Divendres, 25.3.2011. 03:00 h
( 2 vots )
carregant
François Villon i Andreu Subirats es trobaran avui al vespre a Igualada. De fet, ja s’han trobat abans, perquè el poeta tortosí l’ha traduït a català per a l’editorial Labreu (Les balades, Barcelona, setembre del 2010). Villon (1431-1463?) és potser el poeta més important del segle XV (junt amb Ausiàs March). Autor de poemes bàsicament autobiogràfics, va tenir una vida molt accidentada (implicat en baralles, perseguit per la justícia, empresonat, assidu de tavernes i prostíbuls, exiliat…) i se’l considera un dels poetes de la misèria i un antecedent dels simbolistes, tal com diu Subirats al pròleg del llibre. Andreu Subirats (Tortosa, 1968) és professor de secundària, recitador, traductor i autor de L’ull entorn, un dels primers llibres publicats a la col•lecció Alabatre de Labreu Edicions. Podem llegir Subirats ('La fulla del ganivet és finíssima / com el molí quan trenca l’airejada') i Villon ('Em moro de set vora la font / ardent com foc faig petar les dents'). I podem saber més coses dels dos en aquesta entrevista. (El recital 'Antologia invisible amb balades de Villon' comença a les 7 de la tarda a la Biblioteca de Cal Font. És un acte organitzat conjuntament per la Biblioteca Central d’Igualada i Paranoia Accions).
1 Com es presenta Andreu Subirats com a poeta?
No sé si es presenta, en tot cas un poeta, un dia o altre, es dóna conèixer, es fa públic: es publica. En el meu cas va ser relativament tard, l’any 2006 amb L’ull entorn (Labreu), tot i que feia molt de temps que escrivia poesia, des del 85 o 86, i m’havien publicat en antologies, llibres d’artista, revistes, i feia molts recitals, vaig començar a fer recitals perquè no em publicaven, hi va haver gent que va passar de mi i llavors vaig veure que una manera, una altra manera de publicar, era fent recitals, sol o amb músics, i vam començar a moure’ns per bars, festivals, festes de poble…La poesia així també arriba però és molt important que et publiquin bé perquè això sempre et fa replantejar els poemes, també arribes individualment, sense fer soroll i això és una altra lectura. Els poemes que jo escrivia llavors no eren pensats per ser llegits en públic i en fer-ho em va donar una altra perspectiva, diria que fins i tot una altra veu. Jo era un romàntic i no ho sabia, fins i tot em molestava el romanticisme, una mala lectura, sens dubte; però sense voler, sense saber-ho escrivia poesia romàntica. Després vaig tirar més cap una escriptura més irònica i sarcàstica fins i tot de contingut social o circumstancial i ara em sembla que faig una altra cosa, més psíquica, m’interessa la filosofia i la poesia del pensament, les pròpies contradiccions de la poesia. Mai no he fet poesia de l’experiència, entre altres coses perquè penso que tot és poesia de l’experiència, el mateix terme és tautològic.
2 Com valores el nivell de la poesia catalana actual? Ets tan optimista com altres persones? Estem vivint realment una època extraordinària?
Quant a la quantitat de poesia que hi ha i que fins i tot es publica, no tinc cap dubte que és una època extraordinària, i dissentiré ara de la màxima que la quantitat no dóna la qualitat, és evident que a més quantitat és més fàcil trobar qualitat, i així passa, crec; a la vegada en tota aquesta quantitat hi ha coses dolentes, molt dolentes i molt més dolentes. La poesia catalana té astres aïllats que brillen amb llum pròpia, des de Llull a March, passant pel Rector de Vallfogona a Verdaguer i arribant al segle XX, el gran segle, sense cap mena de dubte, on els astres aïllats esdevenen constel•lació, i tots recordem els noms propis del segle passat. La poesia catalana del XX no té res que envejar a cap altra literatura contemporània. Qui nega aquesta evidència és perquè no coneix prou bé la poesia catalana del XX, i això passa molt sovint.
3 Pregunta al Subirats traductor. Com t’enfrontes a aquesta feina? Creus que es tradueix poc en català? Es fa bé?
Jo no sóc traductor, he traduït Villon del francès medieval, però en cap cas em considero un traductor, potser ara començo a fer-me’n. Tinc uns quants bons amics traductors, i crec que és una de les feines que requereixen més preparació i dedicació que hi ha, els admiro, certament, i estan malpagats, maltinguts, putejats i de vegades fins i tot censurats. Per a treballar bé es necessita un temps i això s’ha de pagar i no es vol tenir en compte. Al primer món editorial no li importen els traductors, i menys els traductors literaris. S’estan tirant pedres sobre el propi terrat perquè d’aquests depèn bona part de la transmissió de la llengua i la literatura, que la gent llegeixi, i ni així els importa. Ja s’ho faran, i ja veurem com s’ho fan.
4 Pregunta sobre la crítica. Un article de Ponç Puigdevall de fa pocs dies era demolidor amb el darrer poemari de Vicenç Villatoro (Sense invitació, Editorial Proa, Barcelona, 2011). Què penses del paper dels crítics?
No he llegit la crítica ni el llibre de Villatoro, però he vist o sentit alguna cosa. Un crític hauria de poder dir què pensa sobre una obra sense prejudicis ni pressions, si l’autor criticat, és, posem per cas, el nou director de l’Institut Ramon Llull, que s’encarrega de promocionar l’obra d’autors catalans a fora de les nostres contrades, doncs, si el llibre no li agrada i ho diu, em sembla bé, sensat, és com hauria de ser; però no és ben bé així; molts dels crítics d’aquí són també autors, o en tenen ganes, això també passa amb els editors i llavors es creen relacions estranyes, per no dir perverses. És com els jurats dels premis literaris, moltes vegades com més dolent és el premi en qüestió més difícil és guanyar-lo, ells ja saben el que volen i llestos, ni que es presentés Carles Riba el guanyaria, si pogués, és clar. Amb el crític passa una cosa semblant, jo he vist sentenciar i pronosticar èxits i triomfs lamentables, de vegades el crític té uns interessos que van més enllà de pròpia crítica i això no hauria de ser així. I no vull generalitzar, crec que hi ha bons crítics, que fan bé la seva feina i que aporten, al capdavall, la crítica acaba convertint-se en un gènere literari més i com un dia em va dir l’Enric Casasses “els escriptors són crítics frustrats”.
5 Com explicaries qui és François Villon? Va tenir una vida una mica particular…
François de Montcorbier o François des Loges, conegut com a François Villon, és un dels poetes més importants del segle XV. És un clàssic de la literatura universal; ha estat estudiat, traduït, interpretat, recitat, cantat, ha estat motiu d’obres de teatre, pel•lícules i fins i tot hi ha una societat a França que du el seu nom. La seva poesia autobiogràfica, crua i tendra, irònica i sincera, representa una ruptura en el moment en què va ser escrita i la seva influència ha traspassat el temps i les fronteres; el seu missatge avui ens serveix com servia fa sis-cents anys, i en català el coneixíem molt poc. La seva vida és indestriable de la seva literatura, i el seu posicionament al costat dels desvalguts i marginats, el seu atac a la hipocresia social i la lluita per la llibertat en fan d’ell un poeta imprescindible, al meu parer.
6 En el suplement de cultura del diari Avui vas dir fa mesos que era pràcticament impossible poder explicar literatura medieval als estudiants de secundària? De veritat que ho creus? Per què?
Bé, em sembla que concretament deia literatura medieval francesa, i ho deia sobretot perquè tal i com han deixat els estudis humanístics en els actuals plans d’estudis, explicar literatura es fa gairebé impossible, ja sigui literatura catalana o castellana, imagina’t francesa o anglesa. Tot el tema d’humanitats, allò que abans en deien lletres, ha sofert un procés de degradació i demagògia digne de ser observat i òbviament denunciat. I el que és més sorprenent és que aquesta pràcticament aniquilació de la tradició humanística de l’ensenyament secundari, ha estat planificada i implementada per gent de lletres, profetes de les reformes i capdavanters de les noves tecnologies! I després de quinze anys seguits de fracassos i mals resultats, ningú encara no ho ha reconegut ni ha rectificat, al contrari fan reformes sobre la reforma, és a dir contrareformes, però són els mateixos. Hi ha hagut, i encara hi ha una generació que s’ha pensat que un “power point” és com haver-se llegit tot els diàlegs de Plató. Pedagogia “power point”, els anomeno jo. No cal ser molt espavilat per entrar en un institut i adonar-se de les barbaritats que s’han comès i que encara es cometen. I molta gent s’ho ha empassat, i això de l’ensenyament s’ha acabat convertint en un naufragi col•lectiu de salvament individual. Quan jo vaig arribar a l’Institut de secundària a Tortosa, els professors que vaig tenir eren millors que els que després em vaig trobar a la Universitat, ningú volia jubilar-se al seixanta anys i molts professors i alumnes estaven encantats de fer activitats fora d’hores de classe, és a dir voluntàries. Això ara és impensable, com més han burocratitzat i collat la feina dels professors, com més implicació volen sense res a canvi i com més volen fer assumir als docents problemàtica d’àmbit social que en cap cas ells poden solucionar, pitjor. I, si en cas de les humanitats, afegim que gent amb poder, demostrant una total insensibilitat i ignorància vers la cultura, es carreguen, així com qui no fa res, el grec, el llatí, la filosofia, o el dibuix artístic, i ho canvien per estranyes tecnologies (posar bombetes), informàtica (word i power point) o educació per la cuitadania, llavors es fàcil adonar-se del grau de niciesa que els dirigents de l’educació han instal•lat en el nostres instituts i col•legis.
7 Podries dir-nos un vers de Villon que t’acompanyi en el dia a dia?
Un que em ve al cap ara: “a mal gat, mala rata”, el podem aplicar a algunes de les situacions que suara hem descrit.
8 Per acabar, podries dir noms d’autors que són referents per a tu? De catalans i de no catalans… I un vers (que no sigui de Villon).
En un principi em vaig sentir molt proper a autors catalans i castellans contemporanis (Foix, Carner, Ferrater, Estellés, Machado, Lorca, Vallejo…), després va venir la cosa medieval (Llull, March, els trobadors, Villon, Dante, Petrarca…) i els francesos del XIX ( Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Nerval…) clàssics (Safo, Píndar, Catul, Virgili…), i llavors els alemanys (Hölderlin, Büchner, Heine, Rilke, Celan) i els italians (Montale, Saba, Pasolini), i també autors anglosaxons ( Shakespeare, Donne, Blake, Poe, Eliot, Auden, i menys, però també els “beat”, Ginsberg, Burrouughs, Ferlinghetti); vaig descobrir la poesia àrab medieval (Abi Ibn Zayd, Al Ajtal, Abu Nuwas, Al Mu’tamid, Ibn Zaydun i altres), i els xinesos Du fu i Li po; algun rus, Maikovski, Mandelstam o Klebnikov; n’ hi ha més, la llista seria variada i llarga, amb poetes amics que també em són un referent: Carles Hac Mor, Enric Casasses, Andreu Vidal, Arnau Pons, Dolors Miquel, Albert Roig, Marc Romera, Blanca Llum, Jordi Vintró o Tomàs Arias, amb qui acabaré, amb uns versos seus:
que tu tindràs la clau del rebost,
però ¡En mi hambre mando yo!,
i no cal que tinguis pietat de nosaltres,
que pels cingles dels cingles… ANEM.
de Odi sobre tela
Entrevista amb François Villon
( 2 vots )
carregant1 Com es presenta Andreu Subirats com a poeta?
No sé si es presenta, en tot cas un poeta, un dia o altre, es dóna conèixer, es fa públic: es publica. En el meu cas va ser relativament tard, l’any 2006 amb L’ull entorn (Labreu), tot i que feia molt de temps que escrivia poesia, des del 85 o 86, i m’havien publicat en antologies, llibres d’artista, revistes, i feia molts recitals, vaig començar a fer recitals perquè no em publicaven, hi va haver gent que va passar de mi i llavors vaig veure que una manera, una altra manera de publicar, era fent recitals, sol o amb músics, i vam començar a moure’ns per bars, festivals, festes de poble…La poesia així també arriba però és molt important que et publiquin bé perquè això sempre et fa replantejar els poemes, també arribes individualment, sense fer soroll i això és una altra lectura. Els poemes que jo escrivia llavors no eren pensats per ser llegits en públic i en fer-ho em va donar una altra perspectiva, diria que fins i tot una altra veu. Jo era un romàntic i no ho sabia, fins i tot em molestava el romanticisme, una mala lectura, sens dubte; però sense voler, sense saber-ho escrivia poesia romàntica. Després vaig tirar més cap una escriptura més irònica i sarcàstica fins i tot de contingut social o circumstancial i ara em sembla que faig una altra cosa, més psíquica, m’interessa la filosofia i la poesia del pensament, les pròpies contradiccions de la poesia. Mai no he fet poesia de l’experiència, entre altres coses perquè penso que tot és poesia de l’experiència, el mateix terme és tautològic.
2 Com valores el nivell de la poesia catalana actual? Ets tan optimista com altres persones? Estem vivint realment una època extraordinària?
Quant a la quantitat de poesia que hi ha i que fins i tot es publica, no tinc cap dubte que és una època extraordinària, i dissentiré ara de la màxima que la quantitat no dóna la qualitat, és evident que a més quantitat és més fàcil trobar qualitat, i així passa, crec; a la vegada en tota aquesta quantitat hi ha coses dolentes, molt dolentes i molt més dolentes. La poesia catalana té astres aïllats que brillen amb llum pròpia, des de Llull a March, passant pel Rector de Vallfogona a Verdaguer i arribant al segle XX, el gran segle, sense cap mena de dubte, on els astres aïllats esdevenen constel•lació, i tots recordem els noms propis del segle passat. La poesia catalana del XX no té res que envejar a cap altra literatura contemporània. Qui nega aquesta evidència és perquè no coneix prou bé la poesia catalana del XX, i això passa molt sovint.
3 Pregunta al Subirats traductor. Com t’enfrontes a aquesta feina? Creus que es tradueix poc en català? Es fa bé?
Jo no sóc traductor, he traduït Villon del francès medieval, però en cap cas em considero un traductor, potser ara començo a fer-me’n. Tinc uns quants bons amics traductors, i crec que és una de les feines que requereixen més preparació i dedicació que hi ha, els admiro, certament, i estan malpagats, maltinguts, putejats i de vegades fins i tot censurats. Per a treballar bé es necessita un temps i això s’ha de pagar i no es vol tenir en compte. Al primer món editorial no li importen els traductors, i menys els traductors literaris. S’estan tirant pedres sobre el propi terrat perquè d’aquests depèn bona part de la transmissió de la llengua i la literatura, que la gent llegeixi, i ni així els importa. Ja s’ho faran, i ja veurem com s’ho fan.
4 Pregunta sobre la crítica. Un article de Ponç Puigdevall de fa pocs dies era demolidor amb el darrer poemari de Vicenç Villatoro (Sense invitació, Editorial Proa, Barcelona, 2011). Què penses del paper dels crítics?
No he llegit la crítica ni el llibre de Villatoro, però he vist o sentit alguna cosa. Un crític hauria de poder dir què pensa sobre una obra sense prejudicis ni pressions, si l’autor criticat, és, posem per cas, el nou director de l’Institut Ramon Llull, que s’encarrega de promocionar l’obra d’autors catalans a fora de les nostres contrades, doncs, si el llibre no li agrada i ho diu, em sembla bé, sensat, és com hauria de ser; però no és ben bé així; molts dels crítics d’aquí són també autors, o en tenen ganes, això també passa amb els editors i llavors es creen relacions estranyes, per no dir perverses. És com els jurats dels premis literaris, moltes vegades com més dolent és el premi en qüestió més difícil és guanyar-lo, ells ja saben el que volen i llestos, ni que es presentés Carles Riba el guanyaria, si pogués, és clar. Amb el crític passa una cosa semblant, jo he vist sentenciar i pronosticar èxits i triomfs lamentables, de vegades el crític té uns interessos que van més enllà de pròpia crítica i això no hauria de ser així. I no vull generalitzar, crec que hi ha bons crítics, que fan bé la seva feina i que aporten, al capdavall, la crítica acaba convertint-se en un gènere literari més i com un dia em va dir l’Enric Casasses “els escriptors són crítics frustrats”.
5 Com explicaries qui és François Villon? Va tenir una vida una mica particular…
François de Montcorbier o François des Loges, conegut com a François Villon, és un dels poetes més importants del segle XV. És un clàssic de la literatura universal; ha estat estudiat, traduït, interpretat, recitat, cantat, ha estat motiu d’obres de teatre, pel•lícules i fins i tot hi ha una societat a França que du el seu nom. La seva poesia autobiogràfica, crua i tendra, irònica i sincera, representa una ruptura en el moment en què va ser escrita i la seva influència ha traspassat el temps i les fronteres; el seu missatge avui ens serveix com servia fa sis-cents anys, i en català el coneixíem molt poc. La seva vida és indestriable de la seva literatura, i el seu posicionament al costat dels desvalguts i marginats, el seu atac a la hipocresia social i la lluita per la llibertat en fan d’ell un poeta imprescindible, al meu parer.
6 En el suplement de cultura del diari Avui vas dir fa mesos que era pràcticament impossible poder explicar literatura medieval als estudiants de secundària? De veritat que ho creus? Per què?
Bé, em sembla que concretament deia literatura medieval francesa, i ho deia sobretot perquè tal i com han deixat els estudis humanístics en els actuals plans d’estudis, explicar literatura es fa gairebé impossible, ja sigui literatura catalana o castellana, imagina’t francesa o anglesa. Tot el tema d’humanitats, allò que abans en deien lletres, ha sofert un procés de degradació i demagògia digne de ser observat i òbviament denunciat. I el que és més sorprenent és que aquesta pràcticament aniquilació de la tradició humanística de l’ensenyament secundari, ha estat planificada i implementada per gent de lletres, profetes de les reformes i capdavanters de les noves tecnologies! I després de quinze anys seguits de fracassos i mals resultats, ningú encara no ho ha reconegut ni ha rectificat, al contrari fan reformes sobre la reforma, és a dir contrareformes, però són els mateixos. Hi ha hagut, i encara hi ha una generació que s’ha pensat que un “power point” és com haver-se llegit tot els diàlegs de Plató. Pedagogia “power point”, els anomeno jo. No cal ser molt espavilat per entrar en un institut i adonar-se de les barbaritats que s’han comès i que encara es cometen. I molta gent s’ho ha empassat, i això de l’ensenyament s’ha acabat convertint en un naufragi col•lectiu de salvament individual. Quan jo vaig arribar a l’Institut de secundària a Tortosa, els professors que vaig tenir eren millors que els que després em vaig trobar a la Universitat, ningú volia jubilar-se al seixanta anys i molts professors i alumnes estaven encantats de fer activitats fora d’hores de classe, és a dir voluntàries. Això ara és impensable, com més han burocratitzat i collat la feina dels professors, com més implicació volen sense res a canvi i com més volen fer assumir als docents problemàtica d’àmbit social que en cap cas ells poden solucionar, pitjor. I, si en cas de les humanitats, afegim que gent amb poder, demostrant una total insensibilitat i ignorància vers la cultura, es carreguen, així com qui no fa res, el grec, el llatí, la filosofia, o el dibuix artístic, i ho canvien per estranyes tecnologies (posar bombetes), informàtica (word i power point) o educació per la cuitadania, llavors es fàcil adonar-se del grau de niciesa que els dirigents de l’educació han instal•lat en el nostres instituts i col•legis.
7 Podries dir-nos un vers de Villon que t’acompanyi en el dia a dia?
Un que em ve al cap ara: “a mal gat, mala rata”, el podem aplicar a algunes de les situacions que suara hem descrit.
8 Per acabar, podries dir noms d’autors que són referents per a tu? De catalans i de no catalans… I un vers (que no sigui de Villon).
En un principi em vaig sentir molt proper a autors catalans i castellans contemporanis (Foix, Carner, Ferrater, Estellés, Machado, Lorca, Vallejo…), després va venir la cosa medieval (Llull, March, els trobadors, Villon, Dante, Petrarca…) i els francesos del XIX ( Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Nerval…) clàssics (Safo, Píndar, Catul, Virgili…), i llavors els alemanys (Hölderlin, Büchner, Heine, Rilke, Celan) i els italians (Montale, Saba, Pasolini), i també autors anglosaxons ( Shakespeare, Donne, Blake, Poe, Eliot, Auden, i menys, però també els “beat”, Ginsberg, Burrouughs, Ferlinghetti); vaig descobrir la poesia àrab medieval (Abi Ibn Zayd, Al Ajtal, Abu Nuwas, Al Mu’tamid, Ibn Zaydun i altres), i els xinesos Du fu i Li po; algun rus, Maikovski, Mandelstam o Klebnikov; n’ hi ha més, la llista seria variada i llarga, amb poetes amics que també em són un referent: Carles Hac Mor, Enric Casasses, Andreu Vidal, Arnau Pons, Dolors Miquel, Albert Roig, Marc Romera, Blanca Llum, Jordi Vintró o Tomàs Arias, amb qui acabaré, amb uns versos seus:
que tu tindràs la clau del rebost,
però ¡En mi hambre mando yo!,
i no cal que tinguis pietat de nosaltres,
que pels cingles dels cingles… ANEM.
de Odi sobre tela
532 lectures
Cap comentari
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
Paranoia accions
