I del fill petit de l´Ana només us diré que no en farem rés : és la pesta! Ja va néixer dolent.

Del Xavi de la Bet, com que encara no el conec molt, de moment, es un bon jan.

El Salvador, aquest si, és un pobre home i la seva dona una bruixa. Però una bruixa amb escombra i tot.

La Sonia no toca de peus a terra. Que en fa d´ anys que no hi toca!  I La Isabel tampoc.
No hi toca,  d’en lloc, però no té mala fe. No en té, No en té.  En canvi,  el seu fill,  és un cap verd  per culpa seva. I el marit, el marit de la Isabel,  ai el marit! Un poca-solta. Un nou vingut amb  “l’arreleta” del país on va néixer.

Classificacions

D´un no te’n refiïs. De l’altre, menys. Aquella si, si. Tothom ho sap, tothom ho diu. D’aquesta, en canvi,  no me’n han parlat tan  bé.

Prejudicis

N’hi ha per donar i per vendre. De “Sant Benitos” se’n  fan a mida a cada moment.
Estic segura que no se’n salva ni l’apuntador.

Les portem enganxades. Al clatell. Son les nostres etiquetes.
Algunes ni les sabem, (ui si les sabéssim!!) i les altres si, un dia ens les vam creure i ara ens ajuden a ser com som.

Compte!!

Que hi tenim tendència; a la tafaneria i a l’etiquetatge.

I encasellem indiscriminadament, començant pels propis fills:

Si el nen és  desendreçat,  maldestre, tossut:  Es un pallús. Si li costa, si no entén. Ruuuuc.
A qui haurà sortit tan ruc? Si!!  m’esgota. Ell a mi, clar. Uff! No hi ha res a fer.

No hi ha res a fer?

Compte, compte, compte. Que se la creurà.

La marca que li fas, i els que t’escolten també.
I si s’ho creu, ja no podrà mai deixar de ser desendreçat, maldestre i tossut.

Serà un pallús per sempre més.
Com qui? mmmmh.

(Tssst, Va! un secret:    Pares i mares que em consulteu... quan us pregunto (que ho faig gairebé sempre) a qui creieu que s’assemblen els vostres fills? no estic llegint  MAI les seves etiquetes (per mi no en tenen)  sinó les vostres. Les que vosaltres mateixos us adjudiqueu. ;-))

Si t'escollissin entre milions de persones per ser l'únic humà entre ells a qui permetessin tocar la cua d'un estel fugaç, al.lucinaries.
Diries: - que afortunat sóc! - Quina sort he tingut !

Et llevaries cada dia mirant-he els dits plens de lluentons i somriuries.
Somriuries perquè si.

Somriuries avui, somriuries demà, somriuries la setmana que ve i la major part dels dies del proper mes, però, al final, finalment, et vindria l'enyor.

Persistiria el record de l'instant i les ganes irrefrenables de tornar a viure el moment plaent.

I aleshores...
Aleshores ja no n'hi hauria prou amb l'estel,  aleshores acabaries desitjant la lluna en un cove.
Curiosament.
Inexplicablement.

NO és absolutament veritat que donar el pit sigui millor opció que el biberó. Depèn.

NO és absolutament veritat que els nens a qui més necessiten és la mare. Depèn.

NO és absolutament veritat que dormir plegats millora els vincles pares i fills. Depèn.

NO és absolutament veritat que els nadons estan millor amb els avis que a la llar. Depèn.

NO és absolutament veritat que el xumet els fa més mal que bé. Depèn.

 
Tinc “Depens” per aturar un tren i per contradir les més fermes afirmacions. Me’n trobo cada dia.

 
La vida em repeteix sovint que les veritats absolutes són totes falses i és per això que fujo per cames davant de qualsevol doctrina que no em deixi pensar i decidir per mi mateixa.

Em fan por els predicadors i predicadores que descarten per complert les altres veritats. I n’hi ha uns quants.

Sobretot i en especial (m’espanten i n’hi ha ) pel que fa a la maternitat.

Respecte, si us plau.


.

Entossudir-te a justificar-les, a justificar la tristesa desconeguda perquè no saber-ho ens fa anormals, ens perjudica. ( Com que no ho sé, em menteixo i m’ho crec.)

A vegades ( sovint ) no només no trobem l’origen del que ens ha dut a estar així sinó que ni tan sols sabem que ho estem. ( Jo estic trist? Ah si? I com ho sé? )

La tristesa es manifesta físicament al pit: Una lleugera pressió i/o dificultats per respirar sense explicació mèdica pot indicar que patim un excés d’aquesta emoció.

Però la bona noticia és que totes les emocions tenen una funció instintiva de supervivència. Vol dir que ens serveix !! Que, si la utilitzem, ens ajudarà.
(I ens serà més pràctic i menys esgotador fer-la servir que no pas construir una bona  i ben argumentada relació de culpes i culpables)

La tristesa ens avisa que ens convé aïllar-nos i reconstruir-nos. Autocompadir-nos. Mimar-nos. Consentir-nos per fer-nos forts des de la individualitat. Reforçar la pròpia identitat. En definitiva, estar per un mateix: Ser egoista.

I això no només ho vols tu, tots desitgem que et recuperis: La fortalesa del individuo és la solidesa del grup. El que em convé a mi, li convé a la tribu. O no?

Els adults feu ( fem ) el que pugueu però amb els petitons recomano no bombardejar-los de propostes acusadores quan es sentin tristos.
Vols ajudar-los? Deixa de pensar per ells. Fes que visquin les seves tristeses per tal de que  l’instint faci la feina: Que aprenguin a aïllar-se i a  refer-se

És natural estar trist.

És útil estar trist.

És possible ignorar perquè estic trist.

És absurd dissimular que estic trist.

De tot plegat, d’afavorir que la canalla sigui plenament conscient del que sent, se’n diu educació emocional i tant de bo fos una assignatura escolar.
A la llarga, quans mals de cap estalviaríem. 

Si hi ha res que desperti el meu interès, m’esforço per descobrir-ho. I quan em forço, acabo superant-me.

Si els pares intervenim en l’esforç dels nostres fills (de bona fe, fent fàcil que descobreixin el que els interessa) els impedim  que puguin assolir totes les seves possibilitats.

Des de quan? Des del néixer.

Un bebè només hauria d’adoptar les postures a les que ell  sigui capaç d’arribar i abandonar per si sol.

Ni tan sols asseure’s, si no és per menjar.

Ni tan sols donar-li la mà, quan es comença a deixar anar per caminar.

Estimular-los, si: Apel·lar sempre la voluntat per tal de que arribin al cim (les seves petites victòries) essent independents.

Ni que de vegades ens ho pugui semblar, mai som lliures del tot, està clar.  Però, allò que més lliure fa l’home, allò que l´apropa més a la llibertat,  és la seva pròpia independència.

Així és com ho veig jo.

Quan van néixer els bessons petits vam contractar una noia que es va quedar a viure amb nosaltres una temporada. Va ser un fracàs que em va enfonsar encara més en la vil misèria on bussejava feia dies presa d´un  malmès estat físic i, sobretot, de les meves hormones.

Aquest primer intent va sortir malament.

 Per sort algú va insistir en què necessitava “ajuda”  i aleshores va aparèixer la Cristina.

El dia que ella va arribar a casa el celebro encara avui amb el mateix èmfasi o més que el dia del meu aniversari. Amb ella vaig tornar a néixer. Amb ella vaig recuperar lenta però eficaçment la visibilitat. Jo no era ni l’essència de mi quan aquella nena em va parar la mà i sense ella, no sé pas com m’ho hagués fet per recuperar l’equilibri.

Nena, una nena. I dic nena perquè ho era; 18 anyets nets i brillants que van acollir els meus fills com a propis i que em van posar dempeus.

 Compartir amb altres dones la solitud que la mare sent davant la recent maternitat és la forma més natural de compensar aquesta angoixa. Falta viure-ho per comprovar-ho. No hi ha fàrmac més eficaç.

 “Permetre’s” una ajuda no és cap deshonra. Tan de bo tothom pogués.

No treu mèrits. No et desprestigia. No et substitueix. No et desacredita. I, a sobre,  és altament recomanable: Forma part del nostre comportament tribal.

No deixeu que ningú us faci sentir malament per això.

Una nit d´hivern nevava a Igualada. Vigílies de Nadal.

Les llums dels carrers fumejaven de fred i la gent caminava encongida per  la rambla.

Cadascú buscava neguitós la seva llar calenta i acollidora, fins que, a mitja nit en punt, es va tancar el darrer pany de la darrera porta i la ciutat va quedar completament deserta.

Xiulava el vent enmig dels plataners que feien filigranes per sostenir la neu. Les volves es gronxaven, calmoses, queien des del cel escollint amb paciència el lloc de terra per posar-se.

Silenci. Més silenci i un espetec.

De la  punta de l’agulla del campanar de Santa Maria va calar una guspira. I, aleshores va tornar a passar.

Ho van veure els ulls del Marc que miraven des d´una finestra estant amb la punta del nas clavat al vidre glassat.

I també ho va notar l’àvia del primer que s’aixecava,  feixuga.

La guspira va fer estels de tres colors, molts.

Les espurnes es van escampar,  façana avall. De Santa Maria a la plaça de l´Ajuntament, sota les arcades, per Santa Anna i fins el rec.

I va deixar de nevar.

I van venir ells.

Àngels menuts com papallones blanques, centenars.

Milers de d’ales minúscules, espolsant “purpurines”. Voletejant, lliscant, esmunyint-se. Buscant fissures, ranures, forats. Entrant a les cases, cercant persones.

Com sempre fan.

Es el que fan els angelets de Nadal, quan venen perquè algú, de debò,  els hi ha pregat.

 
..
Una nit d’hivern,  a Igualada, de no fa gaires anys.

Un nen petit, que es deia Marc s’enyorava.  Va adormir-se amb el plor, al peu d´un finestró, esperant i desitjant.

Fins que, més enllà de la mitja nit, petons com infinits plomalls li van pessigollar el front i  li van tornar la pau al cor.

Ho van veure dos coloms que s’arraconaven arraulits.

I també una senyora, la del primer, que va somriure per ell.

En les baralles entre germans els contrincants tenen SEMPRE la mateixa edat.

Com la calculo? Has de fer la mitjana.

8 anys l’un, 5 anys l’altre ? 8+5= 13: 2 = 6.5

El petit creix forçat per la competència i el gran, de manera involuntària, empetiteix per apropar-se al nivell mental de qui ell considera el seu igual.

Tenen la MATEIXA edat. Creieu-me. I tan se val que es portin 10 anys. ( Jo he vist compartir el racó de pensar amb el mateix posat,  un nen de 13 anys amb el seu germanet de 4.)

Tenir en compte això no fa que s’aboleixin les baralles però és un camí cap a la pau.

Si sou capaços de veure’ls així, ben segur que s’afluixaran els ànims.  Si ho teniu clar, s’afluixaran.

S’evitaran alguns comentaris injustos com la pregunta del títol del post i eliminarem sentencies del tipus:

“ Sembla mentida que siguis tan gran”

Tot plegat només són afirmacions rotundes d’adults, lluny de la realitat de l´infant i que no serveixen per una altre cosa que no sigui per irritar més als uns (nens grans)  i/o per envalentir més als altres (nens petits). 

En el seu moment, vaig estudiar el llenguatge de signes dels sords i el braïlle que utilitzen per llegir les persones cegues perquè la meva intenció era dedicar-me a l’educació infantil per nens amb aquests inconvenients.

En el període de practiques vaig tenir la oportunitat de conèixer un infant sord-cec i amb ell, observar de ben aprop el que és en realitat la espècie humana quan li és gairebé impossible tenir contacte amb el seu entorn.

Aprenem de moltes maneres però bàsicament, copiant.  Si no poguéssim imitar als nostres semblants ni tan sols seriem capaços de controlar algunes coses tan bàsiques com els esfínters.

En aquesta imitació conscient i subconscient, creixem. Ve-t´ho aquí perquè és important el que diem als nostres fills però sobretot ho és allò que fem.

Predicar amb l’exemple.

Si els vostres fills gaudeixen de tots els seus sentits, considereu sempre el gest abans que la paraula.

El primer any d´ un nadó és una època desconeguda que s’estrena en cada un nou fill. Tan se val si és el primer com no.
Ho és per ell, pels pares i sobretot, per la mare.

Aquesta circumstància ens ha fet pensar que seria bo idear un espai per vosaltres i els vostres bebès on, durant uns dies, poder-ne parlar, comentar experiències i donar-vos eines perquè aquest sigui un període feliç.

A mi m’hagués anat molt bé un lloc així en el seu moment i sé que, també, hauria estalviat unes quantes angoixes a les mares recents que, per la meva feina, vaig trobant pel camí.

Amb aquesta il•lusió i la motivació de saber que estem creant un punt de trobada que us pot ser molt útil, neix “l’hora del pati”.

Si li voleu fer una ullada , deixo aquí la  informació.
Potser us interessa, potser sabeu a qui li pot interessar, potser se us acut regalar-lo o, simplement, potser el trobeu encertat de compartir.

Moltes gràcies a tots.

Més informació

De petita ( i no tant) no podia tibar de la cadena del vàter perquè el brunzit de la cisterna em posava malalta. Amenaçada de mort per la mare, batia rècords de velocitat. En un plis-plas (m’ho vaig arribar a cronometrar) deixava anar el mànec i tancava la porta amb les temples suoses i el batec als llavis.

Des de sempre, no és que no m’agradin els sorolls, és que els sorolls em fan por. Hi ha alguna cosa en mi que no tolera gaire bé un número minúscul de decibels.

Després dels meus problemes d’evacuació, un dels grans reptes en la recerca del silenci, ha estat viure en una casa replena de nens. Us ho podeu imaginar.

I en aquest intent d’apaivagar les meves sensibles reaccions acústiques és com he sabut que una manera de reduir el xivarri a la meitat és anar a trobar els meus fills cada vegada que necessito alguna cosa d’ells i acostumar-los (fent orelles sordes) a que s’apropin ells també a mi en comptes de cridar “mamaaaaaa” a metres de distància.

Sembla una ximpleria però per altre banda també és d´una lògica tan civilitzada com a aplanant.

Si us agrada la pau tant com a una servidora, us ho recomano. Notareu el canvi.

Això és el Cuboro.

Diuen les meves amigues psicòlogues infantils que pocs jocs són tan complerts per la estimulació dels nens entre 5 i 14. Sobretot en aquells que els convé potenciar l’autonomia i l’iniciativa personal.

Demà, al centre Aqua d’Igualada, a la Laura Tejedor i el seu equip se’ls hi ha ocorregut portar al Markus Kirkorka perquè ens en faci algunes demostracions i hi puguem jugar grans i petits.

Es totalment gratuït i jo hi aniré amb els meus dos cucs menuts.

Sembla que el temps no presta gaire a fer massa coses al aire lliure amb nens aquest cap de setmana, així que, he pensat que seria una bona idea fer-vos-ho saber.

Si voleu venir a tafanejar allà estarem de 11h a 13h.

Dissabte 27.                                                                                                                                                                   
c/ Soledat, 20.

Jo mateixa i en altres mares també ho he vist,  amb nens d´entre 0 i 2 anys apareixen símptomes hipocondríaques que poden anar d´un simple i transitori “crec que no em trobo bé” a veritables atacs d’angoixa suposant patir malalties fictícies.

La majoria ho vivim en silenci desitjant que passi o, per contra,  tement que s’esdevingui el pitjor. Falta descobrir una piga que no hi era, un doleret incessant en algun lloc, un minúscul bultet, mal de cap repetitiu, palpitacions... el que sigui o res, disparen de forma desmesurada les nostres alarmes. Ens fa por anar al metge i ho excusem dient que no tenim temps. Hem d’estar per la feina o/i pels nens!!

Saber que aquestes crisis són patrons comuns en moltes maternitats us pot fer respirar tranquil·les, almenys en el moment que m’esteu llegint. Al meu entendre el diagnòstic, més que res, és un excés de responsabilitat que ens adjudiquem a la primeria de convertir-nos en mares de nadons (també amb el segon, el tercer o el quart). Tenim una (o més) criatura indefensa que depèn exclusivament de nosaltres i afegim a la novetat, les escasses hores de descans nocturn.

Si creieu que podeu estar malaltes, aneu al metge però si al sortir de la consulta i amb els resultats satisfactoris en mà seguiu pensant que potser hi ha alguna cosa més pendent de revisar i que l’ombra de la malaltia segueix planant sobre vosaltres, aleshores no us amoïneu, ben segur que tot plegat es resoldrà a mesura que creixi el vostre fill.