Dijous, 20.5.2010. 17:08 h

Vull un cara a cara

Jo puc dir que sóc feliç amb els ulls plorosos i la veu trencada i no em creurà ningú. Ningú que em tingui a tocar, vull dir. Perquè si ho escric a través de qualsevol de les vies possibles d’internet, s’ho creuran tots els destinataris del meu missatge i els podré tenir ben enganyats més o menys fins Nadal, que és quan la tradició diu que toca preguntar-nos com estem. Aquí rau l’engany de les noves tecnologies. Que et fan creure que et surten amics com bolets fins que t’adones que només són hologrames de les teves il•lusions. I els veritables amics, els autèntics, els imprescindibles, són aquells que veuen com, al llarg dels anys i en el millor dels casos, envelleixes per fora i embelleixes per dins a la seva vora. Que t’agafen les mans quan te les noten fredes i que et fan passar la calor facial amb l’esquitx d’un dit ple d’aigua.
Hi va haver una època que era tan feliç que m’ensopia, declara un personatge de Calders i amb el Facebook, fèisbuc a casa nostra, m’ha acabat passant el mateix. Vaig arribar a tenir-hi vora mil cinc-cents amics, connexions múltiples amb persones que no veuré a la vida i un veritable allau de felicitacions cada vint-i-set de febrer provinents de llocs que no trepitjaré mai. I un dia vaig dir prou...
Que tanta dispersió i multiplicitat de mires no podia ser. Que jo volia tenir amics coneguts no pas referents electrònics i que no em donava la gana ser una víctima més de l’engany de les noves tecnologies. Digueu-me retrògrad però mai més no deixaré que internet m’allunyi de les persones que més aprecio a través de correus electrònics que no podran substituir de cap manera les trobades reals. Veieu per on vaig, oi? N’hi ha que creuen que la correspondència electrònica els estalvia desplaçaments i passen anys sencers sense trobar-se amb una persona amb qui creuen que tenen una amistat regular a través de la bústia electrònica. Però no la tenen. Creuen que poden presumir d’una xarxa de connexions amb l’exterior ben rica però estan ben sols, encara que cada nit dormin tranquils, convençuts d’estar al dia de les seves relacions amicals. I és que ben mirat només fan les paus amb el seu ordinador i amb els seus reclams electrònics interns mentre allà fora esclata la Primavera. Tanta facilitat electrònica ens ha fet perdre el nord. Una vegada em van explicar que quatre joves del mateix poble a mitja setmana van quedar per sopar el dissabte a la nit. Però com que una hora abans hi va haver problemes de connexió a la xarxa no van poder ultimar detalls del punt de trobada a través del xat habitual i aquell dia cadascú va sopar, avorrit, a casa seva. Eren veïns i també capsigranys. Tant o més absurds com un alcalde que va plantejar la possibilitat de fer obres en un dels carrers de la seva població i va organitzar una consulta popular a través d’internet perquè els veïns diguessin la seva, però com que la xarxa va fallar, el que va acabar fent és un ridícul espantós, d’aquells que fan seriosos programes com Polònia perquè hi ha realitats que superen totes les ficcions i encara fan més riure (o pena). Parlo de l’alcalde Hereu i de la Diagonal de Barcelona, és clar, i em pregunto: si els que podien votar eren tots els barcelonins empadronats, tan prehistòric hagués resultat proposar el vot físic i personal a peu d’urna i a través d’unes butlletes de paper? Ben mirat la consulta ha estat un fracàs per les dificultats de votar de manera electrònica i això en una mateixa ciutat. Si volen reformar la Diagonal entre altres raons perquè els sigui més útil, primer que la facin servir per anar a votar a peu als col•legis electorals!
Li vaig fer el salt al fèisbuc perquè no volia rebre trenta missatges de propostes d’adhesió al dia a grups com “Perquè el bròquil torni a tenir el gust d’abans”, perquè no volia que els meus alumnes em preguntessin per xat el dia abans d’un examen què era el més imprescindible a l’hora d’estudiar per a la prova que els passaria hores després, en una clara mostra que ho començaven a fer en aquell moment i perquè vaig decidir que el millor per ser conscient de l’estat en què tinc moltes amistats era no tenir ordinadors pel mig. Només pel sol fet d’adonar-te que les trobaves a faltar o que la riquesa que et regalen davant per davant d’una tassa de cafè a qualsevol bar comença a escassejar per culpa del ritme trepidant que portem tots plegats i cal recuperar-la per al bé de les autèntiques coneixences, d’aquelles que t’omplen de debò i que et compensen de la gent que et decepciona cada dia. I em funciona. Perquè ara més que mai tinc ganes de recuperar la riquesa de les millors amistats i les trobades tornen a tenir aquell regust del broquil d’abans. Un bon cara a cara, sí, és el que li fa falta a més d’un i és que, al final, tanta pantalla, cansa.