Dimecres, 16.6.2010. 03:00 h

La veritat oficial

Pere Calders, pel nostre gust un dels millors escriptors en llengua catalana del segle XX, pensem que injustament oblidat, va escriure un llibre titulat ‘Cròniques de la veritat oculta’ en què, com també passa en la resta de la seva obra, deixa anar la seva imaginació desbocada. Calders ens diu que darrere dels coses que veiem, toquem, degustem, olorem, s'hi amaguen altres mons paral·lels regits per lleis i per lògiques que els són privatives i que sovint no tenen res a veure amb les normes i amb la lògica del nostre món de cada dia. Es podria dir que els humans normals i corrents ens movem en un món fet d'aparences en les quals creiem. Però en realitat tot plegat no és més que una tapadora que ens amaga els mons paral·lels als quals al·ludíem abans, i per això, sovint, travessem el llindar que separa el nostre món normal de cada dia d'altres mons regits per altres lleis i per altres lògiques que nosaltres ni tan sols hauríem pogut sospitar si no ens hi haguéssim topat de cara, si no hi haguéssim ensopegat casualment. És a partir d'aquesta duplicitat entre el que és evident i el que és ocult o amagat que s'estableixen dos tipus de veritats: la veritat oficial i la veritat oculta. La veritat oficial ja és prou coneguda i precisament per això l'escriptor dedica les seves cròniques a l'altra veritat, l'oculta, que no per això és menys veritat —potser ho és més— que l'altra.

No resulta gens difícil traslladar a la realitat aquest joc literari. De fet, potser l'origen de tot plegat es troba precisament en la nostra vida de cada dia. Tothom sap que hi ha una veritat oficial imposada des del poder o des de determinats grups de pressió o d'opinió de la qual convé no apartar-se si no es vol prendre mal. ‘Per què has de pensar si ja n'hi ha que pensen per tu?’, vindrien a dir els defensors de l'oficialitat. Recordem que durant un temps no es va poder parlar de crisi econòmica perquè algú -o alguns- que manava molt va decidir que no n'hi havia. Després, quan la gent va travessar determinats llindars i va topar de morros amb el monstre, va començar a emergir la veritat oculta i es va començar a parlar de recessió. Al final s'ha hagut d'admetre sense embuts que hi ha crisi, i no pas qualsevol crisi, sinó una de molt profunda. La realitat s'ha acabat imposant i ara correm-hi tots.

En molts altres àmbits de la vida social, política, esportiva, etc., del país hi podem veure reflectida la dualitat a la qual fem referència des de l'inici de l'article. Per exemple, per a un determinat grup polític i per als seus seguidors, el castellà és una llengua perseguida a l'escola, a les sales de cinema, a l'administració i fins i tot al carrer, no ve pas d'un pam. Es tracta de la veritat oficial que s'intenta imposar al nombre més gran de persones possible i que obté un èxit més que notable més enllà de l'Ebre. Mentrestant el català pateix la veritat oculta. D'altra banda durant aquests dies de juny plujosos i en alguns casos fins i tot freds, és fàcil interrogar-se sobre la veritat oficial que cada vegada hi haurà menys pluges i que tots plegats acabarem més rostidets que uns pollastres al forn. Allunyar-se d'aquesta veritat oficial, discrepar-ne, és ara mateix —-i malgrat tot— enormement perillós. Ara toca creure això i punt. Hi ha un veritat oculta en forma d'interessos inconfessables de mil menes diferents segons el grup? De moment, no és el juny que tocaria segons les prediccions. Tampoc és el juny més corrent, el més habitual. Però és un juny amb molts precedents, que podem incloure perfectament en l'anomenada normalitat. En definitiva, sempre trobarem una veritat oficial que ens intentarà imposar qui remeni les cireres o defensi uns interessos determinats, una veritat que es veurà matisada o obertament contestada o desmentida per la realitat quotidiana i per l'experiència. És fàcil travessar llindars. I també higiènic.