Dimecres, 18.7.2012. 03:00 h

Vas dir, nosaltres, els pobres ...

Així va començar el teu discurs o el teu lament. 'Nosaltres, els pobres …'. I, vas anar vessant un rosari d’inquietuds, de retrets, de queixes, de dolor, de ràbia, de desgràcies, de passatges d’una vida gens fàcil. Tot amb una infinita tristesa, com un plor sense llàgrimes, en cada una de les paraules que et sortien de l’ànima..

Vas fer una llarga pausa. I vas tornar a trencar el silenci per afegir, nosaltres esl pobres i que a més som immigrants, sembla que no tinguem ni dret a la vida. Fem nosa.

No tenir dret a la vida pot ser no poder pagar l’habitacle perquè d’allà on vius no pot dir-se’n habitatge, passar nits al ras a vegades, menjar poquíssim i encara amb l’ajut discret de gent que sap de la teva situació angoixosa. No demanes i dubtes, fins i tot quan algú t'allarga la mà, d'acceptar allò que se t'ofereix. Ho passes malament però ningú podrà dir-te mai que aquesta situació t’ha fet perdre la dignitat com a persona.

No mires enrera. El teu país és cada vegada més llunyà i no penses en el retorn. El somni no és tan bonic com t’explicaven , i els bells dies s’han convertit en una realitat desconeguda, mai imaginada tot i que hi va haver uns anys que va semblar que el paradís existia i que un dia o altre podies arribar a tenir-ne també un bocinet. El cel a vegades pot ser un pis petit, enamorar-te d’una noia, tenir un treball i pensar en una família o tal vegada poder enviar uns pocs diners a la mare malalta com feies quan podies i a la que fa anys que no veus però que no deixes d’enyorar tots els dies.

Dius que tornes a sentir les mirades de rebuig, algunes clarament hostils, quan tu, ulls negres, pell bruna, mans disposades a fer la feina que sigui, només busques una vida una mica millor amb tan sols un bri de futur o només d’esperança. Vas renunciar fa anys a la teva terra aspra no perquè no l’estimessis sinó per que només et regalava misèria i cap pervindre. Parles la llengua d’aquesta país que et va acollir fa anys, una llengua que has après amb esforç perquè també la vols teva i no entens aquells que amb tanta hostilitat la rebutgen. Coneixes els costums d'aquí i els respectes, i els fas teus també, tens amics, i cada dia busques, sense perdre mai el coratge, un dia i un altre, cent vegades cada dia, un treball que no trobes i ningú et dona per que no n’hi ha per ningú darrerament i menys potser pels que com tu tenen la pell tan bruna. Tristíssim panorama que no és aquell que et digueren i somien encara els més joves de la teva terra.

Nosaltres, els pobres -vas tornar a dir- només tenim dret a morir en la indigència. Fem nosa ara, i se'ns mira com si fóssim un destorb, però ens cridaven per fer les feines més brutes i dures només fa quatre dies.

Potser tens raó quan dius que, ni aquí ni enlloc, no es pot ser immigrant i pobre. I menys en temps d'una crisis tan llarga i profunda.