Dijous, 11.2.2010. 03:00 h

Potser per això

Cada dia em passa el mateix. Més ben dit: cada nit. Quan tothom ja és al llit. Quan arriba el moment màgic en què des de la finestra puc veure la foscor que ve de fora. Quan des de l’exterior només arriba el soroll dels grills. Quan puc gaudir d’una relativa pau interior. Quan desapareixen les ‘interferències ambientals’. És llavors, en aquest precís instant, que em faig un propòsit transcendental: lliurar-me al plaer de la lectura. Practicar el conreu de la cultura. Fugir de les bestieses quotidianes que m’ocupen el noranta-nou per cent del dia. Com si fos una cerimònia solemne, obro aquell llibre que fa dies que s’espera que l’obri per una altra pàgina. M’hi submergeixo com qui es tira de cap a la piscina. Experimento una fruïció indescriptible, un plaer semblant al que sent un explorador que està descobrint un nou món. Dintre el meu cervell es produeix tot un prodigi: lletres que es combinen i formen paraules, paraules que es combinen i formen frases, frases que es combinen i formen històries i pensaments, pensaments que activen la meva imaginació i creen imatges mentals...

Però, de mica en mica, passa allò que passa: les paraules i les frases se’m comencen a barrejar, fins que es converteixen en una sopa de lletres i acabo perdent el fil de la història. Els ulls em comencen a fer pampallugues i recolzo el cap sobre el coixí. De sobte, descobreixo que m’he adormit perquè m’ha caigut el llibre que tenia entre mans. Al principi no em dono per vençut: faig propòsit d’esmena. Tracto de recuperar el temps preciós que acabo de perdre. Intento reprendre el fil i el reprenc. Ara bé, la cosa només dura uns minuts: les lletres se’m barregen altra vegada i els ulls se’m tornen a aclucar com si fossin cortinetes. El llibre em torna a caure i em desvetllo novament. Al cap de dos o tres intents fallits accepto la derrota i em dono per vençut. Només he aconseguit dedicar a la cultura entre quinze i trenta miserables minuts de la meva existència diària. Me’n vaig al llit arrossegant els peus i amb la cua entre cames.

I mentre noto el tacte dels llençols, arribo a una conclusió: la biologia —és a dir, la natura— és més forta que no pas la cultura. Potser per això encara és més poderosa la necessitat de dormir que la voluntat de llegir. Potser per això encara tenim guerres. Potser per això encara ens matem. Potser per això encara som incapaços de crear riquesa sense destruir la pobresa. Potser per això encara 800 milions de persones passen fam. Potser per això encara existeix la violència de gènere. Potser per això encara es practica l’especulació. Potser per això només ens preocupem de viure el present més immediat. Potser per això prestem massa atenció a les coses tangibles. Potser per això... Bé, escolteu: me’n vaig a dormir que se’m tanquen els ulls i demà m’haig de llevar d’hora. M’enteneu, oi? No feu soroll, si us plau...