Dimarts, 28.2.2012. 03:00 h

Sobre el paper, s’hi aguanta el que s’hi escriu

'Sobre el paper, s’hi aguanta el que s’hi escriu'. Era una frase que el meu avi pronunciava sovint. No era pas una frase de collita pròpia, sinó que l’havia manllevada –segons explicava ell mateix- d’un exseminarista que havia sortit escaldat del seminari. Tal com la feia servir, la frase tenia un sentit: gairebé totes les coses que es recullen als documents –als papers, als llibres, als diaris- són falses. Per tant, llegir i estudiar no és cap garantia de tenir accés a la veritat ni de ser més savi que els altres.

Quan jo era més jove (llavors estudiava la carrera d’història) i el meu avi em deia la frase en qüestió, m’hi emprenyava i acabàvem discutint. Jo no hi estava d’acord. Li replicava que si, per sistema, hem de dubtar de tot allò que llegim, ja podem plegar i, per tant, no cal que ens creguem res de res. I per provocar-lo, li etzibava: “Si haig de creure que en aquesta vida tot són mentides, també hauré de creure que són mentides les coses que tu m’expliques”. Arribats a aquest punt, la conversa entre els dos degenerava en una discussió de sobretaula –amb el porró com a testimoni físic-, amanida amb uns quants estirabots, renecs i sortides fora de to per part seva.
En aquells moments em semblava increïble que una persona pogués defensar bestieses d’aquella mena.

Tanmateix, ara, amb el pas dels anys, confesso que m’he adonat que allò que a mi em semblaven diàlegs intranscendents de sobretaula eren en realitat debats filosòfics sobre el relativisme, sobre els límits de les facultats cognitives de l’ésser humà i sobre el poder redemptor de la cultura. Això sí: sense tecnicismes ni oracions subordinades. El meu avi, que era pagès, feia servir les metàfores, les paradoxes i els dobles sentits sense ser-ne conscient, amb un llenguatge senzill i planer.

I m’adono que potser sí que tenia raó. Que potser quan deia aquesta frase no feia res més que defensar –a la seva manera- el dubte cartesià i el falsacionisme metodològic de Popper, i de criticar l’intel·lectualisme socràtic, que identifica el coneixement amb la virtut. Perquè la seva actitud vital era la d’un pessimista antropològic. Un pessimisme amb el qual cada cop m’identifico més quan veig que, per desgràcia, la cultura no ens fa lliures, que les veritats es construeixen a còpia de repetir mentides, que es confon la informació amb el coneixement, que el rumor esdevé notícia, que la reforma educativa amaga un fracàs escolar escandalós, que tenir estudis no et salva de res i que la ignorància pot arribar a ser un mèrit per triomfar.