Divendres, 14.5.2010. 21:03 h

Pupetes reials

Ho sento. Sóc dels que s’entesten a entendre moltes coses que la nostra societat dóna per suposades mentre que altres evidències no em deixaran de coure mai. Em trenca el cor, per exemple, que en alguns països hi hagi magnataris que prefereixin gastar-se una milionada en exhibicions pirotècniques quan inauguren una Exposició Universal mentre al seu país hi ha persones que es moren de gana. També em desfà l’ànima que no regni el sentit comú i més humà en molts altres governants capaços d’invertir més en l’estúpida carrera armamentística que ens equipara als rabiosos gossos salvatges que no pas en educació com a inversió de futur. Com si formar les noves generacions no fos clau per al desenvolupament dels països. No entendré mai que no entenguin mai una cosa tan senzilla. I tampoc que encara n’hi hagi que els voten per anar destruint aquest món. I també cou de manera directa la meva sensibilitat que la salut, que és el bé que hauria de ser més valorat per sobre de totes les políotiques possibles no estigui assegurada per a totes les persones i es condicioni al seu nivell econòmic. Això ho trobo d’una crueltat i d’una bestialitat sense límits i més propi d’un territori poblat de simis envejosos amb corbata que proclamen les seves mentides en cada campanya electoral i són creguts per una massa d’insensibles que no pas del que hauria de correspondre a uns terrenys dominats per uns individus que se sobreentén que representen la intel•ligència humana. Em dol molt que hi hagi persones que moren després de patir una malaltia curable i que se’n van d’aquest món perquè no es poden costejar els medicaments. Em dol que la gent amb pocs recursos econòmics hagi de patir llargues estones d’espera en sales d’ambulatoris i hospitals perquè els diferents governs de cada país no els ha donat la gana d’invertir en sanitat i els professionals públics que vetllen per aquest aspecte tan essencial de la vida de la persona acabin emmalaltint per culpa de la saturació de pacients i de la manca de recursos materials. Em provoca molta ràbia que un nen de casa bona tingui un metge de guàrdia particular les vint-i-quatre hores del dia i un de casa modestíssima hagi de sofrir els efectes de la mateixa malaltia esperant que passin vint-i-quatre hores abans que no el vegi un metge. I, tenint en compte aquesta distinció de classes socials amb repercussions directes al tractament de les diferents patologies mèdiques, m’avergonyeix que el president del meu país una vegada més reti vassallatge monàrquic perquè el rei del país veí ha vingut a operar-se a un hospital públic de la capital del meu i digui que el fet d’haver triat un hospital que no és privat representa un gran homenatge a tots els professionals que hi treballen i es converteix en un símbol de distinció hospitària. Qui ho sap, potser aquest gest el farà digne de la col•locació d’una placa a l’entrada del centre que, més o menys, vingui a dir. “Imagineu si el monarca és humil que podent ser operat en un hospital privat que compta amb els millors recursos tècnics i fama, ha vingut a operar-se aquí., on s’opera tothom”...