Dijous, 19.7.2012. 03:00 h

Caure

L’instant s’enganxa a la retina i no es belluga. Passa el mateix que quan atures la imatge d’una pel·lícula que estàs mirant en una pantalla. O quan tens un ser estimat a l’hospital. Tot es torna lent i tu ja només ets espectador. Quarts de deu del matí de dimarts. Plaça d’España de Barcelona. L’home de l’americana blanca, en qui t’has fixat pel seu aspecte de galant un xic tronat, fa tentines i cau d’esquena al mig del carrer. No provoca indiferència. Al segon, uns quants ens hi acostem i preguntem. Ho fem a una persona desorientada, amb la mirada perduda, que té un cop al cap i a qui recolzem en una de les baranes de la boca de metro més properes. Encara no hem fet servir cap telèfon perquè l’home sembla recuperat i diu que ja es troba bé. Que ja ha tingut baixades de tensió altres vegades. Però acaba de pronunciar aquestes paraules i torna a perdre el coneixement, traient molta saliva per la boca. Al 112 atenen ràpidament la trucada i demanen què passa. Un home d’uns setanta anys s’ha desmaiat. Pregunten on ha succeït el fet i, amb la consciència de nou recuperada, el metge del servei telefònic vol saber si l’afectat és una persona diabètica o amb alguna altre patologia. Resposta negativa, però, en el seu estat, també podria ser positiva. En tot cas, comentem amb un xicot de Transports Metropolitans que també ha viscut tota la història a veure quan tarda l’ambulància que diuen que ens envien. No han passat ni cinc minuts de l’avís, que de fons, s’escolta una sirena i un vehicle s’acosta a molta velocitat fins arribar a les denominades Torres Venecianes de la plaça. Tres sanitaris corren, tornen a preguntar què ha passat i es fan càrrec del malalt, a qui s’enduen Gran Via avall, suposo que a l’Hospital Clínic, que és el que queda més proper a la zona. A la feina em reben amb males notícies, perquè s’han trencat les negociacions sobre l’ERO anunciat fa un mes i que podria afectar més de 200 persones. Òbviament, hi dono voltes i em preocupo, però durant el dia allò que em retorna és el fet del matí. La fragilitat humana. Els canvis de vida en un segon. L’eficàcia dels serveis mèdics, que han arribat sense tardar. La professionalitat dels sanitaris, en moments difícils, de retallades. La reprovació d’una de les doctores, que ens diu, “no és per molestar-los, però si mai els torna a passar una cosa semblant, no aixequin a la persona desmaiada, perquè s’ha de deixar estirada, tombada cap a l’esquerra”. I el no saber, en una gran ciutat, com es troba a hores d’ara l’home de l’americana blanca.