Dilluns, 6.8.2012. 03:00 h
( 3 vots )
carregant
Darrerament em sembla que la gent corre més. Jo mateix també corro més ara que abans. Quan dic que la gent corre, no vull dir que vagi de pressa o atrafegada amunt i avall. No. Parlo en sentit literal: que molta gent, de totes les edats han agafat l’hàbit de posar-se unes vambes, unes malles i una samarreta i surten a córrer, pels carrers de la ciutat, per camins de terra, carreteres secundàries o camps a través.
Els veiem per tot arreu, amb vestimentes llampants, a l’hora de la fresca, però també a ple sol, suant la cansalada d’una manera inhumana. Hi ha qui corre en grups més o menys nombrosos o organitzats i a qui agrada córrer sol, al seu ritme, potser abstrets en els seus pensaments o en la música que escolten. Alguns porten uns entrenaments i una programació rigorosa, per preparar-se per una o altra cursa important. Fan sèries, combinen resistència i velocitat, es cronometren, controlen el pes i l’alimentació, els batecs del cor, i mesuren la seva progressió. D’altres corren sense cap altre objectiu que cansar-se i sentir-se bé després de la dutxa.
Han proliferat, i tenen un èxit creixent, tota mena de curses. Maratons, mitges maratons, 10 km, curses de muntanya, curses populars, curses de resistència, duatlons i triatlons, pujades a qualsevol muntanya corrent, crossos. N’hi ha de competitives i de patxanga. Amb el xip o sense. De dia i de nit. El preu sol rondar entre 15 i 25 € i inclou samarreta i esmorzar. Val la pena viure l’experiència. Enganxa.
La gent que corre es coneix a si mateixa. S’esforça i es dosifica. Escolta el seu cos i es cuida. Lluita només contra el temps. I contra la distància. És un esport net i noble. Sabem que mai no arribarem a ser els millors. Sempre hi ha algú que corre més, que està més fort que tu. Però mai ningú no et dirà res quan no corres prou o quan t’atures per agafar aire. A qui s’ha lesionat se l’espera quan es recupera i si un es fa gran i els genolls no aguanten l’impacte, sempre queda la cosa de caminar.
M’agrada que la gent del meu país corri. És símptoma de vitalitat, de no estar morts. És una manera barata i original de plantar cara a la crisi i al desànim i a la merda de la por que ens volen inocular a cada telenotícies. La cultura de l’esforç deu ser exactament això. Has de ser tu qui administris les teves forces per arribar a la meta. Qui corre se sent capaç de tot. Qui corre se sent feliç, no quan arriba, sinó mentre s’esforça.
Proveu-ho!
Corre, corre, corre....
( 3 vots )
carregantEls veiem per tot arreu, amb vestimentes llampants, a l’hora de la fresca, però també a ple sol, suant la cansalada d’una manera inhumana. Hi ha qui corre en grups més o menys nombrosos o organitzats i a qui agrada córrer sol, al seu ritme, potser abstrets en els seus pensaments o en la música que escolten. Alguns porten uns entrenaments i una programació rigorosa, per preparar-se per una o altra cursa important. Fan sèries, combinen resistència i velocitat, es cronometren, controlen el pes i l’alimentació, els batecs del cor, i mesuren la seva progressió. D’altres corren sense cap altre objectiu que cansar-se i sentir-se bé després de la dutxa.
Han proliferat, i tenen un èxit creixent, tota mena de curses. Maratons, mitges maratons, 10 km, curses de muntanya, curses populars, curses de resistència, duatlons i triatlons, pujades a qualsevol muntanya corrent, crossos. N’hi ha de competitives i de patxanga. Amb el xip o sense. De dia i de nit. El preu sol rondar entre 15 i 25 € i inclou samarreta i esmorzar. Val la pena viure l’experiència. Enganxa.
La gent que corre es coneix a si mateixa. S’esforça i es dosifica. Escolta el seu cos i es cuida. Lluita només contra el temps. I contra la distància. És un esport net i noble. Sabem que mai no arribarem a ser els millors. Sempre hi ha algú que corre més, que està més fort que tu. Però mai ningú no et dirà res quan no corres prou o quan t’atures per agafar aire. A qui s’ha lesionat se l’espera quan es recupera i si un es fa gran i els genolls no aguanten l’impacte, sempre queda la cosa de caminar.
M’agrada que la gent del meu país corri. És símptoma de vitalitat, de no estar morts. És una manera barata i original de plantar cara a la crisi i al desànim i a la merda de la por que ens volen inocular a cada telenotícies. La cultura de l’esforç deu ser exactament això. Has de ser tu qui administris les teves forces per arribar a la meta. Qui corre se sent capaç de tot. Qui corre se sent feliç, no quan arriba, sinó mentre s’esforça.
Proveu-ho!
565 lectures
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
 Igualada 6 d'agost de 2012, 23.44 h |
Una manera bonica i senzilla d'explicar-ho. I ben cert, que gràcies a practicar esport amb assiduïtat tens la gran joia de poder conèixer el teu cos.... i la teva ment ! Et faries creus de la gran quantitat de persones que no coneixen res del seu cos, ni el simple fet de notar com respiren. I sé de què et parlo, que jo treballo ajudant persones amb problemes de salut. És un luxe quan has d'atendre algú que ja ha fet un treball previ amb el seu cos, la seva ment i les seves emocions. ... Llegir més |
|
Igualada 6 d'agost de 2012, 16.45 h |
Jaume, una persona com tu segueix la màxima de mens sana in corpore sano. |
1
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Jaume Farrés
Nascut a Igualada el 1964.Llicenciat en Filologia Catalana i en Humanitats.
Actualment és professor a l'IES Alexandre de Riquer de Calaf i Col·laborador docent a la Universitat Oberta de Catalunya.
Viu a Sant Genís (Jorba) amb la seva dona i els seus dos fills.
