Tremolàveu, Moixiganguers
Hi havia poca gent a la plaça. Llàstima!. Almenys, no la que caldria en una diada així, de plena festa major. Però el sol d’agost cremava com poques vegades. I, a més, com cada any, es feia tard per a moltes cases amb convidats a taula.
( 2 vots )
carregantVolíeu fer un 3 de 7 aixecat per sota. Anunciaren el vostre intent i la dificultat extrema d’aconseguir coronar-lo. Es feu un silenci feixuc ple d’expectació continguda. Sonaren les gralles quan els terços deixaven pas als segons.
Es veia que pujàveu amb una nova il·lusió -la il·lusió de la gesta- i la plaça us acompanyava. El cel vestit de blau nítid retallava amb calidesa les vostres camises morades. Tremolava el castell i tremolàveu tots vosaltres. I patíem tots. Patíem tots, castellers, perquè patíeu vosaltres.
Tremolàveu però la torre aguantava. Era el petit miracle de l’equilibri, del fràgil equilibri col.lectiu on tots depeneu un de l’altre. L’esforç que sabeu efímer efímer com ho són tots els moments en una moixiganga, ara es feia llarg. Tremolava el castell. Cada segon era una eternitat. Cada segon més intens i més dramàtic. El sol semblava serrar les dents com vosaltres i afegia èpica a l’intent. Era sublim l’esforç, era extraordinària la fe que hi posàveu, era magnifica la bellesa de la torre que pujava tremolant però forta encara perquè forts vau demostrar ser tots vosaltres. Un espectacle emocionant i impagable. Moixinganguers d’Igualada.
Els aplaudiments premiaren la proesa quan l’enxaneta va saludar a la plaça i al balcó. Hi havia gent emocionada i hi havia ulls plorosos que maldaven per amagar les llàgrimes. Era l’emoció de la gesta, perquè es tractava d’una gesta, per l’intent i sobretot per les circumstàncies. El castell humà tremolava encara mentre el descarregàveu. I els darrers en baixar recollien l’entusiasme de la gent i va quedar el moment gravat en la memòria col.lectiva dels grans moments de la plaça.
El sol il•luminava el migdia llarg quan, exultants, us posareu a cantar el triomf que per vosaltres tot allò significava. Un triomf ben vostre, gens regalat, ple de tremolors i amb l’emoció de no caure quan el més fàcil era caure. Magnífic moment aquest instant de conquesta, potser només somniat en els assajos.
En la vostra història, però, hi és ja per sempre, Moixiganguers d’Igualada.
1058 lectures
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
 igualada 1 de setembre de 2009, 12.46 h |
Felicitats Moixiganguers d'Igualada. |
|
Igualada 27 d'agost de 2009, 09.55 h |
Gràcies Carles pel teu article. Realment ens has transmés amb paraules moltes emocions sentides a plaça el diumenge passat. |
|
26 d'agost de 2009, 18.11 h |
Un article a l'alçada de la fita. Moltes gràcies. |
|
Barcelona 26 d'agost de 2009, 16.52 h |
Amb aquest article ens has fet reviure els moments d'emoció que tan els moixiganguers com els que estimem les nostres tradicions vàrem sentir diumenge passat. L'esforç va valdre la pena. Ben segur que el desig que tots, moixiganguers i públic, teníem per aconseguir aquesta important fita ens va donar l'impuls necessari per poder carregar i descarregar el 3 de 7 per sota. |
|
Barcelona 26 d'agost de 2009, 16.37 h |
Gràcies, Carles Maria pel teu article. |
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
Carles Maria Balsells
(Barcelona, 1943)Col.laborador en diverses èpoques i etapes en diferents mitjans de premsa, ràdio i televisió.
Llibres publicats: L’escola Mowgli, una escola catalana a l’Anoia (1982), L’escletxa de paper (1985), Dibuixos i paraules de l’Anoia (1991) amb dibuixos de Pere Noguera, Cròniques de la gent i del carrer (1992), Aquesta nit Igualada. La caravana dels somnis. (1994) amb fotografies de Santi Carbonell., El quiosc de vidre (2001) i 5 de gener. Festa de Reis a Igualada. (2006) amb fotrografies de Santi Carbonell.
