Dijous, 19.7.2012. 03:00 h

Actituds personals

Sembla que no sabem massa cap on anem i les solucions que ens donen no ens convencen gaire. Fa pocs dies el govern d’Espanya ha aprovat unes retallades, pujades d’impostos i mesures liberalitzadores imposades per la Unió Europea que generen molts recels, tant per la seva efectivitat, per qui són els destinataris finals d’aquests ajustos com pels autèntics beneficiaris de tot plegat, és a dir i en definitiva, els bancs.

És aquesta una de les tendències: la de la retallada i l’estalvi que compta, evidentment, amb seguidors i detractors.

L’alternativa que se’ns planteja és la del consum i el creixement: Sinó fomentem el consum i l’augment del poder adquisitiu de la població, diuen, difícilment crearem llocs de treball i no podrem sortir de la situació actual de desgavell.

La veritat és que ni un ni altre plantejament em convenç. M’imagino que tots dos tenen la seva part de raó. Però també penso que són gairebé incompatibles. Si les retallades i la situació de pobresa en que estan quedant moltes persones i famílies fan por, el tornar a basar tot el nostre futur en un augment indefinit del consum fa pànic. Més terror em fa encara que, tant un com altre plantejament tenen, com a objectiu final, el tornar a la situació anterior, és a dir, fer renéixer les vaques grasses que tant se’ns han indigestat.

I la veritat també és que no sé donar un plantejament que pugui ser millor. Em sembla que són problemes que ens passen tant amunt que difícilment els podem copsar. Quan ens parlen d’un préstec de cent mil milions d’euros la majoria hem de pensar una bona estona per tal de poder dir quants zeros porta aquesta xifra (i segurament molts ens equivocarem).

Crec que l’aportació que podem fer nosaltres és la de les actituds personals.

Segurament que “els de dalt” ténen més culpa que ningú en tot el que està passant i a més no tenen cap actuació exemplar a l’hora de predicar. És veritat i se’ls hi han de demanar responsabilitats per tot el que ha passat encara que només sigui com a mesura dissuassòria o exemplificant.

Però em sembla que això de que la culpa només és dels de dalt és la solució fàcil que tots adoptem i que ens és còmoda ja que ens permet descarregar les culpes en un “més culpable” que nosaltres i ens permet a nosaltres seguir amb les nostres “petites” irregularitats.

És el país del Lazarillo, ho sabem. La picaresca d’aconseguir una prestació pública sense tenir-hi dret està ben vista. Aconseguir no declarar uns ingressos a Hisenda i que no t’enxampin és heroïcitat. El facturar –i demanar que ens facturin- sense IVA està a l’ordre del dia.

Sóc dels que penso que sinó comencem per nosaltres difícilment podem anar a exigir res als altres per molt més dolents que siguin –que ho són-.

I és que, en definitiva, aquestes són les nostres “petites culpes” més que res per que no tenim ocasió de tenir “culpes més grans”.

Després de discutir si els sous dels consells d’administració d’alguns bancs són delictius em van preguntar fa pocs dies: si a tu t’haguessin nomenat conseller del consell d’administració d’un banc i s’hagués aprovat un sou de 300.000 euros anuals per a cada conseller, hi haguessis renunciat?. Cadascú es pot respondre amb sinceritat a la pregunta.

(No cal que ningú faci la brometa de que si aquest nomenament s’hagués produït segurament la situació dels bancs seria encara pitjor).

PD. Vaig començar a escriure a l’anoiadiari.cat el mes de novembre de 2010. Em vaig proposar escriure durant un any i ja estem a juliol de 2012. Estaré un temps sense escriure. Ja hi tornaré més endavant si els de l’anoiadiari.cat ho creuen oportú. Només em cal agrair els responsables del diari per permetre’m escriure cada mes sense cap condicionament, als qui m’heu llegit i als qui heu comentat els meus articles. Gràcies i a reveure.