http://blogs.anoiadiari.cat// Mon, 26 Sep 2011 03:00:00 +0200 ca http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1841/ser-positiu-es-dir-sempre-que-si http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1841/ser-positiu-es-dir-sempre-que-si Mon, 26 Sep 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1841/ser-positiu-es-dir-sempre-que-si Tot això és molt bonic, i cada dia m’ho dic a mi mateixa quan em llevo i em miro al mirall, però quan veig de bon matí la cara que faig, mig adormida i sense maquillar, els ànims em cauen als peus. Penso en la rutina diària que m’espera i m’agafen tot els mals. Després, de mica em mica, em vaig revifant, però costa.
Ser positiu és necessari, però això no implica dir sempre que sí, per molt enrotllat que semblis quan ho fas. De tant en tant toca fer cara de pomes agres i apostar per un no definitiu, amb tots els ets i uts, em refereixo especialment a les persones que ocupen llocs de responsabilitat i càrrecs importants, però també als pares, mares, etc.

Quan algú et ve a demanar alguna cosa hem saber dir no també, a atrevir-nos-hi sense remordiments, i que sigui un no alliçonador, educatiu, justificat, per tal que l’ens sol•licitant entengui el perquè. Cal estendre la cultura del no per evitar el desgavell actual i fer una tasca pedagògica en tots els àmbits. Tots n’hem d’aprendre i l’hem de practicar quan calgui, els de dalt amb els de baix i viceversa. No és una qüestió classista, és un exercici de sentit comú, de ganes de fer funcionar la maquinària de la societat, encallada en un atzucac, per culpa de tanta negligència, afany de poder i protagonisme.

Dir que sí a gairebé tot, per quedar bé, per generositat, per ser progre, perquè et votin, per ser reconegut i 'estimat', no és gens bo. És un acte de supèrbia i d’egoisme. Cal ensenyar als nostres fills, ciutadans, etc. que aquest no és el camí a seguir.
Després hi ha l’altra part, la persona que rep la negació, que no la vol entendre, que no l’accepta, malgrat se li donin arguments suficients per justificar-la. Veu la tirania en aquest gest i no s’adona que moltes vegades està actuant amb immaduresa. Allò que reclama creu que és el millor del món, el més necessari, la cosa més espectacular... i cap opinió en contra el pot fer canviar de parer. Humilitat és el que cal. Amb això no vull dir que tots els no siguin justificats, evidentment, de greuges se’n cometen molts, especialment dins l’àmbit laboral.

Tampoc vull dir que no hàgim de lluitar per aconseguir els nostres objectius ni els nostres ideals. Això és irrenunciable.

Potser molta gent pensarà que si ens resignem i conformem amb un no com a resposta no arribarem mai enlloc. Jo respondria que amb el treball, l’empenta i l’esforç s’arriba lluny, però amb el gest de parar la mà una vegada rere l’altra no s’arriba mai enlloc. Que cadascú faci la seva pròpia reflexió.


]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1808/som-massa-confiats http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1808/som-massa-confiats Tue, 30 Aug 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1808/som-massa-confiats
A mi em costa molt jugar aquest paper, sóc bastant transparent i espontània. Aquest tret del caràcter, sinó es reprimeix, pot jugar alguna mala passada, perquè la gent és molt complicada, rebuscada i inquisidora. Sempre hi ha personatges com Janus, el déu de les dues cares, que poden trair-te la confiança fent veure que són còmplices de les teves confidències
.
Cal ser diplomàtic i saber llegir entre línies. Cal percebre el rerefons de les mirades i els gestos. Cal mesurar les paraules...I és ben trist haver d’anar així per la vida. Si vas amb el cor a la mà, mostrant-te tal com ets i actuant amb sinceritat, pots tenir un bon disgust i passar a ser persona non grata. Hi ha gent que diu que no s’ha de fer cas de les crítiques adverses, ni dels comentaris que fan mal, però quan tens una sensibilitat innata a flor de pell això és molt complicat.

En el món laboral, en la política i en el cercle d’amistats, això es veu cada dia i cal estar a l’aguait per no ser víctimes d’algun parany. Una bona dosi de picardia pot evitar malentesos, però tot i amb això, en un moment o altre en què baixem la guàrdia, podem caure en desgràcia i costa molt recuperar la bona imatge.
A la feina això pot ser catastròfic: es tracta d’aconseguir que el teu cap et torni a valorar positivament després d’haver fet cas d’algun rumor o d’una interpretació sui generis de la teva actitud o paraules. Això ha de costar molt i l’única solució és plantar cara a la situació, amb tacte però amb decisió, per evitar que la relació es deteriori més.

Els éssers humans som enrevessats de debò, la sinceritat no és pas una de les nostres qualitats punteres. Cal caminar amb peus de plom per no enfonsar-nos dins el llot. Però la nostra capacitat de sentir empatia ens ha de servir d’instrument per conviure dins aquesta societat, de vegades inhòspita.

Ada Jover i Sampere


]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1710/els-politics-posaran-fi-a-tanta-indignacio http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1710/els-politics-posaran-fi-a-tanta-indignacio Thu, 16 Jun 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1710/els-politics-posaran-fi-a-tanta-indignacio
La majoria no hi entenem d’economia, ni de globalització, ni sabem com resoldre una crisi mundial, però el que sí veiem és un malbaratament de recursos i una mala distribució dels pressupostos de les administracions que posa en perill la nostra qualitat de vida, i no volem pagar pels pecats dels altres. Potser no som del tot innocents, perquè potser alguns van estirar una mica més el braç que la màniga, però ens van fer creure que érem rics i totpoderosos.
De vegades no gosem queixar-nos gaire alt, perquè segons què diem ens poden penjar alguna etiqueta i ho diem en veu baixa en petit comitè. Però resulta que després ens adonem que allò que expressem en minoria resulta que és compartit per una ampla majoria, però ningú gosa donar el primer pas per exclamar-ho públicament oblidant-se dels prejudicis.

Per això m’agradaria que els polítics de casa nostra s’aventuressin a tallar de soca-rel aquelles coses que als ciutadans ens importen un rave i que només són benvingudes per quatre 'arreplegats', encara que aquests tinguin noms i cognoms de rellevància social. És el moment d’esborrar la mediocritat i l’elitisme, ha arribat el moment que, per imperatiu de consciència –no legal-, cal 'veure, escoltar i callar' i que la saviesa del poble mogui els fils de l’estratègia per aixecar aquest país nostre tan estimat i tan castigat. Que la supèrbia del poder no posi entrebancs a tan honorable fita.

Aquesta indignació que sentim ha de servir perquè els nostres dirigents esmolin les falç i comencin a segar les males herbes i a fumigar els paràsits i botiflers. Des dels pobles i ciutats cal començar a construir la Catalunya sobirana i pròspera que desitgem i ens mereixem.


]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1683/eleccions-i-ara-que http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1683/eleccions-i-ara-que Wed, 25 May 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1683/eleccions-i-ara-que A cada família hi ha algú a l’atur, segurament, però les persones que encara tenim la sort de treballar estem cansats de ser l’ase dels cops. La majoria de sous –almenys el meu- no són gaire elevats i tenim fills que no podran marxar de casa fins a la setmana dels tres dijous, perquè no tindran mai prou recursos per independitzar-se.
Però els treballadors no volem que baixi el nostre nivell de vida per haver de mantenir la gent que no té feina, ni tampoc perquè els serveis públics (socials, sanitaris, educatius etc.) no pateixin retallades. No volem ser solidaris per força. Donem per suposat, per sentit comú i per pura lògica, que la solidaritat va inclosa dins els impostos que paguem, i nosaltres no triem com es distribueixen aquests diners, per tant no som responsables de les males gestions i tampoc n’hem de pagar les conseqüències.
La solidaritat s’hauria de practicar, en primer lloc, de mans dels governants dels països d’on prové la immigració, liderats per polítics corruptes, ambiciosos, egoistes i.amb fortunes “faraòniques” als bancs estrangers.
La solidaritat també hauria d’anar inclosa en els beneficis dels bancs i caixes de casa nostra, que han obtingut després d’estafar-nos “legalment” amb el vistiplau i el suport del govern central. La solidaritat també es pot finançar amb tots els diners que Espanya ens roba amb total impunitat i que els catalans permetem, perquè dels nostres avantpassats només hem heretat el seny i no la rauxa.
No podem quedar-nos de braços plegats quan el nostre país està ple de vividors, vagos i caradures que sempre han estat a les llistes de l’atur perquè no els dóna la gana de treballar i a més tenen famílies nombroses perquè ja els mantindrà l’estat, i no parlo de gent d’aquí ni d’allà, perquè d’escòria n’hi ha a tot arreu.
Així doncs, candidates i candidats, repetidors i novells, teniu una feina dura per fer. Penseu en allò que és just i sensat per als catalans i catalanes, i que les prioritats són clares: volem mantenir la societat del benestar, però només n’han de ser mereixedores aquelles persones que s’ho guanyin amb el seu esforç, treball i voluntat de fer país.


Ada Jover i Sampere

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1672/quan-la-immigracio-deixera-de-ser-un-problema http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1672/quan-la-immigracio-deixera-de-ser-un-problema Thu, 19 May 2011 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1672/quan-la-immigracio-deixera-de-ser-un-problema
Crec que a tots plegats ens falta tocar més de peus a terra i ser realistes, hem d’aprendre a mirar les coses sense barrejar-hi els sentiments: ni d’odi ni de llàstima i buscar el sentit de la justícia i la legalitat.

Primer hem de fer una anàlisi i pensar que entenem nosaltres per immigració. Totes aquelles persones foranes que vénen a establir-se al nostre país són immigrants però, els mirem a tots igual? És evident que no. Llavors queda clar que no tenim problemes amb la immigració, sinó amb la integració social d’aquestes persones nouvingudes. Crec que no s’està fent gens bé aquesta tasca, perquè per acollir una persona dins la nostra societat ha de tenir un arrelament laboral i cultural, algun tipus de vincle que justifiqui que és mereixedora del nostre suport.

És ben cert que entre nosaltres hi ha persones que, tot i haver nascut a Catalunya, semblen estrangeres i caldria que fessin algun tipus de “reciclatge”, atès que algunes de les quals ni treballen, ni parlen català i per més “inri” són del Madrid (això és broma, eh!) però són de casa nostra, encara que no demostrin gaire afecte pel seu país.

La paraula xenofòbia no m’agrada gens, no la trobo gaire encertada. Les persones no senten ni rebuig ni recel de manera gratuïta envers els estrangers. Els éssers humans, que en el fons també som animals, tenim l’instint innat de defensar el nostre territori de possibles amenaces, i la immigració massiva esdevé, en un moment de crisi com ara, un enemic que cal guanyar a ulls d’aquella gent autòctona que ho passa malament.

Què cal fer? Doncs primer de tot no fent cap tipus de discriminació positiva envers l’estrangeria, per no exaltar els ànims ja prou remoguts de la resta de ciutadans i complir amb la legalitat vigent, amb tots els aspectes i amb igualtat de drets i obligacions. Algú em pot assegurar que això es compleix al peu de la lletra? La majoria de polítics d’arreu de Catalunya i Espanya no ho estan fent, és evident. Mentre no sigui així continuaran sorgint partits radicals que poden desestabilitzar encara més els nostres pobles i ciutats.

Així doncs, aconsello als nostres governants que facin allò tan senzill que és posar-se a la pell de la gent del carrer, potser els vindrà alguna inspiració.



]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1552/que-han-de-fer-els-politics http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1552/que-han-de-fer-els-politics Thu, 24 Mar 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1552/que-han-de-fer-els-politics
El que potser no es té molt en compte és que, de vegades els comptabilitzem de totes les desgràcies: la crisi, l’atur, la delinqüència...i és cert que els polítics en són en bona part responsables, però un regidor de poble no ha de carregar amb els pecats dels polítics d’alt nivell, ni s’ha de flagel·lar per no aconseguir aturar la crisi mundial.

Però els polítics han de tenir el sentit comú d’adaptar-se al seu àmbit de govern, i saber veure fins on poden i fins on és prudent arribar. No es pot estirar més el braç que la màniga, i això és el que han fet molts. En alguns casos els ha guiat la bona fe i les ganes d’oferir el millor per als ciutadans, però això no és excusa per endeutar-se.

De vegades, el fet d’ocupar una posició de poder, impedeix veure les coses amb claredat suficient, i l’orgull i la supèrbia prenen el lloc a la honestedat o a la humilitat.

Quan mirem els programes electorals i escoltem les promeses que ens fan ja sabem que gairebé tot serà paper mullat. En ocasions fa riure que els projectes que després tiren endavant són precisament els que no interessen a ningú, o només a un sector molt petit. Llavors vas donant-li voltes preguntant-te perquè ho han fet, i potser més val no arribar-ho a saber...

Quan fulleges la premsa i llegeixes els projectes de govern passats, presents i futurs a escala local, nacional i estatal et vénen ganes d’agafar un tip-pex màgic i anar-ne esborrant una bona colla. Tothom sap què importa i què és essencial excepte els polítics, és ben curiós! Deuen estar fabricats amb una altra mena de teixits i estructura mol·lecular, o bé quan agafen la poltrona queden abduïts per una intel·ligència inferior.
No crec que sigui tan difícil fer una anàlisi a tots els nivells i establir prioritats. No s’hi val a donar l’excusa 'tonta' de la subjectivitat a l’hora de decidir les actuacions que cal fer. Si desglossem les diferents àrees, departaments, conselleries, ministeris...està claríssim el que és més important, només cal posar-se en el lloc del poble, així de senzill.



]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1498/viure-per-treballar-o-treballar-per-viure http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1498/viure-per-treballar-o-treballar-per-viure Thu, 24 Feb 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1498/viure-per-treballar-o-treballar-per-viure
Hem anat veient que, abans d’arribar la crisi galopant actual, moltes persones feien doble jornada de treball o hores extres perquè desitjaven tenir un nivell de vida més alt i obtenir un major confort dins l’àmbit familiar: millor habitatge, més consum, adquirir productes de marca, etc. Representava que aquestes millores ajudaven a obtenir la felicitat, però, està demostrat que la fal·lera per obtenir béns materials no incrementa forçosament el benestar. Abocar-se al treball amb obsessió sempre ha anat en detriment del lleure, esbarjo, relacions humanes i de gaudir del nostre univers íntim i personal.

Ara, la situació econòmica adversa ha deixat sense feina moltes persones: ni molta ni poca. Això no obstant. algunes continuen amb el mateix ritme: són uns privilegiats? Probablement ara sí.
Hi ha un estrat de la societat que sempre ha estat al marge del món laboral, per mala fortuna o per vocació de paràsit. La crisi gairebé no la percep, res no canvia. Aniran parant la mà igual que sempre i traient suc d’on puguin per anar 'malvivint', amb el suport dels estaments públics.

Però no he entès mai les persones que viuen pel treball i ho deixen tot de banda. És el principal i els ocupa totes les hores del dia, i ni tan sols els preocupa haver de treballar els caps de setmana. No parlo de necessitats de subsistència evidentment.

Què els empeny? Sentir-se valorats? Són un bon exemple per a la resta? Algú diria que són bons professionals, jo crec que deuen tenir fortes mancances emocionals, complexes i problemes seriosos d’empatia i estrès. Això ha de dificultar dur a terme una bona tasca dins una empresa i, sobretot, dirigir equips de treball.

Cal treballar per viure, no a l’inrevés. La feina és una activitat que ens ha d’ocupar una part del nostre temps, però la resta d’hores cal desconnectar –de vegades és difícil- i gaudir d’activitats diferents que nosaltres triem al nostre antull o bé fer front a unes responsabilitats familiars que ens hem buscat o ens hem trobat.

Ara volen que treballem més anys i que ajornem la jubilació perquè l’esperança de vida s’ha allargat. Evidentment hi estic en desacord. Cal canviar aquesta societat per tal que tinguem una vida més còmode, fàcil, feliç i els avenços tecnològics ens l’han de proporcionar. No té cap sentit passar-se més de la meitat de la vida treballant i l’altra meitat creixent, estudiant i repapiejant.

A més, les jornades laborals de molta gent no deixen gaire espai a l’oci en el dia a dia, i també resulta complicat oblidar del tot les responsabilitats que has aparcat al lloc de treball, i això quan et vas fent gran pesa com una llosa.

No n’hi ha prou amb quaranta anys de 'currar' per tenir dret a percebre una pensió de jubilació digne, encara que “només” tinguis seixanta anys? Podrem desenvolupar bé la nostra tasca professional? Rendirem psíquica i físicament? No estarem cremats, a part de protèsics, reumàtics i artrítics?

És una vergonya. que els governs donin l’excusa d’una manca d’ingressos de cotitzacions a la seguretat social. No es tracta d’això. Cal fer una redistribució assenyada del impostos i del pressupost. És una qüestió de prioritats, això és el que sempre penso quan els polítics es queixen que no hi ha diners. Vull jubilar-me als seixanta anys, sense ser una mòmia encara, ho podré fer?


Ada Jover i Sampere

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1435/cal-ressuscitar-els-valors-tradicionals http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1435/cal-ressuscitar-els-valors-tradicionals Thu, 27 Jan 2011 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1435/cal-ressuscitar-els-valors-tradicionals
Quan va començar la democràcia al nostre país jo començava l’adolescència i vaig viure un ressorgiment de les llibertats en tots els àmbits, que jo i els meus fills hem estat gaudint fins ara. És per aquest motiu que avui, quan algú es manifesta a favor de recuperar els valors d’abans em pregunto què hi havia antany que valgui la pena instaurar novament i la resposta és: gairebé res.
Amb aquesta amalgama de cultures, costums i creences resulta francament difícil mantenir la pròpia identitat que ens caracteritza com a poble el màxim d’intacta. Si ara, a més, hem de ressuscitar els tics, idees i hàbits dels nostres avantpassats, per pura nostàlgia, o perquè algú ens vol fer creure que són els millors, estarem infravalorant tota una generació que un dia va lluitar per canviar una societat ancorada en l’immobilisme d’una dictadura política i religiosa.

Deixem de rememorar l’ahir, com si les gestes dels homes i dones del passat fossin totes exemplars, i confinem-les a ocupar el lloc que els pertoca a les tesines dels antropòlegs i llibres d’història. Què aconseguirem si traiem la pols a les rampoines de la iaia, en un rampell de castedat, puritanisme o de moralitat mal entesa?

És que ara caldrà casar-se verge i per l’església, besar la mà als pares, fer reverències als superiors, renunciar a l’homosexualitat i que les dones obeeixin dòcilment als seus marits...? El nostre pensament va evolucionant i també les preferències, prioritats i normes de comportament.

El que compta de debò es mantenir unes normes ètiques i oblidar-se d’abraçar valors amb tuf de naftalina. Conservem els valors tradicionals que han perdurat fins ara, perquè són els que prevalen, perquè han sobreviscut i s’han anat adaptant a les noves perspectives de justícia, llibertat, igualtat, etc.

Això no obstant, aquests valors, que ara ens semblen ideals, en un futur no gaire llunyà es devaluaran sense que puguem fer res per evitar-ho. Resultarà obsolet o oportú que els ciutadans del futur vulguin recuperar els valors dels seus ancestres?]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1379/algu-preten-manipular-el-joc-dels-infants http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1379/algu-preten-manipular-el-joc-dels-infants Thu, 16 Dec 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1379/algu-preten-manipular-el-joc-dels-infants
Hi ha un sector de la població que cataloga les joguines per sexes i pel grau de bel·ligerància, i recomana que no es comprin les que són –aparentment— sexistes i bèl·liques. No crec que un objecte inanimat, que només cobra vida mitjançant la imaginació de les mans que el mouen, pugui ser, de per si, inductor a la violència i al masclisme.

Cal educar en la igualtat i en la pau, però també en la llibertat. Hem de criar robots i xaiets o ments obertes i felices, sense posar traves en el seu camí cap al futur? Hem d’exercir d’àrbitres controlant els seus somnis i dirigint les seves ambicions cap on ens convingui, o deixar-los lliures per adquirir l’experiència i el coneixement?

El joc és important, és un entreteniment que ens serveix per desconnectar de la rutina, ens relaxa, ens fa somriure... no siguem tan mesquins i caiguem en l’error de fiscalitzar fins i tot la fantasia dels infants.

Així doncs, representa que els nens no poden jugar ni amb cotxes ni a xèrifs, ni les nenes amb cuinetes i nines, perquè les armes són símbol de la guerra, i els cotxes i les cuinetes són joguines sexistes... això és ben ridícul.

Resulta que, per educar en la igualtat i en la no violència, caldria regalar una Barbie al nen i per exemple un cotxe a la nena, encara que no els demanin? Però vigilem que el nen no li prengui el cotxe a la nena i atropelli la Barbie, en un esclat de rabieta, perquè potser estarem potenciant a un futur maltractador? O, per ser ben 'neutres' cal comprar només llibres i jocs de taula i així evitarem aquestes temptacions?

A mi em sembla que hi ha moltes persones carregades de romanços —com diu la meva mare— i que en fem un gra massa de moltes coses. Jo sempre he estat i seré defensora de la llibertat en tots els àmbits, i això inclou acceptar les preferències que tinguin els infants pel que fa al joc. Ells i elles tenen la seva pròpia personalitat i els gustos són ben variats, independentment del sexe. Així doncs deixem que triïn sense influir nosaltres en aquesta tria, perquè no hi deu haver res pitjor que els Reis et portin allò que no has demanat i que no et fa gens d’il·lusió —a no ser que sigui per motius econòmics és clar, llavors és molt trist.

Si una nena disfruta vestint-se de princesa, o vestida de rateta escombra l’escaleta, deixem que sigui feliç! I si un nen vol ser un robot de l’espai amb una metralladora intergalàctica, que en disfruti! No els obliguem a assumir cap rol, ni els adjudiquem un paper com si fossin uns actors. No volguem ser tan 'progres' ni 'moderns', que l’únic que fem és transformar-nos en dictadors, restringint la llibertat amb pretextos sense fonament.

La meva filla, de petita, mai va voler nines, jugava amb dinosaures, figures d’animals, peluixos, cotxes i té una magnífica col·lecció d’insectes, tota la família sabia els seus gustos i els acceptava amb normalitat, tal com ha de ser. Cal dir que a algunes persones els provocava cert astorament. Si hagués volgut barbies, n’hi hauria comprat, sense cap problema.

La igualtat i la pau no s’aconsegueixen prohibint joguines als infants, i fent un Fahrenheit 451 per prejudicis, sinó donant exemple en els nostres actes i en la vida quotidiana.

Bon Nadal i feliços Reis!]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1332/ets-irreverent-o-excessivament-respectuosa http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1332/ets-irreverent-o-excessivament-respectuosa Thu, 18 Nov 2010 03:00:00 +0100 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1332/ets-irreverent-o-excessivament-respectuosa
Cal que deixem d’acotar el cap. Tots som éssers humans i ningú té la sang blava. Tots som iguals i ens mereixem les mateixes oportunitats. Si tenim un comportament honest, som dignes de mirar-nos als ulls i tutejar-nos sense fer compliments.

Quan ve un polític o un personatge important s’organitzen uns protocols exagerats, en alguns casos són per motius de seguretat, però en d’altres es fa simplement per quedar bé, i és realment irritant, sembla un gag de Polònia. Cal tanta parafernàlia només per fer la pilota al representant d’un país, quan, de vegades, ni tan sols hi ha pràcticament cap tipus de relació comercial? És necessari, dins un àmbit ja més local, rebre un ministre, conseller o alt càrrec amb tant d’afalac? amb l’amabilitat, la cordialitat i una encaixada sincera de mans no n’hi ha prou? El que fa gràcia és quan els polítics visiten els barris, mercats, etc i veus als ciutadans que ‘flipen’ i gairebé els demanen autògrafs, com si fossin extraterrestres o actors famosos.

Pel que fa al respecte a les persones grans, no crec que els hàgim de tractar diferent pel fet de l’edat, perquè acumular anys i experiència no és cap mèrit. Tothom es mereix ésser escoltat i ben tractat, sigui un infant o un avi i, en aquesta vida, per rebre s’ha de sembrar, vull dir que no tots els morts es mereixen el mateix ‘respecte’.

També hi ha com una mena de tabú pel que fa la religió, com si no fos possible fer-hi gaire broma perquè és una blasfèmia. Doncs la religió, com qualsevol ideologia, ha de ser susceptible a la crítica, perquè la seva pràctica pot provocar rebuig, menyspreu, o fins i tot comicitat, en moltes persones, i això els creients i fidels ho han d’assumir.

El xoc de cultures també origina conflictes i sovint hi ha queixes sobre una manca de respecte a les que són nouvingudes. Sempre he pensat que la problemàtica ve de fora, de la manca de compromís d’integració en la majoria dels casos...però això ja són figues d’un altre paner.

Penso que les relacions humanes han de ser més simples: simpatia, diàleg, cordialitat, sinceritat, honestedat... i deixem-nos de reverències i protocols feixucs.
Les úniques coses d’aquest món per les quals sento un veritable respecte, elevat a la categoria d’admiració, són les que fan néixer dins meu les emocions i els sentiments, ja siguin obres d’art, paisatges, cançons, somriures, petons o el simple lladruc d’un cadell.
]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1279/apta-nomes-per-a-adults http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1279/apta-nomes-per-a-adults Thu, 21 Oct 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1279/apta-nomes-per-a-adults
De vegades, quan parlo amb altres persones del que permeten veure o fer als seus fills em sento com un 'alien' i tanco la boca perquè no em mirin malament. He estat i sóc una mare permissiva i no m’ha preocupat mai què miren o deixen de mirar els meus fills per la tele, cinema, Internet, etc. Confio en ells, els he educat en el sentit comú i us asseguro que no són paranoics, ni violents, sinó al contrari: bastant assenyats, tenint en compte la societat que ens toca viure.

Em toca la fibra la doble moral d’alguna gent que no són pas ciutadans exemplars, però això sí, tenen cura que la seva progènie vagi a dormir aviat, sense mirar les 'porqueries que fan a la tele', no els deixen jugar amb joguines bèl·liques —ni una simple espasa de fusta— perquè inciten a fer a la guerra, els castiguen si se’ls escapa la paraula 'tonta' i el llibre d’aventures més agosarat que tenen és el Teo. Potser m’he passat, però aquest manyac de carrincloneria m’irrita.

Penso que infravalorem la canalla i els tractem com a estúpids, quan ells mateixos són capaços de seleccionar el que els complau i d’autocensurar-se d’allò que troben desagradable o avorrit.

Cal prohibir que els nens i nenes vegin pelis de zombis devoradors de persones perquè estem potenciant una suposada violència subjacent, que pot provocar que es transformin en assassins el sèrie? Per què ens esforcem per protegir-los d’un univers inventat, potser cruel o colpidor, però no pas gaire diferent dels contes de fades de tota la vida, carregats també de violència i de por?

Els maltractadors i criminals de debò no traspassen els malsons com a les pelis, i acostumen a tenir com a model algú de carn i ossos, no pas un personatge del cel·luloide. La inspiració de la ficció neix del món real, no pas a l’inrevés.

Així doncs, estic convençuda que no serveix de res la catalogació per edats, és una censura sense cap objectiu pedagògic, sinó que es basa en una suposada ètica o funció moralista, ja caducada i rància.

Els nostres fills ja estan acostumats a veure tot tipus d’imatges impactants a la premsa i a la TV, amb la duresa afegida de saber que són verídiques. Qui pot pensar que corren perill de quedar traumatitzats per veure alguna dosi de violència o terror fabricats per encàrrec? Pel que fa al sexe, sempre l’he considerat apte per a tots els públics, a més, ja està prou censurat habitualment a la pantalla, molt més que les escenes macabres i escatològiques.

Resulta realment insòlit que dibuixos animats, com els Simpson i el Shin Chan, de vegades siguin recomanats per a majors de 13 anys —a adolescents. És increïble! Donem un vot de confiança als nostres fills perquè escullin allò que els plagui, sempre que acompleixin amb les seves obligacions escolars i familiars. El que caldria evitar és l’obsessió i el fanatisme... però això ja és un altre tema més complicat, com també el paper dels adults per intentar que la realitat no superi la ficció.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1237/per-que-no-pensem-en-llibertat http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1237/per-que-no-pensem-en-llibertat Thu, 23 Sep 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1237/per-que-no-pensem-en-llibertat
Això és un greu error, perquè anul·la la nostra individualitat. Així doncs, quan entrem en un museu o exposició i algú ens pregunta què ens sembla un quadre, no gosem expressar-nos lliurement, o bé portem una idea prefixada no real. Potser si es tracta d’una persona de confiança qui ens interpel·la ens aventurarem a dir que allò és un nyap, però sinó, segurament farem veure que som uns intel·lectuals de cap a peus i ens inventarem tota una lletania d’excel·lències, perquè no creiem en nosaltres mateixos.

Per què les persones no aprenem a pensar sense la contaminació i el prejudici de la gent que ens envolta, que fa que semblem robots programats, fins i tot en la manera de vestir?
Hi ha els anomenats crítics, que no són més que uns personatges catalogats com a 'entesos o experts' i ho poso amb cometes perquè, evidentment, discrepo de tanta saviesa acumulada, em fa la mateixa esgarrifança que els 'nens prodigi', ja que juguen a ser totpoderosos. Aquests crítics s’atreveixen a jutjar el valor de l’art, la cultura, etc., posant una puntuació que ens hem de creure... i pagar.

El poble és el millor crític que hi ha, malgrat que se’l titlli d’ignorant. Què vol dir ser ignorant? Per reconèixer la bellesa d’una escultura, estremir-se amb l’harmonia o ritme d’una peça musical, delectar-se observant una pintura o gaudir de la imaginació i les imatges plasmades en un film, no es requereix tenir cap 'màster', simplement fer ús de la nostra humanitat: la raó, l’instint i el sentiment.

L’art té com a objectiu complaure’ns, però no és un llibre de text ni un documental, no requereix aprenentatge, és una conjunció entre el sentiment i el plaer. Per aquest motiu, les crítiques, de vegades despectives o excessivament entusiàstiques, em transmeten prudència i desconfiança.
Tenim massa líders al nostre voltant, sense gens d’humilitat, que ens volen menar, al seu antull, com si fóssim un ramat de xaiets, com els polítics, que s’erigeixen com a crítics de la societat actual i tenen remeis miraculosos contra la crisi i tots els mals que ens acuiten. Per aquest motiu, cal que aprenguem a pensar sense interferències. Experimentem amb la nostra pròpia subjectivitat per prendre decisions, observant el rerefons dels missatges i informacions que ens bombardegen. No hi ha obres mestres, ni solucions màgiques. Els nostres ulls, el nostre cor i la nostra ment, de manera autònoma, han de saber fer la millor tria, siguem lliures de debò.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1168/de-quina-tribu-ets http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1168/de-quina-tribu-ets Thu, 22 Jul 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1168/de-quina-tribu-ets
A part d’això, la platja està plena de tribus i personatges ben curiosos, no us hi heu fixat mai? Són espècimens ben característics, alguns autòctons i altres forans. Quan estàs fent pànxing a la sorra no pots evitar de fer-ne una anàlisi i deixar anar un somriure, no pas maliciós però potser un xic sorneguer.

Dins el rànquing de la fauna platjera destaquem, en primer lloc, les tribus multitudinàries formades per familiars i mitja comunitat de veïns, que hi van tots junts per poder fer-la petar durant tota l’estona i instal·len un macro campament de para-sols, cadires i tovalloles. Algunes d’aquestes persones ni tan sols posen un peu a l’aigua, però és igual, el principal al•licient és xerrar pels descosits. He constatat que acostumen a ser bastant espanyolistes, deu formar part del caràcter ibèric aquesta fixació per la unitat tribal.

També em sorprenen les famílies que, a quarts de deu del matí, ja van cap a la platja. Ho fan perquè volen posar-se a primera línia, perquè tenen molt desfici per prendre el sol, perquè tenen insomni, per evitar l’exposició solar del migdia? No ho sé, però a mi que no em facin llevar d’hora quan estic de vacances. Quan jo vaig a la platja la majoria en torna, i què? estic més ampla.

Un altre personatge curiós és el que es passa l’estona de platja bevent cerveses —porta una nevera— i se’n fot 4 o 5 en dues hores. Si quan torna a casa fa l’aperitiu i per dinar beu vi deu fer una migdiada ben llarga...

Després hi ha les típiques 'cotilles' que es passen l’estona dempeus xerrant amb algú que troben, des que arriben fins que se’n van...quin cansament! això és més cansat que nedar esquivant meduses. Ah! i t’assabentes de tot el que expliquen encara que no vulguis.

I també hi ha els 'mirons' que van passejant, mirant dissimuladament les noies que fan topless, i la canalla que vol fer un castell precisament davant dels teus peus, com si la platja no fos prou gran!

La desfilada de gent diversa és infinita, a més dels venedors de bosses, ulleres, coco, vestits, massatges... Bé, encara sort que l’arribada de l'MP3 ens estalvia la presència dels radiocassets i haver d’aguantar els ritmes de 'Camela' sota aquest sol tan fantàstic d’enguany.

Jo no sé de quina tribu sóc, passejo, llegeixo, em banyo i miro l’espectacle tan variat que m’acompanya, i no el canviaria per res del món. Bon estiu!]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1056/ser-funcionari-es-un-xollo http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1056/ser-funcionari-es-un-xollo Thu, 27 May 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/1056/ser-funcionari-es-un-xollo
Ara resulta que el govern creu que els funcionaris som uns privilegiats i que hem de donar una part del nostre sou per ajudar a eixugar el dèficit de l’Estat. Quin pebrots! Quan vaig entrar a treballar a l’administració no vaig trucar a la porta per deixar el meu currículum... no, no va ser pas tan senzill, vaig haver d’estudiar-me tot un 'totxo' de memòria i recitar-lo davant d’un tribunal, a més d’altres proves. Tenia un fill petit que vaig abandonar per complet per dedicar-me a empollar. Llavors hi havia més feina i, és clar, la gent preferia no esforçar-se tant si podia trobar altres treballs de més fàcil accés i fins i tot més ben pagats. L’avantatge més gran que teníem els funcionaris era l’horari, més que el sou.

Ara que hi ha aquesta crisi, provocada pel malbaratament dels polítics, entestats a fer obres urbanístiques desmesurades i inassumibles pels pressupostos de les diferents administracions, unes polítiques d’immigració de caràcter paternalista que han desbordat les ajudes socials de manera insostenible, la corrupció i l’endogàmia arreu del país... resulta que qui ha de pagar els plats trencats són els funcionaris... i els pensionistes.

No ho paguen els gerents ni els propietaris de les grans empreses immobiliàries que s’han lucrat amb l’especulació dels immobles, ni els constructors que venien els pisos a preus desorbitats, ni els alts càrrecs de les caixes i bancs que repartien crèdits a tots els ninges, l’han de pagar els que no hi tenen res a veure.
Entenc perfectament el malestar de la gent que es queda a l’atur, però no entenc que hi hagi gent a Andalusia que treballi vint dies a l’any i en cobri el subsidi, és perquè són votants dels socialistes? És una vergonya i un escàndol. I pel que fa a les ajudes per comprar automòbils, és que canviar el cotxe és una necessitat primordial? I el xec nadó a tothom...

I les subvencions a fundacions privades i entitats sense controlar la destinació final dels ingressos percebuts? I les despeses de representació i dietes dels alts càrrecs de la política? I el dispendi d’una casa reial que hem heretat del franquisme i ens l’hem d’empassar encara que no ens agradi en un país que es diu democràtic? No seria millor fiscalitzar amb més duresa les grans fortunes i les empreses que any rere any produeixen grans superàvits?

Els treballadors hem de resoldre una crisi que ja vèiem que ens queia a sobre, és com si uns estudiants en viatge de final de curs haguessin de fer-se càrrec d’apuntalar la Torre de Pisa perquè, de cop i volta, algú s’adonés que està torçada.

Els socialistes i els seus socis de govern arreu de l’Estat, després d’haver fallat en els seus deliris de grandesa, han derrapat cap a la dreta amb una maniobra traïdora que ha arrasat amb els drets de moltes persones, i els funcionaris, com que som titelles a les mans dels polítics, ens ha tocat pagar el beure sense haver tastat el vi.

]]> http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/981/obrim-fronteres http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/981/obrim-fronteres Thu, 22 Apr 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/ajover/blog/981/obrim-fronteres
La barreja de cultures diuen que és bona i enriquidora, però hi ha gent que no tenen cap interès per conèixer altres costums i tradicions. Diuen que cal ser tolerants (definició de tolerar: aguantar, resistir, suportar) amb altres maneres de viure i comportar-se, derivades d’altres ideologies, però hi ha persones que no estan disposades a fer cap esforç, tampoc en tenen cap obligació i potser no els agrada conèixer coses noves. Els agrada el seu entorn i volen mantenir-lo així. Cal titllar-los de conservadors o fins i tot de carques i retrògrades?
L’allau de persones estrangeres que ha vingut al nostre país els darrers anys no ha estat fàcil d’assimilar per la societat. No es tracta del color de la pell i tampoc que venerin altres déus, és una qüestió de convivència i de conflicte d’interessos, sobretot econòmics.

És complicat aconseguir que les barreges quallin si no hi ha voluntat, sobretot per part de les persones forànies. A ulls del país que els acull no deixen de ser intruses i han d’esforçar-se per fer una integració real. No n’hi ha prou a treballar i a escolaritzar les criatures, han d’aprendre a conviure amb la nostra cultura i adaptar-s’hi. Nosaltres els hem de facilitar els mitjans per tal que això sigui possible.

Barrejar l’oli amb l’aigua és complicat, ens hem d’esforçar nosaltres per deixar de ser aigua o ells per deixar de ser oli? Hem de canviar el nostre estil de vida per acostumar-nos a les circumstàncies derivades de l’entrada de les noves cultures?

Potser no volem canviar, per què hem de canviar? Canvien els altres països europeus la seva manera de viure, a causa de la immigració? La ideologia d’alguns nouvinguts és compatible amb la nostra constitució? Algú els diu que per quedar-se entre nosaltres han d’acatar-la?

Els catalans vam tenir fa 40 anys la vinguda de milers de persones d’arreu de l’Estat Espanyol, algunes dels quals es van integrar absolutament, però d’altres encara reneguen de Catalunya, del nostre idioma i la nostra cultura. Sempre ens hem esforçat per ser bons amfitrions, però ja estem cansats de donar sense rebre res a canvi. Som egoistes? Crec que el seny català ha de donar pas a la rauxa i potser ja és el moment de reivindicar la independència i també de desterrar el bilingüisme. És una utopia? Els polítics parlen sovint d’obrir fronteres a la multiculturalitat i és una expressió que queda molt bé en els discursos de caire 'progre', però els ciutadans del carrer tenen altres problemes més importants avui dia per resoldre i potser pensen que alguns recursos econòmics que s’hi destinen haurien d’anar a una altra banda.

]]>