Divendres, 16.9.2011. 03:00 h

RUÏNA

Gil de Biedma va escriure un poema preciós que va titular com un llibre de Sèneca, De vita beata, en què proclama el seu ideal de felicitat. Només deu versos que formen una desiderata a manera de catàleg i fan així: En un viejo país ineficiente,/ algo así como España entre dos guerras / civiles, en un pueblo junto al mar, / poseer una casa y poca hacienda / y memoria ninguna. No leer, / no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, / y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia.

Aquest ‘arruïnat entre les ruïnes’ de la intel·ligència té tot el poder d’evocació del doble sentit del concepte ‘ruïna’. La paraula ‘ruïna’ ve del llatí ruina amb idèntica pronúncia i significat que avui té en català i castellà. Venia del verb ruo: ensorrar, demolir, esfondrar-se, desplomar-se. Al principi es referia a desastres i catàstrofes en sentit literal, però ben aviat es va usar en sentit figurat: ja Virgili parla de caeli ruina, l’esfondrament del cel.

Des de Llull, ‘ruïna’ és l’aigua que cau del cel o que corre impetuosa. Si la pluja és menuda i seguida en diem roïna, un mot que admet una variant amb l’accent desplaçat a la primera vocal: roina. Tant roina com roïna vénen de la mateixa paraula llatina ruina . I en tenim més, rovina i rovinada, que es refereixen al fang que deixa la riuada.
Tot el que cau i s’esfondra, es derrueix i s’arruïna. Es desfan construccions i al conjunt de trossos destruïts els anomenem ruïnes. Es visiten les d’Empúries, per exemple, però no les d’empreses o els països que se’n van a la ruïna. Quan una persona ha perdut el seu vigor, la bellesa o les bones qualitats diem que és una ruïna. Si la destrucció és d’ordre moral direm que algú és roí que des del segle XIV significa desastrós, mesquí, de baixa qualitat.

A De vita beata (any 58), Sèneca tracta de la felicitat. El seu estoïcisme ens arriba amb la claredat del seu pensament moral. Mireu, si no, què recomana: Que (l’home) confiï en la força del seu esperit, que estigui preparat per als canvis de la fortuna i que sigui artífex de la seva pròpia vida. I també confessa: “Mai no inverteixo millor que quan dono”. Aquesta deu ser l’única manera de no anar-se’n a la ruïna!