Dijous, 17.12.2009. 03:00 h

L’Estatut: una litúrgia calculada

Estic convençut que darrere l’estira-i-arronsa de l’Estatut hi ha cartes amagades. Que darrere d’aquesta espera hi ha una estratègia destinada a jugar amb l’estat d’ànim de l’opinió pública. Potser sóc malpensat. Potser m’ho haig de fer mirar... Però crec que, a aquestes altures, ja està tot dat i beneït. Que els aspectes essencials de l’Estatut ja han estat pactats. I que l’única cosa que es busca a hores d’ara és el moment oportú. El moment oportú per crear un cop d’efecte que desactivi la nostra capacitat de reacció, per generar una cerimònia de la confusió que, per enèsima vegada en la nostra història, ens torni a dividir i, per tant, ens torni a fer perdre pistonada com a poble.

Tot això, per què ho dic? Per intuïció. Per res més que per intuïció. Perquè intueixo que Catalunya és massa important per a Espanya. Perquè intueixo Espanya s’hi juga massa coses per deixar-se perdre Catalunya. Perquè intueixo que, per les dues bandes, hi ha massa interessos creats en aquesta relació. Una relació que, encara que sigui perversa i desigual en molts aspectes, dóna rèdits tant a un costat com a l’altre. Perquè intueixo que al seu voltant, des de fa anys i panys, s’ha teixit un statu quo polític i econòmic que actua com a crosta. Precisament per això, no crec que els senyors del Tribunal Constitucional siguin tan il·lusos que facin allò que haurien de fer com a juristes: declarar inconstitucional un Estatut que els nostres polítics han volgut colar com qui fa passar bou per bèstia grossa. Un Estatut que (és veritat, malgrat que ho digui el PP) no encaixa amb la Carta Magna.

Tot això –intueixo jo- no passarà. I no passarà perquè no interessa. I intueixo també que tota aquesta rumorologia mediàtica que augura una sentència restrictiva per part del Tribunal Constitucional és una rumorologia interessada. Un muntatge destinat a crear una atmosfera de pessimisme al voltant de l’Estatut que farà que, quan la sentència finalment es doni a conèixer, produeixi justament l’efecte contrari: la sensació que les coses encara podrien haver estat pitjors i que, per tant, encara podem estar moderadament satisfets. Intueixo que estem sent víctimes d’una campanya orquestrada, destinada a fer que –gràcies a una gestió maquiavèl·lica de la informació- allò que hauria de ser percebut com una mala notícia i que hauria de provocar una reacció col•lectiva, acabi sent percebut com una bona notícia i, d’aquesta manera, continuem instal·lats en el panxacontentisme. En el fons, és una estratègia molt senzilla: jo te n’hauria de donar deu, dic que només te’n donaré dos i, al final, te n’acabo donant cinc. Crec que les coses aniran així. I aniran així per fer que tot canvi sense que res no canviï.