Dimecres, 22.2.2012. 03:00 h

Algunes consideracions sobre els pronoms febles

Ai, els febles, maldecap d’estudiants de totes les èpoques! El ric sistema de pronoms febles del català és un dels seus principals patrimonis, i malgrat la relativa complexitat que ofereixen, no són pas un invent dels gramàtics: neixen en la llengua oral, que és on més s’utilitzen, i d’aquí passen a la llengua escrita. Els pronoms febles serveixen per reprendre el discurs sense repetir allò que s’ha dit anteriorment, insistint en una idea o clarificant-la.

Per alguna raó, als parlants de català ens fa por que no ens entenguin si el més important del missatge, allò essencial que volem transmetre, ens sembla que ha quedat massa enrere. Si ens fan aquesta pregunta: 'Anem a veure el futbol al bar de l’Ignasi?', podem respondre això: 'Ja hi cabrem? Tant és, va, sí, anem-hi!' Tots dos hi fan referència al bar de l’Ignasi, una idea que ha sortit a la conversa no fa ni dos segons, però tot i així els pronoms ens fan una falta terrible. En castellà la resposta fóra aquesta: '¿Ya cabremos? Da igual, venga, sí, ¡vamos!', sense cap referència al lloc del qual parlem. És castellà natural i correctíssim, però jo, com a catalanoparlant, davant del cabremos i darrere del vamos hi veig un precipici blanc, m’hi falta alguna cosa. No sé si a vosaltres us passa el mateix...

La normativa regula l’ús dels pronoms febles, i per això tenim des de fa molts anys aquell quadre d’usos i combinacions binàries i terciàries diguem-ne tan antipàtic. La llengua oral, però, continua evolucionant, i el famós quadre comença a grinyolar aquí i allà.

Només posaré un exemple, però n’hi ha molts més: les combinacions la hi, -la-hi / li ho, -li-ho. Darrerament totes dues esdevenen l’hi, -l’hi en els registres col·loquials (s’escolten pel carrer i també apareixen a la premsa, tant l’oral com l’escrita) i fins i tot literaris (novel·les originals i traduccions de publicació recent). Exemples: 'Ara mateix vaig a dir-li-ho i et castigarà (a la mare que et portes malament)' es converteix en 'Ara mateix vaig a dir-l’hi i et castigarà'. 'Ja la hi dono jo, a veure si li cau (la copa al Sergio Ramos)' esdevé 'Ja l’hi dono jo...”. Aquestes noves combinacions s’imposen a les solucions normatives precisament perquè són les més espontànies, les més orals.

En casos com aquest, és feina dels gramàtics estudiar el fenomen i explicar-lo. I dels responsables de la normativa, decidir què fan: si miren cap a una altra banda durant uns anyets més o actuen. Esclar que, mentre ells dubten, els parlants decideixen. ¬¬¬¬