Dijous, 31.12.2009. 00:20 h

Quan ve Nadal me’n recordo d’Aristòtil

Sempre que vénen aquestes dates –les dates nadalenques, vull dir- me’n recordo d’Aristòtil. No sé ben bé per què, però em ve al cap una de les seves frases, una d’aquelles sentències cèlebres que han passat a la història de la filosofia: “L’home és un animal polític”. Diuen els entesos que el veritable sentit de la frase fa referència a la dimensió social de l’ésser humà. És a dir, que es podria traduir dient que l’home és un animal social, algú que necessita els altres per poder ser ell mateix, per poder realitzar-se com a persona.

Dic que per Nadal me’n recordo de la frase en qüestió precisament perquè quan s’acosten aquestes dates prenc consciència d’una de les coses que en aquesta vida em fan més por: la solitud. Ho dic perquè la solitud impedeix que puguis compartir la felicitat quan aquesta arriba i, per tant, fa que sigui incompleta, fa quedi escapçada. Però també ho dic perquè la solitud, per si mateixa, impedeix que moltes persones puguin ser felices, que puguin mirar-se la vida amb uns altres ulls. Em refereixo a la solitud pròpia d’aquelles persones que, un cop acaben la seva jornada laboral, no tenen ningú més amb qui poder parlar, llevat d’elles mateixes. Però em refereixo també a un altre tipus de solitud: la d’aquelles persones que, malgrat no estar soles físicament, malgrat estar envoltades d’un entorn humà o familiar, se senten soles, aïllades d’aquest mateix entorn, en una mena de desconnexió anímica.

Deia al principi que quan arriba el Nadal –i es decreta que gairebé tothom està obligat a ser feliç- me’n recordo d’aquelles persones que se senten ignorades, que estan convençudes que no importen a ningú, que creuen que la vida no és res més que un compàs d’espera. No sé si a aquestes persones els pot ser útil la frase d’Aristòtil, però sí que sé que es va pronunciar fa més dos mil tres-cents anys i que continua sent tan vàlida com ho era aleshores. Tan vàlida que serveix per fer-nos adonar que, per molt que hàgim avançat en el coneixement de nosaltres mateixos, continuem patint del mateix mal: de la incomunicació, de la por als altres, de la por a nosaltres mateixos. Perquè encara ara, superat el llindar del segon mil•lenni, potser tenim massa d’animals i massa poc de socials.