Anoiadiari·cat

L'estel d'una estelada humana. Gerard Padró i el Col.lectiu Wilson. Els cafès de mitja tarda d'Atlas. U-Tòpics. Interès pel Cementiri Nou. Cinc músics per a un concert solidari. Retorn al passat?. No es estrany. L'Anoia no existeix. Horaris.

Fri, 24 May 2013 03:00:00 +0200

LLUMS a … la repercusió de l'estelada humana
Ben organitzada i espectacular, l'Estelada Humana d'Igualada va merèixer una atenció mediàtica destacada en diferents mitjans. El Punt Avui (19.5.13) hi va dedicar portada amb fotografia i reportatge a l'interior. Els mitjans digitals en deixaven també constància, així com noticiaris radiofònics. Un èxit de repercussió i boniques i estètiques imatges que han de conformar un testimoni audiovisual que es previst difondre per internet.

LLUMS a … Gerard Padró i Miquel
Es calafí, catedràtic d'economia a la London School of Economics and Political Science, es membre del Col.lectiu Wilson junt amb Pol Antrás, catedràtic d'Economia de l'Universitat de Harvard, Carles Boix, catedràtic de Política i Afers Públics de Princeton University, Jordi Galí. Director del Centre de Recerca en Economia Internacional, Xavier Sala i Martin, catedràtic de Desenvolupament Econòmic de l'Universitat de Columbia i Jaume Ventura, investigador Sènior del Centre de Recerca d'Economia Internacional. El Col.lectiu Wilson -que no accepta ajuts, subvencions ni patrocinis de cap institució pública o privada- es va crear amb la convicció que l'autodeterminació es un dret inalienable de tots els pobles i amb l'objectiu que es pugui exercir aquest dret desmuntant amb arguments les pors i amenaces. Gerard Padró i Piqué ha estat entrevistat en un excel.lent treball per Toni Olivé a la Revista d'Igualada.

LLUMS a … Atlas
L'associació cultural Atlas reemprèn “Els cafès de mitja tarda” com un espai de trobada intercultural entre persones de diferents orígens per tal de promoure el coneixement. Una iniciativa més entre les que l'associació promou en el camp específic de la integració.

LLUMS a … els U-tòpics
A teatre de l'Aurora i amb el títol “Els U-Tòpics van a Obreda” presenten el seu nou projecte artístic. Un treball multidisciplinar de cançons amb les que el grup musical U-Tòpics torna després de vint anys quan va fer-se un nom en el món musical anoienc. Tornen pels incondicionals de de la seva època i també pel públic nou que els descobrirà ara.

LLUMS a … Cementiri Nou d'Igualada
El cementiri Nou d'Igualada, obra d'Enric Miralles, s'ha convertit en un lloc d'interès cultural de primer ordre i el nombre de visitants foranis per admirar-ne la seva arquitectura i concepció es més que notable. Una obra que mereix ser potenciada i divulgada en qualsevol acció promocional de l'Anoia. Aquests dies una cadena de televissió rusa hi ha filmat un ampli treball.

LLUMS a … cinc músics per a un concert solidari
Conxita Solà, Igor Pilynsky, Andreu Muixí, Jaume Fonoll i Roman Bnelausky, són els cinc músics que van actuar a Sant Pere Sal.lavinera en un concert solidari a favor de Caritas Anoia davant un nombrós públic que va celebrar amb aplaudiments la conjunció ukraniana-catalana de l'acte musical.

OMBRES a … el manteniment de vies publiques
La crisi amaga també deixadesa. Hi ha sots en vies publiques urbanes i interurbanes de l'Anoia que respresenten un autèntic perill,sobretot pels vehicles de dues rodes, motos i bicicletes. Les pluges ho han posat encara més en evidència. Des de fa molt de temps, no s'hi veu cap interès ni que sigui en alguna petita “actuació” dels anomenats popularment “parxes”. Retorn al passat també en aixó?

OMBRES a … l'absència de productes de proximitat
Una cadena estatal de distribució de carburants, amb varies estacions de servei a l'Anoia, no ofereix en les seves botigues de productes alimentaris pràcticament cap article català ni de proximitat. La dependència es queixa de les baixíssimes vendes. No és estrany.

OMBRES a … determinats teléfons d'atenció al client
A l'hora de vendre tot es un conte de fades. Però tothom sap de la indefensió dels consumidors davant les grans companyies, especialment de telecomucacions, aigua, gas, electricitat... El telèfon que donen d'atenció al client- bonic eufemisme- és sovint només una barrera saviament disposada que no passa gaire del ”tomamos nota de su queja” o bé “esto está bien facturado”. A vegades, si ha sort, fins i tot ho poden dir en català. Quin detall!. Però si es vol anar més enllà en l'aclariment o reclamació, t'adrecen -Gas Natural, per exemple- a Manresa, Sabadell, Martorell... A qualsevol lloc. Menys a l'Anoia, d'on són justament els clients que tenen el problema.

OMBRES a … botigues sense horari
Alguns comerços tenen obert a totes hores i també en diumenges i festius. Hi ha horaris regulats pels establiments comercials? Les normes municipals són per a tots els establiments les mateixes? Si hi ha normes, la permisitivitat és volguda en alguns casos? Es tracta de fer els ulls grossos perquè alguns comerços estan regentats per uns col·lectius concrets? Es pot considerar una competència desllesial?. Són preguntes que es fan comerciants i també ciutadans segurament perquè en epoca de crisi sembla que tot fa més mal encara.

Ocellets apuntant escopetes

Thu, 23 May 2013 03:00:00 +0200

Des de fa uns anys, i a causa de l’estat de salut de les nostres butxaques (més que no pas per raons de sostenibilitat…), es duen a terme a les nostres escoles diverses campanyes de reutilització de llibres. Els nens i nenes han de tenir cura dels seus llibres, escrivint-hi amb llapis per així poder esborrar les notes en finalitzar el curs i deixar–los en herència als que vindran al darrere. Jo, que tinc el vici de guardar-ho tot, conservo uns llibres del meu pare, quan anava a l’escola, als anys cinquanta del segle passat. Són les cèlebres “Enciclopedias” , que els més grans recordareu. Les guardo no pas per la nostàlgia, sinó perquè potser algun dia, tal i com les calcen aquests espanyols, haurem de treure la pols a llibres com “La escuela y la Patria”, “España és así”, “Yo soy español”, “Temple juvenil”, “Espejo y gloria de España”, “Símbolos de España”, “Iniciaciones”, “Ventanal de España”, “El parvulito”, Haces de Luz”, etc.

Si el govern fatxenda espanyol i el seu ministre de cultura (!) encara més fatxenda imposen el seu sistema educatiu, tocarà treure la pols no només als llibres rancis sinó també als mapes de l’imperi (sí, aquells que servien de fons per a les fotos escolars avui esgrogueïdes), als santcristos i als retrats del Primo de Rivera i del “cisquet”, tan enyorats pels fatxendes del Wert i companyia.

Els nostres fills tornaran a perdre el temps amb els problemes tipus “Un torero ha cobrado 20.600 duros por torear durante una hora y media. Si de ellos ha tenido que pagar 18.000 pesetas a la cuadrilla, ¿cuántas pesetas ha ganado por segundo?” o amb aquells protagonitzats pels “andarins” que no paraven de fer quilòmetres o els “revendedores de leche” o “taberneros” que aigualien la llet i el vi.

Perquè… tot torna.

Fins i tot potser torna el mentider de l'Aznar, amb les mans tacades de sang. I, amb aquest esperit espanyolitzador. Estic convençut que si tinguessin els diners per a fer-ho, recuperarien el servei militar obligatori… Temps al temps...

Ric per no plorar.

Perquè (i disculpeu-me), com deia el meu padrí: "ja en tinc els collons ben plens".

Aquests defensors de la "una, grande y libre", més enllà d'escanyar-nos amb l'espoli fiscal, de pretendre acabar amb la nostra identitat lingüística, cultural i com a nació ara, amb la imposició "torera" de la LOMQE (la tretzena reforma educativa en trenta anys!!!!!) vol dinamitar l'exemplar model educatiu català, integrador i cohesionador de la nostra nació. I, per 'colmo', "se'ns pixen a la cara i diuen que plou". No en tenen prou, amb l'abonyegada cuirassa dels antics soldats de l'imperi, amb tota la 'xuleria' castissa, amb tota la petulància, vanitat i poca vergonya, dir que el que pensem no els fa ni pessigolles. "Són com uns ocellets apuntant a les escopetes" va dir l'incult i inepte d'en Wert. Però que coi s'ha cregut?! És el típic to amenaçador dels que es creuen i s'han cregut -fins ara- vencedors trepitjant els vençuts. El típic llenguatge de qui s'empara en una constitució que habilita l'exèrcit (capitanejat pel Borbó 'campetxano', hereu del dictador) com a "garant" de la unitat d'Espanya. Dels que ens anomenen "nazis" amb tota impunitat mentre reten homenatge als qui van lluitar amb Hitler.

Però la frase d'aquest estùpid, després d'irritar-me i posar-me el dit a l'úlcera que em provoquen els fatxes espanyols, m'ha inspirat una imatge: la dels joves posant clavells a les escopetes dels soldats del dictador Salazar a Portugal. La llibertat!

Nosaltres teniu les escopetes, sí, Wert, i nosaltres som ocellets… Però un dia, aviat, marxarem volant...

Llavors, feu el que vulgueu amb la vostra estupidesa, amb la vostra incultura, amb el vostre sistema educatiu retrògrada, amb les vostres "corrupteles" (ja tenim les nostres…), amb els vostres bisbes, amb les vostres "corridas" i tot plegat. Quedeu-vos a la cua del món. Quedeu-vos als anys cinquanta del segle passat.

Perquè, tinguem-ho clar, aquests fatxes no volen tornar enrere. No pas. Ells ja fa temps que hi són, s'hi van quedar. Es van quedar en l'obscurantisme franquista, al crit del fundador de la Legión, José Millán-Astray "¡Viva la muerte!¡Muera la inteligencia!" I el que pretenen és que els que hem avançat, els que hem progressat, tornem enrere.

Us deixo dues "perles" d'un dels llibres de capçalera del fatxes. Són del libre "Así quiero ser. El niño del nuevo Estado". De ben segur que era el llibre que feien llegir a l'escola al petit Wert, traumatitzat amb totes les seves pors i els seus complexes, amb les imatges dels nens que cremen a l'infern i acollonit perquè, al confessionari, el capellà li ha dit que si continua tocant-se es quedarà cec.

La primera: "Si a los ciudadanos de un estado se les consiente que cada uno piense en política como quiera y obre según piense, en lugar de un pueblo organizado tendremos un caos social". Com deia l'Ovidi, "hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense".

La segona: "Nosotros los subordinados, no tenemos más misión que obedecer. Debemos obedecer sin discutir. Quien manda sabe lo que hace y por qué lo hace. Los españoles tenemos la obligación de acostumbrarnos a la santa obediencia ¿Y quién juzga al que tiene el máximo poder? Dios y la Historia. A uno y otro dará cuenta. Lo demás no es de nuestra incumbencia.". Jo, personalment, no espero cap judici diví. Però espero que un dia la Història, la Història que fins ara han escrit ells com a vencedors, parli del dia que Catalunya es va alliberar d'aquest llast, del dia que Catalunya va ser lliure.

En sintonia

Wed, 22 May 2013 03:00:00 +0200

L’altre dia feia un comentari a Facebook a un amic meu que va compartir un interessant article sobre Geobiologia, tema que m’interessa especialment des de ja fa temps, però en el que encara no he tingut ocasió d’aprofundir.

Resulta que ja fa més de deu anys que visc una mica apartat d’Igualada, amb la meva dona i ara la meva filla petita de dos anys, en un lloc que molts dels meus amics m’animen a apreciar ja que la sensació quan s’hi arriba és de vacances permanents, pau i desconnexió. I és així, la casa es troba sobre un turó, amb vistes a un castell medieval que a vegades s’il·lumina a la nit i on el silenci normalment només el trenca el cant d’algun puput i, a l’estiu, el dels grills farts de la calor. És un xalet dels anys 70 que, molt poc a poc, hem anat restaurant i personalitzant al nostre gust. Ja quan el vàrem comprar, una de les llegendes urbanes que corria sobre la ubicació de la nostra casa i la dels nostres veïns, ens feia somriure una mica, ni que sigui tímidament per sota el nas. El que corria és que tothom que es comprava una casa allà i hi anava a viure, veia accentuades les seves dolències i s’incrementaven els seus problemes de salut i personals.

Aliens a tot això, vam començar les obres de reforma i les millores que sempre havíem somiat, sense escapar-nos del patiment que tot mortal ha sofert a la seva pell quan es posa en aquests quefers. Fins aquí tot bé, a banda d’alguna cosa inexplicable que, sense més ni menys, li passava a les instal·lacions noves de trinca que acabàvem d’inaugurar. Les respostes dels operaris, sempre les mateixes: no m’havia passat mai... no ho entenc... el fabricant és fiable... no és normal... però, al cap i a la fi, qui no ha passat per aquí?

Al cap de pocs anys, la cosa va anar empitjorant. A la meva dona li van diagnosticar, sense motius aparents, una rinitis al·lèrgica. A mi, em van hospitalitzar amb un atac agut d’asma que, de no ser pel servei d’emergències mèdiques, m’hi quedo. A algunes parets de la casa hi apareixen, de forma constant, taques d’humitat i, quan l’aigua del mediterrani és a més de 25 graus, la nostra amb prou feines passa dels 20. Una cosa porta a l’altre i, provant de fugir dels pensaments que associen aquests fets amb presències paranormals, i forçant que s’imposi la lògica més pragmàtica, comencem a pensar en altres coses. És quan et comences a informar sobre els fenòmens que poden provocar els elements naturals, com les corrents d’aigua, l’orientació del llit, les coves que hi poden haver sota la teva llar...
En aquest punt és quan et sents més sol. És com quan algú t’explica (i ara, perdoneu-me els que ho practiqueu) les meravelles de les flors de Bach, l’acupuntura o la homeopatia. Va, no ens fem els ofesos. Els qui hem provat totes aquestes disciplines hem de reconèixer que, en un primer moment, ens les mirem amb escepticisme i, una mica, des de la llunyania amb la supèrbia del “això no va amb mi” o el “això funciona?”.

Fermament penso que la geobiologia és una de les matèries menys explorades a l’actualitat, en comparació a aquestes altres opcions que acabo d’esmentar. La geobiologia no és res més que la ciència que estudia les energies que provenen de la terra i com aquestes afecten als éssers vius.

Jo no sé si us heu plantejat mai què són les ones. Si, les ones. De qualsevol tipus. Ones electromagnètiques que provenen de fonts artificials com un telèfon mòbil o bé les d’origen natural com les ones que pot provocar una simple corrent d’aigua. Abans de res, cal que tinguem clar que absolutament tot el que ens envolta genera ones, i aquestes fan que percebem el món tal i com és. Quan sentim sons, aquests són els resultats d’unes ones invisibles que circulen per l’aire fins que fan vibrar els mecanismes de les nostres orelles. El mateix passa amb la llum o els colors. Percebem un color o altre en relació a les diverses característiques de les ones que arriben als nostres ulls.

Existeix un infinit espectre d’ones i d’ones amb característiques diferents. Si mentalment pensem en una ona, ens apareixerà el dibuix d’una lletra “U” cap per avall. Tenim el seu inici, el seu punt més alt, i el punt de caiguda que travessa la base i repeteix l’ona, però per la banda inferior, dibuixant aquest cop una “U” normal. Si miréssim l’evolució d’aquesta ona fictícia, ens trobaríem amb una cadena de lletres “U”, una amunt i una avall, que s’aniria repetint mentre la font emissora no s’aturés. Aquesta font pot ser un ocell cantant, un riu ple d’aigua, o un aparell de microones en funcionament. Alguns dels valors que modifiquen aquesta ona son la seva amplitud (distància entre les dues punxes de la “U”) o la seva longitud o alçada (profunditat de la “U”), així com el número de lletres “U” que es repeteixen en un moment del temps. Aquest últim valor és el que s’anomena freqüència i es mesura per “cicles per segon”. Un cicle per segon vol dir que el patró de canvi de la U cap amunt cap a la U cap avall tarda això, un segon.

Segurament tots hem sentit a parlar dels Hertzs. Els Hertz són les unitats que mesuren la freqüència de les ones, essent la unitat de mesura base el Hertz, que equival a 1 cicle (canvi d’U a U inversa) per segon.

Gràcies a les ones, i al fet que l’ésser humà ha aconseguit entendre com s’hi poden transportar les coses, ens trobem en un món submergit en elles, amb una immensa varietat de tipus que van des de les naturals a les artificials.
Aquestes últimes són les creades, artificialment, per nosaltres. I la tecnologia digital no s’escapa d’elles. Les senyals digitals, representades per zeros i uns, també viatgen sobre les ones electromagnètiques per, finalment, convertir la seqüència de la punxa de les ones en un d’aquests dos valors. Com és obvi, els fabricants i distribuïdors de productes d’electrònica de consum s’afanyen a dir que no està demostrat que aquestes siguin dolentes per la salut, però quan llegeixo això també penso en quan es feia publicitat de les virtuts del tabac per solucionar temes de respiració i de parla (per a referent podem mirar la pel·lícula El discurso del rey).

En aquest sentit, els fabricants de telefonia mòbil, repetidors Wifi, mans lliures i tot tipus de dispositius que usen les ones per poder funcionar són al punt de mira de tothom i ells han de lluitar per demostrar que no cal patir, que els seus aparells són segurs.... Si, però... qui voldria un repetidor de telefonia mòbil o una línia d’alta tensió al costat de casa?

A tot això, i tornant a la meva història, als pocs dies d’haver comentat aquell article de geobiologia del meu amic, vaig rebre un altre missatge d’una amiga que em preguntava sobre el mateix tema, la geobiologia, arran d’un altre article periodístic, no vinculat amb el primer, que havia saltat a la premsa. Era una premonició?

Després d’informar-me una mica per la xarxa sobre la geobiologia i identificar alguns elements que podrien coincidir amb el que tinc a casa, vaig decidir per el primer pas. Fer la trucada. Això si, vaig fugir de tots aquells que no es miraven el tema des del punt de vista més científic, ja que també abunden els que envolten tot això de misteri...; existeix un elevat nombre d’elements naturals que poden influir en el nostre benestar: aigües subterrànies, falles en el terreny, xarxes geomagnètiques, radioactivitat natural, a banda dels d’origen artificial (despertadors, telèfons, carregadors de bateries, interruptors amb potenciòmetre, electrodomèstics...)

I ja tinc dia de visita, a mitjans de juny. Prometo explicar-vos els resultats i també us dic, des del convenciment, que si la meva casa està “embruixada” per una orgia d’ones malignes estic disposat a deixar-la i buscar un lloc més lliure d’interferències d’aquest tipus, per trobar el repòs necessari al dia a dia cada cop més frenètic que tenim tots plegats.

Si voleu saber més del tema, podeu consultar el lloc Web d’en Pere León, www.habitatsalut.com, reconegut geobiòleg que, aquests últims temps, està sortint molt a la premsa. Jo, de moment, carrego el mòbil a la cuina, tinc la Wifi ben allunyada i no engego per res la televisió a l’habitació. També penso molt més en coses que em deia el meu avi: tallar-se els cabells en lluna plena... no plantar els alls al moment adient... fer l’all i oli quan es té la regla... bruixeria? O és que no estem en sintonia amb el que ens envolta?
De moment, les ones artificials les tinc controlades... però... i les naturals?

Viatge a la decadència o tour per Charleroi

Tue, 21 May 2013 03:00:00 +0200

Charleroi és coneguda entre els belgues pel seu aeroport ‘low cost’ (que cal evitar sempre que sigui possible) i per ser la ciutat més lletja de Bèlgica, d’Europa o del Món. Fàbriques fantasma, mines de carbó abandonades, locals comercials on el cartell de ‘à vendre’ grogueja al mateix ritme que els seus propietaris esgoten els subsidis i joves vestits amb xandall que –si no sonés tan be´- diríem que es passen el dia fent el ‘flâneur’.

Charleroi és la millor expressió de la decadència post-industrial, símbol d’una regió, Valònia, que en pocs anys va passar de ser una de les més riques d’Europa gràcies a la siderúrgia, a haver de dependre –com tant es queixen els seus veïns Flamencs- dels subsidis d’atur (vitalicis!).

Un escenari perfecte per rodar-hi una pel·lícula de por o per organitzar-hi un ‘safari urbà’. Aquesta segona opció és la que va escollir Nicolas Buissart, un jove que s’autodenomina ‘artista’ i que ofereix un ‘tour diferent’ per la seva ciutat.

Avergonyida pel morbo que ens havia dut a contractar un tour en el que es pot veure la casa de Marc Dutroux o el lloc on la mare de Magritte va suïcidar, o simplement la lletjor d’una ciutat de la que tothom parla però on poca gent s’ha atrevit a anar; esmorzava amb l’únic amic que va voler acompanyar-me en aquesta aventura al cafè París, d’estètica semblant a una pel·lícula de Tarantino. Un matrimoni francès i una fotògrafa alemanya serien els nostres companys i com que el cel gris amenaçava pluja i érem pocs, vam decidir començar el nostre safari amb cotxe.

Al meu amic i a mi ens va tocar anar a la furgoneta sense seients del nostre guia (i amic per un dia), Nicolas. A dins vam descobrir-hi la segona bufanda més llarga del món, record de la enèsima derrota de la ciutat que ni tan sols va aconseguir fer-se amb aquest curiós rècord Guinness. Les sorpreses tot just començaven. Vam visitar fàbriques abandonades que Nicolas omplia amb històries sòrdides; estacions de metro que no han acabat funcionant mai (això ara ja no ens sona tan estrany) i visitant personatges ‘peculiars’ que guardaven mines en desús o que prometien conèixer Ronald Reagan o François Mitterrand.

Després de més de 3 hores voltant sota un cel gris per escenaris depriments i –reconeixem-ho, passant una mica de por - decidim abandonar el tour ‘us cobraré la meitat, doncs’, ens va dir en Nicolas, que se’l veia trist per la nostra retirada. ‘tu ets periodista’? (a Bèlgica et tutegen amb total normalitat) ‘jo als periodistes els dic que Charleroi és el ‘petit Berlin’ perquè això és com tot, a força d’anar-ho dient, la gent s’ho creu’. No sé si en Nicolàs és un artista però molts farien servir aquella paraula tan esgotada com el carbó de Charleroi: ‘emprenedor’ per definir-lo. I jo... jo en diria... simplement Nicolas Buissart.

Carlota Martí

PD pels igualadins i anoiencs en general: Charleroi és la prova que un aeroport no assegura el desenvolupament econòmic d’un territori. ;-)

Remodela el teu cos amb la nutricosmètica

Mon, 20 May 2013 15:31:00 +0200

De dins cap a fora, així és com actua la nutricosmètica o la cosmètica que es menja. Es tracta d'una opció molt efectiva per complementar determinats rituals cosmètics tradicionals. Malgrat el seu format en forma de píndola, és important aclarir que no es tracta d'un medicament, sinó d'un complement nutricional. Certes necessitats del nostre organisme no les cobreix la cosmètica que s'aplica per via tòpica en forma de cremes o gels.

En aquests casos la nutricosmètica, amb ingredients naturals extrets de plantes i de fruites, exerceix una acció interna que potencia els tractaments cosmètics a casa i en cabina. La nutricosmètica, treballa en les capes profundes de la pell per fer aparèixer la bellesa a l'exterior. Combat la cel·lulitis, potencia el bronzejat, tensa l'òval de la cara, per esmentar alguns dels seus beneficis. Es tracta de complements nutricionals que no són miraculosos ni substitueixen els beneficis que aporten els tractaments estètics de qualitat, sinó que en potencien els beneficis.

La nutricosmètica es pren per via oral - per això en diem la cosmètica que es menja - s'absorbeix per l'intestí i el torrent sanguini s'encarrega de fer-la arribar al seu destí, ja sigui la dermis, el cabell, les ungles o el greix de l'abdomen i els malucs.

Betacarotens, vitamines A, B, C, D o E, zinc, seleni, shiitake -fong d'origen asiàtic-, oli de borratja, polifenols, licopens, llavors de grosella negra, omega 3 i 6, midó de blat de moro, castanya d'índies o coenzima Q10 són alguns dels ingredients més comuns i presents a la nutricosmètica d'avui.

Per aconseguir els millors resultats, els compostos nutricionals s'han de prendre de manera constant i han d'estar avalats per un laboratori de prestigi que garanteixin la seva qualitat. Combinat amb una dieta equilibrada i un programa detox en cabina resulta ideal per remodelar la silueta en poques setmanes.

Més informació trucant al 93 806 62 66 o clica aquí . Diagnòstic i pressupost gratuït i sense compromís.

Musa Bajo el Árbol, bosses de mà amb caràcter

Sun, 19 May 2013 19:05:00 +0200

La Silvina Musa confecciona "bosses especials" des de l’any 1997 amb Musa Bajo el Árbol, el seu alter ego creatiu. Aquesta dissenyadora argentina de caràcter impulsiu i experimentador va tenir un somni revelador i des d'aleshores "no ha parat de crear i evolucionar de manera autodidacta". Inquieta i transgressora, la filosofia de la Silvina consisteix a trencar el dogma i buscar nous camins en la confecció. En aquest sentit, no és d’estranyar que sovint, cusi les bosses de mil maneres, les tenyeixi, les estampi o fins i tot “les enterri sota terra perquè la pell es vegi més usada”. Imaginació al poder!

Llegeix tota l’entrevista awww.tendenciasaldente.com

L'Estival Jazz i el Rock City. Persones estelades. Llegim? i els llibres oblidats. Sheila Grados. Blanca Vives i Marc Ventura. Un verb de moda. Semàfor injust. Fer mal per fer mal.

Fri, 17 May 2013 09:39:00 +0200

LLUMS a … l'Estival Jazz i el Rock City d'Igualada
Impulsen i organitzen l'Estival de Jazz d'Igualada previst pel mes de Juny com una manifestació lúdica i musical per difondre aquest estil que té tants adeptes i amb l'objectiu de guanyar-ne més. L'associació igualadina “Tocats pel Jazz” pensa financiar el festival pel camí del micromecenatge que ja ha posat en marxa. I s'anuncia el Rock City Igualada amb aspiració a ser un punt de referència de la música rockera per les moltíssimes seguidores i seguirodors que té a l'Anoia.

LLUMS a … a les més de 2000 persones estelades
La estelada humana Igualada no és només un signe visible d'una reivindicació sinó que aporta un fet positiu. Els participants hi han contribuït, a part de la seva presència física i el testimoniatge, en una col.laoració de 5 euros per persona per fer front a les despesses d'organització. Exemplar. L'stop-motion serà presentada per Salvador Cardús i compta amb nombroses adhestions. La Fira Estelània arrodoneix una jornada festiva.

LLUMS a … la llibreria Llegim? i el corraló dels llibres oblidats
Arriben a la tercera edició i pot considerar-se que la iniciativa de la llibreria Llegim? es consolida com un acte de trobada cultural al vell corraló del passatge Gali d'Igualada. L'intercanvi de llibres vells és una manera de compartir lectures i donar més vida als llibres. Molt bé.

LLUMS a … Sheila Grados
La soprano vilanovina Sheila Grados va actuar a la Sala d'Or del Palau Maricel de Sitges en un concert on va interpretar temes de diferents paissos europeus responent al títol del concert, “Recorregut per Europa”.

LLUMS a … Blanca Vives i Marc Ventura
Dos noms per a dos fets remarcables de l'àmbit formatiu. Blanca Vives, estudiant igualadina de Dret a Esade ha guanyat el primer premi del 9è, campionat de Debat Universitari. Una prestigiosa victòria. Marc Ventura de l'Escola Pia d'Igualada, ha estat primer premi dels Premis Igualada Recerca Jove en Científic i Tecnològic i ha obtingut també menció en els premis Poincaré de la Facultat de Matemàtiques i Estadística de l'Universitat Politècnica de Catalunya.

OMBRES a... l'excés d'apostes
Llegir determinats comunicats -normalment d'institucions oficials o públiques. esdeve un exercici curiós. El verb apostar hi surt en gairebé tots de manera repetida. També un seguit de paraules recorrents com territori, nova iniciativa, optimitzar, ect... Apostar, és a dir, provar sort i a veure si surt bé... I si no, ja “apostarem” a un altre cosa.

OMBRES a … un semàfor injust
Alló que cal demanar a un semàfor és que estigui ben reguat per fer complir la missió per la qual ha estat col.locat. No és el cas del de l'entrada d'Odena, per l'antiga carretera de Manresa, venint de Les Comes. Un senyal indica limitació de velocitat a 50. Si el vehicle va 60, el temps entre que ho detecta el radar i que el semàfor es posi vermell permet pas del vehcile infractor. Qui “llepa”, però, és el conductor que compleix la limitació que es troba amb el vermell. I al revés també, si va primer, és a dir, al davant, el vehicle que compleix la norma i al seu darrera en ve un de més ràpìd que infringeix la limitació, el vermell “enganxa” al que cirucla a la velocitat correcta. Injust. Un senzill cartell podria arranjar el problema. ”A més velocitat, semàfor vermell”

OMBRES a … els atacs informàtics
Aquest diari, com també altres pàgines d'alguna institució igualadina, han rebut atacs informàtics aquests dies, d'autoria desconeguda, que han provocat molèsties i incertesa als lectors i perjudicis desagradables i fins i tot greus en algun cas. Ganes de fer mal per fer mal.

Destret

Fri, 17 May 2013 03:00:00 +0200

Si alces els ulls i contemples la volta
de l'oblit, com una tomba que el cel
guarda del vol incert, no posaràs el temps
en ordre ni dibuixaràs amb traç
més feliç el camí que et suggereix
l'esquelet pesarós de les acàcies.

Ni és bo deixar de viure un sol instant
ni res podrà refer la llum que ara fereix
l'aigua del llac.
No sé si el món, com deia
el poeta, és un núvol i quatre
turons, però convé que deixes els ulls
als vidres, contemplant, mentre camines
en cerca de les coses.
Com l'espill, a vegades,
la mirada ens atansa el fred inhòspit,
pobra i trista semblança del que no pots saber,
dels anhels perduts, dels anys que s'enfugen.

Poema de Vicent Alonso (Godella, 1948), del llibre En l'aspre vent del nou món, coeditat per Cafè Central i Eumo Editorial, col·lecció Jardins de Samarcanda, Vic, 2012

Com no pot ser d'altra manera...

Thu, 16 May 2013 03:00:00 +0200

Confesso que odio aquesta expressió, que es repeteix, com un clixé, sense cap matís ni precaució en molts àmbits comunicatius i l’hem de sentir molts cops cada dia, sense adonar-nos que transmet una idea d’inevitabilitat de les coses i de determinisme còsmic i estèril que em penso que no podem acceptar sense crítica.

La trobem, per exemple, en exemples com: “El govern, com no pot ser d’altra manera, estarà al costat del seu poble”. O bé: “Com no pot ser d’altra manera, el primer equip del Barça disputarà totes les competicions amb la màxima intensitat”. Quina informació extra aporta aquesta expressió en aquestes frases? Cap. És fullaraca. Però no és fullaraca innocent. Hi ha intenció malèvola, darrera d’aquesta expressió i el mal és que no ens n’adonem.

¿Recordeu aquell eslògan que corria en els àmbits dels ecologistes, dels alternatius, dels indignats, dels okupes, dels iaioflautes... que deia: “Un altre món és possible”? Aquest eslògan, carregat de bon rotllo i de bona intenció, també és una autèntica estupidesa. Suposo que us n’adoneu, oi? Dir que un altre món és possible no vol dir absolutament res, però queda bé i queda progre i, com a mínim, té un cert aire de rebel·lia o de crítica. En temps de crisi com els que corren ja ens n’hem adonat que un altre món és possible. I tant! I el resultat deu ser un món molt pitjor que el que es pretenia canviar.

Com a contraposició a la idea que “Un altre món és possible”, apareix la frase que comento: “Com no pot ser d’altra manera”. És un expressió que porta a l’immobilisme, a no qüestionar-se res, a deixar que les coses passin o ens les imposin o ens n’informin sota un determinat punt de vista perquè, ens hi posem com ens hi posem, no hi ha res a fer. Les coses, ens ve a dir la frase, no poden ser d’altra manera. Anar empassant-nos aquesta cantarella com una gota malaia, moltes vegades al dia, ens pot arribar a afectar. Suposo que a aquestes alçades de la pel·lícula, no descobrim res si diem que el llenguatge no és innocent.

Jo, per higiene mental, desconfio de les persones i els mitjans, especialment si toquen poder, que van repetint massa sovint aquesta expressió. Com no pot ser d’altra manera.

Carta oberta a Fernando Alonso

Wed, 15 May 2013 03:00:00 +0200

Sóc conscient que el més segur és que mai arribis a llegir a aquesta carta, però si tan sols hi ha un 1 x 1000 de possibilitats que això passi, te la vull escriure. I ho faig en català perquè sé que tu l’entens i fins i tot el parles.

El que vas fer diumenge desprès del, sí, Gran Premio de España de Fórmula 1, però que té lloc al Circuit de Catalunya, sí, a Catalunya, d’agafar una bandera espanyola i passejar-la durant tota la volta -ja mal anomenada de l’honor- va ser nefast i diu molt poc de tu com a persona.

Hauríes de recordar que va ser un català, el malauradament desaparegut Josep Marcó qui, com diuen les hemeroteques “et va acollir quan la teva família ja no podia pagar les despeses de la teva carrera i et va ajudar a tirar endavant, en un moment clau de la teva carrera professional”. I també em consta que et va ensenyar el català. Més endavant van ser dos catalans, en Jaume Alguersuari (senior) i en Joan Porcar, tots dos d’una empresa catalana, RPM, els qui van organitzar l’“Open by Nissan” del qual et vas proclamar campió, obtenint d’aquesta manera la possibilitat de provar un Minardi de F1. A partir d’aquí fins diumenge passat la història és la coneguda.

I dic fins diumenge passat, ja que penso que per a molts catalans, entre els que m’incloc, a partir d’aquest dia ja no et podrem mirar de la mateixa manera. Com a aficionat a la fórmula 1 des que tenia 9 o 10 anys -junt amb el bon amic Josep Junyent- haig de reconèixer que desprès de Jackie Stewart, Ayrton Senna i Michael Schumacher i també ara de Sebastian Vettel, has estat dels pilots que més m’has impressionat. I tot i que sempre se m’havia fet poc agradable veure la bandera espanyola al teu casc, ho respectava ja que ets un pilot espanyol. Com també portaven banderes o colors identificatius dels seus països els tres primers pilots que he anomenat i també ho venia normal. Ara bé, el teu gest d’aquest darrer Gran Premi ha estat una manca de consideració pel país que et va acollir i recolzar, just en els temps actuals que, com tu bé saps i entenc que per això ho vas fer, aquest detalls signifiquen una tocada de collons molt gran pels molts que reivindiquem i defensem -molt diferent d’atacar- allò que no hauríem d’estar ni reivindicant ni defensant, com és la nostra pròpia identitat. Més encara venint de tu que et fas dir asturià abans d’espanyol.

Ja acabo, Fernando. Sàpigues que a partir d’aquest passat diumenge, repeteixo, molts catalans no et podrem admirar com a pilot com ho havíem fet fins ara, ja que has volgut posar entre nosaltres la bandera d’un país que, com tu, no tan sols no ens estima ni ens respecta, si no que ens puteja.

I saps el que m’emprenya més? Que, a sobre, és culpa meva. Perquè, com em va dir una vegada un amic, si mai jugues amb un escurçó i et pica, no et queixis. Ja sabies que era un escurçó.

Adéu.

El pèndol del tèxtil

Wed, 15 May 2013 03:00:00 +0200

Confesso que en una vida anterior vaig pecar. Vaig posar tots els meus coneixements de gestió empresarial al servei de la causa de la deslocalització. Amb estudis detallats i exhaustius vaig demostrar que no tenia sentit econòmic continuar fabricant aquí i que calia comprar a l’Àsia peces ja fabricades. Vaig avalar les tesis dels que apostaven per aturar les màquines, desballestar-les i acomiadar els treballadors que les menaven. En algun estudi demostrava que una deslocalització parcial permetia la continuïtat de la resta de l’empresa i d’una part dels llocs de treball, i indicava fins on calia portar el procés de deslocalització. Eren els anys en què s’anunciava que el 2005 caurien els aranzels que protegien el mercat europeu de les importacions asiàtiques i tot el sector es va apressar a establir contactes amb fabricants xinesos, primer a través de comissionistes i després directament. La idea era aprofitar la caiguda aranzelària per fabricar a l’Àsia i poder combatre la competència asiàtica –titllada de deslleial- amb les mateixes armes. Fins i tot algunes de les empreses van associar-se (cosa inaudita) per compartir els costos de tenir presència física a prop dels fabricants xinesos.

Es vivia una mena de “febre de l’or”. Tothom deia que el futur de la manufactura era a la Xina, i les empreses que no tenien un peu a l’Àsia gairebé eren motiu de menyspreu i humiliació a les reunions del sector. El tancament de seccions senceres de maquinària es vivia gairebé com una celebració. Tothom cantava la supremacia del disseny i el màrqueting per sobre de la tècnica de producte i de procés. Calia obrir botigues i passar de les màquines de teixir a les màquines de vendre, el veritable motor de les empreses. Calia concentrar-se a servir el client i deixar que fossin els xinesos els que s’embrutessin les mans amb la manufactura. Ens rèiem de la trista fi d’una espècie en extinció, l’enginyer industrial branca tèxtil, i li reservàvem un darrer servei al sector: ensenyar els xinesos a fabricar com Déu mana. Era, també cal dir-ho, l’època en què tothom deia que els calés es feien amb el totxo.

Encara no han passat deu anys i jo he defensat públicament el retorn a la manufactura tèxtil, i fa uns dies polítics locals i antics companys meus en un acte a Barcelona van promoure l’Anoia com a pol d’atracció del tèxtil que ha de tornar. No sé si el tèxtil tornarà. No sé si les empreses que han subsistit deslocalitzant tornaran a fabricar a l’Anoia. No sé si alguna patum hi farà sèries curtes. Potser tot plegat haurà estat fum mediàtic. Però calia fer el pas i reivindicar-se. Tanmateix, em faig creus que el sector hagi passat de defensar una cosa a defensar la contrària en menys de deu anys.

Llengua estelada

Wed, 15 May 2013 03:00:00 +0200

Em trairia si no parlés en aquesta “tribuna” de l'episodi recent que pot accelerar la desaparició del català a la Franja de Ponent. I ho faig perquè entenc que és una qüestió que ens afecta a tots els catalans. Avanço, però, que no em permetré cap broma amb la denominació de la llengua catalana que apareix a la llei aprovada per les Cortes de Aragón, sinó que em limito a manifestar, justament, la importància que s'identifiqui la llengua que es parla a les comarques de la Franja com a català, una feina que ha estat difícil i que, com s'ha vist amb la situació viscuda no ha estat reeixida: després de tants anys de pedagogia perquè la gent identifiqués la seva llengua amb el català, una llei del PP i del PAR (Partido Aragonés Regionalista) vol estroncar la feina i rebaixar la categoria lingüística dels ciutadans de la Franja.

Darrere aquest pas, en què hi ha qui pot veure només el vessant tragicocòmic, si es queda en l'anècdota del nom increïble de LAPAO i del malabarisme de la llei per no esmentar el català, sapigueu que ens juguem molt. De fet ens trobem davant l'amputació d'una part del territori -digueu-hi PPCC o àmbit lingüístic català- perquè, fent el símil mèdic, som a les portes de perdre un territori membre, de poc pes demogràfic, però de gran importància estratègica per al conjunt de les terres de parla catalana.

De res no ha servit la bona feina de les associacions culturals per pressionar al llarg del temps des de l'arribada de la suposada democràcia; de res no ha servit arribar a la llei de llengües del desembre de 2009, aprovada després de tres legislatures (tres!) per l'últim govern del PSOE, presidit per Marcelino Iglesias, originari de la Franja, que mai no es va saber fer perdonar la seva condició de catalanoparlant. Ara, en un “plis plas”, el govern aragonès haurà complert, diu, el programa electoral i haurà aprovat una llei de no-llengües que esborra de cop la llengua catalana del mapa de la Franja.

Jo entenc l'episodi d'aquests dies com un fet molt greu per al catalanisme sencer –el que té en el català el tret més identificador- que ens ha de fer reaccionar i estar en alerta activa en aquests temps de bel·ligerància exacerbada dels governs del PP a les Illes i al País Valencià, on s'estan aplicant mesures anticatalanes insuportables per a una llengua tan tocada com la nostra i amb una competència tan desigual que ha de suportar de la llengua castellana

Davant la ignomínia de l'actuació contra el català a la Franja, i tot allò que significa, vull aprofitar els temps d'esperança que vivim al Principat i, en particular, l'esdeveniment muntat per al dissabte 18 a Igualada, per agafar-me a la immensa Estelada humana i fer-ne exemple de la fortalesa del Principat que ha irradiar energia arreu dels PPCC: fer-ne una llengua estelada que plani per tot el territori català.

Francesc Ricart

L’exemple del passeig Verdaguer

Tue, 14 May 2013 03:00:00 +0200

Igualada commemorarà al llarg d’aquest 2013 els 180 anys de la posada en marxa del projecte de construcció del passeig Verdaguer. L’activa regidoria de Promoció Cultural de la ciutat així ho ha anunciat i ha preparat un destacat programa d’actes per tal de celebrar aquest aniversari amb la voluntat de retre homenatge i conèixer millor un dels espais més singulars i referents de la trama urbana igualadina.

Tal i com s’explica al fulletó informatiu de l’Any del Passeig, aquesta via de comunicació va venir donada perquè en un moment de crisi econòmica a la ciutat en el qual moltes persones s’havien quedat sense feina al tèxtil, l’Ajuntament de l’època va decidir prendre la iniciativa i reactivar l’economia a través de la inversió pública, tot donant feina a aquells que no en tenien. Així que l’homenatge al nostre passeig arriba en el millor dels moments, ja que a escala local però també nacional i europea es discuteix si la recepta per sortir de la crisi ha de ser l’afebliment de la inversió pública o el seu enfortiment. Sembla, doncs, que en el passat la fórmula escollida i encertada va ser fer un esforç per part de l’administració pública per tornar fer circular l’economia.

La construcció del passeig Verdaguer també ens deixa una altra lliçó: la idoneïtat de que els nostres polítics pensin en gran, siguin ambiciosos i planifiquin la ciutat tenint en compte el llarg termini. A Igualada massa sovint es menysté i es critica allò que es fa amb visió de futur i pensant més enllà de 5 o 10 anys. I és que, a principis del segle XIX, quan el terme municipal de la ciutat encara no havia crescut i tot just arribava als peus del pla de Sant Magí, tirar endavant una via de comunicació d’1,2 quilòmetres de llargada i de 43 metres d’amplada en un dels límits de la ciutat devia ser tot un atreviment. Això posa en evidència la Igualada immobilista que sempre ha posat el crit el cel per obres i projectes molt menors. No sé si aleshores, aquesta mateixa Igualada, hagués paït fer el passeig Verdaguer que ara tan necessari veiem…

Necessari perquè la nostra ciutat dels darrers dos segles no s’entén sense el passeig Verdaguer. L’Hospital i el futur 4D Health, les fàbriques, les piscines del Casal, l’Escola Municipal de Música, els Jutjats, el Centre Republicà, l’Escola Mowgli, el Cafè Orient, Correus, la Mútua Igualadina, la Fundació Sanitària Sant Josep, l’Hotel Ciutat d’Igualada i el Casal de la Gent Gran són equipaments que li han donat o encara li donen un punt de centralitat i de referència. Tot això sense oblidar l’estació de tren que va passar de l’extrem est a l’extrem oest amb l’incomprensible ensorrament de l’antic edifici al 1978 que, ara recuperat, seria un referent patrimonial al servei de la ciutat.

El passeig va ser un invent igualadí que encara té més mèrit perquè va ser dissenyat 30 anys abans del Pla Cerdà de Barcelona, el referent de l’urbanisme modern. Gràcies als qui al seu dia van pensar en gran ara podem celebrar l’Any del Passeig: tot un homenatge a la línia que separa la Igualada nova de la Igualada antiga i a la vida social, cultural i econòmica que ha donat a la ciutat al llarg dels anys. Però també un homenatge a la inversió pública i a la necessària visió de futur que cal tenir a l’hora de planificar una ciutat, una fórmula poc de moda ara mateix.

30 de gener del 2013

Mon, 13 May 2013 03:00:00 +0200

Sí, sí, el Barça ja és campió de lliga des del sofà. Hem guanyat un títol que no sembla que tingui la rellevància d’altres temporades, sobretot la dels anys 70 i 80 on conquerir un campionat com aquest s’aconseguia en comptades vegades. Aquest és un triomf d’un equip que ha estat capaç de superar-se dia a dia, malgrat que –i això ha de quedar molt clar– hem patit un seguit de contrarietats que, ni de bon tros, hi comptàvem i que ens ha fet abaixar el cap, potser perquè era el que els calia als enemics.

Ara m’agradaria que feu un viatge en el temps i us centreu en una data concreta. Hem quedat eliminats a les semis de la Copa i la Champions i ens ha deixat un mal regust de boca. Però la data és molt rellevant. El meu company Xavi Dàvila em recorda un dia concret que els culers com jo oblidem massa ràpidament. És un dimecres; el 30 de gener d’aquest any. El Barça juga al Bernabéu l’anada de les semifinals de la Copa del Rei. A la lliga, els blaugranes són superlíders a 11 punts de l’Atlético de Madrid i a 15 del Real Madrid després que Messi marqués 4 dianes contra l’Osasuna en l’enèsima exhibició d’aquest crac. En aquells moments el Barcelona continua sent un equip que enamora mundialment; té un entrenador que se l’enalteix i se’l merita per davant de l’antecessor i continua sent l’equip de moda del planeta.

Però en aquell 30 de gener va passar l’impensable. Cesc marca als 5 minuts de la segona part el 0 a 1 al camp del Madrid. Però és que abans i després l’equip va fallar l’impensable i, sense exagerar, hagués pogut acabar 1 a 4 o a 1 a 5 en un partit on un etern suplent anomenat Varane va brillar a la defensa i va acabar marcant el gol de l’empat.

I partir d’aquí ens van tremolar les cames. L’equip va començar a fer figa, el Madrid ens va eliminar de la Copa, al cap de mitja setmana ens va guanyar a la Lliga, vam caure aclaparadament a Munic i vam sucumbir a la tornada i van aflorar dubtes. I l’espiral va ser cada vegada més vertiginós fins al punt que ens vam oblidar massa ràpidament del que estàvem fent i vam començar a demanar dimissions i canvis de jugadors i entrenadors quan estàvem a punt de certificar la millor primera volta de la història i a punt de veure una nova animalada de Messi en forma de Pitxitxi i de rècord mundial excepcional. La data potser la podrem oblidar, però hem de pensar que el que pot venir a partir d’ara pot ser encara més gran.

Josep Ma. Mestres. Parelles. Eduard Balsells. Dolors Genovés i Xavier Cuadras. L'estelada. Fira Verd. Albert Moreno. Alex Cassanyes. L'atur és noticia. Savis arreu. Error.

Fri, 10 May 2013 03:00:00 +0200

LLUMS a …Josep Ma Mestres
El calafi Josep Ma. Mestres dirigeix a Barcelona al teatre TNC l'obra”Llibertat” de Santiago Rusiñol. TV3 en el seu telenotícies migdia (2.5.13) s'hi va referir àmpliament recollint imatges de l'obra i les paraules del Josep Mestres a l'entorn de la comèdia satírica sobre la hipocresia de la societat. Diversos mitjans de comunicació, entre ells el diari Ara (4.5.13) hi han dedicat articles sobre l'estrena.

LLUMS a … les parelles linguistiques
Fan una tasca impagable de manera voluntària dedicant temps i esforç a inmigrants amb ganes d'integrar-se a través de l'aprenentage de la llengua del país. Parelles linguístiques amb persones de totes les procedencies en una acció cívica que va molt més enllà de la llengua. Admirable feina.

LLUMS a... Eduard Balsells
El programa dels matins de 8TV (2.5.13) va entrevistar l'igualadí Eduard Balsells i Martínez oferint imatges de la seva feina de cabrer i pastor que dessenvolupa primordialment a Querol. Durant la llarga entrevista Eduard Balsells va explicar la seva activitat i la cura pels animals dels que la cabreta “llepapeus” en va donar una simpàtica mostra que recolliren les càmeres.

LLUMS a … M. Dolors Genovés i Xavier Cuadras
TV3 (7.5.13) va presentar el tercer documental de la trilogia de documentals signada per M. Dolors Genovés -amb arrels igualadines- titulat “Hola Europa”. El Punt Avui (6.5.13) li dedica pagina sencera i li fa una llarga entrevista. En el documental hi té una destacada intervenció i opinió l'anoienc Xavier Cuadras, col.laborador des del primer dia d'Anoiadiari.

LLUMS a … l'estelada humana aIgualada
La falta de respecte a un Parlament, les constants agressions i insults a un poble, l'asfíxia premeditada des fa anys, demanen resistència i fortalesa. Respostes cíviques i pacifiques. En aquest context cal situar l'estelada humana a Igualada. Una voluntat visible de voler ser, encara que ells no ho vulguin.

LLUMS a … Fira Verd de Carme
Arriba a la 16 ena. dició el Fira Verd de Carme que va ser una iniciativa pionera a l'Anoia i no només a l'Anoia, i que des de fa uns anys recull els fruits del que ha anat sembrant. Una autèntica manifestació firal ben lligada al nom de Carme i un poderós reclam de públic.

LLUMS a ... Albert Moreno
S'ha proclamat campió d'Espanya de Duatló, triomf que acredita la classe i facultats per aquesta exigent modalitat del duatló de l'atleta igualadí Albert Moreno. Un títol més i important. L'esport anoienc, ho hem dit dit alguna altre vegada, viu un bon moment i no es per casualitat

LLUMS a … Alex Cassanyes
El jove capelladi Alex Cassanyes ha guanyat el primer premi del Concurs de composició “The FirstAnnual Young European Bigband composer” que es va celebrar a Copenhagen amb la composició ”After the down” després d'haver accedit a la fase final on hi havia compositors de diferents països europeus.

OMBRES a … l'atur a l'Anoia
La SER – Catalunya (6.5.13) va dedicar programa especial a Santa Margarida de Montbui pel fet de ser el municipi de Catalunya amb l'atur més alt. Trist privilegi. El programa es va realitzar al centre cívic La Vinícola i va ser conduit pel periodista Frederic Vincent.

OMBRES a … els “savis” de café o de tertùlia o de discurs
Aqui, com a tot arreu, proliferen els “savis” que ja ho veien a venir tot i que, ara, tenen la sol.lució a tots els mals. Sovint utilitzen unes paraules màgiques. Innovació, competivitat, imaginació i d'altres que són senzillament una mena de cortina de fum per parlar i no dir rés. Mai cap idea o proposta concreta i quasi mai cap obra o trajectòria que avali les paraules.

OMBRES a... els redactors d'aquesta secció
La setmana passada van cometre un error en escriure massa alegrement sobre la celelebració l'any vienent del Cinquantenari de la Ciutat Pubilla Igualada 1974. Error. Error elemental de resta que un amable lector va fer notar de seguida perquè en realitat es tracta dels 40 anys. Una relliscada.