Dimecres, 8.8.2012. 03:00 h
Si la remenes amb un bastó... la merda de la muntanya sí que fa pudor!

carregant
Diuen que “la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó” (ho apunta la coneguda tornada d'una cançó popular catalana). De veritat us ho creieu? Proveu-ho i ja em direu el què. Fins i tot sense remenar-la és normal que tufegi una mica. No sé si menys o més que quan es remenen els tripijocs de determinades esferes empresarials i/o polítiques, però tufeja.
Per tant, per molt que ho repeteixi la cançoneta, és mentida. La merda de la muntanya sí que fa pudor. I convé que es digui i que quedi clar; perquè, si no, després hi ha gent que s'endú algun desengany important i en fa pagar els plats trencats als altres. Resulta inversemblant escoltar les reiterades queixes d'uns quants pixa-pins quan van al camp. No és normal que es queixin de la ferum que fan les tifes de les quatre vaques que pasturen on han pasturat sempre (per molt que d'un temps ençà s'hagi convertit en el terreny del costat de la seva segona residència); de la mateixa manera que tampoc és normal que es queixin del soroll que fan unes campanes que no han deixat de sonar durant dècades i dècades (i que ara aconsegueixen silenciar perquè “molesten”). Ja espanta només el fet de pensar que potser d'aquí a quatre dies voldran posar petits morrions als galls perquè no cantin de bon matí...
Imagineu-vos que, per anar a fer determinades gestions a la capital, els de poble comencessin a demanar un aparcament aquí i un altre allà, que eliminessin uns quants semàfors, i així una llarga llista de peticions que comencen sent suggeriments i acaben sent exigències. A banda del poc cas que se'ls faria (o nul), que no deixa de ser lògic, les demandes serien igualment lícites però poc escaients: no es pot esperar canviar per al nostre interès particular i temporal un entramat que serveix correctament els interessos col·lectius i permanents dels qui hi viuen.
És obvi que les defecacions de les vaques fan mala olor. O què es pensaven? Com totes. Que potser fan olor de ram de flors, les d'aquests turistes urbans que volen un paisatge rural fet a la seva mida?! Si són ben rebuts a muntanya quan hi van a reposar o a desconnectar o a fer activitats de lleure, la primera mostra de gratitud passa pel respecte al que hi troben, tal com està. I hi ha molts elements més enllà del paisatge físic (la majoria en l'àmbit sensorial, auditius o olfactius, sobretot) que formen part d'aquest tot i ajuden a conformar-ne la seva essència, els agradi o no als “nouvinguts”. Ja en són intrínsecs, potser perquè justament són els que donen una especificitat tan identificadora a aquest entorn rural. Per al bé i benefici d'uns i altres, cal que el camp continuï sent camp; si no s'atura el procés que mica en mica el va fent tornar una mica més urbà, ben aviat trobarem a faltar allò que ara tenim i que haurem aconseguit carregar-nos.