Dimarts, 13.7.2010. 03:00 h

A Espanya només li queda el futbol

Diumenge al vespre, mentre llançava a les deixalles una llauna de conserves Dani de pops a l’oli d’oliva que m’havia caducat, vaig tenir un dilema moral de difícil solució.

Els renills d’uns transeünts que vestien unes capes a l’estil Superman i amenaçaven a cremar-me les tulipes del meu balcó van provocar un tremolor a l’armari del menjador. Aquest fet posà la meva atenció als prestatges del moble que reuneix diversos objectes, tals com una aigua destil•lada, una guia de Barcelona, una foto d’antics companys del pis i una preciosa ampolla de licor d’herbes dolces de Mallorca. Justament aquest últim element i el seu propietari foren causants del meu dilema. Mentre aquest devia rondar per Pollença, jo tenia una forta necessitat d’apaivagar el neguit que m’havia provocat tot l’aldarull. Un tast del licor era la solució per endolcir una nit de difícil son. Però si en bevia un glop i més tard fos descobert, podria provocar un cisma en la convivència del pis. No me la podia jugar. Altrament, si no ho feia, em veia abocat a un nerviosisme poc suportable.

Davant d’aquest atzucac vaig optar per la racionalitat i analitzar la situació amb la màxima serenitat possible. Les tulipes les havia comprat amb tota la il·lusió del món l’endemà que el Tribunal Constitucional publiqués les 881 pàgines de la sentència contra l’Estatut i poc abans d’anar a la manifestació ‘Som una nació’ a Barcelona. No tenia temps d’anar a posar un ciri a Montserrat i l’opció tulipa vaig creure que era la més adient per aturar el fat que un tal Paul s’atrevia a determinar.

El dissabte a la tarda, a l’arribar a Barcelona amb el seguici igualadí i a punt de baixar de l’autocar, vaig recordar que no havia regat les tulipes. Davant de l’èxit de la manifestació i de la força que desprenia tota aquella onada independentista, vaig despreocupar-me totalment d’aquell oblit.
Però el diumenge al vespre, en tornar al pis i veure que les tulipes s’havien fos, vaig maleir en Paul i moltes altres coses. I, a sobre, els transeünts cridaners volien cremar-me les restes de les meves tulipes. Però bé, la seva eufòria només era fruit d’un joc i les meves tulipes conseqüència d’una superstició. Tot plegat, de poca importància.

La divagació em donà solució al meu dilema i vaig deixar el licor d’herbes per un altre dia. Podia anar a dormir tranquil, ells només havien celebrat una victòria esportiva. I és que a Espanya només li queda el futbol per celebrar. I això, fins que siguem independents. Dissabte, centenars de milers de persones vam intuir que no falta tant.