Divendres, 11.11.2011. 03:00 h

Entrevista a la Carme Junyent i a la Laura Borràs sobre Joan Solà

El lingüista català Joan Solà (1940-2010) va morir ara fa un any i Paranoia Accions (amb l’ajuda d’altres entitats, com l’Ateneu Igualadí i Òmnium Cultural Anoia) ha volgut afegir un altre acte al seguit d’homenatges que s’han fet en diferents llocs de Catalunya.

Les intervencions de l’escriptora igualadina Maria Enrich i les professores universitàries Carme Junyent (de lingüística general a la Universitat de Barcelona) i Laura Borràs (de teoria de la literatura i literatura comparada, també a la Universitat de Barcelona) ens serviran per presentar el llibre pòstum de Solà, L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics (publicat per l’editorial Empúries al juny) i conèixer més la vida i els llibres del filòleg català. Junyent i Borràs han respost les nostres preguntes una setmana abans de l'homenatge (es farà dijous vinent, 17 de novembre, a les 8 del vespre, a la sala de socis de l'Ateneu. Des de dilluns a la Biblioteca Central d'Igualada hi haurà una exposició de llibres de Solà i l'anoiadiari·cat publicarà frases seves a la portada).

Podeu presentar breument Joan Solà?
Carme Junyent: Fabra, Coromines, Solà.

Laura Borràs: Em fa l'efecte que Joan Solà no necessita presentació. És un cas paradigmàtic de professor universitari carismàtic, que adorava la seva feina i que va aconseguir traspassar la seva convicció i el seu saber de les aules a la societat. La seva dimensió pública, d'home compromès, amb intervencions valentes a la premsa i als mitjans, el va acostar al gran públic, perquè als seus estudiants ja ens tenia a la butxaca

Què recordeu d’ell pel que fa a la relació personal?
C. M.: Joan Solà era una persona que escoltava i que prenia en consideració el que se li deia. Això sempre em va commoure, el que m’admirava era que tot el que rebia dels altres ho reconvertia i ho retornava, aquesta és la grandesa de la seva obra, la generositat del seu llegat.

L. B.: El recordo amb un gran afecte perquè era una persona molt cordial i propera i amb mi, molt afectuosa. Era un gran home i sempre el consideraré un gran mestre. Jo que vaig tenir el privilegi de tenir-lo de professor i, després, com ell deia, de 'col•lega', tot i que per a mi mai no va deixar de ser el Dr. Solà, el recordo amb admiració i respecte, d'una banda, i amb agraïment per la deferència que sempre em mostrava.

Quina és la seva aportació en l’àmbit de la lingüística que la gent no hauria d’oblidar?
C. M.: La Gramàtica del Català Contemporani. Poques llengües tenen un instrument tan eficaç.

L. B.: Jo crec que més enllà d'obres concretes, que també, lògicament, a Joan Solà se l'hauria de recordar i se'l recordarà per la feina incansable al servei de la llengua. Pel fet de 'pensar' la llengua i d'ajudar a mantenir-la viva, plena, digna.

Compartiu el seu model de llengua, la seva aposta per un català menys purista?
C. M.: No en sé prou per respondre aquesta pregunta.

L. B.: Hauríem de matisar molt aquesta consideració de 'menys purista' perquè Joan Solà estava per la llengua, pel seu ús, per la seva dignificació i la veia com un ens viu i, per tant, en evolució permanent. No em sembla que això hagi de ser considerat negatiu com el 'menys' indicaria.

Joan Solà era força pessimista pel que fa a la salut del català. Quina és la vostra opinió? En què podem dir que estem molt bé?
C. M.: No crec que fos un pessimista. Era un lluitador i lluitava perquè s’adonava que la llengua no para de recular en tots els àmbits. Estem molt bé justament en allò que ell va aportar, el coneixement de la llengua, hi ha grans professionals que s’hi dediquen, i en això estem en primera línia internacional.

L. B.: Joan Solà era pessimista perquè després d'un determinat període de 'normalització' l'ús del català no havia estat completament normalitzat. Li preocupaven les tebieses polítiques que per miraments del políticament correcte no donaven el pas endavant que com a país ens cal i així ho va fer saber als parlamentaris el dia que se'ls va dirigir en una sessió extraordinària, convidat pel President del Parlament, Ernest Benach, després de la Concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Se'm demana que digui en què estem 'molt bé', parlant de llengua. Clar, és una mena de pregunta trampa perquè òbviament si pensem en termes del que passa al País Valencià respecte de l'ús públic de la llengua (recordem que hi ha persones que, si ho fan, arriben a demanar disculpes per parlar en català) o a les Illes Balears on la substitució lingüística, per exemple a Eivissa, és una realitat perfectament audible; la situació del català al Principat és millor. Però em preocupa la llengua, que és una, al llarg i ample del territori, i doncs, encara queda molt de camí per fer. No hi ha temps per a cofoismes de cap mena.

Sempre demanem, a les persones que entrevistem en aquesta secció, que ens diguin un vers que els acompanya en la vida diària. Però també us volem demanar dues recomanacions: una novel·la i un assaig.
C. M.: 'Assaig de càntic en el temple', de Salvador Espriu; 'Maletes perdudes', de Jordi Puntí; 'Livro do Desassossego', de Fernando Pessoa (si voleu un assaig pròpiament, After Babel, de George Steiner).

L. B.: Cita poètica:
'Vivim de mort i no ens és grat.
Morim d'amor i no s'hi pensa.'de Carles Riba.

Novel·la: Buf! Que difícil haver-ne de triar una. Recomanaré L'amor foll, de Pere Rovira, una gran novel·la.

Assaig: Aquí ho tinc més fàcil. Puc escombrar cap a casa i recomanar el meu:'Per què llegir els clàssics, avui' (Ara Llibres, 2011)?