Dimecres, 10.2.2010. 03:00 h
( 4 vots )
carregant
Mentre el món tèxtil ocupava (vull dir ocupa) majoritàriament dones, les adoberies són cosa d’homes en tots els seus processos fabrils. A Igualada, la presència femenina als llocs durs de 'marina', tall o màquines de buit ha estat o és tan insignificant que fins s’hi poden posar noms o cognoms.
En les tasques auxiliars de transport i manteniment són els homes, exclusivament, els qui coneixen les fàbriques. I diguem-ho, també, ben clar: és possible que les poques administratives o tècniques del sector evitin al màxim d’entrar a fàbrica per no quedar impregnades de l’olor típica del ram.
És en aquesta realitat que arriba el REC.0, i les velles columnes de pedra o de totxo brut i gastat per segles i àcids tànnics descobreixen que el gènere humà té una variant molt bonica, agradable i ben vestida.
Noies i senyores a centenars, pel seu cantó, queden sorpreses per naus i estatges inèdits on, pel que es va veure i les xifres certifiquen, fa bo de comprar-hi.
Enmig del brogit i converses de dotzenes de dones comprant en el mateix local i dels TPVs de les targetes de crèdit que no donaven abast i provocaven cues, el comentari d’una noia que viatja per tot el món cinc mesos l’any, tres dels quals a l’Àsia, i que deia estava al·lucinada amb el lloc i el barri.
Aquesta descoberta, encara minsa i parcial, podria estar plena de possibilitats perquè al barri del Rec hi ha edificis molt i molt singulars. Hi ha aquella mena de locals que els decoradors intenten reproduir en immobles caríssims d’avingudes caríssimes i que aquí ens ha regalat la història, les circumstàncies, i el treball de molts homes vestits encara avui com fa vuit segles.
Un barri d'homes
( 4 vots )
carregantEn les tasques auxiliars de transport i manteniment són els homes, exclusivament, els qui coneixen les fàbriques. I diguem-ho, també, ben clar: és possible que les poques administratives o tècniques del sector evitin al màxim d’entrar a fàbrica per no quedar impregnades de l’olor típica del ram.
És en aquesta realitat que arriba el REC.0, i les velles columnes de pedra o de totxo brut i gastat per segles i àcids tànnics descobreixen que el gènere humà té una variant molt bonica, agradable i ben vestida.
Noies i senyores a centenars, pel seu cantó, queden sorpreses per naus i estatges inèdits on, pel que es va veure i les xifres certifiquen, fa bo de comprar-hi.
Enmig del brogit i converses de dotzenes de dones comprant en el mateix local i dels TPVs de les targetes de crèdit que no donaven abast i provocaven cues, el comentari d’una noia que viatja per tot el món cinc mesos l’any, tres dels quals a l’Àsia, i que deia estava al·lucinada amb el lloc i el barri.
Aquesta descoberta, encara minsa i parcial, podria estar plena de possibilitats perquè al barri del Rec hi ha edificis molt i molt singulars. Hi ha aquella mena de locals que els decoradors intenten reproduir en immobles caríssims d’avingudes caríssimes i que aquí ens ha regalat la història, les circumstàncies, i el treball de molts homes vestits encara avui com fa vuit segles.
861 lectures
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
 igualada 10 de febrer de 2010, 16.08 h |
L'article convida a la reflexió i caldria que els redactors del POUM -es pot saber qui és o qui són?- hi penséssin una mica. La prosperitat d'Igualada y de l'Anoia cal recordar-ho va venir de la seva força in dustrial, ho saben aixó els redactos que mai potser han vist una fàbrica?. |
|
Igualada 10 de febrer de 2010, 13.45 h |
D'aquí poc, gràcies al POUM i l'ajuntament igualadí, els homes tampoc hi treballaran ... només volen serveis. |
1
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Jaume Ortínez
Va néixer a Igualada el 1950. Vinculat de jove a l'Escoltisme i més tard a Òmnium Cultural. Ha col.laborat des de 1972 a la premsa d'Igualada i encara ho fa cada setmana. Es un dels fundadors de la Revista d'Igualada.