Dimecres, 29.4.2009. 03:00 h
L’objectiva veritat, (si és que la veritat pot ser-ho d’objectiva), és que va fer unes reflexions molt interessants i va desplegar una lucidesa impressionant. Una de les moltes coses que em van interessar va ser la seva reflexió sobre el poder de la música. Ell, com a compositor, encara se sorprèn dels codis secrets que amaguen algunes cançons, capaços d’activar alguna cosa dins nostre que ens pot fer plorar. Va dir que, aquests codis atàvics no identificats, els portem enganxats a l’ànima. Així, una melodia, sense lletra ni missatge, ens sacseja, ens desperta i ens emociona. Explicava el Llach que aquesta part irracional de nosaltres és molt gran i poderosa. De vegades, una cançó desperta el nostre inconscient i s’imposa a tu, la gran ment pensant, que es sorprèn i ni es reconeix. O si, això tant se val.
El Lluís Llach va parlar de la música, de la independència de Catalunya, del Priorat, de la decadència física, del present i del futur. Dalt de l’escenari, escarxofat en un sofà, discret, se sentia la seva veu humil i tranquila. Una melodia. I no sé si ell ho deuria copsar, però les seves paraules van sonar a la sala com una gran cançó. Quan es va acabar, molts de nosaltres teniem “allò” a l’estómac. Eren les 10 del vespre i no era moment de tornar a casa, sopar i dormir, sinó que començava una nit per parlar, riure i plorar. Senzillament, per trencar el silenci que hi havia abans del Llach.
El silenci abans de Llach
Us confesso que quan escric aquestes ratlles encara estic tocada. Diumenge vaig tenir la sort d’anar a escoltar el Lluís Llach a la Sala, l’antic Mercantil. Molta sort, perquè hi vaig ser tota, sencera, cos i ànima, i no sempre és així. I és que, senyors, les seves paraules van entrar sense pietat, van anar directes a remenar-ho tot sense demanar permís.
carregantL’objectiva veritat, (si és que la veritat pot ser-ho d’objectiva), és que va fer unes reflexions molt interessants i va desplegar una lucidesa impressionant. Una de les moltes coses que em van interessar va ser la seva reflexió sobre el poder de la música. Ell, com a compositor, encara se sorprèn dels codis secrets que amaguen algunes cançons, capaços d’activar alguna cosa dins nostre que ens pot fer plorar. Va dir que, aquests codis atàvics no identificats, els portem enganxats a l’ànima. Així, una melodia, sense lletra ni missatge, ens sacseja, ens desperta i ens emociona. Explicava el Llach que aquesta part irracional de nosaltres és molt gran i poderosa. De vegades, una cançó desperta el nostre inconscient i s’imposa a tu, la gran ment pensant, que es sorprèn i ni es reconeix. O si, això tant se val.
El Lluís Llach va parlar de la música, de la independència de Catalunya, del Priorat, de la decadència física, del present i del futur. Dalt de l’escenari, escarxofat en un sofà, discret, se sentia la seva veu humil i tranquila. Una melodia. I no sé si ell ho deuria copsar, però les seves paraules van sonar a la sala com una gran cançó. Quan es va acabar, molts de nosaltres teniem “allò” a l’estómac. Eren les 10 del vespre i no era moment de tornar a casa, sopar i dormir, sinó que començava una nit per parlar, riure i plorar. Senzillament, per trencar el silenci que hi havia abans del Llach.
991 lectures
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
 igualada 29 d'abril de 2009, 11.46 h |
M'ha agradat la teva descripció.Els temes que comentes dels que ens va parlar en Lluís són interessants però estan en un ordre de magnitut per sota de l'esfondrament del sistema capitalista actual que també va explicar.Se'ns ensorren els pilars i ningú s'imagina com podem aixecar-ne uns de ferms . En Lluís va dir-ho clarament, sense paliatius i hi ho vam encaixar com aquell que res. En Llach només va saber aportar una idea, la de col·laborar amb col·lectius de base, que tot i no ser po... Llegir més |
|
Igualada 29 d'abril de 2009, 07.00 h |
Ho comparteixo totalment |
1
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Cristina Domènech i Ventura
Nascuda a Igualada l’any 1970. Llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona i diplomada en Gestió cultural per la Universitat Pompeu Fabra. Cofundadora del primer portal de museus catalans, Musealia.com, especialitzat en museus i noves tecnologies. Vinculada durant cinc anys a la Universitat Oberta de Catalunya, fent recerca en temes relacionats amb la cultura i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). Actualment és redactora de textos i copy publicitari.