Dimecres, 25.7.2012. 03:00 h

#incendis

Com que l’home es mortifica per naturalesa i sempre pensa en el pitjor dels supòsits, aquests dies és inevitable pensar en com estaríem a casa nostra si ens toqués patir de més a prop el calvari que viu l’Alt Empordà. No cal, evidentment. Tot i així és envejable el sentiment de solidaritat que aquest país destil·la cada vegada que viu moments foscos. Es veu al foc que ha acabat amb prop de 14.000 hectàrees d’entorn natural i les il·lusions de moltes persones, però també es veu quan altres catàstrofes, atemptats o accidents taquen casa nostra i les forces surten d’on no n’hi ha. La implicació és total i modèlica, sense que els colors forcin els actes de ningú.

El twitter, que fa pocs dies situava Igualada als primers llocs de les converses estatals amb l’ #EtsIgualadíSi impulsat pel @jordimarce i el @bernatff, també posa de manifest que el sentiment local (que els igualadins promovem gairebé fins a la ridiculesa) és universal. Missatges de suport, ànims, oferiments logístics, difusió d’informacions d’interès... independentment del lloc on s’escrivia, el focus era l’Alt Empordà. I en aquells moments no existia res més; diumenge tothom va anar a dormir tard seguint el que passava, perquè per quilòmetres que ens separessin de les columnes de fum, la por a aquest enemic brutal uneix les comunitats. Un sentiment que arriba per una força major i extremadament detestable, però que es troba a faltar en altres esferes sovint menys agressives tot i que igualment necessàries. Ho veiem per exemple avui, quan els polítics catalans debaten el pacte fiscal i ens ho han fet palès governs diferents a totes les administracions quan, amb cinc anys de crisi, no es veu cap pas en favor de la concentració o de la unió política d’esforços per la qual sempre s’aposta.

Com que l’home es mortifica per naturalesa i sempre pensa en el pitjor dels supòsits, com a espècie fracassa d’una forma encara més clamorosa en repetir insistentment errors anteriors. Sortosament a dia d’avui la mentalitat amb el tabac ha canviat molt. La convivència entre fumadors i no fumadors s’ajusta i mica en mica s’adapta un lloc per cada cosa amb el beneplàcit de la majoria. Però que sigui un cigarret mal apagat el que encengui un dels molts polvorins que hi ha a casa nostra clama al cel. Segurament el rebuig a les retallades ens ha de portar a protestar, i a reclamar que no s’abaixi la guàrdia en conscienciació ciutadana o en efectius dels bombers. I és veritat. El canvi fins a l’actual ús del tabac demostra que amb els anys i els esforços les mentalitats canvien i ja ningú s’imagina un cendrer en una sala d’espera. Però no cal enganyar-se, malgrat tres dies d’impotència, ràbia i esfondraments de projectes, l’episodi ocorregut diumenge al migdia pot tornar a repetir-se. I tant és així, que havent-se anunciat els indicis que apuntaven a algunes burilles llançades des d’un cotxe com a causa principal del foc, hi havia conductors en zones properes que repetien l’acció.

En aquest cas la sanció, com s’ha anunciat, pot ser un bon remei. Però també ho pot ser la conscienciació per aconseguir una mentalitat més madura; i la sensibilitat per les zones forestals, amb replantejaments profunds pel que fa a les activitats ramaderes i la importància del sector agrícola, i en relació a les propietats de boscos. I per això és necessari un treball sorgit des de l’entesa, amb un bon acord entre l’interès públic i el privat, i la unitat, la unitat als parlaments per apropar les posicions de tots i per afrontar els problemes amb solidesa. Un colze a colze que la societat, amb la seva gent, les seves entitats i les seves organitzacions, s’ha tornat a encarregar de demostrar.