Dimarts, 7.2.2012. 03:00 h
( 10 vots )
carregant
Keynes deia que ‘a llarg termini tots estarem morts’ per defensar la inversió pública com a eina per reactivar l’economia. La veritat, com diu el Professor Xavier Sala i Martín, és que el ‘llarg termini’ ja ha arribat i ha arribat en temps de recessió i ara les administracions han de pagar les seves factures per seguir tenint sobirania.
La realitat, doncs, és que els deutes s’acumulen, les grans inversions fetes durant el temps de bonança són moltes vegades impossibles de mantenir per petits ajuntaments, els deutes entre administracions ofeguen els més petits i creen un cercle viciós difícil de trencar on les excuses prenen forma de bucle impossible.
Una de les solucions proposades és la disminució de municipis. A Catalunya hi ha un total de 947 municipis, un nombre exagerat per alguns experts que fa que les petites dimensions d’alguns, els faci impossible oferir serveis bàsics. De fet, el Catedràtic de la UB i expert en finançament autonòmic i municipal, Joaquim Solé Vilanova, va explicar en una recent entrevista feta per Montse Gené que si s’hagués de tornar a fer Catalunya, la mida ideal seria la de 150 municipis.
La teoria ho suporta tot, però a la pràctica és diferent. La conversa amb un polític de CDC em va fer acabar de convèncer. Una de les particularitats del nostre país és la família, és aquesta institució la que moltes vegades fa que la dura crisi que estem travessant sigui suportable per aquella gent que, poc a poc, perd la feina i veu complicat tornar-ne a trobar. I... què és el més semblant que tenim a la família? El poble: Les relacions entre els veïns, la identitat de cadascun dels municipis, que compta amb les seves particuliaritats, el seu argot; l’Ajuntament que rep als ciutadans que tenen problemes, l’alcalde que passeja pel poble i que, si cal, surt el diumenge a solucionar un problema en una casa en particular.
És per tot això que, malgrat que en altres països al nord d’Europa el procés de fusió de diferents municipis hagi estat reeixit, no seria una bona idea per Catalunya. Descartada aquesta idea, s’han de buscar altres fórmules per fer possible que aquests petits municipis siguin viables econòmicament, que els serveis siguin assumibles i que s’aconsegueixin preus competitius. És precisament aquí on entra la qüestió sobre la necessitat dels Consells Comarcals, la continuïtat dels quals se sustenta, sobretot, per comarques com l’Anoia on hi ha 17 municipis amb menys de 1.000 habitants. Però... és legítim mantenir una infraestructura com la del Consell per gestionar una mancomunitat de serveis o podríem trobar organismes més lleugers i més eficaços i menys costos?
Els pobles, la identitat
( 10 vots )
carregantLa realitat, doncs, és que els deutes s’acumulen, les grans inversions fetes durant el temps de bonança són moltes vegades impossibles de mantenir per petits ajuntaments, els deutes entre administracions ofeguen els més petits i creen un cercle viciós difícil de trencar on les excuses prenen forma de bucle impossible.
Una de les solucions proposades és la disminució de municipis. A Catalunya hi ha un total de 947 municipis, un nombre exagerat per alguns experts que fa que les petites dimensions d’alguns, els faci impossible oferir serveis bàsics. De fet, el Catedràtic de la UB i expert en finançament autonòmic i municipal, Joaquim Solé Vilanova, va explicar en una recent entrevista feta per Montse Gené que si s’hagués de tornar a fer Catalunya, la mida ideal seria la de 150 municipis.
La teoria ho suporta tot, però a la pràctica és diferent. La conversa amb un polític de CDC em va fer acabar de convèncer. Una de les particularitats del nostre país és la família, és aquesta institució la que moltes vegades fa que la dura crisi que estem travessant sigui suportable per aquella gent que, poc a poc, perd la feina i veu complicat tornar-ne a trobar. I... què és el més semblant que tenim a la família? El poble: Les relacions entre els veïns, la identitat de cadascun dels municipis, que compta amb les seves particuliaritats, el seu argot; l’Ajuntament que rep als ciutadans que tenen problemes, l’alcalde que passeja pel poble i que, si cal, surt el diumenge a solucionar un problema en una casa en particular.
És per tot això que, malgrat que en altres països al nord d’Europa el procés de fusió de diferents municipis hagi estat reeixit, no seria una bona idea per Catalunya. Descartada aquesta idea, s’han de buscar altres fórmules per fer possible que aquests petits municipis siguin viables econòmicament, que els serveis siguin assumibles i que s’aconsegueixin preus competitius. És precisament aquí on entra la qüestió sobre la necessitat dels Consells Comarcals, la continuïtat dels quals se sustenta, sobretot, per comarques com l’Anoia on hi ha 17 municipis amb menys de 1.000 habitants. Però... és legítim mantenir una infraestructura com la del Consell per gestionar una mancomunitat de serveis o podríem trobar organismes més lleugers i més eficaços i menys costos?
640 lectures
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
 Igualada 7 de febrer de 2012, 10.41 h |
No es pot descartar la idea de la fusió de municipis de manera tan simple. Si l’argument solament es centra en que l’Alcalde d’un poble petit es passeja pel poble els diumenges per ajudar a la gent (?). I que passa amb les ciutats mitjanes?. No funcionen ? Una ciutat mitjana no te cura dels seus ciutadans? |
1
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Carlota Martí i Niubò
Actualment treballa a l'oficina de Brussel·les d'ACC1Ó per a la internacionalització d'empreses catalanes.Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra i amb un màster en Direcció de Comunicació, ha treballat en el món dels mitjans fent tasques de producció (TV3 i Barça TV) i de redacció. Ha dirigit durant un any anoiadiari·cat.
Apassionada de la comunicació i amant de París,-ciutat on va tenir l'oportunitat de viure durant un any- no deixa d'aprendre coses d'Igualada, Catalunya i el món.
A la seva tauleta de nit no hi falta mai l'i-phone ni un article d'economia.
