Anoiadiari·cat

Nens no, gràcies

Thu, 17 May 2012 03:00:00 +0200

Sembla ser que, davant la crisi generalitzada, el sector del turisme s’ha de renovar, i una de les apostes per la innovació ha estat l’augment dels hotels que no admeten canalla.

En un món amb excés d’oferta la diferenciació és bàsica per triomfar i, aquesta és la manera que han trobat alguns establiments de trampejar la actual situació: dirigir-se especialment a parelles i grups d’adults. I és que, segons els experts, aquest sector no només s’està estenent, sinó que, a més a més, s’anirà especialitzant.

El clients d’aquest tipus de locals normalment són persones que busquen qualitat, gastronomia i tranquil·litat, i per això trien hotels de quatre o cinc estrelles, amb serveis de spa i bons restaurants.

A mi em sembla una opció perfecta, sobre tot si vols tenir una mica d’intimitat amb la teva parella. En canvi, a Espanya aquest tipus d’establiments encara no són ben vistos per tothom, ja que molts pensen que la prohibició dels menuts suposa un rebuig als nens i les famílies.

Però jo tinc la impressió que la gran majoria d’allotjaments del mercat ja ofereixen oci per a la canalla, amb piscines, minidisco, animadors de temps lliure, buffet, etc... i per tant, es necessiten productes específics per a parelles, una cosa d’allò més normal a d’altres països. De fet, estic convençuda que la absència de nens pot ser un motiu per decidir allotjar-se a un hotel determinat i és, precisament, el que han demanat dues conegudes meves per a les seves vacances d’estiu a Mallorca.

Encara pateixo quan recordo una de les meves darreres revetlles de Sant Joan. Com que la vam organitzar en l’últim moment, vam contractar uns apartaments sense mirar-nos-ho gaire perquè ja no quedaven vacants. Tot perfecte, vam sopar, vam sortir de marxa, vam ballar tota la nit... i al matí següent, no vam poder descansar rés perquè l’habitació donava al pati i tota la estona sentíem els crits dels nens que gaudien de la piscina.

La mala tria de l’hotel va tirar per terra el pla de relax que teníem per l’endemà de la revetlla, clar que s’ha d’entendre que si hi ha nens i una piscina segur que la gaudiran. Però també s’ha d’admetre que moltes vegades les vacances es tornen un infern i la culpa no la tenen els petits, sinó els seus pares. I és que cada vegada més molts progenitors creuen que l’educació és només cosa de l’escola. La conseqüència: criatures cridaneres, mal educades i sorolloses que no saben respectar els demés, perquè els pares s’ho consenten tot.

Que jo recordi, quan era petita i sortia amb els meus pares, no corríem per tot arreu a les botigues, tocant tot amb les mans brutes. No ploràvem com bojos quan no ens donaven el que volíem ni gosàvem amenaçar a un adult si no ens donava la raó. I, a més a més, si havia visites a casa, sabíem comportar-nos.

I és que, malgrat les queixes, les estadístiques demostren que la majoria dels clients d’aquests polèmics hotels són parelles amb fills que fan una escapada per desconnectar, una cosa impossible si, per tot arreu, sents crits, plors, rialles i tota la mena de sorolls que comporten les criatures. Serà casualitat que, encara que la gent amb família es senti ofesa, Espanya sigui el país amb més establiments d’aquest tipus?

Manuel Mota, director creatiu de Pronovias. "El vestit de núvia està cada vegada més a prop del vestit de nit"

Wed, 16 May 2012 12:11:00 +0200

No li sobren ‘floretes’ ni atributs, l’avalen 21 anys d’experiència al capdavant de l’empresa líder del sector nupcial internacional. Liderar amb l’engranatge creatiu d’una marca puntera com és Pronovias no ha de ser precisament un camí de roses però per en Manuel Mota és tot un afalagament. Any rere any, les creacions del dissenyador, que barreja avantguarda i disseny, continuen seduint a núvies de tot el món que escullen els seus atrevits models per donar el ‘si vull’.

Manuel Mota presenta al MNAC de Barcelona, ‘Le Jardin des Reves’, la nova proposta pel 2013, on el dissenyador recupera els motius florals per recrear un univers nupcial bucòlic i naïf amb certa nostàlgia del passat. L’acompanya la top model internacional: Karolina Kurkova.

Descobreix els secrets de la desfilada, la col·lecció i fins i tot, l'opinió del dissenyador sobre l’uniforme espanyol dels Jocs Olímpics de Londres!

Tot això clicant aquí

Mal de muchos...

Wed, 16 May 2012 11:00:00 +0200

Estareu d'acord amb mi que ens trobem en una època depressiva i de desil·lusió general. Abans, quan algú ens demanava: què, com va? La nostra resposta era única i inequívoca: bé, i tu? Ja fa temps, però, que la cosa ha canviat i que amb un simple "anar fent" tanquem aquesta peculiar salutació.

I és que no n'hi ha per menys. Els mitjans ens bombardegen constantment amb desagradables notícies que, principalment les econòmiques, en la majoria dels casos ni entenem. Conec molta gent que opta per tancar el ràdio o la tele o, simplement, busca programacions alternatives que l'aïllin d'aquesta espiral negativa on ens trobem tots plegats.

Aquest migdia mateix, mentre dinava, m'he trobat a un vell conegut i, lògicament, ens hem fet la pregunta de rigor: com va?. Jo ja no esperava res especial, però realment el que m'ha dit, m'ha fet pensar: "tant me fot".

El que hagués pogut ser un comentari intranscendent o una conversa d'ascensor s'ha convertit, per mi, en font d'inspiració. I és que ell, lluitador com qui més, ha estat tibant del seu negoci com un ruc, per mirar de fer quadrar els números de final de mes, com qualsevol negoci o com qualsevol família. El que li ha passat, però, és que ha canviat de punt de vista arran de la pròpia socialbilització amb els demés, del seu ram. Resulta que tothom està fotut a més no poder. En un dinar del seu sector, tothom a posat sobre la taula els seus problemes i les greus dificultats per tirar endavant, fet que fins i tot li ha fet veure que tampoc està tant malament, en el fons. En el seu cas, aquesta interacció li ha estat positiva, quan a moral i ànim, encara que negativa, doncs ha constatat que les coses no van tant bé.

Us preguntareu on vull arribar amb tot això, no? Bé, el fet és que no ho sé, i que el que escric em guiarà a la conclusió, però la veritat és que he lligat la conversa del migdia amb l'efecte de les xarxes socials en els propis individus que les composen. Perquè? Doncs perquè precisament aquest és un dels seus efectes immediats: l'efecte virus.

A nivell empresarial, precisament això és el que es busca: posar-se en els medis socials per expandir, en forma de virus, la marca o producte objectiu de les campanyes. És el que es coneix com a "campanyes virals". Algunes empreses ho han aconseguit i, els seus missatges, han arribat als últims racons de la xarxa...

Aquest efecte viral no sempre es desitjable. Moltes vegades pot ser negatiu o, si més no, pot empènyer col·lectivament a la depressió, la protesta o, simplement, la denúncia.

La pega de tot plegat és que a vegades aquest efecte viral s’estén, només, entre els propis col·lectius de risc que el poden contraure i que, de fet, ho fan.

M'explico. En el meu perfil de Facebook hi tinc amics, però a banda, ja que l'uso també per l'empresa, tinc coneguts i desconeguts dels que puc entretindrem a repassar les seves vides. No és que sigui xafarder, d'entrada, però si que veig encuriosit expansions virals com les que comento que em fan qüestionar, fins a cert punt, la seva utilitat. Per exemple, les persones que són fervents defensors dels animals. Aquestes, com és lògic i als medis socials, s'envolten dels seus similars. O sigui, es fan amics normalment de persones amb les seves mateixes inquietuds i passions, cosa que està bé d'entrada, però també és una arma de doble fil. Aquestes persones són les que pengen fotografies d'animals maltractats fins l'extrem i denuncien anomalies en granges d'animals o maltractaments i abandonaments de gossos.

Sembla una cosa normal, no? Però si hi penseu una mica, veureu que en realitat són "guetos" que propaguen de forma viral els seus missatges, però que ho fan a persones que són col•lectius de risc, com he dit abans, ja que els afecten directament. Llavors, ja tenim el problema. Les persones receptores dels missatges s'afecten profundament i propaguen el mateix missatge a les seves amistats que, clar, tenen la mateixa ideologia. Per tant tenim que, finalment, el missatge de denúncia dona voltes entre persones que ja són sensibles a aquesta realitat i que, en molt rares ocasions, arribaran als que realment haurien d'escoltar el missatge.

Aquest exemple el podeu traslladar a qualsevol altre àmbit: grups a favor de la independència que rarament faran amistat amb persones contràries a ella, grups pro drets humans, grups d’indignants...

Probablement no sigui tant inútil, tot plegat. La propagació viral de les xarxes socials, i més si tenim en compte que aquests missatges arriben a grups amb interessos similars, em fan concloure amb una frase de tota la vida: mal de muchos... consuelo de tontos. O és de todos? Si tots veiem arreu que tot va malament, no estem mes tranquils pensant en la nostra situació?

'Fa 24 anys que vaig arribar i encara no he decidit quedar-m'hi'

Tue, 15 May 2012 03:00:00 +0200

Brussel·les. D'entrada, com a destí, no atrau l'atenció de la majoria, tampoc va atraure la meva. Els comentaris de la gent de l'entorn -la majoria han passat per la capital europea de visita- tampoc ajuden: 'És una ciutat gris' 'No veuràs el sol en tot l'any' 'Els belgues són avorrits' ... Tot un arsenal de sentències que desanimarien al més optimista. Només els romàntics enamorats de la idea d'Europa -fora de Brussel·les n'hi ha pocs- et miren amb una certa gelosia quan els expliques que et passaràs un any aquí.

Però Brussel·les és estranya, té alguna cosa que fa que ningú s'hi senti lligat, que ningú s'hi senti a casa però que tothom s'hi quedi a viure: 'Vaig arribar fa 24 anys i encara no he decidit quedar-m'hi' em va dir un català que em vaig trobar enmig del magma de funcionaris europeus. 'He pasado el examen, ya soy funcionaria, creo que me voy a quedar toda la vida aquí, aunqué la idea me asusuta', em va confessar la meva veïna que acabava de guanyar una preuada i desitjada plaça a la Comissió.

Periodistes, funcionaris, advocats, lobbistes i assistents d'eurodiputats són les respostes que més escoltes quan fas la pregunta 'i tu què hi fas aquí?' perquè aquí tothom hi fa alguna cosa, ningú hi és per plaer. De totes aquestes respostes, segurament la que més em va sorprendre les primeres vegades que la vaig escoltar és la de 'treballo per un lobby que defensa...' Fins al moment quan pensava en 'lobbys' m'imaginava senyors estranys, poderosos i foscos que feien servir el seu poder per influenciar les polítiques que s'estaven duent a terme, però aquí descobreixes que en els lobbys hi treballen persones normals que el més fosc que tenen és el color de l'americana.

Teòricament, Brussel·les és una ciutat bilingüe (francès neerlandès) i en aquest cas és un bilingüisme d'aquells que emocionaria als líders de Ciutadans si el tinguéssim a casa nostra. La darrera conferència a la que vaig assistir es va fer meitat en francès, meitat en neerlandès, us podeu imaginar que és un tema -com tots els que afecten a sentiments i identitats- sensible, però d'això ja en parlarem un altre dia. Dic 'teòricament' perquè aquí hi arriba molta gent que no parla ni una llengua ni l'altra i que no només treballa -això pot passar en molts d'altres països- sinó que també viu en anglès.

I és que parlar quatre llengües a la capital d'Europa és ser, gairebé, un més del magma. Qualsevol persona que et puguis trobar un dijous a Place Luxemburg (Place lux) amb una cervesa a la mà després de treballar, domina tres, quatre o cinc llengües a la perfecció. Això sí, siguem d'on siguem tots acabem confluint en un punt comú, a tots ens acaba envaint l'esperit de Schuman o de Jacques Delors, i tots acabem creient en aquesta idea estranya d'Europa.

'Fa 24 anys que vaig arribar i encara no he decidit quedar-m'hi'

Tue, 15 May 2012 03:00:00 +0200

Brussel·les. D'entrada, com a destí, no atrau l'atenció de la majoria, tampoc va fer atraure la meva. Els comentaris de la gent de l'entorn -la majoria han passat per la capital europea de visita- tampoc ajuden: 'És una ciutat gris' 'No veuràs el sol en tot l'any' 'Els belgues són avorrits' ... Tot un arsenal de sentències que desanimarien al més optimista. Només els romàntics enamorats de la idea d'Europa -fora de Brussel·les n'hi ha pocs- et miren amb una certa gelosia quan els expliques que et passaràs un any aquí.

Però Brussel·les és estranya, té alguna cosa que fa que ningú s'hi senti lligat, que ningú s'hi senti a casa però que tothom s'hi quedi a viure: 'Vaig arribar fa 24 anys i encara no he decidit quedar-m'hi' em va dir un català que em vaig trobar enmig del magma de funcionaris europeus. 'He pasado el examen, ya soy funcionaria, creo que me voy a quedar toda la vida aquí, aunqué la idea me asusuta', em va confessar la meva veïna que acabava de guanyar una apreciada i desitjada plaça a la Comissió.

Periodistes, funcionaris, advocats, lobbistes i assistents d'eurodiputats són les respostes que més escoltes quan fas la pregunta 'i tu què hi fas aquí?' perquè aquí tothom hi fa alguna cosa, ningú hi és per plaer. De totes aquestes respostes, segurament la que més em va sorprendre les primeres vegades que la vaig escoltar és la de 'treballo per un lobby que defensa...' Fins al moment quan pensava en 'lobbys' m'imaginava senyors estranys, poderosos i foscos que feien servir el seu poder per influenciar les polítiques que s'estaven duent a terme, però aquí descobreixes que en els lobbys hi treballen persones normals que el més fosc que tenen és el color de l'americana.

Teòricament, Brussel·les és una ciutat bilingüe (francès neerlandès) i en aquest cas és un bilingüisme d'aquells que emocionaria als líders de Ciutadans si el tinguéssim a casa nostra. La darrera conferència a la que vaig assistir es va fer meitat en francès, meitat en neerlandès, us podeu imaginar que és un tema -com tots els que afecten a sentiments i identitats- sensible, però d'això ja en parlarem un altre dia. Dic 'teòricament' perquè aquí hi arriba molta gent que no parla ni una llengua ni l'altra i que no només treballa -això pot passar en molts d'altres països- sinó que també viu en anglès.

I és que parlar quatre llengües a la capital d'Europa és ser, gairebé, un més del magma. Qualsevol persona que et puguis trobar un dijous a Place Luxemburg (Place lux) amb una cervesa a la mà després de treballar, domina tres, quatre o cinc llengües a la perfecció. Això sí, siguem d'on siguem tots acabem confluint en un punt comú, a tots ens acaba envaint l'esperit de Schuman o de Jacques Delors, i tots acabem creient en aquesta idea estranya d'Europa.

Diversitat cultural, conviure amb la diferència

Mon, 14 May 2012 10:40:00 +0200

El proper dilluns 21 de maig és el Dia universal per a la diversitat cultural. Des de la Taula per la cohesió social de la Conca d’Òdena volem aprofitar aquell dia per reivindicar la diversitat cultural com una de les virtuts del món on vivim i com a una oportunitat. Però aquesta manera de veure la diversitat en positiu no només ho pensem nosaltres. La UNESCO reconeix la diversitat cultural com a “patrimoni comú de la humanitat” convertint la lluita per la defensa de les cultures i identitats culturals amenaçades en un deure de tots els habitants del món. Així mateix, reclama que totes les mostres de cultura que es produeixen siguin preservades i promocionades per tal que tothom pugui gaudir-ne.

Ara bé, sabem realment què vol dir diversitat? La diversitat és sovint explicada com a varietat o pluralitat, és a dir, es defineix en contraposició a conceptes com uniformitat i homogeneïtat. Tanmateix, la diversitat cultural no s’entén només com a multiplicitat de cultures o identitats culturals sinó que va més lluny. Es defineix, també, com a sinònim de diàleg i valors compartits i considera la multiplicitat de cultures de manera sistèmica: cada cultura es desenvolupa i evoluciona en contacte amb altres cultures. Una manera d’entendre el món de forma global i interconnectada i no si cada comunitat visqués aïllada de la resta.

Per això, la diversitat es converteix en una manera d’abordar la millora de la nostra vida i de la nostra societat en comú, fonamentant-se en l’acceptació d’una visió plural del món. Entendrem així la diversitat cultural no com la superposició d’unes cultures sobre les altres sinó com a una societat de sabers compartits en que, gràcies a l’ús de les noves tecnologies, podem aprofitar-nos dels coneixements, valors, tradicions i creences d’una cultura que es troba a milers de quilòmetres per a solucionar un problema d’aquí. La diversitat cultural és una manera de compartir saviesa però és més que això. La diversitat cultural no solament ens enriqueix, també ens ensenya un dels principis de la democràcia: acceptar la diferència.

Per tots aquests motius creiem que hem de reivindicar la diversitat cultural. És per això que convoquem un cercle de silenci, un punt de trobada per a totes aquelles persones que vulguin reivindicar la diversitat cultural. Els cercles de silenci són un acte d’expressió ciutadana, originari de França, que consisteix en una rotllana de persones en silenci. El cercle de silenci es realitzarà a les 7 de la tarda a la Plaça de Cal Font d’Igualada i tindrà una durada aproximada d’un quart d’hora. En acabat, totes les persones que ho vulguin podran participar a la reunió mensual oberta de la Taula per la cohesió social.

Per què els nostres diners es fan servir per rescatar la banca?

Mon, 14 May 2012 03:00:00 +0200

Un banc és bàsicament un intermediari financer. Malgrat que els intermediaris tenen mala premsa, des del punt de vista econòmic és necessari que hi hagi empreses que facin la funció de captar els fons que generen els estalviadors per dirigir-los cap a les empreses i les famílies que volen finançar les seves inversions. Els bancs capten els estalvis de la gent en gran part mitjançant el contracte de dipòsit: el client porta els diners al banc i els pot recuperar quan vulgui ('a la vista') o a curt termini. Amb aquests fons el banc concedeix crèdits a famílies que volen comprar pisos o empreses que volen finançar les seves inversions. Lògicament, aquests crèdits se solen fer a terminis relativament llargs. Un bon banquer és el que sap gestionar l’entitat per aconseguir que l’empresa tingui la màxima rendibilitat tot assegurant dos objectius, no sempre compatibles, que garanteixen la seva supervivència: SOLVÈNCIA i LIQUIDITAT.

Solvència vol dir que el valor dels actius del banc (els préstecs que el banc ha concedit i espera que li retornin amb un interès) supera el valor dels passius (els dipòsits que el banc ha captat i que haurà de retornar també amb els interessos). Un banc insolvent és mala peça al teler, sobretot des del punt de vista dels seus creditors, que veuen créixer el risc de desaparició dels seus estalvis. Liquiditat vol dir que el banc és capaç de retornar els dipòsits quan el públic els vol recuperar. En circumstàncies normals la majoria dels bancs tenen liquiditat perquè mantenen una part suficient dels seus actius a la caixa i poden afrontar els seus deutes immediats. En circumstàncies excepcionals en què molts dipositants volen recuperar els seus estalvis ni el banc més ben gestionat i més solvent tindria prou liquiditat, a causa de la mateixa naturalesa del negoci bancari, que és endeutar-se a curt termini i prestar a llarg termini. Tots els bancs estan sotmesos a regulacions, en principi molt estrictes, que pretenen garantir-ne la solvència i la liquiditat.

Què es pot fer amb un banc solvent que pateix una crisi de liquiditat? Aquest és un tema relativament fàcil de resoldre amb els mecanismes habituals de la política financera. Hi ha una institució pública, el banc central, que pot actuar com a banc dels bancs i concedir-los crèdits quan tenen dificultats temporals. Davant d’una situació d’il•liquiditat el banc accedeix als crèdits del banc central que li permetran sortir del mal pas i assegurar la seva supervivència. Si tot va bé els crèdits seran retornats, el banc se’n sortirà amb una sanció del regulador que el castigui per la seva incompetència, els gestors seran rellevats dels càrrecs que han demostrat que no poden exercir de manera prou satisfactòria i els creditors s’hauran endut un petit ensurt però podran respirar tranquils: els seus estalvis no corren perill.

Què es pot fer amb un banc insolvent? Hi ha molts economistes que diuen que no s’hi pot fer gran cosa. Com qualsevol altra empresa que no faci bé la seva feina, un banc insolvent ha d’acabar desapareixent. Com que actualment els dipòsits dels clients estan en bona part assegurats, la fallida del banc perjudicaria els accionistes, que perdrien el capital, i la resta dels creditors, que s’haurien de posar a la cua en el procés de liquidació de l’entitat. Aquest és el mecanisme mitjançant el qual l’economia de mercat castiga la mala gestió dels empresaris, l’assumpció de riscos excessius i el mal judici a l’hora de fer inversions.

Aquest principi general té una excepció que els esdeveniments dels darrers anys han demostrat que és molt important. La fallida d’una entitat prou gran i connectada financerament amb altres institucions (el que en l’argot se’n diu una entitat 'sistèmica') pot fer trontollar el sistema sencer, no només d’un país sinó del món, tal com va quedar clar després de la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers el 2008. La fallida va estendre la desconfiança sobre la situació de totes les entitats financeres, va corrompre les relacions entre totes elles, va reduir la capacitat de concessió de crèdits del sistema financer i va abocar el món a una crisi econòmica de grans proporcions. En casos com aquest és quan es pot considerar si es podria evitar el caos econòmic que provoca la fallida d’una entitat sistèmica amb el seu rescat públic. El rescat del sector públic té moltes modalitats: crèdits, avals, ajudes directes, nacionalització, etc., però acaba implicant que, pocs o molts, els diners dels contribuents es facin servir per “socialitzar” les pèrdues dels bancs.

Per tant, davant d’un ensurt amb algun banc el primer que cal preguntar-nos és si ens trobem davant d’un problema de liquiditat o de solvència. El primer el podem resoldre de forma relativament simple, però el segon no el podrem solucionar sense fer sang: accionistes, creditors o contribuents hauran d’afluixar la mosca. Si tenim una entitat insolvent (i no cal anar gaire lluny per trobar-ne una bona colla d’exemples) haurem de mirar quines poden ser les conseqüències de deixar-la fer fallida. Si és una entitat petita potser el millor és deixar-la caure i que els accionistes i creditors paguin les conseqüències de la mala gestió. En el cas d’una entitat sistèmica ens hem de plantejar si la fallida es pot acabar traduint en un caos financer, restriccions creditícies i una crisi econòmica profunda que és millor evitar. Això podria justificar un rescat públic.

Com s’aplica tot això al cas de Bankia? Bankia és una entitat que fa temps que sospitem que és insolvent. S’ha fet més gran del que hauria estat recomanable per culpa de la política de fusions del Banc d’Espanya, que sembla que no ha volgut entendre que la fusió de caixes insolvents només pot donar lloc a una gran caixa insolvent. Lamentablement, en aquest cas em temo que l’elecció de les autoritats ja es va prendre fa molt temps. Bankia està de facto rescatada i sobreviu en gran part gràcies als crèdits que obté amb avals públics, de manera que ara mateix deixar-la caure també ens costaria molts diners als contribuents.

Miriam Ponsa, làtex, fusta i cor

Fri, 11 May 2012 09:32:00 +0200

Làtex, fusta i cor. No té res a veure amb el sadomasoquisme, són tres dels elements essencials de la dissenyadora manresana, Miriam Ponsa.

Imaginativa i rebel, sense accents afegits. Somriure captivador i presència aparentment despreocupada, tot i que dins del seu cap “fa bullir l’olla” sense parar. L’acompanya una vella maleta on hi guarda tot el seu imaginari, la pedra filosofal de les col·leccions que crea al seu taller, un espai industrialitzat que manté la tradició de diverses generacions dedicades al sector tèxtil. Miriam assegura “notar la presència dels esperits dels avantpassats” que els percep “com energies inspiradores”.

Coneix l’essència de Miriam Ponsa a l’entrevista que li faig a ‘Tendencias al dente’.

"El tiempo futuro"

Fri, 11 May 2012 05:00:00 +0200

El pop amb l'incòmode etiqueta “adult” i de lletres quotidianes està de moda. I mentre molts grups estan aprofitant aquesta moda per pujar al carro i convertir-se en icones mediàtiques, d'altres passen desapercebuts, avançant de puntetes i traient discs en comptagotes. Aquest seria el cas del grup gallec d'indie-pop Eladio y los seres queridos, una banda que segons el diari El País "Amplia la nòmina d'artistes que exemplifiquen que el quotidià és digne de ser cantat en vers" amb un pop senzill, directe i sensible.

El seu segon treball “Estan ustedes unidos” [Esmerarte/Altafonte, 2011] és una clara continuació del primer “Esto que tienes delante” [Grabaciones en el mar, 2007]. Hi ha qui els critica per conservadors i assegurar-se de fer un disc igual d'amable i reconfortant que l'anterior, per utilitzar recursos musicals fàcils i simples, com també per recórrer massa sovint a evidents jocs de paraules en les seves lletres. També hi ha qui es posiciona a favor de la hipòtesis de que mentre molts grups encara estan buscant el so que els caracteritza, ells ja l'han trobat: un pop de regust dels anys vuitanta, recarregat però sense semblar barroc, amb alguna concessió folk i certa presència elèctrica i electrònica; Amb una manera de viure les coses amb naturalitat, sense dramatismes, amb certa ironia i un deix d'esperança. Com a “El tiempo Futuro” en el que ens descriuen un Vigo on el fet de que sempre hi plogui fa que sota la pluja els seus habitants creixin més forts.

Afirmen que Vigo és una ciutat de contrastos on un port esportiu pot conviure amb les barques dels pescadors o bé uns jardins com els de “O Castro” poden conviure amb els peculiars boscos urbans inserits entremig del teixit de carrers. I amb aquesta idea, Alberto Baamonde va realitzar un interessant videoclip de la cançó “El tiempo futuro” amb la tècnica del tilt-shift que imita les lents fotogràfiques utilitzades pels arquitectes per a fotografiar les seves maquetes. El vídeo va ser rodat durant els mesos de maig i juny del 2011 en els que atípicament va fer un temps assolellat i els va servir per irònicament il·lustrar la frase “Aquí mai neva, aquí sempre plou” amb què la cançó descriu la ciutat portuària de Vigo. Tot i l'estil indie-pop del grup, aquest clip va ser capaç de cridar l'atenció de les grans plataformes de difusió de videoclips com MTV, 40 principales, Kiss TV i aconseguir, sense pretendre-ho, realitzar una campanya de promoció turística de Vigo millor que la que qualsevol govern local hagués mai imaginat.

Pep Farrés. Patronat de la Tossa. Lluís Soriano. Rafel Jorba. Elia i Níria Pascual. Coll Bas, lamentable. Lladres del que calgui. Embrutar parets. Vàndals de nit

Fri, 11 May 2012 03:00:00 +0200

LLUMS a … Pep Farrés
El diari Ara (5.5.12) dedica un ampli reportatge a Pep Farrés en el suplement ‘Ara criatures’ on parla de diferents aspectes de la seva vida familiar a l’entorn dels fills. L’igualadí, fundador de la companyia teatral Farrés Brothers, presentarà a finals de maig a Igualada el seu nou espectacle per a adults, ‘Equilibristes’.

LLUMS a … el Patronat de la Tossa
La pacient tasca del Patronat de la Tossa que presideix la montbuienca Eva Nasarre dona els seus fruits i el paratge presenta un aspecte de netedat, ordre i cura que mereix felicitacions. Dona gust fer-hi una passejada. És un dels indrets més bonics de la comarca i des d’on es pot apreciar la Conca i el paisatge de manera extraordinària.

LLUMS a … Lluís Soriano
L’igualadí Lluís Soriano, president del Col·legi de Dissenyadors d’interiors i Decoradors de Catalunya, en una entrevista al setmanari Presència (4-10.5.12), entre altres interessants consideracions, afirma que en la seva feina ‘el que preval és el sentit comú’, tal i com es destaca en el títol de l’entrevista.

LLUMS a … Rafel Jorba
L’actualitat de les eleccions franceses va propiciar una taula d’opinió sobre el canvi de president al programa Àgora de TV3 (7.5.12) que dirigeix Xavier Bosch i on l’igualadí Rafel Jorba, guardonat amb la Legió d’Honor de França, hi va ser convidat com a expert de la realitat política de França, per exposar interessants coneixements i opinions.

LLUMS a … Elia i Níria Pascual
A Salamanca les dues atletes igualadines, Elia i Níria Pascual, germanes, van aconseguir la medalla d’or i la de bronze en els campionats d’Espanya universitaris en l’especialitat del llançament de javelina. Una actuació excel·lent i la confirmació de la seva categoria atlètica.

OMBRES a … la deixadesa del refugi de Coll Bas
El refugi de Coll Bas, a Carme, presenta un estat de deixadesa lamentable. És una llàstima. Sembla que ningú en tingui cura i que l’abandó s’hagi apoderat de les instal·lacions que un dia eren netes, ordenades i donaven un servei correctíssim. Experts excursionistes diuen que des que no se’n cuida la parròquia, es compleix allò que diu... ‘el que és de tothom, no és de ningú’. Lamentable i de vergonya aliena.

OMBRES a … la creixent activitat dels lladres Les estadístiques diran el que es vulgui que diguin. La realitat és més tossuda. Creixen els robatoris i es detecten cada vegada més agosarats. Instal·lacions de serveis públics, portes de finques privades, conduccions, res s’escapa a les bandes organitzades –majoritàriament foranes, cal dir-ho- que operen també a l´Anoia. Una plaga. Diguin el que diguin les estadístiques.

OMBRES a … els cartells que embruten les parets
Al marge del missatge que vulguin transmetre determinats cartells que han aparegut fa uns dies a moltíssimes parets de la ciutat, el fet de no respectar els llocs per col·locar aquesta cartells posa un punt negatiu a l’objectiu, sigui quin sigui.

OMBRES a … els vàndals urbans
Sembla que no tenen aturador i cada cap de setmana deixen petjada de les seves accions incíviques. Actuen de nit i en colles sempre. Trencar semàfors, tombar contenidors, malmetre els centres de rotondes, escampar ampolles trencades per les cantonades o en carrers poc transitats, tot s’hi val i els danys esdevenen una càrrega més per als ciutadans que d’una manera o altre acaben pagant les seves gestes. Potser que ja n’hi ha prou d’aquesta festa.

! Ploramiques !

Thu, 10 May 2012 15:05:00 +0200

Em va costar molt entendre el comportament d’aquell nen.

Es que un pot ser violent per naturalesa? No, ho sento. Em nego a fer sentencies semblants solament perquè no arribo a comprendre. Simplement, no arribo a comprendre!

Els mecanismes infantils són senzills, estic tipa de comprovar-ho:. Causa-efecte. Si de cas és la meva ment adulta i replena la que no em deixa veure amb claredat.

El Marc era, aleshores, una criatura de 4 anys que inexplicable i contínuament provocava conflictes. Iniciava conflictes.

Podia estar jugant relaxadament en grup i de sobte etzibar-li una puntada de peu al seu company. Just amb l’amic amb qui empatitzava millor. Sense solta ni volta.

Així a l’escola, amb els veïns, germans... Que passava? Ningú ho sabia però tothom s’ho explicava .Tothom li buscava etiquetes, es clar! Era necessari trobar un nom a la seva anormal actitud i d’aquesta manera va ser com petits i grans van determinar que el Marc era dolent. !Dolent!.
Amb tot el que aquest determinisme suposa. Per ell i pels altres.

Ara sé el que li passava al Marc. Avui, més ben dit, des d’ahir que ho sé.

Recentment he viscut una experiència que m’ha donat la resposta i em penso que haig de difondre les meves conclusions per si algú més s’hi troba i hi pot posar remei a temps.

Si us plau, deixeu que els vostres fills visquin les emocions. Si les eviteu, suplanteu, dissimuleu, modifiqueu, reprimiu... solament perquè us semblen doloroses i no suporteu veure’ls patir, patiran molt més.

El Marc, senzillament encetava enfrontaments per tenir una excusa.

Una excusa per plorar, per enrabiar-se, ... per expressar aquestes emocions. Les emocions que la protecció i el control al que contínuament estava sotmès no li deixava fluir quan era necessari.
"No ploris, els nens grans no ploren". Us ho heu sentit a dir algun cop?

Estar trist és bo. Plorar és bo. Frustar-se és bo.

Les emocions negatives ens fan falta i les hauríem de conèixer, acceptar i experimentar des de petits.

M’encanta la frase d´Heràclit:

"Si només hi hagués aigua freda, l’aigua no seria freda."

Ho diu tot.

Compte, doncs, amb les emocions que s´amaguen.

Intervinguts

Thu, 10 May 2012 03:00:00 +0200

En un moment en què l’Estat Espanyol ha amenaçat en intervenir les economies 'autonòmiques' si aquestes no compleixen amb els seus designis, en un moment en què els peatges no alcen les barreres sinó que apunten matrícules per cohibir als pobres 'pagadors', potser és ja el moment de fer una consulta popular sobre el què cal fer.

¿Cal continuar en un estat que expolia la panxa de la nostra pobra vaca esprimatxada? ¿Cal permetre que ens insultin d’aquesta manera, manegant la victòria del 'seu' equip de futbol? ¿Cal que continuem permetent que siguem la diana de la seva ira per justificar els seus problemes econòmics (que a més els paguem dia rere dia sense gairebé res a canvi)?

No, si ha d’intervenir algú, aquest algú ha de ser el poble. Cal sortir al carrer, organitzar manifestacions per reclamar al govern català que realitzi aquesta consulta, que ens pregunti què cal fer i cap a on cal tirar. I si la majoria diu que hem de continuar a dintre d’Espanya, cony!, doncs hi continuem. Però si la majoria diu que ens hem de separar, que hem de formar un estat propi, doncs ho fem, sense vacil·lar, sense que ens tremoli el pols, amb convicció, amb empenta!

Ja n’hi ha prou d’aquest color!

Crisi? Quina crisi?

Thu, 10 May 2012 03:00:00 +0200

El dia 1 de maig, Dia internacional del Treball, vam aprofitar que feia un dia preciós i vam anar a la platja amb la família. Després d’un pont una mica passat per aigua, venia de gust sortir i deixar que ens toqués el primer sol. El destí escollit va ser Sitges (que ningú no faci segones lectures, si us plau) i només en arribar ja ens vam adonar que moltíssima gent havia fet el mateix pensament que nosaltres: allà no hi cabia ni un ou!

El mar encara era fred, però era agradable estar-se a prendre el sol. Mica en mica la platja es va anar omplint de gent, que anaven ocupant cadascun dels metres quadrats de sorra disponible. Els xiringuitos ja estaven oberts. Passaven els xinesos oferint massatges. Les cremes protectores s’escampaven per la pell dels contribuents que ens anàvem torrant sota els rajos del sol, un dia de festa... del Treball.

A l’hora de dinar vam anar cap al centre de Sitges i va començar el calvari per poder aparcar el cotxe. Allò estava literalment col·lapsat. Aviat vam entendre que la idea de menjar alguna cosa per dinar seria heroica. Tots els restaurants del passeig marítim estaven plens com un ou. Sensacional la cua per poder menjar, segons deien els cambrers, podia ser de quaranta minuts a una hora. La sensació de veure la gent fent cua per poder menjar alguna cosa, amb aquell ordre i aquella resignació em recordava les imatges de l’època soviètica.

Anem provant un restaurant. Un altre. I així anar fent. Al final es va fent tard i trobem un encarregat que ens diu que, com a molt, en un quart d’hora estarem asseguts. És la guerra de desgast. El temps va passant i necessitem menjar, sigui com sigui. I ens el creiem i ens posem a la cua, esperant que l’espera serà una cosa breu. Evidentment ja no mirem ni els preus: la qüestió és menjar. Efectivament, després de tres quarts d’hora, ens fan passar. Tres quarts més per veure la primera cosa sòlida sobre la taula. Una mica de mal humor entre els cambrers. Després, quan són quarts de cinc, la cosa va més rodada. El dinar correcte, sense ser excepcional. El preu: 118 euros per menjar quatre persones...

Es veu que el país està immers en una gran crisi.

Com aborden la diversitat cultural els mitjans de comunicació de l'Anoia?

Wed, 09 May 2012 22:03:00 +0200

El desplaçament de persones a la recerca del benestar ha estat una constant en la història de la humanitat. La pròpia història de Catalunya s’escriu en funció dels moviments migratoris i tots en som fills de prop o de lluny. Fruit de la creixent globalització i de les necessitats locals, el flux migratori ha estat molt important, tant aquí com a la resta d’Espanya, en els darrers deu anys. En aquest cas, també ha vingut donat per la necessitat europea de garantir la pròpia supervivència. Sense els corrents migratoris no hauríem aconseguit l’estat del benestar i res no indica que aquesta necessitat hagi de canviar en el futur.

Els canvis laborals, familiars, econòmics, tecnològics o ambientals són tan ràpids i radicals que ens afecten i ens inquieten. La responsabilitat d’aquesta situació es difusa, poc coneguda, i en tot cas inabastable. Tanmateix, els protagonistes del procés intercultural són ben visibles. Els trobem pels carrers, són els nostres veïns i els identifiquem pel seu aspecte o pels seus accents. I podem caure, per inèrcia o per ignorància, en la temptació d’assenyalar-los com a responsables de tots aquests canvis que ens neguitegen quan, en tot cas, en són més víctimes que nosaltres mateixos.

El paper dels mitjans i dels professionals ha de consistir a saber informar del nou context i del seu procés, i l’única manera de fer-ho és a través del periodisme de qualitat, que ha d’entendre la diversitat cultural com una riquesa. Si és així, ens hem plantejat mai com és aquest tracte? Potser, convindria qüestionar-nos com fem periodisme. Quin és el nostre llenguatge a l’hora de parlar de convivència en la diversitat? Quines paraules utilitzem més sovint? Com és el lloc on vivim i com es representa des dels mitjans de comunicació? Es viu la diversitat en el si dels mitjans de comunicació de la comarca?

El proper dissabte 19 de maig, a les 11 del matí a la Sala de Socis de l’Ateneu Igualadí, la Taula per la cohesió social proposa un debat obert a totes les persones de la comarca de l’Anoia, especialment, a periodistes, opinadors i persones vinculades al món de la comunicació per a intentar respondre aquestes preguntes. Per fer un debat dinàmic sobre la diversitat cultural als mitjans de comunicació de la comarca de l’Anoia que serveixi per qüestionar-nos com fem periodisme.

Elefants i euros o tot s'aprofita

Wed, 09 May 2012 03:00:00 +0200

Enmig de la situació tan negra i difícil que vivim en aquesta part del món –Igualada, l’Anoia, Europa, el món occidental–, vull parar l’atenció a esdeveniments que podríem considerar com si s’haguessin programat per descompressionar i fer-ho tot més païdor: penso en l’afer de la cacera d’elefants del rei espanyol i en l’efecte dels bitllets exposats a l’espai d'IGDXIndependència de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Cal Font la diada de Sant Jordi.

De la 'broma' del rei caçador d’elefants a Botswana, poca broma! És cert que tothom li ha tret punxa i fins i tot hem rigut a desdir amb els acudits apareguts arreu i sobretot a la xarxa, però el cert és que ha estat una gran lliçó i, si més no, ha estat una vacuna contra els malalts de monarquia (i espanyola) que, no ens enganyem, n’hi ha a bastament.

Pel que fa al bé de déu de bitllets que cridaven l’atenció de grans i petits que van visitar l’espai de l’ANC, estareu d’acord que l’impacte visual deixava pas de manera immediata a l’impacte, diguem-ne, moral o, directament, de mala llet en veure 'materialitzat' l’espoli fiscal a què estem sotmesos els catalans per part d'Espanya, la del rei del punt anterior.

Pels qui no vau arribar a visitar el petit estand, sapigueu que hi havia exposats uns feixos de bitllets de 50 € fins a sumar la quantitat espoliada en un dia per l'Estat espanyol; uns bitllets que atreien l'atenció dels nombroso simpatitzants que s'hi acostaven. En aquest cas també podem parlar de pedagogia, per exemple la que feien els grans amb els petits: 'fixa-t’hi nen, això ens ho fot Espanya cada dia i ja no en torna'. A continuació els adults començaven una rialla que aviat interrompien davant l'evidència del significat del, diguem-ne, poema visual que tenien davant.

Les relliscades monàrquiques i el reclam dels euros de joguina són exemples de recursos per guanyar ni que sigui quantitats petites o modestes d'argumentació i de convicció a favor de la causa de la sobirania; d'altres artefactes no són tan modestos, com ara la campanya del 'no vull pagar els peatges' o l'operació de la cada vegada més incident IGDxla Independència (ANC). Tot, tot és important per decantar la ciutadania cap al convenciment independentista en aquests temps d'ofensiva recentralitzadora tan desvergonyida del PP. Com diu el títol del recull de narracions de Pere Calders: 'Tot s'aprofita'.

I jo, permeteu-me, vull acabar aprofitant per recordar les celebracions del centenari de l'autor de les Cròniques de la veritat oculta i els 50 anys de la publicació de 'Nosaltres, els valencians', l'obra fonamental de Joan Fuster. Aprofitem-nos-en!