Dimecres, 19.5.2010. 03:00 h

Núvols de tempesta

De nuvolades n'hi ha de moltes menes. No és pas la meva intenció referir-me a les meteorològiques, les que tan generosament ens han regat els camps i ens han omplert a vessar els pantans.Ni tampoc tornar a fer referència a aquell núvol de fum i cendres que, sorgit d'un volcà islandès de nom impronunciable, ja ha obligat a tancar aeroports de mig Europa i que promet fer la guitza durant els pròxims mesos, cosa que preocupa el sector turístic o aquelles persones que tenen pensat fer un llarg viatge en avió. A l'horitzó es perceben núvols de tempesta que certament no ens portaran llamps ni trons, ni tampoc pedra, almenys en sentit estricte, però que poden resultar realment devastadors. Tan devastadors o més que els esmentats anteriorment, que també ho poden arribar a ser i molt.

Ens referim, és clar, al seguit de mesures anticrisi adoptades pel Govern espanyol sembla que a instàncies de la Unió Europea i, sobretot, del president nord-americà Barack Obama, que d'aquesta manera demostra un cop més que també és el nostre president, el de debò diguéssim. No entraré a analitzar les diferents mesures adoptades. Segurament són absolutament necessàries atesa la situació econòmica del país, i això malgrat la ferma oposició que han despertat en diferents sectors de la societat. Els funcionaris no estan contents, lògicament. I els pensionistes tampoc. Els sindicats treuen foc pels queixals i tothom té por de retallades severíssimes en tots els àmbits. Tot això passa quan fa quatre dies s'assegurava que l'economia espanyola començava a alçar el cap i que el cas d'Espanya no té res a veure amb el cas grec. La situació ha de ser realment greu. Caldria preguntar-se com s'hi ha pogut arribar i si s'ha estat conscient de l'empitjorament a mesura que es produïa. Perquè sembla que no. Es va començar negant la crisi i després se'n va reconèixer l'existència i s'hi van anar aplicant diferents pegats que a la llarga s'han revelat inoperants. Com ja hem dit, fa quatre dies se'ns negava l'abast real de la crisi. De cop i volta, posant-se tothom en contra, el president del Govern espanyol dicta un seguit de mesures d'emergència.

No sabem com s'acabarà tot plegat, però la situació creada no fa gràcia i no sembla fàcilment reversible.I sobretot ens queda la sensació d'estar governats per persones no només incompetents, sinó incapaces de fer-se càrrec de la realitat que les envolta. No es tracta només d'imperícia.Hi ha miopia, improvisació, aposta gratuïta, salt en el buit... És una mica com dir: 'Provem això. A veure què passa. Aviam com surt'. No és aquesta la manera de tractar els afers públics ni d'honorar la confiança dipositada pels ciutadans en una determinada persona, grup de persones o partit. No es pot anar pel món, i menys quan es tenen càrrecs de tanta responsabilitat que afecten el conjunt de la població d'un país, fugint constantment endavant sense cap mena de nord, repartint diners als uns i als altres per fer-los contents, prenent decisions incomprensibles o contraproduents de les quals després hom s'ha de desdir... Qui actua així forçosament ha d'acabar estimbant-se, fent-se mal, perdent les eleccions. És una llàstima i resulta incomprensible, però és així. I, a més, no hi ha recanvis vàlids.

El problema ara mateix és que la ciutadania no sap si els aspectes més cantelluts i punyents de la crisi encara s'han de manifestar, ara potser en mesures d'austeritat draconianes. Encara ha de venir el pitjor? Aquestes són les nuvolades a les quals ens referíem al començament de l'article que tenim a l'horitzó. Unes nuvolades plenes d'incertesa i d'un aspecte realment inquietant, tant o més que una tronada de primavera.