Com una cosa normal

Hauré de fer un esforç i acostumar-m’hi. Hauré d’empassar-me la bilis i acceptar que la realitat és com és. Que les coses són com són. I que si no m’agraden, que m’hi posi fulles. I empassar-me la mala bava. I callar. I acceptar que tenim allò que ens mereixem. Allò que ens hem guanyat a pols. Que hi ha el que hi ha. I que si no n’hi ha més, és perquè no hi ha més cera que la que crema. Perquè ja ens està bé que tot vagi com va.

 

Què vull dir? Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar con una cosa normal que a la gala d’Eurovisió hi pugui aparèixer un energumen anomenat John Cobra, que es toqui els genitals davant el públic i el convidi a menjar-li allò que té entre cuixa i cuixa. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal viure en un país en què la classe política no ha estat capaç ni de pactar una de les coses més elementals en qualsevol democràcia: una llei electoral. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal tenir un sistema educatiu que -després de tantes i tantes reformes- hagi estat incapaç d’evitar que el nivell cultural dels estudiants hagi caigut en picat, d’evitar que es cometin més faltes d’ortografia que mai i d’evitar que el fracàs escolar vagi in crescendo. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que quan arriben les vacances d’estiu la meva família s’hagi de buscar la vida com pot perquè no existeix conciliació entre el calendari laboral i el calendari acadèmic. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que quan faig una escapada al Delta de l’Ebre –esperant trobar-hi un dels parcs naturals més bonics de Catalunya- vegi quilòmetres i quilòmetres de bosses de plàstic llençades per terra. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que, quan em fan un encàrrec, aquest encàrrec no hagi de ser per a demà ni per a avui, sinó per a ahir (és a dir, que ja faig tard).

Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que, segons una enquesta, gairebé el quaranta per cent dels joves entre 14 i 18 anys consideri que tant se val tenir democràcia com dictadura, mentre hi hagi ordre i progrés. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que  determinats mitjans de comunicació exhibeixin sense cap mena de pudor els crits de socors d’uns bombers que són a punt de morir, sense cap consideració per les famílies de les víctimes. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que el govern es plantegi pujar l’edat de jubilació sense gairebé donar-me temps a prendre un respir abans de morir-me. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que si m’interessa que el metge de la Seguretat Social em visiti com Déu mana m’hagi de rascar la butxaca anant a la seva consulta privada. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que el futbol i el Barça siguin una qüestió d’interès nacional, de la qual depengui la felicitat de milers de persones. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que el nostre país s’estigui convertint més en un desert cada estiu que passa. Vull dir, per exemple, que haig d’acceptar com una cosa normal que el problema sóc jo. Oi que sí?