelades, sobretot per les estelades, per la música, per les cançons i per un crit que ressonava per damunt de tots els altres, espontani, ple d'esperança. Un únic crit en les veus que feien una gran veu..

El clam era -és- inequívoc, La gent sortia al carrer i a les places potser des del llarg silenci que cantava Raimon i les omplia, sense por, sense cap por, per iniciar el camí de la independència.

Que anem per bon camí, ho demostren els fets. La multitud impensable fa només uns anys i les reaccions. Volien amagar la realitat un cop més i les mentides, les tergiversacions, els insults, les amenaces eren d'esperar. L'anomenada caverna ha de fer la seva feina. Res de nou al firmament mediàtic. Però estan nerviosos i de fet també sorpresos. No eren quatre com esperaven. Érem molts, moltíssims i el debat es ja indefugible. Europa en parla i el clam per un nou estat ocupa pàgines, editorials i programes.

La realitat és molt tossuda. Els súbdits volen ser ciutadans. El poble vol la llibertat que se li nega una vegada i una altre. I vol deixar de ser espoliat de manera tan ignominiosa. El poble finalment desperta. Potser ja n'hi ha prou. Potser sense el potser.

Es tracta de fer un pas i un altre i un altre. Res és fàcil. Cal caminar i caminar. Serenament, coratjosament, tossudament. El clam resta i la voluntat de ser, tan visible des d’aquella tarda, empeny ara amb més força. Res és impossible quan un poble es posa dempeus, surt al carrer i fa un clam democràtic. Va ser a Barcelona. L'11 de setembre del 2012. Un clam i una tarda per a la història.

Som molts. No tots encara. Però som molts a voler un altre futur per aquesta terra que alguns, sense cap vergonya, treballen des del poder perquè esdevingui una terra cremada abans que fora de la seva España. Un futur diferent s'albira i potser és el que somiaven avis i pares, perquè somiar no van poder prohibir-ho, un futur que pot ser realitat pels fills i néts, si fem un pas darrera l'altre.

11 de setembre del 2012. El clam d'un poble que ha despertat i es manifesta en una tarda extraordinària per a tothom que estima el país. Un clam que es el clam de fe en el futur que s'acosta. Perquè aquest futur depèn ja del poble. Només del poble. De nosaltres.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2253/a-canvi-de-res-1 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2253/a-canvi-de-res-1 Wed, 22 Aug 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2253/a-canvi-de-res-1
Es difícil rebatre les afirmacions però no es impossible. Aquest articlet n’és només un intent. Un intent amb exemples que es troben a la vora i que tothom, si vol, pot veure i valorar com a contrast positiu de tots els mals que es prediquen -i que en part, no es pot negar, son també veritat- però que no són únics, ni totals ni de tothom. El món sortosament es més complexa i mai un únic color pot tenyir l'univers íntim i personal de cada decisió.

No es tracta de quantificar res, es tracta, si d'alguna cosa es tracta, de posar en relleu que aquí, aquí mateix, hi ha gent, molta més gent del que no sembla, que es lliura als altres, a canvi de res.

Són persones a qui no agrada que se'n parli de la seva generositat. Gent que no crida ni exhibeix pancartes. Gent que, senzillament, ajuden amb cos i ànima. Ajuden, a canvi de res, des de Caritas, per exemple, a repartir menjars cada dia a casa seva a persones que viuen en la solitud més solitària. Persones que ajuden, a canvi de res, anant a l'Asil del Sant Crist a donar un cop de mà en el que calgui per tal que els avis i àvies acollits a la venerable casa tinguin no només alguna millora material sinó també l'escalf de la presència humana. D'altres, ajuden, a canvi de res, a fer classes de català per exemple, a través d'associacions a pares i mares immigrants per tal que la llengua no els separi més encara que les barreres que la societat ja té posades.

I hi ha qui ajuda, a canvi de res, fins i tot renunciant a bonificacions tributàries que la llei contempla de manera clara, assistint en situacions límit a persones que no gosen demanar perquè demanar es també una vergonya que ningú hauria de merèixer passar. I hi ha qui ajuda, a canvi de res, acollint a persones maltractades o amenaçades o en situacions límit, en una de les accions més nobles, difícils i belles que poden donar-se entre persones humanes. I no falten aquells que ajuden, a canvi de res, en projectes culturals, lúdics, formatius, cívics, socials.

Tots, i són molts, a canvi de rs. Sort n'hi ha!.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2224/vas-dir-nosaltres-els-pobres http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2224/vas-dir-nosaltres-els-pobres Wed, 18 Jul 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2224/vas-dir-nosaltres-els-pobres
Vas fer una llarga pausa. I vas tornar a trencar el silenci per afegir, nosaltres esl pobres i que a més som immigrants, sembla que no tinguem ni dret a la vida. Fem nosa.

No tenir dret a la vida pot ser no poder pagar l’habitacle perquè d’allà on vius no pot dir-se’n habitatge, passar nits al ras a vegades, menjar poquíssim i encara amb l’ajut discret de gent que sap de la teva situació angoixosa. No demanes i dubtes, fins i tot quan algú t'allarga la mà, d'acceptar allò que se t'ofereix. Ho passes malament però ningú podrà dir-te mai que aquesta situació t’ha fet perdre la dignitat com a persona.

No mires enrera. El teu país és cada vegada més llunyà i no penses en el retorn. El somni no és tan bonic com t’explicaven , i els bells dies s’han convertit en una realitat desconeguda, mai imaginada tot i que hi va haver uns anys que va semblar que el paradís existia i que un dia o altre podies arribar a tenir-ne també un bocinet. El cel a vegades pot ser un pis petit, enamorar-te d’una noia, tenir un treball i pensar en una família o tal vegada poder enviar uns pocs diners a la mare malalta com feies quan podies i a la que fa anys que no veus però que no deixes d’enyorar tots els dies.

Dius que tornes a sentir les mirades de rebuig, algunes clarament hostils, quan tu, ulls negres, pell bruna, mans disposades a fer la feina que sigui, només busques una vida una mica millor amb tan sols un bri de futur o només d’esperança. Vas renunciar fa anys a la teva terra aspra no perquè no l’estimessis sinó per que només et regalava misèria i cap pervindre. Parles la llengua d’aquesta país que et va acollir fa anys, una llengua que has après amb esforç perquè també la vols teva i no entens aquells que amb tanta hostilitat la rebutgen. Coneixes els costums d'aquí i els respectes, i els fas teus també, tens amics, i cada dia busques, sense perdre mai el coratge, un dia i un altre, cent vegades cada dia, un treball que no trobes i ningú et dona per que no n’hi ha per ningú darrerament i menys potser pels que com tu tenen la pell tan bruna. Tristíssim panorama que no és aquell que et digueren i somien encara els més joves de la teva terra.

Nosaltres, els pobres -vas tornar a dir- només tenim dret a morir en la indigència. Fem nosa ara, i se'ns mira com si fóssim un destorb, però ens cridaven per fer les feines més brutes i dures només fa quatre dies.

Potser tens raó quan dius que, ni aquí ni enlloc, no es pot ser immigrant i pobre. I menys en temps d'una crisis tan llarga i profunda.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2190/dotze-dies-sense-telediaris http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2190/dotze-dies-sense-telediaris Tue, 19 Jun 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2190/dotze-dies-sense-telediaris
Però, la realitat és la que diuen?. És la que ens volen fer creure?. O és una altre de fosca, de molt fosca i sàviament orquestrada des de fa dies?.

Ben mirat, res no ha de canviar al món pel fet que un ciutadà decideixi, de moment, no mirar més els telediaris. Fa dotze dies que en passa i assegura que se sent com més alleugerit, menys angoixat, i per tant, molt millor. Per això sol, explica, ja val la pena l’experiència.

No mirar cap telediari de cap cadena li ha retornat una mica de serenor. Com si prengués una mica de distància tot i que el seu esperit continua indignat per tantes i tantes coses que passen, i perquè encara n’han de passar més. Comparteix aquesta mena d'emprenyament global que li provocava escoltar el què deien i no sentir el què li amaguen.

Diu, amb un punt d'humor, que ha tornat als orígens. Família, amics, una mica d''esport i poques taules de cafè on tothom sap de tot i es reparteixen sol•lucions miraculoses, com fan els gurus de l'economia. No ha deixat encara la motxilla de la desconfiança amb un sistema que premia als lladres i corruptes, i també a les cigarrers, i castiga injustament a les formigues.

Sap, naturalment, que li ha tocat viure en un país de pandereta i de festa, i en una època convulsa. Un país que el maltracta pel fet de viure a la perifèria. Li agradaria, com a tants, baixar d'aquest autobús obligat, on gairebé tothom ha estirat més el braç que la màniga i en el que la paraula progrés va ser l’excusa per la disbauxa. I ara, l’ensulsiada, no només no la paguen aquells que van provocar-la, sinó que la carreguen a les espatlles i a la butxaca de la gent senzilla que aspira tan sols a poder viure de manera digna. Home!.

Dotze dies sense telediaris. Dotze dies que li han canviat la fisonomia i també les converses. Hi ha vida més enllà de les notícies. No parla del que tothom parla. Viu una mica més i té temps de recordar la saviesa dels pares, dels antics consells que van ser arraconats entre burles perquè, deien els que ens han portat on som, que era cosa de vells i els temps eren, ara, uns altres. Són uns altres certament. Ara, els lladres porten corbata i tenen grans despatxos, no treballen i s’assignen morterades, fan declaracions a tothora i fins i tot se’ls aplaudeix moltes vegades.

Ha descobert que hi ha vida més enllà dels telediaris. No en renuncia, però una pausa -ara per ara només són dotze dies- li sembla un exercici d'higiene, de desintoxicació, de llibertat cívica i sobretot de poder creure en el futur dels seus fills, just ara quan ningú no hi creu massa i el lament és a totes les cantonades.

Té la certesa que el marasme és tan gran que ja no hi ha ningú que sàpiga la veritat de les coses. Ni els mateixos causants. Cada dia una mentida diferent, una incongruència nova, una convicció del poder que segueix creient que el poble tot s’ho empassa si ho diu la tele. Mala gent. Es va fer creure que el paradís era a la terra.

Dotze dies sense telediaris. Ens ha convidat a fer l'experiència. Passarà el que hagi de passar,de totes maneres i els tentacles no deixaran d'ofegar-nos cada dia, sentencia com un filòsof. Però tu, diu, guanyaràs, no en dubtis, una mica de qualitat d'esperit i, per tant, de vida.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2167/tarda-de-maig-per-a-una-nena http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2167/tarda-de-maig-per-a-una-nena Thu, 31 May 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2167/tarda-de-maig-per-a-una-nena
Aquesta tarda, però, la vius d’una manera especial i intensa. Fa dies que esperes aquesta hora i t’has preparat amb la innocència del teus vuit anys nets i tendres. Tota la família t’acompanya a l’església. I també les teves millors amiguetes. Hora especial, moment singular que, com els estels, pot deixar petjada al teu cor.
Potser estàs una mica nerviosa però el somriure de la teva carona i de la teva joia ho amaga i ho vius tot serena i discretament als ulls de la gent. Fas la primera comunió amb altres nens i nenes i tots junts convertiu la tarda també en una esperança. Anar contra corrent es sempre una esperança nova que s’obre en cada persona que decideix seguir un camí que sembla que l’entorn no aconselli.

Nena encara i tanmateix princeseta. La pau d’aquesta tarda de maig a la església és una pau tendre. El mossèn, més que un sermó, us explica un conte perquè així les paraules son més fàcils d’entendre. Un conte ple de símbols. Després, tots junts, heu resat el parenostre com una pregària que surt també dels teus llavis i el teu cor. Hi ha un gran silenci a l’església i el moment de l’ofrena té el punt d’emoció contingut, tot i que per algú no es fàcil. Tots els nens i nenes hi porten alguna cosa que per a ells és considerada important en la seva curta vida. Una mena de símbol molt personal. Tu has volgut el mateix vestit que portava la mare en el seu mateix dia d’avui, fa anys, i ofrenes una fotografia de la teva família perquè dius que és allò que més estimes.

Somreies i transmeties la joia dels moments senzills i profunds alhora.

Enmig dels càntics, o en les estones de silenci, mirant-vos a vosaltres, a tu, també, princeseta, hi havia qui evocava aquest moment llunyà en la seva vida perquè els records volen fàcilment a vegades. Els temps son uns altres i rés és el que era. Però el símbol, el moment i la pregària no canvien tan com sembla. Ara, amb la llibertat d’una decisió personal tot i ser tan nena encara. Abans, el món estava fet més de normes i rigideses i la llibertat no sempre era tan lliure ni tan esperançada. Però, l’esperit teu d’avui i el de llavors pels que encara hi són fidels, es pot conservar sempre, si es vol.

Sense saber-ho potser, heretes una fe. La fe dels avis. I la dels avis dels avis, la fe dels pares i comences un camí d’exigència humana. Res serà fàcil com no ho estat mai per a ningú perquè la vida té mil camins diferents i ningú sap, ara mateix, quin serà el teu.

Tarda de maig per a una nena que deixa la infància i és a punt d’estrenar l’adolescència que s’apropa de pressa. Ets princeseta encara. Que la pau de la teva mirada plena de joia t’acompanya-hi sempre com t’acompanya ara.

Una tarda de maig com aquesta és un regal que, als vuit anys, deixa petjada. Dependrà de tu, només de tu, princeseta, que sigui sobre la sorra o que et quedi per sempre a l’ànima.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2154/dan http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2154/dan Wed, 23 May 2012 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/2154/dan
Potser sense adonar-te’n, provoques una esquerda a molts conceptes però tenim la sospita que és precisament això el que pretens. Fas allò que vols fer. Els reptes i el compromís no t’espanten. Arrisques per fer possible l’impossible quan denuncies les injustícies, quan captes allò que els altres no veiem, quan les imatges les transformes en poètiques o punyents. Ets valent, no només per ser jove sinó perquè del cor d’adolescent en conserves l’esperit rebel que tants perden amb els dies. I tot, Dan, embolcallat amb aquesta mena de timidesa o humilitat infinita, tan teva, sorprenent.

Dan, trenques motlles i surts dels camins trillats. De fotografies mortes, antigues, grises pel temps i la memòria en fas documents vius i amb força, en fas testimoniatges. Dels rostres en fas captivadores evocacions, retrats socials si convé. Provoques que els carrers i les parets, els barris, les llums i les ombres tinguin sentiments, parlin i fins i tot es confessin. Captes el detall perquè és el detall el que dona sentit a una obra.


Ningú sap on arribaràs. Potser lluny si arribar lluny es allò que realment somnies, encara que no sembla que això et preocupi gaire ara mateix. Tu gaudeixes fent les teves joies -els teus documentals- a l’obrador muntant-los després d’haver recollit al carrer, amb la gent, amb la mirada, totes les imatges. I com els bons artistes, un cop enllestida una creació, el teu objectiu, la teva passió amagada, és ja la propera que et bull al cap.

Saps tractar la tendresa amb tendresa, la senzillesa de manera senzilla, deixes que les imatges diguin les coses més bé potser que les paraules. Tens idees i les mostres sense por, Dan. i comencen a ser una colla les obres que han sortit del teu esperit combatiu, un pèl arriscat a vegades als ulls dels grans però que es miren amb l’esperança que hi ha encara joves que no claudiquen i que fan del seu treball una mena de crit contra el conformisme i la grisor que semblen envair tantes vides d´una societat a vegades adormida.

Dan, fas els documentals de manera aparentment senzilla. Només aparentment. Com els autèntics artistes.
]]>