http://blogs.anoiadiari.cat// Thu, 12 Nov 2009 03:00:00 +0100 ca http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/600/les-promeses-del-est http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/600/les-promeses-del-est Thu, 12 Nov 2009 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/600/les-promeses-del-est
Era una època romàntica, se sentien a tot arreu las paraules “llibertat”, “llibertat de consciència”, “llibertat de moviment”, la gent per fi ha sortit als carrers. Aquest vent de canvis ha donat fe en la llibertat per part de milions de persones, milions ...

Jo tenia 14 anys al 1989 i la caiguda del mur de Berlín no el vaig viure potser amb un gran entusiasme, encara no entenia la seva importància. Me’n recordo de la mort de Brejnev i altres líders que se succeïen, l’aparició en la escena política russa d'un home que parlava amb el nostre accent del Sud i una llengua que la gent entenia, era tant diferent del altres polítics russos (Gorvachov). Ningú encara podria imaginar-se que en 2 anys desapareixeria l´URSS, en tres anys Txecoslovàquia. Varen aparèixer paraules noves que no havíem sentit abans: dissidència, immigració, règims totalitaris, gulags, glastnostj…Ja no era obligatori ser un membre del partit comunista per poder entrar a la universitat. Un dia la professora d'història, ens va dir: “tanqueu els vostres llibres i oblideu tot el que heu après fins ara. No tenim llibres de història, els llibres que teníem eren una mentida, la nova història s’escriu ara”.

Les 2 ultimes dècades han estat caracteritzades per la creació de nous murs, amb cinisme, pors i dubtes.

Som més lliures ara que abans? Hi ha menys conflictes? Amb la caiguda del mur de Berlín es va aconseguit mes llibertat i un món més just per a tothom?

Estè lluny aquest esperit del 1989, però com a mínim podríem recordar-lo.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/502/per-a-qui-toquen-les-campanes http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/502/per-a-qui-toquen-les-campanes Thu, 23 Jul 2009 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/502/per-a-qui-toquen-les-campanes
Una altra vegada de nou, un assassinat d'una periodista al Caucas. Tristesa, indignació, sensació d'impotència… és el que sento quan m’arriba la noticia.

Natàlia Estemírova era professora i periodista, originaria de Grozny, la seva mare era russa i el seu pare txexè. Feia mes de 10 anys que havia començat a treballar com a periodista i activista de “Memorial”, organització russa de Drets humans. Natàlia Estemirova treballava en casos qualificats “sensibles” , investigava els abusos contra els drets humans a Txetxènia i la seva paraula realment molestava algunes persones de la cúpula del poder.

Trobaran els culpables en aquest cas? Seran investigats i jutjats un dia els veritables culpables? Es casi una pregunta retòrica, en un estat on els drets humans funcionen segons les lleis de mercat lliure, on qui mana és el que té més diners i es pot permetre comprar jutjats i jutges sense cap impunitat, és difícil de creure que un dia esclariran qui ha estat al darrera d’aquest horrible crim.

Soc conscient que és molt fàcil criticar el poder des de fora, sé que és molt diferent quan estàs allà, en una ciutat destrossada entre ruïnes i recent memòria de la guerra, lluitant cada dia de la teva existència contra aquests personatges que et volen imposar les seves regles, esclafar la teva dignitat i fer sentir-te por, la por de dir lo que penses i ser lo que ets. Natàlia no tenia por, i això no ho aconsegueixes ni amb tots els diners del món, ni per prestigi d’ésser un gran periodista.

Em permeto de traduir unes paraules seves a l'entrevista a “Novaya gazeta” que em van agradar molt pel seu optimisme i la seva força:

“... En realitat es pot canviar moltes coses, us ho dic amb la meva pròpia experiència. Sí, és molt difícil acusar una persona corrupta, però li podem demanar com és que té una casa tant cara i un cotxe tant luxós, perquè regularment les seves decisions són de profit per unes certes empreses ..etc. Això no és un argument per jutjar o demanar una dimissió, però les gotes fan patir una pedra i la nostre tasca està aquí. Es pot realment defensar els innocents, la gent que té desgràcies, es pot aconseguir l’anul•lació de les sentències, portar el cas a la discussió nacional i fins i tot al parlament, en els expedients totalment desesperats es troba la solució. La vida cedeix a la influència de la voluntat humana, desig de justícia. És realment així. Allò important és no tenir por. Quan més por tenim, menys efectius som, la por bloqueja la nostra voluntat, la nostra paraula, la nostra ànima”.

Natàlia Estemirova

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/392/la-racaille-la-xusma http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/392/la-racaille-la-xusma Thu, 07 May 2009 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/392/la-racaille-la-xusma
Us puc assegurar que no es tracta d'una llegenda urbana. El barri sembla tranquil a primera vista, lluny de les primeres manifestacions de violència al començament de la dècada dels 80, primeres violències a les afores franceses, que van desencadenar una manifestació de 100.000 persones per la igualtat i contra el racisme. Avui Minguettes es un barri marginal, on cremen més cotxes que dies té un any, on circula la droga lliurement i els robatoris formen part de la vida diària. Un amic que vivia en aquest barri, ha hagut de canviar de domicili per poder començar a buscar feina, ja que la seva adreça, que figurava en el seu currículum, atemoria als seus entrevistadors. No hi ha feina per aquí, la vida quotidiana està marcada per la precarietat. Quines sortides poden tenir aquests joves? De veritat que poques i moltes vegades acaben a la presó. L'estat quasi absent i l'aïllament intencionat al que estan sotmesos els habitants d’aquestes afores de les grans ciutats de Franca, ha tingut com a resultat la reacció violenta de milers de joves dels barris com Minguettes al 2005. La "racaille" (la Xusma) es la paraula detonador pronunciada per l’avui president francès Nicolás Sarkozy, en aquell moment ministre, va fer la resta.

El dilema és que aquesta gent ja no se’ls pot “retornar” als seus països d’origen, ja que estan en el seu país, son francesos.

Parlant de aquests barris no és molt correcte de fer ús de la paraula "gueto", però la seva situació d'isolació i estigmatització hi fa pensar. Per a mi el gueto no només defineix la marginació territorial (http://fr.wikipedia.org/wiki/Ghetto- “un espai imposat per poder a una categoria de població, un lloc èticament homogeni, una micro-societat interna, una estigmatització que ve de l’exterior”) sinó també la marginació mental, social, cultural i en alguns casos lingüística.

Crec que Europa no es pot permetre mantenir els immigrants al marge de la societat on viuen, utilitzar la seva mà d’obra i no facilitar-los i al mateix temps exigir-los una integració a la cultura del país que els acull.

__________________________________________________________________________________

PD. Passejant per la Plaça de Cal Font aquest Sant Jordi, he vist una parada molt diferent de les parades tradicionals. Dos noies i dos nois originaris d’algun país del Magreb venien roses i alguns llibres infantils. No he pogut evitar la temptació de comprar-los una rosa. He trobat fantàstica aquesta expressió de voluntat de participar en una de les festes més tradicionals de Catalunya, però per un moment he sentit la solitud d’aquesta parada amb el contrast de la festa i l’agitació de la Plaça.

Llocs web d’interès:
http://www.catalunyaintegracio.com
http://www.sosracisme.org
http://www.noghetto.org]]> http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/293/encomana-el-catala http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/293/encomana-el-catala Thu, 12 Mar 2009 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/293/encomana-el-catala Fa 10 anys vaig visitar Catalunya com a turista i no parlava ni català ni castellà. Vaig estar encantada, sense cap problema per comunicar amb la gent, sempre hi havia algú que feia l'esforç per parlar anglès o francès amb mi i m’ajudava com a traductor. Més tard vaig triar Barcelona entre altres ciutats per aprendre el castellà. Van ser els amics catalans qui em van donar les meves primeres lliçons de llengua castellana.

Va arribar el moment de viure aquí.... i quina sorpresa! Els catalans em van posar més difícil aprendre el... català. Havia de demanar, suplicar cada vegada que "Si us plau, parleu-me en català, perquè jo l'estic aprenent". És una situació molt absurda! Reconec que m’he trobat en diverses situacions lingüístiques i en cap altre país he insistit tant a la gent que parlés la seva llengua. Fins ara no he aconseguit entendre el perquè alguns catalans continuen parlant-me en castellà quan els hi parlo en català.

Voldria pensar que molts ho fan per un cert "respecte", perquè pensen que no ho entenc, els altres ho fan sense pensar, per pur automatisme, perquè estan acostumats que "la gent de fora" parlem només castellà (la realitat és que molts nouvinguts arriben a Catalunya sense parlar ni castellà). L'Ada Jover en el seu article "El català és una llengua de segona?” menciona també un “complex d’inferioritat" i això ho trobo una realitat molt trista que avui dia hauria de ser superada per la majoria catalana.

Crec que és un moment de canvis, tractar sense crispació aquesta qüestió lingüística, viure la llengua amb equilibri i bons sentiments, tenint en compte que la multiculturalitat i el multilingüisme ens afavoreix a tots. Que una gran majoria de suecs, danesos, noruecs o holandesos parlin un anglès perfecte no fa desaparèixer les seves pròpies llengües, al contrari les fa més fortes.

Em sento identificada amb la campanya lingüística "encomana el català", encara que, tot i sigui dit, ha costat una mica car. Espero que valgui la pena.

Si us plau, parleu el català, es la única cosa que necessita una llengua per continuar viva.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/240/zeitgeist http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/240/zeitgeist Wed, 11 Feb 2009 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/240/zeitgeist Zeitgeist es una expressió alemanya que significa l' esperit del temps i denota el clima intel·lectual i cultural d'una era.

Peter Joseph i el seu documental del 2007 amb un humil pressupost de 7000 dòlars, han generat mes de 5 milions d'espectadors. Es tracta d'un documental de lliure difusió per Internet sense ànim de lucre, ja te la seva pagina a wikipedia i milers d'opinions a la xarxa mundial de comunicació.

Fa dies que he vist aquest polèmic documental i continuo pensar- hi en ell. Potser es el efecte de "matxacada cerebral" similar al del "Dragon Khan" o perquè últimament trobo poques pel·lícules que et fan reflexionar. Religions, globalització, economia, política, terrorisme, fabricació de mites, creences, valors i molts altres temes formen part d'aquest documental.

Vivim en una època quan la realitat no només pot ser canviada i modificada fàcilment sinó també modelada segons les necessitats polítiques i de les grans corporacions i governs. Els mitjans de comunicació ens posen a la boca les noticies que ells decideixen o ens destaquen les noticies "importants" per crear una "opinió publica". De quina realitat estem parlant ?

Possiblement hi haurà molta gent que opinarà que es un documental de propaganda d’anti propaganda i que moltes "veritats" i fets no son certs i desprès de contrastar la informació, hauràs de reconèixer que hi ha una part de ficció. Uns altres diran que això fa pensar a la pastilla vermella de Matrix que et fa descobrir la veritat sobre la realitat.

Per mi aquest documental fa anàlisis dels fets de la manipulació de la consciencia humana des de temps antics fins ara i simplement ens recorda.... que potser que tot el que sabem es que no sabem res. Reconec que veure'l m'ha despertat una enorme curiositat a buscar mes informació sobre els fets presentats i continuar posar en dubte tot el que ens venen com una veritat absoluta.

Us aconsello que el mireu si encara no l'heu vist, es descarrega fàcilment i de manera totalment gratuïta per Internet, esta subtitulat en la majoria de llengües europees, i esta disponible en dues parts, la primera es titula "The movie" i la segona i ultima part "Addendum".

http://www.zeitgeistmovie.com/sources.htm
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/188/fills-si-o-no http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/188/fills-si-o-no Thu, 15 Jan 2009 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/188/fills-si-o-no "Tenir criatures és un acte de fe, de confiança i de futur" – Jordi Pujol

L'altre dia mentre alletava al meu nadó, llegia un article sobre la baixa natalitat que afecta a Catalunya i a Espanya que, amb 1,2 fills per dona de mitjana, "es situa en una fertilitat pròpia de períodes com la guerra civil o la postguerra". No ho trobeu fort?

Crec que tenir fills en aquest país suposa més dificultats i sacrificis que en alguns països veïns europeus. Els polítics, sí que reconeixen la importància de fomentar la natalitat, el tema s’ha arribat a convertir en un debat social, però si no em equivoco de moment es només un debat...? No son els 2500 euros d'ajuda el que farà canviar la situació.

Comencem per l'alletament matern. Sabem tots que poder alletar el teu fill és el millor regal que podem donar als nou nats els primers mesos de vida. L' OMS recomana una duració mínima de 6 mesos. Però vet aquí, que paradoxalment l'Estat només concedeix a les dones treballadores 16 setmanes, que ni arriben a 4 mesos complerts. Als 3 mesos quan la lactància esta ben establerta, es quan s'acaba aquesta baixa de maternitat i moltes vegades la interrupció fa acabar la lactància materna. Qui paga això? Els nostres fills.

La Llei tampoc no preveu cap baixa per malaltia dels nens per tal que els seus pares puguin fer-se càrrec quan estan malalts. Tampoc no hi ha cap sistema per cobrir el temps de vacances escolars que normalment són molt més extenses que les vacances anuals dels pares.

No vull comparar-ho amb el meu país (on tenim també moltes problemes), però a Rússia hi ha (encara) uns privilegis que daten de temps soviètics com ara: 1 any de baixa maternal pagada per l'estat, dret a la baixa per poder estar amb el teu fill quan està malalt, llars d'infants obertes tot el any i organismes estatals que organitzen activitats a temps complert durant les vacances escolars.

L'actual sistema a Espanya (és la meva opinió) està dissenyat per dones que no treballen o que es veuen obligades a deixar de treballar desprès de tenir un fill. Tenir descendència està lligat a un sacrifici laboral i financer que recau directament sobre les espatlles dels pares i acte seguit ho paguen finalment els nostres fills.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/14/justos-per-pecadors http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/14/justos-per-pecadors Wed, 03 Dec 2008 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/axana-ivanko/blog/14/justos-per-pecadors
Formo part d'un matrimoni mixt, i com qualsevol ciutadà tinc drets i deures, tanmateix no es la primera vegada que he viscut la trista experiència d'invitar la meva família a Catalunya. Fa cinc anys el consolat d' Espanya va denegar els visats a la meva mare i a la meva germana sense cap explicació. Les invitàvem a la celebració del meu casament. No ens van deixar cap mes opció que viatjar via França amb un visat turístic.

Aquest any volíem invitar la "iaia" per poder passar les vacances amb el seu nét. Quina sorpresa: ara és la policia qui té poder de decisió (abans era suficient l'invitació feta per un notari).

El consolat d' Espanya a Rússia demana el següent: carta d’invitació emesa per la policia local, passaport actual i anteriors anul·lats, certificat de la situació laboral, situació econòmica (que disposis de 57 euros al dia per l’estada), documents oficials de la situació familiar, assegurança mèdica, bitllets comprats d'anada i tornada, certificats d'empadronament i DNI. Tots els documents en rus han de ser traduïts a l’espanyol i amb “apostilla”.

La pila de documents a presentar a la Policia Nacional és inacabable: contracte de lloguer del pis o títol de propietat, certificat de registre de propietat, certificat d'empadronament, nòmines i altres mitjans econòmics i fins tot un justificant del president de la comunitat de veïns que provi quantes persones viuen al domicili, etc...

Finalment la Policia elabora la carta d’invitació per el Consolat, però amb tot això no està assegurat que obtinguis el teu visat. Si l’obtens, la Policia de l’Aeroport del Prat té dret de revisar tots els documents a l’entrada i denegar l’accés si alguna cosa li sembla incorrecta o incompleta.

Aquesta història té (de moment) un final feliç, ja que la meva mare ha obtingut un visat i ha pogut assistir al naixement del seu nét. Desprès de 90 dies amb nosaltres el seu visat l’ ha obligat a marxar ... però podrà tornar de nou? És la pregunta que sempre em faig amb por i tristesa. No poder disposar del dret de fer venir la meva família quan vull. Igualment per al meu marit, ciutadà d'aquest país que observa que s'estan reduint els seus propis drets.

Entenc que hi ha molta immigració il·legal que costa molt controlar, però crec que aquesta no es la manera apropiada. Sincerament si volguessis quedar-te a Europa de manera il·legal, seria mes fàcil treure el visat turístic.

Ara comença una altre odissea, en aquest cas en sentit contrari, obtenir 3 visats per entrar al meu país per a la meva família (fills i marit), però això ja es una altre historia.

Sembla que estem condemnats, com a família mixta a una inacabable història de papers i tràmits burocràtics. Fins quan, senyors politics ?
]]>