Anoiadiari·cat

http://blogs.anoiadiari.cat// Anoiadiari·cat Blogs d'Anoiadiari·cat Fri, 03 Sep 2010 03:00:00 +0200 ca <![CDATA[Tot l'enyor de demà]]> http://blogs.anoiadiari.cat/el-poema-de-la-setmana/blog/1209/tot-lenyor-de-dema http://blogs.anoiadiari.cat/el-poema-de-la-setmana/blog/1209/tot-lenyor-de-dema Fri, 03 Sep 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/el-poema-de-la-setmana/blog/1209/tot-lenyor-de-dema

A Marià Manent

Ara que estic al llit

malalt,

estic força content.

—Demà m'aixecaré potser,

i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,

i unes tanques amb flors

sota el sol,

sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet

que té un capet lleuger

i duu un davantalet

amb unes vores fetes de puntes de coixí,

i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,

i qui puja els tramvies

i els baixa,

tot corrent.

I el carter,

que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,

perquè no sé el secret

de les altres que porta.

I també l'aeroplà

que em fa aixecar el cap

el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,

matineres,

qui travessen de pressa en direcció al mercat

amb sengles cistells grocs,

i retornen

que sobreïxen les cols,

i a vegades la carn,

i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,

qui treu la torradora del cafè

i comença a rodar la maneta,

i qui crida les noies

i els hi diu: —Ja ho té tot?

I les noies somriuen,

amb un somriure clar,

que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat

qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,

i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,

i els carreters dormits

sota la vela amb punxa,

que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,

posat a taula.

I l'escudella rossa,

fumejant.

I vosaltres amics,

perquè em vindreu a veure

i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,

si m'aixeco,

demà.

Si no em puc aixecar,

mai més,

heus aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,

per veure el bo que és tot:

i la Vida

i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), poema del llibre L’irradiador del port i les gavines (poemes d’avantguarda), dins Poesies completes, edició a cura de Joaquim Molas, Editorial Ariel, Barcelona, 1981

]]> <![CDATA[Aquella dona que vaig veure nua]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep-alert/blog/1208/aquella-dona-que-vaig-veure-nua http://blogs.anoiadiari.cat/josep-alert/blog/1208/aquella-dona-que-vaig-veure-nua Thu, 02 Sep 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/josep-alert/blog/1208/aquella-dona-que-vaig-veure-nua No us feu il·lusions: no us penso explicar més coses de les estrictament necessàries. Que quedi clar. Però sí, és veritat: va ser una de les primeres dones que vaig veure nues. Era morena, tenia la pell blanca i duia mitja cabellera. Les seves faccions eren tendres, una mica infantils. Els llavis, carnosos. Tenia un accent argentí, amb aquella cantarella melosa que a mi m’agrada tant d’escoltar. De cop i volta es va despullar. I va quedar, davant els meus ulls, tal com havia vingut al món. Aquella visió va durar només uns segons. Potser ni això. Potser van ser dècimes. Però n’hi va haver prou perquè la recordés per sempre més. Perquè no em deixés indiferent. No sabia qui era ni com es deia. De fet, no la veuria mai més en ma vida. Va desaparèixer sense deixar rastre, com si hagués estat un espectre. Tanmateix, la seva imatge va quedar retinguda a la meva retina. Potser aquell dia les hormones em van fer xup-xup.

Va ser una tarda del 1983. Una tarda de diumenge en un local del carrer Sant Magí. Per ser més exactes, en una sala de projeccions: el cinema Kursal. Una tarda d’aquelles de sessió doble quan al Kursal hi havia una sala i prou. S’estava projectant El pico, pel·lícula antològica del desaparegut Eloy de la Iglesia. Una mostra d’allò que en diuen “cine quinqui”, aquell gènere sorgit a primeries de la democràcia que retratava ambients marginals i reflectia qüestions polèmiques: la droga, la delinqüència, la prostitució, la corrupció...

Un dia d’aquests vaig fer una descoberta casual. Vaig trobar a la Viquipèdia una biografia d’Eloy de la Iglesia. Vaig clicar un enllaç amb informació de la seva filmografia. No vaig poder resistir la temptació: vaig buscar el repartiment d’El pico. I vaig veure com es deia aquella noia que en tan sols uns segons en va tenir prou per seduir-me. El seu nom artístic era Andrea Albani. En realitat es deia Eulàlia Espinet Borràs. Havia nascut a Barcelona, al Poble Sec. Havia estat nedadora, jugadora de bàsquet i venedora de roba interior. Als quinze anys va marxar de casa i es va buscar la vida. Es va ficar dins el món del cinema, és a dir, del destape, les pel·lícules “S” i les espanyolades. Després de sortir a la segona part d’El pico va desaparèixer de la pantalla gegant. Va tenir alguns problemes amb la policia a causa de les drogues i, finalment, el 1994, quan tenia 33 anys, va morir de sida.

D’aquella persona que un dia vaig veure a la pantalla del Kursal, he passat de no saber-ne absolutament res a saber-ne potser massa coses. I de sobte, allò que per a mi era només una imatge plaent, un cos femení vinculat als meus records d’adolescència, ha passat a adquirir una dimensió tràgica. Una dimensió associada al mite d’una joventut eterna a causa d’una vida efímera. Hi ha descobertes que causen vertigen.

]]> <![CDATA[Tanta set per acabar vuit]]> http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/1207/tanta-set-per-acabar-vuit http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/1207/tanta-set-per-acabar-vuit Thu, 02 Sep 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/dsole/blog/1207/tanta-set-per-acabar-vuit
Però (sempre n’hi ha d’haver algun) el prodigi no acabarà aquí, segur, és més, continuarà en diades posteriors com la d’aquest proper cap de setmana a Vilanova del Camí. La plaça on el cos tècnic havia decidit intentar aquest Carro Gros espera totes les camises moixigangueres que aquest diumenge passat de Festa Major eren a la plaça. I no només aquestes, sinó que si aquests castells de vuit pisos poden ser més habituals, altra gent de la ciutat, de la conca i de la comarca han de venir a donar aquest cop de mà que ara, més que mai, necessiten els castells morats.

Sembla un reclam oi? Doncs és que ho és. Un reclam per a tots aquells que el diumenge dia 22 d’agost se’ls esbossà un somriure veient coronar aquell tros de castell a la plaça de l’Ajuntament, a tots aquells que aquell dia sentiren com el seu cor botava d’alegria, s’unia als crits de celebració i, a dins del seu cap ressonava sense parar 'Mo – ixi – gan – guers, Mo – ixi – gan – guers, Mo – ixi – gan – guers'. És un reclam per aquest proper diumenge 5 de setembre a Vilanova del Camí, a les 12 del migdia i a la renovada plaça del Mercat on, amb l’ajut d’aquells que s’han convençut per venir, gravarem amb lletres d’or el seu nom en un altre Moixiganguer Elegant.

Per cert, salut i VISCA ELS MOIXIGANGUERS!

]]> <![CDATA[Comença el curs de les tres vacances i el portàtil]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jfarres/blog/1206/comenca-el-curs-de-les-tres-vacances-i-el-portatil http://blogs.anoiadiari.cat/jfarres/blog/1206/comenca-el-curs-de-les-tres-vacances-i-el-portatil Wed, 01 Sep 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jfarres/blog/1206/comenca-el-curs-de-les-tres-vacances-i-el-portatil
Jo sóc del ram de l’ensenyament, que quedi clar d’entrada. I ja fa anys que m’hi remeno. I tot el que diré serà a títol personal. I a més ja començo a tenir una edat en què costa acceptar les novetats. Dit això, doncs, aquest és el meu comentari sobre aquestes innovacions en el moment de començar aquest curs.

Em sembla que cap de les dues mesures, cap, ni la del canvi de calendari, ni la dels ordinadors, no era una necessitat imperiosa ni una demanda viva i urgent en el món de l’educació. Els alumnes no demanaven de fer festa a l’hivern perquè estaven esgotats de l’esforç fet fins aleshores, ni el professorat notàvem que treballar amb llibres de paper i fer que la canalla llegís i escrivís en una llibreta era un signe d’arcaisme pedagògic o un impediment per la formació integral dels estudiants. Les famílies no venien als centres suplicant una setmana blanca per poder esquiar a l’hivern, ni demanven poder estudiar les matèries per internet.

Em sembla que en el món de l’educació, tots els responsables polítics que han arribat al càrrec, han volgut deixar petjada i han introduït canvis, matisos, retocs, lleis i reformes, segurament amb més bona voluntat que encert. Amb més afany de protagonisme que necessitat real. El conjunt de les novetats, modificacions, reformes i innovacions introduïdes frívolament en el món de l’educació han anat treient-li credibilitat, desconcertant els professionals que ens hi dediquem, allunyant-nos de la societat a la qual servim. Em temo que les dues ‘novetats’ d’aquest curs, el calendari i els ordinadors, seran un pas més en l’aprofundiment d’aquest despropòsit.

Em sembla, per acabar, que el resultat d’aquestes mesures serà difícilment avaluable, de manera que, quan a final de curs, se n’hagi de valorar l’efectivitat estarem en el terreny de l’opinió i no de la dada real i fiable. I això, en una matèria tan sensible i tan mancada de seriositat com és l’educació, és un autèntic drama. Voleu dir que no hauria valgut la pena reflexionar-hi més, buscar el consens o la complicitat dels sectors implicats, planificar millor, fer més proves pilot, preparar millor els materials, assegurar-se que la gent sàpiga què fer de la canalla a l’hivern, mirar que tots els instituts tinguin les instal·lacions en condicions, abans de fer volar coloms? Voleu dir que, veient com estem a la cua d’Europa en matèria educativa, aquesta és la resposta que hem de donar?

Digueu-me si voleu, conservador... però noi!
]]> <![CDATA[El cas del meu avi, avui, a TV3]]> http://blogs.anoiadiari.cat/joan-pinyol/blog/1205/el-cas-del-meu-avi-avui-a-tv3 http://blogs.anoiadiari.cat/joan-pinyol/blog/1205/el-cas-del-meu-avi-avui-a-tv3 Tue, 31 Aug 2010 19:31:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/joan-pinyol/blog/1205/el-cas-del-meu-avi-avui-a-tv3
Doncs bé. En el Telenotícies Migdia d'avui mateix s'ha passat una part de l'entrevista que podeu veure si copieu aquesta pàgina web i hi entreu : http://www.3cat24.cat/video/3072090

Un pas més. I ja en queden menys!

]]> <![CDATA[La trompeta plorava]]> http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1204/la-trompeta-plorava http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1204/la-trompeta-plorava Tue, 31 Aug 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/carles-maria-balsells/blog/1204/la-trompeta-plorava
Plorava la trompeta. Havia mort un home bo, un patriarca —es digué— que estimava el seu poble, que havia conreat la terra, i que com tanta gent ha fet des de sempre havia pujat els fills, aconsellat els néts amb paciència, que llegia i llegia a tothora mentre els ulls li ho permetien i a qui li agradava trepitjar, sempre que podia, el país del qual se’n sentia fill humil.

Plorava la trompeta. El nét que la tocava de manera quasi perfecta, tremolava. La música era en homenatge a l’avi. Cada nota era una llàgrima en aquesta hora del darrer adéu. L’avi a qui tant li agradava la música i passava moltes tardes escoltant-la. La música era un trosset també de la seva ànima.

El poble, tota la gent, s’havia acostat a l’església, potser per fer companyia, potser per tenir un pensament, potser per omplir de records l’estona de la cerimònia. El matí de diumenge d’agost al petit cementiri, tan net i tan blanc, era també una hora de respectuós silenci. El sol del matí es filtrava per entre les fulles del arbres com volent fer també companyia. Enterraven un home estimat al poble. Un home que no volia flors, només un ramet de l’olivera i quatre branquillons del seu tros. Abans de morir va dir amb lucidesa a la dona i als fills, i també als nets, que no ploressin gaire, que tenia l’ànima neta i que esperava amb serenor l’hora darrera.

Era un enterrament que ens retornava al estius d’infància al mateix poble, tan diferent ara però amb el ritual que el temps no havia canviat gens. Tothom darrere el fèretre fins a la porta de l’església on la gent que vol dóna el dol a la família com una mena de llicència per no assistir a la cerimònia religiosa. Tot pausat, tot sense presses. Tot molt pròxim i humà. I una trompeta que plorava en el silenci d’una església plena.

Morir en un poble petit, en el teu poble de sempre, i a casa si pot ser, deu ser un final bonic per un vell de vida plena. L’eco de la trompeta que havia plorat per l’avi que marxava, quedava en el prestatge de les emocions i els bells records d’un agost xafogós.

]]> <![CDATA[El pregó de la Festa Major de Capellades, des de dins!]]> http://blogs.anoiadiari.cat/joan-pinyol/blog/1203/el-prego-de-la-festa-major-de-capellades-des-de-dins http://blogs.anoiadiari.cat/joan-pinyol/blog/1203/el-prego-de-la-festa-major-de-capellades-des-de-dins Sun, 29 Aug 2010 22:47:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/joan-pinyol/blog/1203/el-prego-de-la-festa-major-de-capellades-des-de-dins
Quan encara no havia sortit publicat vaig rebre un correu electrònic de l'Anna Maria Sánchez, amiga, exalumna i alcaldessa actual del meu poble en què em feia una proposta d'aquelles que, una vegada rebuda, t'obliguen a posar-te de perfil. Em va demanar, en nom de la comissió de la Festa Major 2010, que fes el pregó. I, tot i que això sí que eren paraules majors -com la Festa!- m'ho vaig rumiar un parell de dies i no li vaig dir que no. Perquè m'estimo aquest tros de terra catalana que m'ha vist estirar braços i cames!

No obstant això sabia que em posava en un embolic dels grossos. Perquè jo no constitueixo cap entitat capelladina nombrosa com les que han realitzat el pregó en ocasions anteriors. Perquè el meu més directe antecessor havia estat l'insigne i famós arqueòleg Eudald Carbonell i perquè convertir-se de manera tan alegre en el punt de mira de centenars de persones no sempre acaba bé.

Però ja m'havia compromès, i aprofitant els dies frescos viscuts al Pirineu amb la Magda i el nostre fill Bernat, vaig posar fil a l'agulla... pluges d'idees, trucades, recerca, compromisos, nervis, dubtes, reescriptures de textos, retocs, retalls, pressions de persones que em deien que sobretot no m'allargués, cafès al Bar Aloy amb el Xavi Cassanyes -un dels meus millors amics-, temors per si plourà a bots i a barrals just a l'hora assignada. I el dia es va anar acostant i vaig començar a mobilitzar persones.

Finalment el dia 14 a la set de la tarda, la plaça es va omplir de gom a gom. Gent dreta, gent asseguda... tots expectants de com se'n sortiria el Pinyol i... vaig iniciar el pregó entonant expressament pèssimament (no en sé més!) una cançó de Lluís Llach i a partir d'aquesta intromissió lamentable en el terreny musical i amb ajuda de l'escenografia que vaig posar a punt dalt l'escenari, vaig realitzar tot el pregó tal com tenia previst. I després, i encara avui, no he parat de cobrar en espècies per la meva participació en la Festa Gran de Capellades. No en diners sinó en felicitacions, en agraïments, en confessions d'alegria per part de persones emocionades que em van aturant pel carrer i que m'asseguren que el pregó d'enguany ha estat el millor de la Festa (això és exagerar, és clar) perquè el millor de la Festa són ells i elles i la seva sinceritat i emoció.

Si continueu llegint l'article trobareu sencer el text del pregó. Abans vull agrair a la meva mare -Laura Colom-, al Jaume Bernadet, a la Paquita Munné, a la Marisa Soler i al Ramon Illa per totes les informacions facilitades, al Josep Maria de Fotografia Roig per la seva col·laboració durant el pregó (vam repetir la mateixa foto de 1915! gràcies a ell i aviat la veureu al blog), als meus sogres Josep Bartrolí i Montserrat Ulldemolins per tots els objectes facilitats del passat -com ara quatre titelles fets pel pare de la Magda fa uns quants anys- , a l'Antoni Pons per la seva estreta col·laboració en muntar l'escenari, portar la placa de la plaça de 1915 i regalar-me una bona colla de consells, al Cels Llorens per la ràdio i el telèfon antics que em va cedir, al Museu Molí Paperer per la forma que em deixaren, a la Coral Noves Veus pel faristol cedit, a l'Anna Illa i amigues per repartir entre els presents les còpies de la foto antiga de la plaça abans del pregó, a l'Ajuntament de Capellades a través del Pep Vallès per la col·laboració mantinguda i sobretot al compositor Xavi Cassanyes per donar la millor cobertura musical a les meves paraules i la millor cobertura anímica al meu estat d'inquietud abans de saltar a l'escenari.

Gràcies a tots per les contínues mostres d'afecte rebudes a peu de carrer.

I ara sí. No és curt, però aquí teniu el text del pregó de la Festa Major de Capellades 2010.

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE CAPELLADES 2010, per Joan Pinyol

Molt bona tarda, a tots i a totes!

Per a mi és un autèntic honor i a la vegada un repte de l’alçada de la façana que tinc al darrera que la comissió de la festa major m’hagi proposat de fer el pregó. Ho dic sobretot pels que m’han precedit aquí dalt, l’últim, de la categoria de l’arqueòleg Eudald Carbonell. Si està per aquí i si finalment no compleixo les expectatives creades, espero que no acabi inspirant-li una teoria negativa sobre l’evolució humana.

(Cassanyes) Música de la cançó de Llach…

“El meu poble és tan petit que des de dalt del campanar sempre es pot veure… quantes croquetes fregeix el meu veí!”. Sí, ja sé que el Lluís Llach ho cantava d’una altra manera, però jo us parlaré del nostre poble, que també té llac. I no patiu, que ja no cantaré més…

Capellades té un terme petit, amb només 2,9 km2, segons com es miri tan poqueta cosa que els que hi vivim, una mica més i ho fem abraçats els uns amb els altres… Només cal veure com està aquesta plaça un dissabte a la tarda…

Aquesta plaça sí, que és un termòmetre perfecte de la temperatura capelladina. Escenari d’alegries –com la que vivim ara- i també de plors, segons com repiquen les campanes d’aquí al damunt. –Ja que hi som, gràcies avi Tonet Illa i Joan Campoy per fer possible en el seu dia que no enderroquessin aquest vell campanar!-. Una plaça on des de temps immemorials hi hem vingut a fer safareig en tots els sentits possibles. (aviat, fins i tot hi llegirem al damunt). Bernat, fill ¿Has vist, que sobre la nova biblioteca han posat la inicial del teu nom? Quin detall, eh, digues… gràcies!, gràcies!…

Un poble habitat des del Paleolític mitjà (sí, sí, som una mica primitius nosaltres!)…que cada dia rep el sol des del cantó de Vallbona, des d’on ens va començar a arribar el tren el 1892 i que encara hem d’anar a buscar en Tino perquè tenim l’estació també al terme de Vallbona. El nostre és tan petit que no hi cabia…

Un poble que des de sempre ha anat sobre rodes, les dels molins paperers, que han deixat ben marcades unes filigranes de recs d’aigua, bitllots i finestres de mirador damunt la nostra realitat. Una herència que ens explica com a població i que hem de saber preservar. En cada molí paperer que s’abandona i acaba caient a trossos, se’ns en va per sempre una part singular del nostre passat. Sigui qui sigui qui en tingui la responsabilitat, si us plau, que en prengui bona nota, que no ens podem permetre que desapareguin tan tristament!...

continua llegint el text del pregó!...

Un poble amb un Passat que… (sona el telèfon antic)

Què és això? Ui, a algú li sona un telèfon… Que és el teu, Magda?... No?…Doncs qui sigui que l’agafi d’una vegada que sinó diran que el pregó s’allarga massa… ah, sona per aquí dalt…perdoneu!

¡No, no está mi madre!” (això sempre va bé per treure-te’ls de sobre…) Ui, perdoni, és que ara m’agafa en un bon moment… No sempre es pot tenir tan pendent d’un mateix el poble que més estimes … però escolti, qui és vostè?... (Diu que és el Passat en persona i que des de fa uns minuts no han parat de xiular-li les orelles)… Sí, és veritat!, té raó, estàvem aquí, amb uns amics, parlant de vostè, però parlant-ne bé, eh ! Ja ho diuen… L’important és que parlin de tu, encara que sigui bé.…

Que, com es diuen els meus amics? Buf… un moment, no pengi!… (mireu, fem una cosa, a la de tres, que cadascú cridi ben fort el seu nom… 1,2,3… ) ho ha sentit? Quin nom més bonic, eh!... Que, qui sóc jo? (i ara com li faig entendre?) Un més de la colla d’amics d’aquest poble (perdoneu eh… serà un moment…) Ah, que vol que el situï... Em dic Joan i tinc els mateixos nom i els dos cognoms que el meu pare, que també es deia Joan. Li sona un Pinyol Colom per aquí dalt? ¿També juga tant a escacs com ho feia a La Lliga? No, no som parents del Piñol que tenia barberia al costat de l’ajuntament, on es petava la xerrada mentre et prenien el pèl… Sí, ja li he dit : Joan Pinyol Colom. Això mateix, amb els tres sons nasals possibles, la m, la n i la ny (ara semblo un professor de català d’institut, sempre m’hauria agradat ser-ho!…) Bé, li deia que tinc els tres sons que fem amb el nas. Potser per això ma mare va treballar des dels 15 anys i fins que s’ha jubilat en una fàbrica de mocadors d’aquí a la vora… La mateixa, sí! veig que se’n recorda molt bé. “¿Algo que declarar?, Pañuelos Guasch” feia aquell anunci en blanc i negre…I jo, ja ho veu, entre sons nasals, mocadors i també al•lèrgia al pòl•len!… i això que per part de pare sóc nét d’un Florenci i d’una Hortènsia i el besavi Pinyol era jardiner... Sí, el que vivia al carrer Fondo…És clar que per fonda, la piscina que va construir un altre besavi meu, aquest de la banda dels Colom. A mon besavi Ton li feia por l’aigua –per això va ser l’únic dels seus germans que no va voler embarcar-se cap a Cuba- i en canvi va construir la Piscina Blava. Buida, eh!, buida!, no es pensi... Què, ja em té situat? Sí, jo també faig piscines, però des de dins l’aigua… Sí, a la Piscina Blava, la que va arribar a tenir tanta anomenada!… No, home, el senyor Violeta ja no ven les entrades en una petita taula de fusta a la porta principal…
No! jo tampoc no les venc... Que com em guanyo la vida? Explico històries i n’hi ha que fins i tot se les creuen. I quan m’ho demanen també faig de pregoner… per això m’ha enxampat aquí, en plena feina, fent l’agost amb el Cassanyes a l’escenari. No!, el cardenal Cassanyes, no!. Vaja, jo diria que en té poca pinta…(mirant el Xavi) : ¿no, oi? És el Xavi Cassanyes, el compositor local, un bon amic!… Fent pregons, es cobra molt, sap? Però no en euros sinó en una moneda que no és capaç de devaluar cap crisi econòmica… En somriures i en el millor dels casos, en aplaudiments… És clar que aquests darrers costen molt de merèixer… Estem a la plaça Verdaguer, sí, vora l’antic bar La Parra on anys enrera van venir a servir-hi tot de cambreres de fora. Exacte! aquelles que van despertar en molts marits un sobtat gust per la cafeïna … Sí, sí, la plaça que porta el nom de mossèn Cinto des de 1915. ¿No li sona pas una fotografia on surt tot el poble mirant enlaire?... Si vol ja li guardaré un programa de la Festa Major d’aquest any i la veurà… Què diu, ara? Que vostè és el que va fer aquella foto? Ja és coincidència!

Doncs nosaltres vam encetar la Festa Grossa ahir al vespre i ara estem en ple pregó, fins i tot amb acompanyament musical …No, la banda militar ja no surt a tocar… Això era en temps del Franco!... És clar que ja no hi és, el Franco! Prou que va durar al poder aquella coseta baixeta i grassoneta que va tenir vora 40 anys la gent ajupida sota el seu braç estirat!... No, el Franco ja no hi és! N’hi ha uns que van disfressats de demòcrates, se li assemblen molt i quan poden es passen les nostres aspiracions sobiranistes per les seves àrees recreatives però, com a mínim, ja no patim una dictadura il•legal, que no és poca cosa! … Tampoc!, aquell altre Franco que llogava les barques de la bassa perquè poguéssim veure de prop la font lluminosa ideada pel Buigas (el de les Fonts de Montjuïc) tampoc no hi és. Ni ell ni barques ni sortidor, però la bassa està ben plena. Sí, com en els temps en què hi brollaven 12 milions de litres diaris. I que duri!... No, el Peret Cucut ja no ven llaminadures allí. Ja no hi és per aquí baix. És llei de vida, què li he de dir a vostè!

Les persones anem passant i els pobles i les festes majors queden… Ja ho diuen, d’aquí cent anys tots calbs… (bé, n’hi ha que ens hem avançat una mica)… Escolti, em sap greu, però l’he de deixar. He de reprendre el pregó, sap! Abans de penjar, digui’m només per què trucava… De debò?, volia que li reservés una habitació a l’Hotel Pensió Capelló del carrer dels Serra? Em sembla que no podrà ser!…. No, no pas perquè estigui ple. Més aviat està buit… Vull dir buit de gent, i de fonts, i de canyes americanes, i de dragons de forja a l’entrada, i de bancs de ceràmica amb totes les escenes del Quixot… Ara hi ha la plaça Catalunya, allí. De l’antiga Torre Balbina, la que va remodelar el Domènech Sugranyes –deixeble de Gaudí-, només en queda un trosset de tanca. Ja li ensenyaré si ve per aquí… Què diu?, que no vindrà perquè està fotut i el metge li ha recomanat que reposi en un poble tranquil? Home, ja és mala sort perquè Capellades ho és tot l’any, de tranquil, però justament aquests dies!… I quina malaltia pot patir, el Passat?... Una afecció comuna que es diu OBLIT i que el pot fer desaparèixer? Estigui tranquil que els capelladins fem el que cal perquè això no passi. La comissió de les Festes del Carrer manté viva una tradició que té més de dos segles, els geganters no paren de fer ballar la parella més que centenària. I la colla que belluguen els capgrossos va aconseguir que els nans també centenaris -els que l’any 1981 l’Esteve Lengua va trobar a les golfes del consistori- estiguin sempre en el present col•lectiu del poble a l’entrada vella de l’ajuntament…Sí, ara tenim entrada nova i tot! I va molt bé perquè…escolti? escolti?, s’ha tallat, tu !… Tan bé que anava…Disculpeu-me.Per on anàvem? Ah sí! us parlava del nostre poble…

Un poble que no té posta de sol, per això la línia del gran astre cada tarda s’enfila pels contorns de Coll Bessons i Miramar. Un poble envoltat de boscos on, temps era temps, anaven a berenar-hi colles de joves que combinaven somriures amb l’aigua fresca de les fonts. Un poble en què no fa pas tants estius, després de sopar els capelladins treien cadires al carrer i la feien petar fins que no quedava ni un dragonet a les parets. Un poble que al segle XVIII feia un bon paper per a pintors com Goya (que va il•lustrar-hi al damunt algunes obres) i que un segle més tard -a través del capelladí Joan Almirall i Forasté- va servir també el paper per a peces teatrals de l’Àngel Guimerà.

Ja ho veieu, un poble amb tot un Senyor Passat que…ostres!, hem tornat a deixar penjat en el temps. I si el truquem, nosaltres?... aviam, aquí, retrucada… (espero que la tele-afònica, l’Isostar o com es digui em cobri la connexió a preu d’abans, quan per trucar a una casa només havies de marcar dos números…)

Hola, senyor Passat!, com diu?... Que no está su madre?… No, home, que torno a ser jo, el nét de l’Hortènsia que té al•lèrgia al pol•len. Se’n recorda, oi? Abans s’ha tallat la comunicació. És que la línia que uneix el passat i el present cada any que passa és més llarga.…

Què diu, ara? Que l’agafo en un bon moment perquè aquí dalt també esteu de festa major i que enguany li han demanat a vostè que faci el pregó davant dels seus amics?... Una altra coincidència! I com es diuen els seus amics?... El Josep Costa que feia poemes? Però si el Costa pintava, dibuixava i tocava la trompeta! No era com el Ràfols-Casamada (el que s’estava als pisos de Ca l’Ernesto del carrer del Ramonet) que pintava, dibuixava i feia versos…Ah, volia dir el Josep Costa Pomés!… I qui més té per aquí dalt? Diu que hi ha un Amador Romaní que tot el dia remena el terra per veure si troba el seu abric. I un Antoni Quintana que no para de retratar-lo. I un Pepito Margets que ha deixat apunt totes les bombetes de l’envelat. I un Joan Farriol que mentre li parla de Capellades ja ha fet cinc postes de fulls de paper. Segueixi, segueixi, però no corri, que ens agrada recordar-los… També diu que hi ha un Isidro manyà que té a punt tota la maquinària de la Festa. I un Josep Argelich que acaba d’inaugurar un camp de futbol de gespa artificelestial. I un Modest Llucià que, a més de l’Auca de Capellades, ha enllestit els gojos de santa Dorotea sobre paper cedit pel Jaume Munné. I tot el banc de cal Xuré escoltant els acudits del Noi gran. (allò sí que era un banc amb interessos d’alegria!)I una Maria Xixella que va recitant les dates d’entrada de tots els que arriben a dalt.. I dos Vicenç, l’avi Montferri i el Baliellas, que amb els seus vehicles no paren de portar gent d’altres segles cap a la Festa. Caram quina colla! Però escolti, no estem barrejant els temps?... Ah, que en el Passat el temps és indefinit i tot s’embolica! Doncs continuï, si li plau. Diu que també hi ha un Josep Altarriba al capdavant de la Joia Capelladina en versió transatmosfèrica. I un Fermín de Cal Guasch que serveix coques, torrons i vi bo, encara que no sigui santa Bàrbara. I quatre Amics de l’Art (Joan Campoy, Josep Costa Solé, Francesc Piñol i Amadeu Freixas) que preparen una exposició a la sala de les columnes dels col•legis. I un Miquel Aloy i un Josep Prat “el Mut” que també obren exposició. Serà art diví, vaja! També diu que hi ha un mossèn Pere Bosch amb una altra obra de teatre a punt per al Centru celestial. I un Victet que ha culminat una reproducció feta amb petxines de l’edifici de la nova biblioteca capelladina. Què diu, ara? ¿També té acompanyament musical dalt l’escenari? El Ricard Rosich al piano, el Ricardito Balcells i el Toni Sabater als saxos. I a les veus, el baríton Josep Ferrer (el Pigat), tot el cor de la Lira amb el mestre Ponet al capdavant i l’Orquesta Valls al darrera. Això sí que serà música celestial!... I de teatre, que en faran? Diu que sí, sota la codirecció de l’Amadeu Solà i del Daniel Ferrer i amb la interpretació del Benet i del Jaume Font davant els decorats realitzats pel Josep Mayans… Ja veig que la festa també serà grossa! Què diu ara? que el Lluís Bussi i el Polonio la filmaran tota i que el Lino Singla i l’Alfons Vergés escriuran la crònica oficial? També diu que sí. Tal com van fer quan l’alcalde Pau Vich va inaugurar la Piscina Blau-cel, quan el Josep Maria Valls i el Josep Raspall van començar a fer de Jonàs i Mataties i cada vegada que el Francesc Palà i el Recared Roca reciten els seus poemes. I el Maties Mayans, farà caricatures de tothom? Quins temps, eh!, què li he de dir a vostè, si els ha viscuts tots!... I quines lliçons del Passat!, Exacte, com aquelles que va impartir la nissaga dels mestres Ribots a l’escola de la plaça sant Miquel. Perquè les nenes anaven al carrer del Pilar, oi?
Quin senyor Passat que tenim en aquest poble, oh, i les persones que ens deixem d’anomenar i que viuen en el record!... quins temps, els seus, Senyor Passat, quins temps!

Què diu?, que com veig els meus temps? Bastant bé, no em puc queixar, ja tinc la vista cansada, però els veig bastant bé… sobretot em costa mirar de prop, és clar que, amb només 2,9 km2 de terme municipal, no tinc massa problema… miri ara mateix veig el veí de les croquetes/// (avui en fregies tres més que la setmana passada, oi?… que et ve la sogra a sopar?, però si ja va venir abans d’ahir!, encara se t’acabarà instal•lant a casa!) Sogres vingueren i de casa ens tragueren!… És que a Capellades tot se sap!. … Ah, vostè volia dir com està el poble? Com sempre! a 317 metres d’alçada sobre el nivell del mar de Vilanova, el que diuen que en dies clars es veu des de la Creu… Ara l’entenc!, el que vol saber és com està Capellades amb tot això de la crisi? Miri, com tots els pobles del voltant i del món en general. És clar que aquest sempre ha estat un llogarret amb un gran teixit industrial (quan pugui, truqui el Miquel Gutiérrez. Ell li explicarà, que en sap molt…) Bé, li deia que en un poble com el nostre, ple de fàbriques, la recessió econòmica està passant una factura encara més elevada. Escolti bé això que li llegeixo… “ja comensem a trobar-nos amb manca de feina. Alguns obrers només poden trevallar quatre o cinc dies per setmana i aixó, com es natural porta, consequencies en l’economia domestica”. Li sona? Justa la fusta!, és una nota extreta del periòdic “El Capelló” publicada el 1914. Fa 96 anys, sí. Sembla que res no hagi canviat, oi?... Si és el que dic jo. Si les crisis són com una passa de mal de panxa, que facin honor al seu nom, que passin de llarg! i que vinguin temps millors, que ningú no es mereix aquest encongiment actual!... I tant! Una vegada més és qüestió de tirar endavant. Sempre que les coses han anat maldades Capellades ha demostrat el seu potencial. Per què hauria de ser-ne ara una excepció? Exacte, i qui dia passa, crisi empeny…

Però ara deixem-nos de crisis i llencem-nos de cap i de cor cap a la Festa gran! Escolti, abans d’acomiadar-nos i per celebrar conjuntament la Festa Major d’aquí baix amb la d’aquí dalt, què li sembla si repetim la fotografia de 1915? Abans m’ha dit que la va fer vostè, oi? Doncs resulta que els capelladins d’avui estan al mateix lloc que ocupaven els seus avantpassats a començaments del segle XX. Sí, també és la terra que trepitgem la que ens uneix. I m’agradaria que en quedés un record per d’aquí 95 anys més. Què me’n diu? Que sí, que encara li queda magnesi per encendre? (cara d’estranyesa) Doncs perfecte! Ara preparo els meus amics!. Escolteu-me, no us mogueu gens, només cal que a la de 3 mirem tots aquesta finestra… Vinga… 1, 2, 3…. FOTO
Moltes gràcies, senyor del Passat!. Ja ens l’enviarà perquè en puguem fer còpies. Molt bona festa major tinguin també per aquí dalt.. Us portem al cor!… Un petó immens i fins sempre!

Bé, amics d’aquí baix, ha arribat l’hora d’entregar-nos a la festa d’aquest 2010 amb tot l’orgull dels que un dia ens van precedir. Feu-me un favor actual. Per uns dies, deixeu les preocupacions a casa i sortiu al carrer a gaudir d’aquesta festa gran!

Que no parin de girar les actuals rodes del temps, que no deixin mai de passar-hi les dones d’aigua que ens han fet tan singulars i que aquesta Festa Major sigui el preludi d’un futur esperançador per a tots i per a totes.

Des del melic d’un poble petit que creix amb la seva gent,
des de la seva plaça major, petits i grans,
en nom també de la comissió…

MOLT BONA FESTA MAJOR!

Joan Pinyol
joanpinyol@mesvilaweb.cat
www.joanpinyol.net
www.escriptors.cat/autors/pinyolj
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Pinyol_i_Colom
]]> <![CDATA[Carta oberta a Adrià Carmona]]> http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1202/carta-oberta-a-adrià-carmona http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1202/carta-oberta-a-adrià-carmona Sun, 29 Aug 2010 16:19:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/jquintana/blog/1202/carta-oberta-a-adrià-carmona
No saps l’alegria que em va suposar que haguessis fitxat pel Milan. Començar una carrera esportiva de ben petit en un dels millors clubs del món té un horitzó molt gran però també molt perillós, sobretot perquè una ensopegada pot engegar a fer punyetes totes les il·lusions i tota la feina que has generat en aquests anys. És cert que igual com t’ha passat fins ara, continua sent molt complicat poder pujar al primer equip. Passar del filial a la plantilla professional és difícil, aquí, al Milan o Zènit de Sant Petersburg. Ara bé, també és veritat que si els tècnics t’han recomanat és perquè saben que tens unes possibilitats altíssimes de fer-ho.

Però saps què, Adrià? Ara que estàs a les portes de convertir-te en un dels poquíssims jugadors anoiencs que han pogut arribar a un equip de Primera Divisió, et vull demanar un favor. M’encantaria que recordessis sempre d’on has sortit. Que portis gravat al cor totes les sensacions que t’ha donat el club que et va acollir quan tan sols eres un marrec i que a base del teu esforç i la seva confiança, t’has convertit en un home que treballa en un club de somni.

Sé que ho faràs, perquè sempre has demostrat que t’estimes el Barça. Quan vas començar de petit, quan et van seleccionar pel Mundial o les vegades que has anat pujant esgraons. Però m’agradaria molt, no saps com, que no oblidessis mai quin són els teus orígens; ni quan vesteixis la maglia rossonera ni si arribes a jugar amb la roja. Si us plau Adrià, porta sempre els colors blau-grana al cor.

Atentament,

Un soci del Barça que no voldria mai que fossis un altre Cesc

]]> <![CDATA[Històric 4 de 8!!! Més de 500 persones. Mesures de neteja. Campions del món de Biketrial. Senyalitzacions millorables. El gran cavall absent.]]> http://blogs.anoiadiari.cat/llums-i-ombres/blog/1201/historic-4-de-8-mes-de-500-persones-mesures-de-neteja-campions-del-mon-de-biketrial-senyal http://blogs.anoiadiari.cat/llums-i-ombres/blog/1201/historic-4-de-8-mes-de-500-persones-mesures-de-neteja-campions-del-mon-de-biketrial-senyal Sat, 28 Aug 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/llums-i-ombres/blog/1201/historic-4-de-8-mes-de-500-persones-mesures-de-neteja-campions-del-mon-de-biketrial-senyal LLUMS a… el 4 de 8 dels Moixinganguers d’Igualada.
No era fàcil, però quinze anys de treball, d’il·lusió i de constància mereixien un premi com aquest. Fer, justament, en el primer intent oficial i en el dia gran de la Festa Major d’Igualada, el 4 de 8, el ‘carro gros’, mena de ‘doctorat’ en el món casteller. Com s’ha escrit en un diari del país ‘l’èxit és el resultat d’una evolució creixent, constant i continuada’. Els crits exultants de la colla ‘som de vuit!’, guanyats a pols.

LLUMS a… les més de 500 persones que van fer possible la cercavila popular.
Té el seu mèrit reunir tanta gent en una cercavila vistosa, alegre i variada com la del dissabte a la tarda de la Festa Major d’Igualada. Més de 500 persones participant-hi amb visible entusiasme i contagiant el sentit de festa. El públic els va premiar amb aplaudiments al llarg de tot el recorregut.

LLUMS a… les mesures de neteja viària durant la Festa Major.
El dispositiu de neteja darrere les cercaviles i correfocs va ser efectiu, ràpid i eficient. Un encert. Sovint aquests detalls queden en la penombra tot i formar part també de la bona marxa i de l’èxit d’una festa.

LLUMS a… Armand Mollà i Bernat Seuba, campions del món.
Armand Mollà en la categoria júnior i Bernat Seuba en la de mínime, s’han proclamat a Itàlia campions del món de Bike Trial 2010. Els anoiencs han confirmat una trajectòria plena d’èxits. Unes condicions naturals, probablement, per aquest esport, moltíssima il·lusió i sobretot entrenament, molt d’entrenament i constància per arribar a campions del món.

OMBRES a... la senyalització de la nova Ronda Sud.
La primera indicació venint de Barcelona diu: Igualada Sud i Vilanova del Camí. A Igualada Sud, efectivament s’hi arriba després de creuar tot el barri de Sant Maure. I ja dins del nou tram, el primer rètol assenyala: Vilanova del Camí (amb la icona de centre ciutat), polígon Pla de Rigat i polígon Riera de Castellolí. Al segon rètol, ja fora de la carretera nova, només s’hi llegeix polígon Pla de Rigat i polígon Riera de Castelloli. La referència a Vilanova del Camí és tapada, mentre s’espera l’obra del nou vial que porti a Vilanova. Una bona senyalització és l’assignatura pendent del país, fins i tot en les noves vies.

OMBRES a…l’absència del gran cavall a la cercavila.
Causà estranyesa l’absència del gran cavall en la cercavila popular. Es tracta d’un element costosíssim i espectacular que, justament, és en la festa Major d’Igualada on té una més plena justificació la seva presència. On és el gran cavall?, preguntaven alguns menuts.

]]> <![CDATA[“The Karate Kid”, un nou deixeble per a un nou mestre]]> http://blogs.anoiadiari.cat/latira/blog/1198/the-karate-kid http://blogs.anoiadiari.cat/latira/blog/1198/the-karate-kid Fri, 27 Aug 2010 07:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/latira/blog/1198/the-karate-kid
La història manté molts punts en comú amb l’original, tot i que també s’actualitza. L’alumne ja no fa “dar cera, pulir cera” (tot i que el mestre sí ho fa), ni es cacen mosques amb bastonets. Però sí es repeteix el rol del jove inadaptat que troba un pare que no té en un home que mai hagués sospitat que és un mestre de les arts marcials. De Daniel-san a ShalDre, del senyor Miyagui del mític Pat Morita al senyor Han d’un altre mite del cinema, Jackie Chan, aquest nou “Karate Kid” manté també el millor i el més tòpic de la sèrie original.

Per cert: la pel•lícula es diu “The Karate Kid”, però realment ShalDre aprèn del seu mestre kung-fu. La segona part, que ja s’està rodant, tampoc es dirà “The Kung-Fu Kid 2”. També la protagonitzarà Jaden Smith i tindrà també com a productor principal el seu pare, Will Smith. Ara Jaden deixarà de ser el fill de Will per ser una jove promesa. Si li va tan bé com a la seva predecessora, Hillary Swank, tenim Smiths per dies, als cinemes.
]]> <![CDATA[Mirta Muntané recomana 'Kafka a la platja', d'Haruki Murakami]]> http://blogs.anoiadiari.cat/punt-de-llibre/blog/1200/mirta-muntane-ens-recomana-kafka-a-la-platja-dharuki-murakami http://blogs.anoiadiari.cat/punt-de-llibre/blog/1200/mirta-muntane-ens-recomana-kafka-a-la-platja-dharuki-murakami Fri, 27 Aug 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/punt-de-llibre/blog/1200/mirta-muntane-ens-recomana-kafka-a-la-platja-dharuki-murakami
Els protagonistes són Kafka Tamura, un noi de quinze anys que s’escapa de casa seva per trobar-se a si mateix i per entendre una terrible profecia que el segueix des de petit, i el senyor Nakata, que parla amb els gats i que és una mica totxo per culpa d’un accident de joventut.

La història de Kafka i el senyor Nakata es va entrelligant al llarg de la novel·la d’una manera que resulta inimaginable. Un llibre fascinant que es llegeix sense respirar.

]]> <![CDATA[Moments d’estiu: del telegrama al WI-FI]]> http://blogs.anoiadiari.cat/irene-dalmases/blog/1199/moments-destiu-del-telegrama-al-wi-fi http://blogs.anoiadiari.cat/irene-dalmases/blog/1199/moments-destiu-del-telegrama-al-wi-fi Thu, 26 Aug 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/irene-dalmases/blog/1199/moments-destiu-del-telegrama-al-wi-fi
En un dels paràgrafs, esmentava que a París havien buscat una oficina per enviar un telegrama als avis d’Igualada per indicar-los que tot anava bé, sense problemes. Tant la meva filla gran com la petita van aixecar la vista del grogós paper per preguntar què era un telegrama. La veritat és que jo no n’he tramès mai cap, però com vaig poder els vaig comentar que era una notificació que, per via ràpida, permetia obtenir notícies d’una punta de món a l’altre, amb només unes hores de diferència. La seva mirada va ser de perplexitat absoluta. Elles formen part de la generació que amb un cop de clic, i des de qualsevol lloc, poden connectar amb els seus amics, ja estiguin trepitjant els Parcs Nacionals de Costa Rica com de rebaixes al londinenc Regent Street.

Sense anar molt lluny, aquests últims dies, molt a prop de les muntanyes del foc del Timanfaya, i gràcies a un petit portàtil familiar i al Wi-Fi de l’hotel, no han parat de comunicar-se amb els seus col·legues, de veure fotos —també són la generació que ho retrata tot (i fins aquí puc arribar)— i d’enviar-se missatges en clau, tan indesxifrables com els comunicats que a la Segona Guerra Mundial empraven els aliats per decidir el desembarcament de Normandia.

En trenta anys el món s’ha encongit, i avui són minoria els que es belluguen amb una petita llibreta a la bossa per anotar les diferents situacions viscudes. En tot cas, cada vegada hi ha més persones que van amunt i avall amb els seus moderns ordinadors, i que, a peu de piscina, no tenen cap problema en bellugar-se pel ciberespai, fent tota mena de tasques.

Tanmateix, com passava en aquell llunyà 1975, i com també quedava constatat en les fulles grogoses del quadern marronós del pare de les meves filles, el que no varia, ja siguis al camp base de l’Everest o sota el mar de Tasmània, és que molt a prop, segur, hi ha un altre igualadí o igualadina a punt de saludar-te.

]]> <![CDATA[Penjats al núvol]]> http://blogs.anoiadiari.cat/manel-lopez/blog/1195/penjats-al-nuvol http://blogs.anoiadiari.cat/manel-lopez/blog/1195/penjats-al-nuvol Tue, 24 Aug 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/manel-lopez/blog/1195/penjats-al-nuvol
I quin valor afegit ens poden aportar les noves tecnologies a les festes tradicionals i populars que ens omplen el calendari aquests dies? Doncs, de moment, ben poca cosa. Si bé és cert que ajuntaments i organitzadors s’esforcen a publicar els seus calendaris de festes a la xarxa (www.festa.cat, www.festamajor.biz, www.festes.org i els llocs web de cada població), la cosa no va gaire més enllà. Alguns usuaris promouen les activitats a les quals assisteixen amb petits missatges des d’alguna xarxa social (com Facebook), però la interactivitat amb aquests esdeveniments és nul·la i la possibilitat, per exemple, de comprar entrades pels diversos actes encara no es veu per enlloc.

Tot arribarà. Tot canvia. De fet, amb la frase 'penjats al núvol' volia parlar d’un nou canvi que està afectant el món de la tecnologia i, de mica en mica, ens va envaint pràcticament sense adonar-nos-en: 'la informàtica al núvol'. Sí, heu llegit bé. Aquest terme, que potser us serà més familiar en anglès (cloud computing), descriu una nova filosofia de treball que, els propers anys, marcarà la forma en què treballem i vivim connectats.

Deixeu-me fer un símil i remuntar-me molt enrere en el temps. Quan els nostres rebesavis anaven a teatre, per exemple. La diversió, en aquell moment, es produïa quan un grup de persones es reunien en un lloc físic per a compartir una bona estona. No existia res més. D’un sol lloc fluïa la informació (en aquest cas, l’obra de teatre) i, tots els que en volien gaudir, havien de ser-hi en aquell precís lloc i moment.

Amb l’arribada de la televisió, per exemple, la cosa va canviar. Per a assistir a un espectacle ja no calia el desplaçament físic. Des de casa, sense més complicacions, podíem fer-ho. Fixeu-vos que el que estem fent, en aquest cas, és traslladar esdeveniments a casa de cadascú.

L’inici de la informàtica també va ser com a l’època del teatre. Existien grans ordinadors (servidors), que contenien la informació i les aplicacions informàtiques. Els usuaris havien d’usar terminals 'tontos', que no feien res més que connectar-se a un ordinador central, ubicat en un únic lloc físic i, des d’aquest, realitzaven la seva feina.

Amb l’arribada de la informàtica personal, tot va canviar. Aquests usuaris s’endugueren a casa ordinadors més potents i equipats, i aconseguiren la independència dels grans ordinadors centrals.

Però igual que en el cas de la televisió, on ens vèiem obligats a veure els programes que feien, a l’hora que els feien, aquell estil d’usar la tecnologia tenia un problema: que només podíem usar les aplicacions que hi havia a l’ordinador, i res més.

Internet ho va canviar tot. Novament un canvi. Amb Internet es va afegir a aquesta independència la possibilitat de comunicar-se i compartir. I de poder descarregar i instal·lar nous programes als nostres sistemes, si ens interessava.

Potser pensareu que ja hem arribat al final del camí. On som ara. Però no us ho cregueu pas. Com a la vida, tot són punxes i cicles. Com la festa major, que arriba i marxa periòdicament, ara ens trobem en un nou cicle on, tecnològicament parlant, tornem a l’inici. Tornem als ordinadors centrals i als usuaris que s’hi connecten.

Pensem una mica. La majoria d’usuaris tenim comptes de correu electrònic a Hotmail, per exemple. Som usuaris de Facebook, Twitter i altres aplicacions. Usem Youtube i veiem la televisió a la carta. I llegim diaris on-line. On són totes aquestes aplicacions? Al nostre sistema?

No, són 'al núvol'. El concepte núvol va néixer per a descriure el que hi ha més enllà de la caixa de connexions que les companyies de telefonia instal·len a les nostres cases i empreses. És com dir 'no m’importa el que hi ha, però funciona'. És un terme que vol aglutinar el concepte de les múltiples connexions entre xarxes, dispositius complexos, ones de ràdio, microones, per a donar servei a l’usuari final.

Les aplicacions, cada cop més, ja no es troben instal·lades a la màquina dels usuaris, com al principi. Els usuaris utilitzen les aplicacions que es troben a casa del proveïdor del servei. De fet, ja podríem treballar íntegrament al núvol sense necessitat d’usar cap aplicació local. Existeixen sistemes operatius 'al núvol', com G.ho.s.t, EyeOS, Glide, Icloud, existeix l’office al núvol (Web Apps de Microsoft), a l’igual que la solució de Google (Google Docs), així com aplicacions de gestió empresarial potents (salesforce.com), entre milions d’altres.

A això s’hi pot afegir un immens volum d’aplicacions de correu electrònic, eines de creació Web, enes col·laboratives que fan absolutament innecessària l’existència d’aplicacions instal·lades localment, cosa que d’entrada millora el manteniment dels equips de l’usuari final i els problemes derivats de la manipulació incorrecta dels programes i les còpies de seguretat de les dades.

Altres coses que ja està canviat la informàtica al núvol és la forma de fer negocis. Empreses com Spotify han apostat per crear un nou model, basat en un pensament: per què comprar música, si de fet el que fem és escoltar-la i no pas col·leccionar caixes i fotografies? Així, han creat un sistema (www.spotify.com) que permet que, abonant una quota mensual molt baixa, puguem escoltar tota la música que vulguem, en el moment que vulguem. L’usuari abonat no ha de comprar res, ni arxivar res i, a més, pot escoltar-la des de l’ordinador o des de qualsevol dispositiu (telèfon, iPod...), tenint absoluta llibertat de moviment. Això, que ha fet 'estripar' les vestidures a més d’un empresari del sector de les discogràfiques clàssiques, també està passant al món dels llibres, on cada cop veiem com en desapareixen més per a sortir en les seves versions digitals...

I això no és la fi, ni un desastre, ni res de res... és un canvi de tendència al qual ens haurem d’adaptar i algú, en un futur, ens posarà com a model del que fèiem per a riure una mica de la forma de fer, tecnològicament parlant almenys, de la nostra societat.

En fi, com veieu, ens trobem en un nou canvi de model sense adonar-nos-en. Penseu-hi el proper cop que us connecteu...]]> <![CDATA[Perquè el meu poble pot deixar de ser un poble?]]> http://blogs.anoiadiari.cat/josep-vicenc-mestre-casanova/blog/1179/perque-el-meu-poble-pot-deixar-de-ser-un-poble http://blogs.anoiadiari.cat/josep-vicenc-mestre-casanova/blog/1179/perque-el-meu-poble-pot-deixar-de-ser-un-poble Sun, 22 Aug 2010 11:29:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/josep-vicenc-mestre-casanova/blog/1179/perque-el-meu-poble-pot-deixar-de-ser-un-poble Perquè el meu poble pot deixar de ser un poble?

Jornades de passeig, llargues migdiades, moments per retrobar antics amics, olors d’infantesa, llum de la Mediterrània (extraordinària llum!!!), visitar antigues pedres solcades pel vent de la història, llargues xerrades amb els veïns a la fresca, gent del camp i de marina, salaó i olor de terra mullada després d’una sobtada tronada, torrades de sardina acabada de pescar i de carn a la brasa… benvingut sigui l’estiu que ens permet retrobar allò més bàsic i fonamental de la vida.

I em poso a escriure aquestes quatre ratlles. És el tercer, o el quart intent o poser el cinquè, tant se val! I de nou arriben els veïns, i xerrem i xerrem, deixem caure el temps i gaudim de temps de veïnatge i de tertúlia. Són valencians, bé, no ben bé, són de terra valenciana però no se senten de València i parlen en valencià; jo els dic que en català, que sí, que no... tant se val, xerrem i convivim! Què si el Barça amunt -perquè són culés-, que si enguany hi haurà molta collita de taronges –tot mirant els tarongers que ja despunten la preuada fruïta-, que si els meló roig està a punt -per cert, passa per davant mateix el meu tiet amb un acabat de collir-, que si de jove anàvem a caçar anguiles, que si ... fantàstic. El millor viatge, la millor agència de viatges, no pot proporcionar aquesta immensa satisfacció que és gaudir de l’amistat!

Però l’estiu també és un període que tenim més temps lliure que ens permet reflexionar i observar, especialment observar el nostre entorn. Retorno breument al meu poble. Què ens ha passat en els darrers anys? On està la convivència? On ha quedat el saber viure? Només s’ha pensat en grans infraestructures, amb poliesportius i edificis consistorials, amb aeroports corporatius i zones franques... i la gent, i els veïns, les persones i les seves necessitats bàsiques de convivència, on les hem deixat? Des del govern municipal es pot fer alguna cosa per recuperar la consciència de poble? Es pot fer alguna cosa perquè els veïns tinguem més canals de participació? Es pot fer alguna cosa perquè ens preguntin d’on som, tornem a dir fort i clar, amb contundència i orgull: som odenencs, som d’Òdena? La resposta és simplement si. És possiblement un dels àmbits que des de l’Ajuntament més es pot actuar i que al mateix temps menys esforç econòmic comporta.

I retorno a la fresca de davant de casa, la caseta dels meus “agüelos”, a la terra dels meus avantpassats, a carregar piles per tornar a casa, per intentar col•laborar en fer d’Òdena un poble on la convivència sigui el seu signe d’identitat. L’equip d’Òdena oberta posarem fil a l’agulla per posar en nostre granet de sorra en portar-ho a terme. Comptarem, hem de comptar, amb la participació de tots els veïns sigui quina sigui la seva forma de pensar o de sentir.

Tenim l’obligació de recuperar el sentiment de pertinença a un poble i ho intentarem!!!

Ah, per cert, no puc acabar d’escriure sense fer una darrera reflexió. Llegeixo els titulars que informen que “han començat els treballs de recuperació del turó del castell d’Òdena consistents en el desbrossament de vegetació que s’ha apoderat del recinte i la neteja de brossa acumulada. Una vegada acabada aquesta primera fase, s’adequarà la zona per tal que sigui accessible i visitable per als ciutadans. Un recorregut segur, agradable, enllumenat i de passeig”. En un article anterior vaig deixar palesa la situació lamentable del castell d’Òdena. Ara sembla que les eleccions s’aproximen i comencen a netejar espais tant importants com és el nostre castell. Lamentablement però i com sempre sense encara saber què farem al castell, quin model urbanístic tindrà, serà un espai arqueològic protegit o s’hi podrà tornar a construir? Serà com diuen un passeig enllumenat? La neteja del recinte inclou els terrenys de propietat privada o només els municipals? Bé... com sempre i lamentablement ja ens estem acostumant, sobre la marxa anem improvisant i qui passa dia, any empeny!!

Tornem a l’ombra i no ens posem nerviosos que els simples ciutadans no entenem les sàvies decisions dels nostres gestors!
]]> <![CDATA[El Capelló a TV3. Estrena d’una Missa cantada a Sant Bartomeu. Jordi Savall. Amics de Sant Magí. Pregó als Prats de Rei. Pintades a les parets. Entrades sense numerar,]]> http://blogs.anoiadiari.cat/llums-i-ombres/blog/1197/el-capello-a-tv3-estrena-duna-missa-cantada-a-sant-bartomeu-jordi-savall-amics-de-sant-mag http://blogs.anoiadiari.cat/llums-i-ombres/blog/1197/el-capello-a-tv3-estrena-duna-missa-cantada-a-sant-bartomeu-jordi-savall-amics-de-sant-mag Sat, 21 Aug 2010 03:00:00 +0200 http://blogs.anoiadiari.cat/llums-i-ombres/blog/1197/el-capello-a-tv3-estrena-duna-missa-cantada-a-sant-bartomeu-jordi-savall-amics-de-sant-mag LLUMS a... el programa de TV3 'Sota terra' dedicat al Capelló
Va ser amè, instructiu i fins i tot un punt divertit el programa que TV3 va dedicar al Capelló i a Capellades. Va ser una bona eina de divulgació d’un indret de l’Anoia a vegades no prou reconegut, tot i la importància extraordinària de les seves entranyes i del treball que des de fa anys s'hi està realitzant.

LLUMS a… l’estrena de la Missa de Sant Bartomeu
L’estrena d’una missa cantada en honor al patró de la Ciutat d’Igualada, Sant Bartomeu, esdevé un esdeveniment ciutadà, religiós i cultural en dies de Festa Major. Amb música de Jordi Marcé i Nogué, l’estrena el proper dimarts a la Basílica de Santa Maria, a les vuit del vespre, cal emmarcar-la en la voluntat d’un grup de persones de primeríssim nivell musical que han treballat per fer-ne una obra per al patrimoni de la ciutat.

LLUMS a… Jordi Savall
A l’Auditori Pau Casals de Sant Salvador (El Vendrell), Jordi Savall va entusiasmar amb un concert de música celta d’enorme qualitat, recuperant no només obres i partitures sinó instruments de la música celta, construïts expressament. La premsa, la ràdio i la televisió se’n ha fet ressò com un dels grans esdeveniments musicals de l’estiu. La figura de Jordi Savall s’engrandeix dia a dia.

LLUMS a… els 'Amics de Sant Magí'
Any rere any i amb admirable constància, els 'Amics de Sant Magí' d’Igualada conserven la tradició de portar aigua de Sant Magí de la Brufaganya per oferir-la a qui en vulgui, junt amb el també tradicional panet. Enguany, a més, van repartir un punt de llibre al·legòric.

LLUMS a... el pregó de la Festa Major dels Prats de Rei
Un encert encomanar el pregó a un empresari que ha col·laborat sempre en moltes activitats del poble. Amb un llenguatge planer, entenedor i ben construït el senyor Guitart va donar el punt de vista d’emprenedor d’èxit just en aquests temps on les paraules dels emprenedors s’haurien d’escoltar més.

OMBRES a… les pintades a les parets
Alguns no acaben d’entendre que les pintades reivindicatives a les parets en lloc de simpaties per la causa més aviat provoquen rebuig i enemics. Siguin les parets que siguin, però molt més quan es tracta de parets de propietats privades, a vegades acabades d’arranjar. Hi ha altres maneres de defensar les idees.

OMBRES a… les entrades sense numerar
Vendre entrades sense numerar, en locals tancats on els seients són numerats de manera fixa, pot interpretar-se com una desatenció al públic, al qual s’obliga a anticipar l’arribada al local i fer cues innecessàries per tal d’obtenir un lloc correcte o encara que només sigui per estar junts si es tracta de diverses persones. No s’entén massa aquesta pràctica que no agrada a molts espectadors.]]>