Tampoc no podia entendre que, mentre a l’escola ens deien que renegar i dir paraulotes era molt lleig —i que fins i tot era un pecat que ens podia dur a l’infern—, el meu avi es passés mitja vida renegant. Que iniciés qualsevol conversa amb un expressiu ‘macagum Déu’, un ‘collons’ o bé un ‘macagum l’hòstia’...  No ho podia entendre i vaig arribar a sentir una sincera preocupació pel futur del meu avi. Me l’imaginava cremant eternament a l’infern a causa del reguitzell de renecs que sortien de la seva boca. Vaig comunicar el neguit a la meva mare, però no recordo com la dona se’n va sortir del dilema moral que li vaig plantejar.

 

Anant a una escola cristiana, no podia comprendre que hi hagués una professora tan sàdica que es dediqués a encastar-nos el cap contra la pissarra i que una vegada fos capaç d’enviar-me a casa amb l’orella sagnant de tant cargolar-la. Com que no ho podia comprendre, no m’atrevia a plantejar-me que aquella senyora (perdó: aquella senyoreta) estava fent les coses malament, sinó que era jo qui estava equivocat i que, per tant, em mereixia el que em passava. Anys després, quan aquesta professora es va morir, la premsa d’Igualada li va dedicar un munt d’elogis. Llavors em vaig assabentar que era una partidària del mètode Montessori i que havia estat una pedadoga d’avantguarda. I vaig pensar que, o bé jo era un autèntic desastre, o bé que es tractava d’una altra dona...

 

Amb el pas dels anys aquestes contradiccions van deixar de rosegar-me. Tanmateix, sovint em pregunto per a què em va servir anar a escola. I la resposta és que —en molts aspectes— em va servir per saber com les coses no són en realitat i què és allò que no s’ha de fer. Espero que algun dia els meus fills —o els meus néts— no hagin de descobrir la realitat per contrast amb l’escola. Perquè allò que no vull per a mi no ho vull per als altres. És només un desig.

Una reivindicació d’aquelles que fan època, que uneixen tot un territori. Durant una pila d’anys, associacions i plataformes veïnals, sindicats i ajuntaments, tots junts, van fer front comú, però els resultats no han arribat fins ara.

L’any 80 es va fer la cessió del terreny per part de l’Ajuntament de Sant Joan Despí i fins el 2004 i amb el primer Govern progressista i d’esquerres, no es va posar la primera pedra.

Finalment, el dissabte 27 de març es va inaugurar l’Hospital de Sant Joan Despí. Amb el digne nom de Moisès Broggi en honor de qui ja durant el Govern Tarradellas i juntament amb el Dr. Ibañez van redactar un informe en el que es deia que era necessari aquest hospital i que el lloc on s’ha construït era l’idoni.

El Dr. Broggi, amb els seus 102 anys i una lucidesa envejable, ens va deleitar amb la seva presència i les seves paraules fent que l’acte es convertís en veritablement emotiu.

Ens va dir coses que ens han de fer pensar, com ara “ abans els metges curaven poc però consolaven molt i ara, els metges curen molt i consolen poc”. Crec que hi hauríem de reflexionar.

La Consellera Geli, com ja ens té acostumats en parlar dels professionals, va tenir en compte les infermeres. Abans no ho havíem sentit mai, érem un col·lectiu invisible i ens alegrem d’aquest reconeixement públic.

També ho va fer el President. És important que des de qui dirigeix el nostre país entengui que entre les funcions d’un hospital a més de curar als malalts, també hi ha la de cuidar-los i això ho fem les infermeres.

En definitiva, que els ciutadans i ciutadanes d’onze poblacions del Baix Llobregat a partir d’ara disposaran d’uns serveis hospitalaris de primer ordre i, això, també beneficiarà a la resta de la comarca perquè es reduiran les llistes d’espera quirúrgiques progressivament.

Amb una inversió de 113 milions d’euros per la seva construcció i equipaments, es tracta del primer hospital que es fa a Catalunya d’aquest nivell a partir de zero.

A més a més, es convertirà en un nou motor econòmic per al territori, ja que potenciarà l’activitat empresarial vinculada a l’activitat hospitalària i generarà nous llocs de treball.

De mica en mica, la comarca anirà disposant dels equipaments sanitaris necessaris per la gran població que hi viu  i del nivell que ens demana el segle XXI.